dilluns, 7 de març del 2016

El torrent de la vida i la conquesta del present


EL TORRENT DE LA VIDA
I LA CONQUESTA DEL PRESENT
Gerard Horta

I
Després de la signatura de l’Acord (?) del 9 de gener per part de la CUP - Crida Constituent amb la plataforma processista –estàtica– Junts X Sí vaig mossegar-me la llengua pel que, per mi, va ser més una claudicació, una traïció a la militància de base i un desacord que no pas una altra cosa. Vaig intentar esbossar-hi unes mínimes i força autoreprimides argumentacions crítiques el 17 de gener –afegint-hi consideracions posteriors els dies 18, 19 i 30 de gener–, que de fet enllaçaven amb les interpretacions i les anàlisis que he pogut compartir a través de 20 articles –des del gener del 2014 fins al gener del 2016– respecte a la descomunal farsa del processisme estàtic a l’hora d’organitzar i tirar endavant un veritable procés de ruptura social a escala nacional, i de trencament independentista amb l’estat espanyola –tractant-hi, unes vegades tangencialment i daltres centralment, del paper de la CUP i l’Esquerra Independentista des de la meva experiència militant (la qual cosa penso que tinc dret a fer, tal com un munt de diputats i diputades han dut a terme en públic consideracions personals que no eren el fruit de cap acord assembleari previ)– .

El 7 de febrer, a Espai Fàbrica, vam publicar amb dos companys més –l’Aleix Cardona i el Carles Riera (militants anarquistes de Terra i Llibertat, la CUP i Endavant)– un article (La CUP i l’Esquerra Independentista: l'estat de les coses i les coses de l'Estat (la cosa no rutlla i algunes alternatives)) en què miràvem d’argumentar les raons del qüestionament de les polítiques parlamentàries, programàtiques i organitzatives de la CUP a nivell nacional, i de com aquest naufragi està arrossegant-hi de retop el conjunt de l’EI (Esquerra Independentista), alhora que estaborneix i esclafa l’oportunitat històrica de fer créixer el projecte de la Unitat Popular i de materialitzar el camí de la ruptura amb relació al sistema de la Transició i a la seva encarnació processista. Les companyes i els companys autònoms i anarquistes de Mallorca de Contrainfo.cat –amb qui no tinc cap vincle, perquè no ens coneixem– difongueren el text i en feren la seva pròpia síntesi, que comparteixo i que podeu llegir si no us ve de gust llegir l’article original sencer.


II
La gent que estimo estem perpètuament inadaptats a lestat de les coses, gent jove i gent gran amb la mirada ensinistrada –per força– a analitzar críticament l’experiència col·lectiva d’això tan bellugadís que són les nostres vides i la societat en què es donen. Més enllà de contextos i períodes vitals, tothom d’aquesta colla –amb qui ens veiem sovint o amb qui ens veiem mooooooolt de tant en tant– som una miqueta visionaris, una miqueta combatents i prou assedegats de llibertat, amor i justícia social per creure en allò pel qual lluitem. He après i naprenc moltíssim de les reflexions dels meus companys i companyes militants de la COS i la CUP, moltíssim. Quan apel·lo a la meva pròpia escriptura i al fet de compartir-la ho faig perquè diria que  les idees són socialment actives quan són compartides. Aquesta és la reivindicació primària dels debats polítics –tot debat és un debat ideològic– i d’esbombar perspectives, estratègies i necessitats en grup, conjuntament. La potència de tot moviment ve de la profunditat del debat col·lectiu, no de la seva projecció a través dels discursos de qui es constitueix com una elit.

Som a 7 de març del 2016, el temps passa empenyent anys i rodes de premsa, i les nostres condicions materials de vida no topen una articulació política adequada per fer-nos valer en el procés feixuc de l’autoorganització popular que ens permeti plantejar la batalla de transformar-les. En aquests mesos he sentit vergonya aliena per la desorientació absoluta que constato en la direcció política de la CUP nacional –parlamentaris, alliberats i Secretariat Nacional– i en la confusió o el cansament o la desil·lusió que això genera en aquells sectors socials amb major consciència política sobre l’abducció sistemàtica a què el parlamentarisme burgès sotmet tot projecte d’entrada alternatiu. És lògic que això sigui així quan sota una mateixa unitat orgànica conviuen dos projectes polítics que en determinades qüestions resulten antagònics, els quals òbviament no poden compartir tampoc ni estratègies ni tàctiques, amb una àmbit sociolaboral perpètuament abandonat a la seva pròpia sort –com a militant de la COS, això resulta frapant–, amb una EI que en comptes de créixer i arrelar en nous sectors socials es desdibuixa a remolc de linstitucionalisme com a referent, i amb una acció política reduïda a l’acció parlamentària –això implica formar part de la decoració i emmascarar-ho per mitjà de discursos, remetent a conceptes i termes (independència, socialisme, feminisme, anticapitalisme, assemblea, poder popular, Països Catalans) que no troben cap ressò en les pràctiques reals col·lectives a escala pròpiament nacional–. Res de nou, i dalguna manera en feia autocrítica el comunicat dEndavant del 8 de febrer, LAcord d'investidura a la Generalitat de Catalunya. Reflexions, autocrítica i propostes de futur. Dalguna manera.

M’agradaria que s’entengués tot plegat no pas com una crítica personal a ningú, sinó com una crítica política a les persones en l’actitud i la conducta polítiques de les quals cristal·litza el que qüestiono. Des de la meva perspectiva i dit amb sincera amabilitat, goso afirmar que així no anem enlloc. Redactar un comunicat que hauria de retre compte dels debats territorials de la militància entorn de l’Acord del 9 de gener, però que ho silencia a fi de dedicar la major part del text a lloar que tal persona o tal altra passaran a exercir de diputada daquí a no sé quants mesos, o bé que el grup parlamentari redacti a iniciativa pròpia i no de la militància de base un text qualificant els diputats de Catalunya Sí Que es Pot com a “companyes de barricada” frega el teatre de l’absurd, o sigui que no m’hi estendré gens ni mica: és signe dun simplisme esbiaixat i duna inconsistència política massa bèstia. I, almenys a mi, em provoca vergonya aliena. I basarda.

III
En conseqüència, què podem pensar que hauríem de fer? Em considero anarquista i n’estic fart d’apel·lar al concepte marxista de moviment real pel context ideològic de la gent companya de militància, i fart de denunciar-ne el pitjor enemic: l’idealisme bàsic i reduccionista que cop rere cop es perpetua a través de tantes conferències de premsa en què es perd locasió d’encoratjar els sectors organitzats de la classe treballadora catalana a assumir el seu propi destí com a agent actiu de la història, en què es perd locasió de fer comprendre a la nostra gent que el poder polític rau en nosaltres mateixos i no pas en cap parlamentet regional –la societat catalana és la nació dels Països Catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó–, i en què tot consisteix, finalment, a pronunciar mots que de cap manera són acompanyats de fets. No sols de fets socialment transformadors, sinó de fets que responguin a les mateixes polítiques a què se suposa que s’està donant suport. Dit d’una altra manera, algú pot explicar per exemple on és el pla d(electro)xoc? Quan lexperiència de tantes persones i famílies senceres –precarització, empobriment, explotació, patiment, fam– roman tan llunyana dels discursos que hi remeten, i els efectes dels discursos comencen i acaben en l’entrevista, la roda de premsa o el discurs mateix –amb una militància massa ocupada, massa allunyada o massa cremada per afirmar, establir i assenyalar el camí que la direcció formal hauria d’emprendre; amb una militància bandejada de la presa de decisions–, llavors aquest decalatge, aquest distanciament, esdevé constatació que això no rutlla. És el que plantejàvem amb el Carles i lAleix.

En parlo amb la militància companya de base, sigui quina sigui la seva orientació política, però la cosa es complica si pretenc dialogar amb les veus importants –entre les quals nhi ha de persones que estimo fort, cosa que estic també tip de repetir–. Quan els mals símptomes esdevenen en si mateixos marc teòric i marc metodològic i organitzatiu d’un agrupament polític significa que, per comptes d’avançar, retrocedim.

IV
He provat de resistir amb paciència les vicissituds a escala si fa no fa nacional des de fa molt de temps, ara bé, el que ha anat succeint des de l’estiu del 2015 –ja abans de les eleccions del 27S–, el que representà la culminació d’aquesta veritable catàstrofe parlamentarista –l’Acord del 9 de gener– i el que podria aflorar a curt termini a partir del debat sobre l’aprovació o no dels pressupostos autonòmics de misèria del 2016 constitueix la manifestació paradigmàtica que el naufragi sols pot evitar-se modificant radicalment el rumb de l’acció quotidiana: o la CUP esdevé el pal de paller paradoxal, de carrer, municipalista i, fragmentàriament, institucional a escala parlamentària, del procés de desenvolupament de la Unitat Popular o bé, segons el meu parer, es cronificarà aquesta condició zombi –ni estem vius, ni estem morts– que tant s’avé amb les necessitats quotidianes de l’establishment: mentre anem xerrant, res no canvia. Allò del Cavall de Troia sona, doncs, a broma de mal gust: la pressuposada impugnació, ni tan sols és simbòlica. I em sembla que el viatge no tenia prevista aquesta destinació.

El creixement d’una cultura política antiautoritària i revolucionària que prengui el referent superior del bé col·lectiu com a màxim exponent del sentit transformador del nostre combat demana coses molt distintes d’aparèixer a les portades dels diaris i a les tertúlies televisives i radiofòniques cada dia. Estem malbaratant el temps i, així, estem malbaratant una oportunitat històrica. Que sigui Arnaldo Otegi qui ens recordi que “l’únic lehendakari i l’únic batlle és el poble” ens situa nus davant del mirall. On és el poble? On és la militància de base dialogant i ordenant el camí a les veus importants? On som tots plegats subjectant les regnes del nostre propi destí? (lluitar).

No perdré el temps debatent sobre pressupostos. I no s’hi val remetre al concepte d’emergència social si no oferim alternatives a la incúria absoluta del poder polític de la Generalitat de Catalunya per resoldre res, més enllà de fer el ploramiques perquè els diners sels endú l'estat espanyol quan des del 2012 no sha bastit una hisenda pròpia que ens permeti disposar de la riquesa que generem, i repartir-la racionalment com cal. El problema de fons és que el vaixell en què viatjàvem s’enfonsa, i que a més ho fa en direcció a lÍtaca processista i mediàtica, una destinació del tot errada, car nosaltres volíem conduir la nostra societat cap a Icària, terra d’autodeterminació i independència en què tot és de tothom, com escrivia també el poeta francès Charles Baudelaire al XIX –Avís als no-comunistes:/tot és de tothom./Àdhuc déu–.

La vida és un torrent, i, el present, un temps i un espai que cal conquerir. Ara com ara no sols no conquerim res, sinó que expulsem la conquesta de la llibertat i la justícia social del nostre programa polític real.

Si ens posem d’acord a reformular-ho tot de cap a peus avançarem –cosa complicada quan ja es barregen sous, supervivències laborals i importàncies personals amb funcions polítiques i estructures organitzatives–, i si no és així crec que més val fer autocrítica, acomiadar-nos de tot cor amistosament de companys de viatge amb projectes contradictoris amb qui ja ens anirem trobant al camí i, després de perdre quatre anys en nom del processisme estàtic, posar-nos a pencar per allò que va fer que aquí ens apleguéssim persones amb bagatges vitals, cultures polítiques i sindicals i edats tan diferents.

Un sociòleg francès de l’inici del XX –Émile Durkheim– afirmà lúcidament que la fe és, abans de tot, un impuls per actuar. Per tant, belluguem-nos d’una vegada. Els processistes, l’imperi i el capital disposen de l’eternitat, nosaltres comptem només amb quatre dies, un plat de mongetes, dos gots d’esperança i una necessitat infinita de justícia i llibertat. Jo vull creure –més enllà de la comprovació empírica que hi ha una pila de motius per al desencís–. En realitat hi crec, com altres van fer-ho.

 ***

Post scriptum: La fotografia de sota és bellíssima, elles van creure-hi i van practicar-ho. Nosaltres no podríem ni convocar una vagueta general dun dia i aconseguir curtcircuitar l1% de la producció, la distribució i el consum. I aquí no shi arriba a través dels discursos parlamentaris. Llevat que vulguem limitar-nos a aparèixer en tertúlies televisades en què revisitem amb nostàlgia els paradisos perduts –confirmació palmària, doncs, de la nostra derrota–.

Endavant a plantar cara. Sempre endavant.

 Treballadores del tèxtil (Barcelona, 1936).