diumenge, 16 d’abril de 2017

Nius de formigues


NIUS DE FORMIGUES
[EL VIDRE AL COR, 16-IV-2017]
Gerard Horta

Agosaradament aspiraven
a exercir com a infants
i aterrar els murs de la presó,
per bé que els classificaren
sense suc ni bruc
                          zoològicament
com a formigues
                         infantilitzades.

Els nius de formigues van ser fumigats
amb persistència
fins a ser reduïts a grup parlamentari.
La direcció política formal se circumscrigué
a les veus importants,
cridaven més fort que ningú
professionalitzades en lalliberament.
Una munió d’aranyes de forat
de color de gos com fuig
                                    o de color de catxumbo
amb olor de resclosit
                              en un orgue de gats
d’esquers
                temptacions
                                  atraccions
                                                 i incentius
de reptes
              punts febles
                                i punts forts
de recomptes
                    d’escons
                                 i enquestes
envoltats de merda d’oca
                                    i caps d’estornell.

Mala pell
              mala passada
                                  mala llengua
                                                     mala jugada.
De trast en trast
discursos i fotogènies:
la carn sense ossos de les autoritats.

I entrevistes.

L
eixerida colla militant ho acabà naturalitzant
sense dessagnar-se, a costa d’acotar el cap
i arrencar amb desgana
els fulls del calendari.
Abans hi havia hagut projectes en combat:
posteriorment
el debat fou abduït pel pas del temps,
els titulars de premsa
la rabiosa actualitat
i l’opinió publica
                        tot esperant el setembre.
Ses senyories fullejaven
                                  diaris
i rodaven de banda a banda
entre munts de documents, reunions i claques
que escoltaven i aplaudien amb displicència.
L’assemblea fou confinada
a l’ombra de la dimensió desconeguda,
on els sacrificis s’amaguen
amb hipòcrita tendresa.

L’organització romangué unida,
fosa en un sol projecte:
esperar, representar-se, ballar la dansa
d’un guió que no havíem escrit.
Enmig de la boira, dos milions
de pobres
cinc anys
de carrers buits, amb anuncis i telenotícies,
incapacitats voluntàriament per accedir
al món exòtic, misteriós i distant
del treball
–cada minut hi havia explotació i fam, vagues i lluites–.
“Ara us cridarem perquè sortiu als carrers”, deien...
per a què, per fer què? de debò, ara?
Per nosaltres resulta més honest
donar la vida per la llibertat
que fer-ho per sostenir l’enganyifa.

Entrevistes, piulades, articles...
els periodistes preguntaven
i els polítics responien.
No havien comprès res,
van limitar lacció política a allò,
a aquella gàbia de ferro
als vents glaçats de la nit polar
al decalatge abissal
entre una teatralització classista
                                             daurada
i la vida real,
la de les necessitats de transformació social integral
d’unes classes populars catalanes
acorralades.
Només es tractava d’intentar-ho
de tot cor.
Moviment real. Però no.

Entrevistes.

Si no hi creien, què defensaven?
La fe és
primer de tot
un impuls per actuar.

Combinacions impúdiques de vanitats,
òperes bufes decrèpites dins fires que s’incendien,
autodestruccions ràncies de l’esquerra política,
un clavegueram embussat, que put...:
ja ho coneixíem, això: se’n deia Transició
i qui havia de posar-hi fi
s’hi havia arrepenjat.
I el foc? El foc...

Cinc anys tirats per la borda.
Per a la gent que mana, una aventura
extraordinària
de campanyes i campanyes
electorals i publicitàries.
Viatges, escenaris, decoracions mutants
i miralls de colors.

Ni vendavals de ràbia ni huracans de desesperació,
tant se val.
Venereu els Senyors
que ens han sucarrimat l’animeta.
Il·lusions malbaratades, amistats humiliades.
Inconstàncies volàtils, rampelludes,
fràgils enfront dels torpedes de la quotidianitat.
Els Senyors no escoltaven perquè no volien escoltar,
i no ho dissimulaven.
La partida fou impecable.
El rang animal, lliure i ingenu
dels infants-formigues fou sotmès
per la jerarquia del parlamentarisme burgès
que tothom duem a dins,
clavat al capdavall de les entranyes.

L’enrarit donà pas al carregat,
                                           el carregat al dens,
el dens al xafogós,
                           el xafogós al sufocant,
                                                           el sufocant al viciat,
el viciat a l’irrespirable
                                ...i a la fi l’obra esdevingué asfixiant.

Superfície i fons
platea, butaques i bastidors.
Fronts, marcs i escenes.
L’equip.
El públic.

Els infants no escarmentaren,
ni desenganyats pogueren escanyar-los.
Els infants provaren de foragitar mals auguris
i presagis obscurs
per endinsar-se, jovials, a través de l’escletxa del món
i deixar enrere
els motlles de fer caretes
i els murmuris esmorteïts i tronats
de les...

Entrevistes.

Miraren d’anar-sen a pes de braços
                                                    a peu coix
xuclats de galtes
prims com un tel de ceba
                                     prims de butxaca
                                                              prims de dents
i prims de roba
–ànsia Manela
                     mala negada
                                        llibertat d’una peça!–.

En trànsit
van iniciar el tomb
més enllà de la cara llarga
de pocs amics
                     de tres déus
                                        de pomes agres
cap al país de xauxa
                              país de meravelles
                                                         país de cucanya
no pas Ítaca, sinó Icària.

A lhostal de lestrella
                               a camp ras
                                                sense sostre ni aixopluc,
a llarg tret,
van resoldre
que no hi hauria redempció
per als traïdors.

Frescos com la rosada
sigui com sigui
toquen ferro
                  sota la tempesta de l’albada negra
                  sota la tempesta de l’albada roja.
Agosaradament aspiren
a aterrar els murs de la presó,
a viure
           amb obstinació
                                 com uns infants. Lliures.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

ufff... "onades contra el roc, tempestes d'inquietud"
petons. company.

Anònim ha dit...

raig de foc que no para!!!!

El vidre al cor. Bloc d'en Gerard Horta ha dit...

L'he modificat, crec que ja està. Petons company!!!