divendres, 28 d’octubre de 2016

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (16)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (16)
[EL VIDRE AL COR, 20-IX-2016]
 Gerard Horta 


Fantasmagoria. Les coses dabans han passat.

Els colors fan de pont amb un món altre. No necessàriament serà senzill, ni agradable.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

La COS UB amb TransFormem UB per tombar el model d’universitat-empresa i el sindicalisme groc

Un 1 de Maig entre tants: la COS i l’Esquerra Independentista manifestant-nos davant la Universitat de Barcelona.

LA COS UB AMB TRANSFORMEM UB PER TOMBAR EL MODEL D’UNIVERSITAT-EMPRESA I EL SINDICALISME GROC
[L’ACCENT, 22-X-2016]
Gerard Horta

D’on venim?
Al juliol del 2012 va néixer la secció sindical de la Coordinadora Obrera Sindical dels Països Catalans (COS UB) a la Universitat de Barcelona, al cap de poc temps que s’hagués fundat la secció de COS TMB. Al grup inicial hi havia gent que havia militat en altres sindicats durant molts anys –alguna de la qual era, alhora, militant de l’Esquerra Independentista– i gent sense experiència sindical, però decidida a organitzar una eina de combat. Veníem de desencisos sindicals profunds i de la derrota del Pla Bolonya, tot i que al maig del 2012 s’havien produït les últimes grans vagues –que en campus com el de Mundet arribaren a les tres setmanes, protagonitzades per l’alumnat al final del curs amb el suport d’un petit sector del professorat–. Des d’aleshores la COS UB ens hem cohesionat com un grup heterogeni que agrupa docents, investigadors i treballadors d’administració i serveis (funcionaris i laborals). Més enllà de les demandes sectorials per a cada categoria laboral, volíem trencar les estratificacions habituals i situar-nos com un instrument horitzontal, assembleari i racionalment combatiu respecte al model d’universitat-empresa dominant i d’un sindicalisme professionalitzat, molt variat d’alliberats, sempre pactista amb els poders establerts.

Què hem fet al llarg d’aquests quatre anys? Inicialment, difondre la nostra existència i el nostre programa reivindicatiu, i a partir del febrer del 2013 proposar la unitat d’acció a tots els comitès d’empresa de la UB (la qual proposta fou desoïda per la resta de sindicats). Vam començar a treballar: organitzant assemblees informatives i decisòries, quatre reclamacions col·lectives per part del professorat precari que van agrupar més d’un centenar de professors, convocant totes les vagues esdevingudes a la UB des d’aleshores –inclosa una l’any passat en solidaritat amb els estudiants (no recordem en la història de la UB cap situació semblant)–, donant impuls i suport total a la creació i a la lluita de l’Assemblea de Professorat Reclamant (el 2014, l’APR va obtenir un 34% dels vots totals al Claustre tot i presentar-se només a la meitat de facultats), sent l’únic sindicat a mobilitzar-nos contra l'Estatut UB –amb els estudiants autònoms, i que vam aconseguir aturar–, duent a terme i participant de manifestacions i tancades al rectorat, produint anàlisis crítiques i propostes alternatives a les polítiques universitàries vigents, fent feina regular dins el marc de l’APR al Claustre i al Consell de Govern, difonent continguts, anàlisis legislatives i accions judicials individuals... tot plegat, perseverant un cop i un altre davant dels incompliments de la UB. A nivell estudiantil, hem rebut sempre el suport dels quatre nuclis del SEPC de la UB, i hem col·laborat junts en múltiples ocasions donant-los també suport, i a la unitat d’acció amb els estudiants autònoms i llibertaris en les assemblees de facultat. Hem actuat als diversos àmbits sociolaborals de la UB com hem pogut i com hem sabut, si bé dins l’àmbit acadèmic la gent té molta por, alhora que l’aflorament sobtat d’ambicions inconfessables esbiaixa posicionaments que de cop i volta apareixen enlluernats pels cants de sirena de la gent de dalt o de suposats companys de viatge.

La vida d’una secció sindical combativa no és senzilla, ja que la dimensió sociolaboral és absent de les grans estructures polítiques i mediàtiques a través de les quals naufraguem pel dia a dia, i la pressió que s’exerceix sobre les persones que opten per bellugar-se reivindicativament no és contrabalançada per suports massius a escala interna i externa als llocs de feina.

El perquè de TransFormem UB
Molt més de la meitat dels docents i investigadors de la UB no són funcionaris, sinó treballadors laborals: més de 4.000. D’aquests, hi ha uns 2.000 professors precaris, un nombre rellevant dels quals –la UB no facilita les dades– exerceix el 75% de la feina d’un funcionari cobrant, però, prop de 500 € nets al mes. D’aquesta situació en són corresponsables implícits els sindicats que des del 2004 dirigeixen el comitè d’empresa de Personal Docent i Investigador-laboral de la UB: CCOO, UGT i CSIF. El paper dels representants d’aquests sindicats als comitès d’empresa successius ha estat nefast. Les lluites de la COS UB perquè l’equip de govern de l’exrector Dídac Ramírez s’obrís a negociar la resolució del professorat més precaritzat conduïren enguany a dues reunions d’aquest equip amb la presidència del comitè d’empresa (CCOO), de les quals ha resultat la millora de la situació salarial de 25 (vint-i-cinc) professors associats... dels 2.000 de precaritzats que hi ha. Això faria riure si no fos pel patiment de tants companys i companyes amb sous de misèria mentre miren de desenvolupar la carrera acadèmica. Als comitès d’empresa de funcionaris de la UB hi ha gent de tots els colors que hi porta entre 15 i 25 anys, veritables aristocràcies amb el cul ben escalfat.

Abans de l’estiu la COS UB rebérem una proposta de la CGT-Plataforma de Professorat Associat per anar junts. Vam posar-nos d’acord en el programa que va aportar la COS UB, en el qual s’integraren apartats proposats per la CGT-PPA i, posteriorment, per l’Assemblea de Professorat Reclamant, la qual també ponderà les bondats d’anar tothom junt. En el cas de la COS UB, la majoria de la secció valorà més allò que potencialment semblaria positiu que no el contrari. El temps dirà si ens vam equivocar o no. Fent aquest pas hem volgut donar motius per nodrir molta gent d’esperança.

Una cosa que ha fet la COS UB és cedir a la CGT l’enregistrament dels delegats a nom seu perquè així la CGT superi el 10% de delegats a la Mesa d’Universitats públiques catalanes, ja que això permetrà tirar endavant la petició d’aquest sindicat que s’elabori un nou conveni col·lectiu per a les universitats públiques, car actualment –subjecteu-vos fort– ens regim per un conveni del 2006 –amb el  implícit de CCOO i UGT i de tot l’arc parlamentari de Catalunya–. El treball que hem fet i que estem fent en aquesta campanya és digne d’elogi. Hem anat més enllà de la sigla –tant de bo succeeixi això en direcció contrària al futur– per aprofundir un procés de llarga durada: organitzar, dotar de bagatge politicosindical, lluitar. Ser al comitè d’empresa no és més que un instrument per aprofundir els graus de mobilització.

El programa que vam elaborar abraça diversos àmbits amb relació a la precarització laboral, les mesures concretes respecte a les problemàtiques de les diverses categories laborals (professorat associat, col·laborador, lector, agregat interí i agregat, i becaris de recerca pre i postdoctorals), la igualtat d’oportunitats, la conciliació laboral i familiar, la diversitat de gènere, la participació amb relació a l’activitat assembleària i a la vinculació amb l’activitat del comitè d’empresa i el model mateix d’universitat dins la societat capitalista. D’alguna manera reflecteix l’extensa gamma de problemàtiques que afrontem, tenint en compte la manca de projectes de model d’universitat, el deute e 80 M € de la Generalitat a la UB o la introducció del gran capital en òrgans universitaris. Ens hem guanyat el respecte com un sindicat honest i combatiu i cridem a militar-hi, si bé una manera que la gent que no mou un dit durant tot l’any hi doni suport és votar, el dia 27-O, TransFormem UB. Ja veurem quina és la nostra capacitat real per transformar les coses en un medi despolititzador en què hi ha qui creu que exercir de professor a la universitat és més digne que treballar com a escombriaire al carrer.

Si el panorama fos un altre estaríem desenvolupant la potència popular amb processos veritablement combatius per conquerir el que ens pertany: la universitat pública. Tanmateix, això només són quatre notes per cridar a la participació el dijous 27-O. És fonamental guanyar i sobretot obtenir majoria al comitè d’empresa –si no, la victòria no haurà servit de gaire–, però mantenir un rumb combatiu no és senzill, per això és primordial enfortir tant la COS UB com, paral·lelament, els processos de decisió col·lectiva. Som-hi.

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Lévi-Strauss, els mitjans de comunicació i l'antropologia social

Claude Lévi-Strauss (1908-2009).

LÉVI-STRAUSS, ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
I L’ANTROPOLOGIA SOCIAL
[AVUI, 5-V-2005]
Gerard Horta

La invisibilització mediàtica de l’antropologia com a saber i com a disciplina científica, i la incompetència dels poders instituïts a l’hora d’entendre la rellevància de la seva aportació a la comprensió dels processos complexos de les societats i les cultures humanes –enteses com a sistemes de relacions i xarxes de significacions a partir dels vincles entre les representacions i les pràctiques socials (de com simbolitzem i signifiquem la societat a com l’organitzem empíricament en les condicions materials de la vida col·lectiva)–, van ser objecte d’un comentari aquí fa temps (AVUI, 5-VI-2003).

Respecte a l’univers mediàtic, no cal escarrassar-s’hi: la major part del periodisme públic català dels darrers 25 anys ha projectat fins avui mateix el desinterès dels seus professionals per qualsevol raonament intemperant que demani més de deu minuts mal comptats d’espai radiofònic, televisiu o escrit: tòpics, ignorància, vacuïtat, prejudicis, superficialitzacions i literalitzacions esdevenen els màxims referents de massa professionals entestats a concebre les audiències en qualitat de subjectes imbècils intel·lectualment passius, incapaços de poder pensar més enllà del que raona un periodista de moda o un opinaire aplicat. Quant als polítics professionals, a més de mantenir la manca absoluta de suport a l’antropologia escrita en català, obvien sistemàticament l’aportació de la recerca i el coneixement antropològics –en la reflexió i en el treball de camp– en la mesura que els solen complicar les coses, atesa la necessitat de l’antropòleg de situar qualsevol fenomen social amb relació als fenòmens socials que l’envolten: en un món conflictiu, el relativisme antropològic entès com la constatació de la diversitat humana de possibilitats d’organitzar-se socialment i de construir-se simbòlicament des de la varietat d’esquemes explicatius, i també la denúncia dels processos de segregació, marginació, discriminació i de dominació contemporanis, sovint impliquen un qüestionament de les pràctiques classistes i etnocentristes dels poders polítics, econòmics i culturals.


Els discursejos banals
Com més s’estenen els discursejos banals i banalitzadors sobre la interculturalitat i el multiculturalisme, com més s’eleva reiteradament, fins a l’extenuació, la presència d’aquells personatges que des d’altres camps graponegen amb una frivolitat desacomplexada i insubstancial conceptes que han estat centrals en l’antropologia des del segle XIX –com ara el de cultura– a fi de dissoldrels en la nul·litat intel·lectual més absoluta, més s’escup l’antropologia cap al camp de les ciències ocultes. En definitiva, per a què poden servir els centenars de milers d’estudis antropològics desenvolupats als darrers 150 anys sobre les societats i cultures d’aquest planeta? A Catalunya, per res: n’és aclaridor, a propòsit d’això, l’espai que ocupa l’antropologia social als textos escolars de secundària i batxillerat –cap, nul, zero a l’esquerra–. Tant se val que totes les alteritats possibles aflorin a Occident mateix, ni que l’heterogeneïtat esclatant de les societats humanes desafiï des de racionalitats múltiples qualsevol procés econòmic o cultural de mundialització. Les pitjors dimensions de levolucionisme del XIX –la consideració de la societat occidental blanca com a culminació de lúnic model possible de progrés de la humanitat– són ben presents, encara, en els àmbits mencionats, obstinats a folkloritzar i fossilitzar les construccions socioculturals classificades com a diferències –i que al capdavall no són sinó el resultat d’un procés previ de diferenciació social des d'una posició de poder fonamentada en segles de jerarquització i explotació colonial–, i a negar els principis dinàmics recurrents i inherents de tota societat.


Premi Internacional Catalunya
Els mitjans de comunicació, prou ensinistrats a equiparar les representacions institucionals del món amb el món mateix, només podien dedicar quatre ratlles a l’antropologia perquè Lévi-Strauss ha rebut el Premi Internacional Catalunya. A les imatges que TV3 va oferir dels llibres de Lévi-Strauss en català i castellà, ni tan sols poguérem veure la coberta de la traducció que Martí i Pol féu de Tristos tròpics (Anagrama, 1969, que s’acaba de reeditar) –en català solament veiérem, i gràcies, la que féu d’El pensament salvatge (Edicions 62/Diputació de Barcelona, 1985)–, ni encara menys veiérem cap referència a Raça i història (Edicions 62, 1969) o a De prop i de lluny (Oríon 93, 1990). Dels pel broc gros 24 llibres escrits per Lévi-Strauss, només quatre es troben en català i, naturalment, que n’hi hagi d’exhaurits obligava a aconseguir-ne els exemplars per altres mitjans: bufff, quina feinada! Què importa reconèixer la feina dels qui editaren antropologia en català als anys negres del franquisme i més endavant? D’això en diuen “donar corda al català”.

En una pràctica feta quasi exclusivament de llocs comuns –per als mitjans, amb prou feines existeix en aquest país algun altre poeta que no sigui Martí i Pol–, mancances semblants resulten del tot expressives entorn dels límits i criteris precaris que guien la mal anomenada informació. No és casual: la producció antropològica catalana, històricament la més potent dins el panorama estatal, du més de 25 anys sent bandejada dels mitjans de comunicació: els bunyols de folklòriques nonagenàries parafeixistes, els pets d’actrius i actors de serials televisius, els acudits de les patumetes de fira de les tertúlies polítiques i culturals o un monarca fent-se borilles mereixen més atenció. Així com antropòlegs i antropòlogues del país roden pels cinc continents compartint, fent conèixer i publicant les seves recerques en altres llengües, en canvi les seves publicacions en català i castellà són, per regla general, menystingudes un cop i un altre per l’aparador mediàtic d’aquí.

En conjunt, no s’ha explicat amb cara i ulls què caram ha estat l’obra de Lévi-Strauss: ni els directors ni els caps de les seccions diàries d’Opinió, Societat i Cultura del conjunt de la premsa catalana no han acudit als antropòlegs perquè ens en fessin cinc cèntims. Probablement Lévi-Strauss és el premiat que menys espai mediàtic ha rebut: les televisions i ràdios públiques s’han cobert novament de glòria. Costa concebre un periodisme crític, lliure, delerós d’acumular coneixement i d’aprofundir la comprensió del món, més amb la voluntat d’escoltar i d’aprendre a preguntar-se coses que no d’esbombar respostes i formes interpretatives mastegades deu mil cops. De la infamant presència de caps parlants, ments fràgils i argumentacions lleugeres, de l’aclaparadora i multitudinària repetició d’una buidor conduïda, cada dia, fins a l’extrem anorreador del no-res sempre en voga, de les innumerables apel·lacions suades a la “ciutadania” mentre la “ciutadania” resta exclosa als marges, de tot això difícilment en pot sortir la construcció d’un país en termes mínimament emancipadors perquè es proveeixi a si mateix de bagatges densos amb vista a la reflexió i l’acció socials transformadores.


Si més no, Lévi-Strauss ha rebut un premi a Catalunya. Al cap i a la fi, malgrat tot, la col·lectivitat antropològica catalana continua exercint –rere d’aquest premi– la seva estrambòtica tasca: mostrar els vincles entre les maneres com els humans es pensen i el que fan, entre les maneres com es relacionen i les maneres com se signifiquen, entre com conceben i com e srepresenten l’univers i com organitzen la societat que alhora els organitza. Però, és clar, quin interès pot tenir pensar i repensar el món en un medi social que s’obstina a perpetuar el desdeny del pensament?

Temps feixucs per a una antropologia més viva que mai a casa nostra; qui sap si és per això que continua dempeus. De tanta estranya necessitat silenciosa.