divendres, 29 de juliol de 2016

dijous, 28 de juliol de 2016

Joan Josep Nuet: I la cultura comunista catalana?


JOAN JOSEP NUET: 
I LA CULTURA COMUNISTA CATALANA?
[EL VIDRE AL COR, 16-VIII-2015]
Gerard Horta
 
Si la pregunta és independència sí o no, jo votaria no” (Joan Josep Nuet, coordinador general EUiA, 13-VIII-2015).

Ho fico al bloc perquè quedi consignat el posicionament d’en Nuet. No pas perquè pugui votar que “No” a la independència –tothom ha de disposar del dret de defensar i votar el que consideri pertinent–, sinó perquè això ho manifesti algú que, tèbiament i molt de tant en tant, al·ludeix al fil roig al nostre país a través de la història. Al·lusions formals, car coneixem prou bé com ha anat la martingala sagnant de la transició.

La qüestió, la veritable qüestió, consisteix que Nuet polvoritza sense embuts més de 150 anys de cultura comunista catalana contemporània. Dubto que en cap societat del món que formi part d’un estat a causa de la imposició i l’ocupació militar de què ha estat objecte, una persona que es reclama comunista pugui afirmar el suport a la perpetuació de l’estat (colonial) de les coses, amb o sense fantasiejants vel·leïtats federalistes futures.

Avui recupero un dels llibres que ha relligat amb major profunditat la meva experiència familiar (pare i mare comunistes sota la clandestinitat franquista) amb la d’una part del meu país –les classes treballadores de Catalunya des de mitjan segle XIX–: per aquella gent que mai no ha parat de comprendre l’alliberament col·lectiu i la revolució com un procés que, inextricablement, abraça l’emancipació de classe, nacional i de gènere des de la solidaritat internacionalista. El diputado Nuet faria bé de plegar com a titella a la capital de l’imperi i esmerçar el temps, si més no parcialment, a llegir. Llibres com aquest de damunt, per exemple, l’ajudarien a entendre en quin país viu. Us remeto a una obra referencial de l’historiador Ricard Vinyes: La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931) (Edicions 62, 1989).

Hi trobareu una citació dAntonio Gramsci que prové de “La revoluzione contra Il Capitale” (Avanti, 5-I-1918): 

I aquest pensament no situa mai com a factor màxim de la història els fets econòmics en brut, sinó sempre l’home [la persona], la societat dels homes, dels homes que es reuneixen i es comprenen, i que desenvolupen a través d’aquests contactes (cultura) una voluntat social, col·lectiva, i que entenen els fets econòmics, els jutgen i els adapten a la seva voluntat fins que aquesta es converteix en motor de l’economia, en plasmadora de la realitat objectiva, la qual és aleshores que viu, es mou i pren el caràcter de matèria tel·lúrica en ebullició, canalitzable per on la voluntat desitgi i com la voluntat desitgi.

La voluntat de la independència per a un comunista català, ahir, ara i aquí, rau a lluitar per construir un espai de llibertat i justícia social plenes, sense límits ni autolimitacions. Dit duna altra manera: crear una societat nova.

Nuet, si no has entès gaire cosa de tot allò que concerneix la societat en què vius hom podria pensar-te com un ignorant, llavors hauries de rumiar de plegar immediatament. I si, malgrat haver-ho entès, has decidit fer costat al mateix estat que –amb la participació de la burgesia regionalista i espanyolista catalana que li ha donat suport– ha assassinat dotzenes i dotzenes de milers de treballadors com a catalans i catalanes i com a comunistes –i anarquistes, socialistes, republicans, antifeixistes, anticapitalistes, amb totes les variants dels independentismes desquerres...–, aleshores pots plantejar-te de romandre per sempre més a la mala paròdia de circ abrupte de la Messeta fent de buròcrata per un grapat d’euros que el secretari de Podemos, Íñigo Errejón, et pagarà rigorosament cada final de mes pel teu suport a la sagrada unitat de la reserva espiritual dOccident i a l'estabilitat del Capital. Això, si és que mai abandones lescó de diputado. En realitat també podries demanar al company Joan Coscubiela el contacte avinent per mirar que et col·loquin al consell assessor d'Endesa uns quants anys.

Ah, i una cosa més: la bandera aquesta de baix a la dreta que fiqueu quan xerres en públic, doncs aprofita aquests dies i deixan sols tres barres, aquelles que xisclava la Marujita Díaz als anys de plom del feixisme: Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda.” Així, per fi, tot començarà a resultar un pèl més coherent.

Et perdem de vista. Sàpigues que de la classe social que representen en Mas, la Rigau i el Boi Ruiz ja ens nocuparem políticament nosaltres, atès que vosaltres nheu estat còmplices durant tota la Transició. Adéu, Nuet: eres lluny i ten vas més lluny encara.


Post Scriptum: Afegeixo la lletra de l’himne espanyol, d’acord amb la versió establerta com a oficial pels feixistes a través d’un decret del 27-II-1937 –la de José María Pemán, composta el 1928 i retocada al segon i desè vers abans del 1936–. Al seu torn, aquesta versió fou ratificada pel Boletín Oficial del Estado el 17-VII-1942. Ho penjo perquè els federalistes la vagin memoritzant a fi de cantar-la cofois allà on els plagui. Bàsicament, perquè des del 1977 fins ara no han disposat de temps per derogar-la (ni ells, ni els representants de la burgesia regionalista catalana sobrevinguts a lindependentisme). Quina era la paraula? Ah sí, consenso!

¡Viva España!
Alzad los brazos,
hijos del pueblo español
que vuelve a resurgir.

Gloria a la Patria
que supo seguir
sobre el azul del mar
el caminar del sol.

¡Triunfa, España!
Los yunques y las flechas
canten al compás
nuevos himnos de fe.

Juntos con ellos
cantemos en pie
la vida nueva y fuerte
del trabajo y paz.

dissabte, 23 de juliol de 2016

Al principi fou el verb (Un Ditet al Cul)


AL PRINCIPI FOU EL VERB
(UN DITET AL CUL [UDC])
[vilaweb, 13-IV-2015]
Gerard Horta
                                     
Independência sim, referendo não” és la inscripció que apareixia a les parets de l’illa de São Vicente durant el període comprès entre la Revolució dels Clavells portuguesa (25-V-1974) i el primer dia d’exercici formal de la independència de Cap Verd (5-VII-1975). Aleshores, tan sols l’elit econòmica i política capverdiana defensava de fer un referèndum per decidir si s’emprenia o no el camí de la independència: es tractava de la classe dirigent del país, la mateixa que donava forma a l’aparell colonial portuguès després de segles de dominació esclavista. Quina era l’organització política en què s’agrupava la classe social dels amos? La União Democrâtica Caboverdiana (UDC), sobreanomenada col·loquialment “Um Dedinho no Cu” –“Un Ditet al Cul”–, com a resposta popular a la seva posició proreferèndum.

Eren els temps en què, a les deu illes de l’arxipèlag de Cap Verd, hi havia un sol institut densenyança. Hi estudiaven els fills de la famílies benestants, llevat que ho fessin al continent europeu. Per a la resta de la gent –més del 99%, el poble menut–, la independència era tant una qüestió de justícia històrica com de necessitat social imperativa, ja que entenien que, havent suportat anys i anys d’explotació, repressió, fam i misèria, no hi havia res a votar. Volien construir el país i garantir les condicions materials de vida d’un poble desposseït. I no es votà. 

Una de les paradoxes de la història que coneixem afecta els processos de descolonització formal –política i administrativa– posteriors a la Segona Guerra Mundial, que encara ara no s’han clos i que abracen també les societats conquerides per les potències occidentals... a l’hemisferi nord. Així, les societats europees derrotades abans de l’aparició dels (mal) anomenats estats-nació moderns se situen dins un nyigui-nyogui global en què se’ls obliga a formalitzar, sota marcs antidemocràtics, processos d’independència –que han de superar el peatge de transformar l’ordre social ficades encara dins les entranyes dels estats que es pretén deixar enrere–. Per tant, de quines opcions disposem?

Fem memòria: des del 1977 fins fa no gaires anys PSOE-PSC, CiU, PP i PSUC/ICV-EUiA ens van turmentar amb la musiqueta rovellada que la independència es podria exercir quan els independentistes fossin majoria al Parlament de Catalunya, “perquè en la majoria parlamentària s’expressa la raó de la democràcia”. Un cop hi ha una majoria independentista al Parlament, alguns dels mateixos que proclamaven això ja se’n desdeien, tot dubtant a més de la validesa d’un referèndum o bé negant-ne la significació com a expressió de la voluntat majoritària de la societat catalana. I, avui, aquesta mateixa gent esbomba que les eleccions del setembre vinent no seran de cap manera plebiscitàries, malgrat que cada contesa electoral sigui plebiscitària per a cadascun dels punts del programa polític amb què tot grup hi participa. N’hi ha que van més lluny, però: la direcció col·legiada d’ICV-EUiA, en un exercici de funambulisme espàcio-temporal més que carregós, enterra un cop més el marxisme de carrer català i retorna al distant passat immediat per defensar que es dugui a terme un referèndum “legal i acordat amb l’estat espanyol”. Un referèndum que el cap visible d’ICV Joan Herrera –de carrera professional assessor de diputat, diputat a Madrid i diputat a Barcelona (va bé, Senyor?)– sap prou bé que no es farà mai amb l’acord de l’estat espanyol. Romanços, subterfugis, falòrnies? No: cinisme nu, insolència impúdica.

Simultàniament, la coordinació en defensa de la unitat de la ‘Nueva Espanya’ creix amb el desembarcament mediàtic de les direccions de Podem i de la capella dirigent aplegada al voltant d’una figura històrica nascuda dues hores després de l’assassinat de Puig Antich –dos anys abans de l’assassinat d’Oriol Solé Sugranyes, el 6 d’abril del 1976, i al cap de 1974 anys del naixement del Nen Jesús–, i de l’IGOP i el DECS: miren d’arreplegar vots i més vots per conduir Barcelona sense cap proposta versemblant respecte a la manera de resoldre la topada entre l’anhel popular d’independència –un afer secundari, ves!– i la positura refractària d’un estat espanyol que carranqueja, grinyola i davalla cap a l’autodestrucció mentre brama, desafinat, himnes falangistes a tall d’udol desesperat. La qüestió secreta que cap polític no replica rau a col·locar-se, perpetuar-se al càrrec, afirmar el privilegi o bé deixar de fer de precari i guanyar un lloc sota el Sol no pas comú.

Justament perquè cada dia és camí de procés constituent som on som, per bé i per mal. Per bé, perquè mai als darrers tres-cents anys no hem estat tan a prop de reeixir en la independència formal d’una part del territori dels Països Catalans. Per mal, perquè els qui aspirem a la independència tant com a la revolució –compte mossos, tabú!– haurem de preguntar-nos si tanta contesa electoral, discursos en palaus antics o en telenotícies tronats, si tants percentatges de vots que creixen i es multipliquen serveixen, per exemple, per evitar que els pròxims mesos dotzenes i dotzenes de companyes i companys encausats per haver-se manifestat a Sants o vora el Parlament –jo també hi era– hagin d’entrar a presó a complir tres anys de condemna. Mentre analitzem graponerament guerres al Pròxim Orient o a l’Àfrica finançades i sostingudes per les potències colonials, a Catalunya el nombre de morts per suïcidi dobla el nombre de morts per accidents de trànsit, continuen desmaiant-se xavals en horari escolar sense beques-menjador, la sanitat pública s’ensorra i a les universitats públiques milers de docents no cobren ni el salari mínim interprofessional, alhora que docents laborals amb deu i quinze anys de carrera i una trajectòria acadèmica igual o superior a la de molts funcionaris són tractats com una mercaderia empestada o acomiadats. Mai com ara no he vist tanta precarització col·lectiva. Els nous empobrits miren de no embogir o emigren a terres llunyanes, com ho ha fet més de la meitat de la població de Cap Verd al segle XX –no hi cercarem gaires analogies per no rebentar fantasies etnocentristes–.

Fa temps escrivia que el procés d’independència és un afer interpretable i comprensible exclusivament des de la perspectiva d’una emergència social, com una necessitat col·lectiva comminatòria de llençar a la brossa de la història els projectes socials materialitzats pels amants de ficar-se el ditet al cul mentre assaboreixen bitllets grossos, nodreixen aparells colonials i proven de perpetuar-se al poder sota estratagemes desdentegats.

Invocarem el coratge creatiu del poble menut per engegar a rodar l’escenari grotesc? Capgirarem no de paraula, sinó factualment, la rutina de l’opressió? Fora que construïm acceleradament aquest país que volem nou, ens ho faran pagar molt més car encara. En conseqüència, perquè al principi fou el verb, saltar a l’altra banda de l’abisme exigeix saltar.

 ***

Post scriptum (23-VII-2016): Fa anys que defenso públicament el referèndum unilateral vinculant dindependència com el mitjà que possibilita: 1) convocar tota la societat catalana (majors de 16 anys, gent –explotada– nascuda fora de la UE que porta anys vivint amb nosaltres, etc.)  a decidir com autoorganitzar present i futur; 2) rebentar la presa de pèl sostinguda del parlamentarisme burgès postregionalista sota la forma del processisme estàtic; i 3) guanyar la independència. Doncs som-hi d'una vegada, 309 anys de dominació imperial i dos milions de persones sobrevivint sota el llindar de la pobresa són raó major enfront de la pèrdua de temps a què ses senyories ens sotmeten –dia a dia mes a mes, any rere any...–. El procés esdevé barricada formal contra la independència, parany i tripijoc, tan fal·laç tot plegat com la transició mateixa.


divendres, 22 de juliol de 2016

Record de Ramon Julibert i Torras: El senyor que cantava al metro


RECORD DE RAMON JULIBERT I TORRAS (1929-2013):
EL SENYOR QUE CANTAVA AL METRO
 [EL VIDRE AL COR, 1-VI-2015]
Gerard Horta

Ell deia que no cantava, sinó que estudiava, que es preparava per cantar.

Me’n recordo a la fi dels anys setanta que de tant en tant el veia recorrent amunt i avall landana de la línia verda a l’estació de Passeig de Gràcia, tot cantant. Si érem a prop, el saludava amb un Bon dia! i ell retornava la salutació amablement, de paraula o amb la mirada. M’he emocionat veient-ne el documental.

La seva mirada tendra em va colpir des de la primera vegada que el vaig veure i escoltar, i més sent jo un adolescent amb totes les ferides obertes. I el fet de ser al metro i sentir un home que canta, que et du a altres mons que, en efecte, són aquí. Amb tota la naturalitat, això formava part de la quotidianitat daquesta estació.

Després del feixisme –el silenci als carrers–, amb el temps, vingué el nou ordre postfeixista municipal del PSC-PSUC(ICV-EUiA)-ERC: Canal Metro. Van pispar un projecte autònom i convertiren les andanes en espais per a la propaganda política i el consum, i durant dècades ens massacraren el cervell, les oïdes, els timpans. Mai no vaig sentir lOvidi i el Toti al metro de Barcelona... Com podia plantar cara, una sola veu, contra la maquinària impune dels sons del poder?

Ell vivia en condicions extraordinàriament humils. I malgrat tot no parà de cantar.

La història de l’univers, la història de totes les històries, és en una sola història petita més de lexistència col·lectiva dels carrers de la nostra ciutat, Barcelona. Aquí, la passió d’un home per la vida feta cant.

Disfruto del passat, disfruto del present, però el que més m’agrada és parlar del futur, i fer-ho!

Amb gratitud de tot cor, senyor Ramon!

Hi ha instants, al metro, en què de cop i volta enllaço ressons antics i només sento la teva veu. I t'acompanyo en el viatge, company. Voldria una ciutat que canta, sempre i arreu... Tu, sense saber-ho, també eres Rosa de Foc.

dijous, 21 de juliol de 2016

Milers de nacions, dos centenars d'estats (A. D. Smith)

Mapa dels estats del món.


MILERS DE NACIONS, DOS CENTENARS D’ESTATS
[L’ESPILL, 12: 156-161, 2002]
Gerard Horta

[Anthony D. Smith: La nació en la història, Editorial Afers-Universitat de València, Catarroja-València, 2002.]

El sociòleg anglès d’origen jueu Anthony Douglas Smith, nascut el 1939 i professor d’Etnicitat a la London School of Economic and Political Science, és reconegut arran de la tasca desenvolupada als darrers trenta anys entorn del que es conceptualitza genèricament com a “etnicitat” i “nacionalisme”.1 Amb aquest llibre apareix publicat per primer cop en català (setena remesa de la col·lecció “El món de les nacions”), i, a més, el que se n’edita és un recull inèdit de conferències del 1999: són els dos motius pels quals s’ha de celebrar de nou l’associació Editorial Afers-Universitat de València.

L’obra se subdivideix en tres blocs en què es tracta dels paradigmes dominants als darrers dos segles a l’hora d’afrontar la teorització sobre la nació i els nacionalismes, els quals són debatuts en cerca de d’explicacions més àmplies i profundes –per força, en aquesta ressenya se’n reflectirà un mínim ressò: cal llegir el llibre!–. Al primer capítol, s’hi exposen les arrels històriques en què sorgeix la interpretació del caràcter orgànic o voluntari de les nacions i els nacionalismes –el paradigma historicista– i les relacions que manté amb la visió primordialista. La conclusió de Smith advoca per vincular tots dos models amb diversos casos històrics a fi de constatar la combinació variable d’elements que ell classifica com a “cívics” i “ètnics” que s’hi dóna. En aquest sentit, seguint l’autor, és imprescindible atendre el tarannà dinàmic del procés històric de les nacions amb l’objectiu d’evitar encloure societats senceres sota categories estàtiques. Això duria a qüestionar certs aspectes que potser demanarien una major reflexió crítica. Per exemple, resulta problemàtic remetre a l’emergència de la “França” del segle X tot utilitzant l’adjectivació de Renan del 1882 sobre “la força de l’oblit lingüístic” (p. 31), menystenint-hi el que els teòrics de moda del nacionalisme oculten massa: els processos de colonització a escala intraeuropea, conflictius no solament respecte a la formació medieval de les nacions europees, sinó especialment des del moment en què els països vencedors organitzen els territoris conquerits a partir de formes estatals que impliquen, més que una clara homogeneïtzació cultural, pràctiques merament etnocides. Recordem que rere la divisa revolucionària de “Llibertat, igualtat, fraternitat” hi subjau una quarta afirmació bandejada quasi sempre dels relats històrics: “indivisibilitat territorial” (lligada a aquella altra que deia que el francès “igualava” els drets dels ciutadans: ¿”força de l’oblit” o repressió totalitarista de la diferència?). Per això resulta paradoxal remetre a R. Breton entorn del Canadà anglès i el Quebec per narrar el pas de tots dos estats d’un nacionalisme ètnic cap a un de “cívic, multicultural i inclusiu que acull un gran nombre d’immigrants no blancs i que celebra la diversitat cultural” (p. 35), sense atendre la realitat empírica dels centenars de nacions sense estat nord-americanes, societats “nadiues” que s’autoanomenen nacions,2 les quals avui dia continuen veient com els seus territoris, representacions socioculturals, pràctiques econòmiques i de supervivència material són esclafades, fins i tot en la prohibició a aquests homes i dones (per exemple, als abnaki del Quebec) a registrar-se amb el seu nom i la seva llengua a l’administració de l’estat. Igualment, acudir a les “actituds dels bascos envers els immigrants andalusos” (p. 40) per explicitar delimitacions “exclusivistes” de la consciència ètnica fa un favor molt magre al professor Smith. En primer terme, perquè no ho demostra; i, segonament, perquè expressat d’una manera genèrica esdevé una referència impròpia de la seva altura intel·lectual, cosa que no es mereix un llibre tan interessant com aquest.

Que una societat comparteixi un sistema de símbols i significats a partir del qual representar-se el món i organitzar les relacions socials té sentit per a l’estudiós si, al mateix temps, s’hi té en compte (en el context del que es planteja a l’obra) el procés conflictiu de subjugacions militars, culturals, econòmiques i polítiques d’unes societats sobre unes altres. La construcció de les nacions, i el lligam entre la seva legitimació jurídica i històrica en funció de si ha pogut organitzar-se en termes d’estat o no (o de si vol ser nació sense organitzar-se en termes estatals), és indestriable de les dinàmiques convulses de la història. Els nacionalismes poden vehicular-se per exercir com a forces aterridores, i també, és clar, com a forces alliberadores. El que interessa entreveure’n són els projectes socials globals que canalitzen, quines necessitats, quines demandes. En definitiva: per què interpel·len com a tals. El principi de Smith de pretendre trobar equilibris a la complexa realitat contemporània, on el dret de les col·lectivitats a existir d’acord amb referents propis té lloc entre fluxos migratoris més o menys importants i entre models distints d’inserció dels migrants en les societats de destinació o acolliment, silencia sovint, dins el conjunt de la gamma extensa d’exemplificacions a què va acudint, pràctiques històriques etnocides per part d’estats europeus com ara Espanya, França, Anglaterra o Rússia sobre les minories nacionals intrafrontereres.

Dona i noia palestines enfront de soldat israelià.

La definició de “nació” de Smith (p. 20) indueix a considerar la destrucció de milers de societats al segle XX, incapaces de sobreposar-se a l’homogeneïtzació cultural dels estats i, especialment, al procés colonitzador sota formes capitalistes, per complet desestructuradors en termes culturals i econòmics dins contextos evidentment diversos. Valdria la pena, doncs, en afrontar la comprensió del paradigma modernista dominant avui dia (capítol 2), relativitzar-ne el tarannà europeocèntric industrial –culturalista i essencialista– des del qual s’atorga una categoria explícita al sorgiment de “les” (algunes) nacions. Ni la consecució d’un estat, ni la consignació documental i literària de la cultura són peatges que hagin de pagar les nacions del món per esdevenir adjectivables com a tals (Smith incideix prou bé en el segon aspecte). Fins i tot a Occident el pas de la tradició a la modernitat adopta formes distintes en una mateixa societat com ara la catalana, en què els projectes de nació postulats al XIX arriben a ser antagònics.3 Enllà de les dinàmiques conflictives entre la burgesia i les classes subalternes, tota manifestació social implica un model determinat d’organització i de relació cap endins i cap enfora. Assumint l’argumentació de l’autor, com interpretarien Friedrich Engels si visqués, o E.J. Hobsbawm i E. Gellner que en el context de l’adscripció proletària a l’espiritisme català es creï el 1891 a Barcelona, per primer cop a Europa i a iniciativa espiritista, una Lliga Internacional per la Pau –amb el suport del laïcisme lliurepensador, el progressisme polític i el sindicalisme més avançat, i dels representants europeus d’aquests moviments– que propugna la lliure federació dels pobles d’Europa, la supressió de les fronteres estatals i l’arbitratge i resolució dels conflictes entre els estats mitjançant el diàleg?

Al tercer capítol s’hi tracta dels enfocaments “construccionistes” de la nació i els nacionalismes, entesos com una construcció social lligada a l’era de la modernitat, articulada per les elits (Hobsbawm lliga els moviments nacionalistes de la segona meitat del XIX amb projectes socials conservadors, la qual cosa és desmentida de nou pel cas català, o per l’escocès en períodes importants de la seva història; i dels lapons ¿què se’n pot dir?) i encaminada a la seva superació per la globalització mateixa. Fora del debat sobre la condició espúria o no del passat, o de la recreació o la invenció de les tradicions, Smith remet amb encert a la memòria viva de les societats i a la seva capacitat per dotar de sentit l’empresa nacionalista. Un sentit que capdavanters de l’enfocament modernista com Hobsbawm no deuen trobar enlloc,4 i que els deu impossibilitar d’explicar la supervivència de nacions com la catalana o la basca després de segles de ferotge subordinació en tots els terrenys. El paradigma del construccionisme social palesa un reduccionisme extrem que concep les classes subalternes europees com si fossin un mer apèndix passiu del dirigisme instituït per les elits a través dels imaginaris que elaboren, a més d’establir una correspondència estàtica entre nació i estat que resulta insostenible, d’aquí les paraules amb què l’autor ho rebat: “sembla difícil entendre per què hauríem d’atorgar més substància a l’«estat» que a la «nació»” (p. 87). A continuació, Smith assenyala que és plenament lícita l’acusació de Benedict Anderson (el qual no podia preveure que la seva obra Imagined Communities, del 1991, havia de ser tan fatalment incompresa per aquells qui han “resolt” certs processos d’afirmació cultural com el fruit d’una “invenció”) cap a Gellner –i Hobsbawm i altres–  pel fet que assimilen justament “invenció” a “fabricació” o “falsedat” més que no a “imaginació” o “creació” (p. 88) –en aquests termes, què no és el fruit d’una construcció social?–. L’autor planteja llavors un dels punts centrals de la qüestió que permet respondre-hi: on rau la raó de la perdurabilitat i l’èxit d’artefactes culturals com el epigrafiats com a nacionalismes?, quin és el motiu de la seva necessitat? La premissa durkheimiana segons la qual res no és més poderós que una il·lusió compartida –sentida, voluntària, emocional, d’ideals i necessitats col·lectius, perquè responen a les demandes individuals d’amplis sectors socials: o és que no existeix una base material de les idees?– no seria una porta tancada, sinó la proposta d’una obertura a la viabilitat de canalitzar, en allò compartit, el que una homes i unes dones, de vegades una societat, consideren imprescindible de realitzar. Per què, doncs, es topa contínuament amb l’aclaparadora invisibilització de la contradictòria gamma de projectes implícits en els moviments nacionalistes europeus contemporanis? Ficar al mateix sac nacionalismes de signe clarament imperialista i etnocida com els esmentats enrere amb altres que han maldat per espolsar-se la subordinació estructural a què la seva societat ha estat sotmesa històricament és difícil de justificar en termes científics –per més que dels nacionalismes estatals d’Europa se’n digui “cívics”–, una distinció que no es considera en cap dels models exposats. I aquesta seria una de les causes de la confusió entre nacionalisme i independentisme.

Nois ¡kung: membres duna nació sense estat
que durant segles mai no sha organitzat sota la centralització política estatal,
per bé que formen part dun estat imposat.

Smith raona el perquè de l’enfocament etnosimbòlic que postula. Remarca la pertinència de comprendre que la categoria moderna de “nacionalismes” no respon a realitats encarnades en la història a partir del no-res. Les identitats culturals i les ideologies col·lectives s’expressen a partir de contextos determinats que s’encavalquen a través de continuïtats i trencaments en què és possible reconèixer-hi els processos estructuradors de les societats –en un gerundi continu–, i la seva capacitat per recórrer-hi, apropiar-se’n o reinterpretar-los en funció de la manera com es representen el seu present i les seves necessitats. Que la formulació que en derivi estigui lligada a les elits sembla un postulat massa arriscat per generalitzar-hi, per això el professor anglès la refusa tot apel·lant als components populars dels nacionalismes. La correspondència entre ètnies i nacions, així mateix, supera per la seva complexitat –el desenvolupament d’una nació sobre la base de la incorporació o assimilació d’altres ètnies, o la constitució de nacions poliètniques, o l’existència d’ètnies polinacionals– qualsevol simplificació que se’n faci. En reflexionar sobre l’origen poliètnic de les nacions, l’autor manté que, en efecte, en molts casos l’ètnia dominant d’una nació posterior podrà aportar “mites i records de nacionalitat impartits a les generacions successives”. Ara bé, no és menys cert –diríem– que la confusió entre estat i nació –Espanya com a nació amb una ètnia dominant, segons el plantejament de la immensa majoria d’autors que apareixen– acaba conduint els homes i dones de nacions minoritzades a esdevenir membres de “regions exteriors” (p. 106) incorporats burocràticament i sotmesos als forts i centralitzats estats moderns. És aquí que les nacions europees subalternitzades per la força de les armes no hi troben l’encaix possible, com s’està reflectint en la redacció de la futura Constitució europea, per no referir-se a les vel·leïtats militaristes de constitucions com l’espanyola entorn de la preservació de la “unidad territorial”.

Això duria a subratllar que el context globalitzador actual, per les seves mateixes característiques d’homogeneïtzació cultural des dels referents del liberalisme capitalista, no pot més que esperonar moviments d’afirmació identitària, sociocultural, en què es manifesta la lluita per la supervivència mateixa d’innombrables societats que es veuen impossibilitades de decidir el què i el com del seu present. No és possible oposar universalisme a particularisme, no sols perquè, com assenyalà Claude Lévi-Strauss, res de l’esperit humà no ens és aliè, sinó perquè compartir-nos els uns als altres com a humans significa fer-ho des de referents propis. És aquest compartir el que universalitza, no pas el pretendre que les categories d’una societat les han de compartir totes les societats del món. Les estructures es poden expressar en pràctiques localitzades, però en qualitat d’estructures no són locals, com ha escrit S. Narotzky: això obliga a estudiar els processos històrics i les relacions socials tant locals com globals. L’especificitat del lloc forma part de processos dinàmics de relacions socials a escala interna i externa.

La visió ideal que Smith atorga al nacionalisme, des del precepte del dret a la llibertat dels pobles i les persones, és un camí a seguir que hauria de portar a copsar la diversitat del repertori humà i les realitats històriques, en el sentit que la manera com una societat s’interpel·la a si mateixa en qualitat de “nació” –igual com s’interpel·la a si mateixa en termes religiosos o d’altres sistemes simbòlics– implica l’articulació de projectes molt distints: els moviments socials i la catalanitat que representen Roca i Ferreras, Almirall o Companys no són els de Cambó, dit pel broc gros. I el present de les nacions està fet també d’aquestes bregues, inserides dins el camp ampli del conflicte d’una Europa la problemàtica de la qual no se cenyeix a “musulmans, gitanos i afrocaribs”: les nacions europees minoritzades no són als mapes perquè colonitzar és la cara més terrorífica de la diferenciació. No es pot situar el “nacionalisme ètnic” fora d’Occident sense centrar-se en els processos històrics als estats plurinacionals actuals, dels quals els Països Catalans en són una víctima més. Utilitzant els darrers mots de l’autor, és avinent preguntar-se quins processos de la història humana són il·luminats pels “components simbòlics i els models ètnics propis de les identitats culturals col·lectives”? (p. 113).

Són alhora processos tràgics que concerneixen les formacions estatals, i tota l’atracció de l’enfocament etnosimbolista trontollaria si no percebés la realitat de tantes llibertats no realitzades: no disposar d’un petit espai al mapa. Smith ho té en compte, per això raona i rebutja la falsa simplificació en voga entre “ètnic” i “cívic”. No seria gratuït, doncs, citar Ted Lewellen: “«opressió» és una bella paraula per fer-la passar en còctels [...], però es converteix en una paraula lletja quan hom l’associa a la gent real, que pateix fam real, privacions reals i potser tortura i mort també reals” (Introducción a la Antropología política, p. 166). I no és una privació social néixer i morir amb l’obligació de justificar per què un se sent cors, irlandès, sami, basc o català, privat del seu dret de ser? Mentre una plèiade d’historiadors i sociòlegs europeus embadaleixen davant de Hobsbawm i Gellner, es podria suggerir als científics socials catalans que es plantegessin de rebatre, sobre la base del coneixement empíric de la seva pròpia realitat, el munt de models explicatius que redueixen, compartimenten i moralitzen l’univers de les nacions, en comptes de reproduir les mirades d’aquests autors acríticament. No és casual que l’antropologia, com insisteix I. Terradas, es fonamenti en el realisme etnogràfic (per això els antropòlegs tampoc no surten al mapa).

S’és davant d’un llibre excel·lent per pensar entorn de les perspectives historiogràfiques i sociològiques dominants sobre el paper de les nacions i els nacionalismes, del tot recomanable en la mesura que l’autor mostra elasticitat, erudició i incisió crítica en les seves reflexions, i que permet copsar el sentit de l’eclosió, les mancances i els aspectes recuperables de cada paradigma (aquí rau el valor magnífic, indiscutible, de l’obra): la immensa majoria dels plantejaments de l’autor podem fer-los nostres. Però que no s’oblidi: milers de nacions, dos centenars d’estats... i mitja dotzena d’exèrcits.

1. L’especialització sostinguda de la seva recerca aflora el 1971 amb el llibre Theories of Nationalism, seguit entre innumerables altres de Nationalism in the Twentieth Century (1979), The Ethnic revival in the Modern World (1981), The Ethnics Origins of Nations (1986), National Identity (1991), Nations and Nationalism in a Global Era (1995) i Nationalism and Modernism (1998). Del conjunt se’n poden trobar, traduïts al castellà, Las teorías del nacionalismo (Península, 1976), La identidad nacional (Trama, 1997) i Nacionalismo y modernidad (Istmo, 2000).
2. Vegeu una interessant aproximació als noms i els llocs de milers de nacions sense estat del món (incloses les europees) a l’Atlas of World Cultures de D.H. Price (Sage, Londres, 1990). Bàsicament per comprovar-ne la desaparició.
3. Vegeu Panoràmica del nacionalisme català de Fèlix Cucurull (Ed. Catalanes de París, 1975). I, també, l’obra del primer teoritzador modern del catalanisme, Josep-Narcís Roca i Ferreras, sobre els vincles entre independentisme o alliberament nacional i internacionalisme, cinquanta anys abans que l’anticomunista V.I. Lenin en tractés (Josep-Narcís Roca i Fererras i l’origen del nacionalisme d’esquerres, Toni Strubell, 2000, Els llibres del Set-ciències).
4. La qual mancança ja es dóna en una obra primerenca com Rebeldes primitivos (Ariel, Barcelona, 1974 [1958]).