divendres, 30 d’octubre de 2015

Onades contra el rocam. Homenatge a Ovidi Montllor


ONADES CONTRA EL ROCAM.
HOMENATGE A OVIDI MONTLLOR 

Pròximes actuacions
Dissabte 31 doctubre, 10 nit (Barcelona): la Reina dÀfrica.

Onades contra el rocam som en Joan Sebastià Colomer (bell cant), el Toni Porcar i lAlbert Pons (precioses guitarres), l’Adrià Pujol (delicada percussió) i Mend Lerend (rapsodiades cos a cos).

Contacte
Joan Sebastià (664 716 330).

 Cartell dels actes commemoratius
del 20è aniversari de la Reina d'Àfrica.


Auditori de Barcelona (20-IX-2015).
Del minut 5.30 al 9.15 interpretant
 Sageta de Foc de Joan Salvat-Papasseit.


Pl. Salvador Seguí de Barcelona (19-IX-2015).
Festa Alternativa Popular de la Mercè.


Cartell amb la programació de les FAPM (18 i 19-IX-2015).


Pl. Pius XII dIgualada (19-IX-2015).


 Pl. Raspall de Barcelona (16-VIII-2015). 
Festes Populars de Gràcia.

dilluns, 26 d’octubre de 2015

Catalunya - Cap Verd: Llampecs sobre l'aigua

Colors.

Catalunya - Cap Verd: llampecs sobre l’aigua
[APUNt inèdit, I-2014]

Prèvia: observeu els 31 segons inicials daquest vídeo, especialment els segons 17, 18, 19 i 20. Es tracta de la crònica de RTVE a la mateixa nit del partit de futbol Catalunya - Cap Verd del 30-XII-2013. Manllevo la segona part del títol de lexcel·lent –commovedora– pel·lícula que Nicholas Ray i Win Wenders compongueren el 1979.
 ***

A les tardors del 2009, 2010 i 2011 vaig dur a terme treball de camp a l’illa capverdiana de Santiago [i a la del 2014 ho faria a la de São Vicente], sobre la relació entre els processos de transformació urbana i el transport col·lectiu interurbà, que a Cap Verd és protagonitzat exclusivament a través de furgonetes per a passatgers i mercaderies anomenades hiace (pel model Hiace de l’empresa Toyota, estès en tot l’Àfrica). Allà he fet companys magnífics, la gent humil treballadora, i allà he conegut les realitats d’un país literalment esclavitzat i terroritzat durant 450 anys pel poder colonial portuguès. Un país en què el reflex colonial, ben viu encara, es manifesta simbòlicament i culturalment, per exemple, en el seguiment del futbol a través dels grans clubs portuguesos –Bemfica, Sporting, Porto– i europeus –amb el Barça al capdavant–. Per aquesta raó, l’esclat de la selecció de Cap Verd als darrers anys ha catalitzat esperances de trobar un lloc al mapa del món. En un país en què per a moltes persones no és habitual posseir un televisor a casa i en què la majoria social viu en condicions materials humils, amb un percentatge de població emigrada a Europa i els EUA altíssim, poder fruir de la visió del futbol en el televisor del bar del poble no deixa de ser un petit consol.

El proppassat 30-XII-2013 vaig assistir, apassionat, al Catalunya - Cap Verd amb companys antropòlegs i amb membres de la col·lectivitat catalano-capverdiana a Catalunya. Alguns vam fer dues pancartes: “País Katalans e Kabu Verdi: Independência é Revolução. Nu sta djunto!” (“Països Catalans i Cap Verd: Independència és Revolució. Estem junts!”) i “Ana Mafalda, Noventa, Cruxa, Boca Sapo, Rostu Runho, Costa Camelo. Hiacista di Tarrafal e Tchon Bon: nu sta li!” (els noms populars dels diversos models de hiace des de la fi dels anys vuitanta + “Conductors de hiace de Tarrafal i Tchon Bon: som aquí!”). A més, vam dur-hi l’estelada (amb l’estel roig i una gran A llibertària encerclada). I vam vibrar agermanats per un partit com aquest. Que de martingales amistoses i d’estructures esportives postfranquistes n’estem farts és obvi, però no és això el que vull comentar.

La qüestió és que, en ser a linterior de les instal·lacions, ens adonàrem que es barrà el pas a una petita colla de tot el grup perquè exhibien les estelades (nosaltres les dúiem dins motxilles), i se’ls digué que a la zona de la graderia de l'afició capverdiana no podia haver-hi estelades. Com que la psicopatologització no explica cap fenomen social, ens abstenim de titllar-ho de delirant. La Federació Catalana de Futbol fa seva la normativa espanyola vigent sobre “seguretat” esportiva, la qual conclou que les aficions no poden estar barrejades. Es tracta de l’aplicació d’uns principis clarament essencialistes que conceben les societats i els grups humans com a compartiments hermètics separats amb precisió, discrets, distingibles els uns dels altres més enllà de processos històrics de barreja i contacte a causa de tota mena de motius, del colonialisme i la imposició militar al comerç i la migració per raons econòmiques o explícitament polítiques. Un culturalisme jurídic ferotgement segregador generava problemes justament allà on no n’hi havia cap. Ara bé, llavors que n’havíem de fer de parelles catalano-capverdianes amb quitxalla de pell negra que parlen el mateix català que ara escric? I de la gent que es pensa com a filla d’allà i d’aquí alhora? I de catalans com jo, que més d’un cop ha pensat a demanar la nacionalitat capverdiana, més acollidora que aquella que se m’imposà per la força de les armes? Totes les societats neixen, creixen i es transformen a partir de processos de barreja, de tota mena de barreges: imposades o volgudes, tràgiques o fantàstiques, i sempre dinàmiques, sempre canviants. Tota col·lectivitat social és filla de l’heterogeneïtat i font de noves transformacions i noves disposicions classificatòries.

A la fi, passats vint minuts de començat el partit, aquests companys pogueren entrar amb nosaltres i en una petita zona del Lluís Companys de Montjuïc agitàrem pancartes i banderes per afirmar el potencial del futbol com un mitjà de reconeixement de la trobada entre dos pobles que anhelen quelcom tan estrany com l’emancipació social i nacional. Paradoxalment, altres aficionats capverdians estaven distribuïts aïlladament en diverses zones de la graderia. Ningú no fou contaminat pel contacte, no hi hagué combats guerrers ni ferits, sinó l’alegria de ser en un gran estadi de futbol per gaudir-ne, i crits compartits. Senyors dirigents de la FCF: atenguin les necessitats de la societat catalana real, no pas les lleis que ens regeixen. I, si no són capaços de fer-ho, pleguin d’una vegada. Visca el futbol, visca la llibertat! Nu sta djunto!

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Les rebaixes de novembre i el rum-rum de l'engany


LES REBAIXES DE NOVEMBRE I EL RUM-RUM DE L’ENGANY
[VILAWEB, 13-VII-2014]
Gerard Horta

Apareixen signes de voler estendre les rebaixes d’estiu fins al novembre i més enllà. El 29 de juny la presidenta de l’ANC afirmà: 1) que l’ANC donarà suport a qualsevol proposta “democràtica i pacífica” del Parlament de Catalunya si no es pot fer la consulta –prescindint, doncs, d’instituir l’ANC com a agent polític amb iniciatives pròpies!–; 2) que la Corona oferirà una tercera via –preguntem-nos: i què?–; i 3) que l’ANC treballa per la consulta, però sobretot per la independència –aquí les alarmes ja fan pampallugues–. L’1 de juliol, la mateixa Carme Forcadell ho rectificà, precisà i aclarí tot, amb un cert sarcasme, a l’entrevista que li van fer a Vilaweb, com si els temors sobre el canvi de rumb de l’ANC només fossin cabòries sense fonamentació empírica. Alhora, se succeeixen les interpretacions del “buit jurídic” (!) que provocarà la prohibició –des de la legalitat estatal espanyola– de votar, com si fos un abisme intransitable que el president Mas no ha de recórrer. Hom oblida el trànsit que estan suportant centenars i centenars de milers de catalans forçats a viure la precarització. Això comprèn tots els àmbits de la societat en el seu desenvolupament potencial: de la sanitat a l’educació, de la recerca a la mobilitat, del treball al simple fet de poder menjar, o no, cada dia. I s’oblida, igualment, que tot procés d’independència implica un trànsit.

Els opinadors habituals conclouen que davant del “buit” caldran pactes i plebiscitàries, i mesos, anys i panys i llonganisses de negociacions. Seria la Segona Transició al no-res (de la primera, el Xavi Cañadas en digué Transacció, i en Julià de Jódar Restauració Borbònica). Així com la independència obligarà a negociar-ho tot amb l’estat espanyol, la no-independència converteix tota negociació des de la subordinació en una fal·làcia. Per aquietar-nos, ens mostren les urnes –compostes pels presos sota les urpes del CIRE– en què podríem votar. Paradoxalment, com comentaven uns amics l’altre dia, no se’ns diu res dels possibles observadors internacionals que s’estan oferint a participar en la jornada del 9N i que estan rebent com a resposta un silenci sorollós.

De la calamarsada de signes que plou n’hi ha un que m’ha sobtat per l’explícita contundència del relat, obra d’en Vicent Sanchis dins El Punt Avui (5-VII-2014). No ens coneixem personalment, i sobre la majoria de les seves anàlisis polítiques hi estic en desacord, si bé li agraeixo que quan era director de l'AVUI s’espolsés les pressions de J. M Mendiluce per la publicació del meu article ‘Professionals de la impostura (societat limitada)’ –una crítica al seu llibre Por la tercera izquierda–. Doncs en Sanchis mateix escriu que l’endemà del 9N –dia de no-consulta– “és lògic pensar que caldrà convocar les eleccions amb caràcter plebiscitari”, que “seria recomanable no fer-les abans de les espanyoles” i que s’haurà d’elaborar “una candidatura unitària”. A més, sosté que és “sensat” pensar a “formar un govern de CiU, ERC i independents”, i que caldrà superar “personalismes i providencialismes”. L’àmplia gamma de tertulians s’encaminen cap aquí, esbombant un full de ruta depriment. Amb la Caixa, el Fomento del Trabajo Nacional, el Círculo Ecuestre i la Corona al rerefons, rosegant. 

Traducció: mitjançant l’aplicació dels pressupostos de l’estat imperial i de la Generalitat de Catalunya per a l’any vinent, continuaran xuclant-nos la sang. El 2016 farem les plebiscitàries i el 2020, després de negociacions feixugues, podrem votar d’acord amb la legalitat espanyola si pretenem esdevenir: 1) postdependents; 2) “comunidad autónoma con estatus especial”, o bé, 3) bunyol carbonitzat al Ponent de la Mediterrània. No compten que en molts barris ningú no podrà votar res perquè damunt l’asfalt tot seran cadàvers de desnonats, desocupats, emmalaltits o sedats eternament. Qui no hagi mort d’indigència haurà mort, exhaust, de fàstic. O s’haurà exiliat a l’Antàrtida.

CiU ha estat molt més que un instrument polític de la burgesia regionalista, això és obvi. De fet, hi ha hagut períodes en què el seu ja abandonat model de socialdemocràcia no es va distingir gaire, en molts aspectes, de la pràctica real del PSC o d’ICV (això sobtarà els lectors joves!). Endevineu si entre els interessos de classe i de partit per una banda, i les necessitats de la majoria popular catalana sobre el 9N per l’altra, l’aparell directiu i institucional de CiU optarà –obeint la seva pròpia lògica històrica– o no pels primers. Veurem com reacciona la gent. Potser el veritable pànic al buit de l’aparell dirigent de CiU és que l’assumpció col·lectiva de la voluntat popular com a mitjà de legítima acció política acabi minimitzant la presència de CiU al govern de la Generalitat i a les institucions. Potser temen que la gent es planti, tipa d’alimentar vampirs –colonials, nacionals i “terceras izquierdas”–. 

Mentrestant floreixen els plans B, tot i que n’hi ha prou amb un d’ampli, integrador i compartit que relligui dret de votar, independència i canvi social profund per resoldre tant de patiment, que no ignori els Països Catalans i que sigui instrumentalment efectiu. Respecte al 9N ens col·locarem davant del mirall: la societat catalana. Si el Parlament no executa el mandat que li ha estat conferit, si l’engany es consuma, algú dubta que als carrers s’hi projectarà la potència popular? Homes i dones de vuitanta anys, i joves i infants i aturats de llarga durada i gent de moltes llengües i colors, i famílies senceres i fraccions de famílies, i tu i jo i el veïnat: la gent. Aleshores comprovarem si a aquests governants i opinadors que els cau tan bé això que graciosament anomenen “revolucions” (de vellut) quan tenen lloc a Egipte o a Ucraïna, o sota els bombardejos colonials de l’OTAN a Líbia, comprovarem si els catalans que omplim els nostres carrers els caiem igual de bé. 

D’aquí al 9N tothom es traurà les màscares, car la inversió simbòlica del Carnaval haurà finalitzat. Que els qui cobren per governar preparin urnes, censos, observadors internacionals, debats i campanyes informatives locals i globals. I, sobretot, que el 9N les urnes siguin on han de ser. Si no s’hi veuen capaços que pleguin. En aquest país hi ha prou gent disposada a fer-ho: de franc i molt bé. Tingueu present, però, el rum-rum de la història: els governants malden gairebé sempre per mantenir-se al poder i guanyar mesos, anys i panys i llonganisses...

dilluns, 12 d’octubre de 2015

Insurreccions contemporànies

Presa del Palau dHivern a Sant Petersburg (24-X-1917).

Insurreccions contemporànies
[AVUI, 22-VI-2007]
Gerard Horta

[Diversos autors (2006) Momentos insurreccionales. Barcelona: El Viejo Topo.]

Les ciències socials, en general, han emfasitzat molt més les formes estabilitzadores i autoreguladores dels ordres socials jerarquitzats arreu del món que no les dinàmiques transformadores en termes diguem-ne igualitaristes. La contemporaneïtat de les darreres apareix, llavors, com un referent oposat respecte a les variants del capitalisme, el colonialisme i altres manifestacions econòmiques, polítiques i ideològiques totalitaristes.

En aquest volum, s’hi comprenen un seguit d’aportacions sobre emergències revolucionàries en contextos socioculturals heterogenis, igual que les perspectives, els bagatges analítics i els àmbits de procedència dels autors. Així, Núñez tracta de l’aixecament popular a Bolívia el 2003; Antebi, del pas de l’stalinisme al capitalisme a Albània i la invisibilitzada revolta del 1997; Cima, de les desercions a l’exèrcit iraquià en la guerra contra l’Iran, la rebel·lió del 1991 a Sulaimānīya i la repressió posterior desencadenada per Sadam Hussein –amb la complicitat occidental–; l’antropòleg López Bargados –a qui devem la magnífica Arenas coloniales (Ed. Bellaterra), sobre la colonització franco-espanyola del Sàhara en la carn dels Awlād Dalīm– hi analitza la continuïtat estructural de les insurreccions subalternes al Marroc, de què tria les dels anys 1990 i 1991 per remarcar els elements racionalitzadors de l’experiència dels  oprimits; l’historiador Miquel Izard –amb 40 anys d’esplendorosa recerca entorn, sobretot, de la resistència anticolonial a Amèrica–, atén la revolta popular espontània a Caracas al febrer del 1989 dins el context del liberalisme econòmic; Cima recull els records del maig del 1968 a París del veterà militant anarquista català Abel Paz (sobrenom de Diego Camacho); Díaz mostra la rebel·lió del 1969 a Córdoba (l’Argentina); Pujol, el complex desafiament de les classes populars de l’Iran contra la monarquia Pahlevi del Sha, l’imperialisme i el capital, i l’ascensió de l’islamisme que encarnà Jomeini; Gabriel Izard, el moviment de revolta estudiantil de Soweto el 1976 contra la imposició de l’apartheid; Bourrinet, la sublevació del proletariat hongarès el 1956; A. Guillamón, la revolució catalana del 19 de juliol del 1936 al maig del 1937; Isanló, les insurreccions dels treballadors alemanys del 1918 al 1921; de nou Guillamón, la revolució russa del 1917; i Guillot, com a cloenda, la revolució pagesa a Morelos (Mèxic) el 1914.

La lectura de Momentos insurreccionales és inqüestionablement recomanable per al lector interessat a conèixer uns processos que expliquen el present, i a interpretar-lo amb una mirada emancipadora.