dimarts, 25 d’abril de 2017

Lisboa, amor, revolució: A la ciutat blanca


LISBOA, AMOR, REVOLUCIÓ:
A LA CIUTAT BLANCA
[AVUI, 23-VI-1997]
Gerard Horta

A selva enteira nao me faz medo / enquanto houver uma árvore em segredo / que aqueça a história dos homens / e feche a história da vida / à estrada dos predadores.” Cinc cops he rodat per la teranyina de la ciutat blanca. Ella m’ha xiuxiuejat que tots els viatges són el primer, fora d’això no hi ha viatge (potser, a tot estirar, agència de viatges).


El 1982 va infantar dos diamants espirituals de la cinematografia europea contemporània: Dans la ville blanche (En la ciudad blanca en fou el títol a l’estat espanyol), del suís Alain Tanner, i Der Stand der Dinge (El estado de las cosas), de l’alemany Win Wenders. Totes dues històries s’esdevenien a Portugal, la primera d’elles a Lisboa, i arran de l’estrena de les pel·lícules, sobtadament, inesperadament, l’imaginari excèntric d’una Europa freturant de vida, decididament alternativa al dolor que aquest continent s’entesta a infligir i a autoinfligir-se, va ordir amb pressa, amb molta pressa, dinàmiques inabastables a partir de les quals una joventut pertorbada va llençar-se cap a carreteres del destí asfaltades i de dues direccions, i també cap a rails antics –caminhos de ferro–, en cerca d’un trajecte que l’havia de dur al Tejo, un riu verd que es fon amb  l’oceà emocional anomenat Atlàntic i que rega clavells vermells nascuts fa mil·lennis en les dues ribes que l’acompanyen. Bairro Alto, Madragoa, Estrela, Lapa... Els clavells havien esclatat amb una potència espaterrant el 1974, però el segle XX és un museu botànic i el seu consell d’administració no pot concebre un exèrcit compost per soldats que reciten poesia a les escoles, que ensenyen la quitxalla a llegir i escriure. Uh!, quina por! Lisboa, tanmateix, és bressol de cançons eternes per als temps remoguts de la fe. Aquesta ciutat ha après, des de la marginació i l’humor, que la fe demana distendre el cos i endurir les entranyes, i somriure a través de l’huracà i del tiroteig de la desesperació.
 

Als anys vuitanta la joventut europea més agitada, una part de la qual evitava l’heroïna mentre escoltava Joy Division –al caire de l’abisme de la supervivència–, va intentar comunicar el seu conscient i el seu inconscient en un trànsit que havia de tenir lloc a Lisboa, terra d’àngels i mariners, esclaus i éssers lliures, criatures i adolescents, funcionaris i treballadors, blancs i negres i mestissos. Lisboa, zona del caos, porta d’accés a la restauració d’un altre ordre, ritu de pas i d’expiació, espai paradigmàtic per a la manifestació de l’ombra instintiva d’Europa. La primera ocasió de les ocasions vaig petar a Santa Apolónia, llavors vaig reviure a Graça, a Alfama, a Anjos, a Baixa, a Rossio, al Rock Rendez-Vous, a la Praça da Alegria –mares, pares i fills del carrer, pinxos, prostitutes, macarrons, policies, mestresses, escombriaires, bars, carrerons, soroll i silenci, crits, cops, tendresa–, pedres perseverants del principi de l’evolució, enllà d’un Occident inhòspit. El suposat declivi que s’ha atribuït, com una cantarella gastada, a la Lisboa metropolitana no consisteix a perdre poder en el supermercat geopolític del capital. Per contra, la veritable decadència és la que es desferma en les mecàniques fosques dels camps d’extermini, i en aquesta ciutat hi veus  ulls i llengües de tots els colors. Llum clara, blanca, enlloc he vist escoltar el meu català amb tanta amabilitat, respecte i atenció, no necessiten elaborar discursos sobre multiculturalisme, allà no hi ha psicopedagogs mediocres “descobrint” la sopa d’all de la interculturalitat i el mestissatge mentre omplen les seves butxaques de monedes.


A la ciutat blanca un mariner, el Paul (Bruno Ganz), s’hi va perdre: t’has de perdre per poder-te trobar. Els supervivents d’El estado de las cosas creuaven un món devastat, maldaven per arribar al mar dels sentiments benignes; un d’ells era Samuel Fuller fent de Joe, i justament en aquells mateixos temps vaig aquietar-me en el titular d’una entrevista a Fuller, a l’AVUI: “El cinema és emoció i moviment”, ei, “car no ens és dat romandre enlloc”, escrigué R.M. Rilke sis decennis abans. Lisboa ens desafia intemporalment en qualitat de símbol, crida i estendard d’una Europa en moviment incapaç de reconèixer res en una altra banda que no sigui, ja, dintre seu. Lisboa és la gran font, la deu primordial de què brollen quatre rius: hi reconeixem emocions i pensaments i intuïcions i percepcions sensorials. Adonar-te’n no implica de cap manera capbussar-t’hi, malgrat tot un s’ha d’abandonar a les fluències de l’existència en nom de regnes de noves dimensions. La tradició de l’univers es dóna en un rierol, no en una piscina climatitzada.


Per virtut de quines ordinàries convulsions aquesta ciutat atlàntica i antiheroica va emprendre els viaranys tèrbols dels imperialismes? Per virtut de quines violències brutes havia de ser sacsejada, fa dos-cents cinquanta anys, pels terratrèmols de l’ànima? Per renéixer cal morir; per omplir cal, abans, buidar. Lisboa buida i omple els gemecs del misteri en barcasses i tramvies curulls de gent d’ulls paradoxals, com els de les gitanes i els gitanos magiars i catalans i occitans i portuguesos, que ens anuncien mitjançant la seva mirada alguna cosa inquietant i agredolça. En explorar Lisboa, jo no feia sinó provar d’interpretar un dels reflexos d’aquesta mirada, la qual, al capdavall, prové sempre de nosaltres mateixos, per això el sentit del mirall és travessar-lo. Rere el mirall, amb freqüència, s’hi oculta emfàticament “allò altre”. Als últims anys una part d’Europa s’ha buscat a si mateixa a Lisboa... l’Iraq i Bòsnia ens corroboraren que Europa continuava sense trobar-se. Entre un punt del procés i l’altre hi ha una malaltia col·lectiva anomenada alienació (“la societat de l’espectacle”, en digué Guy Debord). Amb tot, no hi ha trànsit sense temptativa.


Taxis verd-i-negres, tramvies grocs, Rato, Alcântara, Santo Amaro, Madre de Deus, Alto da Ajuda, Monsanto, Bairro Lopes, Picheleira, Alto do Pina... Jesucrist proclamà l’amor solar com a mitjà i finalitat, i en certa manera morí a la creu. El rock portuguès de Represas, al cap de dos mil anys, ens aferma en un itinerari líric lliure de casualitats i capritxos:

 
La selva sencera no em fa por / mentre hi hagi un arbre secret / que exciti la història dels homes / i tanqui la història de la vida / al camí dels predadors.” Als vuitanta, cinc cops vaig rodar per la teranyina de la ciutat blanca i cinc cops vaig sortir-ne ressuscitat. Lisboa estimada, germana de l’ànima, ei!

***

Post Scriptum (25-IV-2015): La Revolució dels Clavells foren els soldats assaltant el quarter de la PIDE, la policia secreta de la dictadura de Salazar, i subvertint l’ordre polític i econòmic establert. Els mateixos soldats, amb clavells als fusells, ompliren les escoles per fer de mestres i ensenyar les criatures a llegir. Totes les lluites anticolonials africanes, en el marc de l’ocupació portuguesa, venceren amb la revolució. La socialdemocràcia i el capital, a través del Partit Socialista Portuguès i del seu cap Mario Soares, articularen l’ensorrament de la possibilitat de construir una nova societat. He tornat a Lisboa dotzenes de cops des de la fi dels noranta, i malgrat com han anat les coses, malgrat tot, per mi continua sent la ciutat blanca, la del 25 d’abril del 1974.

Lisboa, 2 de març del 2013.

Clavells rojos sempre, arreu.