dimarts, 28 de febrer de 2017

La disjuntiva del diable o l'intent de liquidar l'Esquerra Independentista


La disjuntiva del diable o l’intent de liquidar l’Esquerra Independentista
[SETEMBRE, 2-II-2017]
Gerard Horta

Ahir (1-II-2017), Endavant-OSAN difongué la valoració del suport de la CUP-Crida Constituent als pressupostos de Junts X Sí –atenció a l’últim paràgraf–. No enganyaré ningú si aclareixo que subscric l’anàlisi que se’n fa. El text que ve a continuació potser serveix per complementar-lo a partir de l’experiència pròpia, per reflexionar sobre el procés que ha conduït la CUP nacional a ser on és i per aportar més elements al debat sobre la necessitat de reformular el paper de la CUP i l’Esquerra Independentista dins la societat catalana.

Del xantatge com a mode de relació política
Paradoxalment, és Gola Profunda –un company defensor ansiós que s’aprovessin els pressupostos– qui em conta el que l’excel·lent pensador de filosofia Jordi Sales advertia fa anys a classe sobre el que anomenava “la disjuntiva del diable”. Qualsevol exemple, com més absurd millor, serveix per il·lustrar aquest dispositiu infernal. Imagina algú que se’t palplanta al davant i et clava, imperativament i solemne: “Arrenca’t el braç dret o arrenca’t el braç esquerre, però arrenca’t un braç o desfermaré l’Apocalipsi.” Si t’hi trobes, pensaràs que tu no entraries a debatre ni quin braç t’has d’arrencar ni si aturar el desencadenament de suposades potències ultraterrenals ha de comportar el sacrifici de ton braç, oi? Exemplifiquem-ho de nou: “Hola CUP, em dic CDC. Ara escolteu-me i obeïu-me: voteu els pressupostos autonòmics de misèria o no farem el referèndum.” La CUP respon “Ah, vaja, no fareu allò del referèndum o referèndum?”, però l’aparell de CDC ni s’immuta, de manera que continua aplicant no retallades sinó polítiques econòmiques liberals, fornint pràctiques repressives contra la militància de l’Esquerra Independentista, llibertària o autònoma i dels moviments populars, i articulant la gamma extensa de pràctiques inferioritzadores en termes de classe, de gènere, de lloc de naixement, d’ideologia política, d’etiquetatge cultural, d’adscripció socioreligiosa, d’edat i del que calgui per mantenir l’estat de les coses i els negocis vigents. La disjuntiva del diable consisteix que et condueixen a un parany precisament perquè tu acceptes que t’hi duguin.

Doncs bé, lamentablement fa molt de temps que les “veus importants” –gloriosa aportació conceptual de Quim Arrufat (remet a una categoria superior, quasi excepcional, d’éssers dotats d’una capacitat sobrehumana per dirigir com cal el ramat)– de la CUP acceptaren que ens situessin, a tothom, entre l’espasa i la paret. Si t’hi deixes ficar podria significar que el vol del teu pensament és més aviat fràgil, que per ventura n’hauries d’aprendre una micona o que potser ets un molt inconscient bé que profitós còmplice de CDC, dels Comuns o d’ombres pitjors, o alguna altra cosa que no albiro a comprendre. Totes les “veus importants” de la CUP –massa d’elles, professionalitzades– que s’han deixat arrossegar cap al dilema impossible –l’atzucac obscè– de l’aprovació dels pressupostos i cap a la pèrdua de temps i legislatures en còmodes terminis ni plegaran ni realitzaran un acte de contricció –apartar-se i romandre en silenci per sempre més–. Contra la disjuntiva del diable, Sales en donava la recepta per fugir-ne: la corroboració robusta, és a dir, mantenir-te ferm. Tanmateix, amb l’aprovació dels pressupostos autonòmics de misèria –les engrunes de l’espoliació a què l’estat espanyol sotmet aquesta banda dels Països Catalans–, els caps pensants prorrompen en aplaudiments sorollosos davant l’advertiment perspicaç –ui sí, que valents!– que si al setembre no hi ha referèndum escriurem una carta al director en què ens queixarem que, ai senyor, l’home del sac ens han enganyat. (Quin terrabastall, dissoldre el Parlament, quina por que faríem al processisme!!!) I l’endemà o l’altre ens assabentarem mitjançant la premsa de quina és l’estratègia d’una organització que a nivell nacional porta des del 2012 reduint l’acció política a l’acció parlamentària –el parlament com a centre de l’univers–. Pel que sembla, formar part de la programació político-mediàtica sense alimentar l’alienació col·lectiva resulta massa difícil per al conjunt de persones que el nou llenguatge empresarial dels dirigents classifica com a “experts” o categories paral·leles. Vergonyosa peça al teler. Mentrestant es continua filtrant impunement a la premsa el que la militància de base desconeix. De Polònia a El matí de Catalunya Ràdio, aplanant el camí.

De la trista, pobra, bruta, dissortada transició al no-res
Els majors de 50 anys ensinistrats en naufragis de llarga durada perquè ens neguem a acceptar el món en què vivim com una cosa “normal” tenim clavades a l’espadat de l’ànima frustracions que resulten difícils de comprendre per a qui no ha tastat la transició des del 1977. És tan punyent la martingala ideològica amb què els poders econòmics han embolcallat l’estupidització col·lectiva i l’explotació i la pobresa, és tan punyent la traïció a la classe treballadora catalana comesa pels polítics i sindicalistes professionals del “capitalisme d’esquerres” –els mandarins de les direccions del PSUC, ICV, EUiA, PSC, ERC, CCOO, UGT, i més recentment de Barcelona en Comú i la USTEC (qüestió a part mereixen suposats “anarcosindicalistes” que es gronxen al sindicalisme professional des del principi dels noranta)–, són tantes les operacions que ens han fet empassar a clatellades, és tan rònec el silenciament de les injustícies, les repressions, els crims, les tortures, les humiliacions... Hi ha una densitat d’experiències dures, de vegades complexes de transmetre, que col·loca –més enllà de discursos teatralitzats i de teoritzacions polítiques per a audiències benestants– el munt dels rebotats crònics en el camp dels qui amaguen una capacitat intuïtiva extremament sensible respecte al circ que se’ns representa quotidianament. És un circ sense pallassos, però nombrós en domadors. Si generem mirades sistemàticament crítiques no és pas per savis, sinó per tenir-ne el cul pelat d’assistir a la desfilada d’importàncies personals –ignoràncies, pulsions de poder, tancaments mentals i apilotaments àcids de prepotència– cristal·litzada en bombolles institucionals.

Concebíem que l’amor és un fenomen que s’ha de socialitzar (en paraules d’en Ramon Huix, de Prats del Lluçanès), i enteníem que el nom polític que això pren és revolució i llibertat –independència, sí–. Ho concebíem enmig de les barricades a Barcelona, del 1978 al 1982, i ho concebem ara, quan d’una organització dirigida per socialdemòcrates se’n diu “anticapitalista” i quan dels llops embolcallats amb les pells d’ovelles triturades se’n diu “aliats”. Els de la colla dels petits salvatges escampats per aquest país de sonats som culpables d’haver manifestat el que pensem fora de tabús, esglésies i “assenyades” crides a l’autocensura. La redempció sol raure a empassar-te el que la societat et retorna a còpia de mastegots i a sobreviure’n a través de marginacions i invisibilitzacions, amb el que ho acompanya a escala material. Al pla col·lectiu, la despolitització i la desmobilització de la classe treballadora catalana s’han reflectit amb contundència en l’evolució de la CUP nacional des del 2012. Un cop amuntegats i superposats –tot sobreposant-se l’un a l’altre– els dos projectes polítics antagònics que hi conviuen, hi ha formigues i reines formigues. I el que des de les altures es demana a les formigues és que no emprenyin, que deixin fer els “experts”. Per fortuna, les dimensions municipalistes de la CUP són una altra cosa.

Del poder institucional contra la potència popular
Per bé i per mal porto temps analitzant en solitari i col·lectivament les vicissituds del present, les contingències quotidianes i els viaranys militants davant del marc de relacions establert i de les “veus importants”. Escric això per la impotència, la tristesa i fins la ràbia que em provoca constatar com en cinc anys la CUP parlamentarista ha desaprofitat una oportunitat històrica per difondre, impulsar i aprofundir entre la classe treballadora una cultura alternativa, allò que la purrialla político-sindical de la transició ens ha manllevat: consciència de classe, organització assembleària als llocs de treball i als barris, i vinculació d’aquest plantar-te als carrers amb l’alliberament social ple enfront dels estats espanyol i francès a fi de possibilitar la ruptura amb el règim del 1978, de guanyar d’entrada la independència de la Catalunya estricta, d’intentar transformar relacions de poder i relacions socials, i de demostrar que és possible practicar el que es predica.

La primera legislatura al Parlament ens féu ser reconeguts, ens mostrà qui obeïa l’assemblea –ella– i qui tant se li’n fotia, i ens demostrà que entre el cavall de Troia i una abraçada amb l’amic del Foment del Treball i alhora responsable de la Divisió d’Informació i de la Brigada Mòbil no hi ha, al capdavall, diferències rellevants. Cinc anys després, les simpàtiques formiguetes són disciplinades amb freqüència. L’assemblea nacional com a òrgan sobirà ha estat torpedinada –qui se’n recorda del 22-V-2016 a Esparreguera?–, el grup de poder autoinstituït de parlamentaris s’ha autoatorgat un poder executiu al·lucinant (ja no és l’assemblea qui ordena i traça el rumb, sinó les “veus importants” les qui sotmeten a votació els plans de futur, de present, de passat i d’estalvis) i la bombolla creixent de companys alliberats professionals dansa cants harmònics en llengües estranyes a la mitja part de l’entrevista de torn. Ho afirmo respectuosament, car sabem com la majoria s’hi deixen literalment la salut. Tot plegat, amb un secretariat –si més no, la militància encara disposa del privilegi de poder-lo votar– reduït a un home fort, l’ànima no gens oculta del veritable “poder popular”, el líder anhelat, algú que encarna el suport a convertir el referèndum en procés consultiu o a negar que amb un 48.5% dels vots que exclou emigrants catalans escampats pel món, catalans nouvinguts fa anys, d’altres majors de 16 o votants independentistes de CSQP es pugui proclamar la independència. Jo sentiria un cert pudor si defensés la viabilitat de fer la revolució en terres exòtiques i alhora blasmés l’ocasió de dur a terme el referèndum perquè l’estat espanyol no és “Blancaneu” i, com que no permetrà que es faci, no s’ha de forçar la cosa. Com que del vot telepàtic al vot telemàtic hi va un pam, per què escarrassar-nos a pensar assembleàriament, si ja tenim cervells metasònics? Entendràs que no hagi esborrat de la memòria, encara, l’insult en públic a la militància de base del 9 de gener del 2016, com si fóssim ferralla rovellada que ha d’expiar haver fet fora un ésser col·locat el 1985 al servei de la xarxa administrativa del regionalisme burgès sota la direcció de Jordi Pujol i la Caixa. I pondero prou bé que vam fer-lo fora, cosa inaudita des del 1980!

Junts X Sí guanyà (27-IX-2015) amb una divisa: assolir la independència. I d’allà en derivà el referèndum que molta gent de l’Esquerra Independentista defensem fa anys, però enlloc se supeditava la independència de Catalunya i l’Aran, i el referèndum, a aprovar uns pressupostos o a continuar esclafant l’educació, la sanitat i els serveis socials. Aquí s’ha quadrat la Coordinadora Obrera Sindical (COS) (16-I-2017), el col·lectiu Espai Fàbrica (26-I-2017) i en silenci, l’amplíssim bloc dels sense-res-més-a-perdre que un xic més d’esperança i anys de treball. Tot el que calia dir ja es digué, perquè el que ha succeït amb l’aprovació dels pressupostos fa anys que succeeix: vegeu, si no, anàlisis –que inclouen honestes autocrítiques– com les d’Endavant-OSAN (8-II-2016) o les de l’Aleix Cardona, el Carles Riera i un mateix (7-II-2016). N’hi ha que pleguen, a d’altres els passa el desig de venir i d’altres són atrets perquè s’és al Parlament i se surt a la TV sense pronunciar els mots “vaga” ni “lluita de classes”. Som on som: Barcelona i el Baix Llobregat convertides en territori navaho davant de ses senyories, davant de la societat i davant de nosaltres mateixos. En diuen possibilisme, en realitat es tracta de terrorisme d’estat i d’una seqüència inacabable d’alienacions. D’aquí a tres anys veurem on és cadascú, si les ambicions giratòries han funcionat com calia preveure i si el mirallet s’ha esquerdat de tant preguntar-li qui és l’expert més enrotllat que ho fa tan i tan rebé sota els maleïts focus.

De l’interclassisme dins la pàtria dels prestidigitadors
Perpetuar-te al poder i rebentar la CUP des de dintre com a instrument major del Front Patriòtic té mèrit. Mil cops he lloat el coratge de militants de l’MDT que es jugaren literalment la vida enfrontant-se a la transició, i mil cops m’he esverat pel servilisme ideològic de la seva direcció quant al processisme estàtic, nom actual del postregionalisme burgès. Si quedes bé amb els amics de n’Artur i de l’acomodatici Junqueras el futur tan sols pot resplendir-te. Hi ha actituds, fets i conductes que la pàtria ha de retribuir amb generositat, no en dubtem: el problema rau a alimentar el conservadorisme nostrat. Si la jugada arribés a quallar, a l’hora de plantejar sortir de l’OTAN i la UE, i de rebutjar un exèrcit propi, ens acusaran d’antipatriotes. I el que vindrà no serà tendresa democràtica.

El poder és una addicció, i això ho pateixen massa companys. Fa temps, incaut, vaig gosar suggerir a una “veu important” que plegués de fer entrevistes cada dia, perquè invocar reiterativament els conceptes “independència, socialisme, feminisme, ecologisme, Països Catalans” ni transforma la realitat ni capgira els processos ideològics dominants, sobretot si les miserables condicions de vida de dos milions de persones a Catalunya són les mateixes abans, durant i després de l’entrevista, abans, durant i després de la legislatura, o fa 40 anys i ara. No som idealistes en el pitjor sentit de la paraula, som revolucionaris, pensava jo erròniament. Expressió rígida, silenci neguitós i el meu oferiment de parlar-ne esvaït com les onades contra el rocam. En aquest context, una part de respectables militants enclòs a l’espectre del Front Patriòtic ignora què és un sindicat o què implica militar més enllà d’assistir a una assemblea per donar suport a Mas o a Puigdemont.

De les onades contra el rocam
L’operació de demolició de l’Esquerra Independentista a través de l’abducció ideològica i instrumental de la CUP parlamentarista ens deixa un SEPC capaç d’abstenir-se en la votació sobre uns pressupostos que fa anys que aniquilen els estudiants de classe treballadora –de bressol a universitats–; un Arran que avança amb força malgrat trompades i rodolons sobrevinguts de l’exterior; un Endavant que malgrat això no para de créixer, sense complicitats mediàtiques ni polítiques ni econòmiques amb la burgesia; i una COS que guanya bagatges, espais i militància de bandes distintes just per la seva política sindical honesta i combativa –horitzontal, assembleària, contundentment antiprofessionalitzadora–, i que porta anys fent-ho sense el suport d’una CUP nacional la qual aparta la mirada davant del conflictiu món real de l’àmbit sociolaboral. Un exemple minúscul: durant quatre anys la sectorial del grup d’educació nacional de la CUP ha estat, està, controlat per sindicalistes professionals grocs i afins, que sols han servit la seva pròpia estratègia sindical. En el cas de la COS UB, amb la pila de lluites que hem dut a terme, un sol cop vam rebre un suport públic en un comunicat per una vaga, i fou pel secretariat nacional. El dia de la proppassada vaga del 18 de gener, aquest grup d’educació difonia per xarxes socials un text de... la reina abella Rosa Canyadell (convidada a proposta meva al segon acte públic del nucli de la CUP Nou Barris al setembre del 2011, un any abans que la USTEC rebentés les vagues assembleàries d’educació). Del paper de suport de la COS a la vaga, res; de la campanya de COS Educació contra Escola Nova 21 i contra el Decret de plantilles, res; de totes les campanyes i accions sindicals anteriors, res. Quatre anys d’escandalosa manipulació sindical groga sense que ningú no s’immuti. I encara hi ha qui se sorprèn que la COS dels Països Catalans n’estigui respectuosament farta, d’aquesta paròdia esquifida.

Del combat imprescindible de l’EI per la llibertat i la justícia social
Destruir la CUP és un pas per afeblir i acabar amb l’EI. En són del tot conscients, els professionals? Els puc retreure que fan el que fan creient que és l’única manera de fer bé les coses? L’assemblea agonitza, el desconsol es multiplica, la desmoralització s’aboca al finestral brut del present i la pràctica d’un programa polític revolucionari es dessagna sota el pas de les estacions i els anys. El 2001 escrivia a De la mística a les barricades –seguint l’anònim llenguadocià del 1234 abraçat pel poeta Enric Casasses– que ens dirigim “a folls, no a sords”: l’amor és més profund que la vida. Mentre vivim, la vida és el mitjà al nostre abast perquè copsem que, si podem donar i treure vida, estimar i odiar, és perquè som filles i fills d’un codi del qual utilitzem i forgem la mesura que en podem conèixer o imaginar, malgrat que sigui graponerament. No entendre el sentit de les coses no significa que aquestes no en tinguin. Amb tot, d’això ens n’adonem només quan la intencionalitat ens esclata a la consciència, no abans. 

Estem vivint una situació històrica excepcional: hem recollit els fruits de les lluites inacabables dels homes i les dones que davant de la tempesta no van ajupir-se, de tothom que ens precedí i que del fil roig de la història –al país dels ingovernables, també fil negre de la Rosa de Foc– en féu nucli d’existència, d’educació, de model del món i per al món, d’emancipació, d’amistat, amor i solidaritat. I això és així perquè a escala planetària ens enfrontem a un capitalisme global decidit a exterminar-nos, acceleradament. En aquest context, sols podem conquerir la independència. Per això n’hi ha tants d’entossudits a alentir-la, a ficar bastons a les rodes, a negar-la, a paralitzar-se enfront dels estats veïns i a fer-nos confondre la pàtria amb els seus interessos de classe –les seves propietats–.

Els equilibris són fràgils. Sols ens queda treballar densament perquè es realitzi el referèndum d’autodeterminació per la independència –que guanyarem– i perquè la majoria social popular prengui consciència que la llibertat i la justícia social s’abracen des del principi dels temps. De la reorganització de l’Esquerra Independentista enfront del parlamentarisme burgès en depèn la possibilitat d’esdevenir el pol inalienable que concentri una bona part dels sectors i moviments populars de la nostra societat, precaritzats o predisposats a obrir els ulls i a actuar en conseqüència: organitzar-se col·lectivament, afirmar que el poder polític rau als carrers i els llocs de treball i enlloc més, encoratjar i vèncer en lluites sectorials i a empreses, administracions i territoris concrets, proposar alternatives a tot tipus d’ordenacions i funcionaments d’instàncies públiques i privades, fer comprendre les raons i els efectes de repartir riquesa i treball, reapropiar-se del sentit dels mots i de les coses, impulsar la redistribució de recursos públics, infondre il·lusió col·lectiva, apujar l’esperit de combat i la consciència política de la classe treballadora en termes desbaratadors per al model de relacions socials que ens esmicola cossos i ànimes, escampar racionalitzacions alliberadores sobre tota mena de fenòmens socials i esdevenir per fi el que som, el que mai no hem deixat ni deixarem de ser: una potència popular que s’organitza i que lluita. 

dijous, 23 de febrer de 2017

Record de Jakob Böhme (1575-1624)


RECORD DE JAKOB BÖHME (1575-1624)
Gerard Horta


Dirigeix els teus passos cap allà
 on el camí és més dur; pren el que el
món rebutja; fes el que el món no fa. Vés
d’una manera contrària a la del món en totes les
coses. Així arribaràs pel camí més curt fins a déu.

O és que us creieu que és pecat preguntar-se pel camí?

Jakob Böhme

Jakob Böhme, fill de pagesos luterans que viu de fer de mestre sabater. A l’inici del XVII Böhme adverteix tothom del perill que representen els reformadors oficials, els quals considera que estan arrossegant els pobles a la devastació en nom de Crist i l’Evangeli. Prereformes, reformes i contrareformes alimenten el creixement d’un maremàgnum de marginats i desclassats que formen grups socioreligiosos diversos, i que viatgen en cerca de miratges, utopies, anhelant una societat altra. El 1600, després de set anys de presó, Giordano Bruno és cremat a la foguera al Camp de les Flors de Roma acusat d’heretgia (ha difós per Europa l’obra de Ramon Llull, en disputa amb catòlics i protestants). La seva influència, però, s’expressarà al futur a través de Spinoza, Leibniz i el romanticisme alemany. Böhme escriu que el cel i l’infern són a dins de cada ésser, i també al seu voltant. Per aquesta raó és empresonat el 1612, després d’escriure L’aurora naixent o l’arrel de la filosofia. Hom l’allibera sota jurament que no tornarà a escriure mai més, si bé al futur compondrà vint tractats més que motivaran noves persecucions.

D’una banda, trobem que els humanistes se’n riuen del misteri, de l’altra, l’església converteix la creu en una espasa. Arran del trànsit cap a l’absolutisme, el rei esdevé el “déu” a la terra. Uns pocs éssers humans continuen explotant la majoria dels altres éssers humans, i  els calvinistes primerencs esbomben per Europa que els qui pateixen fam i dolor, els qui visiten l’infern en plena vida, ja estaven “predeterminats” a patir. Superant Jean Calví (1509-1564), el nostre Böhme sabater assenyala que el “sí” i el “no” existeixen en totes les coses, com si totes elles fossin una sola cosa. Troba la proximitat del cel en la proximitat de l’infern, veu que del “no” en surt el “sí” i a l’inrevés, i que no és possible obrir la porta de la llum sense que s’obri al mateix temps la porta de les tenebres, que totes dues surten de déu, i que déu és en aquest mateix infern que nosaltres. Per Böhme, els humans apareixem com una mena d’“alteritat” de déu –i com el seu infern– mitjançant la qual “ell” es pot veure reflectit, mirar-se a si mateix, com conten els cabalistes i quasi totes les tradicions orientals. Ell defensa que déu és bo perquè està implicat en la seva obra, de la mateixa manera que els humans són bons quan decideixen llençar-se contra les roques, com l’heroi que troba al submon de les flames, de les seves pròpies misèries, el tresor més preuat: la comprensió, el sentit del que està vivint, la transformació, la font de la catarsi que l’expulsa de la foscor i el col·loca en  la llum –la qual precedirà l’arribada de noves ombres i transformacions–. El savi anuncia els riscos de la covardia: qui no gosa creuar les portes de l’infern és travessat pel fred.1


Calví acabarà justificant l’experiència per perpetuar-la, Böhme mira de comprendre-la i transformar-la. Per Calví hi ha bons i dolents, en canvi pels cristians lliures que fan seva la mirada de Böhme el bé i el mal són, certament, en totes les coses. Unes coses, doncs, que podrem explicar a partir d’altres coses, igual com una categoria s’explica amb relació a les categories que l’envolten. Sintetitzar una oposició ens durà a generar noves oposicions, i noves síntesis. Böhme al XVII, Durkheim al tombant del XIX i el principi del XX, corrents culturals cabalistes i hermetistes i disciplines com l’antropologia coincideixen que l’atracció i el rebuig presideixen les relacions de forces, que l’afinitat i la contradicció són requisits bàsics per al moviment i la vida d’éssers i societats. I que naturalesa i cultura es fonen en un crit tan preciós com horrible.


Abans del 1650 L’aurora naixent o l’arrel de la filosofia  i la resta dels seus llibres ja circulen per Anglaterra, traduïts. D’aquí surten els grups filadèlfics, que al seu torn s’estenen fins a Alemanya. La mística anglesa Jane Lead (1623-1704) n’esdevé capdavantera junt amb el visionari anglès T. Bromley (1629-1691), si bé més endavant els filadèlfics s’integren dins el corrent maçònic de Martines de Pascally (1727-1779) fins a arribar a Haití i Illa Maurici des de França. Pascally du a terme pràctiques espiritistes i assevera que en la seva cambra secreta manté “relacions amb esperits angèlics”. Tornant al mestre sabater, al darrer terç del XVIII Böhme és traduït al francès: d’ara endavant no hi haurà corrent preocultista que no faci de la seva obra un referent fonamental. A mitjan segle XVIII, el pensament boehmià es transmet d’un moliner de fàbrica de pólvora de la rodalia de Tubinga –del qual es desconeix el nom, perquè la història és escrita durant molts segles per fer-hi sortir els noms d’homes poderosos– a F.C. Oetinger, que transmet aquest coneixement a F. Hegel (1770-1831) i F.W.J. Schelling (1775-1854), i de passada els informa que Böhme interpreta la càbala incisivament. Novalis (1772-1801), fill d’una família aristocràtica pietista, i J.W. Goethe (1749-1854) també beuen de Böhme, el qual és conegut i estimat en medis populars alemanys abans que s’introdueixi el seu pensament a l’acadèmia. Segons l’Autobiografia espiritual del pensador rus Nikolai Aleksandròvitx Berdiaev (1874-1948), crític de l’església i el totalitarisme que mira d’elaborar una “antropologia cristiana”, Böhme és molt estimat als ambients populars russos, on és sentit com un “sant” (es pot situar l’arribada dels escrits de l’alemany  a Rússia cap a la fi del segle XVII, arran del viatge a Moscou del pietista alemany Quirinus Kuhlmann).

Böhme exemplifica l’oceà profund de crítics de l’ortodòxia eclesiàstica que floreix a Europa contínuament, reflectint l’existència de moviments socials majors o menors, més visibles o menys, però que en major o menor grau hi han estat sempre. L’oceà d’heterodoxos abraça des de...

[Dins De la mística a les barricades. Proa, 2001. XXII Premi Carles Rahola d’assaig.]


Post Scriptum (25-IV-2015): Entens per que Karl Marx llegeix i cita Jakob Böhme? I també l’antropòleg Victor Turner...


1. A. Andreu Rodrigo (traducció, introducció i notes), dins Jakob Böhme, Aurora, Alfaguara, Madrid, 1979 (ed. or. mitjan s. XVII, escrit el 1612).

dimecres, 22 de febrer de 2017

La incúria política contra l'antropologia en català


LA INCÚRIA POLÍTICA CONTRA
L’ANTROPOLOGIA EN CATALÀ 
[AVUI, 5-VI-2003]
Gerard Horta
  
La col·lecció “Antropología” és dirigida pels antropòlegs Joan Bestard i Jesús Contreras, i l’edita l’Institut Català d’Antropologia i Icaria. S’hi poden trobar obres de diversos antropòlegs del conjunt de l’estat espanyol (Martínez Veiga, P. Molina, Roca, Checa, etc.). Aquesta és una de les col·leccions més destacades que hi ha avui dia a Catalunya, junt amb “Estudis d’Antropologia Social i Cultural”, que coordina l’antropòleg Xavier Roigé i que edita la Universitat de Barcelona i el Departament d’Antropologia Social (la qual comprèn l’obra d’antropòlegs de l’UB, en català i en castellà), la “Serie General Universitaria” d’Edicions Bellaterra (amb autors d’arreu, en castellà) i les recerques de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (dins la col·lecció “Temes d’Etnologia de Catalunya”), editades pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (en català). A escala de publicacions periòdiques, disposem dels històrics Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia (majoritàriament en català), la Revista d’Etnologia de Catalunya (en català), i els Studia Africana del Centre d’Estudis Africans (en totes les llengües llatines i en anglès), entre altres.

 

De l’associació entre l’ICA i Icaria (la qual, significativament, ja fa temps que edita tan sols en castellà), en fou el precedent l’única gran, magnífica col·lecció de llibres sobre antropologia que hi ha hagut completament en català, “Breus Clàssics d’Antropologia”, un veritable recull de joies –insòlites en qualsevol de les llengües oficials de l’estat espanyol– que el desinterès absolut dels òrgans polítics vinculats a la diguem-ne “cultura” va deixar morir i que un notable menyspreu mediàtic va acabar d’enterrar.




Manuel Delgado ja va consignar aquest atemptat cultural (El País, 4-XII-1997), en una crida tan desesperada com inútil per la continuïtat de la col·lecció. Hi havia traduïts Maurice Leenhardt (La persona a les societats primitives, a cura d’Andreu Viola, inèdita en qualsevol llengua de l’estat); Marcel Mauss i Henri Hubert (Assaig sobre la naturalesa i la funció del sacrifici, a cura de M. Delgado, igualment inèdita); Michel Leiris (L’etnòleg davant del colonialisme, a cura de Delgado, també inèdita); Bronislaw Malinowsky (Sobre el principi de l’economia del pensament, a cura de Joan Bestard, tesi doctoral del 1906 d’aquest antropòleg fundador, traduïda fins al 1997 només a l’anglès); William H.R. Rivers (El mètode genealògic i l’origen dels sistemes classificatoris del parentiu, a cura d’en Bestard i igualment inèdita en qualsevol llengua de l’estat); Franz Boas (Els mètodes de l’etnologia, a cura d’Àngel Martínez, també inèdita); i Lewis H. Morgan (L’origen del sistema classificatori del parentiu, a cura de Carles Salazar, publicada per primer cop en anglès el llunyà 1868). En dos anys es van recuperar per al català peces bàsiques de la tradició etnològica i, sens dubte, del pensament contemporani, treballs inèdits en català i en castellà i tot. Com la immensa majoria de coses que valen la pena al nostre país, va ser el fruit sensible d’un acte de consciència acadèmico-cultural i d’un anhel de transcendència social de la disciplina per part d’un grup d’antropòlegs que hi consagraren temps i energia, i que redactaren uns pròlegs excel·lents per a cada llibre.

Per això no deixa de ser paradoxal que ja el 1997 –quan es discursejava igual que ara sobre la multiplicitat de les cultures, i s’hi rebatia la vehiculació mercantilitzadora que se’n volia i se’n vol  fer mitjançant la celebració del Fòrum de les Cultures, el 2004– es permetés la lenta agonia d’una col·lecció com l’esmentada. Mentre des de la Generalitat i la Diputació i l’Ajuntament barcelonins es continua esbombant la falsa retòrica de voler situar el català en un lloc de normalitat, col·leccions com aquella han vist negat qualsevol mínim suport públic institucional. S’ha de qüestionar, doncs, a quin coneixement es pot aspirar, quina estranya diversitat humana es pot conquerir, si la mateixa societat en què s’organitza una suposada trobada de la diversitat es nega a si mateixa com a productora cultural i com a potència traductora i difusora del pensament antropològic.


Prou difícil és el trajecte de l’edició de les ciències socials en català (esforços com els de l’editorial Afers del País Valencià són simplement heroics) perquè la disciplina de les societats i les cultures hagi de lluitar en solitari, des de la precarietat i vorejant perpètuament el precipici financer i mediàtic.

Des d’aquí caldria encoratjar les institucions públiques a donar suport a l’Institut Català d’Antropologia perquè algun dia pugui articular novament, més enllà de la migradesa de mitjans de què disposa, la represa dels “Breus Clàssics d’Antropologia” i una distribució editorial amb cara i ulls que abraci els Països Catalans. Si els polítics d’aquest país els continuen negant un rosegó de pa almenys que tinguin la dignitat de suspendre circs imaginaris com el Fòrum, allà on l’especulació i la publicitat de polítics i grans corporacions financeres amaguen la pràctica obscena de proclamar la multiplicitat social a partir de la condemna al naufragi de la nostra pròpia cultura, castigada a la fossilització folkloritzadora més infame. Cal recordar l’elevada quantitat de persones que el Fòrum inclou en plantilla, amb pressupostos multimilionaris a les mans de “gestors” del no-res? Només amb un 0,1% d’aquests recursos, molts dels quals –inversió privada a part– provenen de la gent, es refarien col·leccions de primera línia europea, i en català: això seria una manera digna d’homenatjar la branca de la ciència que més ha fet històricament en el combat per la dignificació i el reconeixement de la diversitat sociocultural dels humans.

Propaganda municipal del PSC-ICV/EUiA-ERC, el 2004, tot preparant els figurants per al Fòrum: “Les grues seran palmeres..., les runes seran platja..., els obrers seran nens..., el riu serà un riu..., el soroll serà diàleg..., l’aigua serà un parc immens..., el 2004 Barcelona serà molt millor... per a tots.”

El preu que imposen els polítics d’aquest país, però, és massa alt: submissió ideològica i frivolitat intel·lectual. Invoquen el “mestissatge” i l’“heterogeneïtat cultural” mentre redoblen el seu menyspreu sistemàtic contra els antropòlegs i la participació ciutadana, potser perquè el pensament etnològic implica per regla general la crítica dels poders establerts en la mesura que assenyala la coherència i la racionalitat d’altres representacions possibles del món i de l’organització social. Alguna publicitat institucional afirma que “el 2004 les runes seran platges”, oblidant-se d’explicitar que llavors l’antropologia en català serà, gràcies a tots ells, un cementiri pertorbador, i que l’especulació moral i urbanística haurà aniquilat tanta vida social, reduïda al mer consum compulsiu d’objectes innecessaris. Plany haver-se de doldre de nou, com si haguéssim quedat enxampats dins l’espiral d’una maleïda cantarella més que gastada, pel que hauria pogut ser i pel que hem esdevingut sota aquest malson inacabable anomenat “Transició”.


dilluns, 20 de febrer de 2017

Reflexos i clarobscurs de la tradició maçònica catalana


Interior de la Biblioteca Pública Arús
(fundada el 1895 pel maçó Rossen Arús).

Reflexos i clarobscurs de la
tradició maçònica catalana
[AVUI, 8-IX-1994]
Gerard Horta

[Pere Sànchez i Ferré, La maçoneria en la societat catalana del segle XX, 1900-1947. Edicions 62. Barcelona, 1994.]

Al primer terç del nostre segle René Guénon i Jean Revière, estudiosos eminents de les tradicions esotèriques europees marginats per l’acadèmia, situaven l’origen de la maçoneria en les nombroses confraries de constructors que renovaven l’arquitectura de l’Edat Mitjana com a continuadors de la tradició Rosa-Creu, al seu torn hereva ideològica en determinats àmbits d’arcaiques tradicions hermètiques. Pere Sànchez ha estudiat la manifestació contemporània catalana d’aquesta doctrina dins La maçoneria a Catalunya 1868-1936 (Ed. 62, 1990), on desautoritzava els dos models historiogràfics a partir dels quals s’ha bastit l’elaboració de la història dels maçons fins ara: d’una banda l’anomenat complotista, que entén aquesta tradició esotèrica com un gran contuberni universal en què no paren d’ordir-se traïcions a la pàtria, l’Estat, etc., model que ha triomfat espectacularment en la historiografia més reaccionària i estaticista (exemple: M. Menéndez y Pelayo); i, d’altra banda, la historiografia d’origen pròpiament maçònic, veritable panegíric de la marxa victoriosa daquesta tradició al llarg del temps. D’això n’ha resultat una pobra aportació al coneixement històric. En vista de la desolació del panorama, el llibre que ressenyem esdevé imprescindible per als estudis futurs de la maçoneria. El treball de l’autor ha estat feixuc i excel·lent en tant que contribueix a il·luminar una part de la foscor que ens envolta. I una part de la il·luminació col·loca es coses al seu lloc: constatem que històricament abunden els practicants dels ritus maçònics que shan preocupat més per adquirir prestigi social i per satisfer les seves ambicions materials i de poder que no pas per esdevenir veritables maçons.



 Referents socials
L’enfocament de Sànchez pretenia defugir un enfocament des de l’estasiologia o l’estudi de la tradició com a moviment social, i pensem que l’autor no ha pogut viatjar enllà de la terra de ningú en què ell mateix va situar-se. Per tant no podem dir que aquesta situació li hagi caigut del cel. Ho diem perquè narració de l’autor és extremament institucionalitzada, la qual cosa palesa o bé una certa voluntarietat per la seva part o bé que la maçoneria no ha fet sinó reflectir les mesquineses generalitzades que operen com a referent dominant en una societat materialista com la nostra. En efecte, l’autor ens presenta els temples de l’orde com a centre de trobada d’homes de classe mitjana-alta amb “aspiracions” públiques, que hi acudeixen cercant-hi el suport que, com a grup de pressió que la maçoneria ha estat contemporàniament, aquesta els podia oferir. Així, el llibre és un relat continu de les picabaralles i les misèries que se succeeixen entre la maçoneria catalana (molt poc catalanista, llevat del parèntesi dels anys trenta) i l’espanyola per afers de poder.

Malgrat que fins a la Segona República –d’ençà del 1931 trobem el mateix amplíssim ventall de projectes socials que trobem fora dels temple maçònics, ja que aquests esdevenen simples miralls de l’exterior– la maçoneria plantejà el combat polític a partir de l’anticatolicisme, el republicanisme i el pacifisme –de fet trobà el seu mitjà d’expressió pública en el lliurepensament–, Pere Sànchez demostra que la repressió de què han estat víctimes els maçons al nostre país i al del costat respon no pas a la seva condició com a tals, sinó a la seva pertinença a partits polítics o organitzacions molestes per a l’Estat.


Anselmo Lorenzo: tipògraf i anarcosindicalista... iniciat en la maçoneria.

Tradicions iniciàtiques
Aquí se’ns revela la necessitat que hi ha, el 1994, d’estudiar a fons els referents culturals que generaren el sorgiment i la supervivència de la maçoneria en societat catalana i com aquest procés es reflectí en el pensament i en les diverses expressions culturals del nostre país –del teatre i la literatura a la vida ordinària no-institucionalitzada de les relacions socials–. I ja no parlem del teosofisme o l’espiritisme, aquest darrer tan profundament vinculat a la classe treballadora urbana catalana i al naixement del feminisme i lantimilitarisme.

Tota tradició iniciàtica comprèn la realització d’un trajecte en què el deixeble malda per reeixir en un procés de transfiguració per esdevenir. I de transfiguracions en el terreny maçònic el llibre no en parla. Els reflexos del desig de transformar el model polític i social establert tenen lloc a la Segona República, i no pas des de la cosmologia maçònica, sinó des de la ideologia política dels militants de partits que es fan formalment practicants maçons –naturalment, només faltaria que això ho atribuíssim a l’autor, que ja ha fet prou de posar-ho en relleu–.

De Jacint Verdaguer a Rafael Vidiella, d’Amàlia Domingo Soler a Andreu Nin, d’Alejandro Lerroux a Lluís Companys, el lector/a descobrirà –a més d’un valuós annex documental i de l’índex de noms– pous i xarxes comunicats sorprenents per a la nostra mirada, i que de maçons formals n’hi ha hagut una pila ben diversa: que pugui fer-ho ho devem a l’esforç magnífic de Sànchez i Ferré, del qual no sabem fins on gosarà arribar quan historiï la maçoneria catalana als nostres dies (continuarem trobant-hi arquitectes i consellers, tanmateix ¿hi trobarem paletes?).

dilluns, 13 de febrer de 2017

Mercantilització, individualització i capitalisme (in)sostenible


Mercantilització, individualització
i capitalisme (in)sostenible
 [SETEMBRE, 9-I-2016]
Gerard Horta

[Ressenya del llibre de Manuel Delgado (2016) Ciudadanismo. Madrid: Catarata.]

Des de la tesi doctoral de Manuel Delgado De la muerte de un dios, des de la trilogia sobre la iconoclàstia i la violència ritual compresa a La ira sagrada, Las palabras de otro hombre i Luces iconoclastas, des del seu emmarcament ideològic dins La magia fins a la implicació permenoritzada en el vol d’una antropologia de la festa, de l’exclusió, dels quefers de les masses desbordant els carrers, d’una antropologia resolta a assumir fins a les darreres conseqüències que tota ella forma part de la vida col·lectiva, obres com Diversitat i integració, El animal público, Carrer, festa i revolta, Elogi del vianant, Sociedades movedizas o La ciudad mentirosa han estat fonamentals per aprofundir el coneixement d’innumerables antropòlegs sobre els universos socials i les dinàmiques ideològiques i materials que en són inherents, però també per enriquir la recepció general del que els antropòlegs pensen, fan i escriuen. Delgado, professor del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, du ja 30 anys exercint-hi en qualitat de docent i, alhora, du més d’una dècada fent-se ressò del seu propi treball a través del bloc El cor de les aparences (parafrasejant-hi El cor de les tenebres de Joseph Conrad, i al mateix temps, el Paul Valéry d’“el més profund és la pell”).

L’hivern del 2016 ens obsequia l’edició del seu últim llibre, Ciudadanismo, compost per una introducció general a aquest concepte i als projectes polítics generals que en deriven, i pel recull de quatre textos presentats en diversos simposis sobre alguns dels camps en què es despleguen aquestes polítiques i les legitimacions ideològiques que hi estan associades. Tot plegat, mantenint el tipus d’equilibri harmoniós que tota figura intel·lectual ha de saber acomplir per ser considerada com cal. L’obra avança, doncs, a través de les anàlisis de conceptes com espai públic (aquí, deutora d’una excel·lent monografia anterior: El espacio público como ideología, 2011), massa, multitud i públic, artivisme, racisme, cosmopolitisme i multiculturalisme, etc., anàlisis acompanyades en major o menor grau de les genealogies corresponents, les quals es contextualitzen avinentment per fer-nos comprendre els vincles entre les formulacions teòriques i els marcs explicatius que caracteritzen els àmbits del pensament bàsicament acadèmic del segle XX occidental i els models de relacions socials que reflecteixen. Amb tot, i els amants del western tant com de les situacions socials concretes ho comprendran –pel Richard Brooks d’Els professionals (1963)–, aquells desgraciats i perdedors crònics que pensem que sense una causa no som res hauríem estat satisfets de retrobar-hi una exemplificació etnogràfica particular i propera respecte al marc analític que Delgado planteja sense escrúpols: la materialització d’aquests conceptes en una vida col·lectiva subalternitzada en el dia a dia dels projectes polítics encarnats mitjançant les pràctiques dels càrrecs professionals dirigents de Podemos i Barcelona en Comú. Alguns dels agraïments presents a la “Introducció”, però, adverteixen implícitament el lector sobre el sentit de determinades presències.

Sigui com sigui, a través d’una escriptura agraïda de llegir que caracteritza l’autor, els quatre assajos ajuden a configurar d’una manera magnífica una visió panoràmica sobre això que el poeta revolucionari rus Vladímir Maiakovski (traduït directament al català per Joaquim Horta i Manuel de Seabra en cinc volums que fa anys i panys que es van exaurir) definia com el fet d’allitar-se amb les paraules a canvi d’unes monedes, és a dir, sobre com la ideologia dominant s’imposa materialment i simbòlicament per mitjà de la participació activa en la seva assumpció i difusió d’aquells que no aspiren més que a perpetuar l’estat de les coses si el seu propi benestar en surt beneficiat. Delgado ho qüestiona frontalment, com Maiakovski, i ens proveeix una argamassa intel·lectual que capacita el lector per prevenir-nos del parany, alhora que traça amb rigor els processos ideològics que dins la societat capitalista global d’avui dia condueixen a instrumentalitzar termes que han passat a formar part de l’ús quotidià per part dels actors principals del circ institucional i mediàtic: periodistes, polítics i funcionaris diversos, inclosos els acadèmics. Just a això remetien Pierre Bourdieu i Loïc Wacquant en un text breu (La nova vulgata planetària, 2000) quan exposaven la utilització desfermada de mots com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels previsibles acompanyants “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”, etc. Una utilització paral·lela a la desaparició mediàtica de termes com ara “capitalisme”, “classe social”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat” atenent-ne la “condició obsoleta” o bé la “manca de pertinència”. Segons Bourdieu i Wacquant, el que estem vivint és un procés imperialista simbòlic i cultural que té l’objectiu d’universalitzar una interpretació específica de la història i de les relacions socials sorgit en medis acadèmics nord-americans i europeus i que, al capdavall, prova d’imposar a escala global la invisibilització completa dels processos socials emmarcats en la lluita de classes i l’extensió del colonialisme, i de legitimar per tant models socials economicistes, mercantilitzadors i repressius en el context mundialitzador del capitalisme. Per això –un no deixa de ser antropòleg– pensem que en tot abordatge analític resulta central la contextualització etnogràfica. Tot antropòleg, estrany a si mateix i a tota societat, hauria d’incomodar tothom, sempre i arreu.

Ciudadanismo es configura com un torpede (intel·lectual, no sigui que el programa Echelon ens faci una mala passada) en tota regla per part de l’autor contra l’assumpció classista de la noció ciutadanisme, la qual se’ns mostra com la coartada justificadora d’un capitalisme que aspira a esdevenir “sostenible” a través d’una regeneració social que en cap cas blasmarà les bases polítiques i econòmiques de l’explotació social, que a més –a la vella manera dels falangistes– no és de dretes ni d’esquerres, i que anorrea la societat i el vincle social basat en la solidaritat i la reciprocitat emancipadora per erigir l’individu com a figura omfàlica, nuclear, central de l’univers, com a veritable cúmul de poders participatius creadors a fi de satisfer... les seves pròpies necessitats. Som aleshores, en conseqüència, davant d’un subjectivisme ciutadanista en què acaben cristal·litzant –permeteu-me fer-ne la vinculació– les més extremes fantasies del capitalisme “avançat” quan, atesos dels processos socials d’alliberament vinculats a una transformació  integral que en altres períodes demanava la superació i la polvorització col·lectiva del capitalisme, s’acaba imposant –ja a la fi dels setanta i primers vuitanta– el referent de la felicitat interior i de la seva canalització a través d’un consum (aquí, polític) adreçat a tipus socials diversos en funció de les seves escales concretes de “valors i estils de vida” (unes escales categoritzades a partir d’anys de treball intensiu d’enquestes i grups d’opinió dels psicòlegs i economistes de l’Stanford Research Institute, al servei del Departament de Defensa, i que Bourdieu mateix entreveia dins La Distinció el 1979).

És pertinent esmentar Adam Curtis, qui dins el capítol tercer de The Century of the Self –produït i emès per la BBC el 2002– repassava el procés de canvi cultural de la ideologia dominant capitalista a l’hora de segregar la societat mateixa, i la lluita de classes, de la mirada col·lectiva: ara com ara sols hi hauria ciutadans individuals que duen a terme accions individuals per a la seva pròpia satisfacció. “Deixem que la gent mani”, sostenia Ronald Reagan a la campanya que el féu president per primer cop –recollint vots de l’esquerra sociològica–, “Espolsem-nos el govern de les espatlles”, deia també l’exactor de Hollywood, mentre Ada Colau afirmarà dècades després que fora de governs nacionals (autonòmics) i estatals cal “construir xarxes de ciutats rebels europees”, tal com porta anys defensant George Soros i les institucions que empara (Open Democracy, Open Society, Talk Real o European Alternatives), com un dels ideòlegs de la nova socialdemocràcia –filantrop a ultrança i peça bàsica en el suport occidental al cop d’estat nazi a Ucraïna–. Detalls com aquest permeten entendre que Barcelona en Comú i Podemos no advoquin per rebutjar i sortir de la Unió Europea, sinó per reformar-la, com ja propugnava Soros el 2011 al text Un pla B per a Europa, refregit el 2015 i signat per figures ciutadanistes europees diverses, des dels Comuns (Ada Colau) fins a “veus importants” de la CUP nacional (Quim Arrufat).

Delgado posa el dit a la nafra en vincular el ciutadanisme amb la New Age tot sintetitzant el procés de desarmament ideològic de l’esquerra. La gràcia que el déu del protestantisme proveïa (o no) acaba autoatorgant-se-la l’individu lliure a través de les seves eleccions. Si la renovació interior no acaba en la revolució, haurà acabat en el que Jerry Rubin (un dels fundadors del moviment dels yippies) anunciava a la fi dels seixanta quan proclamava que “si no pots transformar la societat, sigues feliç individualment, al teu interior”. Ni classe social, ni gènere, ni edat, ni color de la pell –ni pobresa ni pudor ni brutícia ni dolor–. El ciutadanisme ha servit per conjuminar acríticament anhels, voluntats i desitjos individuals de ciutadans individuals que aspiren a conviure feliçment (“a l’infern”, hi afegirien els gnòstics). Per a Guy Debord, la societat de l’espectacle; per a Georges Balandier, el poder en escenes (sempre canviants, bé que reiterant la trama: la diferenciació entre governants i figurants governats). Això sí, que no falti l’exalçament ciutadanista de l’empatia, amb les seves connotacions caritatives, samaritanes i assistencialistes distintives del més ferotge bonisme classista: tot s’hi val per no qüestionar les estructures polítiques, econòmiques i culturals del capitalisme internacional. Llegint Delgado, recordava allò de “Si Ana puede, ¿por qué el estado español no puede? ¡Vergüenza!”, que bramava l’alcaldessa Ada Colau fa uns mesos, situant el poder absolut de l’individu damunt del pedestal pornogràfic de les emocions, i recordava també un públic que en sentir-la rugia desfermat que sí que es pot (“Sí se puede!!!)”... mentre els antiavalots de la guàrdia urbana assalten i apallissen fora de les càmeres venedors ambulants amb la pell negra i la cronificació de la pobresa s’estén per Barcelona i els Països Catalans sota l’ombra més aviat obscena del comptador d’ofegats a la Mediterrània. Ni tan sols republicanisme burgès: la mateixa Colau somreia en enfilar-se al carro reial amb un Mag barbut el proppassat 6 de gener, i confessava cofoia “em sento com la reina Letizia”.

Junt amb la consellera dEnsenyament de Junts X Sí –Meritxell Ruiz–,
Ada Colau dóna suport a Escola Nova 21.

Delgado afegeix més paraules-clau de l’univers conceptual ciutadanista a la relació tangent de Bourdieu i Wacquant: empoderament (recordem-ne la presència, el 2002, ja al títol d’un informe del Banc Mundial: Empowerment and poverty reduction), hegemonia, poder constituent, el comú, subjectivitats, multitud, performativitat, poble, i –a més a mes– els molts, els de baix, el 99%, els més... coses que poden significar de tot i aptes per a tots els públics: la qüestió rau a ocultar el proletariat, els pobres i la classe treballadora, ja prou enutjosos. La teranyina conceptual i socioplítica del ciutadanisme pren els noms de nova política o de revolució democràtica per expulsar qualsevol vel·leïtat revolucionària dels programes polítics que l’identifiquen: la regeneració del capitalisme s’emmiralla en la sola dignitat (?) de no esdevenir miserable, no pas de no ser explotat, per bé que la seva acció social formalment simptomatològica –emmascarar les causes de la desigualtat, esmorteir-ne un pèl els efectes– esdevingui matriu perpetuadora així de la miserabilització com de l’explotació. A manca d’explotats, acollirem els indignats.

Obra àcida pels continguts, analíticament corrosiva quant al desemmascarament formal que propugna i intel·ligent en l’exposició, Ciudadanismo constata la prodigiosa capacitat de l’autor per sintetitzar referents teòrics i entrellaçar i confrontar corrents de pensament en termes que possibiliten una comprensió clara, a l’abast de qualsevol tipus de lector amb voluntat de pensar. Es tracta d’un mèrit que s’ha de consignar en la mesura que afegeix, amplia i divulga majors continguts a la perspicaç tasca de l’antropòleg que ens ocupa. Les potencialitats de la vida col·lectiva ens són furtades davant dels nostres nassos a cada segon, per bé que disposem de l’ocasió de reflexionar-hi amb lectures com aquesta. Que sigui, doncs, benvinguda i coneguda.