dimarts, 30 d’agost de 2016

Josep Lluís Facerias (1920-1957), anarquista català

Cartell de convocatòria de la Marxa del Maquis del Barcelonès (2015).

JOSEP LLUÍS FACERIAS (1920-1957), ANARQUISTA CATALÀ
[EL VIDRE AL COR, 30-VIII-2015]
 Gerard Horta

El 30 d’agost de cada any, a lindret on fou assassinat per la policia feixista en una emboscada, s’hi commemora la vida de lluita del Face.
 
Cruïlla del carrer del Dr. Pi i Molist i el passeig del Verdum (Nou Barris, Barcelona), on Facerias fou assassinat el 30 d’agost del 1957.

Qui nha mantingut viu el record històricament ha estat la mateixa militància llibertària. La Marxa-Homenatge als Maquis nha organitzat homenatges una pila d'anys i continua fent-ho.

El 2011, dos mesos després de constituir-se com a nucli, la CUP de Nou Barris –comissió municipalista de la Trobada Alternativa de Nou Barris– en féu difusió al districte per homenatjar-lo. Aquest va ser el primer acte públic del nucli de la CUP de Nou Barris des de la seva constitució al juny anterior, i la gratitud que per aquest motiu sento cap als meus companys i companyes de lEsquerra Independentista de Nou Barris i de tot Barcelona és completa, per una raó: la unitat popular se simbolitza a través dactes com aquell. Vam compondre –el Simón– un cartell amb els colors vermell i negre, vam remarcar-hi la ideologia anarquista del Face i vam dipositar-hi un ram de flors amb la senyera i amb dues cintes vermella i negra. El company Joan Marc de la CUP de Nou Barris i lhistoriador i company anarquista Ferran Aisa hi feren un parlament. (I, aquí, les intervencions d’en Josep Garganté, en nom de la Trobada Alternativa de Nou Barris, i d’en Jesús Canal, veí i testimoni de l’assassinat, per a BTV.)
 

El text del cartell que vam difondre feia així:

El proper dimarts 30 d’agost a les 8 del vespre la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) - Trobada Alternativa de Nou Barris us convoquem a portar flors per a en Josep Lluis Facerias, “Face” (6 gener 1920 – 30 agost 1957), militant i guerriller llibertari que a causa de la seva activitat contra la dictadura feixista fou cosit a trets i assassinat a sang freda per la policia espanyola a la cruïlla dels passeigs d’Urrutia i del Verdum i del carrer Pi i Molist, on una modesta placa al terra recorda l’esdeveniment amb aquestes paraules: 

JOSEP LLUÍS FACERIAS
MILITANT LLIBERTARI MORT EN AQUEST LLOC EN UNA EMBOSCADA DE LES FORCES DE LA DICTADURA EL 30 D'AGOST DE 1957 A LES 10.45 DEL MATÍ. 

En “Face” milità a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de la Fusta de la CNT, lluità a 28a Divisió de l’Exèrcit Popular, sobrevisqué a les presons franquistes i continuà el combat a Itàlia i a Catalunya en defensa de la llibertat i la justícia social de tots els pobles del món. Ho féu mitjançant accions de propaganda, atemptats contra personalitats i edificis públics franquistes, i expropiacions bancàries. Volem commemorar la seva memòria i el sentit de la seva lluita en l’aniversari del seu assassinat, que com a veïnes i veïns de Nou Barris fem nostra. Alhora, denunciem la seva marginació de la memòria oficial sota la Transició i del nomenclàtor de Nou Barris: cap escola, cap parc, cap carrer ni cap plaça du el seu nom, ni tan sols en el mateix espai en què fou assassinat, per a més vergonya –un cop més– de la Comissió del Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona i del Consell de Districte de Nou Barris, perpetuadors simbòlics de l’encara inacabada negra nit del franquisme.

Ets viu entre nosaltres “Face”, no t’oblidem ni a tu ni a tota la gent que sota el feixisme, des de bagatges polítics i sindicals diversos, vau donar la vida per la llibertat i per totes les formes d’emancipació. T’abracem entre flors, company!!!

Hi hagué companys anarquistes que van comprendre la nostra acció com un acte de suport al sentit de la lluita del Face i que se nalegraren, i hi hagué altres persones que consideraren que exclusivament ells, com a únics representants de la causa anarquista, tenien dret de fer-ne lhomenatge. El 2012 i encara el 2013 la gent de la CUP Nou Barris vam continuar encartellant els barris confrontants amb el mateix cartell, tot i que en vam treure les sigles de la CUP i de la Trobada, i vam deixar-ne un fons blanc –per estalviar-nos susceptibilitats associatives amb el grafisme de la CUP– mantenint-hi el roig i el negre, per evitar les discussions del 2011.

Sigui com sigui, des del 2011 shi apleguen un centenar de persones –fins i tot sota el diluvi–. Al capdavall es tractava d'això: visibilitzar la figura del Face, augmentar amb força la presència de persones a la commemoració –sobretot del veïnat de Nou Barris– i exalçar la vigència del seu combat per la llibertat i la justícia social des de lanarquisme català.
 

La gent perfecta pot estar tranquil·la: ja no convoquem ni amb sigles ni sense sigles, malgrat això continuem assistint-hi. No cal dir que ho explico a títol individual a fi de deixar-ho consignat per a futurs cronistes que aspirin a recuperar el record dels temps presents, com també la meva militància a la CUP i la COS, de la qual només he de retre comptes a mi mateix i a la meva pròpia consciència política i sindical. Vaig arribar a Nou Barris el 2009 i ja des de llavors i el 2010, com un veí anònim, vaig dipositar flors i espelmes sobre la placa en saber que el crim es cometé allà, prop de casa. Vaig fer-ho sense demanar permís a ningú ni exhibir carnets (llavors jo era a la CGT).

Qui pensés que algú volia competir per patrimonialitzar el Face no va entendre absolutament res, i és probable que continuï sense entendre-ho. Són els mateixos que quan sa excel·lència Ada Colau inaugurà a Nou Narris la plaça de Salvador Puig Antich... no hi assistiren (5-III-2016). És a dir, permeteren que els nous gestors municipals del tardofranquisme fessin un acte propagandístic amb la màxima placidesa. Quines paradoxes, oi? Què hi farem... El més important aquí és que no oblidem el com i el perquè del Facerias, guerriller anarquista català.

Cartell d’enguany (2017).

Mort a l'estat i visca lanarquia. Vola lliure, Face, tabracem entre flors company!!!


dilluns, 29 d’agost de 2016

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (14)

Via @laccent

ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (14)
[EL VIDRE AL COR, 20-VII-2016]
 Gerard Horta

A la nit, en sobrevolar els Països Catalans, lEstació Espacial Internacional topa un estrany senyal sonor. De sobte, als passatges amagats dels cors tot penjant dun fil cosmonautes col·lectivistes albiren un dia que durarà anys.

Es sol ixent com un fil de caliu crema un full de paper,
i escampa una taca de llum
que filtra es paisatge en color lentament,
verd, gris, groc de fulles pansides,
de camps amb espigues i blau de muntanyes.

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (13)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (13)
[EL VIDRE AL COR, 12-VII-2016]
 Gerard Horta

Confusió fatal. La consulta mèdica deixà pas a la veterinària. Les vitamines foren substituïdes per un excitant capil·lar decididament potent, excessiu i tot...

On hi ha pèl hi ha... activitat paranormal.

Quan els cabells creixen, els barbers dansen.

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (12)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (12)
[EL VIDRE AL COR, 12-VII-2016]
 Gerard Horta

Combustió espontània en una ciutat grega. No és pas un fenomen atribuïble a una dimensió individual, sinó el fruit duna concentració extrema denergia social  en un punt espaciotemporal concret.

Alta tensió. De cop i volta, el foc...

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (11)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (11)
[EL VIDRE AL COR, 11-III-2016]
 Gerard Horta

La Terra, destinació fatal per als homes i dones cosmonautes marcians empresonats i torturats a Guantánamo. Les criatures nascudes de lamor i el sexe alienígenes acabaren esdevenint mercaderies en venda.

No hi ha insubordinació en lesclavatge de la normalitat global. 

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (10)

Parlamentet regional (la nació són els Països Catalans) de la
penosament (mal)anomenada Comunitat Autònoma de Catalunya.

ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (10)
[EL VIDRE AL COR, 4-III-2016]
 Gerard Horta

La vida social d’Occident resulta graciosa: es fonamenta en la mentida i el secret. Als parlaments, hi té lloc un fenomen aparentment estrambòtic malgrat que es produeix duna manera regular: sembla que hi hagi homes i dones que diuen coses i que es desplacin en el temps i lespai.

Tanmateix això no és cert, respon a una il·lusió generalitzada. No hi ha ningú. Mai. 

L’espai roman buit, silenciós, fred. Espectral.

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (9)

Platja de la Nova Icària (Barcelona, 2036).

ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (9)
[EL VIDRE AL COR, 3-III-2016]
 Gerard Horta

Aflorament sobtat de rocam a la Nova Icària. Una estàtua gegantina treu el cap. L’amazona desmunta del cavall i observa aquest paisatge inesperat. Al seu davant, un home sajup reverencialment. La llibertat continua estant petrificada.

Dies estranys del futur proper.

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (8)

Fotografia: Frank Hurley.

ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (8)
[EL VIDRE AL COR, 3-III-2016]
 Gerard Horta

El vaixell ha quedat enxampat. Condemnats a morir glaçats i afamats, uns homes juguen a futbol a l’Antàrtida el 1916.

Com els anomenaria, Jim Morrison: àngels o mariners? Un prec antàrtic.

El nostre regne no és daquest món.

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (7)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (7)
[EL VIDRE AL COR, 21-II-2016]
 Gerard Horta

Eric Cantona, jugador francès de futbol descendent dexiliats catalans –arran de la derrota contra el feixisme–, clava una puntada de peu a un membre del National Front durant un partit de la lliga anglesa, el 1995.

Lactivitat paranormal són els altres.

diumenge, 28 d’agost de 2016

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (6)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (6)
[EL VIDRE AL COR, 1-II-2016]
 Gerard Horta

Barcelona en una diada de vaga general: ho interpretem com un poltergeist [Henri Michaux] –que per la nostra banda hauríem de classificar dins la categoria de generalitzat i intens–, o bé com una manifestació previsible defervescència col·lectiva [Émile Durkheim]?
  

dilluns, 22 d’agost de 2016

Referèndum i pressupostos autonòmics: El tauler d'escacs


Referèndum i pressupostos autonòmics:
el tauler d’escacs
[EL VIDRE AL COR, 22-VIII-2016]
Gerard Horta
 
Que les estàtues de Franco, les piulades de twitter i les contingències electorals messetàries no ens distreguin del que està succeint, són romanços. Un cop empassada l’enèsima ensarronada del processisme estàtic a la CUP –quatre mesos més perduts inútilment (del maig al setembre del 2016) en nom duna “qüestió de confiança” al president Puigdemont que shauria dhaver fet al maig–, ens endinsem a concloure l’agost en el context d’una ofensiva político-mediàtica del PDC i CSQP contra la CUP que no està sent resposta amb la immediatesa necessària per les “veus importants”.

D’entrada, hi ha una sola i important variació respecte al marc social de terrible crisi econòmica i d’atzucac processista que estem vivint als darrers anys: una certa assumpció (el suport social continua sent àmpliament majoritari i abraça votants de tot el ventall polític) de la necessitat de dur a terme un referèndum d’independència a Catalunya a la primavera del 2017. Tothom que portem anys i panys defensant el referèndum com a expressió democràtica del dret d’autodeterminació de tota societat n’hauríem d’estar contents. Un referèndum d’aquest tipus no s’ha d’analitzar des de perspectives jurídiques –més enllà que s’avingui amb el dret internacional–, sinó com la manifestació d’un conflicte polític que demana una resolució política. La resta són disquisicions formalistes o acadèmiques.

Ara bé, una mirada panoràmica sobre els papers dels diversos agents polítics que formen part d’aquesta teatralització hauria de permetre’ns aclarir diverses qüestions que, ara com ara, s’encavalquen rere els escenaris:

1. El xantatge del PDC a la CUP a l’hora de fixar un vincle inextricable entre l’acord pel referèndum i l’aprovació dels pressupostos autonòmics del 2017. (I cal recordar que a la campanya electoral al Parlament del 2012 ERC anunciava que els pressupostos autonòmics d’aquell any eren els últims als quals donaria suport.) El PDC exigeix a la CUP que renunciï al seu propi projecte polític i a la defensa dels interessos de les classes populars. Per què? Pel mateix motiu pel qual van decidir fer el pas de dècades d’autonomisme a abanderar el processisme: era l’únic mitjà per no acabar sent esborrats ràpidament del paisatge electoral i institucional.

En segon lloc, però, val la pena interrogar-nos sobre la finalitat darrera d’aquesta maquiavèlica operació. Si l’aparell processista dominant del PDC aspirés a rebentar el referèndum i decapitar Puigdemont perquè res no canviï, què hauria de fer? El que està fent fins ara: negar-se a reunir-se amb la CUP per establir els passos cap al referèndum i per acordar uns pressupostos que, de fet, mai podran ser de cara i ulls ja que continuaran esdevenint uns pressupostos miserabilitzadors per a una classe treballadora precaritzada a còpia d’intocable reforma laboral, de desmobilització absoluta i d’ofec econòmic i sociolaboral integral. La Generalitat està gestionant les molles de la riquesa que produeix aquesta societat, una riquesa tan mal repartida com l’organització mateixa del treball.

Dit d’una altra manera: el xantatge contra la CUP per part de l’immobilisme convergent pretén trencar la baralla. A partir de l’associació transcendent entre aprovació de pressupostos i acord pel referèndum, el sector processista estàtic del PDC cerca la convocatòria d’unes noves eleccions, després de les quals el seu paper passaria a ser secundari. El posicionament completament vacil·lant de la direcció d’ERC, seguint el rumb emprès aquests anys com a acompanyants amables de CDC, no deixa entreveure un futur gaire falaguer.

2. El sentit de la CUP i el motiu de la pressió a què és sotmesa es focalitza en la centralitat que està desenvolupant pel fet de fondre el pol diguem-ne nacional i el pol diguem-ne social. Per primer cop des del 1977, la rellevància i l’acompanyament popular d’aquesta conquesta gradual de centralitat (si més no, electoral, amb 337.000 vots) obre la via a un camí d’autèntica ruptura amb la transició: posar la independència al nostre abast i afermar la necessitat col·lectiva majoritària de transformació social en cerca d’una major justícia, capaç de resoldre gradualment les condicions materials de vida dels centenars de milers de persones situades en l’espectre de la pobresa. Votar uns pressupostos injustos desbarataria la CUP i en degradaria la centralitat cap a posicionaments ara com ara en fora de joc: CSQP, ICV-EUiA, Podem i Comuns (aquests, a escala barcelonina). Tots plegats, a més, estan ressituant-se en la lluita per quotes de poder de la nova plataforma que estan desenvolupant, cosa que palesa amb més claredat la manca de projecte polític –prim com un tel de ceba– i que explica els balançaments continus cap aquí o cap allà, començant per lassumpte del referèndum.

3. Històricament, dia per altre i dos arreu, la transició ha mostrat com les direccions de CiU, PSC, ERC i (PSUC)ICV-EUiA actuaven com a cares distintes d’una mateixa moneda: dècades tirades per la borda a costa de patiment col·lectiu. Aquests projectes coincideixen a oposar-se i blasmar el projecte polític que la CUP encarna, el qual consisteix a trencar, des duna perspectiva col·lectivista, la falsa dicotomització entre la dimensió “social” i la dimensió “nacional”. El PSC s’ha situat fa temps al camp de joc del PP i C’S, i CSQP s’hi aboca més cada dia que passa. De defensar el referèndum fa dos anys, CSQP han anat a parar a un qüestionament de l’exercici del dret d’autodeterminació més propi del neoespanyolisme que de cap altra proposta política. Això explica la seva interpel·lació directa a la CUP perquè no es votin els pressupostos, cosa paradoxal si es té en compte que des dels Pactos de la Moncloa del 1978 no han parat de donar suport polític i sindical explícit i/o implícit a les polítiques de la banca i la patronal espanyola (en quatre anys des de l’última reforma laboral, sols s’ha convocat una jornada de vaga general). Tractem dels professionals del sindicalisme groc, la mateixa gent que dirigí la Conselleria d’Interior al període negríssim del 2006 al 2010. Amb tot, això no justificaria de cap manera un suport de la CUP a uns pressupostos que per motius obvis no seran mai “socials”, atesa la teranyina de grans interessos econòmics que l’aparell del PDC ha de salvaguardar.

4. La direcció de l’ANC –a través de Jordi Sànchez– proclama en públic el suport al referèndum mentre, en privat, adverteix de les tremendes dificultats de dur-lo a terme (això és molt gros: i és el que els mitjans de comunicació invisibilitzen). Exactament fa el mateix que  feia Jordi Turull (l’aparell del PDC) a la tercera setmana d’agost en invocar els “grans riscos” del referèndum. Són advertiments que, situats al context corresponent, remeten a les motivacions futures que ens oferiran per justificar la “impossibilitat” de fer el referèndum.

En conclusió, el PDC –amb el suport implícit de la direcció de l’ANC i explícit de la d’ERC, que ja està afegint-se al xantatge a la CUP per boca de Junqueras–, ens està conduint a la perpetuació d’aquest cul-de-sac inacabable, en la mesura que l’immobilisme de la direcció de PDC necesita eliminar l’única jugada política capaç de posar fi al processisme estàtic i capaç de situar-nos com un agent polític independent davant del món (cosa que cridaria a la intervenció internacional) i, sobretot, davant de la societat catalana mateixa: el referèndum, allò que té lloc quan una societat decideix votar com aspira a autoorganitzar-se: hi acudeix qui vol, i es compten els vots de la gent que hi participa. Qui no vulgui comprendre que un procés d’independització no cau tot solet del cel cantussejant duna manera desimbolta el Virolai, sinó que ha d’afrontar dificultats immenses, qui no vulgui comprendre que sense mobilització social (la mateixa que totes les forces parlamentàries porten anys obviant, reduint pràctiques i discursos a l’acció parlamentària) no hi haurà res a fer, i qui no vulgui comprendre que les coses es fan fent-les, llavors significa que segurament no defensa allò que de tant en tant predica.

Què succeiria si l’aparell del PDC convoca, amb l’excusa de la manca d’aprovació dels pressupostos, unes noves eleccions al Parlament? Que el PDC guanya temps per ressituar-se –el mateix temps o més que Mas va oferir a CSQP-Podem per organitzar-se (en ajornar els temps per a les eleccions passades) a fi de minimitzar el paper de la CUP, que al capdavall passà de 3 a 10 escons–. I què succeiria amb una majoria parlamentària ERC, CUP, CSQP? Probablement, que el processisme estàtic materialitzaria definitivament la seva condició crònica de carreró sense sortida, llevat que s’establís un acord programàtic per portar a cap el referèndum a la primavera del 2017. Seria així?

Passen els anys i dos milions de persones continuen sobrevivint en la precarietat a Catalunya: les dades econòmiques informen d’una situació que, com vaig escriure fa més de quatre anys, continua sent d’emergència social, crítica. Fins ara, i aquesta és una opinió evidentment personal, l’acció parlamentària de la CUP ha seguit els cànons de la política institucional establerta (en moltes coses, per bé dins l’espai parlamentari; en massa d’altres, no). Tant de bo comencéssim d’una vegada a aprofitar discursos, interpel·lacions i entrevistes als mitjans per recordar que el poder polític de tota societat rau a la societat, no pas a les institucions burgeses –i que això demana militància sindical i militància veïnal–.

A més, hem de dir la veritat. Quina por ens ha de fer amagar-nos-en?: per a la gent col·lectivista d’aquesta banda dels Països Catalans hi ha moltíssims motius per reprovar el president Puigdemont, car ell esdevé el responsable polític de mantenir un ordre de relacions socials i econòmiques injust i desigualador. Tanmateix, sí que és cert que podem posar-nos d’acord amb ell en una cosa: avançar decididament en el procés d’independització mitjançant la convocatòria i l’execució d’un referèndum a la primavera del 2017. La cantarella processista que estem arrossegant fa anys no resoldrà ni el conflicte polític ni la situació de tanta gent empobrida. Resulta imperatiu actuar amb la màxima urgència: l’estat de les coses és insuportable per a la gent humil i estem malbaratant una oportunitat històrica per redreçar-ho mitjançant la consecució del dret de la nostra societat a la llibertat.

No hi ha major esperança, no hi ha major il·lusió col·lectiva, no hi ha major potència popular que l’anhel de construir una societat nova basada en la justícia social. Fem-ho.

*** 

Post scriptum (25-VIII-2016): Posicionament de la direcció dERC a través dOriol Junqueras. Cal major claredat?

Post scriptum (26-VIII-2016): Posicionament del PDC a través de Marta Pascal. Cal major claredat?