divendres, 14 de juliol de 2017

Mercantilització, individualització i capitalisme (in)sostenible


Mercantilització, individualització
i capitalisme (in)sostenible
 [SETEMBRE, 9-I-2016]
Gerard Horta

[Ressenya del llibre de Manuel Delgado (2016) Ciudadanismo. Madrid: Catarata.]

Des de la tesi doctoral de Manuel Delgado De la muerte de un dios, des de la trilogia sobre la iconoclàstia i la violència ritual compresa a La ira sagrada, Las palabras de otro hombre i Luces iconoclastas, des del seu emmarcament ideològic dins La magia fins a la implicació permenoritzada en el vol d’una antropologia de la festa, de l’exclusió, dels quefers de les masses desbordant els carrers, d’una antropologia resolta a assumir fins a les darreres conseqüències que tota ella forma part de la vida col·lectiva, obres com Diversitat i integració, El animal público, Carrer, festa i revolta, Elogi del vianant, Sociedades movedizas o La ciudad mentirosa han estat fonamentals per aprofundir el coneixement d’innumerables antropòlegs sobre els universos socials i les dinàmiques ideològiques i materials que en són inherents, però també per enriquir la recepció general del que els antropòlegs pensen, fan i escriuen. Delgado, professor del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, du ja 30 anys exercint-hi en qualitat de docent i, alhora, du més d’una dècada fent-se ressò del seu propi treball a través del bloc El cor de les aparences (parafrasejant-hi El cor de les tenebres de Joseph Conrad, i al mateix temps, el Paul Valéry d’“el més profund és la pell”).

L’hivern del 2016 ens obsequia l’edició del seu últim llibre, Ciudadanismo, compost per una introducció general a aquest concepte i als projectes polítics generals que en deriven, i pel recull de quatre textos presentats en diversos simposis sobre alguns dels camps en què es despleguen aquestes polítiques i les legitimacions ideològiques que hi estan associades. Tot plegat, mantenint el tipus d’equilibri harmoniós que tota figura intel·lectual ha de saber acomplir per ser considerada com cal. L’obra avança, doncs, a través de les anàlisis de conceptes com espai públic (aquí, deutora d’una excel·lent monografia anterior: El espacio público como ideología, 2011), massa, multitud i públic, artivisme, racisme, cosmopolitisme i multiculturalisme, etc., anàlisis acompanyades en major o menor grau de les genealogies corresponents, les quals es contextualitzen avinentment per fer-nos comprendre els vincles entre les formulacions teòriques i els marcs explicatius que caracteritzen els àmbits del pensament bàsicament acadèmic del segle XX occidental i els models de relacions socials que reflecteixen. Amb tot, i els amants del western tant com de les situacions socials concretes ho comprendran –pel Richard Brooks d’Els professionals (1963)–, aquells desgraciats i perdedors crònics que pensem que sense una causa no som res hauríem estat satisfets de retrobar-hi una exemplificació etnogràfica particular i propera respecte al marc analític que Delgado planteja sense escrúpols: la materialització d’aquests conceptes en una vida col·lectiva subalternitzada en el dia a dia dels projectes polítics encarnats mitjançant les pràctiques dels càrrecs professionals dirigents de Podemos i Barcelona en Comú. Alguns dels agraïments presents a la “Introducció”, però, adverteixen implícitament el lector sobre el sentit de determinades presències.

Sigui com sigui, a través d’una escriptura agraïda de llegir que caracteritza l’autor, els quatre assajos ajuden a configurar d’una manera magnífica una visió panoràmica sobre això que el poeta revolucionari rus Vladímir Maiakovski (traduït directament al català per Joaquim Horta i Manuel de Seabra en cinc volums que fa anys i panys que es van exaurir) definia com el fet d’allitar-se amb les paraules a canvi d’unes monedes, és a dir, sobre com la ideologia dominant s’imposa materialment i simbòlicament per mitjà de la participació activa en la seva assumpció i difusió d’aquells que no aspiren més que a perpetuar l’estat de les coses si el seu propi benestar en surt beneficiat. Delgado ho qüestiona frontalment, com Maiakovski, i ens proveeix una argamassa intel·lectual que capacita el lector per prevenir-nos del parany, alhora que traça amb rigor els processos ideològics que dins la societat capitalista global d’avui dia condueixen a instrumentalitzar termes que han passat a formar part de l’ús quotidià per part dels actors principals del circ institucional i mediàtic: periodistes, polítics i funcionaris diversos, inclosos els acadèmics. Just a això remetien Pierre Bourdieu i Loïc Wacquant en un text breu (La nova vulgata planetària, 2000) quan exposaven la utilització desfermada de mots com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels previsibles acompanyants “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”, etc. Una utilització paral·lela a la desaparició mediàtica de termes com ara “capitalisme”, “classe social”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat” atenent-ne la “condició obsoleta” o bé la “manca de pertinència”. Segons Bourdieu i Wacquant, el que estem vivint és un procés imperialista simbòlic i cultural que té l’objectiu d’universalitzar una interpretació específica de la història i de les relacions socials sorgit en medis acadèmics nord-americans i europeus i que, al capdavall, prova d’imposar a escala global la invisibilització completa dels processos socials emmarcats en la lluita de classes i l’extensió del colonialisme, i de legitimar per tant models socials economicistes, mercantilitzadors i repressius en el context mundialitzador del capitalisme. Per això –un no deixa de ser antropòleg– pensem que en tot abordatge analític resulta central la contextualització etnogràfica. Tot antropòleg, estrany a si mateix i a tota societat, hauria d’incomodar tothom, sempre i arreu.

Ciudadanismo es configura com un torpede (intel·lectual, no sigui que el programa Echelon ens faci una mala passada) en tota regla per part de l’autor contra l’assumpció classista de la noció ciutadanisme, la qual se’ns mostra com la coartada justificadora d’un capitalisme que aspira a esdevenir “sostenible” a través d’una regeneració social que en cap cas blasmarà les bases polítiques i econòmiques de l’explotació social, que a més –a la vella manera dels falangistes– no és de dretes ni d’esquerres, i que anorrea la societat i el vincle social basat en la solidaritat i la reciprocitat emancipadora per erigir l’individu com a figura omfàlica, nuclear, central de l’univers, com a veritable cúmul de poders participatius creadors a fi de satisfer... les seves pròpies necessitats. Som aleshores, en conseqüència, davant d’un subjectivisme ciutadanista en què acaben cristal·litzant –permeteu-me fer-ne la vinculació– les més extremes fantasies del capitalisme “avançat” quan, atesos dels processos socials d’alliberament vinculats a una transformació  integral que en altres períodes demanava la superació i la polvorització col·lectiva del capitalisme, s’acaba imposant –ja a la fi dels setanta i primers vuitanta– el referent de la felicitat interior i de la seva canalització a través d’un consum (aquí, polític) adreçat a tipus socials diversos en funció de les seves escales concretes de “valors i estils de vida” (unes escales categoritzades a partir d’anys de treball intensiu d’enquestes i grups d’opinió dels psicòlegs i economistes de l’Stanford Research Institute, al servei del Departament de Defensa, i que Bourdieu mateix entreveia dins La Distinció el 1979).

És pertinent esmentar Adam Curtis, qui dins el capítol tercer de The Century of the Self –produït i emès per la BBC el 2002– repassava el procés de canvi cultural de la ideologia dominant capitalista a l’hora de segregar la societat mateixa, i la lluita de classes, de la mirada col·lectiva: ara com ara sols hi hauria ciutadans individuals que duen a terme accions individuals per a la seva pròpia satisfacció. “Deixem que la gent mani”, sostenia Ronald Reagan a la campanya que el féu president per primer cop –recollint vots de l’esquerra sociològica–, “Espolsem-nos el govern de les espatlles”, deia també l’exactor de Hollywood, mentre Ada Colau afirmarà dècades després que fora de governs nacionals (autonòmics) i estatals cal “construir xarxes de ciutats rebels europees”, tal com porta anys defensant George Soros i les institucions que empara (Open Democracy, Open Society, Talk Real o European Alternatives), com un dels ideòlegs de la nova socialdemocràcia –filantrop a ultrança i peça bàsica en el suport occidental al cop d’estat nazi a Ucraïna–. Detalls com aquest permeten entendre que Barcelona en Comú i Podemos no advoquin per rebutjar i sortir de la Unió Europea, sinó per reformar-la, com ja propugnava Soros el 2011 al text Un pla B per a Europa, refregit el 2015 i signat per figures ciutadanistes europees diverses, des dels Comuns (Ada Colau) fins a “veus importants” de la CUP nacional (Quim Arrufat).

Delgado posa el dit a la nafra en vincular el ciutadanisme amb la New Age tot sintetitzant el procés de desarmament ideològic de l’esquerra. La gràcia que el déu del protestantisme proveïa (o no) acaba autoatorgant-se-la l’individu lliure a través de les seves eleccions. Si la renovació interior no acaba en la revolució, haurà acabat en el que Jerry Rubin (un dels fundadors del moviment dels yippies) anunciava a la fi dels seixanta quan proclamava que “si no pots transformar la societat, sigues feliç individualment, al teu interior”. Ni classe social, ni gènere, ni edat, ni color de la pell –ni pobresa ni pudor ni brutícia ni dolor–. El ciutadanisme ha servit per conjuminar acríticament anhels, voluntats i desitjos individuals de ciutadans individuals que aspiren a conviure feliçment (“a l’infern”, hi afegirien els gnòstics). Per a Guy Debord, la societat de l’espectacle; per a Georges Balandier, el poder en escenes (sempre canviants, bé que reiterant la trama: la diferenciació entre governants i figurants governats). Això sí, que no falti l’exalçament ciutadanista de l’empatia, amb les seves connotacions caritatives, samaritanes i assistencialistes distintives del més ferotge bonisme classista: tot s’hi val per no qüestionar les estructures polítiques, econòmiques i culturals del capitalisme internacional. Llegint Delgado, recordava allò de “Si Ana puede, ¿por qué el estado español no puede? ¡Vergüenza!”, que bramava l’alcaldessa Ada Colau fa uns mesos, situant el poder absolut de l’individu damunt del pedestal pornogràfic de les emocions, i recordava també un públic que en sentir-la rugia desfermat que sí que es pot (“Sí se puede!!!)”... mentre els antiavalots de la guàrdia urbana assalten i apallissen fora de les càmeres venedors ambulants amb la pell negra i la cronificació de la pobresa s’estén per Barcelona i els Països Catalans sota l’ombra més aviat obscena del comptador d’ofegats a la Mediterrània. Ni tan sols republicanisme burgès: la mateixa Colau somreia en enfilar-se al carro reial amb un Mag barbut el proppassat 6 de gener, i confessava cofoia “em sento com la reina Letizia”.

Delgado afegeix més paraules-clau de l’univers conceptual ciutadanista a la relació tangent de Bourdieu i Wacquant: empoderament (recordem-ne la presència, el 2002, ja al títol d’un informe del Banc Mundial: Empowerment and poverty reduction), hegemonia, poder constituent, el comú, subjectivitats, multitud, performativitat, poble, i –a més a mes– els molts, els de baix, el 99%, els més... coses que poden significar de tot i aptes per a tots els públics: la qüestió rau a ocultar el proletariat, els pobres i la classe treballadora, ja prou enutjosos. La teranyina conceptual i socioplítica del ciutadanisme pren els noms de nova política o de revolució democràtica per expulsar qualsevol vel·leïtat revolucionària dels programes polítics que l’identifiquen: la regeneració del capitalisme s’emmiralla en la sola dignitat (?) de no esdevenir miserable, no pas de no ser explotat, per bé que la seva acció social formalment simptomatològica –emmascarar les causes de la desigualtat, esmorteir-ne un pèl els efectes– esdevingui matriu perpetuadora així de la miserabilització com de l’explotació. A manca d’explotats, acollirem els indignats.

Obra àcida pels continguts, analíticament corrosiva quant al desemmascarament formal que propugna i intel·ligent en l’exposició, Ciudadanismo constata la prodigiosa capacitat de l’autor per sintetitzar referents teòrics i entrellaçar i confrontar corrents de pensament en termes que possibiliten una comprensió clara, a l’abast de qualsevol tipus de lector amb voluntat de pensar. Es tracta d’un mèrit que s’ha de consignar en la mesura que afegeix, amplia i divulga majors continguts a la perspicaç tasca de l’antropòleg que ens ocupa. Les potencialitats de la vida col·lectiva ens són furtades davant dels nostres nassos a cada segon, per bé que disposem de l’ocasió de reflexionar-hi amb lectures com aquesta. Que sigui, doncs, benvinguda i coneguda.


dimecres, 12 de juliol de 2017

El treball és sagrat: no el toquis



EL TREBALL ÉS SAGRAT: NO EL TOQUIS
Gerard Horta
[EL VIDRE AL COR, 29-XII-2015]

Acabat d'arribar fa poques hores de la darrera expedició de treball de camp a Cap Verd evoco Karl Marx (Manuscrits de París, 1846), Max Weber (L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, 1905) i Ernst Tröltsch (El protestantisme i el món modern, 1924), que probablement riurien davant de l'aportació de sota, tot i que per a moltes persones sense feina formal –en el marc del tecnofeudalisme global cap al qual som conduïts com a cabretes obedients– això del treball assalariat els acabi semblant un concepte conegut però poc viscut. Val la pena transcriure la citació següent de Marx sobre el protestantisme dins els Manuscrits de París, un text que antecedeix gairebé 60 anys la publicació de l'obra cabdal de Weber:

"Així, malgrat l'aparença mundana i hedònica, es tracta d'una ciència veritablement moral i de la més moral de totes les ciències. La seva tesi principal és la renúncia a la vida i a les necessitats humanes. Com menys es mengi, es begui, es comprin llibres, es vagi al teatre o als balls o als indrets públics, i com menys es pensi, s'estimi, es teoritzi, es canti, es pinti, es representi, etc., més aconseguirem estalviar i més gran serà el nostre tresor que ni les arnes ni la floridura corrompran: el nostre capital. Com menys siguem, com menys expressem la nostra vida, més tindrem, més alienada serà la nostra existència i major serà l'estalvi del nostre ésser alienat."

Cada cop que –després de cinc estades rentant-me la roba a "casa" durant el treball de camp en aquestes illes– penetrava a l'espai gloriós de la bugaderia Kanimambo de Mindelo (SonSent, Cap Verd) reia, reia molt. Hi tenen penjat un decåleg amb les paraules que vénen a continuació. No t'escarrassis gaire a llegir-ho més atentament del compte, fes-ho d'una manera reposada, podries llegir-ne una ratlla cada dia... o potser cada setmana:

1. Viu per descansar.

2. Estima el teu llit, és el teu temple.

3. Si topes algú que descansa, imita'l.

4. Descansa de dia per dormir bé a la nit.

5. El treball és sagrat: no el toquis.

6. No facis demà el que puguis fer demà passat.

7. Treballa al mínim possible. El que s'hagi de fer, deixa que ho faci una altra persona.

8. Calma. Mai no ha mort ningú per descansar.

9. Quan sentis desig de treballar, asseu-te, respira fons i espera que passi.

10. No te n'oblidis: el treball és salut. Deixa'l per als malalts.

***

Post scriptum: amb agraïment a la senyora Joana i la Djanira, treballadores de la bugaderia Kanimambo de Mindelo! 


dimarts, 11 de juliol de 2017

De James Bond als Joaquim Horta: els nostres somnis moriran com les llàgrimes a la pluja (versió completa)


Joaquim Horta i Massanés
(20 de novembre del 1930 - 16 de setembre del 2013).  

Pare, tot el que has fet ha tingut sentit.

De James Bond als Joaquim Horta:
els nostres somnis moriran com
les llàgrimes a la plujA
[AVUI, 18-I-2007]
Gerard Horta

Arran de les estrenes regulars de pel·lícules vinculades a la mítica figura creada per Ian Fleming, les onades successives a través de les quals es produeix l’explosió mediàtica de l’univers Bond solen perpetuar amuntegaments compulsius de narracions anecdotitzadores si fa no fa rovellades o previsibles, si no depriments per la buidor merament consumista que desprenen. Ara bé: ni el pas del temps, ni els anestesiaments col·lectius, ni tan sols les polítiques de recuperació d’una memòria esborrada minuciosament i sistemàtica des del 1977 per la majoria d’organitzacions polítiques que avui en fan estendard, poden anul·lar la potència d’experiències humanes que ens esclaten a la consciència. La realitat no s’esgota mai com a font heterogènia de vida, per més que s’enfronti a representacions repetitives que voldrien abraçar-ne totes les explicacions possibles.

Els Joaquim Horta, una nissaga d’editors
Els dies corren, deixem de ser infants i els prestatges d’on som van acollint llibres dels nostres pares. En el cas del meu germà Roger i de mi mateix, nombrosos llibres, ja que mon pare (Joaquim Horta i Massanés, 1930) ha fet d’editor tota la vida, a més d’escriure i traduir. Per exemple, junt amb Manuel de Seabra, traduí del rus al català la poètica completa de Vladímir Maiakovski, i tta la creació teatral. Milers d’exemplars exhaurits fa anys i panys, novament revisats, tot esperant que algun dia hom gosi aplegar-los com una merescuda antologia. Fatídic anhel en un país en què la incompetència, la mesquinesa, l’avarícia i la ignorància malden per esborrar tanta creativitat escopida als marges. El 1968 mon pare ja havia editat autònomament un pilot de llibres, a més de la tasca editorial empresa en altres bandes. A partir del 1971 vingueren les publicacions lligades a la seva feina com a cap d’edicions al Col·legi d’Arquitectes –hi arribà de la mà del magnífic arquitecte Emili Donato, massa poc servil a poders polítics municipals adotzenats, tan falsament progressistes, per rebre encàrrecs públics des del 1979–, i des del 1981, quan l’extrema dreta que guanyà les eleccions al Col·legi l’havia despatxat amb altres companys, vingué la pila de col·leccions que creà i edità –si bé el regidor no era ell– des de la Regidoria d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona fins a jubilar-se’n el 1995.

El seu avi, Joaquim Horta i Boadella (1878-1956) –“impressor noucentista”, com s’esmenta al famós Almanach dels noucentistes (1911), premiat amb medalla d’or a les exposicions de Londres (1913) i Leipzig (1914)–, fou el seu mestre exigent i rigorós, que el va obligar a compartir feina i estudis. Horta i Boadella renovà les arts gràfiques catalanes, com escrigué un dia Daniel Giralt-Miracle, i entre tantes altres obres edità les comunicacions del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana –crec que fou el 1906, cosa que li valgué fitxa policíaca en qualitat de
peligroso independentista catalán– i, fins al 1916, el setmanari Papitu, a més de diverses obres de bibliòfil d’autors catalans des dels anys trenta. Eudald Canibell en lloà la tasca el 1914 dins El Poble Català. El pare de mon pare, Joaquim Horta i Cunill (1905-1933), treballà amb Joaquim Horta i Boadella en la impremta de la Casa Horta i, com ell, viatjà a França de ben jove. Fou un dels editors de la revista L’Instant. Com a autor, a 17 anys publicà Records d’un viatge a França (1922), i més endavant el recull en prosa Esplais (1926), que li valgué el reconeixement de Joaquim Ruyra (algunes de les cartes de Ruyra a ell foren donades al Museu de Blanes). Company de Salvat-Papasseit (mort el 1924), mantingueren correspondència (dins la col·lecció “Antologia Catalana” dirigida per Joaquim Molas i editada als anys seixanta, en l’epistolari de Salvat-Papasseit s’hi troben tres cartes adreçades a Horta i Cunill) i ell edità algun dels treballs de Salvat-Papasseit malgrat que no hi aparegués el nom.

L’Horta i Massanés progenitor de qui escriu això fundà a la segona meitat dels cinquanta la col·lecció “Signe” de poesia catalana, que hi tenia com a director primerament Josep Romeu i Figueres, i a continuació en Joaquim Molas. Hi sortiren poemaris de Salvador Espriu, Pere Quart, J.V. Foix, Carles Riba, Joan Teixidor, Gabriel Ferrater, Joan Perucho, Xavier Amorós, Blai Bonet, etc. A més a més fundà la col·lecció “Fe de vida” en castellà, dirigida per un mandarí famós de casa bona, i publicà llibres d’Agustín Millares, Joaquim Marco, Maria Beneyto, Victoriano Crémer i també d’algun mandarí de casa igualment bona. Amb Joan Oliver i Antoni Mirambell dirigí i edità els “Quaderns de Teatre ADB” (Associació Dramàtica de Barcelona), en què es publicaren per primera vegada traduccions al català d’obres de Tenesse Williams, Txékhov, Saunders Lewis, Anouhil, Brecht, Beckett, Sartre, Dürrenmat i Arnold Wesker. Així mateix, hi edità autors catalans com Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Joan Oliver mateix, Nicolau M. Rubió... Emprengué moltíssimes més accions, alhora que ma mare Paula ens infantava a mi i a mon germà, als seixanta.

Amb altres companys mon pare havia participat el 1955 a fundar la primera cèl·lula de Cultura –actualment, deessa de l’estat modern i mamella concupiscent per a càrrecs de tota mena amb hipoteques pendents; durant el XIX i una part del XX, una eina per a la revolució– del PSUC després de la Guerra Civil, en un país feixistitzat, amb els anarquistes aniquilats a les presons –una tasca en la qual el PSUC ja s’hi esmerçà de valent el 1937, sense que encara avui hagi gosat demanar “perdó”: heus ací les arrels stalinistes de l’ecosocialisme o capitalisme d’esquerres–, o bé afusellats directament a casa fins al 1952, o condemnats a l’exili des del 1939. Ho féu entre altres amb en Francesc Rodon, que ara com ara continua conduint a contracorrent el Museu Monjo de Vilassar de Mar, i Joaquim Marco, Josep Fontana, Feliu Formosa i Manuel Sacristán al capdavant. Des de fora i com a  autònoms feien feina, en les dècades dramàtiques dels cinquanta i els seixanta, en Josep Termes i en Molas, el qual em regalava de menut els pòsters en color que Tele/eXprés publicava els diumenges dels jugadors del Barça i el Sabadell, amb els quals jo empastifava les parets de l’habitació de casa. El 1962, el pare passà unes setmanes a la Model, sense judici de cap tipus.

I Bond, James Bond?
A la segona part dels seixanta Catalunya continuava sent, bàsicament, un país feixistitzat i feixista. Mon pare ja havia passat per la Model i ma mare, vinguda d’un poblet del País Basc, amagava literalment els llibres de Marx sota el bressol en què jo conspirava mentre la bòfia contaminava la casa. La contestació al país, minoritària i minoritzada, s’ha volgut fer creure que abraçava aquells autoanomenats “patriotes” –quina paraula– que rere la senyera hi amagaven la butxaca, tan compromesos amb l’ordre burgès i, finalment, amb l’ordre imperialista i feixista d’una Espanya delirant. La gestió, el poder, el crucifix, la cultura, la democràcia, el progrés, el país, són factors per ocultar, encara ara, les butxaques de tants, fetes d’egoisme i dinàmiques economicopolítiques obscenes, tant com els mitjans a través dels quals se simbolitzen. Aquest poble de butxaques buides ha fet saber al passat que el seu país anava per una altra banda. Vegeu els més impressionants homenatges funeraris que ha executat: Verdaguer, Macià i Durruti. L’un transcendeix la impostura classista d’una església que predica el que no practica; l’altre, l’afirmació nacional davant la incontestabilitat del totalitarisme espanyolista; i el darrer, la del capitalisme i la jerarquització social.

Als seixanta els meus pares van tastar l’agror de la ruïna econòmica: publicar en català el que publicaven, quina bogeria, i malgrat tot van fer-ho. Durant catorze anys mon germà i jo anàrem a l’escola Isabel de Villena de la Carme Serrallonga, i als períodes més fotuts hi érem sense pagar, igual que l’Harmonia, la filla de l’Àngel Carmona –quanta feina silenciada! (vegeu-ne Les dues Catalunyes, 1969) – i la María Luisa Pérez, i molts altres. Al Villena hi havia companys com la Betty Alsina, l’Albert Mestres, el Mixo Cid, l’Enric Cassases, el Pau Riba, distintes microgeneracions cada una de les quals incloïa uns quants éssers estranyats crònicament, inclosos alguns professors. Com succeïa en totes les escoles, s’hi representava una explosió continguda, ansiosa de fer cristal·litzar el que fos com fos. També hi era el Ramon Huix, company des que érem mocosos, el qual volgué deixar els estudis a setze anys per entrar a treballar a les cinc de la matinada a l’antic escorxador de l’actual parc Joan Miró: somiàvem, pobres adolescents ingenus, una revolució social i una independència que no viurem mai. Durant la guerra, un avi seu de la CNT morí al front d’un tret a l’esquena, que era l’estratègia stalinista en voga. L’Huix defensa la rotunda experiència de contraculturalitat de poder llegir Bond en català als temps tèrbols en què nosaltres encara no sabíem llegir (malgrat que Aymà busqués en part, com veurem, de fer amb Bond un negoci que havia de resultar impossible).

Als temps de patiments materials a casa, cap “patriota” regionalista (en diuen nacionalistes, de fet) amb calés llargs féu un cop de mà als meus pares, ni tampoc cap mandarí de la burgesia “esquerranosa” i catalanoespanyolista, tan cofois tots plegats de si mateixos, la seva riquesa i les seves raons. Mon pare ja havia saltat del PSUC per criticar-ne la direcció. Desconec, ara i tot, què em provoca més intensa repugnància: resolució fatal per a una interrogació complexa. Del 1967 al 1971 el pare treballà per a l
Enciclopèdia Catalana, cridat per en Jordi Carbonell: redactà les entrades sobre jazz, blues i literatura sud-americana, de la lletra A a la C: llavors arribà un senyor anomenat Carreras –crec que és això– i el féu fora per roig... Patriotes, en diuen.

A propòsit d’això, que ningú no pensi que les coses van gaire d’una altra manera. Bé, potser sí: des del 1978 els sindicalistes són buròcrates de despatx, mentre la repressió sindical prossegueix amb impunitat als llocs de treball de sectors públics i privats, junt amb una precarització fora mida, una especulació desbordada i una inflació salvatge amb l’excusa de la unificació monetària de l’euro. I hi ha més novetats, és cert: veterans polítics d’esquerra que fa trenta anys no haurien acudit a Torras i Bages ara hi remeten sense embuts, deixant-hi pel camí en Roca i Ferreras, la Isabel Vilà, l’Emili Guanyavents, la Teresa Claramunt, i Robrenyo, Cortiella, Llunas, Vallmitjana, Jaume Brossa, Víctor Folch, Nogueras Oller, Anselm Lorenzo: la llarguíssima, no prou sabuda relació dels qui proveeixen de sentit aquest país. Com, si no, la imatge catalana de la Rosa de Foc arribà fins a la Xina? A través de la lluita exemplar, des del XIX, d’un proletariat generador d’homes com el Noi del Sucre, el qual assenyalava amb senzillesa: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.

Dels anys seixanta del ja passat segle XX ens va arribar un dels fruits de l’estada del meu pare a l’editorial Aymà: els 12 llibres de James Bond. En Joan Oliver (Pere Quart) n’era el director literari, i el meu progenitor hi col·laborava amb en Manuel Fernández Nieto i més endavant amb en Lluís Permanyer. Tots ells dirigits per Joan-Baptista Cendrós –home d’ordre, tant, que mon pare se n’hagué d’anar d’Aymà–. Un dia Cendrós trucà a la colla des de Londres: visionari, acabava d’adquirir els drets de les novel·les de Fleming, Ian Fleming, per editar Bond en català. Així naixia la col·lecció “Enjòlit”, en la qual s’enquibiren obres brillants de Julian Semíònov, Len Deighton, Eric Ambler i aquestes 12 novel·les que tinc, davant meu, sobre un personatge –James Bond– que un fragment de la contracoberta presentava així en cada llibre: “El protagonista d’aquesta sèrie d’aventures fabuloses, que des d’ara podem llegir en català, és JAMES BOND, l’agent secret 007, un home disciplinat, astut, fort, implacable, impàvid. Refinat en els plaers sensuals. El nostre heroi és un home d’acció i un mundà.” Com no fer-ne, d’aquest Bond, un referent central? Què importava la seva adscripció monàrquica a una màquina colonitzadora que ha desintegrat mig planeta?

El disseny de la coberta era del pintor J. Mumbrú: s’hi mostrava la fotografia d’una mà empunyant una pistola el canó de la qual prosseguia pel llom i la contracoberta, i que en comptes de disparar una bala disparava un concloent “007”. De cada coberta se’n modificava solament el color de la tinta del títol. Les traduccions foren a càrrec de Fermí Vergés (Des de Rússia amb amor i Casino Royale, 1964), Rafael Tasis i Marca (Goldfinger, 1964), Ramon Planes (El Doctor No, 1964), Joana Givanel (Viure i deixar morir, 1964), F. Camps (Operació Tromba, 1964), Xavier Romeu (Sabotatge i Només es viu dues vegades, 1964; Al servei secret de sa majestat, 1965), Melcior Quintana (Diamants eterns, 1965), Miquel Martí i Pol (L’espia que m’estimava, 1965) i Josep-Miquel Sobré (L’home de la pistola d’or, 1965). En dos anys, tot Bond.

Cadascun d’aquests 12 llibres apostolitza el recorregut plaent de saber que la il·luminació a través de la literatura és a l’abast de tothom, no sé m’acut com més exalçar-los. Tres versos del poeta japonès Bashộ (1643-1694) encapçalaven Només es viu dues vegades:Només es viu dues vegades:/la primera, en néixer;/la segona, quan s’és davant de la mort.” El lapse intermedi deu ser el període en què un es fa espia, una labor a què Jim Morrison consagrà una de les seves cançons el 1971.

Dolentons contra Bonds
A l’inici dels vuitanta, en què en Genís Cano endegava la contracultural revista Trilateral, de tant en tant hom es dedicava amb el Raimond Chaves i la Marta Fontanals a fer pintades en matinades sense aurora boreal. Amb esprais de colors llampants començàvem posant SPECTRA, llei no escrita o Bonds contra dolents o Universal Import/Export i acabàvem escrivint Zuric 1917: Tristan Tzara juga a escacs contra Lenin i no sé quantes efusions desconcertants més. Signàvem SPECTRA –l’organització del Dr. No– i potser devíem mirar d’establir una imatge de l’univers Bond i alhora un estrambòtic paradigma per a l’acció social, en cerca d’estímuls rupturistes decididament exòtics, a més de les barricades als carrers en què participàvem des del 1977. Manuel Delgado com a antropòleg dins Carrer, festa i revolta i David Castillo com a novel·lista dins El cel de l’infern han copsat fins a quin punt unes barricades fetes d’odi social tant com d’amor han donat sentit a un sector de la societat catalana actual. Són a tocar, ben a prop, amb els seus manifestants assassinats i represaliats, i són alhora tan lluny, esborrades com sempre dels manuals escolars d’història.

Quan el 1991 ja m’havia fet un pèl gran i vaig publicar a L’Aixernador, amb en Francesc Rodon, el primer minúscul poemari Queda’t a Macau a aprèn-ne! (ponderat com una cosa en què dansaven coses només pel mateix Castillo i pel Francesc Parcerisas), hi havia una prosa ballada titulada Spectra a la societat (Assassinar Bond), de la qual vaig fer centenars de fulls volants que anava escampant per Gràcia. Hom prenia partit pels dolents de SPECTRA i no pel bo de Bond. El que s’hi traslluïa és irrellevant, ja se sap, un cert malestar per l’estat de les coses i per una transició transfigurada en transacció, com assenyalà en Xavier Cañadas a Entremuros (crònica, del 1978 al 1984, d’anys de tortures a les presons per a presos polítics i socials, i per als militants anarquistes injustament acusats d’incendiar l’Scala, en un episodi més que continua restant amagat). Spectra a la societat havia nascut als temps espectrals en què el poderós Jordi Pope ens enlluernava amb el sublim Full d’Artesà, en què una Gràcia avui moribunda sota l’especulació immobiliària esdevenia el barri urbà dels Països Catalans amb un percentatge més elevat de vots contra l’ingrés a l’OTAN i en què el “cambio”, tombat amb rapidesa extrema en “cambiazo”, enfilava cap al postfranquisme amb l’objectiu de no sortir-ne mai més. I, efectivament, ni llegint Bond en català no n’hem sortit.  

Capital, reietons, església, exèrcit, fronteres, constitució i –això sí– policia amb les quatre barres brodades a l’uniforme, afanyosos de defensar l’anterior. Mirant els anys setanta i confrontant-ho amb el present, no puc evitar una sensació de vegades molt terrible de catàstrofe fatal. Fa unes setmanes, el dia de la presa de possessió del nou president de la Generalitat, el pas pel 80% de la plaça Sant Jaume de Barcelona estava barrat als transeünts, ocupada per mossos d’esquadra. Igual que sota el franquisme, en nom de la seguretat, els escenaris són disposats perquè la ciutadania consigni públicament que existeix de debò només en la mesura que assumeixi la seva condició de figurants d’una obra que no ha escrit i que per força ha d’admirar i aplaudir. La crida a la seguretat apel·la sempre, implícitament, a la seguretat del poder, no pas a la del poble. Diuen que la República era convulsa, però en Lluís Companys rodava pels carrers, o venia un president espanyol i als carrers ni controls ni policia amb tanques ni res, i qui volia tocant-los, apropant-s’hi, cridant. Paradoxes de la història: és amb la gloriosa parademocràcia borbònica del 2006 que la plaça de Sant Jaume s’omple d’una policia que ocupa quasi tot l’espai i que en desplaça –mai millor dit– els passavolants accidentals. Les imatges recents de polítics a Barcelona envoltats d’antiavalots al carrer per aïllar-los de la ciutadania contestatària són demolidores. Pot un polític d’esquerres afirmar que si no es compleix la legalitat no es pot dialogar? Si tanta gent no hagués emprès vagues il·legals ni hagués ocupat els carrers al segle XIX o als anys seixanta del segle XX o ara mateix no hi hauria ni un dia de descans setmanal ni sanitat pública ni res de res (ni ells serien al poder, cobrant i cobrant diners públics durant mitja vida): tot avenç social és el fruit de conquestes duríssimes i penoses que han implicat un desafiament de la legalitat establerta. Haver-ho d’explicar encara avui no manifesta sinó l’immens fracàs en què estem immergits.

En definitiva, ¿quin futur toparem en un paisatge en què no es remet ni a Bond ni a SPECTRA ni a la col·lecció “Enjòlit”, ni a qualsevol altra cosa en què hi hagi una mica de vida, com a vies de contacte amb realitats denses, sinó als grisos tòpics de sempre esbombats per les 150 patums de sempre?: periodistes semicèlebres i tertulians graponerament ineptes, ignorants, fins de parlar i escriure amb uns certs recursos. Potser en aquest futur que és l’ara com ara l’Arturito –permeteu-me la llicència col·loquial– rodarà pel Club Nàutic de Vilassar, i en Clos pel Port Olímpic de Barcelona o pel Port Fòrum: tots dos recordaran per ventura els temps en què la senyera servia perquè els amics de partit edifiquessin sense parar tot tapant que, aleshores i ara, un vint per cent dels catalans sobreviu al llindar de la pobresa; els treballadors es desesperaran per fer-se a la Seguretat Social una anàlisi que no arriba mai; retrem culte a la imbecil·litat generalitzada i als ninots que ens adoctrinen en “notícies” que legitimen l’ordre establert mentre cadascú mira de salvar la seva pròpia pell; mon pare quedarà, que jo sàpiga, com l’única persona –l’altra és una patum més, per això se’n féu cosa pública– que ha rebutjat en privat la Creu de Sant Jordi –fou sota el govern de Jordi Pujol–, i a empentes i rodolons anirem relligant, refent i desfent la nostra vinculació amb la realitat per mitjà de conceptualitzacions canviants sobre un món frenètic, ferotge, implacable.

El 1964, el narrador de Casino Royale deia (pàg. 168): “El mar era en calma i ben llis en sortir el Sol. Les petites onades llepaven peresosament la sorra. Feia fresca, però en Bond es tragué la jaqueta i caminà arran d’aigua fins al lloc on s’havia banyat abans. S’anà ficant al mar lentament i deliberada fins que l’aigua li arribà al coll. Aixecà els peus del sòl i se submergí amb el nas i els ulls closos.” No sé què hi ha al fons del mar, ni sé tampoc d’on ve la fe, m’adono de com actua i provo de sostenir idees per bé que no paro de preguntar-me fins a quin punt són elles que em sostenen, articulant orientacions vitals que a la fi coneixeré que no provenen del meu interior, sinó de les pel·lícules i els llibres que m’han format: Bond, el Dr. No, l’espia que m’estimava... Àrid 2007, en un Casino Royale –cinema només en castellà sisplau, a 6 euros i escaig, i “jeu i calla, gos!”, que diria l’Adrià Puntí, germà del Pep– sense David Niven ni Sean Connery ni l’SMERSH.

Del formidable vertigen crepuscular entorn de la fi d’una era que s’encarna en cadascun de nosaltres; de les actituds buides amb què inconscientment i d’una manera col·lectiva es convé a qualificar el món per expulsar-ne l’anòmal, l’excèntric, l’il·lògic; de les revisitacions titàniques del conflicte quan menys es desitja; dels indígenes catalans llibertaris i afins; dels explotats, les lluites i les victòries; de resistències, confluències, trànsits, somnis i derrotes; dels móns paral·lels, la col·lecció “Enjòlit” i l’esclat de Bond a la Catalunya del 1964 i el 1965, en quedaran els fragments arrossegats en totes direccions pels vents del Sol cap a qui sap quines destinacions. Ho proclamava el 1982 a Blade Runner un replicant –Rutger Hauer– dalt d’un terrat solitari dels Apartaments Bradbury, en negra nit de diluvi i bategant de vida tot just abans de traspassar: “...tots aquests moments desapareixeran en el temps com les llàgrimes a la pluja”. Com escrigué temps abans Fleming, per boca de Bond, “el dolor no serà més fort: diferent, només”.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Per què la CUP Ciutat Vella defensem la socialització forçosa de la catedral de Barcelona?



Els companys i companyes de CUP Ciutat Vella van redactar el text següent per justificar la proposició d’endegar un procés d’expropiació o bé de socialització forçosa de la Catedral al Consell Plenari de Ciutat Vella del 6 de juliol del 2017 (clica-hi per veure la primera intervenció del conseller de la CUP, 3.06.22; i les intervencions en defensa de la proposta a partir del 3.15.00).

C’s, PP, CDC, PSC, ERC i Bcn Comú van votar-hi en contra, en bloc. Bcn Comú ni tan sols va voler argumentar el sentit del vot negatiu.


PER QUÈ LA CUP CIUTAT VELLA DEFENSEM LA SOCIALITZACIÓ FORÇOSA DE LA CATEDRAL DE BARCELONA?
[CUP CIUTAT VELLA, 5-VII-2017]

De la incredulitat 
No ens hauria de sobtar la incredulitat amb què els mitjans periodístics i l’Arquebisbat de Barcelona han rebut la proposta de la CUP de Ciutat Vella de socialitzar l’espai de la Catedral. D’alguna manera, és la mateixa incredulitat que els patrons mostren quan els obrers exigeixen els seus drets i convoquen vagues, la mateixa que mostren els marits quan les seves esposes sotmeses decideixen exercir la seva condició de persones lliures, o fins i tot la mateixa que mostra l’Estat espanyol quan el poble català decideix exercir el seu dret a l’autodeterminació.

Considerem que l’Ajuntament de Barcelona és el marc avinent per tractar d’aquestes qüestions, ja que l’Ajuntament és la institució formal representativa de la societat (inclosos milers de veïns sense papers) de Barcelona. Per tant, cal que aquest ajuntament acompleixi la funció que té encomanada si no vol cronificar-se com un simple apèndix administratiu de la monarquia postfranquista a escala municipal, que lamentablement és el que continua sent arran de la perpetuació asfixiant i sostinguda de l’inacabable període històric anomenat “transició”.

Que potser no correspon a l’Ajuntament de Barcelona gestionar l’ús que es fa del seu sòl? (el mateix sòl públic, per cert, que els successius governs municipals han estat venent des del 1979 contra l’interès general). Que potser no correspon a l’Ajuntament garantir l’acompliment dels deures fiscals i laborals a les institucions i els negocis de la ciutat? Que potser estan buides de contingut, institucions com aquestes? Que potser té més poder l’església catòlica que les institucions burgeses suposadament democràtiques? Interpel·lem explícitament el govern municipal de Bcn en Comú: no era la “revolución democràtica”, això que estem patint? No veníeu d’allò del “Sí se puede”? “Sí se puede, pero no se quiere”?

Dels “límits competencials” 
La Constitució espanyola, a més de reconèixer la propietat privada com a dret fonamental, reconeix el dret a l’habitatge i el dret al treball. Llavors, per què el govern municipal no invoca la legalitat quan s’expulsa el veïnat d’edificis sencers o quan la majoria de veïns i veïnes treballen en unes condicions d’explotació i precarietat humiliants?  El marc jurídic espanyol té una llei ben explícita respecte a això, de l’any 1954, en què es descriu un “Subjecte” –l’Administració pública–, un “Objecte” –la propietat privada– i una “Causa” –la utilitat pública o l’interès social–. Això, a més de la Llei de procediments especials, que també preveu aquest tipus d’expropiació. Textualment: “Expropiació-sanció per incompliment de la funció social de la propietat.”

Hem de recordar que Tribunal Europeu dels Drets Humans va qüestionar la validesa dels títols de propietat de l’església catòlica a l’estat espanyol l’any 2016, considerant il·legals les immatriculacions (la inscripció de finques al registre de la propietat per primera vegada), que són l’origen de la presumpta propietat de l’església. Som a l’any 2017 i l’estat espanyol continua mantenint vigent la signatura del Concordat amb la Santa Seu el 27 d’agost del 1953.

Tornem-hi, doncs: si aquest afer excedeix les competències municipals cal que l’Ajuntament de Barcelona defensi els interessos dels i les barcelonines davant de la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el Regne d’Espanya, la Unió Europea o qui calgui. O potser resulta que la llei només serveix quan s’utilitza per reproduir l’ordre social burgès i, en canvi, és paper mullat si vol servir els interessos de la majoria social treballadora?

De la nostra proposta 
Des de determinats marcs ideològics es representa una Barcelona que apel·la a la identitat i l’orgull de pertinença mitjançant tota una sèrie de símbols entre els quals la Catedral té un paper significatiu. Ara bé, la CUP de Ciutat Vella blasmem que aquests símbols funcionin com a negocis privats i que els i les barcelonines en siguin exclosos. Aquesta ciutat té en els seus monuments i en l’interès turístic que generen un dels seus principals valors econòmics dins l’engranatge econòmic capitalista. No pot ser que aquests valors siguin privatitzats mentre els i les barcelonines en paguem les conseqüències en forma de massificació, especulació immobiliària i alça de preus, gentrificació i diàspora dels barris, i tot el ventall de situacions estructurals d’explotació sociolaboral que els acompanya.

Aprofitem el debat polític que hem provocat perquè el govern municipal informi sobre: 1) el tipus de llicència d’usos de la Catedral; 2) el nombre exacte de milions d’euros l’any que l’Administració municipal deixa d’ingressar a Barcelona per l’exempció de l’IBI, l’IVA i d’altres impostos a l’església catòlica; 3) la institució que paga el manteniment i la restauració del conjunt arquitectònico-històric de què l’església s’ha apropiat  (i, si és seu, per què ho paguem nosaltres?); 4) els motius pels quals els habitants de Barcelona paguem l’IVA, l’IBI (inclòs en el lloguer) i la resta d’impostos concebibles i, en canvi, l’església catòlica no ho fa?

Si una àmplia majoria de fidels catòlics i de gent sent seva Santa Maria del Mar i no la Catedral, per què és? Potser perquè de la primera n’ha pogut fer ús gratuïtament durant aquests anys, mentre que a la porta de la Catedral se’ns cobra entrada com si fóssim turistes? En què es basa l’Arquebisbat de Barcelona per afirmar que la Catedral és més valorada i tot que la Sagrada Família? Desconeix potser com al llarg de la història la classe treballadora d’aquesta ciutat ha valorat el vincle entre Antoní Gaudí, un dels nostres, i la Sagrada Família –la turistització de la qual sotmet el veïnat de l’entorn a un procés igualment terrible d’especulació i gentrificació–?

I encara més: si la Catedral no és un bé públic, per què no es gestiona com un negoci privat qualsevol? Paga els impostos que li correspon com a tal? El personal que hi treballa ho fa a l’empara del dret laboral que regeix per a qualsevol negoci?

Dels nostres objectius 
La CUP de Ciutat Vella aspirem a capgirar materialment aquest ordre de coses, i també a impugnar-lo simbòlicament. En nom de Déu i al llarg de la història milers de societats han estat aniquilades, colonitzades, esclavitzades i alienades a partir dels programes d’extermini social centralitzats pel Vaticà. Quan vam plantejar l’enderrocament del monument de Colom o la seva ressimbolització ens situàvem en la mateixa perspectiva d’anàlisi. Que potser la funció social de l’església catòlica respecte al desenvolupament de l’explotació, el racisme, el patriarcat i tantes altres formes d’inferiorització social no són prou evidents per a algú?

El dolor i la terrorització  infligits durant segles i segles, se simbolitza en alguna banda en aquest edifici? Enlloc. Nosaltres, a més, en la mesura que reconeixem la lluita de tants i tantes cristians i cristianes que, al llarg del temps, han estat desposseïts, explotats, reprimits, empresonats, torturats i assassinats perquè denunciaven la propietat privada i aspiraven a una societat justa, nosaltres alhora rebutgem una jerarquia i una ortodòxia catòliques que han convertit el temple en un cau de mercaders: des dels tour-operadors a comissió fins als pagaments obligats per pregar.

En conseqüència, la nostra proposta té com a objectiu, bé sigui mitjançant l’expropiació bé sigui mitjançant un procés de socialització forçosa:


• Acabar amb un ús de la Catedral que considerem il·legal.
• Aconseguir que la catedral acompleixi el seu ús social com a església cristiana.
• Aprofitar un equipament que hauria de ser de la ciutat per posar-lo al servei de la classe treballadora: d’entrada, en proposem la reutilització com a escola d’arts escèniques i de música i com un economat municipal de béns de primera necessitat. Evidentment, considerem que és el veïnat dels barris de l’entorn qui mitjançant processos assemblearis de decisió hauria de confirmar els nous usos.
• Municipalitzar els recursos econòmics que la Catedral genera com a monument.
• Habilitar-ne una part de l’espai per erigir un memorial dels crims comesos en nom de Déu per part del Vaticà i les jerarquies de l’Església Catòlica (incloent el respecte a les dones, els pobles colonitzats, les orientacions sexuals no normativitzades, el col·laboracionisme amb el feixisme, la repressió dels treballadors, etc.).


Diuen que Jesús va dir: “No porteu or ni plata ni diners a la butxaca, ni sarró per al camí, ni dos vestits.” L’actual diguem-ne sant pare afirmà: “L’església ha de ser tan pobre com el més pobre, i viure la pobresa amb ell.” De manera que, en efecte, no tenim cap dubte que rebrem el suport de la immensa majoria dels cristians humils de la ciutat: el poble menut.

Que quedi clar, però, que no remetem exclusivament a la història. Per nosaltres, una de les funcions socials que la Catedral no acompleix i que en justifica l’expropiació legal o la socialització forçosa rau precisament a permetre als feligresos fer-ne ús a totes hores gratuïtament, cosa que ara com ara no succeeix. Aclarim, doncs, que no aspirem a suprimir-ne l’ús socioreligiós.

N’estem farts de pobresa, de famílies amb menors desnonades sense cap acció de la Mesa d’Emergència de Barcelona, de pisos socials municipals buits, de constatar cada dia com la classe treballadora de Ciutat Vella és esquarterada, trinxada i esclafada impunement mentre la Catedral esdevé club social per a mercaders del temple i masses turístiques. Volem convertir-la en equipaments socials que responguin imperativament a les necessitats del nostre veïnat. És així de senzill.