dimecres, 30 de desembre de 2015

Les Barcelones rebels: el somni igualitari


LES BARCELONES REBELS:
EL SOMNI IGUALITARI
[VILAWEB, 23-XI-2015]
Gerard Horta

“Poques vegades una ciutat ha estat a les mans de la seva gent. Barcelona algunes vegades, poques, però amb tanta intensitat…” Amb aquestes paraules de Pere López Sánchez, geògraf de la Universitat de Barcelona a qui devem, entre d’altres, dues obres cabdals –Un verano con mil julios y otras estaciones (1993) i Rastros de rostros en un prado rojo (y negro): las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta’(Virus, 2013)–, comença aquest documental-recull gràfic –de fotografies i talls de filmacions– al voltant de la potència popular d’una ciutat anomenada Barcelona. La tasca recol·lectora d’imatges d’en Pere López s’ha manifestat –a més de la seva dimensió acadèmica– al bloc Rastros de Rostros i com a Pedrolo Lupi a Facebook, on quotidianament ens serveix la presència del record que les escoles, les universitats i els mitjans de comunicació del feixisme i la transició ens han negat: com la xusma, els esparracats, els incontrolats –és a dir, la gent de la nostra ciutat– ha construït la lluita pel somni emancipador i, en determinades ocasions, la seva realització.

En efecte, aquestes són les històries que narra aquest documentari de tretze minuts i escaig titulat El somni igualitari de les Barcelones rebels (Barcelona, 2015), una mirada panoràmica a través dels segles XIX i XX en la qual es confronten les apropiacions populars dels carrers com a desafiaments contra el capital, l’estat, l’església i l’exèrcit. Voldria afegir una observació contextualitzadora al relat d’en Pere: aquest intent crònic de furtar-nos el fil roig (i negre) de la memòria d’una societat quadribarrada –de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar– que històricament ha desafiat tots els poders establerts –forans (1452), remences (1462 i 1484), germanies (1520 i 1693), segadors (1640), angelets (1663), barretines (1688)…– ha triomfat. No pas d’una manera absoluta, perquè en el curs dels segles floreixen els apunts, però déu n’hi do. Qui coneix –una entre tantes– la pedagoga anarquista i espiritista Isabel Vilà i Pujol (1843-1896), la primera sindicalista catalana que plantà cara a l’explotació infantil sota la Revolució Industrial? Per què obres centrades en les revoltes, les insurreccions i els aixecaments populars com la Panoràmica del nacionalisme català (Fèlix Cucurull, 1975, Edicions Catalanes de París) romanen al capdavall de l’espadat del silenciament? On és la dignificació de la immensa recol·lecció oral i escrita dels agents actius de les revoltes del segle XX d’aquest tros del planeta, i la seva difusió escolar, acadèmica, mediàtica? Com s’ha fet la construcció social de l’oblit?

Al documental, hi contemplem lluites fetes de vagues i reapropiacions dels carrers i les places, paisatges quotidians de la vida del món urbà: del 1835 per l’enfrontament del proletariat català contra la Junta de Fábricas a la Jamància del 1843, de les insurreccions dels tres juliols del 1854-1856 a la de les quintes del 1870, de les vagues del 1902 i el 1909 (Setmana Roja, Setmana Gloriosa) a les del 1919 de la Canadenca, de la Revolució anarquista catalana del 19 de juliol del 1936 als Fets de Maig del 1937. Homes, dones i infants… Infants erigint castells de sorra a la platja de Barcelona, infants a les barricades de la vida col·lectiva, imitant els adults per anunciar un món nou. Del Festival de les escoles racionalistes del 1905 (no em cansaré de recordar el paper absolutament central del moviment espiritista català en aquest camp i en el naixement del feminisme primigeni des dels anys setanta del XIX) al desenvolupament de les cooperatives –la Fraternitat, la Flor de Maig, la del Vidre de Cornellà (friso per veure publicada la recerca del company historiador Jordi Ibarz sobre més d’un segle de cooperatives del vidre de Catalunya)–, dels menjadors comunals, l’agrupament dels obrers del gas, la gent menjant al Ritz, les col·lectivitzacions (fàbriques, hotels, piscines), la indústria de guerra, les colònies escolars per als refugiats, les biblioteques sindicals. Dels anys vint, l’Ateneu Enciclopèdic Popular (30.000 associats), el CADCI (20.000), el combat per a fer créixer la cultura de la justícia social. Sota les tempestes de la història hi ha el foc i la revolució, els llibres i les pedres contra el treball esclau, per un món sense amos ni patrons ni alliberats sindicals. I la repressió, les repressions, dels vaixells presó a les detencions col·lectives.

Heus ací la Barcelona ingovernable pels Senyors, heus ací la Rosa de Foc. “Volgueren enterrar-nos, no sabien que érem llavor.” La xusma, els esparracats, els incontrolats, sí: els boigs, els violents, els terroristes, els antisistema d’uns altres temps que, malgrat tot, continuen essent nostres. Un mateix poble miserabilitzat que nodrí les milícies populars amb una idea al cor: ni manar, ni obeir.

Devem a en Pere el guió i la documentació, tan delicats; i a en Víctor Garcia la locució justa, sense impostacions sobreres.

D’en Vicent Andrés Estellés al Coral romput: “Una lenta tristesa, un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.” Honorem Manolo Fornés, Liber Forti i tants més… Som i serem, aquí, provant de donar un lloc i un temps per a la llibertat. A les barricades, amor.

divendres, 25 de desembre de 2015

Sabadell: si mires, ho veuràs; si ho veus, te n'adonaràs


Jordi Turull (CDC/Junts x Mas) i Francesc Ribera (Poble Lliure/CUP).
Una ampolla de vi per esmorzar aplana el camí de qualsevol país.
(Però no aclareix qui té dret de transitar-hi.)

SABADELL:
SI MIRES, HO VEUràs; SI HO VEUS, te n'ADONAràs

Diumenge seré a 3.772,07 km de distància de Sabadell en línia recta, la qual cosa significa que no podré participar a l'assemblea de la CUP i d'altres organitzacions (avui –goita– he somiat que hi participaven militants amb carnet de CDC!). Arribaré l'endemà anunciant el fred i, per fi, les tempestes d'hivern, amb música de funerals propis o aliens.

M'agradaria poder fer entendre els quatre punts del segon apartat de més avall en la mesura que n'hi ha alguns que sintetitzen –ni que sigui fragmentàriament– una discussió que arrenca no pas ara ni el 2012, ni tan sols als anys vuitanta, sinó al XIX mateix. La qüestió, traslladada a avui dia, seria si pot considerar-se la direcció política d'un dels partits (CDC) en què s'encarna el poder polític de la burgesia  com una aliada en la lluita per la independència. Per mi, no. El procés popular independentista al qual Mas s'ha afegit per, més que encapçalar-lo, desvirtuar-lo, esdevé en realitat processisme estàtic: és a dir, el mitjà per obstruir, minar i esmicolar el camí de la lluita per la independència i el començament dels canvis que duguin a una certa justícia social. 

1. El 1986  queda lluny, quan militants de l'MDT feien una pintada a la cruïlla dels carrers Vallfogona i Torrijos de Barcelona: "Patriotisme és feixisme. Independència és revolució." De tant que m'agradava, amb ella vaig encapçalar un poemari (Nit a Chiapas, 2000). Temps en què l'MDT va arribar a aplegar milers de persones –jo hi era (a les seves manifestacions... recordo que hi havia comarques que es reunien en ateneus llibertaris)– fora de l'11 de Setembre, per exemple per Sant Jordi. Temps en què McDonald's perdia la batalla: el seu primer temple a la Rambla de Barcelona era arrasat sistemàticament al pas de manifestants independentistes, autònoms, anarquistes i de tota mena cridant el lema "Botifarra sí, hamburguesa no!". Arrasat significa destruït, incendiat, purificat del mal que el posseïa a la vella manera de la iconoclàstia medieval europea i l'anarquisme contemporani català –tan nostrat, tan esclafat, tan poc practicat–. Recordo dos xavals de la meva edat enduent-se la caixa enregistradora del McDonald's, treballadors en jornades ordinàries abaixant-ne les persianes així que s'adonaven de la presència de més de 15 persones cridant a l'entorn, no fos cas que..., eren reminiscències de la fi dels setanta i el principi dels vuitanta, quan no totes les manifestacions eren processons i les botigues luxoses del passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya eren transmutades en memorials de l'Apocalipsi del Capital, fins a arribar a Pelai i escampar mitjançant el foc i les barricades la boira ingovernable pels barris de la ciutat antiga.

Com assenyalava fa uns dies un company –en Ramon Huix, company estimat de l'Isabel de Villena que anà a viure a Prats de Lluçanès–, l'MDT, igual que el PSUC, la CNT i ERC, se n'anaren en orris. No n'era militant però pintades com les de Gràcia m'hi apropaven. A casa la família, mon pare i ma mare sempre havien donat suport als militants històrics de l'independentisme d'esquerres cada cop que els havien demanat col.laboració per a alguna cosa, i són homes i dones, companys i companyes, una generació dels 55 cap amunt, que respecto profundament des de ben menut. En aquest país petitó en què tothom ens coneixem n'hi ha que han patit durant molt de temps, com en Carles Castellanos. O gent de nissagues companyes de la família com en Lluís Millà, que a l'inici dels vuitanta era a Carabanchel empresonat. Els empresonaments, exilis, detencions, interrogatoris, tortures, judicis i assassinats han afectat massa gent de l'esquerra independentista, i també del camp amplíssim de l'anarquisme català des dels anys setanta. (Els tan oblidats presos socials –els malanomenats "comuns"–, aquests ja fa dècades que han estat oblidats per tots els partits i sindicats en qualsevol "negociació".) No sé quin és el preu de l'empobriment, l'explotació, la repressió i la mort, no sé com s'hauria d'articular la justícia de classe enfront dels estats espanyol i francès, dels aparells de poder del franquisme i la transició, de les 500 famílies, dels poders econòmics. Ni sé tampoc, i ho dic amb el màxim respecte, si el fet d'haver estat massacrat un cop i un altre atorguen per sempre més versemblança, validesa, profunditat analítica i certesa a les perspectives d'un, qui sigui.

2. Porto ja quatre anys provant de comprendre i descrivint (vegeu VilaWeb, L'Accent i aquest bloc nascut a l'abril ni que sigui pels últims quatre mesos) el seguit de processos, fenòmens i esdeveniments associats a la confusió i l'enlluernament que han acabat encegant la mirada de companys i companyes de l'esquerra independentista –no pas de reaccionaris classistes de la direcció política (o no) de l'ANC, sinó de l'esquerra independentista–. I n'estic tan tip de reiterar i afegir arguments un cop i un altre per fer entendre la diferència entre processisme estàtic i camí cap a la independència, sense obtenir-ne resposta, que me n'estalvio la feina. No entenc que des de la perspectiva des de la qual es demana "elevar el debat" (?) s'eviti un diàleg dialèctic en què es repliquin motivadament els raonaments en discussió i, alhora, s'exclami amb neguit que s'ha passat d'un 48% de vots independentistes el 27S a un 31% el 20D. 

Vegem: el 27S hi hagué més d'un 50% de vots independentistes, i si en comptes de tanta pèrdua de temps processual allò hagués estat un referèndum unilateral no seríem on som –arrossegant-nos penosament i comentant el discurset de Nadal d'un paio que ens l'hauria de rebufar–; a més, el 20D una part rellevant de l'independentisme electoral va decidir abstenir-se. Que veus no oficials però molt, molt importants, votin €RC o En €omú Podem forma part de l'espectacle ja fa massa estona. Tota la gent que va votar el 20D per ventura pugui fer-ho per correu la pròxima vegada, molta altra gent no votarà mai més en eleccions per a Espanya, i d'altres fa dècades que no ho fem.

Segons el meu parer hi ha quatre punts que cal tenir en compte i que precedeixen com a reflexions obligades la decisió que cadascú vulgui emprendre. Es tracta del que he anat plantejant al llarg d'aquests anys i que ara em limitaré a enunciar. Companys i companyes diversos ho han anat abordant en termes semblants, coincidents o amb matisos. Per mi la síntesi central seria aquesta:

A. Artur Mas i l'actual direcció política de CDC responen als interessos de la xarxa socioclientelar associada a la Sagrada Família, entestada a cronificar el processisme estàtic fins a l'extenuació a fi de mantenir el joc d'equilibris econòmics i polítics –a escala nacional i estatal– que els permetin continuar remenant les cireres. Abertis és una cirera, com ho són Barcelona World o Aigües Ter-Llobregat i així tota la resta de l'arbret. Artur Mas mateix ens ho va aclarir quan, més en qualitat d'amenaça suposada que de lapsus, advertia pusil.lànime que si ell no era reelegit president molts empresaris abandonarien el procés. Cap periodista, cap ni un, li va preguntar senzillament "Per què?" –ni tampoc cap figura molt important de la CUP–. Jo vaig fer-ho per twitter però mai no em respon a res (en realitat, ni ell ni cap de les patums d'aquest escenari grotesc).

Com que els qui belluguen els titelles petits i el titella major es neguen a contemplar el que tenen davant dels nassos –l'afartament i la condemna de CDC per part d'un sector cada cop major del que havia estat la seva pròpia gent votant– sembla que estan decidits a autoimmolar-se en termes d'oferta política. Compten, tanmateix, amb el suport de Poble Lliure, amb els quals compartim militància a les CUP. Paradoxal? No en farem comentaris. Pots clicar aquí i llegir el desglossament que Endavant ha dut a terme –no són "recels", sinó proves empíriques: paraules de Mas acompanyades de fets (no-fets, vaja)– entorn del paper de l'investible en la dimensió espaciotemporal del processisme estàtic. En resum: Artur Mas no és cap aliat en el procés independentista, sinó el màxim representant dels seus principals enemics a l'interior. La meva opinió, i no sé si l'endevino o naufrago, és que Poble Lliure tampoc no se n'adona que la societat catalana ha optat per carregar-se els partits de la transició –PSC, PP, ICV, UDC... i ara toca CDC–. Per mentiders, per impostors, per corruptes, per formar part de la maquinària estructural de la desigualtat. Per afirmar una cosa a les campanyes electorals i tot seguit fer-ne la contrària, que és el que Poble Lliure ens proposa –amb el suport d'alliberats sindicals grocs, postmoderns per als quals la lluita de classes és un concepte de ciéncia-ficció i trepes enrotllats–.

B. La CUP vam afirmar abans, durant i després de la campanya electoral que no investiríem Mas. S'ha de participar d'una cultura política molt bruta, extremament cínica, per assumir i defensar la legitimitat de mentir 337.000 persones que t'han votat sabent que –i fent-ho també perquè– no investiries Mas. Cal pensar les coses abans de dir-les i de fer-les, i això inclou la redacció de programes polítics els quals comprenguin clàusules per a situacions previsibles. Tanmateix, aquí no hi ha hagut cap clàusula de cap tipus. Un no és a la CUP per enxampar càrrecs ni per autoenganyar-se ni per prendre el pèl a la meva gent, ja en tinc prou menjant-me sense fer-ne més escarafalls del compte les polítiques socialdemòcrates que proclamem pel món. Som on som i la miliTáncia combativa de la CUP en som conscients.

Ara bé, resulta que, per a algunes veus de l'òrbita de Poble Lliure, la CUP va esbombar igualment a la campanya electoral que el nostre paper consistiria a donar suport a l'acceleració de la independència. I hi estic d'acord, tot i que aquestes veus obliden que això és un argument de més per no investir Artur Mas en la mesura que ell esdevé el responsable nuclear d'alentir, ajornar i mirar de fer davallar, desmobilitzar i empetitir el suport popular que hem aconseguit fins ara.

C. Poble Lliure sembla preocupat exclusivament pel descens electoral continu dels seus germans semàntics –les correspondències entre Democràcia Lliure i Poble i Llibertat permetrien encavalcar projectes que, al capdavall, han estat motiu de discussió al llarg de la història de l'independentisme d'esquerres–. Per mi –sempre ho dic que puc equivocar-me, però un és gat vell en aquest fangar (ho dic amb la màxima humilitat i sisplau que ningú no s'ofengui)– es demostra una incomprensió flagrant del que està succeeint: amb la feina de tota la gent de l'esquerra independentista i de la CUP i les organitzacions que en formen part, estem aconseguint –d'una manera espectacular– plantejar si més no una alternativa electoral i política profundament crítica amb la transició, l'ordre autonòmic i el model social capitalista i patriarcal. I centenars de milers de persones que mai en sa vida s'haurien plantejat donar suport a una organització independentista s'hi han apropat per participar d'aquest rumb i d'aquest projecte. El decantament de l'independentisme popular cap a l'esquerra el veu tothom, tret dels defensors d'investir Mas –la fireta electoral del qual, recordem-ho, ha passat de 16 a 8 diputats (crec que és això, aquí avall estic desconnecat de premsa diària i he anat molt cremat de feina)–. Podem atraure i fer créixer encara més aquesta base social, sovint metropolitana –però no pas sols–, sense la qual no s'afermarà d'una manera definitiva la reeixidíssima majoria social independentista. CDC davalla, la CUP creix i ERC enxampa vots de CDC com ha fet sempre al llarg d'aquest procés: sense fer res, callant amb covardia i arrapant-se als llocs de poder com unes hienes afamades (em refereixo a les successives direccions, no pas a la militància de base: tothom deu saber que hi ha diferències, per això en Carod Rovira rep el que rep anualment de la Caixa per organitzar el seu màster).

D. Ja hem comès massa errors des del 2102 abocant-nos com uns ninots cap al parlamentarisme burgès i les seves lògiques obscenes. I no podíem fer-ho pitjor al llarg d'aquests tres mesos de no-negociacions en què la gent de dalt ha decidit que la CUP també participaria del procés. Tres mesos d'humiliació del 30% de la societat catalana que sobreviu al llindar de la pobresa, per acabar en una maldestra proposta de pla d('electro) xoc concloentment insultant. Per a Poble Lliure això és irrellevant: "un punt de partida" en diuen. Tres anys després de l'inici del procés, tres anys després de no erigir cap estructura d'estat, tres anys després de 35 anys de transició, hem de ser on som, de debò? Explotació, imperi, pobresa i fam. Fam, Poble Lliure, fam. Això no és un punt de partida, això és un genocidi. El que està succeint és un genocidi, per més que la representació mediàtica, de cap a peus, vulgui fer-ne un fulletó polític. Ah, i quant a la proposteta, per anar fent boca: Felip Puig, ahir (24-XII-2015) referint-se a Barcelona World com una "realitat magnífica".

3. Escric això el dia de no-Nadal, diada del misteri de qui –i de per què– tingué dret a tastar el xai, i no pas diada del naixement del Nen Jesús. De moment ja hem perdut la batalla de les no-negociacions. Batalla perduda perquè s'ha tardat dos mesos a explicar a la gent que ens estaven prenent el pèl a través de les no-negociacions. Batalla perduda perquè a la fi han estat tres mesos per no arribar enlloc, i això comporta procés. Batalla perduda perquè si s'arribés a un acord, Junts x Mas l'incomplirà, la qual cosa vaig escriure ja fa moooooolts mesos apel.lant amb discreció a les meves pròpies goles profundes. Saps quants diners estan en joc en Aigües Ter i Llobregat o en Barcelona World o en la renovació de la concessió de les autopistes a Abertis el 2019 –que ara s'ofereixen impúdicament a subvencionar polítiques "socials"–? I, en altres àmbits, saps què s'hi mou en aquesta font de calerons anomenada Zona Franca –que no ha gosat tocar-la ni déu en el decurs dels segles XX i XXI–? Batalla perduda perquè d'entrada continuem perdent totes les confrontacions en el camp del llenguatge: el Pla per esmorteir els efectes de la miserabilització de la classe treballadora catalana –sona feixuc, llarg i enutjós, oi?– esdevé "Pla de xoc", com si fóssim al circ i calgués renovar els autoxocs amb directrius si fa no fa diligents d'intervenció immediata. I batalla perduda perquè la gent important no ha ni tan sols suggerit que es desenvolupés un debat amb cara i ulls sobre Mas a les bases de CDC, ERC i l'ANC. 

4. I som on som, sota l'ombra de Mas, el prestidigitador que s'havia d'apartar si esdevenia obstacle, el cínic servent de la família, el fals profeta, l'impostor que rep el suport de la mena de patriotes –antics i sobrevinguts– que fins afirmen que Mas és Catalunya, Catalunya el procés i el procés la independència. Control, poder, diners. Investir Mas implica rebentar-ho tot: la CUP, l'avenç cap a la independència i el creixement imparable de la base social de l'independentisme dins dels nostres rengles. Si hom vol petar dècades de combat i sacrificis –hooliganisme? cuneta?– que assumeixi sa responsabilitat. Mentrestant, neules, cava i torrons a Can Tuset.

La disjuntiva no és entre Mas o la parodieta fangosa de la direcció política d'En €omú Podem. Es tracta que Mas plegui d'una vegada abans que ho polvoritzi tot. Es tracta d'esdevenir l'únic referent, com a independentisme formalment anticapitalista, feminista i assembleari, per als sectors socials que aspiren a disposar d'una veritable esquerra rupturista amb la qual aconseguim la independència. Es tracta de prescindir de Mas per esdevenir veu creïble per als votants d'En €omú Podem i per a la gent mínimament polititzada o molt polititzada que no troba cap motiu per votar, perquè ningú no els defensa com a treballadors. Es tracta que els 72 diputats, que al març (ai, gent de poca fe!) seran una majoria superior –amb sigles separades tal com defensàvem i com s'ha demostrat que hauria estat millor (i amb la CUP creixent malgrat la comedieta flàccida i embafadora dels mitjans públics i dels privats amb subvenció pública)– llencin a la cuneta, sí, a la cuneta, aquest procés trist i kafkià a què ens ha conduït Mas i les ineptes direccions de CDC, ERC i l'ANC, i que facin la feina per la qual se'ls ha votat: independència i implementació urgent de polítiques d'emergència social.

Hi ha gent que fa 30 anys que defensa el mateix. Jo defenso el mateix de quan era un mocós fent barricades, no és pas cap mèrit, i en Carles Castellanos (militant de Poble Lliure i de l'Assemblea Nacional Catalana) també: mai no s'ha amagat de ser partidari d'un front patriòtic. Només sé que tot aquest embolic innecessari prové d'un error d'interpretació fora mida: el fet que Mas no és independentista i que de cap manera i sota cap concepte Mas no és un aliat per la independència. I no para de demostrar-ho a cada segon. Mentre ell és imputat tenim companys i companyes a la presó i amb peticions d'anys de presó per defensar drets bàsics: menys literatura hipòcrita, prou. Mas és com el Nadal, és mentida. Mentida podrida. La CUP no ha de lluitar per Mas, sinó per fer entendre als seus votants –els que li queden– on som i cap a on volem anar col.lectivament.

Som-hi doncs, fem eleccions al març i decidim-ho: o més procés al no-res amb Mas presidenciable –seran 29 anys fent de polític professional... que bèstia– o trencament amb l'estat des del vessant independentista i socialment transformador.

Enganyar la gent que t'ha votat, dinamitar la CUP, desenllaçar l'esquerra independentista i aturar el creixement imparable de la base social independentista a través de la CUP per investir el màxim representant de la xarxa de relacions clientelars del (post)regionalisme burgès –enemic aferrissat de la independència i la justícia social, i partidari absolut del processisme estàtic–? No. Evidentment, no.

Sabadell: si mires, ho veuràs; si ho veus, te n'adonaràs.




dimarts, 22 de desembre de 2015

A les barricades, Amor! + Llegendes d'holandeses (Triulet + Gerard Horta)


a les barricades, amor! + llegendes d'holandeses
(triulet + gerard horta)

Pots clicar al títol acolorit per escoltar “Llegendes d'holandesesi també en aquest altre a continuació per escoltar “A les barricades, amor!”, penúltim i últim talls de la Balada de l'holandès errant.

Del llibre Balada de l'holandès errant [Fauleta per a quasi-cadàvers], publicat el 2005 a Barcelona per Edicions de 1984.

Amb gratitud, de tot cor, als periodistes culturals, programadors culturals i gestors culturals –inclosos llepaculs veterans i coneguts enrotllats– del país per la censura, el silenciament i tota la resta.

Contacte per a actuacions: Miquel (656 931 745).

divendres, 18 de desembre de 2015

Record de Vadú (1977-2010)


VADÚ (2009): DIXI RUBÊRA

Vadú, cantant capverdià mort en un accident de trànsit (13-I-2010) a l'illa de SantontonSanto Antão en portuguès–lloa en aquesta peça les pluges que donen lloc a la fertilitat de la terra, dels fruits de la qual depèn una bona part de l’alimentació de la gent de l’arxipèlag africà. Els penya-segats de l’illa de les Muntanyes el conduïren a les profunditats de loceà Atlàntic.

Esse mar, esse rotxa, esse bentu, esse groguin ta faze’n sabi.

Bellíssima cançó, company!

dijous, 17 de desembre de 2015

Ferro Gaita (1)


FERRO GAITA: MOÇAS DI MANGUI

Mangui és la vila de Tarrafal (illa de Santiago [Cap Verd]).

dilluns, 14 de desembre de 2015

Circ d'Hivern (Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi...)

"Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi,
perquè ja n’està farta dels peus que la calciguen."
(Josep Maria Llompart)

CIRC D'HIVERN
(JO DIC QUE AQUESTA TERRA ESDEVINDRÀ UN INCENDI...)
Gerard Horta

Te'n recordes d'ERC salvant el cul del director dels mossos d'esquadra, Manel Prat, després de l'aplicació divina un dia qualsevol d'un protocol qualsevol que va acabar en la mort d'un vianant qualsevol? En són tants, els records, oi? En realitat ni en coneixem el nombre exacte, ni el sabrem: de morts sota custòdia policíaca, vull dir. Succeí fa un parell d'anys i escaig, un període en què ERC ha continuat amagant el cap sota l'ala del processisme estàtic per tal que la CUP concentrés el desgast d'intentar encaminar el procés independentista més enllà de la figura de Mas.

Com a agraïment, una persona molt important d'una organització distinta expressa el suport a ERC i a un cap de llista de cognom inquietant que no para de repetir com una gallina rovellada que "sense Mas no hi ha independència". El Rufián se la sap llarga, perquè justament ho repeteix al cap de poca estona que el diputat d'ERC Joan Tardà cridés el seu partit a decidir això assembleàriament, tal com farà la militància de la CUP el 27 de desembre (amb la diferència que la CUP va defensar abans, durant i després de les eleccions autumnals que no investiríem Mas). Ningú de la CUP no ha aprofitat el que hauria pogut ser una escletxa per encoratjar la militància de base d'ERC a tirar endavant, només es tractava de mostrar una mica de suport a Tardà... Res de res.

A més, una altra persona molt, molt i molt important elogia i anuncia la possibilitat que voti En €omú Podem, la qual llista hi presenta un cap sobre el qual n'he escrit coses molt menys desagradables que el fàstic que amb el temps m'ha acabat provocant la figureta en qüestió –Xavier Domènech, el que en diríem un trepa professional capaç d'actuar com a prestidigitador maniobrant militàncies i mots, obtenint-ne vots i cobrant en euros–. Mala peça: escalador acadèmic i escalador polític (una mescla repetida sovint a les darreres dècades). Ets profundament espanyolista i aspires a esborrar de la memòria col.lectiva la commemoració del Tricentenari de l'ocupació militar borbònica de les Illes, i de tot el que s'esdevingué a partir d'aquell moment? Clica aquí, camarada colonialista, sense avergonyir-te'n! T'agrada contemplar, cada cop que entres a l'Ajuntament per St. Jaume, monuments apologètics de persones que dirigiren la Falange als anys quaranta ? Frueix-ne aquí (3-IX-2015) sense embuts! No en tens prou i voldries ser humiliat i compartir els efectes de la victòria del feixisme contra l'obrerisme català? Aquí ho tens (30-X-2015).  I em falta escriure un text sobre la reivindicació del lerrouxisme que efectua Domènech, el qual redactarem en retornar a fi d'explicar, entre altres coses, com és possible que apareguin aquestes basòfies. Immenjable tot plegat. Estupor.

No estic gens d'acord amb l'Enric Vila –avui publica un retrat del senyor esmentat, molt tou per al meu gust (per bé que, per la gamma d'insults que li engega sistemàticament la tropa filoconvergent tan educada i tan benpensant, l'Enric s'ha guanyat el dret a inclemències i tendreses)– sobre la preeminença del marxisme a l'acadèmia catalana des dels vuitanta: continua sent un medi profundament liberal, fill de la cultura burgesa, amb una bona part d'autoreclamats marxistes que han superficialitzat escandalosament l'obra de Marx i Engels i dels seus fills i filles per encobrir directrius ideològiques profundament classistes i espanyolistes. De professorat ignorant i parafeixista, falsament progressista i suposadament marxista, que durant anys i anys no han parat d'afirmar a classe que el catalanisme comença i acaba en Prat de la Riba en va ple, aquest país. Hom pot rebatre i desmentir un professor, oferir-li bibliografia, dades, descripcions de processos socials de llarg abast... i al curs següent trobar que continua repicant la mentida: el catalanisme és conservador. I fot-li, gos colonitzat, ajeu-te i calla. Aquesta revisitació ideològica de l'espanyolíssima Gauche Divine s'encarna en bufons de la cort com el Domènech, defensor del lerrouxisme, igual que la Nuria Alabao i les colles de nous dirigents que els envolten. Abajo los nacionalismos, Arriba España... n'hauria de ser la divisa distintiva.

D'alguna manera i en un context tan decadent, les barbàries de palau podrien considerar-se com una imitació graponera, estúpida i moralment embrutida de l'alta creació de les dones i els homes pallassos del món. Petes de riure quan constates que és possible concebre algú que després d'abraçar-se a Mas, de tornar-s'hi a abraçar, de donar-li suport en la genial maniobra de l'aparell regionalista a l'hora de degradar el referèndum d'autodeterminació a la categoria de consulta en nom del "dret de decidir" (?) i d'abraçar-se a l'exconsellera d'Ensenyament Irene Rigau, encara explicita que son vot s'adreça a... els qui porten anys salvant el cul de banquers, alts executius policíacs i el que toqui, junt amb els col.legues de Can Godó i Can Tuset. Un alliberat professional dins una àrea que reclama ponderació i respecte, coneixent el posicionament de l'organització a què pertany pel que fa a les eleccions a les cambres aquelles de la Messeta –defensa de l'abstenció–, ha d'actuar així? Sí, naturalment. Ser senyoria no és pas cosa de res.

Per això ja sanglotes i col.lapses orgànicament quan la teva ment trasbalsada concep l'existència imaginària d'un altre alliberat professional que esbomba que un referèndum no es pot fer si el poder colonial no te'n dóna permís –l'estat no és "Blancanieves" (?), assevera, obviant-hi que per dur a terme un referèndum unilateral el permís se'l dóna a si mateix el poble que el convoca, no pas el poder colonial que l'oprimeix–... o bé que proposa una llista electoral amb l'home del temps de TV3, l'executiva bancària de l'oficina de la cantonada i el venedor de cotxes de gamma alta del poble del costat –gent normal al servei d'un país normal–... o bé que decideix que no es pot proclamar la DUI quan no han passat ni tres hores de la fi d'unes votacions. Quan tot això succeeix, i passen els anys i ses senyories esdevenen objecte d'atenció mediàtica i ningú no els fa baixar de les altures, quan no els criden l'atenció ni els fan callar, quan ni un mateix se n'adona que s'agrada massa de tan guai que és davant dels mirallets de colors, llavors tants focus, tanta moqueta vermella, tantes abraçades davant de la premsa (i no en privat, que és el que demana la manifestació d'una relació personal d'afecte amb un adversari polític o amb un enemic de classe) i tanta política classista i jerarquitzadora, tan normal, tan coneguda, tan repetida, tan poc dissonant, doncs això, condueixen que acabi succeint que un mateix hi fica la cirereta manifestant que, ostres, potser votarem €n €omú Pod€m. Podemos com a garantia de la unitat sagrada de l'imperi i de la continu]itat dins l'organització aquesta transatlàntica que juga a fer guerres que maten. Podemos podria tenir sentit a Talavera de la Reina, però als Països Catalans... Tot el que he escrit d'aquesta gent tomba qualsevol esperit. Reprenem el fil: pels companys concebuts saltaria a defensar-los si els toquessin un pèl, però hi ha coses que no s'haurien de repetir, i penso que no es poden anar reiterant amb impunitat un cop i un altre. No s'hi val a fer trampes. No s'hi val a humiliar la militància de base. No s'hi val, i encara menys quan n'estàs cobrant a fi de mes.

Que els focus t'enlluernin és comprensible, que la moqueta vermella et sedueixi també, però que acabis confonent el món, la militància i l'organització amb l'entorn curull de gent molt important que t'envolta –gent que també apareix als mitjans de consum i comunicació–, això és evitable perfectament car tothom som cultes, reflexius i prou intel.ligents per ser-ne conscients. Tres anyets al parlamentet regional i t'oblides de la transició i les vides del poble menut, i llavors tot esdevé importància personal, abraçades i vanitat de vanitats: quan un s'atura enmig del carrer, s'abaixa els pantalons, expulsa un residu sòlid orgànic i, damunt, els vianants t'aplaudeixen embadalits doncs acaba succeint el que succeeix. La meva gent sempre mira de portar-se bé i van rebent cops i callen i callen i passen els anys i continuen callant. I jo crec que aquest silenci genera uns efectes altament nocius. I que no explicar les coses que passen fa que la gent se'n faci idees errònies i així encara s'alimenta la maleïda cultureta obscura del secretet que tant de mal porta anys fent-nos. 

La setmana acaba, comença o reneix amb una crida de 21 militants que redueixen una organització a dues sigles i que, per la condició excepcional d'aquests militants entre més de 1.500 i entre els molts més de l'entorn afí i de les organitzacions anticapitalistes satel.litals, s'ofereixen a "fer de pont" entre totes dues sigles majors. I per què escric condició excepcional? Perquè els sectaris, els alliçonadors i els institucionalistes són sempre els altres. (Se sol utilitzar el terme sectari per estalviar-se de rebatre amb arguments, a tot estirar s'afegeix al diàleg el mot purista.) Això sí, malgrat que prescindeixen de fer un esment als anys de feina quotidiana de la militància que se situa fora de les dues sigles centrals, fan la proposta "amb humilitat". Quant al debat central que estem vivint, encara no saben si donen o no suport a investir el senyor de Can Tuset. Me'ls estimo i ho saben, però de vegades s'ha d'escriure amb menys rapidesa i no postular-se tan d'hora per res. És el que penso i potser m'equivoco. Pas a pas per avançar junts fora de politiqueries, focus, llistes i escenaris que ens fan mal a tot el moviment. Serà un plaer i serà bonic, i que diverses tradicions del col.lectivisme contemporani català facin seu el projecte popular de les CUP significa que avancem.

Evoquem el marquès de Sade: (Justine o) les dissorts de la virtut –tradu]it excel.lentment per l'Albert Mestres fa més de dues dotzenes d'anys–. No cal ser perfectes, això ho deixem a les mans impostores de les falses "llibertàries" amants de ser en tribunals de la inquisició o comissions de garanties a fi d'expulsar de tot arreu sectaris i puristes, és a dir, la resta del món. 

Ara bé, el que més m'ha cridat l'atenció aquests dies és que a Manresa hom va reunir-s'hi el 29N, va acordar una decisió i al cap de dos dies ses senyories i gent important de la comissió de negociacions i membres del secretariat nacional i tot déu que li ha plagut no han parat de cridar a defensar no pas la decisió guanyadora sinó la que va quedar en tercer lloc en nombre de vots: no han parat de cridar a investir Mas. Que a Manresa més de 800 companys i companyes defensessin un programa polític junt amb una alternativa a Mas enfront de 400 companys i companyes que pretenien investir-lo és irrellevant per a la premsa, per a als militants tan diferents, tan importants i destacats i integradors i per a tot déu. Aquí s'havia de defensar un mandat de l'òrgan sobirà de la CUP. I no s'ha fet.

Sigui com sigui, el 20D tot prosseguirà pel mateix rumb, portem així des del 1977. Perc contra, a la nit del 27D comprovarem si aquest fragment dels nostres països opta per perpetuar la transició a través del processisme estàtic –amb l'actual direcció política de CDC i Mas– o, en canvi, es dóna a si mateix d'una vegada l'oportunitat de construir la independència i un model de societat que comenci a ser justa i lliure.

Disposeu de les versions d'aquest espectacle des de totes les bandes de l'espectre. Aquí miro de traçar-ne una, des de lluny. Almenys, que puguem reconèixer mirades distintes i que aconseguim evitar el naufragi de la història ara que som davant de la cruïlla més potencialment creadora des de fa dècades. Salut i endavant.

Farta dels peus que la trepitgen...

dimarts, 8 de desembre de 2015

De cop i volta, l'amnèsia? O bé una potència popular?

Imatge d'enllaç permanent incrustada

DE COP I VOLTA, L'AMNÈSIA?
O BÉ UNA POTÈNCIA POPULAR?
Gerard Horta

Amb una abraçada al Txema Bofill,
company llibertari, perquè el teu vol sigui lleuger.

S'ha de ser un ésser dissortat com el desastre –"que ha perdut l'astre"– per votar algú que t'explica que farà una cosa –el qual a més cobrarà diners per fer-la–, que el votes perquè te'l creus i que, un cop l'has votat, decideix que organitzarà una assemblea en què tu, votant, no hi participaràs ni hi votaràs i en què algunes senyories de les que has votat postularan a l'assemblea que l'organització es desdigui de fer allò que va dir-te que faria –allò pel qual els vas votar– amb l'objectiu de fer-ne una de distinta. Imaginem dones i homes dissortats potencialment nouvinguts a la vella misèria quotidiana –imaginem-ne 337.000 i escaig–, imaginem que s'afegirien als milions de dones i homes dissortats que des del 1977 han estat enganyats sistemàticament pels membres dels arcs parlamentaris catalans i espanyol. Imaginem que potser algú, en alguna banda, va concebre que el seu vot i la seva esperança mai més no serien mercadejats, si bé no comptava que al cap i a la fi els jocs de la política burgesa són igual que els ocellots de mal averany: lletjos i foscos com les ombres deformes de l'oblit.

1. Vivim en un món i en una societat tan malejats que no qüestionem ser educats i educar a partir de paràmetres –marcs explicatius i sistemes de relacions– d'acord amb els quals forma part de la normalitat conviure a través d'una d'existència individual i col.lectiva en què el que fem, el que diem i el que pensem apareixen com a coses distintes. Fins i tot les paraules –refugi darrer abans del silenci– perden el sentit. Conscientment i inconscientment, ens autoenganyem; conscientment i inconscientment, mentim. A partir d'aquí la mentida esdevé un afer de gradacions. (Sol ser una font de conflictes, en el transcurs de l'existència, intentar esmorteir parcialment el decalatge que separa el que penses, el que dius i el que fas, malgrat l'alta autorrepressió que tothom arrosseguem.) Aplicat a la política, això no és tant un assumpte sobre la credibilitat o la versemblança, té més aviat a veure amb el nostre posicionament en el món, amb el que en diríem una certa moral revolucionària, amb l'honestedat que permet relligar-nos els uns amb els altres mitjançant la comunicació sincera i senzilla més enllà de com pensem.

A les campanyes electorals les organitzacions esbomben els programes polítics i projectes socials respectius, hi aprofundeixen en major o menor grau i en conjunt tracen un mapa si fa no fa comprensible de l'acció que en principi duran a terme, o bé que sostenen que voldrien dur a terme. Que la història sencera de la política dins les societats de classes converteixi les campanyes electorals en una acumulació de fal.làcies, vòmits simbòlics i empírics i hipocresies massives no significa que la CUP hi hagi de caure de quatre potetes. Quan manifestàvem la nostra voluntat de capgirar la història no ens referíem a proveir d'elements d'afirmació una part de l'empresariat de peixos grossos del país perquè disposi de raons instrumentals a fi de continuar donant suport a... Mas. Avui, aquí, no m'embrancaré a recórrer l'amplíssim ventall de motius que anem apilant per rebutjar la investidura de Mas i de les polítiques antiindependentistes –i classistes– que ell encapçala dins Junts X Mas (sóc un més entre tants dels qui ho hem anat consignant al llarg dels anys, a VilaWeb, a L'Accent i també aquí des del naixement d'aquest bloc salvatget a l'abril del 2015: amb, recentment, "La CUP i Mas, que en vol més", 15-XI-2015; "Els colors de la pàtria del (post)regionalisme burgès", 25-XI-2015; i "Junts X Mas i el processisme estàtic", 3-XII-2015). Malgrat tot, recordaré que el primer acte de suport i de confiança de la CUP després del 27S fou una Declaració de ruptura convertida sense el més mínim pudor en humiliant paper mullat –en oda colonial a l'autoflagel.lació– per Junts X Mas i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell –còmodament asseguts–, la qual declaració seria plausible rebatejar com a Declaració d'antiindependència –llegeix-ne el text que redactà Germà Capdevila (3-XI-2015)–. Damunt, continuem "negociant", quan només per una catàstrofe semblant potser es podria analitzar si ja hauríem d'haver trencat les negociacions: venim de fer el ridícul davant del món en convertir el referèndum en una pantomima fangosa anomenada "procés consultiu". He provat d'analitzar el procés fúria animal, tendresa infinita, que poetitza el company desconegut de twitter– i em pregunto com és possible que encara no hagi mort de nàusea davant de tanta ruïna moral i política generalitzada. A propòsit de la nàusea, tot i que em vaig assabentar de nou per la premsa de la proposta de la CUP d'investir Neus Munté com a presidenta, me l'hagués empassada.

2. Amb tot el respecte i estima, què ha de debatre la CUP el 27 de desembre? Algú dóna per fet que la CUP menteix? Que és normal –i acceptable i tot– que enganyi? Que en realitat ho fem com ho fa la resta del clavegueram polític que ens hem autoimposat des del 1977? L'article pot reduir-se al paràgraf següent.

Abans, durant i després de la campanya electoral per a les eleccions del 27S al Parlamentet autonòmic –llenguatge grotesc de la transició– la gent de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) vam proclamar als quatre vents que no investiríem Mas com a president, vam argumentar-ho i tota la militància va assumir-ho. I les persones que ens van votar (més de 337.000) ho feren sabent això. Ho repeteixo, no sigui que les capacitats memorístiques d'alguna de les persones lectores que naufraguen per aquestes zones de la galàxia davallessin més avall del compte, fins a les fosses abissals de l'infern terraqüi. Abans, durant i després de la campanya electoral per a les eleccions del 27S al Parlamentet autonòmic la CUP vam proclamar als quatre vents que no investiríem Mas com a president. I vam argumentar-ho. I més de 337.000 persones van votar-nos coneixent aquest posicionament. Ai caram, goita, i potser molta gent ens va votar justament pel nostre rebuig de Mas i el que hi ha al darrere, paral.lelament a la nostra defensa de les classes populars i de la independència! Qui ho diria! I de fet pugem a les enquestes malgrat que assegurem que no investirem Mas, bufa quanta raresa concentrada!

3. La segona qüestió consisteix que cap persona de la CUP –ni militants de base, ni membres del secretariat nacional, ni la gent molt i molt important (companyes i companys candidats a senyories i elevades direccions de les organitzacions fonamentals de la CUP)– van introduir enlloc, en cap acta ni tan sols en cap esment en el decurs de cap reunió,  míting o aplec informal, ni ningú en cap 
assemblea no hi va ficar cap mena de clàusula d'excepcionalitat sobre la possibilitat d'investir Mas. Tornem-hi: no hi ha ni la més mínima clàusula d'excepcionalitat establerta per justificar el suport de la CUP a Mas, sota la direcció del qual el procés apareix com la garantia més ferma per enderrocar l'erecció de la independència. Cap, ni una, res de res. Vam cridar a tort i a dret que no investiríem Mas. Que no. No.

I ara hem de trobar-nos el 27 de desembre per... per a què? Per veure com justifiquem l'injustificable? Enganyar-nos a nosaltres mateixos és dolorosament comprensible –qui no ho fa?–, enganyar 337.000 votants és inacceptable. Tant se me'n donen les motivacions que s'hi addueixen per donar-li suport –poques i pobres: ens hi referirem d'aquí a deu dies–, ni tan sols si servissin per legitimar una cosa que jo mateix defenso ho podria acceptar. Vegem: hom, quan es representa a si mateix en qualitat de (pseudo)revolucionari, no ha d'anar pel món –jo, almenys, crec que no hauria de fer-ho– mentint i enganyant, car així ni es guanya la independència ni se serveixen les necessitats de les classes subalternes. No s'hi val a fer trampetes bordes amb la gent que et creu, que t'ajuda i que et dóna un cop de mà, aquella que et fa créixer i a la qual se suposa que representes. No s'hi val a concebre que la CUP, un dia, pogués arribar a esdevenir tan miserable com totes les estructures que qüestionem i contra les quals no parem de confrontar-nos. Amb el vist-i-plau depriment, obsessiu i reaccionari de la mateixa premsa catalana que, alhora que ens encoratja a incomplir el que vam anticipar que faríem a la campanya, no para de lloar els "valors" de la democràcia burgesa: és increïble. És literalment i impúdicament absurd i increïble. Després els claves uns escopinada en directe i el problema ets tu: vaja, els nostres periodistes democràtes, tan amants que la CUP incompleixi el que va anunciar a les eleccions, allò pel qual fou votada. Pel bé de la pàtria, Senyores i Senyors. Pura impostura tot plegat. Farsa a l'engròs.

4. El conte dantesc no acaba aquí, ni de bon tros (som-hi fins al final i continuem imaginant...): 1) Imaginem que, a l'Assemblea Nacional del 27D –on la CUP tractarà monogràficament del fenomen paranormal que hom ens ha votat per haver-los dit que faríem el que ara discutirem si farem o no–, guanya l'opció que ja va guanyar a Manresa el proppassat 29 de novembre –no investir Mas, cosa que la premsa pública i privada s'ha ficat allà on acaba l'esquena, perquè se'ls en refot el que la militància de base de la CUP i de l'Esquerra Independentista pensi–, bé, doncs llegiu això: 2) "I màgicament la CUP posarà dos diputats i el Mas serà president. I això seguirà" (Xavier Sala i Martín a VilaWeb, 5-XII-2015). Déu n'hi do. L'economista aclareix amb rapidesa que no en té cap, de dada empírica per estar-ne tan segur, faltaria més! Si fos així, aleshores significaria que dos companys haurien de decidir entre la més elemental pràctica democràtica i alguna cosa molt més greu que la més alta traïció, entre l'amistat democràtica militant en moviment i Democràcia i Pàtria de Can Tuset, entre fer el que vam dir que faríem abans, durant i després de la campanya electoral i fer el contrari del que vam dir que faríem abans, durant i després de la campanya electoral.

Els danys, si aquests dos hipotètics diputats –els quals es deuen en primer terme als votants que els van triar i a l'Assemblea Nacional– fessin el que en Sala i Martín i massa gent des dels altaveus convergents està anunciant –piulant-ho a les xarxes socials i en reunions en bandes diverses–, consistirien d'entrada a enviar l'Esquerra Independentista 20 anys enrere, rebentar la CUP i destrossar l'esperança que centenars de milers de persones hi han dipositat. I reduir substancialment la base social independentista –això és el més greu–.

5. Les allaus filoconvergents que tot ho empastifen no s'aturen, i les successions de pestes d'insults buits d'arguments que recorren les xarxes poden induir algú a compondre-se'n altres paisatges. Hauríem de ser prou adults per escampar-ne l'origen, el 2010: gràcies, CDC. Així funciona la política moderna a les xarxes, no siguem babaus. Ells en són professionals perquè sempre han manat, i nosaltres unes criatures jugant a formiguetes, que cuquis i bufones les formiguetes.

6. El veritable #PressingCUP no ha estat, però, el de la tropa de casa bona amb erupcions feixistitzants –professionals i semiprofessionals– a twitter i facebook, sinó el de la quasi totalitat de mitjans periodístics públics i privats. Dels privats, no tinc gaire cosa a retreure'ls: cobren d'on cobren (amb subvencions públiques incloses, xavals!) i som-hi a continuar-ho fent, i si et generen desencisos què hi farem –"la vida és així..." diuen els pobres que es neguen a distingir la vida respecte de com funciona la societat–. Ara bé, el paper que dia rere dia estan exercint els informatius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio, etc.), el paper de les emissores de ràdio i televisió públiques espanyoles i el paper dels mitjans municipals demanaria, en un país mínimament competent, el cessament fulminant dels màxims responsables (amb judici posterior i retorn dels diners cobrats durant l'exercici del càrrec), l'acomiadament de la meitat de les plantilles i l'enviament de l'altra meitat a les Facultats de (Para)Ciències de la (Des)Informació per repetir la carrera (amb alguna excepció honrosa que deu mirar-se al mirall cada dia a la feina per preguntar-se què redéus fa allà... a banda de cobrar a fi de mes –i sé prou bé que d'excepcions honroses n'hi ha, ara tampoc es tracta de guanyar-me l'enemistat del periodisme públic català en bloc–). M'agradaria veure els diputats i diputades de la CUP martellejant contra aquesta censura imposada un cop i un altre, però sembla que si ens crida la Terribas o el Sant Pare no podem dir-li en públic que el que està fent és actuar com a militant de CDC i malbaratar pressupostos públics i no pas exercir com una periodista pública. No comprenc que s'estiguin, fins a cert punt i dit ponderadament perquè ningú no s'enutgi, desaprofitant tant tantes rodes de premsa. I si ja s'ha dit i hi persisteixen, suspenem realment les rodes de premsa fins que tot plegat es resolgui o fins que els mitjans públics compleixin amb la seva funció, informar no solament d'una perspectiva política, sinó també de la contrària. No crec que haguem d'acceptar aquesta normalitat: és injusta.

En aquest context, agraeixo de tot cor a alguna gent que és al mateix temps "veu oficial" i "molt autoritzada" un parell coses: en primer lloc la feina immensa en molts aspectes que han desenvolupat, i, en segon lloc i paradoxalment, haver-se oblidat del que hem comentat fins ara entorn de la campanya electoral. Expresso, en efecte, el meu agraïment i gratitud a qui ens recorda que n'hi ha que per ventura són un granet d'arena, una gota a la pluja, un bri d'aire, el senyal perpetu de la baixesa dels vençuts, dels de sempre, de la gentalla embrutida sense càrrecs, simples... militants de base. Allò que ens obliga a ser humils sempre resulta profitós. Aquesta premsa esbiaixadora, manipuladora, superficial i grisa no té en compte que potser una bona part militant voldríem pensar que allò que a la campanya electoral va dir la gent companya important, oficial i molt, molt autoritzada per Déu omnipotent, i també l'altra gent humil, allò, justament allò, és el que aspirem a construir. I el fet que algunes de ses senyories no ens ho recordin fa encara més present aquesta absència i la necessitat que en tenim, per això els agraeixo el seu silenciament. Els llocs de poder solen mutar les persones sense que se n'adonin, succeeix a les millors famílies.

Arran de l'article a l'Ara del postdiputat David Fernández (2-XII-2015) defensant aferrissadament la investidura de Mas per "sortir-nos-en" i "canviar de pantalla" la Isabel Vallet, l'Anna Gabriel i la Gabriela Serra –companyes postdiputada i diputades– donaren a entendre que això és a les mans de l'Asemblea Nacional de la CUP, l'òrgan sobirà, i que els membres de la comissió negociadora –més enllà dels motius que n'expliquen la composició, de la qual cosa evidentment ja se'n parlarà internament– havien de defensar la proposta guanyadora decidida assembleàriament a Manresa el 29 de novembre del 2015. No considero que l'opinió d'un exdiputat sigui "significativa" perquè és exdiputat, per mi totes les opinions de la militància de base són significatives, de fet solen significar moltíssim més que les de ses senyories, tant si són de la meva corda com si no en són. Deuen ser les traces anarquistes que fan que em neguitegi amb detalls concrets. Memòria fràgil, paranys, un moment d'un procés social...

(Gat vell, el 2011 un ja defensava a les assemblees mandats de dos anys al Parlament i substitució immediata de diputats electes a meitat de legislatura en un context de treball i coneixement intens compartits per l'entorn militant a fi d'evitar les conseqüències de romandre massa temps a les cambres dels palaus institucionals i mediàtics. Si una una cosa m'agrada i em tranquil.litza és rebre setmanalment l'informe del que han fet, fan i faran les dues Maries i el Josep a l'Ajuntament de Barcelona.)

7. Si la direcció política postregionalista burgesa de Can Tuset aconsegueix ensorrar aquest brau vaixell –tal com ha fet amb ERC i l'ANC–, el qual amb tant de patiment –afrontant repressions polítiques i laborals i amb sacrificis personals i col.lectius de tot tipus– heu construït els companys i companyes de l'Esquerra Independentista i al qual modestament vaig desembarcar un dia de primavera, si al capdavall és així llavors sapigueu que no m'autocensuraré. Els infants ho comprenen sense dificultats, a la manera del Shin-Chan: quan la colla en tria un perquè ha dit que farà una cosa que tothom desitja que faci, la persona escollida ho fa. No som responsables ni del nombre de diputats obtinguts per Junts X Mas (en són els votants, els responsables), ni que les direccions polítiques de CDC, ERC i l'ANC hagin optat fa temps per dinamitar el camí cap a la independència, enganyant d'entrada la seva pròpia militància. 

Si a la fi s'esdevé l'Assemblea Nacional de la CUP el 27 de desembre per reiterar el debat que ja es va fer a Manresa, penso que tothom de l'Esquerra Independentista hi ha de ser, i us encoratjo a assistir-hi per exalçar una pràctica tan saludable com confrontar idees. Fixeu-vos, hi he ficat tothom. Per a alguns, tant se valen els arguments, el vot ja està decidit fa 30 anys. Tant de bo les raons serveixin per raonar. Amb tot, l'assemblea no hauria de tenir lloc per debatre-hi si Mas síMas no, o bé Programet d'autoxoc al circ mediàtic sí o Programet d'autoxoc al circ mediàtic no (disposem de cabassos d'arguments i anàlisis). L'assemblea tampoc no hauria de tenir lloc per debatre-hi la manera com algú pretén legitimar la mentida. L'assemblea, segons el meu parer, té sentit per debatre-hi per què la CUP hauria de desentendre's del que va dir que faria abans, durant i després de la campanya electoral. Formo part de l'espècie d'imbècils que habita en aquest planeta que pensem que un ha de complir allò que promet a la gent... de la qual per cert viuràs una temporada –no me'n canso, no, de repetir-ho–.

Ja ho veus lector i lectora, tothom "aplanem el camí" com escriu el periodista Quico Sallés sobre la trobada entre el company de militància Francesc Ribera i l'expresident del grup parlamentari de CDC Jordi Turull, per bé que no acabo d'entendre que esmorzar en un lloc públic un dissabte 5 de desembre de pont llarg al matí pugui ser qualificat pel periodista com un mode "discret" d'aplanar res, i més quan algú en fa la fotografia i l'envia a elnacional.cat, que en fa la peça a corre-cuita. Potser són bons amics. Potser són bons companys. Potser l'organització Poble Lliure té coses a aplanar amb l'organització en vies d'extinció Convergència Democràtica de Catalunya, ho desconec perquè ni el company Titot ni en Turull n'han dit res, que jo sàpiga. Potser parlaren de la bellesa estètica d'esdevenir capdavanters, capitans gloriosos en una conselleria o en una altra. Són el tipus de coses que agermanen el "periodisme" i la diguem-ne "alta política". Sense Convergència no hi ha Revolució, ni Independència, ni Procés, ni Catalunya: i Convergència és Mas. I Mas és nit i dia, temps i espai, material i immaterial, expressiu i instrumental. La puta i l'honrada, seguint el text gnòstic que un cop vaig penjar aquí. Mas, CDC, Catalunya, el Procés, la Independència, la Revolució, la CUP, Endavant, Poble Lliure, la gent combativa i la que no n'és tant, la militància de base i ses senyories les veus oficials i molt autoritzades, tot a les vinyes del Senyor és altíssima política i és alhora igualment els soterranis de l'ànima de les entranyes d'aquesta gàbia matussera en què amb prou feines ens són donades quatre distraccions i collarets de colors que ens enlluernen cada quatre anys i, ritualment, al Nadal.

Tothom té dret de trobar-se amb qui vulgui, el rellevant és que les hagiografies, les apologies, aquestes reïficacions als mitjans de consum i comunicació unidireccional que floreixen ja fa uns dies sobre determinats militants de la CUP coincideixen d'una manera casualment exclusiva, gairebé,  amb el corrent dels qui desitgen "cedir" –quin eufemisme...– dos diputats a Mas. Aplanem... la base militant potser, aquella que no forma part de cap comissió negociadora. 

8. Esment breu: dos paràgrafs de Marx i un parell més de Lenin no converteixen pas el projecte (post)regionalista burgès que Mas encarna en un projecte independentista. Heus ací problema, drama i tragèdia. Si Mas anés d'independència, volgués comptar amb la majoria social catalana i fos un president veritablement preocupat per les condicions de vida de la gent que presideix, d'entrada no hauria esmerçat diners a pagar la premsa amiga mentre des del curs 2011-12 directors de centres educatius de Barcelona denunciaven públicament que teníem xavals sense beques-menjador desmaiant-se a les escoles a causa de la fam –fam– mentre els alliberats sindicals grocs rebentaven vagues assembleàries en comptes de denunciar-ho –els mateixos alliberats sindicals grocs i rebenta-vagues assembleàries que al cap de tres anys donen suport a... investir Mas de president: és preciós conèixer el funcionament ordenat i lògic del món (la CUP de Nou Barris i de Barcelona vam difondre la situació i vam exigir-ne una solució: debades, això ha succeït encara al darrer curs)–. Jo, si fos president, no podria dormir amb aquest pes a la consciència, ja ho veus. Doncs bé, si Mas no fes el que ha fet i ens hagués demostrat una mínima honestedat i una sincera voluntat independentista, és plausible concebre que estaria justificat defensar-ne la investidura. Per contra, ni una cosa ni l'altra. Que potser no representa un acte (més) d'extrema generositat política per part de la CUP cap a CDC i Junts X Mas proposar Neus Munté (CDC) com a candidata a la presidència per investir-la? No en tenen prou a Can Tuset? Com ens voleu exactament, Senyors? Submisos i silenciosos com els esclaus? La CUP no hauria de participar del teatre burgès: dos mesos de no-negociacions en què se te'n riuen a la cara mentre aquí hi ha gent que està passant fam és obscè. Ens han pres per idiotes i qui sap si els focus ens han enlluernat. Oi tant que ens han enlluernat.

9. Una darrera i infausta qüestió: hi ha comarques de Catalunya en què qualsevol vessant del col.lectivisme polític, sindical o cultural provoca pànic polític, sindical i cultural a moltes persones –així i tot, capaces d'invocar-lo–, les mateixes que coincideixen amb la militància de CDC, ERC i l'ANC que cal investir Mas. Si el desllorigador consistís a articular una plataforma unitària del tipus Democràcia i (Pobra, Bruta, Trista, Dissortada) Pàtria, en què persones d'idees coincidents s'hi ajuntessin, potser es resoldria tot plegat. Al capdavall, per part dels poders establerts no es tracta només d'investir o no Artur Mas, sinó d'engegar als marges de la història actual l'únic projecte sociopolític mínimament rupturista present al Parlament: amb més de tres centenars de milers de vots, la gracieta de la CUP comença a emprenyar. Ho comentava un home d'un poble petit petit petit del nord a un company bonic bonic bonic el proppassat cap de setmana: "La CUP ja sembleu com el PSOE amb l'OTAN. De l'`OTAN, d'entrada no´ passeu al `Mas, d'entrada no´ i després què, l'investireu? Sembleu un partit com els altres, amb els militants de base que ja no pinten res."

10. Ens ho juguem tot alhora –així avançarem més ràpid– i m'aconsola llegir Ian Fleming en boca de James Bond: "El dolor no serà més fort: diferent, només." O rememorar mots del Noi del Sucre: "La qüestió social no és més que això, arribar a aprendre com es defensa la vida."

Encara que la tempesta ens apunti i s'hi complagui, creu-t'ho: guanyarem i encaminarem un moviment popular potent –no ets conscient de la potència popular que acollim–. Ara bé, només podem fer-ho col.lectivament. Cal que els qui decideixen, negocien, parlen i creen implícitament o explícitament jerarquies aprenguin humilment i d'una vegada a callar, a escoltar i a compartir. Va de veres que és possible. Independència i revolució signifiquen transformar la societat, i això és alguna cosa més que uns divisa que t'acaba emplaçant damunt d'una butaqueta bonica i lluent. Transformar la societat, ni més ni menys. Disposem d'una oportunitat històrica per esdevenir pal de paller polític no sols de les classes populars més conscienciades i combatives, sinó del camí mateix cap a la independència, i per ampliar i aprofundir la base social que ens permetrà conquerir la victòria. Si defenso no investir Mas no sols és per la dimensió simbòlica sinó perquè materialment és la peça central del procés en versió postregionalista i antiindependentista. Estem donant una oportunitat a CDC de regenerar-se i a ERC de deixar de fer l'escarransit i tèrbol paper que estan fent perquè tornin a fer veure que són vagament socialdemòcrates (ara no, que tots dos tenen massa feina no pas a construir les estructures d'estat, sinó a assolir nous càrrecs a... Madrid): que no ho desaprofitin, perquè si ho fan petaran la independència i s'acabaran de petar a si mateixes mentre continua havent-hi tanta gent amb prou feines sobrevivint. I la CUP, com assenyalen les enquestes, continuarà acumulant encara més senyories.

Ampliar i aprofundir la base social que ens permetrà conquerir la victòria, sí. Potència popular.

No te n'oblidis... Abans, durant i després de la campanya electoral per a les eleccions del 27S al Parlamentet autonòmic la CUP vam proclamar als quatre vents que no investiríem Mas com a president. I vam argumentar-ho. I més de 337.000 persones van votar-nos coneixent aquest posicionament. Abans, durant i després.

***

Post scriptum: Celebro militar en una organització en què n'hi ha que es manifesten i debaten en públic sense haver-se de cohibir exageradament (només jo sé fins a quin profund nivell em reprimeixo), és a dir, practicant allò que en la resta d'estructures polítiques en seria la dimensió oposada: imposició violentadora de la censura. No necessitem endogàmies ni secretets: som militants de base de la CUP. Venim d'enrere dels temps i tan sols fa una estona, al segle XIX, érem nosaltres col.lectivistes qui reclamàvem l'abolició dels secrets d'estat: no anhelem muntar paradetes obscenes per reproduir-les a les cuinetes de casa, no ens hi podríem acostumar. Tant de bo el 27 de desembre a mitjanit la CUP continuï sent heterogènia i més ferma, valenta, esperançada i unida que mai, i que ens mirem a la cara amb respecte i amistat militant. Tant de bo, companys i companyes, ho desitjo emfàticament, moltíssim. Salutacions cordials per a tothom.

Post scriptum II (9-XII-2015): Un apunt: la vertiginosa, inquietant, suggestiva fotografia que encapçala les ratlles de sobre la va penjar en Jordi M. a twitter fa uns deu dies: un astronauta en flames en una ciutat occidental. Sabeu que dins l'univers social col.lectivista el nom que prenen viatgers semblants és el de cosmonautes. Vaig recollint-ne imatges d'elles i ells vivint situacions estranyes, i a partir del gener prosseguiré la sèrie "Cosmonàutica Social" amb el que he pogut pescar fins ara. Serveixen per il.lustrar les nostres quotidianitats, dels somnis als malsons. Si en trobes i et ve de gust pots enviar-me'n al compte de twitter de la Joana Calamitat: @CalamityDjon . Sempre amb agraïment per rodar pels marges del Sistema Solar, salut!

Post scriptum III (10-XII-2015): A les xarxes socials, la gent important amb càrrecs importants distingeix en públic el seu nou status difonent i esmentant principalment aquella altra gent important i amb càrrecs o bé aquella que no impliqui ni el més mínim q]uestionament de la conducta que es manté en qualitat de "càrrec X".