dissabte, 6 de gener de 2018

Claude Lévi-Strauss i Frederic Mistral: sopars de Nadal, divisions de la societat i incest



CLAUDE LÉVI-STRAUSS I FREDERIC MISTRAL:
SOPARS DE NADAL, DIVISIONS DE LA SOCIETAT I INCEST
[APUNT INÈDIT, 4-V-2005]
Gerard Horta

Al diàleg que Didier Eribon mantingué amb Claude Lévi-Strauss (De prop i de lluny, Oríon 93, Palafrugell, 1990 [1988]), aquest afirma:.

Si la prohibició de l’incest tingués un fonament natural, hom comprendria malament com les societats humanes hi han estat obsedides i s’han aplicat amb una cura maníaca a decretar-la. Podria fer-se un florilegi de proverbis i refranys que, dintre les societats sense escriptura, revelen la freqüència dels desitjos incestuosos. Ja ampliant una mica el problema, tenim prou en compte la passió endogàmica de les societats europees tradicionals? Sap que àdhuc a França mateix, al llarg del segle XIX, la proporció de matrimonis contrets en un radi de 5 km podia, al camp, excedir el 80%? Mistral cita en algun lloc un meravellós adagi provençal que els partidaris d’un fonament natural de la prohibició de l’incest farien ben fet de meditar: «Casa’t al teu poble, i si pots al teu carrer, i si pots a casa teva.» Quant a la pretesa manca d’apetència sexual entre individus que han viscut llur infantesa sota el mateix sostre [...], no es veu que aquesta manca d’apetència pot resultar d’una orientació prèvia de l’interès sexual fora del cercle familiar. Durkheim, que li demano el permís de citar, ho havia comprès molt bé: «Les relacions incestuoses i els sentiments familiars només apareixen com a irreductibles perquè hem concebut aquests com a com a excloents irreductiblement d’aquelles.» No només nosaltres, la immensa majoria de les societats.

***

Per a Lévi-Strauss, la competició per l’alimentació seria la més versemblant explicació entorn de la tendència general a la major part de les societats humanes a expulsar els joves del grup quan atenyen la pubertat –“sia els mascles, sia les famelles”, diu–. Potser un major coneixement de l’obra de Lévi-Strauss replantejaria, per què no?, els continguts de tantes trobades familiars intergeneracionals als sopars de Nadal respecte a la discussió de l’incest. Hom començaria evocant la citació provençal de Frederic Mistral i acabaria entreveient meravelloses passions, classificades i diferenciades com a estranyes o malaltisses, envers mares i pares, germanes i germans, filles i fills.

 Frederic Mistral (1909).

El salt consanguini als cosins no ofereix cap dubte en un encara activíssim refrany popular català: “Com més cosins, més endins.” Al cap i a la fi, la construcció cultural del desig remet necessàriament a l’ordre canviant de les societats. La violació impune, ostensible i sobreexcitada de les regles exogàmiques que Durkheim observa tot atenent les aportacions de Spencer i Gillen –una promiscuïtat ritual constatada sobretot a les cerimònies d’iniciació d’algunes societats australianes, com a culminació nocturna de l’efervescència– ens duria a evocar unes paraules de Durkheim mateix: “Potser no hi ha cap representació col·lectiva que, en algun sentit, no sigui delirant.” Tot plegat arrela en la realitat: des de l’estructuració social fins als mecanismes inconscients que regeixen les pràctiques humanes: de fet, un pot preguntar-se si les nocions d’un sopar de Nadal no són tan delirants com la prescripció de l’incest o la seva inobservància o qualsevol altra cosa. Des del treball de camp i des del silló o la taula de treball, Lévi-Strauss va afirmar cinquanta anys enrere que els antropòlegs som els drapaires de la història, i que cerquem el nostre bé en les seves escombraries –la qual cosa provocà un comentari (àcid, com sempre) de Margaret Mead: “Hi ha mots que mai no s’han de pronunciar”–. Lévi-Strauss encarna no sols la pronunciació dels mots, sinó el pas de la immensa porta cap a la comprensió humana a partir de l’estudi de les relacions entre les paraules dins el context dels nivells diversos de la cultura, de la ment humana i de la vida de les persones en societat.

Franz Boas morí el 1942 precisament mentre sopava, assegut al costat de Lévi-Strauss, que tants cops l’ha reivindicat. No solament un sopar de Nadal, sinó qualsevol sopar, i més qualsevol trobada efervescent, pot acabar de la manera més intempestiva i imprevisible possible. Interroguem-nos sobre les maneres de ser de les persones, diu Lévi-Strauss: “És el paper de l’antropologia. Per desgràcia –o cal dir per sort?– no té resposta a tot.