dilluns, 4 de setembre de 2017

17-A: Cadàvers, interrogants i mascarades


17-A: CADÀVERS, INTERROGANTS I mASCARADEs
Gerard Horta

L’estat espanyol i la llibertat de moviments
de l’ex-imam de Ripoll
 Mentre malbaratem el temps observant el dit –el graponer muntatge político-mediàtic del director d’El Periódico, Enric Hernández, contra determinats àmbits d’actuació dels Mossos d’Esquadra– obviem el veritable escàndol que implica el paper de l’estat espanyol amb relació a una de les peces clau dels atemptats del 17-A: l’ex-imam (fins al juny del 2017) de la mesquita de Ripoll Abdelbaki Es Satty, amb una ordre d’expulsió des del 2014 –no executada– arran d’una condemna de quatre anys de presó per tràfic de drogues. A través de Jesús Rodríguez, la Directa difongué (31-VIII-2017) la decisió dels òrgans judicials i policíacs antiterroristes espanyols de mantenir Es Satty en plena llibertat de moviments des del 2007 –llavors Alfredo Pérez Rubalcaba era el ministre d’Interior del govern del PSOE encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero–. “No se ha observado que existiera vinculación con la red de reclutamiento de muyahidines desarticulada”, sostenia l’informe de la Prefectura del Servei d'Informació de la Direcció General de la Guàrdia Civil adreçat al jutge Baltasar Garzón aleshores. En Jesús Rodríguez mateix (30-VIII-2017) explicà la participació d’un inspector de la Brigada Provincial d'Informació (BPI) de Barcelona del Cos Nacional de Policia, amb competències en la captació de confidents (cas #EstatInfiltrat), a la reunió (“Mesa de valoración de la amenaza”) del ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido amb alts comandaments de la “lluita antiterrorista” el 19 d’agost d’enguany. Aquest inspector –sobreanomenat Daniel Sánchez Garcés– digué textualment en una conversa telefònica mantinguda el 10-IV-2016 amb Quim Gimeno (objecte del desig de l’inspector per convertir-lo en confident): “[...] el martes tengo Alemania, tengo un tema con los alemanes y el jueves tengo otro tema con árabes, entonces el lunes es el día que tengo más libre para que yo el miércoles pueda pensar qué le digo a los árabes.” Fins aquí, res que la gent lectora de Directa no sapigueu. Retinguem “alemanes” i “árabes”.

M.A.Ruiz Coll signà un article al mitjà digital ultraespanyolista ok diario (28-VIII-2017) tot incidint en una sèrie d’informacions sobre la conducta dels òrgans de l’estat amb Abdelaki Es Satty, que abans de ser imam de la mesquita de Ripoll ho fou de la mesquita Al Furkan de Vilanova i la Geltrú, considerada pel Ministeri d’Interior espanyol com una de les “més radicals” de l’estat. De l’Operación Chacal i la instrucció del judici oral en queden els documents oficials dels interrogatoris, el contingut dels quals és demolidor com a recull de proves sobre la tasca sostinguda d’Es Satty, amb plena llibertat de circulació. En reproduïm dos fragments (és imprescindible llegir el text sencer de la periodista):
 


 
Com és possible doncs, que el el ministre Zoido afirmi al cap de nou anys que “nada apuntaba que el imán de Ripoll fuera radical”? (Público, 28-VIII-2017). Som davant d’un escenari en què apareixen vinculats els serveis d’intel·ligència espanyols, “Alemania”, “árabes” i l’ex-imam de Ripoll i de Vilanova i la Geltrú. Red Voltaire, mitjà d’informació francès dirigit per Thierry Meyssan, informà (25-VIII-2017) que la mesquita de Ripoll en què Es Satty havia exercit com a imam depèn de la branca siriana de la Germandat Musulmana (un univers que recull innumerables corrents i projectes polítics i socials), implantada a la ciutat alemanya d’Aquisgrà. S’hi afegia: “En tiempos de la guerra fría, el gobierno de la República Federal de Alemania concedió asilo, a solicitud de la CIA, a los miembros sirios de la Hermandad Musulmana que habían participado en el intento de golpe de Estado contra el presidente sirio Hafez el-Assad. Y durante la actual guerra contra Siria, el gobierno de Angela Merkel creó en el ministerio alemán de Exteriores un grupo especial encargado de tratar directamente con la Hermandad Musulmana de Siria.

Podem concebre que el text de Red Voltaire procedia en part de la notícia publicada uns dies abans (20-VIII-2017) per The Global Muslim Brotherhood Daily Watch (editat per Steven Merley, veterà investigador i especialista d’intel·ligència relacionat amb el Departament d’Estat dels EUA: es tracta d’un observatori sobre les activitats a escala global de la Germandat Musulmana –entorn dels vincles de la qual amb els serveis d’intel·ligència occidentals hi ha informació a dojo des de fa dècades–). L’article de The Global Muslim Brotherhood Daily Watch citava una informació de The Washington Post (19-VIII-2017)  per vincular la comunitat islàmica Annour de Ripoll amb la mesquita i, a  continuació, citava un informe de RAND Corporation del 2007 segons el qual “líders de la Unió de Comunitats Islàmiques d'Espanya (UCIDE) –una de les dues federacions que componen la Comissió islàmica d'Espanya reconeguda pel govern– mantenen vincles estrets amb els Germans Musulmanes sirians” (“leaders of the Unión de Comunidades Islámicas de España [Union of Islamic Communities of Spain] (UCIDE) –one of the two federations that compose the government-recognized Islamic Commission of Spain– have close ties with the Syrian Muslim Brotherhood”). És versemblant l’informe de RAND Corporation de fa 10 anys? D’alguna manera, RAND Corporation es pot associar al Departament d’Estat nord-americà i les seves agències de “seguretat”. Un munt inacabable d’agències públiques i privades occidentals mobilitzen bilions d’euros de recursos públics arreu del món, amb centenars de milers de treballadors ocupats en l’univers de l’organització, espionatge, reclutament, ensinistrament, finançament i proveïment d’armes del terrorisme, amb una indústria cinematogràfica i televisiva al darrere que ensinistra culturalment l’audiència global a naturalitzar la “lluita antiterrorista”, i amb una indústria d’armament i “seguretat” que en viu. No conec la gent que sovinteja la mesquita de Ripoll i desconec la credibilitat dels suposats lligams –segons fonts lligades a agències d’espionatge nord-americanes– dels organitzadors de la mesquita amb la branca siriana de la Germandat Musulmana: totes aquestes informacions podrien ser un mitjà per empastifar-los, literalment, davant l’estat espanyol quan fos convenient, convertint-los en bocs expiatoris, estigmatitzant-los col·lectivament i assenyalant-los de nou com a causants del mal? Em limito a exposar distintes informacions que he anat trobant. En qualsevol cas, dubto que tot això que estem narrant aquí tingui res a veure amb la “religió”. Ni els mateixos nois-terroristes de Ripoll havien llegit l’Alcorà...  eren xavals que passaven les tardes al parc. Les raons de la seva adscripció als designis d’acció i als paràmetres conceptuals i ideològics de l’ex-iman de Ripoll disten de ser religioses, més enllà de la manipulació a què tota ideologia religiosa és sotmesa per les instàncies dels poders polítics i econòmics arreu al llarg de la història (de la mateixa manera, com reconegué Friedrich Engels i com historiadors i antropòlegs han analitzat, comprès i demostrat a bastament per a tantes societats al llarg del temps, que la religió es pot instrumentalitzar en termes socialment emancipadors). Fins a cert punt continua sent tabú plantejar les conseqüències socials i culturals del colonialisme occidental passat i present, l’experiència que els desheretats –mal anomenats “immigrants”– de determinades procedències en tenen, el seu paper com a mà d’obra barata a les societats capitalistes occidentals i la vehiculació diversa de l’ampli espectre de conflictes que implica aquesta seva experiència. Reprenent el fil: és molt senzill refer itineraris a través dels ingressos. Els diners deixen rastres de qui paga i de qui cobra.

Sigui com sigui Scott Atran, un antropòleg social nord-americà alhora “analista de seguretat” que fa anys es reuní i tot amb els assessors de seguretat del vice-president dels EUA Dick Cheney a la Casa Blanca, i que ha viscut a Barcelona força anys, afirmà que creu que aquests atacs són “només el principi” (Al Jazeera, 19-VIII-2017). Per això sobta encara més el que a través de mitjans catalans i europeus hem sabut aquests dies: que membres de la cèl·lula de Ripoll viatjaren el 2017 al Marroc, Suïssa, Bèlgica i a França (cinc dies abans de l’atemptat), si bé no apareixen referències sobre Alemanya. No despertaren cap sospita, malgrat que en el cas del viatge a França el ministre d’Interior francès Gérard Collomb transmeté la informació a l’estat espanyol. 

Allò que els cossos policíacs no aclareixen:
afers contextuals, versions refregides i silenciaments a dojo 
Hi ha una pila de qüestions que no han estat aclarides per cap cos policíac, inclosos els Mossos d’Esquadra. D’entrada és complicat arribar a comprendre que s’ocupi una casa a Alcanar –un poble petit– i que es pugui passar desapercebut durant mesos i mesos mentre s’acumulen bombones de butà. Dubto que cap grup de squatters disposés d’aquesta llibertat de moviments i d’emmagatzematge sense que la policia se n’assabentés. Per cert, els testimonis de la primera explosió recollits per TV3 afirmaren que un núvol ataronjat precedí l’explosió (ni blanc, ni negre). No s’entén, tampoc, que havent-hi una infinitat de càmeres a la Rambla –i a la ciutat de Barcelona– no s’hagi fet pública ni una sola imatge de la furgoneta de la Rambla amb el conductor, ocupant o ocupants. A propòsit d’això: els ocupants del cotxe de Cambrils estaven disposats a immolar-se o la topada amb el control dels mossos fou casual?  Els ocupants, ocupant o conductor de la furgoneta de la Rambla, no s’immolen? Per què el responsable de l’atemptat major fuig? Això no té cap sentit, en té ben poc de “religiós”. I no ajuda per res a compondre’s una noció versemblant de tot plegat l’aparició de passaports graciosament trobats en llocs clau, que fins i tot quan es cremen mantenen les dades bàsiques per identificar a qui pertanyen.

Pel que fa a Pau Pérez, resulta sorprenent que a les diligències prèvies 60/2017 de l’acte d’empresonament que signà el jutge Fernando Andreu (22-VIII-2017) no hi hagi ni una sola referència al veí de Vilafranca del Penedès –tan coincidentment a prop de Subirats–. Els Mossos d’Esquadra deixaren ja fa dies al seu timeline de twitter només tres piulades sobre el Pau. Cap esment a la versió policíaca inicial d’acord amb la qual el conductor que fugí del control dels mossos a la Diagonal havia estat assassinat per la seva acció. Era ell? Morí dessagnat? En quines circumstàncies? A quina hora? Ferit per qui? Resulta igualment estranya la línia temporal entre l’abandonament de la furgoneta al Pla de l’Os (cinc i escaig de la tarda), el suposat segrest del cotxe de Pau Pérez a la Zona Universitària (sis i escaig), la relativament senzilla superació del control policíac de la Diagonal (cap a les set de la tarda, amb atropellament d’una mossa inclòs) i la troballa del cotxe a Sant Just Desvern (cap a un quart i mig de vuit). Què succeeix entre el segrest de Pau Pérez i la superació del control just a la vora?  I entre la superació del control i la troballa del cotxe a Desvern?

En el cas de Cambrils, no sabem res de res sobre com i per què una sol agent dels mossos assassinà a trets quatre presumptes terroristes. El canal televisiu públic 3/24 difongué els testimonis de vianants de Cambrils que afirmaren davant la càmera, a la mateixa matinada del 17 al 18 d’agost, que els terroristes duien ampolles d’aigua buides lligades amb cinta aïllant: ells se n’adonaren en molt pocs segons. Les instruccions de la direcció dels Mossos d’Esquadra als seus agents eren de tirar a matar? El mateix canal difongué les imatges de l’assassinat del cinquè ocupant del cotxe de Cambrils a la matinada del 18-VIII-2017: rebé deu trets, fou rematat. Hi havia cap interès a mantenir amb vida un informant d’una cèl·lula organitzada gihadista implicat en els atemptats? Això contrasta amb l’acció de la policia finlandesa el 19 d’agost: un diguem-ne gihadista que assassinà dos vianants fou neutralitzat amb un tret al genoll. Per què aquesta diferència? Desconeixem si els agents dels mossos reberen instruccions de disparar a matar, o si això forma d’una cultura adquirida als centres d’instrucció, o bé té a veure, senzillament, amb els serials nord-americans de “lluita antiterrorista” que omplen les programacions televisives.

Més interrogants. Per què el proveïdor de bombones de butà a la cèl·lula, identificat i detingut per la policia marroquina (El Periódico, 29-VIII-2017), és alliberat després de la visita de la reunió del ministre d’Interior espanyol Juan Ignacio Zoido, a Rabat, amb el seu homòleg marroquí Abdelouafi Laftit (NacióTarragona, 30-VIII-2017)? Com és possible que qui reconeix Younes Abouyaaqoub a Subirats sigui una experta fesonomista...? anònima, és clar, i després de la topada del fugitiu amb un veí imprevist per al terrorista –el qual acudí a una casa concreta de la qual fugí, ja que qui esperava trobar ja no hi vivia–, un veí segons el qual el jove parecía que iba medio drogado o medio borracho (El País, 22-VIII-2017). Això ho relata Agustín A., que fou qui suposadament trucà  a la policia i qui reproduí per a la premsa les paraules del nou veí. Un altre punt fonamental rau que Agustín A. afirma queYo no vi nada, pero llamé y les expliqué con detalle lo que mi vecino había visto. Era un chico con pantalón oscuro, camisa azul marino y unas zapatillas negras con suela blanca.” On amagava, aleshores, Younes Abouyaaqoub el cinturó dexplosius que els mossos sostenen que duia? I si sols era una amenaça, no hi havia contacte visual per adonar-sen que no en portava però sí que nhi havia per disparar a matar? (Afegim-hi que avui dia fan molta més feina els localitzadors de xips a través de satèl·lits.) Tornem-hi, doncs: un home encerclat en una vinya no pot ser detingut amb vida? Qui fou la persona que fotografià el cadàver de Younes Abouyaaqoub i que en difongué la imatge per les xarxes? Era un avís tranquil·litzador adreçat a algú en concret? Hi ha qui treballa per al CNI dins els mossos? On és el tècnic en explosius de la cèl·lula? Qui llogà una cambra per a dues persones per a un hostal de Vilafranca per a després de l’atemptat, com assenyalava algun mitjà? Qui eren aquestes dues persones? El muntatge d’Exeintel –qüestionat immediatament per VilaWeb (25-VIII-2017)– estava encaminat a conformar la percepció que, en efecte, el cap i responsable absolut de la cèl·lula gihadista era Younes Abouyaaqoub, assassinat a Subirats? Obeiria, doncs, l’acció d’Exeintel a una mera operació de camuflatge dels veritables responsables?


Militaritzar la societat global
El 17 d’agost vam iniciar una sèrie de piulades respecte als interrogants que ens anaven apareixent fent esment a l’excel·lent llibre de Naomi Klein The shock doctrine (2007) sobre la instrumentalització de la por com una eina de control i repressió social a través de la militarització dels conflictes. L’atemptat de la Rambla, si s’hagués produït com se suposa que estava previst, hauria implicat inqüestionablement passar d’Alerta 4 a 5 i fer sortir l’exèrcit als carrers de Catalunya. A la matinada del 18 al 19 d’agost, hores abans de la reunió de la Junta de seguretat que havia de decidir-ho, la vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría maldà per obtenir el suport del PSOE sense, a la fi, èxit (VilaWeb, 20-VIII-2017). Falses banderes, operacions negres, encavalcaments d’interessos, emmascaraments generalitzats, una guerra bruta rere la qual queden les víctimes: una pila de vianants i una colla de xavals catalans de classe baixa sense futur esdevinguts assassins, carn de canó de poders que no albirem ni tan sols a concebre. Amb la caiguda del bloc soviètic, el capitalisme global havia d’engrandir fins a l’impensable un monstre malèvol d’abast universal: heus aquí el terrorisme. No esperem que els polítics i els periodistes de pensament benestant se’n facin gaires preguntes, del que ha passat. Durant dècades hem assistit, sense escarafalls mediàtics ni governamentals, als atemptats de falsa bandera a Europa de l’OTAN a través de la xarxa Gladio.

D’altra banda, una conseqüència immediata d’aquests esdeveniments ha consistit a esbombar per part d’alts responsables educatius i policíacs del govern de la Generalitat de Catalunya la necessitat d’aprofundir i estendre l’aplicació del PRODERAI (Procediment de Detecció de da Radicalització Islamista) al conjunt treballadors de l’educació pública en el marc d’una operació estructural i sistematitzada de cacera de bruixes entre l’alumnat. Això succeeix invocant-hi un concepte magrejat amb obscenitat per significar el que calgui, sempre amb connotacions repressives: “radicalització”. D’un dels millors informes que podem llegir actualment a Europa sobre els problemes que aquest enfocament implica us en passo l’enllaç, es tracta d’“Algunes anotacions sobre el PRODERAI (Procediment de Detecció de la Radicalització Islamista) i les perspectives actuarials a l’entorn de la `radicalització´”, a cura del company antropòleg de la Universitat de Barcelona i del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials (GRECS), Alberto López Bargados. Si encara queda algun acadèmic, polític, expert, tertulià, periodista o director d’institut amb una certa noció del que és la vergonya els prego que el llegeixin abans d’escampar la utilització del terme maleït. (Vaig penjar-ne la versió completa a l’abril del 2017, després que la Directa en pengés un resum el 27-III-2017: que jo sàpiga, El vidre al cor continua sent l’únic lloc en què apareix el text sencer.)

Concloc amb les reflexions de Talal Asad, professor d’antropologia a Nova York. Per ell, a Occident hi ha la percepció que la vida humana té un valor de canvi diferent en el mercat de la mort que està present en la relació entre societats “civilitzades” i societats “incivilitzades”, i que aquesta percepció dominant resulta completament necessària a l’hora de mantenir un ordre global jeràrquic: “[...] la muerte de personas pobres en el mundo no importa tanto como la muerte de personas en sociedades adineradas. Por cuanto que esto se dice y por cuanto que se actúa en base a esta creencia, las pautas del vivir y el morir en el mundo se ven afectadas” (Sobre el terrorismeo suïcida, 2008). Però podem pensar que també la mort dels pobres a Occident és una mort infravalorada. Talal Asad, que ha estudiat durant anys l’univers de l’Islam –tan heterogeni i amb projectes socials antagònics com el del cristianisme–, sosté que davant de les dues grans posicions dintre dels discursos dominants sobre l’anomenat “terrorisme suïcida” –per un cantó, la defensa del terrorisme suïcida com una arma des afeblits; i, per l’altre cantó, la seva denúncia com una forma de “salvatgisme islàmic”–, davant d’això ell proposa que “en vez de recurrir al dictamen moral, sobre la base de dualidades tajantemente deslindadas, examinemos críticamente el papel que desempeñan el matar y el morir en la política secular moderna, de tal modo que la `guerra´ (incluida la guerra `justa´) no sea contemplada como una forma privilegiada de violencia de motivación política, y el terrorismo (incluido el `terrorismo suicida´) no sea contemplado como tan claramente diferenciable de ella. Lo que importa es cómo esta dualidad que se ha forjado permite a la gente vivir y dejar que se viva, o morir y dejar que se muera” (Asad, 2008).

Terrorisme. D’estats?