dijous, 28 d’abril de 2016

Tocar a morts, més enllà del 4F


Joan Clos, alcalde de Barcelona durant 4 de febrer del 2006.
Impunement.

Tocar a morts, més enllà del 4F
[VILAWEB, 24-I-2015]
Gerard Horta

Ciutat Morta posa en relleu un procés social que ha distingit la Transició des del 1978 fins ara: la cobertura política, policíaca, judicial i mediàtica –amb excepcions com VilaWeb i laDirecta, que sempre han estat on pertoca ser– de la tortura. Aquest malson se sintetitza en unes paraules de Ricard Gomà el 2007, reproduïdes al compte de twitter del periodista de laDirecta Albert Martínez el 18 de gener d’enguany: “No podem `apretar´ tant el PSC, només controlem la nostra àrea, això són equilibris.” En efecte, la mena d’equilibris sobre la base dels quals els governants municipals i autonòmics del nostre país han construït un marc de representacions que vessa sang per moltes de les seves esquerdes.

Mirem enrere: hi ha casos tan bruts com el Cas Scala el 1978, l’“Operación Garzón” abans dels Jocs Olímpics del 1992, o el Cas Dixan (“Operació Estany”) contra veïns del Raval el 2010. Se’ns fa evident un paisatge curull d’arbitrarietats policíaques, judicials i polítiques que, plegades, han emparat un munt de situacions senzillament inacceptables en qualsevol societat civilitzada. Llevat que haguem de concloure que aquesta civilització, finalment, no és res més que això. Pedro Álvarez, el 1992, assassinat d’un tret per un agent de la policia espanyola a l’Hospitalet en una discussió de trànsit; Jorge Bolancel, suïcidat en una via de tren a Cornellà el 1997 després de ser detingut dues vegades; Toni Cordero, mort en una comissaria de la policia espanyola després que li neguessin la medicació per l’asma que patia; la Mireia, torturada sota l’aplicació de la Llei antiterrorista com a càstig per ser fotògrafa dels moviments populars de la seva ciutat; Jonathan Carrillo, mort al moment de ser detingut per la policia local de Terrassa... o Juan Andrés Benítez, al qual diversos mossos d’esquadra de la comissaria del Raval de Barcelona li aplicaren el protocol de detenció. Els morts sota custòdia policíaca en són dotzenes: Yassir el Younoussi, mort mentre estava detingut pels mossos el 2013 al Vendrell; Mustapha El Marracki, mort sota custòdia dels mossos d’esquadra el 2011 a Manresa; Sergio E., mort arran de la seva detenció per 14 agents dels mossos alhora el 2012 també a Manresa.

Observem breument el cas d’en Sergio –arxivat fa uns mesos–, si bé qualsevol dels exemples esmentats pot retre compte de la brutalitat present en cada una de les situacions que convoquem. Unes hores abans de morir, al matí de l’1 de gener del 2012, els seus familiars denunciaren que els mossos el van apallissar amb molta duresa, la qual cosa l’havia conduït a un estat de coma. Els relats mediàtics van emfasitzar que en Sergio acumulava 13 ordres de detenció, que feia dos metres i que era molt corpulent i fort. La construcció del relat induïa a establir una associació entre la seva situació legal, la constitució física i la mort. La versió oficial sostenia que l’home va agredir cinc mossos, que va intentar pispar-los una pistola i que, a causa del sobreesforç, va patir una aturada cardiorespiratòria fatal. Una part de la premsa informà que la companya de l’home mort fou testimoni de la detenció i que va presentar una denúncia contra els mossos, en la qual afirmava que l’home no hi va oferir resistència i que, un cop emmanillat pels canells i pels peus, fou colpejat una vegada i una altra. “Lo han matado los mossos, que ahora intentan tapar lo que hicieron”, recollia per boca d’un dels familiars l’agència EFE.
 
Ricard Gomà (regidor d'ICV-EUiA) a Albert Martínez (periodista de laDirecta), el 2007:  No podem `apretar´ tant el PSC, només controlem la nostra àrea, això són equilibris.

L’aleshores conseller d’Interior Felip Puig va qualificar l’actuació dels mossos d’esquadra, per enèsima vegada, com a “impecable”. És el mateix conseller que al principi del seu mandat va afirmar, en una roda de premsa: “Arribarem on permet la llei i una mica més enllà.” El conseller anterior, Joan Saura, no va dir això, però sota el seu mandat membres de la Brigada Mòbil utilitzaren armament il·legal, encerclaren i segrestaren manifestacions senceres i res, res en els informes anuals sobre els maltractaments i la tortura, canvià. Tampoc no ha canviat res sota el mandat de l’actual conseller Espadaler, perquè la xarxa de suport mutu i l’encobriment dut a terme per la mateixa policia, els dirigents polítics i el sistema judicial des de la instrucció a la sentència batega a cor què vols, amb la participació d’uns mitjans de comunicació públics hereus d’una cultura política franquista que no tenen cap interès a espolsar-se del damunt. Cal recordar que TV3 va emetre “Ciutat Morta” a causa de la intervenció parlamentària d’en David Fernández?

En Sergi G. després d’una concentració enfront d’una seu del PP, els “tres de Gràcia” a l’Estació del Nord –detinguts per la guàrdia urbana el 2005 després d’una manifestació–, el nostre company de Sants l’any passat... i aquell i aquella i l’altre i la de més enllà, i gent que perd un ull i ossos trencats i melses petades. Comissaries, presons, CIE, als carrers... Sabem prou que no tots els agents policíacs són iguals, que n’hi ha una majoria que miren de fer la seva feina honestament. El problema són els centenars de denúncies anuals de tortures que s’acumulen als Països Catalans topant contra murs impenetrables fets de pensions vitalícies, arxivaments, condecoracions, absolucions i una cortina de silenci dens.

Al desembre del 2010 The Guardian informava que entre el 1999 i la fi del 2010 havien mort al Regne Unit 333 persones sota custòdia policíaca, i s’hi afegia que cap policia havia estat processat. A l’estat espanyol, entre el 2001 i el 2014, superen el miler de morts. Quantes d’aquestes morts són filles d’allò que fa 30 anys el centre, la dreta i la suposada esquerra d’aquest país i del país veí decidiren anomenar consens, una llosa pesant que amb el temps només ha canviat de nom? Tothom que ha lluitat per la justícia en el cas 4F no són conscients que és justament la perseverança en la lluita el que potser acaba de començar a marcar un nou punt d’inflexió en la superació de la Transició.

La diputada d’ICV-EUiA Dolors Camats gosa impúdicament demanar la reobertura del cas 4F. “Això són equilibris”, respondríem, perquè una altra cosa és impublicable. I acceptaria que aquesta gent fessin equilibris amb la seva pròpia sang, però resulta que n’han fet amb la dels altres. Clos, Hereu, Vallugera –regidora de Drets Civils i Dona el 2006 per ERC, que té la ¿virtut? de no aparèixer mai a la foto–, i Mayol, Gomà, Portabella, que eren al govern de l’Ajuntament de Barcelona aleshores, abans i després... i l’Ada Colau interpel·lant ICV-EUiA pel 4F mentre negocia la llista electoral amb en Gomà. Fa basarda, sí. Bones persones, gent correcta, educada. Un polític professional no hauria de poder construir equilibris ficant en una banda de la balança la sang dels altres, els anys de presó viscuts pels altres, les vides estroncades dels altres. Quin càstig mereixen els equilibris erigits sobre el patiment aliè? Ciutat Morta ens ajuda a comprendre que en la tortura, l’empresonament i la mort no hi ha equilibris, sinó dolor, crim, nàusea, vergonya i mentida. I que el lloc de la merda ha de ser el cubell de la brossa i no les institucions públiques.

dimarts, 26 d’abril de 2016

40 cossos de negre


40 cossos de negre
[EL PUNT, 3-II-2004]
Gerard Horta

Dissabtes a mig matí, a la plaça subterrània del metro de Catalunya, una quarantena de cossos s’ajunten: són persones que canten. D’altres ho feren al passat. Vesteixen de negre, i de la quarantena n’hi ha més de tres desenes conceptualitzables com el que se’n sol dir “adolescents”. Els vaig veure fa un any: un pèl porucs, vergonyosos, immergits dins el maremàgnum sorollós de l’univers social, entonaven cants amb l’esperit més aviat aclaparat. Volaven com una fulla enduta pel més mínim xiuxiueig davant d’un públic ferotge, estrany, apassionadament absent de les corals, del món, de si mateix i tot. Els corrents d’aire que conflueixen de cinc bandes distintes –passadissos de la Rambla, Rivadeneira, Pelai, i l’entrada i la sortida de les andanes– cap al cercle subterrani del metro de Catalunya, distribuïdor de trànsits, demanarien en circumstàncies semblants una potència d’ànima ben sòlida, fins densa. Aleshores, els corrents d’aire s’enduien els joves cantants. L’orfeó tremolava no pels batecs dels assistents, sinó perquè no semblaven prou aquietats per integrar el caos del destí i de massa destinacions sintetitzades en aquest escenari urbà perpètuament enfosquit.

Societat Coral Euterpe.
Fotografia: Coromina i Emeric, publicada
a Barcelona Cómica (21-VII-1894).

Al cap d’una pila de mesos els he revisitat: pluvisqueig a l’exterior i corrents d’aire fred als passadissos. Han crescut, ara canten sense por i ballen sense vergonya. És magnífic. Se n’han adonat que, si no és així, no hi ha cant ni ball ni salvació possible (“¿Y estos de qué secta son?”, m’engega un transeünt). Públic de tota mena, cares de molts colors i l’àmplia gamma de les expressions menys previsibles envolten els 40 cossos de negre. No hi ha composicions dels !kung africans, ni dels sami polars, ni dels maori oceànics, per bé que s’hi escolten cançons que formen part d’una certa memòria col·lectiva de Barcelona a través de diverses generacions.

Postal d'un retrat de Josep-Anselm Clavé (1824-1874).

Entre hits en anglès, castellà i algun en català, hi manca un record musical d’aquells avantpassats nostres entestats a salvar les persones i destruir la societat per fer-ne una altra de lliure, justa i solidària. L’any 1855 un munt de treballadors –homes i dones junts– avançaren des de prop d’aquí (pl. de St. Agustí) per la Rambla amb una pancarta a la capçalera: “Associació o mort!” (Josep Termes n’ha tractat). És a dir: dret a crear associacions per defensar les necessitats d’un poble miserabilitzat sota el capitalisme terroritzador del segle XIX, al context d’una Espanya que bombardeja la ciutat dia rere dia des del castell de Montjuïc. El 1862 alguns d’aquests manifestants, arrenglerats als cors claverians, cantaren i ballaren multitudinàriament als Jardins d’Euterpe (ara Passeig de Gràcia) de Barcelona: celebraren per primer cop als Països Catalans la Marxa del Tannhäuser, obra d’un Wagner famós als medis revolucionaris d’Europa (ens ho recuperà Ricard Vinyes). Els cors de Clavé esdevingueren un mitjà perquè els treballadors aprenguessin a llegir, escriure, cantar, perquè ampliessin pensaments i accions, i s’expliquessin des d’experiències i referents propis en termes emancipadors. Mitjançant els concerts corals s’omplien caixes de resistència a fi d’afrontar vagues, empresonaments, malalties i morts.

Si al segle XIX tant com als dissabtes del XXI un orfeó és una societat de cant coral, potser aquests cossos de negre, persones que canten, comprendran un dia que una societat –de vegades– no és res més que el detall significatiu de poder presentar tot el que canta en la llengua reprimida d’un país reprimit. I cantar, ballar i commoure’s per defensar la vida, o sigui, totes les cançons del món: la llibertat nostra i la de tothom.

Sense imatges de la manifestació del 1855. En fico una altra:
a la Rambla de Barcelona (2009), estudiants-treballadors contra la implantació del Pla Bolonya són ensinistrats pedagògicament en les virtuts de la mediació per part de les Forces de seguretat de l’Estat/Delegació Nord-Est.

dissabte, 23 d’abril de 2016

Nou ús antisocial de la Plaça de la Gardunya (CUP Raval i Gòtic)


Nou ús antisocial
de la plaça de la Gardunya
[Dels companys de la CUP Raval i Gòtic, 21-IV-2016]

A les darreres setmanes, d’una manera sobtada, se’ns ha presentat un nou ús antisocial de la plaça de la Gardunya. L’han descobert les primeres veïnes que han tractat de travessar-la com solien fer: posant un peu davant de l’altre en una direcció concreta. Passivament impedint-ho, com un bloc sòlid d’objectes vivents, s’hi han trobat instl·lat un formiguer humà de turistes tumultuosos. Palplantats o asseguts per terra, en grups de cinc o de trenta; una munió d’escamots organitzats col·lapsa els 4.200 metres quadrats de plaça impedint-ne un ús racional i, encara menys, veïnal. Tenen una altra idea del lloc i, per la seva condició de majoria, la imposen: amb entusiasme i a l’hora convinguda, s’hi troben per degustar envasos i forquilles de plàstic o broquetes de fusta amb macedònies de colors punxades, comenten impressions de la Boqueria i, aquí i allà, es mostren i comparen fotos abans d’abocar-les a les xarxes socials. És una nova parcel·la guanyada per l’ús badoc, consumista i banal de l’espai públic.

Les qui l’han descobert s’han retirat a ziga-zagues, pidolant una porció d’espai a cada pas amb la mímica de la cordialitat al rostre, i han fet córrer la notícia: un altre espai cedit. Una emboscada més de població flotant, i al mateix temps permanent, que no ens tornarà mai ni un pam del territori arrabassat. Les qui ho han sentit i han anat a veure-ho amb els seus propis ulls ho han pogut corroborar: la plaga del monocultiu turístic creix a un ritme angoixant, a embestides. Obligades novament a renovar les geoestratègies d’aquell nostrat “per on caminar si no em convé arribar tard a tot arreu” han esborrat del plànol mental un altre indret que ja no és accessible. Un altre indret per a la melangia. Perquè el turisme, a Ciutat Vella, devora espais i només en deixa les engrunes per a qui escombri.  

Per assistir a la massificació consumista han anat apareixent, allí on hi havia botigues i llocs de menú a preus raonables, locals de souvenirs i restaurants amb pretensions que poques veïnes del districte es poden o volen permetre. Llocs enfocats al consum passatger i poc meditat. El tema ens el sabem de sobra: en l’ús de l’espai, per quantitat i per poder adquisitiu, el turisme representa un estrat social clarament privilegiat respecte al veïnat. Per aquesta lògica tan institucionalment barcelonina que la iniciativa més lloable és la que persegueix el lucre, ens estem quedant en un laberint sense sortides. Quan va començar la reforma de la Plaça de la Gardunya alli encara s’hi podia comprar un enciam, la gent gran hi seia a fer-la petar amb el carret de la compra i grups d’infants enèrgics hi jugaven a cricket. La reforma ens va costar gairebé cent milions d’euros dels cofres municipals i, segons ens va dir el govern de progrés que la va iniciar, “la Plaça deixarà de ser el traster de la Boqueria per convertir-se en la nova àgora del barri”. Amb aquest escrit només volem contribuir a fer córrer la veu del que moltes ja sabeu: el capital ens roba els carrers i les places. Les platges, els parcs, els barris… el capital ens roba.

Hiace. Antropología de las carreteras en la isla de Santiago


HIACE.
ANTROPOLOGÍA DE LAS CARRETERAS
EN LA ISLA DE SANTIAGO
[Pol·len Edicions, 2014]
Gerard Horta i Daniel Malet Calvo


(Televisão de Cabo Verde, 11-X-2010. Campus Palmarejo de la Universidade de Cabo Verde, Praia [illa de Santiago].)

 ***

(Televisão de Cabo Verde, 31-XII-2014. Alliance Française, Mindelo [illa de Sao Vicente].)
***

(Ressenya de Manuel Delgado, 6-III-2015, Seres urbanos.)


***

(Ressenya de Jose Mansilla, VI-2016, Ankulegi.)

***

(Ràdio Contrabanda, amb en Daniel Malet, 24-XII-2013, a “El Rizoma Malinowski”.)


 Companys conductors de hiace de la vila de Tarrafal a la ciutat de Praia (capital de Cap Verd), després de dinar, tot esperant l’hora en què comencen a arribar passatgers per tornar cap a l’altre extrem de l’illa de Santiago.

dimecres, 20 d’abril de 2016

(II) De manters i refugiats: colonialisme, explotació capitalista, espectacularització mediàtica i pornografia de les emocions

Camp de reclusió amb (aspirants a) refugiats a Hongria, a la nit
(primera setmana de setembre del 2015).

(II) DE MANTERS I REFUGIATS:
COLONIALISME, EXPLOTACIÓ CAPITALISTA, ESPECTACULARITZACIÓ MEDIÀTICA
I PORNOGRAFIA DE LES EMOCIONS
Gerard Horta
(6-IX-2015)

Immigrant, refugiat, expatriat, treballador clandestí, irregular, il·legal... Els dispositius ideològics del poder establert s’activen per remarcar el que es pretén concebre com la condició socialment anòmala dels col·lectius inferioritzats. En societats profundament racistes com la francesa, és habitual comprovar que en medis acadèmics i tot es remet a “immigrants de tercera generació”: com si es tractés d’un model d’automòbil o, sobretot i pitjor, d’una culpa inscrita als gens i heretada més enllà del temps i de l’espai: la de ser estranger i pertànyer a la classe dels pobres, dels empobrits. De cop i volta, hem assistit a un tomb generalitzat en l’adjectivació dels col·lectius de persones provinents de Síria, l’Iraq, l’Afganistan en trànsit cap a Alemanya a través de Grècia, Sèrbia, Hongria. A partir d’un moment donat han passat de ser “immigrants” –aquell que s’està desplaçant arribat d’una altra banda, o bé que ja hi ha arribat (és a dir, empíricament tothom, perquè tothom vam venir algun dia d’alguna altra banda)– a ser refugiats. Per què?

Fa unes setmanes vaig començar a piular en referència a la instrumentalització demagògica que els mitjans de diguem-ne comunicació estaven fent de les imatges de nàufrags a la Mediterrània. El quotidià passava a esdevenir exòtic (“ai caram, s’ofeguen pobriçons...!”). Els contextos explicatius remetien molt parcialment a la guerra a Síria –150.000 morts–, obviant-ne com ara mateix les guerres a l’Iraq o a l’Afganistan –cronificades en totes dues terres, amb més d'un milió de morts– o a Líbia –50.000 morts a partir dels 6.000 bombardejos de l’OTAN i del conflicte posterior, amb denúncies de presència de tropes terrestres europees i nord-americanes– i, sobretot, obviant-ne el suport militar i financer occidental a la continuïtat. És sabuda però poc difosa l’ajuda econòmica de l’administració governamental dels EUA des de fa tres anys als grups militars presents a Síria que més tard han esdevingut Exèrcit Islàmic, cosa que el mateix excandidat a la presidència Ron Paul va denunciar. He repetit com una gallina pesada que The Guardian i Der Spiegel  informaven fa un any i mig de la presència d’instructors militars dels exèrcits nord-americà, francès i britànic a Jordània per ensinistrar membres de l’Exèrcit Islàmic. Amb satèl·lits, és molt senzill determinar els objectius quan topes combois militars en ple desert; en el cas de l’Exèrcit Islàmic, però, en sorprèn aquesta invisibilitat permanent. O no. Com manifestava Hillary Clinton fa uns mesos (10-VIII-2014) al mitjà digital nord-americà The Atlantic, lEstat Islàmic [ISIS] seria el fruit de lestratègia seguida per lAdministració governamental dels EUA, que errà en la tria dels aliats (!). Sisplau, llegeix aquest article de The Guardian del 3-VI-2015: com emergeix la veritat del suport dels EUA al sorgiment de lEstat Islàmic a lIraq i Síria.

Davant de la generalització dels naufragis, els discursos polítics dels governants europeus –amplificats fins a la sacietat pels mitjans de comunicació públics i privats– han reiterat sense complexos la responsabilitat gairebé unicausal de les xarxes mafioses implicades en l’organització del transport il·legal de persones a l’hora d’atribuir culpabilitats. Un cop d’ull hemerogràfic permet constatar que, després d’emfasitzar el paper de les màfies –per un altre cantó, evident–, el discurs político-mediàtic dominant s’escola cap a les propostes de solucions o accions que cal emprendre: controlar les màfies des del mar. És a dir, hom crida a potenciar la presència militar de l’OTAN  a la Mediterrània per evitar aquest drama. Fantàstic impuls a les polítiques securitàries. Si a escala urbana intraeuropea es tracta de militaritzar els carrers, a escala extraeuropea cal militaritzar-ho tot: ciutats, mar, planes i muntanyes. Control social, control global. Rere la gent ofegada, què en queda del colonialisme, del capitalisme, de la història? Res a dir. Code 46 (Michael Winterbottom, 2003).

Tornem al principi. Per què aquestes col·lectivitats heterogènies de migrants que travessen Grècia, els Balcans i Hongria de camí cap a Alemanya han passat a convertir-se en refugiats? L’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, a partir de la Convenció del 1967 sobre l’Estatut dels Refugiats, els defineix com “les persones que tenen un temor fonamentat de persecució a causa de la seva raça [?], religió, nacionalitat, pertinença a un grup social específic o opinió política. A més, es troba fora del seu país de nacionalitat i no en pot obtenir la protecció, d’ón es nacional, o de residència habitual, o no hi pot tornar per temor de persecució”. S’hi considera que el refugiat fuig dels conflictes armats  socials del seu país o regió, que escapa de la fam i la pobresa, de la persecució i les violacions dels drets humans. En realitat, la mateixa ACNUR especifica que hi ha refugiats econòmics, polítics, ambientals, de guerra i sanitaris.

Dadaab, el major camp de refugiats del món.

Per a l’ONU hi ha més de 15 milions de refugiats al món. Ara bé, si atenem la definició que en fa, són centenars de milions. L’ONU es refereix a aquells que resideixen en camps de refugiats com el de Dadaab, en què habiten més de 400.000 persones. En conseqüència, algú ens pot aclarir quina és la diferència entre un refugiat i un manter centrafricà dels qui treballen clandestinament als carrers de Barcelona? Ada Colau, Gala Pin o Amadeu Recasens, ens ho podeu explicar sisplau? Vull dir si ens podeu explicar el perquè de la vostra hipocresia –refugiat llunyà bo, immigrant manter als nostres carrers... dolent–. Vots, més vots? Nova política? Revolución democrática? Solidaritat internacionalista? Solidaritat de classe?

Ens aturem aquí: la immensíssima majoria, si no totes, de les persones immigrades que han arribat de l’exterior de la Unió Europea en cerca d’una vida millor, són motivadament susceptibles de ser classificades com a  aspirants a refugiades. 

La Federació de la Indústria alemanya ens resol el perquè amb què ens interrogàvem al primer paràgraf: calen 100.000 treballadors per a la construcció, i gent formada per dur a terme feines que exigeixen estudis científics i universitaris. Per enèsima vegada, lestatut jurídic dependrà de les necessitats del mercat de treball capitalista europeu de mà dobra barata. No és que la història es repeteixi, és que no ha deixat de ser la mateixa història.

De retop, les representacions ideològiques que justifiquen la destrucció i el control occidental definitiu sobre Síria guanyen terreny. Geoestratègies contemporànies del nou ordre feixista mundial.

Continuarà.


Treballadors clandestins africano-catalans a plaça Catalunya.

dimarts, 19 d’abril de 2016

(I) De manters i refugiats: colonialisme, explotació capitalista, espectacularització mediàtica i pornografia de les emocions

Estació de hiaces –furgonetes de transport col·lectiu– a la Praça Estrela (ciutat de Mindelo, a lilla de São Vicente de Cap Verd).

(I) DE MANTERS I REFUGIATS:
COLONIALISME, EXPLOTACIÓ CAPITALISTA, ESPECTACULARITZACIÓ MEDIÀTICA
I PORNOGRAFIA DE LES EMOCIONS
Gerard Horta
(5-IX-2015)

El ressò mediàtic del multitudinari desplaçament col·lectiu de població procedent –en gran manera, però no únicament– de l’estat sirià cap a l’Europa central ha estat paral·lel a una atenció política i periodística inhabitual sobre una pràctica quotidiana en moltes ciutats catalanes: la venda ambulant clandestina, que protagonitzen en aquest cas concret els manters procedents de l’Àfrica –d’entrada, arran d’una operació policíaca a Salou que va acabar en la mort d’un home aquest agost–.

Miraré d’abordar els enfocaments ideològics dominants sobre aquests processos –el rumb multitudinari cap a Alemanya, i el tractament polític, policíac i mediàtic dels manters a Barcelona– i, alhora, d’interrelacionar-los. Això és un escrit nuament polític (no sóc un especialista en la història general de l’Àfrica ni en els processos esclavitzadors al continent anteriors a la presència dels europeus). El que exposo aquí té a veure amb diverses idees que als últims dies m’han rodat pel cap. Fa vint anys en Manuel Delgado referia a la concepció de Karl Marx sobre les ciències socials com a ciències de l’ocult. L’ocult de la societat mateixa, perquè calia desentranyar i analitzar quines forces (expressives i materials, per dir-ho dalguna manera) actuen perquè una societat cristal·litzi en els termes en què ho fa. No tothom és conscient per exemple d’aquest canvi sobtat que ha conduït polítics i periodistes a convertir immigrats en refugiats, ni si això reverteix a fi d’esmorteir-ne la ponderació de connotacions negatives, ni els motius pels quals de cop i volta es configura aquesta representació. Intentaré explicar-me a mi mateix algunes qüestions deixant clar que ho faig simplement com algú que, en un moment donat, assisteix a un seguit d’esdeveniments i de construccions socials d’aquests esdeveniments, i que ho faig en públic. Insisteixo que això és més aviat una exposició matussera i apressada d’interrogants des d’un posicionament polític concret. Ho penjaré al bloc en tres capítols, al darrer dels quals recullo lexperiència directa dels manters a través de la seva pròpia veu.

***

L’expansió colonial europea a l’Àfrica i el desenvolupament mercantil posterior del capitalisme comportaren el segrest i la deportació forçada de milions de persones africanes de mitjan segle XV a mitjan segle XIX. El xoc que la imposició colonial va representar en les societats africanes –en l’organització d’allò que els occidentals designaríem com a política, religiosa, econòmica (en el comerç i les formes de producció, distribució i consum) i de parentiu quant al model de relacions socials en cada marc concret– continua tenint conseqüències encara avui. Permeteu-me esmentar quatre punts que l’antropòleg nord-americà Eric Wolf recordava a Europa y la gente sin historia, (1987 [1982]): al primer mil·lenni dC Europa proveí d’esclaus les societats musulmanes i bizantines; a les Croades els musulmans esclavitzaren cristians i els cristians esclavitzaren musulmans (a la península Ibèrica, fins al segle XV); al segle XIII, genovesos i venecians començaren a importar esclaus turcs i mongols que els arribaven per Tana, damunt del Mar Negre, mentre que un elevat nombre dels esclaus importats a Europa al XIV eren grecs i eslaus  –recomano de llegir l’anàlisi panoràmica, per a la Barcelona i la Catalunya tardomedievals, de la historiadora Roser Salicrú dins “L’esclau com a  inversió?” (Recerques, 52-53: 49-85 [2006])–; i encara al XVII el tràfic d’esclaus era un component fonamental de la pirateria arreu de la Mediterrània, mentre que a Escòcia, fins al XVIII, els miners del carbó i els treballadors de les salines continuaven sent esclaus, amb collars que duien inscrit el nom de l’amo. L’esclavisme com a model social i productiu allarga la seva ombra més enllà del temps i l’espai, malgrat que al cap dels segles ocupi només determinades zones del social i no la seva globalitat.

A l’edat mitjana, poc es diferenciava el contracte per servitud de l’esclavitud en tantes bandes d’Europa. Tant a Europa (Antiga Roma) com a lÀfrica abans de la colonització els esclaus podien arribar a comprar la seva llibertat. Els espanyols esclavitzaren ja –a la fase inicial de la colonització americana– els habitants del Carib, com els portuguesos feren a l’anomenat Brasil i com els colons anglesos feren a l’Amèrica del Nord amb membres de les societats nadiues derrotades. A l’Àfrica, els mecanismes de la pignoració, els processos judicials per transgressions i la captura en guerra esdevingueren els mitjans bàsics d’esclavització: sense això no s’explica l’expansió mercantil europea. Quant al desenvolupament històric de l’esclavatge al continent negre i a la gamma increïble de formes de penetració colonial i d’afermament de la dominació occidental (dimensions polítiques, ideològico-culturals, militars, econòmiques, religioses, de parentiu...) que s’hi donen, Wolf resumeix que al llarg de 500 anys així com els mateixos africans s’ocuparen de capturar, mantenir i transportar per terra els esclaus, els europeus en feien el transport transatlàntic, els sotmetien, els venien i distribuïen. Així s’enfortiren estats ja existents i en nasqueren de nous. Les societats acèfales africanes, sense òrgans de centralització política sinó basades en el llinatge, en foren genèricament les víctimes.

Els processos de descolonització administrativa i política formal posteriors a la II Guerra Mundial perpetuaren el domini de les potències colonials occidentals sobre els diversos estats sorgits del repartiment contemporani del pastís de primeres matèries que l’Àfrica encarna, un domini incomprensible si no s’hi té en compte la complicitat i la participació activa, històrica, de les elits econòmiques, polítiques i administratives africanes.

Després de l’ensorrament definitiu del COMECON (sigles per a Consell d'Ajuda Mútua Econòmica: el mercat global dels estats a l’òrbita de l’antiga Unió Soviètica) i de l’aprofundiment de la presència de la Xina –creixent a les darreres dècades però no pas caigut del cel en algunes àrees africanes– la cronificació de la submissió africana a Occident ha redundat en l’espectre amplíssim de confrontacions militars “locals” i en la impossibilitació del desenvolupament lliure de qualsevol societat africana per disposar dels seus propis recursos naturals de manera que en fruïssin les majories socials per al benestar col·lectiu. El canvi d’escala i de model econòmic en el context del capitalisme global converteixen la producció de llet de societats ramaderes durant segles en un atzucac fatal davant la competència en un mercat capitalista en què la llet procedent d’Europa es ven a un preu inferior. Així t’expliques que puguis acabar comprant tomàquets holandesos i cebes portugueses a venedores de carrer d’arxipèlags nord-occidentals africans (a un preu més barat que el de les cebes i patates produïdes al mateix arxipèlag). La dependència tecnològica quasi absoluta envers els estats i les corporacions occidentals (és el que any rere any he comprovat a Cap Verd en el terreny de la potabilització i distribució de l’aigua, de l’emmagatzematge d’aliments, del transport, etc.) s’ha anat combinant amb un altre tipus de dependència no menys rellevant: aquell que impliquen les polítiques assistencialistes a través de les mal anomenades ONG –organitzacions para-governamentals que actuen sobre la base de paràmetres establerts pels estats occidentals i de principis d’actuació vinculats a les funcions i els interessos de bancs i de companyies occidentals a l’Àfrica, i que solen provocar uns efectes en les marcs socials en què actuen literalment nefastos, més enllà de les seves instrumentalitzacions polítiques al servei de la repressió (Gallini, Escobar, Latouche han situat i qüestionat el marc ampli en el qual té lloc l’exercici de la funció colonial pressuposadament assistencial o bé pels seus objectius formals científics o de col·laboració econòmica; Gustau Nerin féu una demolidora mirada panoràmica sobre la cooperació dins Blanc bo busca negre pobre [2011]). Les polítiques econòmiques de les grans entitats occidentals per a l’Àfrica condueixen a la inserció del continent dins les lògiques del liberalisme global. Les societats africanes continuen esdevenint mercaderia i, amb elles, també allò que les conforma: la seva gent, que a través de centenars de col·lectivitats socials ha romàs tancada, fracturada i sotmesa a ordenacions jurídico-polítiques estatals la distribució de les quals sobre el mapa respongué sense embuts al perfeccionament del pla colonial. 

Font: Harper's Weekly, 4: 344 (VI-1860).
Transport navilier de persones segrestades.

Aquesta despossessió generalitzada –històricament estructural– del continent africà explicita la gran victòria d’Occident: les necessitats europees de mà d’obra a les últimes dècades ja no ha calgut resoldre-les mitjançant deportacions forçades, atès que els futurs i potencials nous esclaus –els disposats a fer les pitjors feines en les pitjors condicions laborals i salarials, desproveïts  sovint de drets elementals (des de l’accés a la sanitat fins a la impossibilitat d’exercir el vot), o bé sotmesos a millores i empitjoraments en funció del període a què acudim– provaran d’acudir voluntàriament, jugant-s’hi la vida i tot, a la fortalesa de la Unió Europea, concebuda com el paradigma del paradís material modern i necessitada de regenerar-se demogràficament i de proveir-se d’una mà d’obra que, en la mesura que haurà de competir amb la mà d’obra indígena europea, facilitarà que la degradació massiva posterior de les condicions materials, i la representació ideològica dominant de les seves causes, focalitzi el conflicte cap als nouvinguts, desviant l’atenció del veritable responsable: uns poders econòmics i polítics que desbaraten serveis socials i que articulen un retorn a contextos d’explotació acusats, la qual cosa obliga a competir entre si la classe treballadora europea, que apareixerà diferenciada entre nadius i “estrangers”. Recordem que és en funció de les necessitats de l’economia capitalista europea que, dençà dels anys seixanta del segle XX, s’han anat modificant a conveniència els estatuts jurídics dels nascuts a les excolònies africanes arribats a Europa. Ho veiem des dels anys seixanta: ara pots entrar legalment o d’amagat, ara no. Ara els blancs procedents de les excolònies rebran la ciutadania de la potència colonial, ara els negres de la mateixa excolònia no la rebran.

Si hi afegim el paper del complex militar-industrial nord-americà i de l’emfàtica batalla occidental des dels anys noranta per primeres matèries i recursos energètics africans i l’extensió, el finançament i l’organització occidental de conflictes militars de l’Afganistan a Líbia, Somàlia, el Sudan o el Txad, sota classificacions religioses, mèdiques o polítiques que justifiquin la pròpia presència militar occidental, acabem contemplant un paisatge infernal. Cal insistir en el paper protagonista de les elits polítiques i econòmiques africanes en una distribució completament desigual de la riquesa, empobridora per a la majoria. Unes elits que sistemàticament han estat sostingudes, finançades i equipades militarment d’acord amb i en la mesura que responguessin als interessos dels estats i les corporacions occidentals. A més, la immensa majoria, si no la totalitat, de processos revolucionaris africans –trencament d’estructures polítiques, econòmiques i, sobretot, culturals– han acabat conduint a models de capitalisme liberal senzillament brutals o gairebé. Estic generalitzant moltíssim, perquè hi ha un univers descomunal d’Àfriques i de contextos històrics radicalment diferents del sud al nord i de l’est a l’oest. Però podríem reconèixer, si fa no fa amb major o menor vehemència, aquests processos arreu.

La fugida econòmicament forçada del camp africà a les ciutats africanes no resol la supervivència de milions de persones. Amuntegaments col·lectius causen creixements fins a l’inconcebible de les megalòpolis de la misèria. Emigren cap a Europa els miserables enxampats en un cul-de-sac inacabable, però també membres de classes benestants –com es reflecteix en contextos específics com el que viu la població siriana ara mateix–.

I això es dóna sota la colonització cultural occidental de l’Àfrica, que a través dels mitjans de comunicació propis i aliens, i dels dispositius de la cultura popular, mostra el nucli dur de la Unió Europea i els EUA com a territoris per a la felicitat material compartida. És estrany que de vegades calgui explicar, a gent africana i a l’Àfrica mateix, que dolorós que ha estat i que és el camí de les conquestes socials per a les classes subalternes populars europees en el decurs de la història, i què implica el procés de redistribució de poder polític i de capital que estem vivint fa uns anys en aquesta mena de desplegament global de la precarització de les vides de les majories socials arreu.

Països com Cap Verd tenen més de la meitat de la població vivint-hi a fora, a Europa i els EUA. Per a tantíssimes persones, l’emigració al nord apareix com l’única alternativa a la condemna a la fam o a una subsistència contínua, fins i tot per a gent que en determinats contextos ha pogut accedir, en un moment concret, als estudis superiors universitaris als seus propis països tot i no pertànyer a la classe benestant –accés ja en retrocés per tot el continent–.

No és perspicàcia sinó commoció: on és la llibertat?
(immigrats sirians a Hongria en cerca del camí cap a Alemanya).

Davant l’espoliació històrica, la despossessió  dels recursos i l’empobriment de les majories socials de l’Àfrica, encara ara, per part d’Occident, la mateixa dominació colonial no para de representar les societats industrialitzades del nord –les societats burgeses– com la culminació unívoca del progrés humà, com si romanguéssim enclavats al segle XIX. Llavors, com poden els polítics europeus formalment conservadors mencionar les maldats de “l’efecte crida” –per acollir amb dignitat les persones immigrades– quan la major part de la indústria cultural africana beu d’un Occident que per mitjà de tota mena d’aparells i mitjans no fa sinó exalçar-se davant del món com a materialització paradigmàtica de la civilització global?


Continuarà.