dimarts, 31 de gener de 2017

Barcelona's Rambla del Raval: Public? Space– and passers-by


El vianant i la ciutat (Lisboa, 2010).

Barcelona’s Rambla del Raval:
Public? Space– and Passers-by (1)

[CONFERÈNCIA INVITADA  AL “Colóquio Internacional The Walker and the City / O peao e a cidade”,
12-XI-2008, LISBOA]
Gerard Horta
Universitat de Barcelona / Institut Català d’Antropologia 


Space, Passers-by and Quality of Life 
As a human grouping, Barcelona’s Rambla del Raval – officially opened in 2000, and 300 metres from the legendary Rambla with its massive tourist flow – exemplifies the type of gentrifying transformations undergone by broad social sectors and spatial areas of Barcelona today, and relatively comparable to other venues in contemporary western metropolises. If the city is a place, with its limits and borders, what goes on inside it is the process of urban life through which, whether ambiguously or explicitly, the paradoxical dimensions of the urban become crystallised: movement, temporality, unpredictability, agreement and conflict, consent and alienation.

The creators, destroyers, transformers of these dimensions in search of any type of individual or collective fulfilment are its inhabitants, the true generative nucleus for the practices and representations at issue in the urban space. Perhaps the ideal embodiment of the new citizenist world order would require- in its urbanistic conception at least – a totalising action as to how, when and why each millimetre of the streets should be used.(2) In the acts of all of the passers-by gathered here, we see the meaning that Lefebvre gives to a space as a framework,(3) a reproduction and an appropriation by the people that inhabit it: the relation established in the streets would be based on superficial, visible aspects of social life. The space, then, is conceived as a social phenomenon produced and reproduced by the practice made of it, and for this reason it is a social process: a social process that is perpetually structuring itself, in other words, structuring yet never structured in the sense of completely finished.(4)

On 23 December 2007, at the west end of the section of benches that I renamed 5 B of the Rambla del Raval, a middle-aged Peruvian-looking man confessed, “I don’t want to remember anybody,” to the man with him. However, despite his reluctance to recall those he passed at every step, he too became part of real aggregations of people such as concern us here: foot-travellers who pass through one same space in a given lapse of time, or who settle for a while in it, forming a “communauté passagère” or transient community.(5) This is a social process that briefly mobilises and structures forms of sociality marked by the most absolute anonymity, in endless succession, where “the mosaic becomes a kaleidoscope, in which the countless parts take on new shapes over and over again.”(6)

That same Sunday morning, I was musing on how complicated it was to inspect the space and interaction that humans maintained with the area east of the south pavement of the Rambla del Raval, since, perhaps because it was winter, the area was empty. Suddenly though, a man of about 65 emerged from the headquarters of Visca Xauxa – a choral group founded in 1922 and whose name means “Long live the land of milk and honey”. He took a few steps forward, stopped and looked me, the anthropologist, up and down. Another fellow came out of the same social premises, they exchanged a few words and the second man went back inside. The first man stood there, half-looking at the anthropologist, who seemed as out of place as a clam on Mars. “Polite inattention”,(7) as a social situation, was inevitably disrupted, just as if two humans had unexpectedly run across one another in the desert. In Goffman’s words, this is the social situation understood as:

[...] an environment of mutual monitoring possibilities, anywhere within which an  individual will find himself accessible to the naked senses of all others who are “present”, and similarly find them accessible to him. According to this definition, a social situation arises whenever two or more individuals find themselves in one another’s immediate presence and it lasts until the next-to-last person leaves. Those in a given situation may be referred to aggregatively as a gathering, however divided, or mute and distant, or only momentarily present the participants in the gathering appear to be. Cultural rules establish how individuals are to conduct themselves by virtue of being in a gathering and these rules for commingling, when adhered to, socially organize the behaviour of those in the situation.

Similarly, in the terms proposed by Quéré and Brezger,(8) it would be a case of shifting “civil inattention”, in other words: “a very precise form of attention, taking into account the co-presence of the other person and the treatment of people”. Thus I entered into a dialogue with that man. He had spent much of his life in Carrer de Sant Jeroni, which had been wiped off the map in 1999 so that the Rambla del Raval could come into being in 2000. He had been rehoused in a dwelling in Carrer del Peu de la Creu, some 500 metres to the west of where we were standing. Some of his neighbours had been rehoused in the district, he added, while others had agreed, for “next to nothing” to leave the buildings in which they lived (and yet no longer resided) in the neighbourhood. He lamented the transformation of the social morphology of what we could call his street.

Any anthropological, sociological or even urbanistic analysis of the quality of life of passers-by with respect to the organisation of automobile traffic should take into consideration the living conditions of those pedestrians and their relation with the space. Granted, physical accessibility by passers-by to the Rambla del Raval does not rank with the conflictivity of the literally dizzying route that awaits foot-travellers wishing to cross Lisbon’s Praça Marquês do Pombal. Nonetheless, a citizen’s quality of life unquestionably transcends the organisation of automobile traffic, the length of traffic lights to cross the streets, the maximum speeds of automobiles and motorcycles, the greater or lesser use of public transportation, etc. Given the much-needed call for environmental sustainability, one might wonder how the social structures –economic, political, labour structures, as well as access to a decent home and an education that exceeds the economicist perspectives of social relations– affect the uses which passers-by make of streets and squares.


Rambla del Raval
After the sweeping urban development operations associated with Barcelona’s winning bid to host the 1992 Olympic Games – the Olympic Village, seafront, the Montjuïc and Vall d’Hebron sites –, the 1996 announcement of the organisation of the Universal Forum of Cultures of 2004 appeared as the timely incentive for an ambitious project at the northeast end of Barcelona. That was to have been the temporary culmination of actions framed within a context in which the urban planning resulting from the Strategic Metropolitan Plan of Barcelona 2000, the design and organisation of the space, the burnishing of the city’s image as a “competitive” product on the international market – alongside the planning and building of the necessary infrastructures –, the consequent lure of international capital investments, and the localisation of consumption and urban tourism, have been produced, and parallel to the processes of destructuralisation and social exclusion revealed in the city under the current capitalistic framework of ordering social relations.(9) The Rambla del Raval was the immediate offspring of that process: the destruction of six streets led to a boulevard of over 300 metres long and 80 metres wide within a highly densified urban fabric. In 2007 the now former mayor of Barcelona Joan Clos announced that the Rambla del Raval would mark an end to large-scale “surgical operations” on the city, and that mere “microsurgery” would be needed from that point on.

My research study on the Rambla del Raval, carried out in 2007-08, opens with an introductory section that examines the specific urban planning project that led to the creation of the Rambla – a term derived from the Arabic word for path in the sand – of the Raval in the year 2000, stressing the explanatory dimensions with which the public administration justified the need to create this boulevard – shades of Haussmann. This is followed by a look at the historical, sociological and urbanistic process through which the Raval district took shape, pointing out the basic aspects which classify its existence in the contemporary period as a proletarian district dating from the early 19th century. Next there is a retracing of the ambits deemed preeminent with respect to the social medium in which the birth of the Rambla del Raval took place and what might be called its infancy – from 2000 to 2006. The analysis concludes with a description of the physical framework of the space in question. The second section offers a panoramic view of the Rambla del Raval as a space in flux or a social process throughout 2007 and 2008, with the aim of examining the prevailing dynamics that crystallise in it in terms of regularities of every type: from those involving the most evident – and changing – pedestrian appropriations of the space, to others that project the political and economic aspects of the representations and the public institutional and media practices applied to the Rambla del Raval itself, without neglecting either the consequent reactions by the residents to the institutional imposition of certain uses of the space, or the modifications which the Rambla del Raval underwent that same year (2007) with respect to the previous period 2000-06. And of course there is the development of the macroscopic on-the-ground observation from autumn 2007 to the present.

The creative nature of the relational event – on all social scales – involves urban life as a whole. Through the documentation, ethnographic register and confrontation between practically opposing projects and practices, on and with regard to the Rambla del Raval, an attempt has been made to outline the predominant features of the type of “diffuse sociability flows” detected,(10) consisting of insignificant (yet easily recognisable) acts, in which meetings are triggered through the constant movement of pedestrians who succeed one another in public spaces. An endeavour has been made to touch understandingly – “only to understand”, to use Simmel’s phrase –(11) on the variety of worlds that inhabit the physical world of a street in relation to the arrangements and predispositions that are expressive in an ideological and symbolic sense, and instrumental in a material and empirical sense. In methodological terms, then, non-intrusive techniques have been chosen: the observation embraces dialogues half prompted by the very presence of the anthropologist in his role of passer-by. The theoretical development (centrally based on the work of Simmel, Goffman, Joseph and Augoyard) which accompanies the on-the-ground descriptions has sought to emphasise the directions of the movements and the communicative interactions by the people in the space: the passing of people along the Rambla del Raval. The study itself has been approached on the basis of a series of fundamental distinctions concerning the interrelations between the different areas of the Rambla del Raval: the rectangle or central esplanade, the two east and west satellites, the north and south roads and the pavements north and south, all in relation with the entry and exit accesses which surround it. 

Also treated are the institutional planning projects of the space through the installation of urban furniture – drinking water fountains, telephone boxes, containers for selective rubbish collection (manual and pneumatic), public toilets, benches, parterres, litter bins, signposts, bus stops, artificial lighting –; the texture of the space as material; the overall colour shades, and the regular sound ambiances with respect to the gamut of pedestrian uses of the space, including the study of the links detected among passers-by – on foot, bicycle, roller skates or skateboards – and drivers of motorised vehicles – cars, lorries, vans and motorbikes. Hence, an exploration has been carried out on the uses which the government had initially foreseen for the Rambla del Raval, the prevailing political and media constructions associated with that original plan and the diversity of responses – antagonistic in terms of the residents and citizens – which ensued.

The Rambla del Raval of 2000 and the years immediately following was not that of 2008, and with the passing of time it seems reasonably conceivable that the gentrification process in which the Raval district is immersed will even further increase the distance between the relentless early intention to impose an institutional model of space occupation – like a major scenario for the city, a space to hold mass institutional celebrations, to extol the virtues of its current institutional identification (12)  – and the government’s subsequent retreat towards a gradual elitisation of the Rambla del Raval, associated with a much greater administrative and political control. From February 2007 to the present day, the direct presential police supervision of passers-by, of a certain type of appropriations by the pedestrians – meaning those outside the margins of formal consumption and commerce –, has become intensified, at times asphyxiatingly, subjected to the ideology of citizenism – making the conflict invisible – which is reflected in the Ordinance of Measures for Fomenting and Ensuring Civic Coexistence in Barcelona’s Public Space passed by Barcelona City Council in January 2006.(13).

Each of these aspects has been treated in detail and, with regard to the more literal dimensions of pedestrian practices, attention has been given to the very high degree of self-management of the uses of the space by the foot-travellers and their relation with the constitutive elements of motor traffic. The social worlds – including rapport between humans and animals (domestic or otherwise) – revealed on pavements, roads, satellites and in the central esplanade, their relation with the immediate setting and the development of everyday forms of sociability are constituted as proof of a space in the process of transformation which, in turn, becomes the reflection of short and long-range social events through the multiplicity of selected situations.

Thus, thought is given to the issue of to what extent the space in question is far from that of a single class of peoples, i.e. the utter futility of trying to determine the theoretical division into “zones of specific social groups” of the area under study and its segmentation of passers-by. For this reason, it has been impossible to assign each space its appropriation by a specific social group – say, categories like “the elderly, young people, men or women, families or likewise, cyclists, small or large groups of people, skateboarders, kiddies, locals or immigrants, residents and those from outside the district”, etc. Beyond the occasional relativity of similar categories, which usually tend to be blended, we see how the passers-by circulated and stationed themselves everywhere –regardless of the frequencies, durations and typology of the users of the terraces of cafés and restaurants, which also reveal a broad social span.

All of the parterres or landscaped areas have gradually been excluded from these zones for use. Small palm trees have been planted to prevent passers-by from sitting down or lounging on them – indeed a temptation when warm weather comes. And at night even the Rambla del Raval itself has to a certain extent been declared off-limits: the stepped-up police control over the space, which began in summer 2007 and has continued through 2008, reflects asphyxiating pressure by the authorities on foot-travellers at night and in the early morning. Any passer-by seated on a bench at such times is systematically identified by the forces of law and order as a potential suspect. If the proliferation of pedestrian groups ready to engage in recreational uses – eating, drinking, talking, singing, playing bongos and guitars – of the Rambla del Raval at night and in the early morning – at weekends and holidays particularly – has been reduced more than significantly in 2007 and 2008, the ordinary occupations by residents or tourists passing through, alone or in groups of 3 to 8 people can still be detected. Now then, occupations geared towards playing football in a small areas of the rectangle without entering into conflict with the pedestrians – this is a district bereft of play areas for children and adolescents –, discreetly drinking – one person alone, or perhaps just two – a beer or eating a baguette at “ungodly” hours – from 10:00 or 11:00 at night on – is next to impossible today. The opening in September 2008 of the Barceló Raval, a new hotel intended for affluent tourists, adds to an understanding of to what extent the police control over the space seeks to whitewash the dynamic core of life in the Raval district: one of sharp social conflict.

The increasing repression of such situations is applied to the very residents of the Raval district – of different ages, sexes and socioeconomic conditions –, who are the regular passers-by of the Rambla del Raval. And yet, the sight of young tourists or residents from outside the district loitering around the Rambla del Raval, with alcohol and at times boisterously, does not seem to rivet police attention to the same degree. Not because fining ambulatory drinking is prohibited, but because of what is discerned as a process of channelling pedestrian occupations of the space aimed at calming certain varieties of residential commotion so as to develop the progressive gentrification of the Raval district within the context of the opening of the island of the Raval – a luxury hotel (the aforementioned Barceló Raval), housing and offices for the employers’ association – and of the future space uses around it, replete with “cultural” institutions whose purpose has been brilliantly analysed by Fumaroli.(14).

In broad outlines, the daytime time slots offer two basic types of use: in the first place, journeys on foot within the Raval district – including the north-south and not only east-west directions, although the latter is more prevalent – by the residents themselves or by their visitors, or else the Rambla del Raval’s status as an entry or exit route; and in the second place stationing by both residents and outsiders. Although the age groups feature a larger segment of elderly people during these time slots, the passer-by typology still varies. Working hours, the beginning and end of the school day, and afternoon snack and supper times would explain the flows and reflows of different groups. Women abound in the majority of social groups of passers-by, from the homeless to residents of the Raval or from beyond it. Furthermore, it has also even been seen as a gathering place for North African women of different ages. Homeless men and women, in other words the destitute, find the Rambla del Raval to be a focus, coinciding with Hindustani immigrants obliged to remain outside the dwellings they inhabit by shifts. The presence of family groups passing through or getting together, and of children at play, is habitual in the afternoons and at weekends, accompanied by the father or mother, both parents, or at times by elderly relations, or by groups linked by more distant kinship or friendship. People stroll and at times rendezvous at a given point and linger for a while –this is a common image among Hindustanis. The blend of passer-by typologies into men/women, people with homes/homeless people, and autochthonous residents/immigrants is on the whole greater than the mixture of old/young –except in apparent family groups or, on occasion, of autochthonous or immigrant resident groups. There is little evidence of tourists and Barcelona residents from outside the Raval mixing with the people from the district, except with formal traders – from cafés, restaurants, nightspots – and informal ones – ambulatory beer vendors and narcotics traffickers. The stationing of passers-by from the Rambla del Raval on benches or on foot, can last from 10 minutes to a couple of hours, although, in general, the dynamism of the arrivals and departures in terms of spatial presence is very high, characterised by moderate lapses of time. Lunchtime sees people discreetly consuming their baguettes; in the afternoons, people smoke, gawk or have a beer. This means that, if there is more than one person in another’s company, it is more common to see people talking. However if three people are on alternate seats of a section of benches, they tend to be in silence, watching. The benches function exceptionally as meeting points for informal transactions – the sale of hashish, perhaps occasionally stolen goods – and, more often, as places for exchanging information in the case of immigrant passers-by – particularly Hindustanis and Africans.

On the whole, this pedestrian ebb and flow is one of peaceful harmony, despite the circumstances of social exclusion associated with many passers-by. Likewise, there has been a marked absence of conflictive situations between pedestrians and cyclists, and between both these groups and motorised vehicle drivers. The roads for vehicular traffic to the north and south of the Rambla del Raval are not known for clashes. In both the north and the south there is a roadway for vehicle parking and installation of rubbish containers, and another road for the passing of cars, lorries, motorbikes and microbuses, with a small space for cyclists – although many of the latter opt for the Rambla del Raval’s central esplanade. The crossing of these roads by passers-by is organised by means of zebra crossings – and there is not a single traffic light on the entire Rambla del Raval. The civic self-management of the road crossings here is excellent, perhaps because motor vehicle traffic is very low.

The outdoor terraces of cafés and restaurants have sparse clientele in autumn and winter. By day, the north and south pavements beyond the central esplanade of the Rambla del Raval offer regular images of small groups in front of the establishments to the southeast, most notably after dark. The bus stops have no relevant uses in numeric terms; on the contrary they are somewhat restricted in terms of number and action – they simply wait. The relations between passers-by and animals – domestic (dogs) or otherwise (pigeons, Argentinean parrots, seagulls) – are not problematic in the slightest. The obvious failures to comply with the institutional standardisation of space uses for the most part no longer include (since autumn 2007) settlements in the parterres set up on the edges of the Rambla del Raval, which tend to be invaded only by little boys and girls, as if on nature hikes. Regularly although not daily, someone urinates behind a palm tree – far beyond police control –, the dogs to a greater extent than people – the homeless or, at night, young tourists. Defecations have not been detected, except those by dogs, and their human escorts tend to scoop up the expelled material.

Intervention, by both the Catalan national police and the municipal police, is enunciative by day:(15) with ambulatory patrols and, above all, vans parked in the area to the east, with the officers in a state of formal observation and unceasing conversation. At night though they are clearly repressive: the assault of the Rambla del Raval’s central esplanade by groups of two, three or four municipal police on motorbikes, or at times in vans, is intensive. So much so, in fact, that one literally gets the feeling that sitting on a bench after dark is prohibited.

The sanitation workers work with implacable zeal: they act in the vicinity of the benches, which are at times besmirched by food and drink. One standard practice at night is the manguerazo – hosing down the pavement – as a dissuasive tactic to loitering. The foregoing considerations aim merely to act as guidelines and respond to the broad outlines which have been established. The aforementioned situations occur within the type of contexts presented and of course the research itself must be consulted in order to explore the dimensions gleaned heretofore in greater depth. At this point in time, the highest value of the Rambla del Raval would be the apparent heterogeneity and dynamic diversity of modes and territorialities of the spatial and situational sociability that take place in it.(16)

Fixed characterisation and the restriction of the practiced space through closed segregations would not have been expected to cause more than an apparently temporary effect of the assignation of a group to a place: yet the facts have shown quite the contrary. Consider, for example, the uses pedestrians make of the satellites placed at the east and west ends of the central esplanade (pedestrian circumferences with palm trees and fixed lighting on the ground): in theory they might be regarded as transition zones in the sense that the initial budget allotted to their design envisioned passers-by limiting themselves to crossing it.(17) As a neutral space, their ambiguity for pedestrians might be as exasperating as the “Dead Zone”, the name given to the Forum area from the eastern façade of the Forum Building to the wall of the water purification plant.(18) Why would one tarry on the satellites? And yet, not only have brief stops been witnessed but also presences resulting from temporal articulations of very different human masses: men and women; old, middle-aged, young, teenagers and children; residents and non-residents in the district; autochthonous of different origins and outsiders – which is to say tourists. Even more telling, the uses embrace both what would be formal meeting space and play space – cricket, for example, by young people of Hindustani background –, to informal encounters prompted by unexpected space-time coincidences, or group loitering – in general (but not strictly limited to), of tourists or groups of Barcelona natives from outside the district who, once at the crossroads of having to take a direction, settle their arguments there, on the satellites –, or even as a place where the newcomer pooch enjoys greater freedom to urinate or defecate. Here, as Delgado points out,(19) the huge distance between “the project of a place and the place as a project, on the one hand, and the fabric of uses by those who come to it on an everyday basis, making it a scenario for certain social dramaturgies, the most elementary of which consists of going from one place to another”. In other words, the abysmal distance from the place that was conceived and the place practiced. To what point then, has the action by urbanists, designers and institutional planners, under the prevailing political and economic guidelines, exhausted the heterogeneous and perforce unforeseen uses of such spaces? The changing nature of social realities, their fluidity as an ensemble never ordered or concluded, is effaced by a patrimonialising praxis in which historians, archaeologists, architects, urban planners, designers, politicians and shopkeepers compare history and memory in paternalistic terms. Nevertheless, this raises the questions of what memory is, what history is and what culture is, since, even though they are all interrelated, they are not all the same. The urban life observed on the Rambla del Raval ensures that urban uniformity does not exist. Who wants to find, under the poverty, history in small letters – histories –, peoples, passers-by, through arranged meetings and sudden encounters? Those pedestrians – so rare in the upper-class districts of Barcelona – reflow, dream, agonise and die overwhelmed by what could be called – taking up the extraordinary image proposed by Laura Horta – “the February 29th Syndrome”: afflicting those who can only celebrate their birthdays once every four years, since in the other three that date is missing from the calendar – bereft of commemoration, social space and social time.

Yet despite such a context of precariousness, until the summer of 2008 –although this did occur later, owing to the spiralling economic downturn felt along the streets of Barcelona – not a single dispute was triggered explicitly by competition for space, not one pedestrian clash, not one traffic altercation between passers-by and drivers… What better approach to all these mobility and accessibility practices than the research for which Ramos claimed their instrumental value when seeking an understanding what occurs in the streets? (20) – what occurs in them, according to Delgado: (21): “the endless action [...], everything that cannot stop or set in the city”.

What takes place in the streets is, a priori, identifiable as the “incardination” (22) – and even initiation – into a social order. Pedestrians will continue to make the Rambla del Raval their own, because only in this way will it assume the role that all public spaces – who recalls the role reserved for the slaves in the Greek agora? – should play in a truly democratic society: to make themselves happen as the object of free appropriation by the body of passers-by with the aim of bringing about the crystallisation of the vast range of possibilities for the social experiences of strolling, rolling along, stopping to look, even stumbling or falling: in a word, trances. In each of those swarming, everyday, ordinary rambles, in each one of those stationings there is something more, much more, than a society rendered a street. It is what any society, any human experience of the world, is based on: life and its multiplicity of potential meanings attainable by taking one step after another. Within such a context, the car cannot do more than symbolise the machinery that embodies our very society,(23) where the automobile appears as an essential device to cast the passer-by paradoxically into the shadows of the current citizenist discourse.

Bibliography
Augoyard, J.-F. Pas à pas. Paris, Éditions de Seuil, 1979.
Balandier, G. El poder en escenas, Barcelona, Paidós, 1994 (1992).
Barcelona City Council. ‘Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivencia ciutadana a l’espai públic de Barcelona’ in Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, no. 20, Annex 1, pp. 14-30, 24 January 2006.
Benach Rovira, N. ‘Producción de imagen en la Barcelona del 92’ in Estudios Geográficos, Barcelona, 1993, vol. LIV, no. 212.
Bôle-Richard, A. Pedonalidade no Largo do Rato. Micro-Poderes, Lisbon, Associaciao de Cidadaos Auto-Mobilizados, 2008.
Bourdieu, P. ‘Estructuras, habitus, prácticas’ in El sentido práctico, Madrid, Taurus, 1991 (1980), pp. 91-111.
Delgado, M. ‘Espaços-Travessia’ in Frétigné, H./Ramos, J., coords., Uma praça adiada, Lisbon, Associaciao de Cidadaos Auto-Mobilizados, 2005.
– ‘Lògica del passavolant’ in Revista d’Etnologia de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2007, no. 31, pp. 18-26.
– (2008) ‘El espacio público como ideología’,  Unpublished article.
Fabri, P. El giro semiótico, Barcelona, Gedisa, 1999.
Fumaroli, M. El Estado cultural (ensayo sobre una religión moderna), Barcelona, Acantilado, 2007 (1991).
Goffman, E. Los momentos y sus hombres, Barcelona, Paidós, 1991 (1964).
Frame Analysis, Madrid, CIS, 2006 (1975).
Hannerz, U. Exploración de la ciudad, Madrid, FCE, 1993 (1980).
Horta, G. L’espai clos. Fòrum 2004: Notes d’una travessia pel no-res, Barcelona, Edicions de 1984, 2004.
Lefebvre, H. The Production of Space, Londres, Blackwell Publishers, 1991.
Maza, G. ‘Participación urbana/representación cultural. Cascos históricos: El Raval (Barcelona)’ in Idensitat CLF/BCN 01-02, 2005.
Pradelle, M. de la, ‘Comme décrire un marché?’ in Ostrowetsky, S., ed., Sociologues en ville, París, L’Harmattan, 1996.
Quéré L./Brezger, D. ‘L’étrangeté mutuelle des passants’ in Les Annales de la Recherche Urbaine , París, 1993, no. 57-58.
Ramos, M.J. ‘Nota prévia’ in Frétigné, H./Ramos, M.J., coords., Uma praça adiada. Estudo de fluxos pedonais na praça do Duque de Saldanha, Lisbon, Associaciao de Cidadaos Auto-Mobilizados, 2005.
Simmel, G. El individuo y la libertad, Barcelona, Península, 2001 (1903).
Terrolle, D. ‘Entre-Deux’ in Pétonnet, C./Delaporte, Y., eds., Ferveurs contemporaines, París, L’Harmattan, 1993.
Van Gennep, A. Los ritos de paso, Madrid, Taurus, 1986 (1909).

1. This article has been prepared within the framework of the Research + Development Project Análisis operacional sobre flujos peatonales en centros históricos de Portugal y España (Operational Analysis of Pedestrian Flows in Historic Centres of Portugal and Spain), carried out with the support of the Spanish Ministry of Education and Science (reference: SEJ 2006-12049).
2. Delgado, ‘El espacio público como ideología’.
3. Lefebvre, The Production of Space.
4. From Bourdieu’s notion of habitus, to emphasise the unconscious practice by people within the context of how primary sociocultural institutions (family, religion, economic and political organisation) constitute structures that are both structured and, at the same time, structuring: systems defined by differences, positions and relations that organise both practices and the positions, yet never as a finished process.
5. Terrolle, ‘Entre-Deux’, p. 258.
6. Hannerz, Exploración de la ciudad,  p. 26.
7. Goffman, Los momentos y sus hombres, p. 132.
8. Quéré/Brezger, ‘L’étrangeté mutuelle des passants’, pp.  91, 99.
9. Benach Rovira, ‘Producción de imagen en la Barcelona del 92’, vol. LIV, no. 212.
10. Pradelle, ‘Comme décrire un marché?’,  p. 99.
11. Simmel, El individuo y la libertad, p. 398.
12. Balandier, El poder en escenas.
13. With the Rambla del Raval an attempt was made to intensify the control over the population of the inner Raval district and in turn to banish the hubbub from The Rambla and the tourist nucleus of the city centre towards its outskirts. Forum 2004 led to a banishment to the suburbs; and the Rambla del Raval should have meant an inward banishment to serve massive concentrations. However, the type of socioeconomic aftermath of the intervention had, perforce, to prompt, in view of the models that govern such operations, a speculative and gentrifying process that instrumentalised the justified complaints by some residents of the swarming crowds that befell them, with the aim of modifying the constitution planned for the very Rambla del Raval as a scene of mass revelry. For this reason, the protests by residents in the vicinity of the Forum – working class districts from Barcelona’s suburbs – have been futile, while, in contrast, in the Rambla del Raval they have borne fruit: the public and private powers have established that the future of the Rambla del Raval will have a certain classist elegance and the sort of “external cleaning operation” that accompanies any gentrification process in a district.
14. The generation of spaces for consumption is inextricably linked to the invisibilisation of poverty and the expulsion of the poor: which is to say the residents. The political meaning of these new equipments that have cropped up steadily in the Raval, and of the cultural policies associated with them, consists of a centralisation of “cultural” practices as symbolic representation of civic participation, in the interest of the creation of a social identity of purely commercialised, “no conflict” diversity with regard to the established order. Maza, in ‘Participation…’, has frankly described the instrumentalisation of the calls to participation by public institutions as a feature of the new Barcelona and also a most glaring lack of participation by the residents affected by major urbanistic operations such as the Rambla del Raval. See Fumaroli, El Estado cultural (ensayo sobre una religión moderna).
15. Fabri, El giro semiótico, p. 94.
16. Augoyard, Pas à pas, pp. 85-7.
17. The dearth of benches indeed spurs one to keep going. It initially appears to be the transit zone par excellence, in that it involves the access of one elliptic space surrounded by roadway to another – a central esplanade or contiguous walkway areas: if the rites of passage group the ensemble of ceremonial sequences that accompany the passing from one situation to another, from one world – cosmic or social – to another (Van Gennep, Los ritos de paso, p. 20), then this transit area certifies, if only in appearance, that it is nothing more than a potential conveyor space to the immediate pavements, communicating with the Rambla del Raval’s east and west exits.
18. Horta, L’espai clos.
19. Delgado, ‘Espaços-Travessia’, p. 7.
20. Ramos, ‘Nota prévia’, p. 3.
21. Delgado,  ‘Lògica del passavolant’, no.31, p. 26.
22. Quéré/Brezger, ‘L’étrangeté mutuelle des passants’, p. 97.
23. Bôle-Richard, Pedonalidade no Largo do Rato. Micro-Poderes, p. 15.

Yamamoto Tsunetomo: Tempesta



YAMAMOTO TSUNETOMO: TEMPESTA

Yamamoto Tsunetomo, samurai japonès del XVII, incidia que entre la gent que mira l’aigua amb lleugeresa molts s’hi han ofegat.

A més, explicava que quan diluvia solem intentar refugiar-nos-en. “El millor és llençar-nos a la tempesta. Això és aplicable a totes les coses.

dilluns, 30 de gener de 2017

Final de "Michael Clyton"



FINAL DE MICHAEL CLYTON

Tres minuts finals de Michael Clyton (2007), escrita i dirigida per Tony Gilroy, protagonitzada pel George Clooney i coproduïda pel Sidney Pollak.

dissabte, 28 de gener de 2017

La CUP i l'Esquerra Independentista: l'estat de les coses i les coses de l'Estat (la cosa no rutlla i algunes alternatives)


LA CUP I L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA:
L’ESTAT DE LES COSES I LES COSES DE L’ESTAT
(LA COSA NO RUTLLA I ALGUNES ALTERNATIVES)
[ESPAI FÀBRICA, 7-II-2016]
Carles Riera   Aleix Cardona   Gerard Horta

Nota prèvia: aquest text de treball –per aprofundir anàlisis, reflexions i discussions– no mira dinterferir la tasca de ningú ni de cap organització. I no es dirigeix als mitjans de comunicació, sinó a les companyes i els companys militants de les diverses organitzacions de lEsquerra Independentista –per això lhem enviat únicament a Espai Fàbrica–. Lhem debatut i redactat des duna posició escrupolosament respectuosa i a títol estrictament personal per part de tots tres.

*** 

Adrecem aquest document a les organitzacions de l’Esquerra Independentista i de la Unitat Popular amb la intenció de plantejar un debat que generi un canvi en el rumb emprès.

Arran de l’Acord de presidència de consens amb Junts x Sí establert per la comissió negociadora de la CUP a la tarda del 9 de gener del 2016, el qual fou confirmat pel Consell Polític Nacional i el Grup d’Acció Parlamentària l’endemà al matí –10 de gener–, a continuació plantegem un seguit de reflexions entorn del desenvolupament de la CUP nacional i, en part, de l’Esquerra Independentista (EI) des de l’entrada de la CUP al Parlament el 2012. Ho fem a partir de l’abordatge de diversos àmbits relacionats amb la incidència de la tasca parlamentària sobre el projecte polític de la Unitat Popular, les estratègies empreses dins el marc del processisme estàtic i les metodologies organitzatives dominants dins la CUP.


1. Contextualització prèvia:
principis per la ruptura
Ens trobem en una conjuntura global en què el capitalisme imposa la seva agenda per damunt d’estats nacionals i institucions polítiques internacionals. Imposa, amb la guerra militar i econòmica, noves formes de desgovern i d’estats febles a fi de gestionar els territoris, els recursos i les societats d’acord amb els seus interessos. Els actuals estats-nació i les institucions internacionals en són, majoritàriament, instàncies subordinades. A la Comunitat Autònoma de Catalunya, el sobiranisme hegemònic cerca crear el seu microestat adaptat a aquesta tendència general per disposar d’una instància política que li permeti formar part de les noves elits en aquest nou joc global, sense el peatge de l’Estat espanyol o bé amb un peatge tou i poc visible.

Des de la nostra perspectiva, el repte actual de l’esquerra anticapitalista i d’alliberament nacional rau a confrontar aquests processos a través d’una pràctica política i cultural antagonista que emfasitzi més la independència com a contrapoder i contrahegemonia de la Unitat Popular, des dels moviments socials, els ajuntaments, el sindicalisme nacional i les institucions nacionals populars que cal construir, que no pas l’assoliment d’un Estat català homogeneïtzable dins el marc ultraliberal i militarista de la Unió Europea i l’OTAN. És en aquest antagonisme que poden sorgir espais i àmbits de sobirania popular autoorganitzada i col·lectivitzada, a escales local i nacional, i tensionar les estructures estatals corresponents, espanyoles o catalanes, al servei d’aquests espais de sobirania popular i en funció de la socialització de l’economia i dels serveis públics. Hauríem de ser, doncs, en una etapa constituent popular, més de desmantellament de l’actual entramat institucional que no pas instituent des de les instàncies autonòmiques. Som més en un període històric que hauria de tendir a esdevenir de socialització i col·lectivització que no d’aparent nacionalització.

La nostra tasca, per tant, no consisteix a reforçar ni legitimar les actuals institucions polítiques, sinó a impugnar-les alhora que potenciem la construcció de noves sobiranies populars, alternatives, i d’abast nacional, és a dir, dels Països Catalans. Per aquesta raó entenem que tampoc no forma part del nostre projecte reivindicar i legitimar la democràcia liberal, ni la socialdemocràcia ni un independentisme reduït sistemàticament a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

El nostre compromís i participació en el govern i la governança haurien de ser nul·les, sent més una força deconstructiva del processisme estàtic en què s’insereix la lògica del classisme burgès que no una força perpetuadora del que pot interpretar-se com l’adaptació de la Transició a l’etapa històrica actual. Dit d’una altra manera: l’actual procés sobiranista a Catalunya –dirigit i controlat políticament, ideològicament i mediàticament pels mateixos sectors econòmics i polítics responsables de la Transició (si més no, parcialment)– no és el nostre projecte: ni estratègic, ni tàctic.

Algunes preteses evidències associades a això que hom anomena “procés” i que nosaltres rebategem com a “processisme estàtic”, i amb força predicament en l’EI, no ho són en absolut:
        • Que la independència de Catalunya facilitarà la construcció nacional i la independència dels Països Catalans.
        • Que l’ajornament del debat i la confrontació socials en funció de la unitat nacionalista no prefigura les hegemonies ni el projecte de societat del procés constituent ni del nou país.
        • Que el moviment sobiranista és d’origen i naturalesa exclusivament populars, i que depassa la capacitat de lideratge de les elits i de les oligarquies.
        • Que es tracta tot plegat d’una oportunitat de creixement i consolidació de l’EI.

En canvi, hi ha proves evidents pel que fa als fets següents:
        • El procés sobiranista està qüestionant i afeblint com mai fins ara el projecte de construcció nacional dels Països Catalans.
        • S’estan reforçant dos projectes estratègics, ambdós restringits a Catalunya: un projecte de caire nacionalista, de cultura neoliberal i efectivament sionista; i un projecte federalista i neoautonomista que cerca un nou encaix de Catalunya en una Espanya reformada.
        • El projecte de l’EI es decanta avui més cap a la unitat nacionalista i sobiranista a Catalunya, que cap a la unitat popular, revolucionària, rupturista i independentista a escala dels Països Catalans.
        • L’EI s’està institucionalitzant i, el que és pitjor, això es reforça culturalment dia a dia en termes ideològics a través de l’assumpció de la suposada normalitat de l’avenir de les formes polítiques dominants –inscriure’s en la lògica de la política burgesa–. Fem política en lloc d’impugnar-la.
        • D’altra banda, l’EI està retrocedint quant a la seva incidència en l’independentisme i en la CUP, en la seva cohesió a nivell nacional, en la seva capacitat de generar confrontació social i de generar institucions nacionals alternatives, en la manca de suport dins l’àmbit sociolaboral a lluites i projectes sindicals combatius, i en la seva capacitat de promoure la construcció nacional.
        • En un dels moments més crítics de la història de la Unió Europea, paradoxalment a Catalunya la vocació de pertinença a aquesta instància està sent reforçada i legitimada pel sobiranisme dominant. A més, aquest moviment no qüestiona tampoc projectes com el TTIP i estructures profundament arrelades com l’OTAN, sense voler veure-hi les limitacions que òbviament encarnen per a la sobirania nacional, pel cap baix tant o més rellevants que les que representen les provinents de l’Estat espanyol.
• Tampoc no ens hem adonat, o no ho valorem com caldria, que des de la UE s’està desenvolupant una ofensiva per transformar els estats del sud d’Europa, els menys estats i més inestables –Grècia, Estat espanyol, Estat italià...– en murs de contenció i consolidació de la seguretat en el flanc més feble, per la qual cosa cal acabar amb les dissidències de fons, com ara el projecte inicial de la CUP, garantint sòlides aliances amb el capitalisme global, l’OTAN, Israel i el model sionista d’Estat. Grècia i el catasionisme en són exemples ben rellevants.
• La centralitat i la prioritat del sobiranisme pel que fa a la creació d’un Estat català imposa una cultura fortament acrítica i institucionalitzadora del moviment independentista, en detriment de l’hegemonia d’un moviment rupturista i insubmís, deconstructiu, tant enfront de les institucions estatals com autonòmiques. El discurs i la praxi d’allò popular, constituent d’una nova cultura i d’una nova hegemonia polítiques, és minimitzat gradualment davant del procés institucionalitzador de noves estructures d’Estat liderades per les elits amb el compromís d’una EI domesticada.
        • La raó d’Estat i el secretisme d’Estat que sempre l’acompanya s’està consolidant com a cultura política dominant en el  moviment independentista i també al si de l’EI –en graus diversos d’acord amb el context organitzatiu, polític i territorial–, per damunt de la raó revolucionària i disruptiva. En determinats àmbits, i això és el que es fa visible a la CUP, comença a fer-se evident aquella tendència dels moviments d’esquerres que, en funció del seu creixement i moderació política, esdevenen cada cop més reformistes ideològicament i més totalitaristes organitzativament. Syriza n’és un dramàtic i recent exemple: càrrecs orgànics que més enllà de la funció inicialment assignada per les assemblees quant a la seva tasca, acaben configurant òrgans de decisió de facto, respecte a les decisions dels quals les assemblees acaben sent merament consultives, invertint-se aleshores la lògica de l’assemblea com a directora regent de la direcció política i dels càrrecs instituïts com a materialitzadors del projecte debatut i decidit col·lectivament.
• Que el procés sobiranista està consolidant i no pas qüestionant ni l’estructura social i de classes, ni les seves jerarquies orgàniques. Junts x Sí representa de manera clara aquest discurs. Determinats agents de l’EI no esdevenen un antagonista radical d’aquest plantejament, i alguns dels seus gestos institucionals l’afermen.
        • El discurs de “primer la independència i després ja parlarem del país que volem” s’ha imposat i l’EI, malgrat la seva retòrica, hi ha contribuït.
        • Els referents de socialisme, feminisme, Països Catalans, ruptura, desobediència, anticapitalisme i internacionalisme, entre d’altres, són –en el marc del procés i de la CUP– referències cada cop més buides i banalitzades, amb més components estètics i retòrics que no materials, instrumentals i contingents, i que no acumulen potència popular real com a projecte alternatiu, antagònic i confrontat al nacionalisme hegemònic.
        • Així, el que està succeint en graus diversos és que dins l’EI creix la desorientació, el depassament i l’esgotament.
• La burgesia catalana com a classe social inclou sectors diversos. Això ens obliga a perfilar la complexitat de l’anàlisi sobre el seu posicionament respecte a la independència. Certament, una part de l’alta burgesia difícilment donarà suport polític a un procés d’autodeterminació cap a la independència, però també és constatable la sintonia d’una part de les noves elits catalanes amb les idees neoliberals propícies a facilitar l’emergència de territoris amb sobiranies limitades, més proclius respecte als mandats del capitalisme global que no respecte als mandats de les institucions estatals tradicionals.

Malgrat tot i a la pràctica, la seva vocació avui és més reformista que no rupturista. Això fa que, en l’escenari actual, no sigui completament descartable el desenvolupament d’un nou pacte d’Estat per reformar la Constitució espanyola, com a solució pretesament definitiva als desajustaments i els conflictes que el pacte del 1978 deixà oberts en els àmbits territorials i autonòmics. La consulta legal estaria lligada, finalment, a la ratificació refrendària d’aquest nou pacte constitucional, fins i tot amb la possibilitat que la nova Constitució inclogui alguna referència explícita a l’especificitat catalana. Aquest projecte està sent ja avalat –a nivell, és cert, desigual– per destacats membres de la judicatura i del constitucionalisme a Espanya, pel PP, pel PSOE i PSC, per Podemos, per Ciudadanos, per IU i una bona par d’ICV, UDC, Compromís, PSM, PNB i per la Corona espanyola. Afirmem simplement que cal tenir-ho en compte i que no és descartable com a opció política estratègica de les estructures polítiques dominants. És evident que aquest procés plauria també a  les institucions i els poders internacionals, i als poders fàctics catalans. Tampoc no és descartable que aquest escenari fos críticament assumit per l’Esquerra Abertzale en cas que representés un progrés en el procés de resolució del conflicte. I tampoc no seria un projecte al qual el BNG i A Nova s’hi oposarien radicalment si així obtenien una major autonomia per a Galícia. Òbviament, pel camí tothom radicalitzaria posicionaments, però no tant amb ànims de ruptura sinó de reforçar les posicions negociadores.  No oblidem que aquest procés també implicaria una renegociació de l’autonomia a les Illes i al País Valencià que bandejaria encara més el projecte dels Països Catalans. El resultat final no seria ni la independència, ni un procés d’autodeterminació als Països Catalans, ni un trencament amb la UE, ni un canvi d’hegemonies que ens fes progressar en el camí cap al socialisme i el feminisme.


2. Pràctiques i estratègies polítiques 
que caldria replantejar-se
        • L’EI hauria de definir i dur a terme una pràctica capaç d’articular sòlidament un espai polític propi amb relació al procés sobiranista en termes clarament revolucionaris i rupturistes.
         • S’hauria d’impulsar amb urgència una Assemblea Nacional dels Països Catalans. Aquesta instància de contrapoder nacional, de base municipalista, seria una primera institució nacional alternativa, que es podria inspirar en el “Concepte Confederal del Comunisme Llibertari” de la CNT del maig del 1936 i en el projecte de Confederalisme Democràtic Kurd actual.
        • En els processos de formació de governs autonòmics l’EI no hauria d’investir ningú en primera instància, i posteriorment, si escau, només qui assumeixi plenament la nostra proposta política. El nostre discurs i la nostra pràctica política haurien de posar més l’accent en el programa que en qui ha d’encapçalar el govern, atesa la naturalesa encara autonòmica dels governs regionals i el perfil d’ordre, profundament classista i reformista, de qualsevol dels possibles candidats a presidir-los. La nostra prioritat no és la governança, sinó la formació de majories parlamentàries, si escau de geometries variables, per promoure processos disruptius de ruptures polítiques i econòmiques, de deslegitimació de la institucionalitat regional i autonòmica, en què cristal·litzessin la mobiltzació social i els contrapoders populars.

Aquesta proposta hauria d’incloure, orientativament:
• Compromís amb la construcció nacional i l’autodeterminació dels Països Catalans.
• Proclamació unilateral de la independència i de desobediència a les institucions de l’Estat.
• Sortida de la UE i de l’euro.
• Sortida de l’OTAN i dels processos del TTIP, el TISA i el CETA.
• Creació d’una Banca Pública.
• No pagament del deute.
• Reforçament dels serveis públics.
• Socialització de sectors estratègics com ara l’habitatge, l’aigua, les infraestructures bàsiques i l’energia.

Es tracta de donar el vot per a la proclamació unilateral de la ruptura amb l’Estat espanyol, l’inici d’un procés constituent popular, mesures de canvi en les polítiques socials i econòmiques de caràcter feminista i anticapitalista, enfortiment de les estructures organitzatives i les pràctiques que s’insereixen dins l’àmbit sociolaboral, accions de desobediència i iniciatives de construcció nacional dels Països Catalans. Això implicaria deslegitimar el procés i els seus agents si no assumeixen aquestes actuacions i, alhora, promoure un espai propi de mobilitzacions i d’accions de desobediència. La independència per canviar-ho tot.

Pel que fa a l’agenda política de construcció nacional:
        • Potenciar el creixement i la implantació municipalista de l’EI en tot el territori dels Països Catalans.
        • Potenciar decididament i per tots els mitjans les pràctiques assembleàries a escala veïnal i laboral.
• Consolidar models de sindicalisme nacional no jerarquitzats, ni burocratitzats ni professionalitzats, sinó horitzontals, assemblearis i dinàmicament rotatoris en les esferes orgàniques.
• Incidir en les dimensions polítiques i culturals rupturistes de Som Països Catalans i potenciar-la com a instància de mobilització i sensibilització entorn de la construcció popular nacional.
        • Donar un suport actiu als mitjans de comunicació nacionals susceptibles de recollir els continguts polítics i ideològics del nostre projecte.
        • Crear l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans i l’Assemblea Nacional dels Països Catalans.
        • Promoure processos d’autodeterminació populars i autoorganitzats a escala local en tot el territori del país.
        • Difondre, organitzar, explicitar, coordinar col·lectivament, convocar i donar suport a mobilitzacions socials i a iniciatives polítiques de solidaritat amb l’agenda reivindicativa dels moviments populars de tot el territori en un context d’eixamplament de la unitat d’acció amb agents col·lectius veritablement transformadors.

3. La davallada de la CUP a l’infern del parlamentarisme burgès: com això afecta el projecte polític i la metodologia decisòria
A l’Assemblea Nacional de la CUP del novembre del 2011 la militància decidí presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012 amb, aproximadament, un 77% de vots a favor i un 23% en contra. Si l’entrada al Parlament amb l’obtenció de tres escons ha divulgat i popularitzat el coneixement de l’existència de la CUP, la mateixa CUP no ho ha aprofitat com caldria per difondre l’existència, els sentits i el projecte de l’Esquerra Independentista. Observem el paper exercit per la CUP dins el Parlament i hi constatem l’emmotllament de l’organització a les lògiques de la política parlamentària –d’entrada, pel temps i l’energia militants esmerçats–, als seus temps, a les seves agendes i a la seva pròpia reproducció ideològica i mediàtica. La tasca discursiva ha estat bona, de vegades molt bona i tot, però ha estat una tasca orientada a l’univers paral·lel de la política parlamentària i al seu ressò mediàtic, tan distant de les necessitats de la classe treballadora i de la lluita per millorar i resoldre les seves –nostres– condicions materials de vida.

Des del 2012 fins ara la CUP ha esdevingut “normal”, tan “normal” que l’acció política de la CUP a escala nacional ha acabat reduint-se a l’acció política parlamentària. La contracultura política revolucionària, assembleària i rotatòria que hauríem d’escampar arreu ha acabat simplificant-se i encarnant-se en l’acció de les persones que ocupen els càrrecs parlamentaris: reunions, propostes, interpel·lacions, discursos, votacions i rodes de premsa. La CUP ha acabat autoidentificant-se amb els seus parlamentaris i no pas amb els moviments populars que en principi havien de justificar la nostra presència al Parlament, tal com ha succeït també a les campanyes electorals, en què les imatges de lluita popular i d’acció col·lectiva han cedit el pas a les imatges dels candidats, tant el 2012 com el 2015. Som davant d’unes relacions de poder que, inevitablement, no poden conduir a cap altra banda sinó a l’oclusió dels processos assemblearis com a font decisòria del camí a emprendre. Si s’hi afegeix la inserció en les dinàmiques institucionals parlamentàries el panorama no pot sinó enfosquir-se.

Hom ha decidit la inclusió de la CUP en processos i estratègies que no s’havien discutit assembleàriament: el més flagrant, donar suport a CDC i ERC per convertir el referèndum unilateral vinculant del 9 de novembre en un procés “consultiu”. N’hi ha d’altres, com ara que un diputat de la legislatura anterior desautoritzi la possibilitat de dur a terme un referèndum unilateral perquè l’Estat espanyol no és “Blancanieves”, negant el dret de tota societat oprimida a fer els referèndums que ella mateixa decideixi enfront de l’estat opressor, i d’acord amb el dret internacional mateix! O fins i tot hem vist com un diputat dimissionari de la nova legislatura afirmava dues hores després de les votacions del 27S que no es podia proclamar la DUI, tot i disposar –en teoria– de majoria parlamentària independentista prèvia a un referèndum unilateral. Això succeí sense que s’hagués produït el més mínim debat assembleari anterior que tracés quina decisió s’havia de prendre si no s’arribava a una majoria superior al 50%, demostrant-se la manca absoluta de visió política estratègica de la CUP a curt, mitjà i llarg termini –llevat que la visió consisteixi a dur la CUP al terreny que denunciem–.
        

4. La signatura de l’Acord del 9 de gener
 com un punt d’inflexió i com l’expressió d’un fals consens
L’assemblea de militància de la CUP del 29 de novembre a Manresa va ser rotundament aclaridora del posicionament majoritari –800 vots i escaig contra la investidura de Mas, 400 i escaig a favor–, desdibuixat el 27 de desembre a Sabadell amb la participació de persones que ni de lluny podrien ser considerades autèntiques militants de la CUP, ni de l’Esquerra Independentista ni fins i tot de les organitzacions que componen el GAP. Desitgem que el repàs escrupolós dels assemblearis inscrits ho aclareixi.

Des del 10 de gener tots els diputats i diputades, dimissionaris o no, de la CUP no paren d’afirmar la cohesió interna i el reforç de l’organització, la qual cosa es podria concebre com una fal·làcia. Després de l’Acord, hem assistit a la desfilada de parlamentaris pels mitjans de comunicació i a incomptables articles que partien de testimonis de l’interior de l’organització. El Consell Polític Nacional i el Secretariat Nacional coneixen el temps que han trigat a comunicar a la militància una reflexió i una argumentació extensa dels motius que van justificar aquest acord en cada un dels cinc punts. És cert que a nivell individual membres del Secretariat Nacional s’oferiren a explicar-ho als culs més inquiets, i també que posteriorment s’ha obert la possibilitat de dur a terme assemblees territorials per debatre-ho amb la presència dels parlamentaris, però una narració completa i permenoritzada dels fets i de com es defensa l’Acord en cadascun dels cinc punts no hi és. Caldria plantejar-se si el cansament i el fastigueig implícit d’una part de la militància respecte a unes maneres d’actuar que han deixat de ser extraordinàries té alguna cosa a veure amb els vots emesos a través del correu electrònic a la nit i la matinada del dissabte 9 al diumenge 10 de gener. Cal remarcar el fet que no es recullin les aportacions, moltes i diverses, i molt crítiques, efectuades en les diferents trobades territorials amb l’argument –encunyat pel Secretariat o per alguns dels seus components–, que van esdevenir simplement “sessions informatives” o “audiències públiques”.

Si el debat assembleari desapareix del mapa i l’assemblea s’acaba convertint en un òrgan merament consultiu per aprovar el que l’elit dirigent proposa no anirem a parar enlloc. I això ha succeït amb l’humiliant acord aprovat pel CPN-GAP el 10 de gener. Tot el procés negociador des del principi d’octubre va ser una presa de pèl: calgué esperar dos mesos per assabentar-nos per la premsa que la CUP proposava a Junts x Sí punts del programa d’aquests darrers que ells mateixos rebutjaven. Ni la CUP havia establert un termini temporal breu per no convertir les negociacions en processisme estàtic, ni es van establir els punts a partir dels quals calia plantar-se, ni se sabia qui havia de compondre la comissió negociadora. La informació sobre el desenvolupament procedia, de nou en nom del secret, de la premsa, amb tota mena de filtracions interessades. En aquestes condicions resulta francament complicat articular un projecte polític coherent. Què succeirà amb el posicionament de la CUP quant als pressupostos definitius per al 2016 que proposin CDC i ERC –els quals continuaran sent pressupostos de misèria–? Haver facilitat l’actual pròrroga pressupostària n’és un molt mal presagi.

Aquesta confusió creixent ha afectat de maneres distintes la militància estricta de la CUP i la gent que tot i no militar s’hi havia apropat i votaven la CUP des del 2011. Amb aquest acord, la CUP tanca la seva porta esquerra, que segurament tardarà molt de temps a tornar-se a obrir i a recuperar la confiança de la gamma àmplia de persones que s’han sentit ultratjades –militants, simpatitzants i votants– (recordem que 7 dels 10 escons obtinguts al setembre provenen de la província de Barcelona i bàsicament dels vots de l’àrea metropolitana).

L’acceptació de l’acord, mancada d’una anàlisi contextual precisa, ens deixa enfangats en una estratègia autodestructiva: no hi ha diners a la caixa de la Generalitat, el pla d’emergència social serà de fireta i no hi ha una legalitat que obligui la gent a pagar impostos a la hisenda catalana mentre no hi hagi un referèndum unilateral que la justifiqui –de fet, no hi ha ni hisenda catalana, quan des del 2012 se’ns prometia la construcció d’estructures d’estat–. Això significa que pel cap baix estarem dos o tres anys més amb pressupostos autonòmics empobridors, amb tot el patiment que això implica per al 30% de catalans i catalanes de la Comunitat Autònoma de Catalunya que sobreviuen al llindar de la pobresa. I, mentrestant, continua aplicant-se una Reforma laboral terriblement precaritzadora en un marc en què persones amb full salarial i tot siguin classificades com a “pobres” pel seu sou de misèria. Damunt, no es qüestiona un full de ruta  que equipararà un referèndum d’independència a un referèndum entorn d’una futura Constitució catalana la qual podria ser del tot contrària al projecte de societat pel qual la CUP combat.

La CUP, i amb ella una part de l’EI, ha restat captiva del “Pairalisme Nacionalista” que el pujolisme consagrà, segons el qual Catalunya és una casa comuna i el catalanisme, ara sobiranisme, n’és l’expressió política transversal i unitària. Nosaltres, filles díscoles, que per Nadal i Cap d’Any vàrem fer el lleig a la taula patriarcal, finalment per Reis, per a consol de mares afligides i hereus i fadrins desfermadament irats, vam tornar a casa i ens vàrem menjar el tortell familiar. I ens va tocar la fava –si no el cagarro del pessebre–. L’assumpció d’aquesta cultura política nacional té conseqüències tràgiques per al moviment, ja que ens desactiva culturalment, com a classe i com a subjecte polític de contrapoder, relegant-nos sempre a un paper subsidiari la classe dominant. La construcció nacional, la independència i el socialisme feminista només vindran de la mà del conflicte permanent amb els poders globals, estatals i autonòmics que comparteixen aliances de classe i d’elit, i amb la ruptura cultural i política amb el pairalisme pujolista. No hi ha casa comuna, la comuna és la casa col·lectiva.


5. L’abandonament del
projecte de construcció nacional
Respecte al procés sobiranista/independentista, una de les claus del seu existir ha estat i és la consolidació de la fragmentació dels Països Catalans. Aquest ha estat un dels preus a pagar per fer créixer un procés polític, social, mediàtic i cultural reduccionista del marc nacional i de la possibilitat de construir una idea i una representació nacional compartida de baix a dalt, única forma real i sòlida de construir un projecte nacional.

El pragmatisme i el curtterminisme han justificat la gradualització, el menyspreu a la història, la trajectòria i la continuïtat de la lluita nacional arreu dels Països Catalans, abonant, per la via dels fets i ara de la representació mediàtica i política dominant dels senyals d’identitat, la necessitat de deixar el marc nacional per centrar-nos en cada tros “històric”.

El procés o processisme estàtic és una peça clau de la reformulació dels pactes del 1978, en els quals s’emmirallen els actuals dirigents polítics de Catalunya  per millorar-ne la proposta i així donar continuïtat al seu negoci. I en aquest sentit, ara cal desconflictivitzar qüestions com el nom de la llengua, els símbols i fins i tot el nom del país, tot potenciant identificacions separades que no representin agressivitats que puguin abonar la represa de la lluita d’alliberament nacional. Euskal Herria i els Països Catalans, estèticament reconeguts i políticament desactivats, són clau de la nova realitat en construcció en aquesta UE més estable, feixistitzant i antipopular, gendarme de la Mediterrània dins l’oasi capitalista. I el procés sobiranista/independentista catalunyenc hi exerceix un paper bàsic. Com s’afirmava des de l’àmbit d’Internacional de CDC, “cal construir el referent occidental mediterrani del paper d’Israel”.

Aquesta deconstrucció del mite dels Països Catalans té uns responsables directes dins la pròpia CUP, amb l’elaboració d’un discurs del possibilisme gradualista, paral·lelament a les maniobres dels ens del procés –com el cas de l’ANC amb Mallorca– i amb l’elaboració de doctrina per a pensaments febles i conjunturalistes patrioters –mai no s’havien escrit tants documents, llibres i notícies des de l’EI per justificar la fragmentació dels Països Catalans–, ni s’havia renunciat a la imatge del país –com en la darrera campanya electoral autonòmica a Catalunya, on el mapa ni apareix en la propaganda i en el vídeo de les figures parlamentàries–. S’afirma que potser ens hem deixat el país a la carretera i es fa una crida a la memòria per no oblidar-lo!!!

Avui, la construcció nacional és una nosa i ha estat abandonada pel conjunt del moviment, fent bo l’article 145.1 de la Constitució espanyola, que cap parlamentari ha denunciat en tots aquests anys. Potser el país haurà d’abandonar el moviment?


Conclusions
Ha arribat l’hora que la militància de la CUP i la de l’EI es retrobi i decideixi quin paper aspira a exercir en aquesta societat i en el període històric que estem vivint. És impossible avançar dignament si una banda es dirigeix cap a un cantó i l’altra, amb tota mena de males pràctiques, cap al contrari –tot convertint el vaixell en un mer instrument, que, com és lògic, acaba seguint una ruta erràtica, donant voltes sobre sí mateix o acabant simplement aturat–. S’estan malbaratant esforços i s’estan podrint il·lusions, com afirmava un company, i enfront de la ideologia dominant la CUP no hi oposa la consciència de classe. Cal preguntar-se si aquest acord s’ha signat per evitar el trencament orgànic de la CUP, que a nivell ideològic, de projecte i d’estratègia resulta clar que està trencada. Cal resoldre aquest debat amb claredat des de la dialèctica de les idees i de les estratègies polítiques, construint un moviment, una EI, una Unitat Popular amb cohesió amb relació a una ideologia i a un programa, per sobre de les organitzacions, que, en tot cas, n’han d'estar al servei. La nostra opció ideològica i política  ha quedat ben palesa en aquestes ratlles.

En la mesura que la CUP esdevé una marca més del procés, només en forma part si el defensa. On queda, llavors, el projecte de la Unitat Popular? I el de la independència mateixa? On queda la responsabilització del masclisme brutal que han suportat les nostres companyes i dels insults rebuts pel conjunt de tota la militància? S’ha exigit el cessament fulminant de periodistes públics amb càrrecs de responsabilitat, protagonistes d’acarnissar-se compulsivament contra el projecte de la CUP durant tota la tardor? No. Continuem desfilant pels platós com si no hagués succeït res: una lleu queixa i prosseguim l’espectacle mediàtic. On queda la situació real de les classes populars catalanes quan fins i tot els nostres diputats i diputades apel·len un cop i un altre a l’“estabilitat parlamentària”? On queda la possibilitat de votar el que resulti més profitós al projecte de la Unitat Popular més enllà d’aquesta nova categoria sagrada anomenada “estabilitat parlamentària i institucional”? Com es resol la submissió a Junts x Sí? Tornarem a votar amb un sí crític, mitja abstenció i una lliura de vot negatiu? 

Hem estat a punt de trencar CDC i d’aclarir l’espai de la Unitat Popular als Països Catalans, però algú amb urgències intestinals o amb molt mala bava ha optat per renovar la via institucional i per mantenir la CUP amb respiració assistida. Estem perdent els anys i estem venent una ficció. Mentre el Dr. Jekyll i Mr. Hyde continuïn sobrevivint al mateix organisme no hi ha res a fer, d’entrada perquè això cronifica que la presa de decisions extremes, les de pes, les més rellevants, les facin els de dalt sense que en tinguem la més mínima idea de com ho fan. Participem de l’opereta cutrenca del parlamentarisme amb les direccions de la postfeixistada unionista, els liberals espanyolistes en versió federalista, poststalinista o comunament trepa i enrotllada, amb CDC i ERC allargant el processisme fins a la fi dels temps i amb la CUP esdevenint garant de l’estabilitat parlamentària a què al·ludíem. Sense serveis públics ni treballs dignes, sense condicions de vida justes ni esperança. Compteu quantes banderes han desaparegut dels balcons i la poca predisposició de la gent a assumir que la independència i el canvi social depenen d’ella mateixa i no dels parlamentaris. El problema no sols és que així no anem enlloc, sinó que pel camí ens carreguem la CUP i arrosseguem –en major o menor grau, amb major o menor rapidesa– el conjunt de l’EI.

Cal comprendre que el combat per la independència té els dies comptats si no està lligat a la transformació social, i que això no són paraules per anar reiterant discursos, sinó el cor de tota acció política emancipadora i de la divulgació d’una cultura política que permeti interpretar críticament la nostra pròpia vida col·lectiva. De guanyar terreny social i de guanyar en el camp de la cultura política i sindical combatives en deriva el creixement parlamentari i l’acció consegüent, no pas a l’inrevés.

Quins són els combats que la CUP ha guanyat als carrers? Aspirem a un moviment real que aboleixi l’estat actual de les coses.

Països Catalans, 7 de febrer del 2016