dijous, 28 d’abril de 2016

Tocar a morts, més enllà del 4F


Joan Clos, alcalde de Barcelona durant 4 de febrer del 2006.
Impunement.

Tocar a morts, més enllà del 4F
[VILAWEB, 24-I-2015]
Gerard Horta

Ciutat Morta posa en relleu un procés social que ha distingit la Transició des del 1978 fins ara: la cobertura política, policíaca, judicial i mediàtica –amb excepcions com VilaWeb i laDirecta, que sempre han estat on pertoca ser– de la tortura. Aquest malson se sintetitza en unes paraules de Ricard Gomà el 2007, reproduïdes al compte de twitter del periodista de laDirecta Albert Martínez el 18 de gener d’enguany: “No podem `apretar´ tant el PSC, només controlem la nostra àrea, això són equilibris.” En efecte, la mena d’equilibris sobre la base dels quals els governants municipals i autonòmics del nostre país han construït un marc de representacions que vessa sang per moltes de les seves esquerdes.

Mirem enrere: hi ha casos tan bruts com el Cas Scala el 1978, l’“Operación Garzón” abans dels Jocs Olímpics del 1992, o el Cas Dixan (“Operació Estany”) contra veïns del Raval el 2010. Se’ns fa evident un paisatge curull d’arbitrarietats policíaques, judicials i polítiques que, plegades, han emparat un munt de situacions senzillament inacceptables en qualsevol societat civilitzada. Llevat que haguem de concloure que aquesta civilització, finalment, no és res més que això. Pedro Álvarez, el 1992, assassinat d’un tret per un agent de la policia espanyola a l’Hospitalet en una discussió de trànsit; Jorge Bolancel, suïcidat en una via de tren a Cornellà el 1997 després de ser detingut dues vegades; Toni Cordero, mort en una comissaria de la policia espanyola després que li neguessin la medicació per l’asma que patia; la Mireia, torturada sota l’aplicació de la Llei antiterrorista com a càstig per ser fotògrafa dels moviments populars de la seva ciutat; Jonathan Carrillo, mort al moment de ser detingut per la policia local de Terrassa... o Juan Andrés Benítez, al qual diversos mossos d’esquadra de la comissaria del Raval de Barcelona li aplicaren el protocol de detenció. Els morts sota custòdia policíaca en són dotzenes: Yassir el Younoussi, mort mentre estava detingut pels mossos el 2013 al Vendrell; Mustapha El Marracki, mort sota custòdia dels mossos d’esquadra el 2011 a Manresa; Sergio E., mort arran de la seva detenció per 14 agents dels mossos alhora el 2012 també a Manresa.

Observem breument el cas d’en Sergio –arxivat fa uns mesos–, si bé qualsevol dels exemples esmentats pot retre compte de la brutalitat present en cada una de les situacions que convoquem. Unes hores abans de morir, al matí de l’1 de gener del 2012, els seus familiars denunciaren que els mossos el van apallissar amb molta duresa, la qual cosa l’havia conduït a un estat de coma. Els relats mediàtics van emfasitzar que en Sergio acumulava 13 ordres de detenció, que feia dos metres i que era molt corpulent i fort. La construcció del relat induïa a establir una associació entre la seva situació legal, la constitució física i la mort. La versió oficial sostenia que l’home va agredir cinc mossos, que va intentar pispar-los una pistola i que, a causa del sobreesforç, va patir una aturada cardiorespiratòria fatal. Una part de la premsa informà que la companya de l’home mort fou testimoni de la detenció i que va presentar una denúncia contra els mossos, en la qual afirmava que l’home no hi va oferir resistència i que, un cop emmanillat pels canells i pels peus, fou colpejat una vegada i una altra. “Lo han matado los mossos, que ahora intentan tapar lo que hicieron”, recollia per boca d’un dels familiars l’agència EFE.
 
Ricard Gomà (regidor d'ICV-EUiA) a Albert Martínez (periodista de laDirecta), el 2007:  No podem `apretar´ tant el PSC, només controlem la nostra àrea, això són equilibris.

L’aleshores conseller d’Interior Felip Puig va qualificar l’actuació dels mossos d’esquadra, per enèsima vegada, com a “impecable”. És el mateix conseller que al principi del seu mandat va afirmar, en una roda de premsa: “Arribarem on permet la llei i una mica més enllà.” El conseller anterior, Joan Saura, no va dir això, però sota el seu mandat membres de la Brigada Mòbil utilitzaren armament il·legal, encerclaren i segrestaren manifestacions senceres i res, res en els informes anuals sobre els maltractaments i la tortura, canvià. Tampoc no ha canviat res sota el mandat de l’actual conseller Espadaler, perquè la xarxa de suport mutu i l’encobriment dut a terme per la mateixa policia, els dirigents polítics i el sistema judicial des de la instrucció a la sentència batega a cor què vols, amb la participació d’uns mitjans de comunicació públics hereus d’una cultura política franquista que no tenen cap interès a espolsar-se del damunt. Cal recordar que TV3 va emetre “Ciutat Morta” a causa de la intervenció parlamentària d’en David Fernández?

En Sergi G. després d’una concentració enfront d’una seu del PP, els “tres de Gràcia” a l’Estació del Nord –detinguts per la guàrdia urbana el 2005 després d’una manifestació–, el nostre company de Sants l’any passat... i aquell i aquella i l’altre i la de més enllà, i gent que perd un ull i ossos trencats i melses petades. Comissaries, presons, CIE, als carrers... Sabem prou que no tots els agents policíacs són iguals, que n’hi ha una majoria que miren de fer la seva feina honestament. El problema són els centenars de denúncies anuals de tortures que s’acumulen als Països Catalans topant contra murs impenetrables fets de pensions vitalícies, arxivaments, condecoracions, absolucions i una cortina de silenci dens.

Al desembre del 2010 The Guardian informava que entre el 1999 i la fi del 2010 havien mort al Regne Unit 333 persones sota custòdia policíaca, i s’hi afegia que cap policia havia estat processat. A l’estat espanyol, entre el 2001 i el 2014, superen el miler de morts. Quantes d’aquestes morts són filles d’allò que fa 30 anys el centre, la dreta i la suposada esquerra d’aquest país i del país veí decidiren anomenar consens, una llosa pesant que amb el temps només ha canviat de nom? Tothom que ha lluitat per la justícia en el cas 4F no són conscients que és justament la perseverança en la lluita el que potser acaba de començar a marcar un nou punt d’inflexió en la superació de la Transició.

La diputada d’ICV-EUiA Dolors Camats gosa impúdicament demanar la reobertura del cas 4F. “Això són equilibris”, respondríem, perquè una altra cosa és impublicable. I acceptaria que aquesta gent fessin equilibris amb la seva pròpia sang, però resulta que n’han fet amb la dels altres. Clos, Hereu, Vallugera –regidora de Drets Civils i Dona el 2006 per ERC, que té la ¿virtut? de no aparèixer mai a la foto–, i Mayol, Gomà, Portabella, que eren al govern de l’Ajuntament de Barcelona aleshores, abans i després... i l’Ada Colau interpel·lant ICV-EUiA pel 4F mentre negocia la llista electoral amb en Gomà. Fa basarda, sí. Bones persones, gent correcta, educada. Un polític professional no hauria de poder construir equilibris ficant en una banda de la balança la sang dels altres, els anys de presó viscuts pels altres, les vides estroncades dels altres. Quin càstig mereixen els equilibris erigits sobre el patiment aliè? Ciutat Morta ens ajuda a comprendre que en la tortura, l’empresonament i la mort no hi ha equilibris, sinó dolor, crim, nàusea, vergonya i mentida. I que el lloc de la merda ha de ser el cubell de la brossa i no les institucions públiques.

dimarts, 26 d’abril de 2016

40 cossos de negre


40 cossos de negre
[EL PUNT, 3-II-2004]
Gerard Horta

Dissabtes a mig matí, a la plaça subterrània del metro de Catalunya, una quarantena de cossos s’ajunten: són persones que canten. D’altres ho feren al passat. Vesteixen de negre, i de la quarantena n’hi ha més de tres desenes conceptualitzables com el que se’n sol dir “adolescents”. Els vaig veure fa un any: un pèl porucs, vergonyosos, immergits dins el maremàgnum sorollós de l’univers social, entonaven cants amb l’esperit més aviat aclaparat. Volaven com una fulla enduta pel més mínim xiuxiueig davant d’un públic ferotge, estrany, apassionadament absent de les corals, del món, de si mateix i tot. Els corrents d’aire que conflueixen de cinc bandes distintes –passadissos de la Rambla, Rivadeneira, Pelai, i l’entrada i la sortida de les andanes– cap al cercle subterrani del metro de Catalunya, distribuïdor de trànsits, demanarien en circumstàncies semblants una potència d’ànima ben sòlida, fins densa. Aleshores, els corrents d’aire s’enduien els joves cantants. L’orfeó tremolava no pels batecs dels assistents, sinó perquè no semblaven prou aquietats per integrar el caos del destí i de massa destinacions sintetitzades en aquest escenari urbà perpètuament enfosquit.

Societat Coral Euterpe.
Fotografia: Coromina i Emeric, publicada
a Barcelona Cómica (21-VII-1894).

Al cap d’una pila de mesos els he revisitat: pluvisqueig a l’exterior i corrents d’aire fred als passadissos. Han crescut, ara canten sense por i ballen sense vergonya. És magnífic. Se n’han adonat que, si no és així, no hi ha cant ni ball ni salvació possible (“¿Y estos de qué secta son?”, m’engega un transeünt). Públic de tota mena, cares de molts colors i l’àmplia gamma de les expressions menys previsibles envolten els 40 cossos de negre. No hi ha composicions dels !kung africans, ni dels sami polars, ni dels maori oceànics, per bé que s’hi escolten cançons que formen part d’una certa memòria col·lectiva de Barcelona a través de diverses generacions.

Postal d'un retrat de Josep-Anselm Clavé (1824-1874).

Entre hits en anglès, castellà i algun en català, hi manca un record musical d’aquells avantpassats nostres entestats a salvar les persones i destruir la societat per fer-ne una altra de lliure, justa i solidària. L’any 1855 un munt de treballadors –homes i dones junts– avançaren des de prop d’aquí (pl. de St. Agustí) per la Rambla amb una pancarta a la capçalera: “Associació o mort!” (Josep Termes n’ha tractat). És a dir: dret a crear associacions per defensar les necessitats d’un poble miserabilitzat sota el capitalisme terroritzador del segle XIX, al context d’una Espanya que bombardeja la ciutat dia rere dia des del castell de Montjuïc. El 1862 alguns d’aquests manifestants, arrenglerats als cors claverians, cantaren i ballaren multitudinàriament als Jardins d’Euterpe (ara Passeig de Gràcia) de Barcelona: celebraren per primer cop als Països Catalans la Marxa del Tannhäuser, obra d’un Wagner famós als medis revolucionaris d’Europa (ens ho recuperà Ricard Vinyes). Els cors de Clavé esdevingueren un mitjà perquè els treballadors aprenguessin a llegir, escriure, cantar, perquè ampliessin pensaments i accions, i s’expliquessin des d’experiències i referents propis en termes emancipadors. Mitjançant els concerts corals s’omplien caixes de resistència a fi d’afrontar vagues, empresonaments, malalties i morts.

Si al segle XIX tant com als dissabtes del XXI un orfeó és una societat de cant coral, potser aquests cossos de negre, persones que canten, comprendran un dia que una societat –de vegades– no és res més que el detall significatiu de poder presentar tot el que canta en la llengua reprimida d’un país reprimit. I cantar, ballar i commoure’s per defensar la vida, o sigui, totes les cançons del món: la llibertat nostra i la de tothom.

Sense imatges de la manifestació del 1855. En fico una altra:
a la Rambla de Barcelona (2009), estudiants-treballadors contra la implantació del Pla Bolonya són ensinistrats pedagògicament en les virtuts de la mediació per part de les Forces de seguretat de l’Estat/Delegació Nord-Est.

dilluns, 25 d’abril de 2016

Lisboa, amor, revolució: A la ciutat blanca


LISBOA, AMOR, REVOLUCIÓ:
A LA CIUTAT BLANCA
[AVUI, 23-VI-1997]
Gerard Horta

A selva enteira nao me faz medo / enquanto houver uma árvore em segredo / que aqueça a história dos homens / e feche a história da vida / à estrada dos predadores.” Cinc cops he rodat per la teranyina de la ciutat blanca. Ella m’ha xiuxiuejat que tots els viatges són el primer, fora d’això no hi ha viatge (potser, a tot estirar, agència de viatges).


El 1982 va infantar dos diamants espirituals de la cinematografia europea contemporània: Dans la ville blanche (En la ciudad blanca en fou el títol a l’estat espanyol), del suís Alain Tanner, i Der Stand der Dinge (El estado de las cosas), de l’alemany Win Wenders. Totes dues històries s’esdevenien a Portugal, la primera d’elles a Lisboa, i arran de l’estrena de les pel·lícules, sobtadament, inesperadament, l’imaginari excèntric d’una Europa freturant de vida, decididament alternativa al dolor que aquest continent s’entesta a infligir i a autoinfligir-se, va ordir amb pressa, amb molta pressa, dinàmiques inabastables a partir de les quals una joventut pertorbada va llençar-se cap a carreteres del destí asfaltades i de dues direccions, i també cap a rails antics –caminhos de ferro–, en cerca d’un trajecte que l’havia de dur al Tejo, un riu verd que es fon amb  l’oceà emocional anomenat Atlàntic i que rega clavells vermells nascuts fa mil·lennis en les dues ribes que l’acompanyen. Bairro Alto, Madragoa, Estrela, Lapa... Els clavells havien esclatat amb una potència espaterrant el 1974, però el segle XX és un museu botànic i el seu consell d’administració no pot concebre un exèrcit compost per soldats que reciten poesia a les escoles, que ensenyen la quitxalla a llegir i escriure. Uh!, quina por! Lisboa, tanmateix, és bressol de cançons eternes per als temps remoguts de la fe. Aquesta ciutat ha après, des de la marginació i l’humor, que la fe demana distendre el cos i endurir les entranyes, i somriure a través de l’huracà i del tiroteig de la desesperació.
 

Als anys vuitanta la joventut europea més agitada, una part de la qual evitava l’heroïna mentre escoltava Joy Division –al caire de l’abisme de la supervivència–, va intentar comunicar el seu conscient i el seu inconscient en un trànsit que havia de tenir lloc a Lisboa, terra d’àngels i mariners, esclaus i éssers lliures, criatures i adolescents, funcionaris i treballadors, blancs i negres i mestissos. Lisboa, zona del caos, porta d’accés a la restauració d’un altre ordre, ritu de pas i d’expiació, espai paradigmàtic per a la manifestació de l’ombra instintiva d’Europa. La primera ocasió de les ocasions vaig petar a Santa Apolónia, llavors vaig reviure a Graça, a Alfama, a Anjos, a Baixa, a Rossio, al Rock Rendez-Vous, a la Praça da Alegria –mares, pares i fills del carrer, pinxos, prostitutes, macarrons, policies, mestresses, escombriaires, bars, carrerons, soroll i silenci, crits, cops, tendresa–, pedres perseverants del principi de l’evolució, enllà d’un Occident inhòspit. El suposat declivi que s’ha atribuït, com una cantarella gastada, a la Lisboa metropolitana no consisteix a perdre poder en el supermercat geopolític del capital. Per contra, la veritable decadència és la que es desferma en les mecàniques fosques dels camps d’extermini, i en aquesta ciutat hi veus  ulls i llengües de tots els colors. Llum clara, blanca, enlloc he vist escoltar el meu català amb tanta amabilitat, respecte i atenció, no necessiten elaborar discursos sobre multiculturalisme, allà no hi ha psicopedagogs mediocres “descobrint” la sopa d’all de la interculturalitat i el mestissatge mentre omplen les seves butxaques de monedes.


A la ciutat blanca un mariner, el Paul (Bruno Ganz), s’hi va perdre: t’has de perdre per poder-te trobar. Els supervivents d’El estado de las cosas creuaven un món devastat, maldaven per arribar al mar dels sentiments benignes; un d’ells era Samuel Fuller fent de Joe, i justament en aquells mateixos temps vaig aquietar-me en el titular d’una entrevista a Fuller, a l’AVUI: “El cinema és emoció i moviment”, ei, “car no ens és dat romandre enlloc”, escrigué R.M. Rilke sis decennis abans. Lisboa ens desafia intemporalment en qualitat de símbol, crida i estendard d’una Europa en moviment incapaç de reconèixer res en una altra banda que no sigui, ja, dintre seu. Lisboa és la gran font, la deu primordial de què brollen quatre rius: hi reconeixem emocions i pensaments i intuïcions i percepcions sensorials. Adonar-te’n no implica de cap manera capbussar-t’hi, malgrat tot un s’ha d’abandonar a les fluències de l’existència en nom de regnes de noves dimensions. La tradició de l’univers es dóna en un rierol, no en una piscina climatitzada.


Per virtut de quines ordinàries convulsions aquesta ciutat atlàntica i antiheroica va emprendre els viaranys tèrbols dels imperialismes? Per virtut de quines violències brutes havia de ser sacsejada, fa dos-cents cinquanta anys, pels terratrèmols de l’ànima? Per renéixer cal morir; per omplir cal, abans, buidar. Lisboa buida i omple els gemecs del misteri en barcasses i tramvies curulls de gent d’ulls paradoxals, com els de les gitanes i els gitanos magiars i catalans i occitans i portuguesos, que ens anuncien mitjançant la seva mirada alguna cosa inquietant i agredolça. En explorar Lisboa, jo no feia sinó provar d’interpretar un dels reflexos d’aquesta mirada, la qual, al capdavall, prové sempre de nosaltres mateixos, per això el sentit del mirall és travessar-lo. Rere el mirall, amb freqüència, s’hi oculta emfàticament “allò altre”. Als últims anys una part d’Europa s’ha buscat a si mateixa a Lisboa... l’Iraq i Bòsnia ens corroboraren que Europa continuava sense trobar-se. Entre un punt del procés i l’altre hi ha una malaltia col·lectiva anomenada alienació (“la societat de l’espectacle”, en digué Guy Debord). Amb tot, no hi ha trànsit sense temptativa.


Taxis verd-i-negres, tramvies grocs, Rato, Alcântara, Santo Amaro, Madre de Deus, Alto da Ajuda, Monsanto, Bairro Lopes, Picheleira, Alto do Pina... Jesucrist proclamà l’amor solar com a mitjà i finalitat, i en certa manera morí a la creu. El rock portuguès de Represas, al cap de dos mil anys, ens aferma en un itinerari líric lliure de casualitats i capritxos:

 
La selva sencera no em fa por / mentre hi hagi un arbre secret / que exciti la història dels homes / i tanqui la història de la vida / al camí dels predadors.” Als vuitanta, cinc cops vaig rodar per la teranyina de la ciutat blanca i cinc cops vaig sortir-ne ressuscitat. Lisboa estimada, germana de l’ànima, ei!

***

Post Scriptum (25-IV-2015): La Revolució dels Clavells foren els soldats assaltant el quarter de la PIDE, la policia secreta de la dictadura de Salazar, i subvertint l’ordre polític i econòmic establert. Els mateixos soldats, amb clavells als fusells, ompliren les escoles per fer de mestres i ensenyar les criatures a llegir. Totes les lluites anticolonials africanes, en el marc de l’ocupació portuguesa, venceren amb la revolució. La socialdemocràcia i el capital, a través del Partit Socialista Portuguès i del seu cap Mario Soares, articularen l’ensorrament de la possibilitat de construir una nova societat. He tornat a Lisboa dotzenes de cops des de la fi dels noranta, i malgrat com han anat les coses, malgrat tot, per mi continua sent la ciutat blanca, la del 25 d’abril del 1974.

Lisboa, 2 de març del 2013.

Clavells rojos sempre, arreu.

Fotografies del 25 d'abril del 1974 + Grândola, Vila Morena (Lisboa, 15-IX-2012)



FOTOGRAFIES DEL 25 D’ABRIL DEL 1974 +
GRÂNDOLA, VILA MORENA (LISBOA, 15-IX-2012)  
[25-IV-2015]
Gerard Horta

Pantalla gran. Manifestació“Que se lixe a troika! Queremos as nossas vidas!” (“Al diable amb la troika!”). Els dos primers minuts reflecteixen el so de la multitud, que aviat comença a cantar l’himne popular de la revolució. La càmera de la televisió portuguesa prescindeix de fer primers plans de la gent, gairebé tot són plans generals i de lluny. Al final, la gent crida.


Grandola, Vila Morena
Grandola, Vila Morena
terra de fraternitat
el poble és qui més ordena
dins teu oh ciutat.
Dins teu oh ciutat
el poble és qui més ordena
terra de fraternitat.

Grandola, Vila Morena
a cada cantonada un amic
en cada rostre igualtat.
Grandola, Vila Morena
terra da fraternitat.
Grandola, Vila Morena
en cada rostre igualtat
el poble és qui més ordena
dins teu oh ciutat.

A l’ombra d’una alzina
de la qual no sabia l’edat
vaig jurar tenir per companya
Grandola, Vila Morena.
Grandola, la teva voluntat
vaig jurar tenir per companya
a l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat.

Gent sobre un tanc. 

Dones, infant, homes al carrer.

Agent de la PIDE encerclat i detingut
a Largo do Carmo.

Homes que ploren.

Un infant mira la càmera entre mans entrellaçades. Fotografia: Alfredo Cunha.

Mural a les parets de Lisboa que commemora la Revolució dels Clavells.

La Celeste Martins Caseiro tenia 41 anys el 1974. Un soldat li demanà una cigarreta. Ella no en tenia, i com que el restaurant on feia de cambrera celebrava un any de l’obertura i vessava de clavells, li oferí un clavell al soldat, que el ficà al fusell. Llavors tot de soldats començaren a demanar-li clavells i els carrers s’ompliren de fusells amb clavells rojos.
Sigueu on sigueu us estimem, Celeste i companys que vau fer de soldats.

dissabte, 23 d’abril de 2016

Nou ús antisocial de la Plaça de la Gardunya (CUP Raval i Gòtic)


Nou ús antisocial
de la plaça de la Gardunya
[Dels companys de la CUP Raval i Gòtic, 21-IV-2016]

A les darreres setmanes, d’una manera sobtada, se’ns ha presentat un nou ús antisocial de la plaça de la Gardunya. L’han descobert les primeres veïnes que han tractat de travessar-la com solien fer: posant un peu davant de l’altre en una direcció concreta. Passivament impedint-ho, com un bloc sòlid d’objectes vivents, s’hi han trobat instl·lat un formiguer humà de turistes tumultuosos. Palplantats o asseguts per terra, en grups de cinc o de trenta; una munió d’escamots organitzats col·lapsa els 4.200 metres quadrats de plaça impedint-ne un ús racional i, encara menys, veïnal. Tenen una altra idea del lloc i, per la seva condició de majoria, la imposen: amb entusiasme i a l’hora convinguda, s’hi troben per degustar envasos i forquilles de plàstic o broquetes de fusta amb macedònies de colors punxades, comenten impressions de la Boqueria i, aquí i allà, es mostren i comparen fotos abans d’abocar-les a les xarxes socials. És una nova parcel·la guanyada per l’ús badoc, consumista i banal de l’espai públic.

Les qui l’han descobert s’han retirat a ziga-zagues, pidolant una porció d’espai a cada pas amb la mímica de la cordialitat al rostre, i han fet córrer la notícia: un altre espai cedit. Una emboscada més de població flotant, i al mateix temps permanent, que no ens tornarà mai ni un pam del territori arrabassat. Les qui ho han sentit i han anat a veure-ho amb els seus propis ulls ho han pogut corroborar: la plaga del monocultiu turístic creix a un ritme angoixant, a embestides. Obligades novament a renovar les geoestratègies d’aquell nostrat “per on caminar si no em convé arribar tard a tot arreu” han esborrat del plànol mental un altre indret que ja no és accessible. Un altre indret per a la melangia. Perquè el turisme, a Ciutat Vella, devora espais i només en deixa les engrunes per a qui escombri.  

Per assistir a la massificació consumista han anat apareixent, allí on hi havia botigues i llocs de menú a preus raonables, locals de souvenirs i restaurants amb pretensions que poques veïnes del districte es poden o volen permetre. Llocs enfocats al consum passatger i poc meditat. El tema ens el sabem de sobra: en l’ús de l’espai, per quantitat i per poder adquisitiu, el turisme representa un estrat social clarament privilegiat respecte al veïnat. Per aquesta lògica tan institucionalment barcelonina que la iniciativa més lloable és la que persegueix el lucre, ens estem quedant en un laberint sense sortides. Quan va començar la reforma de la Plaça de la Gardunya alli encara s’hi podia comprar un enciam, la gent gran hi seia a fer-la petar amb el carret de la compra i grups d’infants enèrgics hi jugaven a cricket. La reforma ens va costar gairebé cent milions d’euros dels cofres municipals i, segons ens va dir el govern de progrés que la va iniciar, “la Plaça deixarà de ser el traster de la Boqueria per convertir-se en la nova àgora del barri”. Amb aquest escrit només volem contribuir a fer córrer la veu del que moltes ja sabeu: el capital ens roba els carrers i les places. Les platges, els parcs, els barris… el capital ens roba.

Hiace. Antropología de las carreteras en la isla de Santiago


HIACE.
ANTROPOLOGÍA DE LAS CARRETERAS
EN LA ISLA DE SANTIAGO
[Pol·len Edicions, 2014]
Gerard Horta i Daniel Malet Calvo


(Televisão de Cabo Verde, 11-X-2010. Campus Palmarejo de la Universidade de Cabo Verde, Praia [illa de Santiago].)

 ***

(Televisão de Cabo Verde, 31-XII-2014. Alliance Française, Mindelo [illa de Sao Vicente].)
***

(Ressenya de Manuel Delgado, 6-III-2015, Seres urbanos.)


***

(Ressenya de Jose Mansilla, VI-2016, Ankulegi.)

***

(Ràdio Contrabanda, amb en Daniel Malet, 24-XII-2013, a “El Rizoma Malinowski”.)


 Companys conductors de hiace de la vila de Tarrafal a la ciutat de Praia (capital de Cap Verd), després de dinar, tot esperant l’hora en què comencen a arribar passatgers per tornar cap a l’altre extrem de l’illa de Santiago.