EL SINDICALISME PROFESSIONAL GROC
COM A TRAÏCIÓ DE CLASSE
[EL VIDRE AL COR, 3-II-2016]
Gerard Horta
[EL VIDRE AL COR, 3-II-2016]
Gerard Horta
Alliberada reineta
o alliberat enrotllat, veterà amb dècades al darrere o professionalitzat primerenc
–a jornada parcial o a jornada completa–.
Tant se val: quan es miren al mirall s’hi reflecteix els anys que acumulen bescanviant fulls salarials a canvi de vendre els companys i les companyes que diuen que representen. Professionalment, això sí.
De gent militant de base honesta i de bona fe n’hi ha en tots els sindicats. Quant als alliberats sindicals grocs, són una classe especial d’éssers. La qüestió de fons és fins a quin punt, des de la signatura dels Pactos de la Moncloa el 1978, el model de sindicalisme dominant ha desenvolupat estructures professionals, burocratitzades i profundament jerarquitzadores, situant les assemblees de treballadors en un pla completament marginal i fusionant els militants alliberats amb els càrrecs i els òrgans directius dels sindicats.
De gent militant de base honesta i de bona fe n’hi ha en tots els sindicats. Quant als alliberats sindicals grocs, són una classe especial d’éssers. La qüestió de fons és fins a quin punt, des de la signatura dels Pactos de la Moncloa el 1978, el model de sindicalisme dominant ha desenvolupat estructures professionals, burocratitzades i profundament jerarquitzadores, situant les assemblees de treballadors en un pla completament marginal i fusionant els militants alliberats amb els càrrecs i els òrgans directius dels sindicats.
Alhora, la perpetuació de les mateixes persones en
comitès d’empresa durant –en alguns casos– més de dues dècades reflecteix la dimensió immobilista d’aquesta concepció del sindicalisme professional. A més, l’alliberament
professionalitzat possibilita la militància en organitzacions
polítiques en termes sistemàticament proselitistes –independentment de l’entitat en què es militi–, atesa la servitud crònica dels alliberats al sindicat del qual cobren, la qual cosa impossibilita l’acceptació de la més mínima crítica i qualsevol autocrítica. D’altra
banda, resulta impossible competir en termes de dedicació quotidiana
–temps– amb els alliberats i alliberades, a causa justament de la
professionalització de la seva activitat.
La dependència substancial d’aquestes grans estructures sindicals respecte dels recursos públics estatals està relacionada directament no sols amb la seva manca de combativitat, sinó amb el control ferri que històricament han exercit i exerceixen per desarticular tota mena de lluites laborals generades a partir de processos assemblearis sorgits més enllà dels seus àmbits de control. Les conseqüències immediates de la pràctica sindical groga han consistit, des de la mateixa fi dels anys setanta, en l’afebliment de l’organització d’una classe treballadora al capdavall despolititzada, desmobilitzada i/o simplement fastiguejada. Sense atendre aquest procés històric no es pot comprendre la facilitat amb que s’han perpetrat, als Països Catalans i al conjunt d'Europa occidental, les polítiques ultraliberals que des del 2009 han conduït a la situació de precarització del treball i a la miserabilització de les condicions de vida de les classes populars just a les societats en què el sindicalisme groc ha dut a terme més renúncies. La manca de resposta popular té a veure, en gran manera, amb la complicitat d’un sindicalisme groc entestat obsessivament a mantenir i engrandir les seves estructures burocràtiques. La contínua identificació mediàtica i institucional –per part dels poders polítics públics– entre sindicalisme –o fins i tot entre la mateixa classe treballadora organitzada– i sindicats grocs serveix l’objectiu d’invisibilitzar tant les lluites autònomes i assembleàries com aquelles forces o seccions o sectorials sindicals que, al seu camp d'acció, planten cara dignament.
Els continguts anticapitalistes del sindicalisme històric han desaparegut del full de ruta groc, merament preocupat en reivindicacions salarials sempre a la baixa. La penetració dins els convenis de múltiples categories laborals –i l’estratificació consegüent de les reivindicacions (a partir, per exemple, de l’acceptació de dobles escales salarials [Pirelli, mitjan anys noranta])–, l’expansió del paper de les empreses de treball temporal, i l’externalització i l’enderrocament gradual dels serveis públics –educació, sanitat, serveis socials, transport, no-habitatge– només es poden entendre arran de la funció grotesca dels sindicats grocs majoritaris, que d’una manera voluntàriament explícita han optat bé per la passivitat còmplice, bé per col·locar tots els bastons possible a les rodes de qualsevol tipus d’articulació aliena de respostes col·lectives fermes, encaixant-se i extraient beneficis de les xarxes institucionals públiques a canvi de silenci.
Paral·lelament, la manca d’aprofundiment d’una cultura militant, política i sindical revolucionària i decididament assembleària –com a espai de materialització de la potència popular– agreuja les dificultats de la classe treballadora a l’hora de plantar cara a l’estat de les coses i de poder concebre d’una manera majoritària la necessitat imperativa de la transformació social. El repte fonamental continua sent, ara com ara, que el rebuig a les seves pràctiques no es projecti en l’abandonament de l’autoorganització militant al lloc de treball –el grau d’afiliació és baixíssim amb relació a la majoria de societats europees–, sinó en la seva intensificació en termes de combativitat. Al capdavall, la responsabilitat que tot plegat hagi anat com ha anat des dels Pactos de la Moncloa del 1978 en l’esfera sindical és col·lectiva. I aquesta passivitat l’hem pagada amb escreix. Manen els grocs junt amb les patronals públiques i privades, i junts malden per ensorrar processos recents de lluita com aquest, que ho exemplifica tot. Piquem pedra.
La dependència substancial d’aquestes grans estructures sindicals respecte dels recursos públics estatals està relacionada directament no sols amb la seva manca de combativitat, sinó amb el control ferri que històricament han exercit i exerceixen per desarticular tota mena de lluites laborals generades a partir de processos assemblearis sorgits més enllà dels seus àmbits de control. Les conseqüències immediates de la pràctica sindical groga han consistit, des de la mateixa fi dels anys setanta, en l’afebliment de l’organització d’una classe treballadora al capdavall despolititzada, desmobilitzada i/o simplement fastiguejada. Sense atendre aquest procés històric no es pot comprendre la facilitat amb que s’han perpetrat, als Països Catalans i al conjunt d'Europa occidental, les polítiques ultraliberals que des del 2009 han conduït a la situació de precarització del treball i a la miserabilització de les condicions de vida de les classes populars just a les societats en què el sindicalisme groc ha dut a terme més renúncies. La manca de resposta popular té a veure, en gran manera, amb la complicitat d’un sindicalisme groc entestat obsessivament a mantenir i engrandir les seves estructures burocràtiques. La contínua identificació mediàtica i institucional –per part dels poders polítics públics– entre sindicalisme –o fins i tot entre la mateixa classe treballadora organitzada– i sindicats grocs serveix l’objectiu d’invisibilitzar tant les lluites autònomes i assembleàries com aquelles forces o seccions o sectorials sindicals que, al seu camp d'acció, planten cara dignament.
Els continguts anticapitalistes del sindicalisme històric han desaparegut del full de ruta groc, merament preocupat en reivindicacions salarials sempre a la baixa. La penetració dins els convenis de múltiples categories laborals –i l’estratificació consegüent de les reivindicacions (a partir, per exemple, de l’acceptació de dobles escales salarials [Pirelli, mitjan anys noranta])–, l’expansió del paper de les empreses de treball temporal, i l’externalització i l’enderrocament gradual dels serveis públics –educació, sanitat, serveis socials, transport, no-habitatge– només es poden entendre arran de la funció grotesca dels sindicats grocs majoritaris, que d’una manera voluntàriament explícita han optat bé per la passivitat còmplice, bé per col·locar tots els bastons possible a les rodes de qualsevol tipus d’articulació aliena de respostes col·lectives fermes, encaixant-se i extraient beneficis de les xarxes institucionals públiques a canvi de silenci.
Paral·lelament, la manca d’aprofundiment d’una cultura militant, política i sindical revolucionària i decididament assembleària –com a espai de materialització de la potència popular– agreuja les dificultats de la classe treballadora a l’hora de plantar cara a l’estat de les coses i de poder concebre d’una manera majoritària la necessitat imperativa de la transformació social. El repte fonamental continua sent, ara com ara, que el rebuig a les seves pràctiques no es projecti en l’abandonament de l’autoorganització militant al lloc de treball –el grau d’afiliació és baixíssim amb relació a la majoria de societats europees–, sinó en la seva intensificació en termes de combativitat. Al capdavall, la responsabilitat que tot plegat hagi anat com ha anat des dels Pactos de la Moncloa del 1978 en l’esfera sindical és col·lectiva. I aquesta passivitat l’hem pagada amb escreix. Manen els grocs junt amb les patronals públiques i privades, i junts malden per ensorrar processos recents de lluita com aquest, que ho exemplifica tot. Piquem pedra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada