dilluns, 29 d’agost de 2016

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (14)

Via @laccent

ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (14)
[EL VIDRE AL COR, 20-VII-2016]
 Gerard Horta

A la nit, en sobrevolar els Països Catalans, lEstació Espacial Internacional topa un estrany senyal sonor. De sobte, als passatges amagats dels cors tot penjant dun fil cosmonautes col·lectivistes albiren un dia que durarà anys.

Es sol ixent com un fil de caliu crema un full de paper,
i escampa una taca de llum
que filtra es paisatge en color lentament,
verd, gris, groc de fulles pansides,
de camps amb espigues i blau de muntanyes.

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (13)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (13)
[EL VIDRE AL COR, 12-VII-2016]
 Gerard Horta

Confusió fatal. La consulta mèdica deixà pas a la veterinària. Les vitamines foren substituïdes per un excitant capil·lar decididament potent, excessiu i tot...

On hi ha pèl hi ha... activitat paranormal.

Quan els cabells creixen, els barbers dansen.

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (12)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (12)
[EL VIDRE AL COR, 12-VII-2016]
 Gerard Horta

Combustió espontània en una ciutat grega. No és pas un fenomen atribuïble a una dimensió individual, sinó el fruit duna concentració extrema denergia social  en un punt espaciotemporal concret.

Alta tensió. De cop i volta, el foc...

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (11)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (11)
[EL VIDRE AL COR, 11-III-2016]
 Gerard Horta

La Terra, destinació fatal per als homes i dones cosmonautes marcians empresonats i torturats a Guantánamo. Les criatures nascudes de lamor i el sexe alienígenes acabaren esdevenint mercaderies en venda.

No hi ha insubordinació en lesclavatge de la normalitat global. 

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (10)

Parlamentet regional (la nació són els Països Catalans) de la
penosament (mal)anomenada Comunitat Autònoma de Catalunya.

ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (10)
[EL VIDRE AL COR, 4-III-2016]
 Gerard Horta

La vida social d’Occident resulta graciosa: es fonamenta en la mentida i el secret. Als parlaments, hi té lloc un fenomen aparentment estrambòtic malgrat que es produeix duna manera regular: sembla que hi hagi homes i dones que diuen coses i que es desplacin en el temps i lespai.

Tanmateix això no és cert, respon a una il·lusió generalitzada. No hi ha ningú. Mai. 

L’espai roman buit, silenciós, fred. Espectral.

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (9)

Platja de la Nova Icària (Barcelona, 2036).

ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (9)
[EL VIDRE AL COR, 3-III-2016]
 Gerard Horta

Aflorament sobtat de rocam a la Nova Icària. Una estàtua gegantina treu el cap. L’amazona desmunta del cavall i observa aquest paisatge inesperat. Al seu davant, un home sajup reverencialment. La llibertat continua estant petrificada.

Dies estranys del futur proper.

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (8)

Fotografia: Frank Hurley.

ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (8)
[EL VIDRE AL COR, 3-III-2016]
 Gerard Horta

El vaixell ha quedat enxampat. Condemnats a morir glaçats i afamats, uns homes juguen a futbol a l’Antàrtida el 1916.

Com els anomenaria, Jim Morrison: àngels o mariners? Un prec antàrtic.

El nostre regne no és daquest món.

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (7)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (7)
[EL VIDRE AL COR, 21-II-2016]
 Gerard Horta

Eric Cantona, jugador francès de futbol descendent dexiliats catalans –arran de la derrota contra el feixisme–, clava una puntada de peu a un membre del National Front durant un partit de la lliga anglesa, el 1995.

Lactivitat paranormal són els altres.

diumenge, 28 d’agost de 2016

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (6)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (6)
[EL VIDRE AL COR, 1-II-2016]
 Gerard Horta

Barcelona en una diada de vaga general: ho interpretem com un poltergeist [Henri Michaux] –que per la nostra banda hauríem de classificar dins la categoria de generalitzat i intens–, o bé com una manifestació previsible defervescència col·lectiva [Émile Durkheim]?
  

dilluns, 22 d’agost de 2016

Referèndum i pressupostos autonòmics: El tauler d'escacs


Referèndum i pressupostos autonòmics:
el tauler d’escacs
[EL VIDRE AL COR, 22-VIII-2016]
Gerard Horta
 
Que les estàtues de Franco, les piulades de twitter i les contingències electorals messetàries no ens distreguin del que està succeint, són romanços. Un cop empassada l’enèsima ensarronada del processisme estàtic a la CUP –quatre mesos més perduts inútilment (del maig al setembre del 2016) en nom duna “qüestió de confiança” al president Puigdemont que shauria dhaver fet al maig–, ens endinsem a concloure l’agost en el context d’una ofensiva político-mediàtica del PDC i CSQP contra la CUP que no està sent resposta amb la immediatesa necessària per les “veus importants”.

D’entrada, hi ha una sola i important variació respecte al marc social de terrible crisi econòmica i d’atzucac processista que estem vivint als darrers anys: una certa assumpció (el suport social continua sent àmpliament majoritari i abraça votants de tot el ventall polític) de la necessitat de dur a terme un referèndum d’independència a Catalunya a la primavera del 2017. Tothom que portem anys i panys defensant el referèndum com a expressió democràtica del dret d’autodeterminació de tota societat n’hauríem d’estar contents. Un referèndum d’aquest tipus no s’ha d’analitzar des de perspectives jurídiques –més enllà que s’avingui amb el dret internacional–, sinó com la manifestació d’un conflicte polític que demana una resolució política. La resta són disquisicions formalistes o acadèmiques.

Ara bé, una mirada panoràmica sobre els papers dels diversos agents polítics que formen part d’aquesta teatralització hauria de permetre’ns aclarir diverses qüestions que, ara com ara, s’encavalquen rere els escenaris:

1. El xantatge del PDC a la CUP a l’hora de fixar un vincle inextricable entre l’acord pel referèndum i l’aprovació dels pressupostos autonòmics del 2017. (I cal recordar que a la campanya electoral al Parlament del 2012 ERC anunciava que els pressupostos autonòmics d’aquell any eren els últims als quals donaria suport.) El PDC exigeix a la CUP que renunciï al seu propi projecte polític i a la defensa dels interessos de les classes populars. Per què? Pel mateix motiu pel qual van decidir fer el pas de dècades d’autonomisme a abanderar el processisme: era l’únic mitjà per no acabar sent esborrats ràpidament del paisatge electoral i institucional.

En segon lloc, però, val la pena interrogar-nos sobre la finalitat darrera d’aquesta maquiavèlica operació. Si l’aparell processista dominant del PDC aspirés a rebentar el referèndum i decapitar Puigdemont perquè res no canviï, què hauria de fer? El que està fent fins ara: negar-se a reunir-se amb la CUP per establir els passos cap al referèndum i per acordar uns pressupostos que, de fet, mai podran ser de cara i ulls ja que continuaran esdevenint uns pressupostos miserabilitzadors per a una classe treballadora precaritzada a còpia d’intocable reforma laboral, de desmobilització absoluta i d’ofec econòmic i sociolaboral integral. La Generalitat està gestionant les molles de la riquesa que produeix aquesta societat, una riquesa tan mal repartida com l’organització mateixa del treball.

Dit d’una altra manera: el xantatge contra la CUP per part de l’immobilisme convergent pretén trencar la baralla. A partir de l’associació transcendent entre aprovació de pressupostos i acord pel referèndum, el sector processista estàtic del PDC cerca la convocatòria d’unes noves eleccions, després de les quals el seu paper passaria a ser secundari. El posicionament completament vacil·lant de la direcció d’ERC, seguint el rumb emprès aquests anys com a acompanyants amables de CDC, no deixa entreveure un futur gaire falaguer.

2. El sentit de la CUP i el motiu de la pressió a què és sotmesa es focalitza en la centralitat que està desenvolupant pel fet de fondre el pol diguem-ne nacional i el pol diguem-ne social. Per primer cop des del 1977, la rellevància i l’acompanyament popular d’aquesta conquesta gradual de centralitat (si més no, electoral, amb 337.000 vots) obre la via a un camí d’autèntica ruptura amb la transició: posar la independència al nostre abast i afermar la necessitat col·lectiva majoritària de transformació social en cerca d’una major justícia, capaç de resoldre gradualment les condicions materials de vida dels centenars de milers de persones situades en l’espectre de la pobresa. Votar uns pressupostos injustos desbarataria la CUP i en degradaria la centralitat cap a posicionaments ara com ara en fora de joc: CSQP, ICV-EUiA, Podem i Comuns (aquests, a escala barcelonina). Tots plegats, a més, estan ressituant-se en la lluita per quotes de poder de la nova plataforma que estan desenvolupant, cosa que palesa amb més claredat la manca de projecte polític –prim com un tel de ceba– i que explica els balançaments continus cap aquí o cap allà, començant per lassumpte del referèndum.

3. Històricament, dia per altre i dos arreu, la transició ha mostrat com les direccions de CiU, PSC, ERC i (PSUC)ICV-EUiA actuaven com a cares distintes d’una mateixa moneda: dècades tirades per la borda a costa de patiment col·lectiu. Aquests projectes coincideixen a oposar-se i blasmar el projecte polític que la CUP encarna, el qual consisteix a trencar, des duna perspectiva col·lectivista, la falsa dicotomització entre la dimensió “social” i la dimensió “nacional”. El PSC s’ha situat fa temps al camp de joc del PP i C’S, i CSQP s’hi aboca més cada dia que passa. De defensar el referèndum fa dos anys, CSQP han anat a parar a un qüestionament de l’exercici del dret d’autodeterminació més propi del neoespanyolisme que de cap altra proposta política. Això explica la seva interpel·lació directa a la CUP perquè no es votin els pressupostos, cosa paradoxal si es té en compte que des dels Pactos de la Moncloa del 1978 no han parat de donar suport polític i sindical explícit i/o implícit a les polítiques de la banca i la patronal espanyola (en quatre anys des de l’última reforma laboral, sols s’ha convocat una jornada de vaga general). Tractem dels professionals del sindicalisme groc, la mateixa gent que dirigí la Conselleria d’Interior al període negríssim del 2006 al 2010. Amb tot, això no justificaria de cap manera un suport de la CUP a uns pressupostos que per motius obvis no seran mai “socials”, atesa la teranyina de grans interessos econòmics que l’aparell del PDC ha de salvaguardar.

4. La direcció de l’ANC –a través de Jordi Sànchez– proclama en públic el suport al referèndum mentre, en privat, adverteix de les tremendes dificultats de dur-lo a terme (això és molt gros: i és el que els mitjans de comunicació invisibilitzen). Exactament fa el mateix que  feia Jordi Turull (l’aparell del PDC) a la tercera setmana d’agost en invocar els “grans riscos” del referèndum. Són advertiments que, situats al context corresponent, remeten a les motivacions futures que ens oferiran per justificar la “impossibilitat” de fer el referèndum.

En conclusió, el PDC –amb el suport implícit de la direcció de l’ANC i explícit de la d’ERC, que ja està afegint-se al xantatge a la CUP per boca de Junqueras–, ens està conduint a la perpetuació d’aquest cul-de-sac inacabable, en la mesura que l’immobilisme de la direcció de PDC necesita eliminar l’única jugada política capaç de posar fi al processisme estàtic i capaç de situar-nos com un agent polític independent davant del món (cosa que cridaria a la intervenció internacional) i, sobretot, davant de la societat catalana mateixa: el referèndum, allò que té lloc quan una societat decideix votar com aspira a autoorganitzar-se: hi acudeix qui vol, i es compten els vots de la gent que hi participa. Qui no vulgui comprendre que un procés d’independització no cau tot solet del cel cantussejant duna manera desimbolta el Virolai, sinó que ha d’afrontar dificultats immenses, qui no vulgui comprendre que sense mobilització social (la mateixa que totes les forces parlamentàries porten anys obviant, reduint pràctiques i discursos a l’acció parlamentària) no hi haurà res a fer, i qui no vulgui comprendre que les coses es fan fent-les, llavors significa que segurament no defensa allò que de tant en tant predica.

Què succeiria si l’aparell del PDC convoca, amb l’excusa de la manca d’aprovació dels pressupostos, unes noves eleccions al Parlament? Que el PDC guanya temps per ressituar-se –el mateix temps o més que Mas va oferir a CSQP-Podem per organitzar-se (en ajornar els temps per a les eleccions passades) a fi de minimitzar el paper de la CUP, que al capdavall passà de 3 a 10 escons–. I què succeiria amb una majoria parlamentària ERC, CUP, CSQP? Probablement, que el processisme estàtic materialitzaria definitivament la seva condició crònica de carreró sense sortida, llevat que s’establís un acord programàtic per portar a cap el referèndum a la primavera del 2017. Seria així?

Passen els anys i dos milions de persones continuen sobrevivint en la precarietat a Catalunya: les dades econòmiques informen d’una situació que, com vaig escriure fa més de quatre anys, continua sent d’emergència social, crítica. Fins ara, i aquesta és una opinió evidentment personal, l’acció parlamentària de la CUP ha seguit els cànons de la política institucional establerta (en moltes coses, per bé dins l’espai parlamentari; en massa d’altres, no). Tant de bo comencéssim d’una vegada a aprofitar discursos, interpel·lacions i entrevistes als mitjans per recordar que el poder polític de tota societat rau a la societat, no pas a les institucions burgeses –i que això demana militància sindical i militància veïnal–.

A més, hem de dir la veritat. Quina por ens ha de fer amagar-nos-en?: per a la gent col·lectivista d’aquesta banda dels Països Catalans hi ha moltíssims motius per reprovar el president Puigdemont, car ell esdevé el responsable polític de mantenir un ordre de relacions socials i econòmiques injust i desigualador. Tanmateix, sí que és cert que podem posar-nos d’acord amb ell en una cosa: avançar decididament en el procés d’independització mitjançant la convocatòria i l’execució d’un referèndum a la primavera del 2017. La cantarella processista que estem arrossegant fa anys no resoldrà ni el conflicte polític ni la situació de tanta gent empobrida. Resulta imperatiu actuar amb la màxima urgència: l’estat de les coses és insuportable per a la gent humil i estem malbaratant una oportunitat històrica per redreçar-ho mitjançant la consecució del dret de la nostra societat a la llibertat.

No hi ha major esperança, no hi ha major il·lusió col·lectiva, no hi ha major potència popular que l’anhel de construir una societat nova basada en la justícia social. Fem-ho.

*** 

Post scriptum (25-VIII-2016): Posicionament de la direcció dERC a través dOriol Junqueras. Cal major claredat?

Post scriptum (26-VIII-2016): Posicionament del PDC a través de Marta Pascal. Cal major claredat?

dijous, 18 d’agost de 2016

Aelita: reina de Mart

Aelita: reina de Mart.

AELITA: REINA DE MART
[EL VIDRE AL COR, 5-XI-2016]
Gerard Horta

Al cap duns quants anys de lestrena del curt –un quart d’hora– de Georges Méliès titulat El viatge a la Lluna (1902), aparegué el primer llarg-metratge de ciència-ficció, Aelita: reina de Mart (1924), dirigit pel soviètic Iàkov Protazànov a partir de la novel·la homònima escrita per Alekséi Tolstói, amb música afegida composta per Aleksandr Skiabin, Ígor Stravinski i Aleksandr Grazunov.


Confrontant-s’hi projectes individuals i col·lectius, el film tracta del diguem-ne interplanetarisme revolucionari –res de nou, si tenim en compte que des de 60 anys abans els espiritistes europeus ja apel·laven a la confraternització i la solidaritat universals (és a dir, amb éssers darreu de lunivers)– i, alhora, de la vida i d’allò que de vegades pot sortir malament a través de les dinàmiques col·lectives que enllacen les existències de les persones i les societats. Remena exploracions pels camins meravellosos del cartellisme que hi va estar associat i per les edicions de les traduccions distintes que es feren de la novel·la, val la pena de debò.


Bona i avançada obra per pensar!

Aelita clavant la mirada. 


dimecres, 17 d’agost de 2016

Colau, la factura de l'aigua, Aigües de Barcelona, càrrecs d'ICV que hi estan col·locats... i la resta

LAda Colau ens parlava del carter al setembre. Fins ara ha obviat tota referència a Aigües de Barcelona com a destinació laboral dexcàrrecs públics dICV. Daixò sen diu nova políticao... “transparència”?

COLAU, LA FACTURA DE L’AIGUA,
AIGÜES DE BARCELONA, CÀRRECS D’ICV QUE HI ESTAN COL·LOCATS... I LA RESTA
[EL VIDRE AL COR, 10-V-2015]
Gerard Horta

La Senda m’envia aquesta piulada de l’Ada Colau, del 18 de setembre del 2014. És tan sucosa com els comentaris que vénen a continuació. Quina és la relació entre Ada Colau, el carter, Aigües de Barcelona i els càrrecs d’ICV que s’hi van acumulant? Entre l’Ada Colau i el seu carter ho desconeixem, tot i que l’ombra de la sospita sempre hi podria planar. Com si jo mateix, abans d’obrir el correu postal, agafés un boli blau per escriure-hi “Força amb el bloc, cosmonauta kamikaze!”... Amb tot, resulta versemblant. Creurem que el carter, simplement, simpatitza amb una Ada Colau massa ocupada per acudir a les manifestacions veïnals de Sagrada Família, on viu, sobre l’especulació urbanística i l’híper-invasió turística, tal com relatava el Xavi Monge abans dahir en una piulada.

És un fal·lus erecte, un coet a punt d'enlairar-se, un consolador, un supositori, el casc d'un capgròs excepcionalment gros?
No: és la Torre Agbar, seu d'Aigües de Barcelona.

Quins polítics professionals han desembarcat a Aigües de Barcelona des de l’Ajuntament de Barcelona i des del govern del Tripartit (PSC-ICV/EUiA-ERC)? S’hi han anat col·locantamb beneficis sucosos com a a treballadors o col·laboradors– militants dirigents d’ICV. Per exemple, l’Andreu Claret (exdirector als anys vuitanta de la revista Treball que mon pare portava a casa tants i tants anys abans –l’òrgan del PSUC des del 1936 i després d’ICV fins ara–, i exdirector de Nous Horitzons, la revista de teoria política). 

Andreu Claret. Lexpressió impacta.

Qui més hi, diguem-ne, treballa? Reprodueixo literalment la notícia sencera d’elsingular.cat (23-II-2012):

Quatre excàrrecs d’ICV treballen per Agbar després d'afavorir-la. Entre ells hi ha l’exconseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, i l’exregidora de l’Ajuntament de Barcelona, Imma Mayol.

Quatre excàrrecs de l’anterior direcció del Departament de Medi Ambient de la Generalitat han acabat treballant directe o indirectament per l’empresa Agbar, a la qual durant el seu mandat van adjudicar obres per un import de com a mínim 182 milions d’euros, segons publica avui El Mundo.

Es tracta, en diferents graus de vinculació, de l’exconseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar; l’exregidora de l’Ajuntament de Barcelona, Imma Mayol; l’exsecretari del departament, Eduard Pallejà; i l’exdirectora de serveis de la conselleria, Elisenda Rius.


Concretament l’exconseller –que quatre mesos abans de deixar la conselleria encara va adjudicar la construcció de la dessaladora del Prat del Llobregat per un valor de 230 milions, i dels quals 92 milions eren per a Agbar– ofereix a través d’una empresa d’assessoria ajuda a l’empresa de serveis d’aigua, malgrat que no hi està en nòmina.

Dels quatre excàrrecs d’ICV, la persona més vinculada amb Agbar és Elisenda Rius, que s’ha convertit en directora de recursos humans de la companyia. En el cas d’Imma Mayol, dona de Joan Saura, s’ha vinculat amb Agbar Balears. La setmana passada va representar la companyia en un acte a la Universitat de les Balears.”


Imma Mayol i Francesc Baltasar.

Quants membres més destacats d’ICV n’hi haurà? Ho desconeixem. D’això, l’Ada Colau i Barcelona €n Comú no en diuen pas “opacitat”: la mateixa que a Barcelona executa des del 1979 fins ara el PentaGrup Municipal PSC-PSUC/ICV/EUiA-Bcn €n Comú-ERC-CiU-PP.
 
Eduard Pallejà.

El silenciament sistemàtic per part d’Ada Colau i Barcelona €n Comú del tipus de xarxes clientelars que les direccions del PentaGrup Municipal 1979-2015 han desenvolupat i han perpetuat demostren que aquest projecte no implica res més que la cronificació de l’estat de les coses: un poder polític municipal al servei dels grans grups econòmics de la ciutat.

Ada Colau i Barcelona €n Comú estan manipulant la gent de Barcelona, com la resta de partits de lestablishment: la diferència és que el poder de representació dels de la Colau es fonamenta en una apel·lació contínua a la nova política, al mateix temps que practiquen la política de la Transició: contra el poble i a favor dels seus propis interessos personals i de partit. En aquest cas, com a marca blanca d'ICV-EUiA, condemnada per les urnes legislatura rere legislatura, però salvada per la Caixa –això sí, com la resta (tret de la CUP, que no deu ni ha demanat mai diners a la màfia bancària)–. Vinc duna família militant comunista que ha viscut la repressió franquista, si algú no vol entendre que la meva crítica la manifesto des de posicionaments radicalment desquerres és que sestima més romandre al parany.
 

És un paper galdós, el que interpreta la cap de llista de Barcelona €n Comú. Quantes coses que shan de fer per deixar de ser alliberada del DECS..., i li ho dic amb tristesa, perquè tothom s’ha de buscar la vida. El que succeeix és que uns paguem el preu cardat de plantar cara, mentre que daltres cobren com a alliberats del sindicat, del partit... o del DECS. Penso que la Colau ha triat un camí equivocat. Però penso, sobretot, que ha acabat sent devorada pel seu propi paper. Llevat que la seva vida política hagi consistit a progressar com a trepa.

Tenint en compte la situació històrica que estem vivint com a classe treballadora barcelonina i catalana, no tinc clar si la instrumentalització política de Barcelona €n Comú que ella encarna té més de dos objectius. Dentrada, nhi ha dos de clars: 1) refermar un ajuntament elitista articulat contra la gent treballadora, com el de CiU, sí, i també com el del PSC-ICV/EUiA-ERC; i 2) refermar i naturalitzar un espanyolisme rovellat, desimbolt i profund, com qui no vol la cosa, a tall de dic de contenció respecte a la major rebel·lió popular erigida des del 1936, arran del procés independentista actual –estem desafiant no un estat qualsevol, sinó lestat espanyol: sap Barcelona €n Comú què significa això?–. En aquesta rebel·lió, hi està en joc tot. Tot el que la Colau –i les grans corporacions financeres que promouen la seva presència als escenaris en què discurseja– vol mantenir, és a dir, l'ordre colonial i bancari establert. Tot projecte polític pot actuar per establir un model social capitalista des d'enfocaments regeneracionistes i ciutadanistes, ara bé, llavors per què amagar-se'n?

Una altra qüestió rau que la direcció de lANC és a les mans de CiU i ERC, això és obvi –i així anem perdent els anys, com ja denunciava aVilaweb fa temps–, però cal tenir molta barra per negar que moviments com el de les consultes o el procés popular de la mateixa ANC siguin un moviment popular. LANC ni comença ni acaba en la seva direcció, per fortuna. I, certament, al grup de mandarins de Barcelona €n Comú hi ha algun cigronet negre independentista, però la direcció política majoritària és, amb escreix, visceralment espanyolista. La mena despanyolisme que viu plàcidament enclavat en un enfocament dacord amb el qual regionalisme i nacionalisme burgès per un cantó, i independentisme popular desquerres i socialment transformador per laltre, són la mateixa cosa.


He escrit ja, també, que les màscares van caient, començant segons el meu parer per una CiU que no fa més que endarrerir i dinamitar el procés. I el que veurem darrere de cada màscara pot arribar a ser terrible. Aviat contemplarem ICV-EUiA i Barcelona €n Comú sense maquillatge: demà, demà passat i el 24 i el 25 de maig, i també el 27 de setembre i, especialment, lendemà, quan decidim si volem, o no, ser un poble lliure. Llavors no en tindran prou amb el maquillatge: tenen tot el dret del món de defensar lEspanya colonial, ara bé, hom demana que parin de vendre gat per llebre i de negar-se a explicar quin tipus de relació anhelen per a la societat catalana amb els estats espanyol i francès. I quan escric societat catalana remeto als Països Catalans.

Totes les denúncies de corrupció, malbaratament de recursos i actuacions il·legals que el meu company i candidat de la CUP Josep Garganté –junt amb la nostra gent estimada i combativa de la Coordinadora Obrera Sindical dels Països Catalans (COS) de TMB, els nostres buseros i buseres preciosos–, porta anys denunciant no han estat mai objecte de latenció de l’Ada Colau ni de ningú de Barcelona €n Comú. Ni en campanya electoral, ni encara menys quan governaven PSC-ICV/EUiA-ERC, que mai no són esmentats ni per la Colau ni per Barcelona €n Comú.

Perquè et caigui la cara de vergonya has de tenir vergonya. Denganyar la gent de bona fe sen diu Barcelona €n Comú. Desitgen aplegar els vots de persones amb una orientació una mica cap a lesquerra –la que votava el PSC i la que habita al camp de labstenció–, les mateixes persones que aspiren a un ordre polític mínimament digne, racional i que serveixi la resolució de les necessitats imperatives de la classe treballadora de Barcelona. Al darrere, mandarins narcisistes, i algun tafur. Ho he repetit manta vegades: em refereixo a la direcció, als qui manen, als qui han organitzat piramidalment aquest muntatge, no pas a les persones humils que hi volen reconèixer lencarnació duna esperança de canvi...


Menteixen, menteixen impunement i sense cap mena d'escrúpols. Caldria esperar de lAda Colau molts menys autoretrats, molt menys rum-rum despolititzador i respostes, moltes més respostes, totes les que calguin. Que parés de tractar-nos duna vegada com uns imbècils  amb tanta piuladeta de màrqueting innocent i enrotllat, que deixés el carter en pau i que comencés a explicar-nos què fa la seva gent dICV –la que li paga la campanya amb els diners de la Caixa– a Aigües de Barcelona. Em fa fàstic haver-li-ho de demanar: representa que hauria de sortir de la senyora alcaldable, però lúnica cosa que fa Barcelona €n Comú és tapar el detritus acumulat durant dècades.

Som davant dun dels bluffs majors de la Transició tardofranquista, amb embolcalls i cares nous. Havia arribat a dubtar, en algun moment, que la Colau anava de bona fe, però els fets parlen sempre més que les paraules. Rellegeixo el que va sortint, interpreto i reinterpreto el que visc, repasso les informacions que em van arribant des de fa un any, i ja no dubto de res. Aquest entorn de mandarins ha de tenir molt mala bava, perquè se nha de tenir molta per mentir així i no immutar-se. Massa, més de la suportable. Quan els impostors operen, de la seva obra se n’ha de dir Impostura €n Comú.


***

Post Scriptum: Refresquem la memòria recent. Aquí, el Claret. Ja ens hi ficarem.

Post Scriptum II: I aquí, goita, l’EduardPallejà. Plego. Continuarà. No trobo fotografies de l'Elisenda Rius dICV.