dijous, 9 de juliol del 2020

Antropologia social i turisme: Reflexions sobre la Barcelona capitalista


ANTROPOLOGIA SOCIAL I TURISME:
REFLEXIONS SOBRE LA BARCELONA CAPITALISTA
[Park Güell, 1-VII-2017]
Gerard Horta

Bon dia a tothom, gràcies per ser-hi. Agraeixo al Foment de les Arts i el Disseny i el Ramon Faura –i al Dani Crespo i l’Adrianna Mas– la invitació i lamabilitat de què he estat objecte per participar en aquest “Tour. Relats alternatius per la Barcelona turística”.

I
El 1863, Charles Baudelaire traça un món urbà fet de topades i trobades fugaces dins El pintor de la vida moderna, com ho fa Jack London el 1906 a Gent del abisme, pels slums –els barris proletaris londinencs–, o Simmel quan caracteritza la vida urbana el 1908 a Sociologia. Divisió del treball, desigualtat, crim, corrupció; alienació i explotació per a Karl Marx (El Capital, 1867), i anòmia per a Émile Durkheim (El suïcidi, 1897): un salt entre la manera com la societat es representa a si mateixa i l’experiència que les persones en tenen: fam, misèria, emmalaltiment, suïcidi, mort, repressió sociolaboral... i una successió infinita de possibilitats, visions, experiències, com poetitza Joan Salvat-Papasseit a “Encara el tram”... per la noia del tram –del tramvia–, la passatgera que llegeix de la qual no pot veure’n els ulls. Ahir com avui.

Des dels anys vint del segle passat els antropòlegs i sociòlegs de l’Escola de Chicago etnografien la seva pròpia ciutat i conclouen que les condicions ecològiques respecte a les dimensions, la densitat, la permanència en un espai i l’heterogeneïtat social abocaven les relacions socials a una fragmentació contínua, a un trànsit perpetu d’una banda a un altra, com si això permetés als urbanites alliberar-se del control social (Robert Park, Louis Wirth).

Jean-Pierre Augoyard, en una obra mestra dels estudis dels entorns urbans (Pas a pas, 1979), assenyala que l’espai és un procés social; uns anys abans Henri Lefebvre (La producció de l’espai, 1974) sosté que l’espai sempre és polític, com a fruit de lluites de poder. Pensem-hi: un mateix espai és utilitzat de maneres distintes per grups socials diferents en franges horàries distintes i en períodes diversos de l’any i del temps. L’espai com a procés social està construint-se, destruint-se i reconstruint-se dinàmicament i contradictòriament sempre. Els vianants, la gent, s’apropia de l’espai com pot, com vol, com li deixen. Els poders polítics i econòmics dissenyen, arquitecturitzen, urbanitzen i estableixen la funcionalitat d’edificis i carrers perquè siguin interpretats i experimentats en aquest sentit i no en aquell altre: passar o no passar, per aquí i no per allà; no pixar encara que no hi hagi pixadors públics, i si pixes al carrer fes-ho al Raval, no pas a la Plaça Molina; transitar o aturar-te per badar i aquietar el temps i l’espai; no menjar al banc; no jugar a pilota... consumir, obeir i pagar. Cal suscitar la submissió davant de la materialització d’un estat de les coses naturalitzat com si l’ordre social i urbanístic vigent fos normal, caigut del cel, ahistòricament i sense conflicte. Alhora, per un altre cantó, les atmosferes urbanes teixeixen l’encreuament i la superposició de múltiples sensacions, sovint sense que en siguem conscients: sons, olors, colors, la pluja i el vent, les diversitats físiques, visuals, culturals.

Dins una societat de classes la funció social de l’arquitectura i l’urbanisme rau a proveir la societat dels valors dominants, dels principis d’organització dominants, de les significacions socials dominants, de les expressions tècniques, estètiques i rituals avinents amb la ideologia dominant –la qual es correspon amb la de la classe dominant, com explica Marx a La ideologia alemanya (1846)–. En aquest context, el sòl esdevé confrontació entre valor d’ús i valor de canvi, mitjà per al benefici d’uns pocs. Es tracta de normalitzar l’escorxador de la lluita de classes, la diferenciació i la miserabilització. Arquitectura i urbanisme esdevenen tecnologia comunicativa, que en diria la companya antropòloga Maria Jesús Buxó.

II
Grandesa i misèria de la Barcelona moderna –cito literalment l’economista i urbanista Salvador Tarragó pel seu text per a un simposi d’urbanistes a París l’any 1971–, Barcelona abraça un patrimoni natural i cultural sobresortint entre les ciutats modernes, un patrimoni destruït per la barbàrie organitzada capitalista: egoista, inculta i miserable, diu Tarragó (1972: 7 i 8). En un país de provincians colonitzats, hom llegeix i cita David Harvey però desconeix l’obra de Salvador Tarragó. Si Harvey hagués llegit Tarragó probablement l’estaria citant des dels anys setanta. Qui ha llegit En defensa de Barcelona (1972, Aedos), la qual precedeix en un any La justícia social i la societat (1973) de Harvey? El PSUC va fer una “bona” feina des del 1977, ‘78 i ‘79: els mandarins de torn van marginar gent com ell, o com el gran arquitecte Emili Donato... m’ho deia mon pare Joaquim Horta en la primera transició, un poeta i editor outsider castigat sota el franquisme i el que vingué després per la seva crítica sempre honesta, pel seu treball al servei dels humils. A l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Borja i Oriol Bohigas arrasaren el projecte polític urbà dels militants comunistes que plantaren cara sota la dictadura feixista i que aspiraven a trencar el procés de desenvolupament de la Barcelona capitalista. I, 38 anys més tard..., som on som. L’esclat gradual del turisme massificador en el context de l’especulació immobiliària ha estat possible perquè l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya han treballat durant dècades en els termes adequats per fer-ho possible. On és el veïnat d’aquest parc, ara, avui?

El 1972, Salvador Tarragó recordava el naixement del Park Güell, construït entre el 1900 i el 1914 a partir de la visió d’Antoni Gaudí:

[...] sorgí com una urbanització privada per ser parcel·lada i venuda com a zona residencial, a manera de ciutat jardí; a causa del seu fracàs econòmic fou emprat com a jardí privat pels seus promotors, els Güell, i s’hi van celebrar importants festes de societat per part de l’alta burgesia barcelonina de l’època. El 1921 fou venut a l’Ajuntament, que el convertí en parc públic, parc públic que avui dia és d’una gran utilitat per a les barriades obreres veïnes, que tenen en aquest espai verd (un dels pocs que hi ha a Barcelona), l’única possibilitat de retrobar una natura encara no destruïda per la ciutat capitalista (Tarragó, 1972: 143 i 144).

Ara, de nou, el Park Güell s’esmuny de les nostres mans. Hem esdevingut la Barcelona turistitzada.


III
Llegiré a continuació dos paràgrafs d’un text (La Barcelona turistitzada, 2010) en què, amb els companyes i companyes antropòlegs Andrés Antebi, Laura Cardús, Pablo González, Adrià Pujol, Sergi Yanes i Daniel Malet, ens preguntàvem si Barcelona es constitueix com una ciutat incapaç de donar-se al món des d’ella mateixa si no és a través de l’acceptació –voluntària?, consensuada?, obligada?– d’una possessió definitiva, absoluta, del seu cos per part d’entitats alienes anomenades “turistes”. Consegüentment, si la modernitat líquida baumaniana ha succeït la modernitat sòlida, ens preguntàvem si el pas següent cap a la modernitat gasosa començava a configurar-se a través dels milers de litres de vi amb gasosa que els turistes degusten a Barcelona. Aquest  darrer interrogant podria semblar vacu si no fos perquè el bombolleig massiu de cada un dels turistes que es belluga acceleradament pertot el planeta n’ha fet irreconeixible qualsevol classe d’especificitat: si el líquid s’escola entre els dits de les mans, els gasos adopten la categoria espectral de les presències que ara hi són / ara no hi són: incontrolables, apareixen i desapareixen de cop i volta, prefigurant escenaris la irrealitat dels quals es desconeix si se situa en la presència o en l’absència mateixa dels turistes. Sense saber ni des d’on ni cap a on ni com ni per què ni per a què, els cossos mig autòmats mig zombis d’immenses masses corpòries refermarien la certesa de l’afirmació de Marx d’acord amb la qual tot el que és sòlid s’esvaeix a l’aire. Som davant de masses corpòries que, a mode de magma efervescent, recorren llocs i camins induïts sovint per representacions institucionals idíl·liques en què la destinació turística pren cos. [Park Güell.] Som davant d’un esvaïment obligadament gasós, fantasmagòric, en què hom pot dubtar si la Barcelona real és la de la postal del Born i el barret mexicà o la dels carrerons esfondrats del Carmel, aquí a la vora. Com es construeix la gradació entre el real i l’irreal sinó a través de representacions col·lectives? Quina és la necessitat extrema del desplaçament a un altre món que fa que el turista vulgui engolir ja no una ciutat, ni tan sols la seva pròpia experiència d’una ciutat, sinó la representació dominant a escala internacional d’aquesta ciutat?

Tot seguit, explicàvem que la intensificació com més va més creixent des de la dècada dels anys setanta del turisme com a objecte d’estudi és paral·lela a l’heterogeneïtat de conceptualitzacions i anàlisis que s’hi han barallat, des de perspectives teòriques i metodològiques molt diverses malgrat que se’n puguin perfilar un seguit de dimensions centrals: la interpretació del turisme com un procés d’aculturació; com una forma d’hospitalitat mercantilitzada; com una relació mitjançant la qual es reinventen les tradicions culturals; o fins i tot com un agent que mena a “la democràcia” –el circ político-acadèmic dóna, a tot arreu, per a molt–. Així, en aquestes dècades s’ha afrontat l’estudi de les dinàmiques generades pel contacte cultural entre turistes i nadius; de la representació de la cultura als escenaris turístics; de l’estereotipatge de representacions i pràctiques socials per al i a causa del turisme; del canvi dels valors culturals a través de la seva pròpia mercantilització; de les polítiques públiques sobre el turisme; de les relacions de poder que mantenen les societats emissores de turistes i les societats receptores; dels processos estructurals que es donen en tantes societats amb vista a immergir-se dins el mercat turístic global en nom del “desenvolupament” –introduir-se en el circuit de l’economia capitalista com l’únic mitjà per a la supervivència material–; de la desigualtat implícita entre turistes i nadius i entre societats emissores i receptores –dins el context del vincle entre societats colonitzadores i societats colonitzades–; o del paper de les corporacions transnacionals centrades en el negoci turístic. Són, al capdavall, dinàmiques interrelacionades, l’abast de les quals és tan extens que no es possible reduir-ho simplement a constatar les relacions de dependència, diferenciació, servilisme, dominació, control o subordinació d’arrel imperialista i neocolonial implícites en aquest univers. Tanmateix, si s’efectua un canvi d’escala en l’observació i es prescindeix de les anàlisis circumscrites a relacions establertes entre societats colonials i societats colonitzades a fi de centrar-nos en les relacions dins el camp turístic entre les societats occidentals mateixes, hom reconeixeria també –aquí com en qualsevol altra banda i context (els sud-europeus com a “nous primitius”)–, relacions de poder i jerarquitzacions de tot tipus –econòmiques, polítiques, simbòliques: un grup social pot desenvolupar una relació de dominació respecte a un altre grup social, i alhora de subordinació amb relació a una altra col·lectivitat–. Respecte a la classe social, a la demanda d’experiències o al bagatge previ i les intencionalitats del turista, hi ha una àmplia gamma de contextos individuals i col·lectius, de turistes, de fonts d’origen i de destinacions a través de les quals s’expliciten innumerables fenòmens socials.

IV
En quin model de ciutat pren lloc, tot això?

La mercantilització del sòl urbà com a expressió directa de l’economia capitalista assoleix la seva expressió més acabada a través de la representació gràfica dels preus dels solars a manera d’un pla topogràfic. Les isorentes, que és com s’anomenen aquestes noves corbes de nivell, configuren una enorme muntanya la qual, tenint com a base tot el perímetre de l’aglomeració urbana, aixeca un pic esmoladíssim que coincideix amb el mateix centre urbà (Tarragó, 1972: 17).

Any 2017, centre i perifèria: la burgesia torna al Raval.

Manuel Delgado recordava fa poc (Dos grandes cacofonías urbanas: el Teatre Nacional y el Auditori de Barcelona, 2015) l’erecció del Teatre Nacional de Catalunya el 1997. Què opinava de la seva pròpia obra l’arquitecte del TNC, el Sr. Ricardo Bofill? “El TNC está en un barrio degradado. Teniendo en cuenta ese paisaje, consideramos que no podíamos hacer una arquitectura respetuosa con el entorno, un edificio más, sino una arquitectura emblemática, con un peso importante. Por otro lado, el TNC es un edificio público y debe mandar sobre el entorno.Barri degradat, respectuosa, arquitectura emblemàtica, pes important, edifici públic i manar sobre l’entorn signifiquen coses distintes del que significaven per al Bofill per a qualsevol veí del TNC o per a qualsevol antropòleg. Sabeu com és el TNC? Columnes neoclàssiques: carrinclones, classistes i reaccionàries columnes neoclàssiques en un barri treballador català. De fet, sols li faltava dir: “Ei, gent del Clot, purrialla proletària de merda, el poder és aquí, t’observa i et mana; admira aquestes columnes i podreix-te en la teva pròpia, tan propera i tan distant, misèria...”. (Ai, Ricardo... Ai.)

Des del 1979 fins al 2017 els governs municipals del PSC, PSUC/ICV-EUiA, ERC, CDC i Bcn Comú han configurat un model urbà entestat a ordenar el que la gent, els transeünts, han construït històricament a través de l’autogestió dels usos i les apropiacions de l’espai. Els vianants no xoquem, us hi heu fixat? No solem xocar, ens autoorganitzem col·lectivament i racionalment. A Rambla del Raval de Barcelona (2010) contava que l’any 1936 la CNT volia abolir els semàfors apel·lant a l’autogestió del trànsit (salvem-ne les distàncies). Autogestió: d’un descampat en fem lloc d’aventura, de residència, d’escapatòria, de trobades d’amants, de secrets... per això ja no hi ha descampats a Barcelona en què puguem celebrar la foguera de St. Joan. Assassinar la vida a tants euros per metre quadrat. Béns mobles i béns immobles, i para de comptar. Prou buits, tot serà edificat, i com més parcs, més car l’habitatge. Lefebvre escrivia el 1974 “L’immobiliari, junt amb la construcció, deixa de ser un circuit secundari, una branca annexa i endarrerida del capitalisme industrial i financer per situar-se al primer pla. [...] Lluny de marcir-se, la llei del creixement i el desenvolupament desigual es mundialitza, o més ben dit presideix la mundialització.” Al cap de quatre dècades, som en aquest punt més que mai.

La venda de sòl públic per part de l’Ajuntament de Barcelona a les grans corporacions immobiliàries i financeres resulta innominable, des del 1979. Les intervencions urbanístiques grans i petites, amb la sèrie d’actuacions vinculades a les Olimpíades del 1992, més tard la Rambla del Raval el 2000 i el Parc del Fòrum i la rodalia el 2004 han servit en termes merament especuladors per al benefici de les xarxes clientelars desenvolupades entre les grans famílies de l’alta burgesia barcelonina, els poders polítics –Ajuntament, Generalitat, govern d’Espanya– i els poders econòmics formals. La destrucció del model de treball històric –la Barcelona industrial de la Rosa de Foc que Friedrich Engels situava (La lluita bakuninista, 1873) com la ciutat del món amb més barricades per metre quadrat– ha donat pas a una economia terciària, de serveis –o sigui, a la individualització laboral en un marc de profunda desmobilització i despolitització col·lectiva a l’empara del sindicalisme professional groc–. Barris aburgesats gradualment a través d’un procés d’expulsió i segregació econòmica del veïnat, llençat per força cap a perímetres cada cop més allunyats del centre urbà, i el dret de viure al teu propi barri, negat. A la fi dels ’70 i als anys ’80 un fill de Gràcia podia viure a Gràcia, un barri encara obrer. A partir dels ’90 la cosa és complica, i fa més de 20 anys que ja és impossible. Un 60% d’homes i dones catalans cobren menys de 1.000 € mensuals, que és el preu actual d’un lloguer a Barcelona... Analitzem les lluites actuals contra la transformació urbana i social imposada ara com ara sobre al barri veí de Vallcarca (amb Núñez y Navarro exercint com ha fet històricament, i Bcn en Comú adaptant-s’hi), Sants, el canvi social a l’Eixample, el Gòtic, la Barceloneta, la gentrificació impune de l’àrea oest del Raval, de Sant Antoni...

V
Quan PSC i PSUC guanyen les eleccions municipals el 1979, a Barcelona i a l’àrea metropolitana, desmunten les Associacions de Veïns (els responsables de les quals es recreen bàsicament, des de mitjan anys ‘80, a gratar-se els genitals): els militants veïnals esdevenen treballadors de l’Administració pública. Paral·lelament, les direccions de torn converteixen els quadres del partit en càrrecs polítics, o bé en alliberats polítics del partit o també en treballadors de l’Administració pública (ho fa igualment CDC a la Generalitat, les Diputacions i els Consells Comarcals que controla). És el mateix que han fet els mandarins de Bcn en Comú: criden a ocupar la Rambla amb els mateixos que durant 10 anys ens han prohibit manifestar-nos-hi, o que el 2006 i el 2007 van segrestar i massacrar amb armament il·legal dotzenes de manifestacions (ho vaig detarllar a Rambla del Raval de Barcelona). Us en recordeu d’aquests moviments associatius recents, lligats a Bcn en Comú? Tras la Manta, Tanquem el CIE, Espacio del Inmigrante, Stop Mare Mortum... Els responsables han estat col·locats. Ja està. Col·locats. Cito Delgado de nou, per un article enviat a la premsa (Lloverán piedras, 2004) que no es va gosar publicar: “Y todo ello mientras las ONG y sindicatos que hasta hace poco habían sido interlocutores en las luchas de los inmigrantes por la justicia aparecen como lo que son: parte de la Administración.” El capitalisme sostenible i una bona dosi d’espanyolisme imperial suposadament progressista esdevenen emmascarament per ocultar que el Sidil, el manter, s’està podrint a la presó sols per haver-se defensat del dia a dia de les agressions que reben, que la Mesa d’Emergència de Barcelona exclou cada setmana famílies amb menors que queden al carrer i que el nostre paper consisteix a sobreviure submisament, i a consumir i votar cada quatre anys mentre forces ocultes, poders invisibles però amb noms i cognoms, ens expulsen de casa.

Arrosseguem quasi 40 anys més d’impunitat especuladora i immobiliària a costa del benestar, els drets i les condicions materials de vida del veïnat. Fins fa uns dotze anys, aquí, d’habitatge social res. Res de res, senyors del PSC, ICV-EUiA i ERC –us ho diu el fill d’un militant del PSUC que cofundà la primera cèl·lula de Cultura de Cultura després de la Guerra Civil, el 1954, i que el 1962 passà unes setmanes a la presó sense judici (cosa que el Parlament de Catalunya deu haver oblidat: 37 anys de retard per ocultar aquest tipus de represaliats). Qui visibilitzà el conflicte de la manca d’habitatge des de la fi dels ’80? El moviment squatter. Als primers vuitanta jo era un dia a l’Ateneu Llibertari del Poble Sec escoltant companyes holandeses squatters o krackersocupas, decidiren dir-ne a Madrid als noranta–. Com actuà l’Ajuntament tan progressista de Barcelona amb les reivindicacions veïnals dels squatters? Militaritzant el conflicte crònic de la manca d’habitatge, reprimint-los amb violència. A Barcelona, el gran negoci immobiliari és el d’uns centenars de famílies, amb la connivència municipal.

L’exalcalde Joan Clos, el mateix que alçà murs al Parc del Fòrum per evitar que els visitants veiessin la Mina (vaig narrar-ho en una etnografia sobre el Fòrum titulada L’espai clos, 2004), el mateix que arrasà el Front Marítim del Poble Nou amb els seus amics accionistes, planificadors i arquitectes nord-americans, que ens clavaren gratacels a dojo sense cap arrelament en el teixit social i arquitectònic del Poble Nou i dels barris del Besòs, el Maresme, la Mina, ell qualificà l’obertura de la Rambla del Raval com l’ultima “gran operació de microcirurgia”: carrers arrasats, milers de veïns expulsats de casa, alguns de ressituats (jo i els meus veïns sí que vam ser ressituats el 2009 quan s’enderrocà l’edifici on vivíem al Raval). L’any 2000 s’obrí la Rambla del Raval amb una mena de fal·lus erecte gloriós, l’Hotel Barceló, al costat d’oficines immenses per al sindicat groc UGT. És una rambla per als miserables, perquè no vagin a tocar els pebrots als turistes a la Rambla, i el preu per metre quadrat, del 2000 al 2010, passà a ser equivalent al de Sarrià. I, com qui no vol la cosa, s’hi establiren dotzenes de seus d’organitzacions assistencialistes per fer present la doble condició del barri. Heus aquí l’exotisme turistitzat dels baixos fons. Canvi de comerços (hipsters, guiris perpetus, àliens de classe benestant), augment desorbitat de preus, i un veïnat enxampat com enlloc d’Europa entre hipoteques inabastables i lloguers exorbitants. Per tant, gentrificació: la classe treballadora és substituïda per habitants, crònics o temporals, d’una classe social benestant superior.

El 2010, l’Ajuntament quantificava en un miler el nombre d’edificis del Raval en estat deplorable, insalubre, en què encara ara avui dia milers de veïns hi sobreviuen com poden. Aquests edificis no són objecte de restauració: cal que caiguin a trossos i que els residents n’hagin de marxar per fer-ne de nous que seran ocupats per una altra classe de gent en un procés clar d’especulació immobiliària i aburgesament. Conec el Raval des del 1977, quan anava a la Filmoteca al carrer de la Cera amb una companya de l’Isabel de Villena ja traspassada, l’Harmonia Carmona. Recordo que als primers ’80 un alt càrrec convergent del Departament de Cultura afirmà en una entrevista al diari AVUI que la Filmoteca no mereixia ser en un barri com el Raval. Ells han tornat, i ara pertoca a la classe treballadora anar-se’n.

VI
Perdem la ciutat davant dels nostres nassos, i perdem la societat: el dret a l’accés a l’educació i la sanitat públiques, a l’habitatge, als serveis socials, a la creació cultural. Cridem que els carrers seran sempre nostres però Habermas, Arendt i els poders establerts han guanyat, i ara dels carrers se’n diu “espai públic”, de la mateixa manera que del feixisme se’n diu “diversitat cultural” i, de l’opressió, ciutadania. Fam, pobresa i misèria, explotació, supervivència, i només a Barcelona 200.000 homes i dones arribats de fora d’Europa sense el dret de votar.

Antoni Gaudí va ser, és, un dels nostres. Però cal recordar igualment que rere el capital acumulat pels Güell hi ha el tràfic d’esclaus. Com simbolitzarem la memòria de la lluita social, del colonialisme i l’esclavatge, dels somnis i el dolor infringit als desposseïts blancs i negres i grocs, vermells, verds i de tots els colors, catalans i del món, d’ahir, d’avui, de demà? Els turistes ens recorden que, de vegades, el treball assalariat et permet fer vacances, i que perquè alguns en facin cal que n’hi hagi d’altres, a escala global, que no en puguin fer.

Avui a la tarda, un fill de la burgesia blavera espanyolista valenciana que té nom de mariscal i de lobra del qual jo fruïa als còmics underground barcelonesos de la fi dels ´70 us contarà les bondats dels Jocs Olímpics. Uns van cobrar-ne; d’altres, una quarantena d’homes i dones de l’Esquerra Independentista, foren detinguts i torturats. L’urbanisme gloriós del 1992 vs. les clavegueres del 1992. Per un grapat de rondes, en diria Clint Eastwood: de Mar, del Mig, de Muntanya...

Potser la publicitària “Barcelona, posa’t guapa” només volia dir això: “Barcelona, agenolla’t sota l’imperi d’Espanya i el Capital: exalça la transició i el consenso, la burgesia regionalista i la nova classe mitjana progressista.” Avui, amb el govern neoliberal d’Ada Colau (PSC-ICV/EUiA-Bcn en Comú), diríem: “Barcelona, exalça el ciutadanisme, l’empoderament i el bé comú mentre invoquem Durruti a la campanya electoral i rebentem les vagues dels treballadors del metro, mentre mantenim 15.000 treballadors externalitzats i, dels 880 serveis de l’Ajuntament privatitzats, en municipalitzem... sis” –menys de 100 persones–. Contra la consciència de classe, smart city, mentre dones de fer feines vingudes de lluny es trenquen l’esquena i cobren 2.5€ l’hora per netejar una habitació, subcontractades... Des d’ara, del capitalisme, en direm economia sostenible, col·laborativa, circular, solidària, verda. FabLab. Sí se puede. La neollengua, que en deia Pierre Bourdieu (La nova vulgata planetària, 2000).

VII
Els turistes, aquesta categoria estranya –bona per pensar–, formen part centralment de l’engranatge del model econòmic dominant a Barcelona: no en són conscients, malgrat això esdevenen involuntàriament la punta de llança del capitalisme local i global a fi de legitimar legalitats que ens empobreixen cada dia.

Els turistes, aquests figurants obscurs i riallers, fotografien els dracs mentre les flames de la nostra ciutat s’apaguen.

Però nosaltres érem foc, oi?

Moltes gràcies.