dimarts, 28 de febrer de 2017

La disjuntiva del diable o l'intent de liquidar l'Esquerra Independentista


La disjuntiva del diable o l’intent de liquidar l’Esquerra Independentista
[SETEMBRE, 2-II-2017]
Gerard Horta

Ahir (1-II-2017), Endavant-OSAN difongué la valoració del suport de la CUP-Crida Constituent als pressupostos de Junts X Sí –atenció a l’últim paràgraf–. No enganyaré ningú si aclareixo que subscric l’anàlisi que se’n fa. El text que ve a continuació potser serveix per complementar-lo a partir de l’experiència pròpia, per reflexionar sobre el procés que ha conduït la CUP nacional a ser on és i per aportar més elements al debat sobre la necessitat de reformular el paper de la CUP i l’Esquerra Independentista dins la societat catalana.

Del xantatge com a mode de relació política
Paradoxalment, és Gola Profunda –un company defensor ansiós que s’aprovessin els pressupostos– qui em conta el que l’excel·lent pensador de filosofia Jordi Sales advertia fa anys a classe sobre el que anomenava “la disjuntiva del diable”. Qualsevol exemple, com més absurd millor, serveix per il·lustrar aquest dispositiu infernal. Imagina algú que se’t palplanta al davant i et clava, imperativament i solemne: “Arrenca’t el braç dret o arrenca’t el braç esquerre, però arrenca’t un braç o desfermaré l’Apocalipsi.” Si t’hi trobes, pensaràs que tu no entraries a debatre ni quin braç t’has d’arrencar ni si aturar el desencadenament de suposades potències ultraterrenals ha de comportar el sacrifici de ton braç, oi? Exemplifiquem-ho de nou: “Hola CUP, em dic CDC. Ara escolteu-me i obeïu-me: voteu els pressupostos autonòmics de misèria o no farem el referèndum.” La CUP respon “Ah, vaja, no fareu allò del referèndum o referèndum?”, però l’aparell de CDC ni s’immuta, de manera que continua aplicant no retallades sinó polítiques econòmiques liberals, fornint pràctiques repressives contra la militància de l’Esquerra Independentista, llibertària o autònoma i dels moviments populars, i articulant la gamma extensa de pràctiques inferioritzadores en termes de classe, de gènere, de lloc de naixement, d’ideologia política, d’etiquetatge cultural, d’adscripció socioreligiosa, d’edat i del que calgui per mantenir l’estat de les coses i els negocis vigents. La disjuntiva del diable consisteix que et condueixen a un parany precisament perquè tu acceptes que t’hi duguin.

Doncs bé, lamentablement fa molt de temps que les “veus importants” –gloriosa aportació conceptual de Quim Arrufat (remet a una categoria superior, quasi excepcional, d’éssers dotats d’una capacitat sobrehumana per dirigir com cal el ramat)– de la CUP acceptaren que ens situessin, a tothom, entre l’espasa i la paret. Si t’hi deixes ficar podria significar que el vol del teu pensament és més aviat fràgil, que per ventura n’hauries d’aprendre una micona o que potser ets un molt inconscient bé que profitós còmplice de CDC, dels Comuns o d’ombres pitjors, o alguna altra cosa que no albiro a comprendre. Totes les “veus importants” de la CUP –massa d’elles, professionalitzades– que s’han deixat arrossegar cap al dilema impossible –l’atzucac obscè– de l’aprovació dels pressupostos i cap a la pèrdua de temps i legislatures en còmodes terminis ni plegaran ni realitzaran un acte de contricció –apartar-se i romandre en silenci per sempre més–. Contra la disjuntiva del diable, Sales en donava la recepta per fugir-ne: la corroboració robusta, és a dir, mantenir-te ferm. Tanmateix, amb l’aprovació dels pressupostos autonòmics de misèria –les engrunes de l’espoliació a què l’estat espanyol sotmet aquesta banda dels Països Catalans–, els caps pensants prorrompen en aplaudiments sorollosos davant l’advertiment perspicaç –ui sí, que valents!– que si al setembre no hi ha referèndum escriurem una carta al director en què ens queixarem que, ai senyor, l’home del sac ens han enganyat. (Quin terrabastall, dissoldre el Parlament, quina por que faríem al processisme!!!) I l’endemà o l’altre ens assabentarem mitjançant la premsa de quina és l’estratègia d’una organització que a nivell nacional porta des del 2012 reduint l’acció política a l’acció parlamentària –el parlament com a centre de l’univers–. Pel que sembla, formar part de la programació político-mediàtica sense alimentar l’alienació col·lectiva resulta massa difícil per al conjunt de persones que el nou llenguatge empresarial dels dirigents classifica com a “experts” o categories paral·leles. Vergonyosa peça al teler. Mentrestant es continua filtrant impunement a la premsa el que la militància de base desconeix. De Polònia a El matí de Catalunya Ràdio, aplanant el camí.

De la trista, pobra, bruta, dissortada transició al no-res
Els majors de 50 anys ensinistrats en naufragis de llarga durada perquè ens neguem a acceptar el món en què vivim com una cosa “normal” tenim clavades a l’espadat de l’ànima frustracions que resulten difícils de comprendre per a qui no ha tastat la transició des del 1977. És tan punyent la martingala ideològica amb què els poders econòmics han embolcallat l’estupidització col·lectiva i l’explotació i la pobresa, és tan punyent la traïció a la classe treballadora catalana comesa pels polítics i sindicalistes professionals del “capitalisme d’esquerres” –els mandarins de les direccions del PSUC, ICV, EUiA, PSC, ERC, CCOO, UGT, i més recentment de Barcelona en Comú i la USTEC (qüestió a part mereixen suposats “anarcosindicalistes” que es gronxen al sindicalisme professional des del principi dels noranta)–, són tantes les operacions que ens han fet empassar a clatellades, és tan rònec el silenciament de les injustícies, les repressions, els crims, les tortures, les humiliacions... Hi ha una densitat d’experiències dures, de vegades complexes de transmetre, que col·loca –més enllà de discursos teatralitzats i de teoritzacions polítiques per a audiències benestants– el munt dels rebotats crònics en el camp dels qui amaguen una capacitat intuïtiva extremament sensible respecte al circ que se’ns representa quotidianament. És un circ sense pallassos, però nombrós en domadors. Si generem mirades sistemàticament crítiques no és pas per savis, sinó per tenir-ne el cul pelat d’assistir a la desfilada d’importàncies personals –ignoràncies, pulsions de poder, tancaments mentals i apilotaments àcids de prepotència– cristal·litzada en bombolles institucionals.

Concebíem que l’amor és un fenomen que s’ha de socialitzar (en paraules d’en Ramon Huix, de Prats del Lluçanès), i enteníem que el nom polític que això pren és revolució i llibertat –independència, sí–. Ho concebíem enmig de les barricades a Barcelona, del 1978 al 1982, i ho concebem ara, quan d’una organització dirigida per socialdemòcrates se’n diu “anticapitalista” i quan dels llops embolcallats amb les pells d’ovelles triturades se’n diu “aliats”. Els de la colla dels petits salvatges escampats per aquest país de sonats som culpables d’haver manifestat el que pensem fora de tabús, esglésies i “assenyades” crides a l’autocensura. La redempció sol raure a empassar-te el que la societat et retorna a còpia de mastegots i a sobreviure’n a través de marginacions i invisibilitzacions, amb el que ho acompanya a escala material. Al pla col·lectiu, la despolitització i la desmobilització de la classe treballadora catalana s’han reflectit amb contundència en l’evolució de la CUP nacional des del 2012. Un cop amuntegats i superposats –tot sobreposant-se l’un a l’altre– els dos projectes polítics antagònics que hi conviuen, hi ha formigues i reines formigues. I el que des de les altures es demana a les formigues és que no emprenyin, que deixin fer els “experts”. Per fortuna, les dimensions municipalistes de la CUP són una altra cosa.

Del poder institucional contra la potència popular
Per bé i per mal porto temps analitzant en solitari i col·lectivament les vicissituds del present, les contingències quotidianes i els viaranys militants davant del marc de relacions establert i de les “veus importants”. Escric això per la impotència, la tristesa i fins la ràbia que em provoca constatar com en cinc anys la CUP parlamentarista ha desaprofitat una oportunitat històrica per difondre, impulsar i aprofundir entre la classe treballadora una cultura alternativa, allò que la purrialla político-sindical de la transició ens ha manllevat: consciència de classe, organització assembleària als llocs de treball i als barris, i vinculació d’aquest plantar-te als carrers amb l’alliberament social ple enfront dels estats espanyol i francès a fi de possibilitar la ruptura amb el règim del 1978, de guanyar d’entrada la independència de la Catalunya estricta, d’intentar transformar relacions de poder i relacions socials, i de demostrar que és possible practicar el que es predica.

La primera legislatura al Parlament ens féu ser reconeguts, ens mostrà qui obeïa l’assemblea –ella– i qui tant se li’n fotia, i ens demostrà que entre el cavall de Troia i una abraçada amb l’amic del Foment del Treball i alhora responsable de la Divisió d’Informació i de la Brigada Mòbil no hi ha, al capdavall, diferències rellevants. Cinc anys després, les simpàtiques formiguetes són disciplinades amb freqüència. L’assemblea nacional com a òrgan sobirà ha estat torpedinada –qui se’n recorda del 22-V-2016 a Esparreguera?–, el grup de poder autoinstituït de parlamentaris s’ha autoatorgat un poder executiu al·lucinant (ja no és l’assemblea qui ordena i traça el rumb, sinó les “veus importants” les qui sotmeten a votació els plans de futur, de present, de passat i d’estalvis) i la bombolla creixent de companys alliberats professionals dansa cants harmònics en llengües estranyes a la mitja part de l’entrevista de torn. Ho afirmo respectuosament, car sabem com la majoria s’hi deixen literalment la salut. Tot plegat, amb un secretariat –si més no, la militància encara disposa del privilegi de poder-lo votar– reduït a un home fort, l’ànima no gens oculta del veritable “poder popular”, el líder anhelat, algú que encarna el suport a convertir el referèndum en procés consultiu o a negar que amb un 48.5% dels vots que exclou emigrants catalans escampats pel món, catalans nouvinguts fa anys, d’altres majors de 16 o votants independentistes de CSQP es pugui proclamar la independència. Jo sentiria un cert pudor si defensés la viabilitat de fer la revolució en terres exòtiques i alhora blasmés l’ocasió de dur a terme el referèndum perquè l’estat espanyol no és “Blancaneu” i, com que no permetrà que es faci, no s’ha de forçar la cosa. Com que del vot telepàtic al vot telemàtic hi va un pam, per què escarrassar-nos a pensar assembleàriament, si ja tenim cervells metasònics? Entendràs que no hagi esborrat de la memòria, encara, l’insult en públic a la militància de base del 9 de gener del 2016, com si fóssim ferralla rovellada que ha d’expiar haver fet fora un ésser col·locat el 1985 al servei de la xarxa administrativa del regionalisme burgès sota la direcció de Jordi Pujol i la Caixa. I pondero prou bé que vam fer-lo fora, cosa inaudita des del 1980!

Junts X Sí guanyà (27-IX-2015) amb una divisa: assolir la independència. I d’allà en derivà el referèndum que molta gent de l’Esquerra Independentista defensem fa anys, però enlloc se supeditava la independència de Catalunya i l’Aran, i el referèndum, a aprovar uns pressupostos o a continuar esclafant l’educació, la sanitat i els serveis socials. Aquí s’ha quadrat la Coordinadora Obrera Sindical (COS) (16-I-2017), el col·lectiu Espai Fàbrica (26-I-2017) i en silenci, l’amplíssim bloc dels sense-res-més-a-perdre que un xic més d’esperança i anys de treball. Tot el que calia dir ja es digué, perquè el que ha succeït amb l’aprovació dels pressupostos fa anys que succeeix: vegeu, si no, anàlisis –que inclouen honestes autocrítiques– com les d’Endavant-OSAN (8-II-2016) o les de l’Aleix Cardona, el Carles Riera i un mateix (7-II-2016). N’hi ha que pleguen, a d’altres els passa el desig de venir i d’altres són atrets perquè s’és al Parlament i se surt a la TV sense pronunciar els mots “vaga” ni “lluita de classes”. Som on som: Barcelona i el Baix Llobregat convertides en territori navaho davant de ses senyories, davant de la societat i davant de nosaltres mateixos. En diuen possibilisme, en realitat es tracta de terrorisme d’estat i d’una seqüència inacabable d’alienacions. D’aquí a tres anys veurem on és cadascú, si les ambicions giratòries han funcionat com calia preveure i si el mirallet s’ha esquerdat de tant preguntar-li qui és l’expert més enrotllat que ho fa tan i tan rebé sota els maleïts focus.

De l’interclassisme dins la pàtria dels prestidigitadors
Perpetuar-te al poder i rebentar la CUP des de dintre com a instrument major del Front Patriòtic té mèrit. Mil cops he lloat el coratge de militants de l’MDT que es jugaren literalment la vida enfrontant-se a la transició, i mil cops m’he esverat pel servilisme ideològic de la seva direcció quant al processisme estàtic, nom actual del postregionalisme burgès. Si quedes bé amb els amics de n’Artur i de l’acomodatici Junqueras el futur tan sols pot resplendir-te. Hi ha actituds, fets i conductes que la pàtria ha de retribuir amb generositat, no en dubtem: el problema rau a alimentar el conservadorisme nostrat. Si la jugada arribés a quallar, a l’hora de plantejar sortir de l’OTAN i la UE, i de rebutjar un exèrcit propi, ens acusaran d’antipatriotes. I el que vindrà no serà tendresa democràtica.

El poder és una addicció, i això ho pateixen massa companys. Fa temps, incaut, vaig gosar suggerir a una “veu important” que plegués de fer entrevistes cada dia, perquè invocar reiterativament els conceptes “independència, socialisme, feminisme, ecologisme, Països Catalans” ni transforma la realitat ni capgira els processos ideològics dominants, sobretot si les miserables condicions de vida de dos milions de persones a Catalunya són les mateixes abans, durant i després de l’entrevista, abans, durant i després de la legislatura, o fa 40 anys i ara. No som idealistes en el pitjor sentit de la paraula, som revolucionaris, pensava jo erròniament. Expressió rígida, silenci neguitós i el meu oferiment de parlar-ne esvaït com les onades contra el rocam. En aquest context, una part de respectables militants enclòs a l’espectre del Front Patriòtic ignora què és un sindicat o què implica militar més enllà d’assistir a una assemblea per donar suport a Mas o a Puigdemont.

De les onades contra el rocam
L’operació de demolició de l’Esquerra Independentista a través de l’abducció ideològica i instrumental de la CUP parlamentarista ens deixa un SEPC capaç d’abstenir-se en la votació sobre uns pressupostos que fa anys que aniquilen els estudiants de classe treballadora –de bressol a universitats–; un Arran que avança amb força malgrat trompades i rodolons sobrevinguts de l’exterior; un Endavant que malgrat això no para de créixer, sense complicitats mediàtiques ni polítiques ni econòmiques amb la burgesia; i una COS que guanya bagatges, espais i militància de bandes distintes just per la seva política sindical honesta i combativa –horitzontal, assembleària, contundentment antiprofessionalitzadora–, i que porta anys fent-ho sense el suport d’una CUP nacional la qual aparta la mirada davant del conflictiu món real de l’àmbit sociolaboral. Un exemple minúscul: durant quatre anys la sectorial del grup d’educació nacional de la CUP ha estat, està, controlat per sindicalistes professionals grocs i afins, que sols han servit la seva pròpia estratègia sindical. En el cas de la COS UB, amb la pila de lluites que hem dut a terme, un sol cop vam rebre un suport públic en un comunicat per una vaga, i fou pel secretariat nacional. El dia de la proppassada vaga del 18 de gener, aquest grup d’educació difonia per xarxes socials un text de... la reina abella Rosa Canyadell (convidada a proposta meva al segon acte públic del nucli de la CUP Nou Barris al setembre del 2011, un any abans que la USTEC rebentés les vagues assembleàries d’educació). Del paper de suport de la COS a la vaga, res; de la campanya de COS Educació contra Escola Nova 21 i contra el Decret de plantilles, res; de totes les campanyes i accions sindicals anteriors, res. Quatre anys d’escandalosa manipulació sindical groga sense que ningú no s’immuti. I encara hi ha qui se sorprèn que la COS dels Països Catalans n’estigui respectuosament farta, d’aquesta paròdia esquifida.

Del combat imprescindible de l’EI per la llibertat i la justícia social
Destruir la CUP és un pas per afeblir i acabar amb l’EI. En són del tot conscients, els professionals? Els puc retreure que fan el que fan creient que és l’única manera de fer bé les coses? L’assemblea agonitza, el desconsol es multiplica, la desmoralització s’aboca al finestral brut del present i la pràctica d’un programa polític revolucionari es dessagna sota el pas de les estacions i els anys. El 2001 escrivia a De la mística a les barricades –seguint l’anònim llenguadocià del 1234 abraçat pel poeta Enric Casasses– que ens dirigim “a folls, no a sords”: l’amor és més profund que la vida. Mentre vivim, la vida és el mitjà al nostre abast perquè copsem que, si podem donar i treure vida, estimar i odiar, és perquè som filles i fills d’un codi del qual utilitzem i forgem la mesura que en podem conèixer o imaginar, malgrat que sigui graponerament. No entendre el sentit de les coses no significa que aquestes no en tinguin. Amb tot, d’això ens n’adonem només quan la intencionalitat ens esclata a la consciència, no abans. 

Estem vivint una situació històrica excepcional: hem recollit els fruits de les lluites inacabables dels homes i les dones que davant de la tempesta no van ajupir-se, de tothom que ens precedí i que del fil roig de la història –al país dels ingovernables, també fil negre de la Rosa de Foc– en féu nucli d’existència, d’educació, de model del món i per al món, d’emancipació, d’amistat, amor i solidaritat. I això és així perquè a escala planetària ens enfrontem a un capitalisme global decidit a exterminar-nos, acceleradament. En aquest context, sols podem conquerir la independència. Per això n’hi ha tants d’entossudits a alentir-la, a ficar bastons a les rodes, a negar-la, a paralitzar-se enfront dels estats veïns i a fer-nos confondre la pàtria amb els seus interessos de classe –les seves propietats–.

Els equilibris són fràgils. Sols ens queda treballar densament perquè es realitzi el referèndum d’autodeterminació per la independència –que guanyarem– i perquè la majoria social popular prengui consciència que la llibertat i la justícia social s’abracen des del principi dels temps. De la reorganització de l’Esquerra Independentista enfront del parlamentarisme burgès en depèn la possibilitat d’esdevenir el pol inalienable que concentri una bona part dels sectors i moviments populars de la nostra societat, precaritzats o predisposats a obrir els ulls i a actuar en conseqüència: organitzar-se col·lectivament, afirmar que el poder polític rau als carrers i els llocs de treball i enlloc més, encoratjar i vèncer en lluites sectorials i a empreses, administracions i territoris concrets, proposar alternatives a tot tipus d’ordenacions i funcionaments d’instàncies públiques i privades, fer comprendre les raons i els efectes de repartir riquesa i treball, reapropiar-se del sentit dels mots i de les coses, impulsar la redistribució de recursos públics, infondre il·lusió col·lectiva, apujar l’esperit de combat i la consciència política de la classe treballadora en termes desbaratadors per al model de relacions socials que ens esmicola cossos i ànimes, escampar racionalitzacions alliberadores sobre tota mena de fenòmens socials i esdevenir per fi el que som, el que mai no hem deixat ni deixarem de ser: una potència popular que s’organitza i que lluita. 

dijous, 23 de febrer de 2017

Record de Jakob Böhme (1575-1624)


RECORD DE JAKOB BÖHME (1575-1624)
Gerard Horta


Dirigeix els teus passos cap allà
 on el camí és més dur; pren el que el
món rebutja; fes el que el món no fa. Vés
d’una manera contrària a la del món en totes les
coses. Així arribaràs pel camí més curt fins a déu.

O és que us creieu que és pecat preguntar-se pel camí?

Jakob Böhme

Jakob Böhme, fill de pagesos luterans que viu de fer de mestre sabater. A l’inici del XVII Böhme adverteix tothom del perill que representen els reformadors oficials, els quals considera que estan arrossegant els pobles a la devastació en nom de Crist i l’Evangeli. Prereformes, reformes i contrareformes alimenten el creixement d’un maremàgnum de marginats i desclassats que formen grups socioreligiosos diversos, i que viatgen en cerca de miratges, utopies, anhelant una societat altra. El 1600, després de set anys de presó, Giordano Bruno és cremat a la foguera al Camp de les Flors de Roma acusat d’heretgia (ha difós per Europa l’obra de Ramon Llull, en disputa amb catòlics i protestants). La seva influència, però, s’expressarà al futur a través de Spinoza, Leibniz i el romanticisme alemany. Böhme escriu que el cel i l’infern són a dins de cada ésser, i també al seu voltant. Per aquesta raó és empresonat el 1612, després d’escriure L’aurora naixent o l’arrel de la filosofia. Hom l’allibera sota jurament que no tornarà a escriure mai més, si bé al futur compondrà vint tractats més que motivaran noves persecucions.

D’una banda, trobem que els humanistes se’n riuen del misteri, de l’altra, l’església converteix la creu en una espasa. Arran del trànsit cap a l’absolutisme, el rei esdevé el “déu” a la terra. Uns pocs éssers humans continuen explotant la majoria dels altres éssers humans, i  els calvinistes primerencs esbomben per Europa que els qui pateixen fam i dolor, els qui visiten l’infern en plena vida, ja estaven “predeterminats” a patir. Superant Jean Calví (1509-1564), el nostre Böhme sabater assenyala que el “sí” i el “no” existeixen en totes les coses, com si totes elles fossin una sola cosa. Troba la proximitat del cel en la proximitat de l’infern, veu que del “no” en surt el “sí” i a l’inrevés, i que no és possible obrir la porta de la llum sense que s’obri al mateix temps la porta de les tenebres, que totes dues surten de déu, i que déu és en aquest mateix infern que nosaltres. Per Böhme, els humans apareixem com una mena d’“alteritat” de déu –i com el seu infern– mitjançant la qual “ell” es pot veure reflectit, mirar-se a si mateix, com conten els cabalistes i quasi totes les tradicions orientals. Ell defensa que déu és bo perquè està implicat en la seva obra, de la mateixa manera que els humans són bons quan decideixen llençar-se contra les roques, com l’heroi que troba al submon de les flames, de les seves pròpies misèries, el tresor més preuat: la comprensió, el sentit del que està vivint, la transformació, la font de la catarsi que l’expulsa de la foscor i el col·loca en  la llum –la qual precedirà l’arribada de noves ombres i transformacions–. El savi anuncia els riscos de la covardia: qui no gosa creuar les portes de l’infern és travessat pel fred.1


Calví acabarà justificant l’experiència per perpetuar-la, Böhme mira de comprendre-la i transformar-la. Per Calví hi ha bons i dolents, en canvi pels cristians lliures que fan seva la mirada de Böhme el bé i el mal són, certament, en totes les coses. Unes coses, doncs, que podrem explicar a partir d’altres coses, igual com una categoria s’explica amb relació a les categories que l’envolten. Sintetitzar una oposició ens durà a generar noves oposicions, i noves síntesis. Böhme al XVII, Durkheim al tombant del XIX i el principi del XX, corrents culturals cabalistes i hermetistes i disciplines com l’antropologia coincideixen que l’atracció i el rebuig presideixen les relacions de forces, que l’afinitat i la contradicció són requisits bàsics per al moviment i la vida d’éssers i societats. I que naturalesa i cultura es fonen en un crit tan preciós com horrible.


Abans del 1650 L’aurora naixent o l’arrel de la filosofia  i la resta dels seus llibres ja circulen per Anglaterra, traduïts. D’aquí surten els grups filadèlfics, que al seu torn s’estenen fins a Alemanya. La mística anglesa Jane Lead (1623-1704) n’esdevé capdavantera junt amb el visionari anglès T. Bromley (1629-1691), si bé més endavant els filadèlfics s’integren dins el corrent maçònic de Martines de Pascally (1727-1779) fins a arribar a Haití i Illa Maurici des de França. Pascally du a terme pràctiques espiritistes i assevera que en la seva cambra secreta manté “relacions amb esperits angèlics”. Tornant al mestre sabater, al darrer terç del XVIII Böhme és traduït al francès: d’ara endavant no hi haurà corrent preocultista que no faci de la seva obra un referent fonamental. A mitjan segle XVIII, el pensament boehmià es transmet d’un moliner de fàbrica de pólvora de la rodalia de Tubinga –del qual es desconeix el nom, perquè la història és escrita durant molts segles per fer-hi sortir els noms d’homes poderosos– a F.C. Oetinger, que transmet aquest coneixement a F. Hegel (1770-1831) i F.W.J. Schelling (1775-1854), i de passada els informa que Böhme interpreta la càbala incisivament. Novalis (1772-1801), fill d’una família aristocràtica pietista, i J.W. Goethe (1749-1854) també beuen de Böhme, el qual és conegut i estimat en medis populars alemanys abans que s’introdueixi el seu pensament a l’acadèmia. Segons l’Autobiografia espiritual del pensador rus Nikolai Aleksandròvitx Berdiaev (1874-1948), crític de l’església i el totalitarisme que mira d’elaborar una “antropologia cristiana”, Böhme és molt estimat als ambients populars russos, on és sentit com un “sant” (es pot situar l’arribada dels escrits de l’alemany  a Rússia cap a la fi del segle XVII, arran del viatge a Moscou del pietista alemany Quirinus Kuhlmann).

Böhme exemplifica l’oceà profund de crítics de l’ortodòxia eclesiàstica que floreix a Europa contínuament, reflectint l’existència de moviments socials majors o menors, més visibles o menys, però que en major o menor grau hi han estat sempre. L’oceà d’heterodoxos abraça des de...

[Dins De la mística a les barricades. Proa, 2001. XXII Premi Carles Rahola d’assaig.]


Post Scriptum (25-IV-2015): Entens per que Karl Marx llegeix i cita Jakob Böhme? I també l’antropòleg Victor Turner...


1. A. Andreu Rodrigo (traducció, introducció i notes), dins Jakob Böhme, Aurora, Alfaguara, Madrid, 1979 (ed. or. mitjan s. XVII, escrit el 1612).

dimecres, 22 de febrer de 2017

La incúria política contra l'antropologia en català


LA INCÚRIA POLÍTICA CONTRA
L’ANTROPOLOGIA EN CATALÀ 
[AVUI, 5-VI-2003]
Gerard Horta
  
La col·lecció “Antropología” és dirigida pels antropòlegs Joan Bestard i Jesús Contreras, i l’edita l’Institut Català d’Antropologia i Icaria. S’hi poden trobar obres de diversos antropòlegs del conjunt de l’estat espanyol (Martínez Veiga, P. Molina, Roca, Checa, etc.). Aquesta és una de les col·leccions més destacades que hi ha avui dia a Catalunya, junt amb “Estudis d’Antropologia Social i Cultural”, que coordina l’antropòleg Xavier Roigé i que edita la Universitat de Barcelona i el Departament d’Antropologia Social (la qual comprèn l’obra d’antropòlegs de l’UB, en català i en castellà), la “Serie General Universitaria” d’Edicions Bellaterra (amb autors d’arreu, en castellà) i les recerques de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (dins la col·lecció “Temes d’Etnologia de Catalunya”), editades pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (en català). A escala de publicacions periòdiques, disposem dels històrics Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia (majoritàriament en català), la Revista d’Etnologia de Catalunya (en català), i els Studia Africana del Centre d’Estudis Africans (en totes les llengües llatines i en anglès), entre altres.

 

De l’associació entre l’ICA i Icaria (la qual, significativament, ja fa temps que edita tan sols en castellà), en fou el precedent l’única gran, magnífica col·lecció de llibres sobre antropologia que hi ha hagut completament en català, “Breus Clàssics d’Antropologia”, un veritable recull de joies –insòlites en qualsevol de les llengües oficials de l’estat espanyol– que el desinterès absolut dels òrgans polítics vinculats a la diguem-ne “cultura” va deixar morir i que un notable menyspreu mediàtic va acabar d’enterrar.




Manuel Delgado ja va consignar aquest atemptat cultural (El País, 4-XII-1997), en una crida tan desesperada com inútil per la continuïtat de la col·lecció. Hi havia traduïts Maurice Leenhardt (La persona a les societats primitives, a cura d’Andreu Viola, inèdita en qualsevol llengua de l’estat); Marcel Mauss i Henri Hubert (Assaig sobre la naturalesa i la funció del sacrifici, a cura de M. Delgado, igualment inèdita); Michel Leiris (L’etnòleg davant del colonialisme, a cura de Delgado, també inèdita); Bronislaw Malinowsky (Sobre el principi de l’economia del pensament, a cura de Joan Bestard, tesi doctoral del 1906 d’aquest antropòleg fundador, traduïda fins al 1997 només a l’anglès); William H.R. Rivers (El mètode genealògic i l’origen dels sistemes classificatoris del parentiu, a cura d’en Bestard i igualment inèdita en qualsevol llengua de l’estat); Franz Boas (Els mètodes de l’etnologia, a cura d’Àngel Martínez, també inèdita); i Lewis H. Morgan (L’origen del sistema classificatori del parentiu, a cura de Carles Salazar, publicada per primer cop en anglès el llunyà 1868). En dos anys es van recuperar per al català peces bàsiques de la tradició etnològica i, sens dubte, del pensament contemporani, treballs inèdits en català i en castellà i tot. Com la immensa majoria de coses que valen la pena al nostre país, va ser el fruit sensible d’un acte de consciència acadèmico-cultural i d’un anhel de transcendència social de la disciplina per part d’un grup d’antropòlegs que hi consagraren temps i energia, i que redactaren uns pròlegs excel·lents per a cada llibre.

Per això no deixa de ser paradoxal que ja el 1997 –quan es discursejava igual que ara sobre la multiplicitat de les cultures, i s’hi rebatia la vehiculació mercantilitzadora que se’n volia i se’n vol  fer mitjançant la celebració del Fòrum de les Cultures, el 2004– es permetés la lenta agonia d’una col·lecció com l’esmentada. Mentre des de la Generalitat i la Diputació i l’Ajuntament barcelonins es continua esbombant la falsa retòrica de voler situar el català en un lloc de normalitat, col·leccions com aquella han vist negat qualsevol mínim suport públic institucional. S’ha de qüestionar, doncs, a quin coneixement es pot aspirar, quina estranya diversitat humana es pot conquerir, si la mateixa societat en què s’organitza una suposada trobada de la diversitat es nega a si mateixa com a productora cultural i com a potència traductora i difusora del pensament antropològic.


Prou difícil és el trajecte de l’edició de les ciències socials en català (esforços com els de l’editorial Afers del País Valencià són simplement heroics) perquè la disciplina de les societats i les cultures hagi de lluitar en solitari, des de la precarietat i vorejant perpètuament el precipici financer i mediàtic.

Des d’aquí caldria encoratjar les institucions públiques a donar suport a l’Institut Català d’Antropologia perquè algun dia pugui articular novament, més enllà de la migradesa de mitjans de què disposa, la represa dels “Breus Clàssics d’Antropologia” i una distribució editorial amb cara i ulls que abraci els Països Catalans. Si els polítics d’aquest país els continuen negant un rosegó de pa almenys que tinguin la dignitat de suspendre circs imaginaris com el Fòrum, allà on l’especulació i la publicitat de polítics i grans corporacions financeres amaguen la pràctica obscena de proclamar la multiplicitat social a partir de la condemna al naufragi de la nostra pròpia cultura, castigada a la fossilització folkloritzadora més infame. Cal recordar l’elevada quantitat de persones que el Fòrum inclou en plantilla, amb pressupostos multimilionaris a les mans de “gestors” del no-res? Només amb un 0,1% d’aquests recursos, molts dels quals –inversió privada a part– provenen de la gent, es refarien col·leccions de primera línia europea, i en català: això seria una manera digna d’homenatjar la branca de la ciència que més ha fet històricament en el combat per la dignificació i el reconeixement de la diversitat sociocultural dels humans.

Propaganda municipal del PSC-ICV/EUiA-ERC, el 2004, tot preparant els figurants per al Fòrum: “Les grues seran palmeres..., les runes seran platja..., els obrers seran nens..., el riu serà un riu..., el soroll serà diàleg..., l’aigua serà un parc immens..., el 2004 Barcelona serà molt millor... per a tots.”

El preu que imposen els polítics d’aquest país, però, és massa alt: submissió ideològica i frivolitat intel·lectual. Invoquen el “mestissatge” i l’“heterogeneïtat cultural” mentre redoblen el seu menyspreu sistemàtic contra els antropòlegs i la participació ciutadana, potser perquè el pensament etnològic implica per regla general la crítica dels poders establerts en la mesura que assenyala la coherència i la racionalitat d’altres representacions possibles del món i de l’organització social. Alguna publicitat institucional afirma que “el 2004 les runes seran platges”, oblidant-se d’explicitar que llavors l’antropologia en català serà, gràcies a tots ells, un cementiri pertorbador, i que l’especulació moral i urbanística haurà aniquilat tanta vida social, reduïda al mer consum compulsiu d’objectes innecessaris. Plany haver-se de doldre de nou, com si haguéssim quedat enxampats dins l’espiral d’una maleïda cantarella més que gastada, pel que hauria pogut ser i pel que hem esdevingut sota aquest malson inacabable anomenat “Transició”.


dilluns, 20 de febrer de 2017

Reflexos i clarobscurs de la tradició maçònica catalana


Interior de la Biblioteca Pública Arús
(fundada el 1895 pel maçó Rossen Arús).

Reflexos i clarobscurs de la
tradició maçònica catalana
[AVUI, 8-IX-1994]
Gerard Horta

[Pere Sànchez i Ferré, La maçoneria en la societat catalana del segle XX, 1900-1947. Edicions 62. Barcelona, 1994.]

Al primer terç del nostre segle René Guénon i Jean Revière, estudiosos eminents de les tradicions esotèriques europees marginats per l’acadèmia, situaven l’origen de la maçoneria en les nombroses confraries de constructors que renovaven l’arquitectura de l’Edat Mitjana com a continuadors de la tradició Rosa-Creu, al seu torn hereva ideològica en determinats àmbits d’arcaiques tradicions hermètiques. Pere Sànchez ha estudiat la manifestació contemporània catalana d’aquesta doctrina dins La maçoneria a Catalunya 1868-1936 (Ed. 62, 1990), on desautoritzava els dos models historiogràfics a partir dels quals s’ha bastit l’elaboració de la història dels maçons fins ara: d’una banda l’anomenat complotista, que entén aquesta tradició esotèrica com un gran contuberni universal en què no paren d’ordir-se traïcions a la pàtria, l’Estat, etc., model que ha triomfat espectacularment en la historiografia més reaccionària i estaticista (exemple: M. Menéndez y Pelayo); i, d’altra banda, la historiografia d’origen pròpiament maçònic, veritable panegíric de la marxa victoriosa daquesta tradició al llarg del temps. D’això n’ha resultat una pobra aportació al coneixement històric. En vista de la desolació del panorama, el llibre que ressenyem esdevé imprescindible per als estudis futurs de la maçoneria. El treball de l’autor ha estat feixuc i excel·lent en tant que contribueix a il·luminar una part de la foscor que ens envolta. I una part de la il·luminació col·loca es coses al seu lloc: constatem que històricament abunden els practicants dels ritus maçònics que shan preocupat més per adquirir prestigi social i per satisfer les seves ambicions materials i de poder que no pas per esdevenir veritables maçons.



 Referents socials
L’enfocament de Sànchez pretenia defugir un enfocament des de l’estasiologia o l’estudi de la tradició com a moviment social, i pensem que l’autor no ha pogut viatjar enllà de la terra de ningú en què ell mateix va situar-se. Per tant no podem dir que aquesta situació li hagi caigut del cel. Ho diem perquè narració de l’autor és extremament institucionalitzada, la qual cosa palesa o bé una certa voluntarietat per la seva part o bé que la maçoneria no ha fet sinó reflectir les mesquineses generalitzades que operen com a referent dominant en una societat materialista com la nostra. En efecte, l’autor ens presenta els temples de l’orde com a centre de trobada d’homes de classe mitjana-alta amb “aspiracions” públiques, que hi acudeixen cercant-hi el suport que, com a grup de pressió que la maçoneria ha estat contemporàniament, aquesta els podia oferir. Així, el llibre és un relat continu de les picabaralles i les misèries que se succeeixen entre la maçoneria catalana (molt poc catalanista, llevat del parèntesi dels anys trenta) i l’espanyola per afers de poder.

Malgrat que fins a la Segona República –d’ençà del 1931 trobem el mateix amplíssim ventall de projectes socials que trobem fora dels temple maçònics, ja que aquests esdevenen simples miralls de l’exterior– la maçoneria plantejà el combat polític a partir de l’anticatolicisme, el republicanisme i el pacifisme –de fet trobà el seu mitjà d’expressió pública en el lliurepensament–, Pere Sànchez demostra que la repressió de què han estat víctimes els maçons al nostre país i al del costat respon no pas a la seva condició com a tals, sinó a la seva pertinença a partits polítics o organitzacions molestes per a l’Estat.


Anselmo Lorenzo: tipògraf i anarcosindicalista... iniciat en la maçoneria.

Tradicions iniciàtiques
Aquí se’ns revela la necessitat que hi ha, el 1994, d’estudiar a fons els referents culturals que generaren el sorgiment i la supervivència de la maçoneria en societat catalana i com aquest procés es reflectí en el pensament i en les diverses expressions culturals del nostre país –del teatre i la literatura a la vida ordinària no-institucionalitzada de les relacions socials–. I ja no parlem del teosofisme o l’espiritisme, aquest darrer tan profundament vinculat a la classe treballadora urbana catalana i al naixement del feminisme i lantimilitarisme.

Tota tradició iniciàtica comprèn la realització d’un trajecte en què el deixeble malda per reeixir en un procés de transfiguració per esdevenir. I de transfiguracions en el terreny maçònic el llibre no en parla. Els reflexos del desig de transformar el model polític i social establert tenen lloc a la Segona República, i no pas des de la cosmologia maçònica, sinó des de la ideologia política dels militants de partits que es fan formalment practicants maçons –naturalment, només faltaria que això ho atribuíssim a l’autor, que ja ha fet prou de posar-ho en relleu–.

De Jacint Verdaguer a Rafael Vidiella, d’Amàlia Domingo Soler a Andreu Nin, d’Alejandro Lerroux a Lluís Companys, el lector/a descobrirà –a més d’un valuós annex documental i de l’índex de noms– pous i xarxes comunicats sorprenents per a la nostra mirada, i que de maçons formals n’hi ha hagut una pila ben diversa: que pugui fer-ho ho devem a l’esforç magnífic de Sànchez i Ferré, del qual no sabem fins on gosarà arribar quan historiï la maçoneria catalana als nostres dies (continuarem trobant-hi arquitectes i consellers, tanmateix ¿hi trobarem paletes?).

dissabte, 11 de febrer de 2017

De James Bond als Joaquim Horta: els nostres somnis moriran com les llàgrimes a la pluja (versió completa)


Joaquim Horta i Massanés
(20 de novembre del 1930 - 16 de setembre del 2013).  

Pare, tot el que has fet ha tingut sentit.

De James Bond als Joaquim Horta:
els nostres somnis moriran com
les llàgrimes a la plujA
[AVUI, 18-I-2007]
Gerard Horta

Arran de les estrenes regulars de pel·lícules vinculades a la mítica figura creada per Ian Fleming, les onades successives a través de les quals es produeix l’explosió mediàtica de l’univers Bond solen perpetuar amuntegaments compulsius de narracions anecdotitzadores si fa no fa rovellades o previsibles, si no depriments per la buidor merament consumista que desprenen. Ara bé: ni el pas del temps, ni els anestesiaments col·lectius, ni tan sols les polítiques de recuperació d’una memòria esborrada minuciosament i sistemàtica des del 1977 per la majoria d’organitzacions polítiques que avui en fan estendard, poden anul·lar la potència d’experiències humanes que ens esclaten a la consciència. La realitat no s’esgota mai com a font heterogènia de vida, per més que s’enfronti a representacions repetitives que voldrien abraçar-ne totes les explicacions possibles.

Els Joaquim Horta, una nissaga d’editors
Els dies corren, deixem de ser infants i els prestatges d’on som van acollint llibres dels nostres pares. En el cas del meu germà Roger i de mi mateix, nombrosos llibres, ja que mon pare (Joaquim Horta i Massanés, 1930) ha fet d’editor tota la vida, a més d’escriure i traduir. Per exemple, junt amb Manuel de Seabra, traduí del rus al català la poètica completa de Vladímir Maiakovski, i tta la creació teatral. Milers d’exemplars exhaurits fa anys i panys, novament revisats, tot esperant que algun dia hom gosi aplegar-los com una merescuda antologia. Fatídic anhel en un país en què la incompetència, la mesquinesa, l’avarícia i la ignorància malden per esborrar tanta creativitat escopida als marges. El 1968 mon pare ja havia editat autònomament un pilot de llibres, a més de la tasca editorial empresa en altres bandes. A partir del 1971 vingueren les publicacions lligades a la seva feina com a cap d’edicions al Col·legi d’Arquitectes –hi arribà de la mà del magnífic arquitecte Emili Donato, massa poc servil a poders polítics municipals adotzenats, tan falsament progressistes, per rebre encàrrecs públics des del 1979–, i des del 1981, quan l’extrema dreta que guanyà les eleccions al Col·legi l’havia despatxat amb altres companys, vingué la pila de col·leccions que creà i edità –si bé el regidor no era ell– des de la Regidoria d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona fins a jubilar-se’n el 1995.

El seu avi, Joaquim Horta i Boadella (1878-1956) –“impressor noucentista”, com s’esmenta al famós Almanach dels noucentistes (1911), premiat amb medalla d’or a les exposicions de Londres (1913) i Leipzig (1914)–, fou el seu mestre exigent i rigorós, que el va obligar a compartir feina i estudis. Horta i Boadella renovà les arts gràfiques catalanes, com escrigué un dia Daniel Giralt-Miracle, i entre tantes altres obres edità les comunicacions del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana –crec que fou el 1906, cosa que li valgué fitxa policíaca en qualitat de
peligroso independentista catalán– i, fins al 1916, el setmanari Papitu, a més de diverses obres de bibliòfil d’autors catalans des dels anys trenta. Eudald Canibell en lloà la tasca el 1914 dins El Poble Català. El pare de mon pare, Joaquim Horta i Cunill (1905-1933), treballà amb Joaquim Horta i Boadella en la impremta de la Casa Horta i, com ell, viatjà a França de ben jove. Fou un dels editors de la revista L’Instant. Com a autor, a 17 anys publicà Records d’un viatge a França (1922), i més endavant el recull en prosa Esplais (1926), que li valgué el reconeixement de Joaquim Ruyra (algunes de les cartes de Ruyra a ell foren donades al Museu de Blanes). Company de Salvat-Papasseit (mort el 1924), mantingueren correspondència (dins la col·lecció “Antologia Catalana” dirigida per Joaquim Molas i editada als anys seixanta, en l’epistolari de Salvat-Papasseit s’hi troben tres cartes adreçades a Horta i Cunill) i ell edità algun dels treballs de Salvat-Papasseit malgrat que no hi aparegués el nom.

L’Horta i Massanés progenitor de qui escriu això fundà a la segona meitat dels cinquanta la col·lecció “Signe” de poesia catalana, que hi tenia com a director primerament Josep Romeu i Figueres, i a continuació en Joaquim Molas. Hi sortiren poemaris de Salvador Espriu, Pere Quart, J.V. Foix, Carles Riba, Joan Teixidor, Gabriel Ferrater, Joan Perucho, Xavier Amorós, Blai Bonet, etc. A més a més fundà la col·lecció “Fe de vida” en castellà, dirigida per un mandarí famós de casa bona, i publicà llibres d’Agustín Millares, Joaquim Marco, Maria Beneyto, Victoriano Crémer i també d’algun mandarí de casa igualment bona. Amb Joan Oliver i Antoni Mirambell dirigí i edità els “Quaderns de Teatre ADB” (Associació Dramàtica de Barcelona), en què es publicaren per primera vegada traduccions al català d’obres de Tenesse Williams, Txékhov, Saunders Lewis, Anouhil, Brecht, Beckett, Sartre, Dürrenmat i Arnold Wesker. Així mateix, hi edità autors catalans com Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Joan Oliver mateix, Nicolau M. Rubió... Emprengué moltíssimes més accions, alhora que ma mare Paula ens infantava a mi i a mon germà, als seixanta.

Amb altres companys mon pare havia participat el 1955 a fundar la primera cèl·lula de Cultura –actualment, deessa de l’estat modern i mamella concupiscent per a càrrecs de tota mena amb hipoteques pendents; durant el XIX i una part del XX, una eina per a la revolució– del PSUC després de la Guerra Civil, en un país feixistitzat, amb els anarquistes aniquilats a les presons –una tasca en la qual el PSUC ja s’hi esmerçà de valent el 1937, sense que encara avui hagi gosat demanar “perdó”: heus ací les arrels stalinistes de l’ecosocialisme o capitalisme d’esquerres–, o bé afusellats directament a casa fins al 1952, o condemnats a l’exili des del 1939. Ho féu entre altres amb en Francesc Rodon, que ara com ara continua conduint a contracorrent el Museu Monjo de Vilassar de Mar, i Joaquim Marco, Josep Fontana, Feliu Formosa i Manuel Sacristán al capdavant. Des de fora i com a  autònoms feien feina, en les dècades dramàtiques dels cinquanta i els seixanta, en Josep Termes i en Molas, el qual em regalava de menut els pòsters en color que Tele/eXprés publicava els diumenges dels jugadors del Barça i el Sabadell, amb els quals jo empastifava les parets de l’habitació de casa.

I Bond, James Bond?
A la segona part dels seixanta Catalunya continuava sent, bàsicament, un país feixistitzat i feixista. Mon pare ja havia passat per la Model i ma mare, vinguda d’un poblet del País Basc, amagava literalment els llibres de Marx sota el bressol en què jo conspirava mentre la bòfia contaminava la casa. La contestació al país, minoritària i minoritzada, s’ha volgut fer creure que abraçava aquells autoanomenats “patriotes” –quina paraula– que rere la senyera hi amagaven la butxaca, tan compromesos amb l’ordre burgès i, finalment, amb l’ordre imperialista i feixista d’una Espanya delirant. La gestió, el poder, el crucifix, la cultura, la democràcia, el progrés, el país, són factors per ocultar, encara ara, les butxaques de tants, fetes d’egoisme i dinàmiques economicopolítiques obscenes, tant com els mitjans a través dels quals se simbolitzen. Aquest poble de butxaques buides ha fet saber al passat que el seu país anava per una altra banda. Vegeu els més impressionants homenatges funeraris que ha executat: Verdaguer, Macià i Durruti. L’un transcendeix la impostura classista d’una església que predica el que no practica; l’altre, l’afirmació nacional davant la incontestabilitat del totalitarisme espanyolista; i el darrer, la del capitalisme i la jerarquització social.

Als seixanta els meus pares van tastar l’agror de la ruïna econòmica: publicar en català el que publicaven, quina bogeria, i malgrat tot van fer-ho. Durant catorze anys mon germà i jo anàrem a l’escola Isabel de Villena de la Carme Serrallonga, i als períodes més fotuts hi érem sense pagar, igual que l’Harmonia, la filla de l’Àngel Carmona –quanta feina silenciada! (vegeu-ne Les dues Catalunyes, 1969) – i la María Luisa Pérez, i molts altres. Al Villena hi havia companys com la Betty Alsina, l’Albert Mestres, el Mixo Cid, l’Enric Cassases, el Pau Riba, distintes microgeneracions cada una de les quals incloïa uns quants éssers estranyats crònicament, inclosos alguns professors. Com succeïa en totes les escoles, s’hi representava una explosió continguda, ansiosa de fer cristal·litzar el que fos com fos. També hi era el Ramon Huix, company des que érem mocosos, el qual volgué deixar els estudis a setze anys per entrar a treballar a les cinc de la matinada a l’antic escorxador de l’actual parc Joan Miró: somiàvem, pobres adolescents ingenus, una revolució social i una independència que no viurem mai. Durant la guerra, un avi seu de la CNT morí al front d’un tret a l’esquena, que era l’estratègia stalinista en voga. L’Huix defensa la rotunda experiència de contraculturalitat de poder llegir Bond en català als temps tèrbols en què nosaltres encara no sabíem llegir (malgrat que Aymà busqués en part, com veurem, de fer amb Bond un negoci que havia de resultar impossible).

Als temps de patiments materials a casa, cap “patriota” regionalista (en diuen nacionalistes, de fet) amb calés llargs féu un cop de mà als meus pares, ni tampoc cap mandarí de la burgesia “esquerranosa” i catalanoespanyolista, tan cofois tots plegats de si mateixos, la seva riquesa i les seves raons. Mon pare ja havia saltat del PSUC per criticar-ne la direcció. Desconec, ara i tot, què em provoca més intensa repugnància: resolució fatal per a una interrogació complexa. Del 1967 al 1971 el pare treballà per a l
Enciclopèdia Catalana, cridat per en Jordi Carbonell: redactà les entrades sobre jazz, blues i literatura sud-americana, de la lletra A a la C: llavors arribà un senyor anomenat Carreras –crec que és això– i el féu fora per roig... Patriotes, en diuen.

A propòsit d’això, que ningú no pensi que les coses van gaire d’una altra manera. Bé, potser sí: des del 1978 els sindicalistes són buròcrates de despatx, mentre la repressió sindical prossegueix amb impunitat als llocs de treball de sectors públics i privats, junt amb una precarització fora mida, una especulació desbordada i una inflació salvatge amb l’excusa de la unificació monetària de l’euro. I hi ha més novetats, és cert: veterans polítics d’esquerra que fa trenta anys no haurien acudit a Torras i Bages ara hi remeten sense embuts, deixant-hi pel camí en Roca i Ferreras, la Isabel Vilà, l’Emili Guanyavents, la Teresa Claramunt, i Robrenyo, Cortiella, Llunas, Vallmitjana, Jaume Brossa, Víctor Folch, Nogueras Oller, Anselm Lorenzo: la llarguíssima, no prou sabuda relació dels qui proveeixen de sentit aquest país. Com, si no, la imatge catalana de la Rosa de Foc arribà fins a la Xina? A través de la lluita exemplar, des del XIX, d’un proletariat generador d’homes com el Noi del Sucre, el qual assenyalava amb senzillesa: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.

Dels anys seixanta del ja passat segle XX ens va arribar un dels fruits de l’estada del meu pare a l’editorial Aymà: els 12 llibres de James Bond. En Joan Oliver (Pere Quart) n’era el director literari, i el meu progenitor hi col·laborava amb en Manuel Fernández Nieto i més endavant amb en Lluís Permanyer. Tots ells dirigits per Joan-Baptista Cendrós –home d’ordre, tant, que mon pare se n’hagué d’anar d’Aymà–. Un dia Cendrós trucà a la colla des de Londres: visionari, acabava d’adquirir els drets de les novel·les de Fleming, Ian Fleming, per editar Bond en català. Així naixia la col·lecció “Enjòlit”, en la qual s’enquibiren obres brillants de Julian Semíònov, Len Deighton, Eric Ambler i aquestes 12 novel·les que tinc, davant meu, sobre un personatge –James Bond– que un fragment de la contracoberta presentava així en cada llibre: “El protagonista d’aquesta sèrie d’aventures fabuloses, que des d’ara podem llegir en català, és JAMES BOND, l’agent secret 007, un home disciplinat, astut, fort, implacable, impàvid. Refinat en els plaers sensuals. El nostre heroi és un home d’acció i un mundà.” Com no fer-ne, d’aquest Bond, un referent central? Què importava la seva adscripció monàrquica a una màquina colonitzadora que ha desintegrat mig planeta?

El disseny de la coberta era del pintor J. Mumbrú: s’hi mostrava la fotografia d’una mà empunyant una pistola el canó de la qual prosseguia pel llom i la contracoberta, i que en comptes de disparar una bala disparava un concloent “007”. De cada coberta se’n modificava solament el color de la tinta del títol. Les traduccions foren a càrrec de Fermí Vergés (Des de Rússia amb amor i Casino Royale, 1964), Rafael Tasis i Marca (Goldfinger, 1964), Ramon Planes (El Doctor No, 1964), Joana Givanel (Viure i deixar morir, 1964), F. Camps (Operació Tromba, 1964), Xavier Romeu (Sabotatge i Només es viu dues vegades, 1964; Al servei secret de sa majestat, 1965), Melcior Quintana (Diamants eterns, 1965), Miquel Martí i Pol (L’espia que m’estimava, 1965) i Josep-Miquel Sobré (L’home de la pistola d’or, 1965). En dos anys, tot Bond.

Cadascun d’aquests 12 llibres apostolitza el recorregut plaent de saber que la il·luminació a través de la literatura és a l’abast de tothom, no sé m’acut com més exalçar-los. Tres versos del poeta japonès Bashộ (1643-1694) encapçalaven Només es viu dues vegades:Només es viu dues vegades:/la primera, en néixer;/la segona, quan s’és davant de la mort.” El lapse intermedi deu ser el període en què un es fa espia, una labor a què Jim Morrison consagrà una de les seves cançons el 1971.

Dolentons contra Bonds
A l’inici dels vuitanta, en què en Genís Cano endegava la contracultural revista Trilateral, de tant en tant hom es dedicava amb el Raimond Chaves i la Marta Fontanals a fer pintades en matinades sense aurora boreal. Amb esprais de colors llampants començàvem posant SPECTRA, llei no escrita o Bonds contra dolents o Universal Import/Export i acabàvem escrivint Zuric 1917: Tristan Tzara juga a escacs contra Lenin i no sé quantes efusions desconcertants més. Signàvem SPECTRA –l’organització del Dr. No– i potser devíem mirar d’establir una imatge de l’univers Bond i alhora un estrambòtic paradigma per a l’acció social, en cerca d’estímuls rupturistes decididament exòtics, a més de les barricades als carrers en què participàvem des del 1977. Manuel Delgado com a antropòleg dins Carrer, festa i revolta i David Castillo com a novel·lista dins El cel de l’infern han copsat fins a quin punt unes barricades fetes d’odi social tant com d’amor han donat sentit a un sector de la societat catalana actual. Són a tocar, ben a prop, amb els seus manifestants assassinats i represaliats, i són alhora tan lluny, esborrades com sempre dels manuals escolars d’història.

Quan el 1991 ja m’havia fet un pèl gran i vaig publicar a L’Aixernador, amb en Francesc Rodon, el primer minúscul poemari Queda’t a Macau a aprèn-ne! (ponderat com una cosa en què dansaven coses només pel mateix Castillo i pel Francesc Parcerisas), hi havia una prosa ballada titulada Spectra a la societat (Assassinar Bond), de la qual vaig fer centenars de fulls volants que anava escampant per Gràcia. Hom prenia partit pels dolents de SPECTRA i no pel bo de Bond. El que s’hi traslluïa és irrellevant, ja se sap, un cert malestar per l’estat de les coses i per una transició transfigurada en transacció, com assenyalà en Xavier Cañadas a Entremuros (crònica, del 1978 al 1984, d’anys de tortures a les presons per a presos polítics i socials, i per als militants anarquistes injustament acusats d’incendiar l’Scala, en un episodi més que continua restant amagat). Spectra a la societat havia nascut als temps espectrals en què el poderós Jordi Pope ens enlluernava amb el sublim Full d’Artesà, en què una Gràcia avui moribunda sota l’especulació immobiliària esdevenia el barri urbà dels Països Catalans amb un percentatge més elevat de vots contra l’ingrés a l’OTAN i en què el “cambio”, tombat amb rapidesa extrema en “cambiazo”, enfilava cap al postfranquisme amb l’objectiu de no sortir-ne mai més. I, efectivament, ni llegint Bond en català no n’hem sortit.  

Capital, reietons, església, exèrcit, fronteres, constitució i –això sí– policia amb les quatre barres brodades a l’uniforme, afanyosos de defensar l’anterior. Mirant els anys setanta i confrontant-ho amb el present, no puc evitar una sensació de vegades molt terrible de catàstrofe fatal. Fa unes setmanes, el dia de la presa de possessió del nou president de la Generalitat, el pas pel 80% de la plaça Sant Jaume de Barcelona estava barrat als transeünts, ocupada per mossos d’esquadra. Igual que sota el franquisme, en nom de la seguretat, els escenaris són disposats perquè la ciutadania consigni públicament que existeix de debò només en la mesura que assumeixi la seva condició de figurants d’una obra que no ha escrit i que per força ha d’admirar i aplaudir. La crida a la seguretat apel·la sempre, implícitament, a la seguretat del poder, no pas a la del poble. Diuen que la República era convulsa, però en Lluís Companys rodava pels carrers, o venia un president espanyol i als carrers ni controls ni policia amb tanques ni res, i qui volia tocant-los, apropant-s’hi, cridant. Paradoxes de la història: és amb la gloriosa parademocràcia borbònica del 2006 que la plaça de Sant Jaume s’omple d’una policia que ocupa quasi tot l’espai i que en desplaça –mai millor dit– els passavolants accidentals. Les imatges recents de polítics a Barcelona envoltats d’antiavalots al carrer per aïllar-los de la ciutadania contestatària són demolidores. Pot un polític d’esquerres afirmar que si no es compleix la legalitat no es pot dialogar? Si tanta gent no hagués emprès vagues il·legals ni hagués ocupat els carrers al segle XIX o als anys seixanta del segle XX o ara mateix no hi hauria ni un dia de descans setmanal ni sanitat pública ni res de res (ni ells serien al poder, cobrant i cobrant diners públics durant mitja vida): tot avenç social és el fruit de conquestes duríssimes i penoses que han implicat un desafiament de la legalitat establerta. Haver-ho d’explicar encara avui no manifesta sinó l’immens fracàs en què estem immergits.

En definitiva, ¿quin futur toparem en un paisatge en què no es remet ni a Bond ni a SPECTRA ni a la col·lecció “Enjòlit”, ni a qualsevol altra cosa en què hi hagi una mica de vida, com a vies de contacte amb realitats denses, sinó als grisos tòpics de sempre esbombats per les 150 patums de sempre?: periodistes semicèlebres i tertulians graponerament ineptes, ignorants, fins de parlar i escriure amb uns certs recursos. Potser en aquest futur que és l’ara com ara l’Arturito –permeteu-me la llicència col·loquial– rodarà pel Club Nàutic de Vilassar, i en Clos pel Port Olímpic de Barcelona o pel Port Fòrum: tots dos recordaran per ventura els temps en què la senyera servia perquè els amics de partit edifiquessin sense parar tot tapant que, aleshores i ara, un vint per cent dels catalans sobreviu al llindar de la pobresa; els treballadors es desesperaran per fer-se a la Seguretat Social una anàlisi que no arriba mai; retrem culte a la imbecil·litat generalitzada i als ninots que ens adoctrinen en “notícies” que legitimen l’ordre establert mentre cadascú mira de salvar la seva pròpia pell; mon pare quedarà, que jo sàpiga, com l’única persona –l’altra és una patum més, per això se’n féu cosa pública– que ha rebutjat en privat la Creu de Sant Jordi –fou sota el govern de Jordi Pujol–, i a empentes i rodolons anirem relligant, refent i desfent la nostra vinculació amb la realitat per mitjà de conceptualitzacions canviants sobre un món frenètic, ferotge, implacable.

El 1964, el narrador de Casino Royale deia (pàg. 168): “El mar era en calma i ben llis en sortir el Sol. Les petites onades llepaven peresosament la sorra. Feia fresca, però en Bond es tragué la jaqueta i caminà arran d’aigua fins al lloc on s’havia banyat abans. S’anà ficant al mar lentament i deliberada fins que l’aigua li arribà al coll. Aixecà els peus del sòl i se submergí amb el nas i els ulls closos.” No sé què hi ha al fons del mar, ni sé tampoc d’on ve la fe, m’adono de com actua i provo de sostenir idees per bé que no paro de preguntar-me fins a quin punt són elles que em sostenen, articulant orientacions vitals que a la fi coneixeré que no provenen del meu interior, sinó de les pel·lícules i els llibres que m’han format: Bond, el Dr. No, l’espia que m’estimava... Àrid 2007, en un Casino Royale –cinema només en castellà sisplau, a 6 euros i escaig, i “jeu i calla, gos!”, que diria l’Adrià Puntí, germà del Pep– sense David Niven ni Sean Connery ni l’SMERSH.

Del formidable vertigen crepuscular entorn de la fi d’una era que s’encarna en cadascun de nosaltres; de les actituds buides amb què inconscientment i d’una manera col·lectiva es convé a qualificar el món per expulsar-ne l’anòmal, l’excèntric, l’il·lògic; de les revisitacions titàniques del conflicte quan menys es desitja; dels indígenes catalans llibertaris i afins; dels explotats, les lluites i les victòries; de resistències, confluències, trànsits, somnis i derrotes; dels móns paral·lels, la col·lecció “Enjòlit” i l’esclat de Bond a la Catalunya del 1964 i el 1965, en quedaran els fragments arrossegats en totes direccions pels vents del Sol cap a qui sap quines destinacions. Ho proclamava el 1982 a Blade Runner un replicant –Rutger Hauer– dalt d’un terrat solitari dels Apartaments Bradbury, en negra nit de diluvi i bategant de vida tot just abans de traspassar: “...tots aquests moments desapareixeran en el temps com les llàgrimes a la pluja”. Com escrigué temps abans Fleming, per boca de Bond, “el dolor no serà més fort: diferent, només”.