(i III) De manters i refugiats: colonialisme, explotació capitalista, espectacularització mediàtica i pornografia de les emocions

(i III) DE MANTERS I REFUGIATS:

COLONIALISME, EXPLOTACIÓ CAPITALISTA, ESPECTACULARITZACIÓ MEDIÀTICA

I PORNOGRAFIA DE LES EMOCIONS

Gerard Horta
(7-IX-2015)

Nota prèvia: Escric aquest tercer i últim apartat de la sèrie a raig, cremat pel que ha succeït avui a l’Ajuntament de Barcelona: censura política per part de Bcn Comú + PP + CDC + C’s + PP per evitar que la CUP pogués presentar, debatre i votar nou de les 10 propostes que acompanyaven la votació al Ple Extraordinari sobre l’AMI en el camí de la lluita anticapitalista i independentista per deixar enrere la Transició al no-res. Resultat: res de res, tot ha estat tombat. 

***

L’Àfrica no s’entén sense això que anomenem top manta: venedores i venedors que despleguen una manta al terra sobre la qual exhibeixen els productes de tota mena que posen en venda. És tan persuasiva la dominació colonial occidental que aquesta purificació mercantilitzadora i classista dels carrers –encarnada en les ordenances de civisme europees– es desplega ja fa anys en moltes ciutats del continent negre a l’empara de reordenacions urbanístiques, especulacions immobiliàries i processos gentrificadors sota apropiacions estatals dels carrers (els mateixos processos de què són víctimes els manters barcelonesos), en el marc de les invocacions obligades a la higienització i la pacificació d’això que polítics, periodistes, planificadors urbans i arquitectes anomenen espai públic, i que els antropòleg hem anomenat històricament les places i els carrers (vegeu la recerca col·lectiva Carrer, festa i revolta [2001, dirigida per Manuel Delgado] i El espacio público como ideología [2011], de Delgado mateix). Del paper de les dones que treballen venent coses –de tot– als carrers –a Cap Verd duen el nom de rabidantes– vam ser-ne testimonis a Praia i al conjunt de l’illa de Santiago amb en Daniel Malet arran del treball de camp desenvolupat a les tardors del 2009, 2010 i 2011, tal com ho vaig conèixer també a Mindelo (illa de São Vicente) el 2014 i el 2015. A algú se li ha acudit pensar en els mecanismes i les dimensions merament diguem-ne culturals que hi ha en ball en aquest procés transbordat a Europa a causa de l'arribada de gent africana? I no perquè aquesta pràctica no hagi estat històricament tradicional a la nostra pròpia societat, ni de bon tros: tractem dels mercats i mercadillos de carrer. Em resulta molt més exòtic un model capitalista que als barris benestants emplaça botigues luxoses amb productes caríssims venuts per treballadors que cobren sous de pura explotació que no pas retrobar aquí i allà del planeta persones tot venent coses als carrers. Ni la història europea ni la catalana es poden comprendre sense aquesta pràctica, lligada al naixement mateix dels nuclis urbans. La història de la humanitat és top manta!

Mentrestant som, sí, al continent blanc, en una ciutat en què Ada Colau se’ns apareix com el resultat biopolític de les revistes dels anys setanta Garbo, Lecturas, El Caso i El Caso Mundial. La seva dimensió d’actriu aficionada i intèrpret professional li permet abocar tota intensitat emocional viscuda cap al receptacle dels contextos polítics públics, i si són electorals millor: succeí amb els companys i companyes de Telefónica, on aconseguí una pila de vots amb aquests plors lacrimògens allà enmig dels vaguistes, plors sincers sens dubte, corprenedors (ai sí). Les traïcions posteriors als vaguistes (aquesta i també aquesta altra) resulten irrellevants per a la nova política.

Fotografia: De San Bernardo.

Els mitjans de comunicació necessiten espectacularitzar fins al paroxisme la vida social. La teatralització obeeix a guions que tendeixen a focalitzar l’atenció en les anècdotes a fi de segregar de la mirada col·lectiva els marcs socials en què els esdeveniments i els processos socials tenen lloc (això és el que analitza l’antropologia social a través del treball de camp com a fonament teòric i metodològic). L’atenció històrica dels mitjans periodístics occidentals tendeix a centrar-se en desastres socials llunyans, és una vella estratègia distintiva d ela ideologia doninant amb vista a aconseguir que les classes populars occidentals concebin més positivament el seu propi present. La lògica que es persegueix diu: “Que malament que ho passen a l’Àfrica, pobra gent!”. És el que ha fet Barcelona en Comú apel·lant al dolor dels refugiats vinguts d’arreu a l’Europa central mentre es dedica a empaitar i reprimir manters (que Gala Pin ho justifiqui  per “l’ús de la violència” en una nota al facebook personal  en comptes de fer una roda de premsa pública, oberta a tothom, resulta insultant). I aquí tenim l’alcaldessa, de nou, plorant al míting de torn tot lloant les accions –precioses, en efecte– solidàries de persones anònimes mentre els manters es mengen el desplegament de les unitats dels UPA de la guàrdia urbana.

Per a Guy Debord, la societat de l’espectacle; per a Georges Balandier, el poder en escenes. Cal recordar que els mandarins de Barcelona en Comú feren seu el discurs de la premsa burgesa des de fa setmanes?: “Rere els manters hi ha màfies!” (avui la Pin se’n desdiu al mateix facebook..., a què estem jugant?). Això sí, enalteixen aquesta empatia de connotacions caritatives, samaritanes, bonistes, ciutadanistes i assistencialistes distintives del classisme més ferotge: tot s’hi val per no qüestionar les estructures polítiques, econòmiques i culturals del capitalisme internacional. “Si Ana puede, ¿por qué el estado español no puede? ¡Vergüenza!” I una multitud rugeix desfermada que sí que es pot, sí se puede!!!... mentre  els UPA assalten manters i la pobresa que provoca el capitalisme a Barcelona fa estralls cada dia.

Pregunto: enllà d’aquestes efervescències terapèutiques que tothom necessitem viure ritualment i regularment, exactament què és el que es pot i què és el que no es pot? És il·legal acollir refugiats, oi alcaldessa? I defensem fer-ho. Però llavors que succeeix amb la il·legalitat de vendre al carrer sense permís per guanyar-te la vida i enviar quatre rals a les teves famílies africanes? Aquesta no la permetrem? Ada Colau apareix, doncs, encarnant-se com una trista –malgrat tants somriures a tort i a dret– impostora professional.

Aquesta melodramatització entorn de processos estructurals causats per segles de colonialisme i de capitalisme mira de desatendre’n les causes per fixar-se en una resolució assistencialista, privada i apolítica de les problemàtiques globals de l’explotació i la inferiorització de les persones en funció de la seva condició social, del gènere, del lloc en què van néixer, del paper que ocupen en aquesta esfera no gens ultraterrenal anomenada geopolítica internacional. I ho dic commogut per la solidaritat internacionalista i de classe que tanta gent humil està mostrant arreu d’Europa amb els miserables del món, de Nigèria a l’Afganistan, arribats a Alemanya.

(Aspirants a) refugiats. Engabiats, a Hongria.

Gala Pin i Amadeu Recasens són els responsables polítics d’enviar els UPA contra els manters, no pas contra els propietaris de les botigues del passeig de Gràcia en què les treballadores i treballadors cobren 5 € l’hora –no hi tenen potestat jurídica, és clar–. Llavors, on rau la nova política? En Recasens responia al Garganté la setmana passada que els manters no podrien vendre “enlloc”. “I de què menjaran?”, li preguntà el Josep sense obtenir-ne resposta. Carn de canó no dóna vots. Vergonya profunda mode alcaldessa Colau. En Jesús Rodríguez, periodista antiautoritari i gens sospitós de no mantenir confiança en Bcn en Comú, redactà la crònica de les persecucions a La Directa.

El proppassat dissabte (5-IX-2015) al migdia la gent de Tras la Manta, l’Espai de l’Immigrant (maleïda paraula) i la llibreria Veus amb Veu organitzaren un acte de suport a aquests treballadors clandestins afrocatalans objecte de prejudici, estigmatització, marginació, discriminació i segregació espacial per part del govern municipal de Barcelona. Fou a la cruïlla dels carrers Picalquers i Roig del Raval, i BTV en féu aquesta narració.

Vaig ser-hi amb altres militants de la CUP, en aquest cas la María José Lecha i el mateix Josep, que fan de regidors i tenen la virtut de ser, amb la Maria Rovira, allà on hi ha gent lluitant. Aquests són els companys i companyes que tenim: planten cara. No hi havia ni un sol dirigent ni càrrec públic de Bcn en Comú, car deu resultar molt més acollidor anar a fer mítings a les festes majors, dins o fora de períodes electorals. Recullo els testimonis que vaig transcriure de dos manters a l’acte del dissabte, sense afegir-hi res. Això és el que hi ha:

Pappé (porta sis anys vivint a Barcelona): “Som treballadors. No tenim papers. Sortim de casa, comprem, ho venem i tornem a casa. Com ens provoca la policia? Saben que no tenim papers. N’hi ha que fa quatre i cinc anys que ens coneixen. Ens demanen els papers per provocar-nos. No hi ha màfies en els top manta. La gent va a Badalona, compra allà a l’engròs i torna a Barcelona per vendre-ho. Hi ha molts problemes amb les persecucions dels policies. Demanem una mica de tolerància, trobar una feina. Hi ha policies que són bons, els grocs [banda superior de l’uniforme dels agents], però n’hi ha molt més de dolents [en referència als vestits com els UPA], que t’insulten i et peguen.”

Khadim: “La venda ambulant és un dret d’un col·lectiu. El que fem no és cap problema. Tenim famílies i els hem d’ajudar, hem de lluitar perquè no passin gana [en referència a l’enviament de diners als familiars que romanen a l’Àfrica]. No volem robar, volem diners nets. No hi ha traficants, ho comprem tot a Badalona. L’altre dia m’atura la policia a plaça Catalunya i em demanen papers, els responc que no en tinc i em peguen. Això no és normal. No matem ningú, no robem. Això em dol. Jo no els vaig parlar malament. Per què em van pegar? Els jutges sempre sentencien en contra nostra. Això no és normal.”

Acte de suport als manters al carrer dels Picalquers (dissabte, 5-IX-2015).

A propòsit d’això, senyores i senyors regidors de Bcn en Comú i ICV-EUiA: una persona no pot obtenir permís de treball ni tampoc accedir a l’habitatge si té antecedents. I haver estat incriminat com a venedor ambulant il·legal et condueix al registre de les persones amb antecedents policíacs. Tot plegat, com recordava fa uns dies en Garganté a twitter, porta aquestes persones a un indret anomenat CIE (Centre d’Internament d’Estrangers). A quina integració apel·leu, Gala Pin? Que en Raimundo Viejo –un farsant enrotllat ben arrapat al poder que s’autoqualifica cínicament de materialista– calli forma part del guió de la normalitat postmoderna (uauh, futuro diputado en Madrid!), però la Gala, que ve de la lluita veïnal de la Barceloneta... Sap greu, sí, molt. Els mandarins de Bcn en Comú estan repetint la mateixa catàstrofe del PSUC a l’Ajuntament des del 1979, tot calcat, i encara n'hi ha que no volen pas adonar-se'n. Per un grapat de regidors...

Després de llegir el que els manters Pappé i Khadim van expressar abans d’ahir no crec que valgui la pena afegir-hi res. S’expliquen explícitament per si mateixos. El mateix dissabte 5 de setembre al matí no quedaven manters al metro de Pl. Catalunya... a l’exterior, però, dones romaneses demanaven almoina i els turistes continuaven pixant-se sobre els nostres nassos, com una massa consumista idíl·lica disposada a satisfer les fantasies comercials dels uns. Coses dels desplaçaments globals sota el capitalisme.

Mentre no es resolguin les causes i les conseqüències dels processos socials que s’encarnen en aquest afer, mentre no s’articulin les mesures necessàries per possibilitar una integració laboral digna dels manters, proposo que es concentrin tots al passeig de Gràcia, davant de les grans botigues globals, i al passeig de la Bonanova. El senyor Recasens devia pensar a “desplaçar-los” –com digué literalment– als barris populars de sempre, com ara el Raval, en què s’acullen totes les entitats assistencials i la gent que en depèn, o bé exiliar-los a Ciutat Meridiana o a la quinta forca. Doncs vinga, que a la Bonanova la gent benestant grati generosament les seves butxaques una temporada a fi de fer un cop de mà als manters. I respecte a l’alcaldessa, que pari de fer paperets de tragèdia napolitana i que s’ocupi de reencaminar recursos per facilitar la vida digna de tota la classe treballadora barcelonesa, inclosos els companys manters africans.

Acte a la Rambla en solidaritat amb els manters,

l’endemà diumenge (6-IX-2015).

Amb aquesta sèrie de tres textos d’opinió escrits al cap de setmana i avui dilluns molt apressadament he provat de relligar conflictes que d’alguna manera expliquen el nostre propi present. No m’emmirallo en coherències perfectes ni dogmes absoluts ni m’encego per pureses inexistents, sols em demano a mi mateix mantenir viva la capacitat crítica davant de determinades misèries del dia a dia, i dels enganys i les traïcions dels qui ens prometien nova política per acabar manllevant-nos la justícia social i la llibertat.

Un apunt final: Bcn en Comú mantingué a la campanya electoral que dissoldrien les unitats dels UPA. No ho han fet. Per contra, la Pin insisteix encara ara en la violència dels manters. Gala, aquí a dalt tens el testimoni d’un barcelonès que denuncia una situació concreta: una agressió injustificada. Penses fer-hi res? No t’amoïnis, responc jo: no mouràs ni un dit. [Repenjo aquesta entrada al cap de nou mesos i, en efecte, cap membre del govern municipal de BCN en Comú ha dut a terme cap acció arran de les denúncies públiques difoses respecte a agressions patides.]

Forts amb els febles, febles amb els forts. Nova política? Segona Transició. Tot era mentida, farsants.

***

• (I) De manters i refugiats: colonialisme, explotació capitalista, espectacularització mediàtica i pornografia de les emocions (5-IX-2015)

• (II) De manters i refugiats: colonialisme, explotació capitalista, espectacularització mediàtica i pornografia de les emocions (6-IX-2015)