divendres, 30 de setembre de 2016

Monuments, nomenclàtor i nomenaments honorífics de fills i filles predilectes de Barcelona

Monumento a los caídos... aterrat (Barcelona, 2005).
Heus ací la sempre viva iconoclàstia catalana.
 
monuments, nomenclàtor i nomenamentS
honoríficS de fills i filles
predilectes de BARCELONA
[EL VIDRE AL COR, 24-VII-2015]
Gerard Horta

Pel que sembla el bust situacional no ens permet veure el bosc estructural. És el que succeeix quan les socialdemocràcies regionalistes encadenen governs del 1979 al 2015: som davant d’una simbolització de Barcelona deutora de les derrotes contra el feixisme i contra els totalitarismes que el precediren. Al davant, uns governants avesats a expandir la propaganda populista, sabedors del poder de la representació mediàtica: molles per acallar les feres, detalls perquè res no canviï... nomenarem una comissió perquè ho estudiï tot plegat, potser?

Per ventura algú, algun dia, podria plantejar-se seriosament i rigorosa desborrar els signes urbans que simbolitzen l’opressió nacional, de classe i de gènere en els àmbits de la construcció monumental, el nomenclàtor i el nomenament honorífic de fills i filles predilectes de la ciutat, i alhora desenvolupar polítiques culturals explicatives del sentit polític de construir la memòria social d’aquelles persones i col·lectius que al llarg de la història de Barcelona han cristal·litzat com a lluites populars, individuals i col·lectives, per superar l’opressió feudal i capitalista, el procés colonial espanyol i el model de relacions patriarcal.

Això demana la substitució, d’acord amb aquests principis, d’una bona part dels actuals monuments, noms de carrers, plaques commemoratives i nomenaments honorífics per d’altres que s’avinguin amb la memòria emancipadora, revolucionària i internacionalista que pretenem honorar. Per recordar, és a dir, per tenir present qui som, d’on venim i cap on volem anar. És el que van fer els nostres avantpassats el 1936 (fins i tot els anarquistes preservaren el monument de Jacint Verdaguer i la Sagrada Família dAntoni Gaudí: tots dos, amics del poble.).

dimecres, 28 de setembre de 2016

dimarts, 27 de setembre de 2016

Un pòrtic fosc de l'heroisme


Un pòrtic fosc de l’heroisme 
[QUEDA'T A MACAU I APRÈN-NE,
 L'Aixernador, Argentona, 1991]
Gerard Horta

Del seu cos visqueren un macarró,
la filla adolescent
i un gos de cap rabiós.
Amb la seva ira embolcallaren
Mart, la Terra i el Sol.

(L’amant. Folladora d’un món en flames.)        

En morir no plorà ningú.
De les putes assassinades
continuaren dient-ne “democràcia”
i de les roses roges calcinades,
“bosc”.

dissabte, 24 de setembre de 2016

Josep Robrenyo o la sàtira dels desemparats



Josep Robrenyo.

JOSEP ROBRENYO  O LA SÀTIRA DELS DESEMPARATS
AVUI (20-I-2000)
Gerard Horta

[Josep Robrenyo, Tres peces. Edició d’Albert Mestres. Proa. Barcelona, 1998.]

Per commemorar el 160è aniversari de la mort del poeta, actor i dramaturg Josep Robrenyo (1783?-1838) Proa n’ha publicat un recull teatral titulat Tres peces (el qual inclou El sarau de la patacada o Juan i Eulàlia, La fugida de la Regència de la Seu d’Urgell, i desgràcies del pare Llibori i Lo jaio de Reus), amb la intenció d’anar retornant gradualment a la llum pública la seva obra.

Contextos i encallades
Nascut a Barcelona entre el 1782 i el 1784, fill de pares menestrals, Josep Robrenyo i Tort treballa de fuster i gravador. El 1811 ingressa com a actor al Teatre de la Santa Creu i actua fent papers còmics. Combat a la Guerra del Francès i, en tornar-ne, difon la seva poesia a partir sobretot dels poemes satírics Sermó de les modes i Sermó de les murmuracions, reeditats força cops al seu temps i bàsics respecte al coneixement i l’estimació que ja es va configurant en medis populars envers ell.

Entre el 1820 i el 1824 escriu obres teatrals ferotgement crítiques contra els absolutistes (entre altres, Numància de Catalunya i lliure poble de Porrera, El Trapense i Mossèn Anton a les muntanyes de Montserrat, pel que sembla la primera obra que estrena), la victòria dels quals l’obliga fugir i rodar pel país amb companyies de teatre itinerants. Reprèn les actuacions en públic a la ciutat de Barcelona el 1832, es reincorpora al Teatre de la Santa Creu i hi estrena diverses obres d’encàrrec. La popularitat que es forja sobre ell mateix es reflecteix en la figura que se’n fa per al Museu de Cera barceloní i en anècdotes que conten la rapidesa amb què hom el reconeix al carrer. Entre l’esclat de la Primera Guerra Carlina i abans dels viatges del 1836 i el 1838 cap a l’Amèrica compon, de nou, peces distintivament satíriques (L’hermano Bunyol i El Senyor Pere Butllofa en Sant Llorenç dels Piteus, per exemple). Queden enrere tres desterraments i un empresonament. El 12 de setembre del 1838 mor de set a bord del vaixell “Afortunada”, encallat al Carib rumb a Cuba. 

Raons d’una marginació
A la Història del teatre català de X. Fàbregas (Ed. Millà, 1978), aquest hi escriu que Robrenyo és “el primer home de teatre, en el concepte modern del terme, que apareix en la nostra dramatúrgia”. Malgrat això, la seva obra ha estat objecte d’un silenciament profund, escatimada al lector català. Per comprendre, doncs, el paper marginal que el món acadèmic i els transmissors d’una concepció elitista de la cultura han atorgat a Robrenyo al segle XX s’han de tenir en compte les arrels subalternes del seu teatre. 
  
Es tracta del conjunt d’una obra que s’inscriu en la llarga tradició del que englobem dins la classificació de “cultura/teatre  popular”, que al capdavall és una manera d’afermar l’existència, per contraposició, d’un “teatre culte” o “alta cultura” a què una part de la societat acudeix per justificar no sols el domini d’una percepció determinada de la realitat, sinó també el sou de milers de funcionaris i oficinistes culturals d’institucions públiques, privades o semi-semi amb finalitats “artisticoculturals”, “gestors” de la cultura europea des de pautes pròpies d’”artistes” immenjables.

No ens ha de sobtar “el menyspreu i el desconeixement absoluts” que han merescut a Catalunya els objectes literaris escrits en la nostra llengua entre Roís de Corella i Verdaguer  (paraules d’Albert Mestres a l’article “Josep Robrenyo, 160 anys de silenci”, al núm. 17 d’El Contemporani), per no avenir-se amb el model de passat que s’ha pretès mostrar. Afegim-hi la desventurada història d’aquest país i el tarannà crític, antiburgès, del romanticisme primerenc i reunirem els elements necessaris per condemnar un autor de primera categoria, del qual s’ha destacat l’activisme polític a favor del liberalisme democràtic però no la vivíssima qualitat dels trets creadors.

Això ho planteja d’una manera brillant Mestres a l’article esmentat, imprescindible per repassar el tractament reivindicatiu que n’han fet Artís, Rubió i Balaguer, Carmona, Fàbregas, Poblet, Llorens, Anguera i Serrà Campins, enfront d’una consideració reductora d’autors com Marfany (“típic productor de literatura de cordill, se salvà de l’anonimat i fou assimilat per nivell culturals superiors”, al Diccionari de la literatura catalana d’Ed. 62, 1979) i Jorba (“tendència a la superficialitat i la grolleria i tractament de temes fútils i vulgars [...]”, però alhora reflex d’una “realitat representable”, un “llenguatge característic” i “color local”, elogis de to despectiu dins el vol. IV d’Història de la cultura catalana, Ed. 62, 1995).

Albert Mestres.

Valors inqüestionables
Si la cultura és un procés dinàmic d’experiència i valoració total de la vida, Robrenyo expressa l’intent de construir un sentit que pugui esdevenir comú a un conjunt social, l’intent de realitzar un esperit públic elaborat des del pensament i l’acció. Com assenyala Serrà Campins a Entremesos mallorquins (Barcino, 1995), aquest esperit públic revela esquemes propis de la tradició popular sobre la base del drama romàntic a fi de tractar de temes recurrents –la cobdícia, la por, l’astúcia, el desig sexual, el dolor de la guerra, etc., amb personatges com el rondinaire, l’enamorat, el cornut– d’una manera i amb uns continguts que duen el públic a identificar-s’hi a l’instant. L’ús del castellà en aquestes obres no respon a una impostació atzarosa, sinó a l’obligació que hi hagués actors castellans als teatres, els quals funcionaven per privilegi directe del rei, i al desig d’intensificar la caracterització dels personatges –jutges i militars parlen en castellà; el poble parla en català–, la qual cosa es palesa així mateix en la combinació de registres lingüístics, el col·loquial i el literari.

Robrenyo és hereu de l’antiga i rica tradició catalana de l’entremès, estès de l’edat mitjana al principi del segle XX. Mestres assenyala que lluny dels models imperants en terra castellana –la comèdia, el drama romàntic i el sainet costumista–, Robrenyo beu dels Carnestoltes, no pas de Goethe, de manera que només pot recórrer al teatre popular o la paròdia. I és obvi que ho fa bé, molt bé, així s’explica l’extensió de les seves creacions al llarg de la xarxa de “pisos” que hi havia a Barcelona al seu temps i encara fins moltes dècades després. Subratllem l’equilibri, la fluïdesa i l’agilitat del seu teatre, veritablement punter a l’Europa del XIX. 

Resulta aclaridor saber, com ha relatat R. Vinyes, que en aquell segle els tres locals de ball que hi ha a Barcelona –Teatre de la Sta. Creu, Saló de Llotja i La Patacada– eren vigilats per sentinelles i mestres de bastons que vetllaven perquè ningú no es dediqués a saltar o a córrer. Si hom parlava n’era expulsat. El preu dels balls era altíssim, i els destinataris eren el bisbat o les casernes malgrat la publicitat que la recaptació s’esmerçava en beneficència. Dins dels locals hi havia un piquet d’infanteria i a fora un esquadró de cavalleria. La resta de balls estaven prohibits, bé que se’n feien d’amagat en alguns horts del Raval, el mateix barri que l’Ajuntament actual s’ha proposat arrasar per fer-hi places grises de ciment amb jocs invisibles per a infants, edificis vomitius i oficines per a “gestors culturals”. El ball estava mediatitzat pels senyors i controlat per l’exèrcit, i així fou fins que se’n modificà l’ordenança l’any 1859. Podem imaginar les implicacions d’un teatre com aquest en un medi popular contínuament sota estat de setge? L’antropòleg italià Ernesto De Martino, desconegut per als lectors en català, diria que aquest teatre és subversiu atesa la impossibilitat d’integrar-lo que ha mostrat fins ara la cultura dominant.

A Tres peces brillen amb una veu pròpia moments de trasbalsadora poètica: ens hi reconeixem i hi aguaitem la història que ens precedeix contada amb ritme i amb una riquesa lingüística que gosaríem assegurar que no para enlloc dels escenaris actuals. S’hi recull admirablement el conjunt de qüestions exposades. Hi trobem més un teatre de situacions a partir de personatges arquetípics que no un teatre psicologicista que explora els congosts anímics dels protagonistes, els quals representen interpretacions en conflicte d’un univers en conflicte. L’editor ha respectat al màxim el text dialogat i n’ha actualitzat l’ortografia si no alterava la fonètica i tot l’esforç ha sortit a compte, perquè la lectura es converteix en un plaer. És just remarcar el treball magnífic d’Albert Mestres com a responsable de l’edició i l’oportunitat que les reedicions futures continuïn esdevenint fruits de la seva tasca (d’unes dimensions tan exultants que ja  abraça els terrenys de la traducció i la creació poètica, novel·lística i teatral des de nivells de qualitat indiscutibles). Proa l’ha encertada, que no s’adormi a la palla.



El “folklore” i la “cultura popular”: entre el silenciament i l’avantguarda
El folklore (mot pres modernament de l’anglès, per folk i lore, “poble” i “saviesa” o “ciència”, ideat el 1846 per W.J. Thomas) comprèn tots els aspectes de la cultura popular: contes, danses, jocs, estris, cançons, aplecs, etc. Arnold van Gennep (1873-1957) ja advertí del perill d’entendre les cultures de les societats exòtiques i el folklore com una “supervivència”. Cridà a veure’l en qualitat de conjunt d’expressions vives de les classes populars. Per Van Gennep, el naixement dels fils de manifestacions que vinculen passat i present rau als temps arcaics, i mitjançant l’estudi que en duguem a terme enllaçarem llunyans cultes pagans amb la celebració contemporània de cerimònies cristianes, l’adoració d’antigues divinitats amb la seva degradació jeràrquica a l’àmbit dels jocs infantils en forma de nines, o els antics matrimonis per grups amb les distincions dels cavallers i les donzelles d’honor.

Al cap d’uns anys Antonio Gramsci (1891-1937) asseverà que el folklore constitueix el pòsit referencial de la cultura subalterna, utilitzat sovint per “embellir” argumentacions històriques (dins o fora del romanticisme). El pensador sard considera el folklore com una cosmovisió popular tradicional del món. Cada cultura, cada entorn, cada context responen a les inquietuds de l’existència i als motius de la seva condició vital i social: les classes populars hi han respost mitjançant el que des de la cultura dominant s’ha reclòs dins el mot “folklore”, el qual marca la frontera a què es confina el món subaltern. 

Gramsci manté que cada ésser humà és un filòsof, ja que tothom pot nodrir una concepció pròpia del món. Així, raona que tot folklore encarna una protesta en tant que producte de la discriminació conscient –exemplificada en la marginació de concepcions populars del món al mer ús ornamental d’elements concrets del folklore– d’una classe social envers una altra, i per tant reflecteix la denúncia del defecte d’universalitat cultural. Ricard Vinyes remarca dins La presència ignorada (Edicions 62, 1989) el que es desprèn d’aquesta afirmació de Gramsci: el folklore manifesta la resistència a les imposicions civilitzadores de les classes dominants, aculturitzadores en la mesura que miren d’extirpar els elements desavinents amb el model que imposen. Tinguem en compte que les societats capitalistes avançades es distingeixen en l’esfera de la dominació no tant per l’ús directe de la força, com per la penetració mitjançant idees i models de comprensió del món.

L’intent d’homogeneïtzació de la cultura dominant s’expressa des d’una cultura “de consum” i d’una altra que rep l’etiqueta d’"alta cultura”. Aquesta mateixa distinció es pot aplicar a la cultura popular, al si de la qual es donen fragmentacions, trencaments i adaptacions d’antigues tradicions d’acord amb contextos canviants. Fora de l’estàtic, la cultura dominant i la cultura popular subalterna s’estan influint contínuament, no es tracta pas de compartiments aïllats l’un de l’altre, sinó que ambdós models miren d’enriquir-se i apropiar-se del que els resulta útil amb vista a la seva realització.

I les topades es materialitzen a cada moment. Al XIX mateix, set anys després de la mort de Josep Robrenyo, un Richard Wagner (1813-1883) que ha participat en les agitacions socials de Dresde amb Bakunin (1814-1876) arriba a París, on llegeix Proudhon (1809-1865) i Marx (1818-1883), i hi estrena Tannhaüser (a l’obra, la mort apareix com a redempció espiritual i social dins un món en crisi). Conclou la representació i així com la immensa majoria del públic, la burgesia francesa, escridassa i xiula amb ràbia, hi ha espectadors, poquíssims, que aplaudeixen amb entusiasme: entre ells, el poeta Charles Baudelaire (1821-1867). Al mateix temps, a Catalunya, Josep Anselm Clavé (1824-1874) s’adhereix al moviment icarista de Narcís Monturiol (1819-1885) i Abdó Terrades (1812-1856). Des del catalanisme popular i radical, Clavé funda societats corals a partir de les quals desenvolupar l’afecció al cant: les classes populars s’ajunten per aprendre a llegir i per mitjà dels textos de les cançons prenen consciència del seu lloc i d’una necessitat imperativa de transformarció. El carrer i els locals mantinguts comunitàriament anomenats “pisos” (hereus dels salons-taller que havien acollit el teatre de Robrenyo i d’agitació política antifrancesa) són els espais en què aquest model d’organització esdevé modernitzador dels costums populars cara a estendre l’acció política per la reivindicació de la igualtat social i la llibertat nacional. La celebració dels concerts serveix per crear caixes de resistència amb què es dóna suport a les vagues obreres, a afrontar multes governatives i a possibilitar la subsistència de les famílies als períodes en què els homes són condemnats a la presó (vegeu-ne el relat magnífic de Vinyes). A la fi del Bienni progressista, el 1855, hi ha tres colles claverianes per comarca, i 53 a Barcelona. Clavé serà “desterrat” a Maó. 
  
Paral·lelament al hieratisme dels balls “benestants” d’aleshores, el poble havia optat per dinamitzar el seu propi projecte cultural des d’altres referents i amb altres finalitats. El 1862 Clavé féu cantar la Marxa del Tannhäuser als Jardins d’Euterpe de Barcelona, i la renovació moral i avantguardista wagneriana se sentí per primer cop públicament als Països Catalans en un context plenament reivindicatiu. 

En resum, ocultada, estigmatitzada, silenciada o menyspreada, la cultura popular remet perpètuament a les convulsions dels humans i als intents continus d’alguns d’erigir un “regne” que vol participar d’un altre món.

divendres, 23 de setembre de 2016

El feixisme, la purrialla, l'Ajuntament de Barcelona i la humiliació contínua contra l'obrerisme català

Tardofranquisme municipal.

EL FEIXISME, LA PURRIALLA, L’AJUNTAMENT DE BARCELONA I LA HUMILIACIÓ CONTÍNUA CONTRA L’OBRERISME CATALÀ
[EL VIDRE AL COR, 30-X-2015] 
Gerard Horta

Escric això massa cremat de temps i imperativament obligat per la nova humiliació infligida a la dignitat col·lectiva de Barcelona que acabem de patir. No hi ha manera d’anar-se’n sense que tota aquesta xusma d’escaladors egoics, hipòcrites i cínics que apareixen amunt parin d’amargar-nos.

Avui –divendres 30 d’octubre del 2015–, ER€, PS€, Bcn en €omú, €iU, PP€ i €’s o bé han votat en contra o bé s’han abstingut respecte a la proposta de la CUP de Barcelona de convertir el local del CADCI a la Rambla de Santa Mònica en Memorial de l’obrerisme republicà i la repressió posterior. Tota la tradició autodidàctica de l’obrerisme català, en una puixança magnífica, pletòrica, sostinguda des del segle XIX fins al 1939 a través de multes, empresonaments, assassinats, desterraments, i de solidaritat, suport mutu i treball i creació col·lectius, fou esclafada amb la victòria del feixisme i la burgesia regionalista.

Ateneus, associacions, col·lectius, sindicats, organitzacions polítiques i culturals diversíssimes foren desposseïdes del seu llegat, de totes les propietats, absolutament de tot. A continuació de la dictadura formal, els professionals polítics i sindicals grocs de la transició enterraren aquest espoli descomunal sense raó ni justícia per a les víctimes, repartint-se el botí fins on pogueren. I així continuem, encara, el 2015. L’Ateneu Enciclopèdic Popular (30.000 associats als anys vint, amb un arxiu que esdevé tresor d’Europa sobre el moviment obrer català i la seva àmplia cultura) continua esperant que els mandarins dirigents de Bcn en Comú facin el que PSC-ERC-PSUC/ICV/EUiA no van fer entre el 1979 i el 2011, i encara menys CiU als darrers quatre anys. El CADCI (20.000 associats als anys mateixos anys vint), propietari fins al 1939 de 54 immobles i de la seva seu central a la Rambla Santa Mònica-10, veu com la UGT en té des de fa anys i panys la cessió d’ús mentre els companys del CADCI romanen enclaustrats en una sòrdida habitació sense finestres de quatre pams quadrats a la primera planta. En aquesta cambra hi ha més dignitat que en tot l’Ajuntament de Barcelona i en totes les regalades seus de la UGT. De debò que em falten les paraules per descriure lestupor i la ràbia davant de tanta injustícia.

Escric aquest text tan sols per esbombar a tota la purrialla municipal que avui ha comès aquesta nova barbàrie contra la dignitat de tantíssima gent humil i honesta del nostre poble (inclosa la militància antifranquista del PSUC i ERC) que mitjançant la simbolització dels seus vots esdevenen còmplices de la perpetuació dun estat de les coses procedent del feixisme. No tenen vergonya, el fàstic que provoquen no té mida. 



Quant al mentider compulsiu que cobra mensualment en qualitat de comissionat de la Memòria Històrica de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Domènech, el qual roman amagat un cop i un altre com una rata mesquina, noi, desitjo que cada cop que invoqui el Noi del Sucre totes les gavines de Barcelona es caguin damunt de son caparró de trepa: ets, són, males persones, no és ja una mera qüestió de mantenir un projecte polític classista a fi de cobrar i escalar. Van enganyar a la campanya electoral i continuen enganyant ara. I dels motius pels quals tanta gent va afrontar la repressió, què? Res: per a ells són convertibles en euros. Trinco-trinco, mensualment i amb dietes.

Honor, record i amor per a la classe treballadora catalana, la que ha combatut i plantat cara al llarg del temps per aprendre a escriure i llegir, per aplegar llibres, per trobar-se, compartir, socialitzar i organitzar el combat per lavenç i la justícia social, per construir la resistència col·lectiva en el camí feixuc per erigir una societat, una terra, nova i lliure.

Quant a la xusma burgesa de dalt de tot, tenen sort que no siguem al 1936: què els dirien la gent de l’AEP, del CADCI, dels ateneus preciosos que ens expliquen? No, no hi ha res que puguin concebre: són la claveguera del poder polític obeint el poder econòmic. Per ventura, és més desagradable el que els farien: que la societat esdevingués el seu propi mirall.

La CUP de Barcelona ha estat, una vegada més, on pertocava. La lluita continua.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Moltes CUP, dos projectes: processisme estàtic o bé ruptura?

Te’n recordes de quan la gent important demanava dos vots de diputats per al Mas? Jo sí. A les pròximes eleccions, quan el Front Patriòtic cerqui vots a Barcelona potser n’haurà de demanar als soldadets que avui (23-V-2016) desallotgen el Banc Expropiat de Gràcia. Ja ens entenem, oi?

Moltes CUP, dos projectes:
processisme estàtic o bé ruptura?
Gerard Horta
[VILAWEB, 21-V-2016]

1. Deia d’alguna manera l’antropòleg Jean Duvignaud (1921-2007) que tota generació enterra la memòria dels seus predecessors com un mitjà per autoobligar-se a articular noves maneres de fer respecte a l’estat de les coses, si bé sovint acaba succeint que hom repeteix els mateixos errors del passat. Què n’hem après de segles d’esclavisme, de feudalisme i de capitalisme sota l’ordre dels estats en la societat de classes i, a una escala més concreta, sota segles de totalitarismes borbònics, quatre dècades de feixisme i quasi quatre dècades més de transició al no-res?

Als darrers anys he mirat d’analitzar críticament l’operació de la burgesia regionalista de Catalunya per alentir i desbaratar el procés cap a la independència a què la majoria social d’aquesta banda dels Països Catalans s’ha vist abocada. Rememora les aparicions mediàtiques d’Artur Mas als dies 5, 7 i 9 de gener del 2016 covant ressentiments majors i amenaçant la continuïtat del procés si hi havia eleccions al març arran del paper diguem-ne repel·lent que desenvoluparia CDC. De la il·lusió popular esclatant del 2012 per una ruptura per fi a l’abast de les nostres mans hem anat decantant-nos cap a aquesta normalitat insípida del calendari sense que res no es resolgui. La CUP participàrem de l’espectacle processista en la primera legislatura, cosa que serví per difondre la nostra existència i el sentit d’una part del nostre combat –i perquè els dirigents de la socialdemocràcia espanyolista d’ICV-EUiA passessin a vestir samarretes per comptes de corbates–. La nostra diputada va fer amb honestedat el que es demanà que fes, i els dos diputats van ensenyar-nos que hi ha dues classes desiguals de militants: les veus importants i la resta. Tots tres s’hi deixaren la pell, com els 10 ara. Tot en ordre, com sempre. Començava a albirar-se que per a la CUP nacional l’acció política gairebé s’acabaria reduint a acció parlamentària –una expressió fosca del classisme social dominant: això és el que els supervivents de la Transició afrontem des del 1977–.

Tanmateix, el pitjor havia d’arribar: amb la segona legislatura i l’obtenció de 10 escons, el món real fou engolit per les seves representacions dominants, fins i tot per part de la nostra gent al Parlament. En una Catalunya en què el 20% les passa magres per menjar, amb l’educació, la sanitat i els serveis socials públics rebentats per polítiques liberals, neoliberals i ultraliberals a l’empara de la inacció d’un ramat atemorit i de la hipocresia d’activistes mediàtics, sindicalistes grocs i professionals de l’esquerra capitalista, i amb l’aplicació d’una Reforma laboral piconadora de tot dret conquerit, resulta que en aquest marc de relacions calgueren més de tres mesos de “negociacions”  per a uns afers que s’haurien d’haver resolt –amb acord o amb desacord– en 15 dies a tot estirar. Veníem d’agenollar-nos davant CDC donant suport a convertir el referèndum unilateral d’independència –l’única clau que ens traurà d’aquest pou infaust– del 9 de novembre del 2014 en un vistós però macabre “processet consultiu”. I, ja posats a arrossegar-nos, als famosos de torn se’ls acudí esbombar a la nit del 27 de setembre del 2015 que no podíem proclamar la DUI ja que no arribàvem al 50% dels vots. Increïble. Obviarem l’afirmació d’un exdiputat que l’estat espanyol no és “Blancanieves” i que, per tant, de referèndum unilateral oblidem-nos-en (prescindint i tot del dret internacional, i com si una societat subalternitzada hagués de demanar permís a l’estat opressor per fer-ne un!). De fet, m’estimo més no convocar aquí les declaracions del mateix exdiputat a Escòcia fa dues setmanes, perquè llavors la destrempada i la mala bava esdevindrien definitives. Aquesta confusió delirant, generalitzada, crònica ja fa temps, explica l’autohumiliació sagnant del 10 de gener amb cinc punts que semblaven redactats per Cambó, Pujol, Millet, Mas i Espadaler i no per militants de la CUP.

2. Res d’això seria preocupant amb una Esquerra Independentista fortament arrelada en carrers, barris i llocs de treball. Contràriament, el projecte interclassista, reformista i parlamentarista hi ha fet forat en determinats àmbits, i això ha impedit que la CUP fos mera eina de lluita institucional, provocant que l’activitat parlamentària ho xucli gairebé tot. La COS com a sindicat nacional combatiu dels Països Catalans i Arran com a organització juvenil creixen i penetren territorialment, per bé que sense l’acceleració i la intensitat massives que el present demana. Això ens situa en una disjuntiva que s’arrossega històricament i que no concerneix tan sols les dimensions estratègiques de la política nacional de la CUP –i dic nacional per distingir-la de l’esfera municipal, sabent que no hem articulat un projecte que enfili el conjunt dels Països Catalans–: hi ha un sector el projecte polític del qual el du a ser partidari de fronts patriòtics interclassistes. El seu futur raurà, per ventura, a ajuntar-se tard o d’hora amb ERC. Aquest sector aplega militància de base honesta, com a tot arreu, amb la qual debatem quotidianament. El problema consisteix en les direccions, la gent important, la parafernàlia espectral, els càrrecs professionalitzats que executen l’acció: gent d’ordre, comunitaristes enrotllats neosocialdemòcrates, sindicalistes professionals grocs capaços de rebentar vagues com la de l’educació del 2012, vedettes mediàtiques pendents de si mateixes i qui sap si admiradors secrets del bisbe Torras i Bages. D’aquest poti-poti en surt l’aplanar el camí amb una ampolla de vi negre de bon matí en dolça companyia de Jordi Turull (CDC), el servent de l’amo –Jordi Pujol i Soley–. A l’altra banda, un sector igualment heterogeni aplega en termes ideològics formals els partidaris d’una acció política decididament municipalista a nivell nacional, bàsicament assembleària i clarament anticapitalista, en risc sostingut de ser devorats pel reflex que ens retorna el mirall mediàtic. En aquesta banda estem fent autocrítica contínuament, i això és bo i per això un continua militant a la CUP –independentment de ser a la COS– amb gent que m’estimo. Potser si fóssim intel·ligents acordaríem amicalment distribuir locals, calerons, càrrecs professionals, etc., i ens retrobaríem en força bandes –demostraríem prou maduresa per superar el ritu d’iniciació que ens converteix d’infants a adults–. El que ha arribat a un punt de no retorn és haver de dirimir cada setmana en termes oposats un seguit d’afers que per a una pila són elementals.

Més enllà de l’heterogeneïtat dinàmica que nodreix la militància de les CUP –i de la diversitat d’universos socials als pobles i ciutats dels Països Catalans–, l’interrogant podria formular-se així: què hi fan dos projectes polítics sistemàticament enfrontats sota una mateixa teulada? Creix l’ingrés de diners, augmenta la bombolla de professionals alliberats i el grup parlamentari i el seu entorn acaben esdevenint direcció fàctica d’una organització en què un excés de gent amb càrrecs no manté gaire interès a enfangar-se al món sociolaboral i del sindicalisme combatiu (del menyspreu rotund de la simbolització de l’1 de Maig fins a l’abandonament dels vaguistes de l’escorxador d’Esfosa a Vic al març, passant per la manca d’implantació al 95% de lluites laborals). Les cúpules desfilen entre somriures i elogis sobre catifes vermelles i davant càmeres i focus periodístics. La nostra gent ha assumit la condició d’actors –d’actrius– del fulletó mòrbid del parlamentarisme burgès. Amb tot, entre entrevista i entrevista les condicions materials de supervivència d’amplis sectors de la societat catalana continuen sent deplorables: això sí, hem demostrat que cada cop que ens pregunten sobre política parlamentària responem en qualitat de bons minyons sobre política parlamentària, afegint-hi els mots sagrats independència, socialisme, feminisme, ecologisme i Països Catalans, que han acabat sent buidats de significació davant la misèria inapel·lable del pas dels dies. D’aquesta mamarratxada infinita n’hem dit Transició, ara sota la decoració processista. No puc culpar-ne els companys i companyes diputats, atrets per la bombolleta d’un poder que mai no tens, car és ell qui t’enxampa, sinó les dinàmiques col·lectives que ens han anat situant, cessió rere cessió, en aquest camí. Predicar discursets bonics és estèticament seductor, no acompanyar-los de transformacions reals és infame, i no explicar la impossibilitat del canvi –i fotre el camp–, és imperdonable.

3. A l’assemblea de diumenge a Esparreguera, al Teatre de la Passió, discutirem respectuosament, invocarem els pressupostos autonòmics de misèria de la gestoria de nyigui-nyogui –brillant imatge d’en Xavi Monge– anomenada Generalitat de Catalunya i confrontarem els collarets de colors d’uns pressupostos ultratjants mentre la nau interstel·lar de la societat catalana ni tan sols arriba a la fase d’ignició que l’enlairi, tot perdent l’oportunitat històrica de materialitzar la ruptura que el parlamentarisme català de la transició ens va furtar, amb el vist-i-plau majoritari.

Uns poders econòmics i polítics alienants mantenen una societat alienada: si no trenquem ja amb l’estat espanyol i aprofundim ja un repartiment racional del treball i la riquesa restem condemnats a més dècades de major sordidesa i patiment. Si no aprofitem les entrevistes per deixar de parlar del parlamentet del zoològic i, en canvi, les esmercem a explicar el perquè de la cultura política revolucionària que defensem i que portem dècades practicant en major o menor grau –associar-se, qüestionar-ho tot, aprendre a comprendre i a lluitar contra les injustícies, a construir xarxes populars, a organitzar seccions sindicals, a anar més enllà de les aparences, a preguntar-se per què les coses són com són i si podrien ser d’una altra manera–; si no martellegem la societat catalana amb la veritat (que els professionals del processisme ens estan prenent el pèl, que la lluita de classes no és un concepte sinó un procés social a tot o res i que el poder polític és a les nostres mans –la societat– i no al parlament regional), si no fem això llavors ho tenim extremament cru.

Cal infondre a la gent esperança i una il·lusió real i necessària: no hi ha res més poderós que una il·lusió col·lectiva. CDC i ERC han operat magistralment a encaminar la tremenda energia que el 2009 brollava –i que el 2012 esclatava a les llambordes– a fi de perpetuar-se en les còmodes butaques entapissades. Així, doncs, s’ha de reduir tot plegat a la discussió sobre els anyalment renovats pressupostos autonòmics de misèria? No. Per què? Perquè no hi ha res a negociar. Radiografiem sociològicament les vides del poble menut? Coneixes la situació, per exemple, a les universitats públiques catalanes amb milers de docents cobrant menys de 500 € mensuals? Cal aturar la martingala processista i redirigir radicalment si us plau per força les relacions polítiques, econòmiques i socials que ens permetin reorganitzar des de la justícia igualitarista treball i riquesa, remunicipalitzar, tocar el dos d’un IV Reich ocultat sota les disfresses de la Unió Europea, l’OTAN i l’FMI, encoratjar processos d’autoorganització popular i estendre’n els vincles de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i no defallir en la generació cultural d’una consciència política que qüestioni frontalment tota forma d’inferiorització social –de classe, de gènere, de lloc de naixement, de vincle de parentiu, de color de pell, de grup d’edat, de pràctiques sexoafectives i d’altres tipus–. La Unitat Popular és en si mateixa mitjà i garantia per a la ruptura, i objectiu polític.

4. Artur Mas sabia prou bé què feia en rebentar el referèndum unilateral del 9N. Qui vulgui abraçar l’ungit de Can Tuset –el mateix que fa quatre dies tisorava estatutets– que ho faci, però no en el nostre nom. Ara mateix el patiment de la classe treballadora catalana converteix aquesta societat en un escorxador. Hi ha res a negociar amb els representants polítics dels botxins, dels qui es neguen a informar-nos de quanta gent –i com– mor sota custòdia policíaca mentre elaboren fitxers il·legals (ho repeteixo: il·legals) de manifestants i militants polítics, sindicals i veïnals? Són els mateixos que llisquen eixerits damunt la gent empobrida amb full salarial, damunt homes i dones que cobren de les ETT menys de 5 € per hora treballada (l’infrasalari que s’aplica a les dones ja per si mateix invalidaria qualsevol debat pressupostari). De debò hi ha res a negociar?

Independència implica profundíssima transformació social, posar fi als privilegis de les minories benestants i construir la Icària de la llibertat i la justícia social. L’Esquerra Independentista ha d’assumir el paper històric que està cridada a realitzar junt amb els moviments populars perquè cristal·litzi la ruptura. La CUP en particular no esdevindrà sota cap concepte membre submís de fronts patriòtics liberals o socialdemòcrates. Posem fi a participacions grotesques als platós –des del Polònia (compartint canapès amb la postfeixistada) fins a El matí de Catalunya Ràdio (vora una directora filoconvergent que no parà d’insultar-nos a la tardor passada, sense que la CUP nacional tingués la dignitat d’exigir-ne la dimissió)–, esmorteïm importàncies personals i foragitem de les nostres ments la conservadora associació entre poder polític i estat-parlament-partits polítics.

Aspirem a nodrir i compartir, solidàriament i amb amor foll, una vida col·lectiva diferent per sempre. Si no combatem per això, per què ho fem? Volem el món i el volem ara, la lluita és l’únic camí. 

 “La CUP puntualitza: ‘No hi ha ruptura de la legislatura’.”
Ui, ui ui...