dimecres, 30 de setembre de 2015

D'imputacions i patrioterismes



D’IMPUTACIONS I PATRIOTERISMES

L’estat espanyol, producte displicent i quadrat de segles d’autoritarismes, imputa Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per posar les urnes el 9 de novembre del 2014. Fotre el camp d’aquest feixisme reconegut a cada segon és el que voldríem assolir: no hem hagut darribar al 2010 ni al 2015 per saber-ho.

Operació anunciada, lògica d’acord amb la concepció de les institucions de l’estat respecte al que estem vivint. Alhora, agraïda munició de recàrrega per intensificar la crida al reagrupament institucional al voltant d’algú que porta 28 anys –1987-2015– en l’exercici polític professional, fins ara màxima representació jeràrquica de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat, els advocats de la qual consten en diversos casos judicials com a acusació contra manifestants i vaguistes a què es demanen 4, 5, 6 i 7 anys de presó per exercir els seus drets, mentre saquejadors de milions d’euros de subvencions públiques com Lluís Millet s’estan plàcidament a les seves mansions, i mentre exconselleres cofoies de si mateixes han deixat anys i anys xavals que no mengen a casa sense beques-menjador i mestres podrint-se sense feina al mateix temps que subvencionava escoles privades, en el context d’una educació pública obligada a fer de serveis socials sense mitjans–. (La degradació de la sanitat pública catalana rep un cert reflex mediàtic, per contra el silenci sobre la destrucció de tots els àmbits de l’educació pública –de les escoles-bressol a l’educació universitària– se’ns apareix com a prova del veritable tabú polític i mediàtic en què es constitueix –fins i tot per als sindicats grocs majoritaris, curulls d’alliberats sindicals que segueixen aferrissadament un sol principi: qui dia passa any empeny–.)

Patriotes de casa bona. Patriotes burgesos. Els qui el 2012 votaren la reforma laboral amb el PP –signada per CCOO i UGT–, els qui han anat acumulant morts sota custòdia policíaca i repressió, els qui han aclucat els ulls davant del patiment de tanta gent gran amb pensions de misèria i de joves empesos a la desesperació del no-futur o a l’exili econòmic.

Ahir, dins L'esquerra independentista, Artur Mas i l’Apocalipsi: procés o independència?, intentava sintetitzar l’intent poc intel·ligent i poc galdós didentificar Mas, Catalunya, procés i independència. Les barrabassades vessades sobre la CUP són massa ridícules per fer-ne objecte rigorós de debat. Deso un record precís clar de determinats àmbits de la meva infantesa, tota la dècada dels seixanta: sense un ral a casa, els ous anaven comptats, la carn... el menjar era un tresor i ma mare ens disciplinava sobre despeses i contencions financeres. Jo era un marrec, i el pare, un editor militant del PSUC –fins que el feren fora amb més companys per qüestionar els immobilismes de la direcció, crec que fou el 1968–, publicant en català poesia i teatre i de tot com un kamikaze... multat, censurat, detingut, empresonat, arruïnat. I els patriotes, els tradicionals patriotes –els qui retreien a Franco haver prohibit l’ús del català, però no pas la cacera paroxística d’anarquistes i rojos i els afusellaments quotidians fins al 1952–, quin ajut oferiren a casa, als meus pares, a la causa sagrada de la resistència cultural, del preservar la llengua i la cultura, el pensament escrit en català? Cap. Res. Zero. La seva pàtria no era Catalunya, sinó els diners, de la mateixa manera que ho eren per a la Gauche Divine.

Patriotes. La meva àvia Joana Massanés i Figueres ens en parlava, ella agafava el telèfon a Omnium Cultural, i n’obria i en tancava la seu i picava a màquina i endreçava i feia la feina que hi feia, durant dècades. I així jo sabia de les preocupacions quotidianes d’alguns patriotes mentre l’11 de Setembre del 1968 qui sortia al carrer a la Torre del Baró amb la senyera davant la policia espanyola eren companys treballadors nascuts a Jaén, una ciutat andalusa l’estadi de futbol de la qual s’anomena, encara ara, La Victoria. No tothom és al mateix sac de l’obscenitat, no hi ficaria mai aquella gent companya dels pares que sota el franquisme eren al FNC i que defensaren el seu projecte polític des de l’honestedat, el respecte i la diguem-ne sensibilitat social. Al sac dels potentats no hi fico, evidentment, la gent avançada i humil esquerrana que n'era ben al marge, com en Joan Oliver,  en Fèlix Cucurull, en Manuel de Pedrolo, en Jordi Carbonell, i la gent que creà les beceroles del que acabà sent lesquerra independentista, ells i tantes persones anònimes que lluny de representar-se com a patriotes exerciren com a defensors del combat per la llibertat plena de la nostra societat, daquesta dissortada pàtria. Aquesta gent mai no es penjaren medalles. Mai.

Patriotes. Em refereixo a aquella gent d’ordre i de classe benestant  per a la qual la transició ha estat gaudi, benefici i poder –junt amb els professionals d’una esquerra que ja el 1977 deixà de fer d’esquerra–. Tant se val la pobresa d’una societat, ni les formes distintes de l’explotació, tant se val el patiment dels miserables nascuts aquí i allà, dels qui romanen reclosos a les presons com a carn de canó des d’aleshores fins al present, dels represaliats polítics anarquistes i de l’esquerra independentista, dels militants organitzats i autònoms que han plantat cara sempre i arreu. Tant se val. Tant sels en fot. Tant se’ls en dóna el món real, el de les condicions materials de vida dels homes i les dones del carrer.

Si la CUP hagués ocupat el poder als darrers 40 anys i hagués exercit la venjança de classe –en paraules d’en Xavier Díez– tot enviant advocats de l’Administració pública que hagués governat a esclafar judicialment i empresonar banquers, m’agradaria veure quanta solidaritat serien capaços de manifestar aquests patriotes nostrats de classe alta. Els mateixos patriotes que, abans de ser esclafats pel reclam popular de la independència des dels carrers, decidiren afegir-s’hi a fi de convertir la lluita per conquerir-la en un procés que, es digui el que es digui, continua enclavat no sé on. I sense estructures d’estat.

Per tot aquest farcit de raons de tota mena resulta delirant identificar Mas, Catalunya, el procés i la independència. No ens pertoca assenyalar què farà la CUP respecte a la investidura –vaig fer-ne una agredolça sèrie de vuit peces fa unes setmanes, referida a la de l’Ajuntament de Barcelona d’aquest proppassat juny, perquè les simbolitzacions de les coronacions són atractives de tan grotesques–, però diria que autodestruir-se per engegar 15, 25, 35 anys enrere el combat duríssim de l’esquerra independentista a canvi de... procés congelat en el temps i l’espai, no és un camí polític falaguer si el que pretenem és encoratjar-nos i organitzar-nos en la construcció d’una via veritablement alliberadora. Les traïcions de classe deixen un regust més aviat desagradable.

Reclamo de nou a Artur Mas que, més enllà del fet que encarni interessos de classe i de partit concretíssims –també les CUP n’encarnen–, cedeixi el pas i faciliti el canvi que aquesta societat necessita erigir. Si realment comprèn que el que està en joc no són trajectòries individuals pretesament brillants, daurades, impol·lutes, immaculades, metafísiques, perfectes i apologetitzables fins a la sacietat, sinó un projecte polític col·lectiu transformador, tant de bo es plantegi d’obrir el camí de la mateixa manera que d’altres portem tota la vida obrint-lo travessant pedregars de precarietats vitals, polítiques i laborals.

La Meridiana popular no es dóna com a filla ideològica del regionalisme burgès, sinó de la Catalunya treballadora. Fem-ho ara, fem-ho ràpid i fem-ho bé, perquè el patiment diari de tanta gent durant tant de temps ho exigeix imperativament.

dimarts, 29 de setembre de 2015

L'esquerra independentista, Artur Mas i l'Apocalipsi: procés o independència?


L'ESQUERRA INDEPENDENTISTA,
ARTUR MAS I L’APOCALIPSI:
 PROCÉS O INDEPENDÈNCIA?

El retruny ensordidor i feixistitzant que dia rere dia s’aboca des de les dimensions diverses de la cultura totalitarista colonial sobre els sectors socials rupturistes de la societat catalana pren la forma d’un martelleig surrealista, tan implacable que uns segons de distracció poden conduir un diputat a afirmar en una roda de premsa que la gent independentista hem perdut el plebiscit, obviant-hi allò que resulta evident des de qualsevol perspectiva analítica mínimanent crítica: tot fenomen social és exclusivament comprensible situant-lo dins del context en què s’esdevé.

I aquest marc social, estimats lectors i lectores, futurs senyors i senyores diputats, és senzill de descriure: societat capitalista, societat colonitzada i 300 anys de cultura política autoritària, la qual cosa es manifesta en un seguit de fets incontrovertibles: 1) és una tupinada que de 250.000 catalans que resideixen fora de les fronteres estatals espanyoles la immensa majoria no hagin pogut votar; 2) és una tupinada que centenars de milers de nous catalans arrelats aquí fa una pila d’anys, persones sense la condició jurídica de ciutadans espanyols, tampoc no hagin pogut votar –la qual cosa no provoca gaire escarafalls ni tan sols entre les organitzacions polítiques que n’haurien de fer denúncia–; i 3) és una tupinada la prohibició legal vigent que els xavals i xavales catalans majors de 16 anys i menors de 18 romanguin exclosos del dret de vot. Concloure que en aquestes circumstàncies hem perdut un plebiscit cau pel seu propi pes fins al capdavall de l’espadat de l’infern de la no-democràcia. Patim-patam-patum: hem guanyat, oi tant que sí.

Afegim-hi que en aquests moments s’estén damunt l’esquerra independentista la primera tempesta de lapocalipsi, filla dun regionalisme burgès esdevingut en un tres i no res dispositiu ultraterrenal –per sobre del bé i del mal– amb la capacitat d’alliçonar-nos sobre com es construeix la independència d’una part dels Països Catalans. Els botxins nostrats de la Transició es permeten alliçonar-ne les víctimes, déu nhi do! Mentrestant, ni referèndum d’independència ni res. Per què? Perquè el guanyaríem. Aquestes són les misèries del procés, caracteritzacions tristes del món real.

Dins l’actual marc de relacions l’anomenat “processisme” no fa sinó alimentar la representació que Catalunya, Mas, el procés i la independència són fil per randa la mateixa cosa, el mateix fenomen social, l’única realitat en el camí duna emancipació boirosa i figurada. Alhora, es demostra que –per reeixir en la realització de la independència i el seguit de transformacions socials que la majoria social d’aquest país necessita– s’haurà de desenvolupar una legalitat pròpia amb l’objectiu d’articular els canvis que cal materialitzar. D’entrada, per disposar dels recursos propis i dur a terme polítiques socials que resolguin els efectes d’unes polítiques econòmiques miserabilitzadores per  a les classes populars. Dit d’una altra manera: la perpetuació anual dels pressupostos autonòmics implica la perpetuació de la pobresa per a centenars de milers de catalans, homes i dones, adults i infants.

Podríem reflexionar, llavors, sobre si és una tupinada ideològica i política remetre al dret de decidir quan el que es dirimeix és el dret d’autodeterminació de la societat catalana i de totes les societats del món. O si és una tupinada convertir un potencial referèndum en un procés consultiu el 9 de novembre del 2014. O bé si és o deixa de ser una tupinada sostinguda xantatjar tothom –“O hi ha llista única o no hi haurà eleccions”– i equiparar el procés amb una figura amb dècades d’exercici polític al darrere. No repassaré la carrera política d’Artur Mas, simplement recordem que com a professional sestrenà l’any 1987 en qualitat de regidor convergent a l’Ajuntament de Barcelona i que des daleshores no ha parat dempalmar càrrecs públics. Tanmateix, en comptes de denunciar, des d’una prepotència que almenys a mi em fa envermellir, “campanyetes” –menystenint-hi el debat sobre la continuïtat del projecte polític que la seva figura encarna–, Artur Mas hauria de ser prou intel·ligent per adonar-se que avui disposa d’una oportunitat única a fi de representar-se –ni que sigui formalment– com un –amb perdó– líder (en J., company, hi afegiria magnànim): després de 28 anys a les institucions això consistiria a cedir el pas, a enretirar-se i facilitar l’obertura d’un autèntic rumb processual cap endavant amb altra gent que no arrossegui sobre les espatlles determinades responsabilitats poc falagueres per a la resta de mortals de les classes subalternes. Aquí s’hi barregen els interessos econòmics de grans grups empresarials, la perpetuació de direccions polítiques de CDC temorenques de mostrar-se si no és a través de la figura de Mas, i la mesquinesa individual que empastifa tot humà quan un exerceix càrrecs de poder durant tants anys. No cal haver viscut com a professional de la política des del 1987 com Mas per entendre que un no té mai el poder, sinó que el poder et té –per això la CUP defensa i practica que amb quatre anys fent de diputat, de diputada, n’hi ha prou (per al meu gust, massa i tot: amb dos anys ja és suficient [transmissió de lexperiència a les assemblees compartint-hi el treball col·lectivament i recanvi immediat perquè ningú no arribi a creure que té la potestat de dir i de proposar coses que les assemblees no han debatut])–.

Què farem, doncs, tots plegats? Ara com ara, el full de ruta processual –amb una ANC asseguda amb desacomplexada placidesa al Parlament i una ERC abduïda per CDC– no ens aclareix quan farem el salt. El pas. El trànsit. No es tracta de saltar cap a l’abisme perquè l’abisme és això, aquí on som, i per sortir-ne caldrà algun dia obeir la nostra pròpia legalitat. Mentre no sigui així, pressupostos autonòmics, eleccions i eleccions. Amb la paradoxa de contemplar com les mateixes forces independentistes majoritàries gosaran acudir al desembre a conteses electorals espanyoles per veure si amb una nova configuració del Congrés espanyol es dóna la possibilitat que... bla, bla, bla... procés, procés i procés (declaracions en castellà dOriol Amat –núm. 7 de Junts pel Sí– a una ràdio alemanya el 26-IX-2015: valuosíssims tres primers minuts), és a dir, pressupostos autonòmics, bucle social i espàcio-temporal, dia de la marmota... per acabar votant no la independència sinó una fantasiosa proposta estatal de nou estatut.

Costa tant comprendre que tota l’energia de l’independentisme s’està situant gradualment, d’una manera imparable, a la banda de l’esquerra política? I que un sector creixent d’aquest espectre se situa –des de posicionaments anticapitalistes– en termes de confrontació directa respecte a la Transició viscuda des del 1977 i respecte a qualsevol intent de mantenir-la viva sota qualsevol forma i context?

Ni el poble ni la societat catalana són un agrupament compost per babaus que, a tall de ramat displicent, derraparà pels penya-segats de la serralada si de cop i volta abandona el pastor de torn. Només el poble guia el poble, i us asseguro que la lectura principal dels votants que viatgen en metro no és lApocalipsi segons sant Joan –daltra banda, una bella lectura–. Estem vivint la constatació duna extraordinària voluntat col·lectiva, majoritària, d’anar molt més enllà d’on som. Complicat? Sí, ja ho sabem, això és obvi. Per tant som-hi. Primer pas: com organitzem la necessitat major de disposar dels nostres propis recursos per garantir l’accés de tothom que ho pateix al menjar, l’habitatge, la sanitat i leducació, els serveis i les cobertures socials, a uns treballs en condicions laborals i salarials dignes?

Arribar a la independència demana una convicció ferma, l’assumpció d’una capacitat multitudinària de practicar-nos lúcidament per desbaratar els deu mil paranys de l’ordre establert. I demana sobretot integrar en la consciència que, a la fi, seran els fets que protagonitzem –i no pas els vots en còmodes terminis quadrianals– el que ens conduirà cap a la llibertat i la justícia social.

Que cadascú –persones, moviments, associacions de tot tipus, organitzacions polítiques i sindicals–, es miri al mirall per rememorar on era als setanta, als vuitanta, als noranta i fa deu anys; on és ara, i on vol ser demà. Demà no és el futur, demà és demà dimecres 30 de setembre del 2015. Per a la classe treballadora catalana és mentida que hi hagi més dies que llonganisses: hi ha una necessitat imperativa de transformar la societat ara. Tot aquest moviment neix i creix als carrers. Qualsevol apropiació total per part del parlamentarisme daquest trànsit social excepcional infantat sobre les llambordes afermarà el procés, però no la independència.

 ***

Post scriptum: en acabar de penjar larticle un sassabenta de la imputació de Mas, Ortega i Rigau. Miraré desbossar per escrit, demà, el que em suggereix (que crec que serà abundós i força compartit, perquè daquesta jugada de lestat poden sortir-ne encaminaments ara mateix imprevistos).

Transoceànics huaves: veritables nosaltres



TRansoceànics huaves: veritables nosaltres

[AVUI, 4-I-2001]
Gerard Horta

[El conte de la llacuna. Mites i llegendes dels indis huave, Albert Mestres. Empúries. Barcelona, 2000.]

En un diàleg (Recuerdos, sueños, pensamientos, 1991) entre el suís Carl Gustav Jung i l’indi pueblo del nord de Mèxic Ochwia Biano, aquest li diu: “Creiem que els blancs estan bojos”. “Per què?”, inquireix Jung. “Ells diuen que pensen amb el cap”, respon. “Dons és clar. Amb què penses, tu?”, replica el blanc. “Nosaltres pensem aquí”, aclareix Ochwia Biano assenyalant el seu cor. Trobades amb aquestes connotacions són a la base de la relació entre Carlos Castaneda i el iaqui Don Juan, Antonin Artaud i els tarahumara, Richard Luxton i els maia... Si l’ocell rapinyaire occidental en forma de missioner catolicista, soldat conqueridor, executiu de multinacional o professional d’una ONG es trasbalsa davant d’aquest gest és perquè ha topat uns homes que són al seu lloc.

Albert Mestres ha reelaborat una part de la cultura oral huave, el que els occidentals en diríem “mitologia”, contes i llegendes, i que, com indicà Bronislaw Malinowski, aquí se’n diria també “història” (la “història” com a mapa mitològic dels occidentals). Mestres trobà un dia el recull d’històries de l’italià Gerardo Bamonte Huave. Realtà e mito tra gli indios delle lagune, i volgué traduir-ne i literaturitzar-ne el material. Probablement, entre les versions dels informadors de Bamonte, les transcripcions, interpretacions i traduccions d’aquest i les traduccions, adaptacions i reelaboracions posteriors de Mestres s’hauran esmunyit uns quants granets del saquet del camí huave: és el preu de la recerca etnològica i el que en deriva. Tanmateix, són contes valuosos que han de ser llegits: per la bellíssima profunditat de l’expressió cultural d’una nació de prop de 12.000 éssers (uns 10.000 dels quals també parlen castellà); i, en segon lloc, perquè aquest llibre ens acosta a l’esperit dels huaves com mai un lector en català s’hi ha acostat. El viatge antropològic està solcat per transvasaments, interferències i pèrdues (ho rememorava metafòricament G. Bateson en estudiar els iatmul dins Naven: potser l’antropòleg desvetlla foscors per cobrir-les mitjançant explicacions), però és a costa de la tasca feixuga d’entendre’ns els uns als altres –malgrat, a través i sobre la base de nosaltres mateixos– que els humans hem pogut aprendre’n, encara que sigui idealment. El catàleg dens de la humanitat ens és incomprensible si no atenem els trànsits ferms en què membres de cultures diferents es comuniquen, dins el calidoscopi atapeït dels contextos humans.

Hi ha hagut i hi ha innombrables societats minoritzades obligades a refugiar-se, per això tot “aïllament” és fals si no aclarim respecte a què s’està “aïllat”: el món són transferències, barreges i cosmopolitismes obligats o volguts. Com han escrit els antropòlegs mexicans J. Hernández i J. Lizama, els huaves, per comprar, vendre i viatjar han hagut de travessar sempre terra zapoteca, amb el que implica a nivell de contacte. La verbositat tan en voga sobre “multiculturalisme” i “interculturalitat” amb què s’ha saquejat el vocabulari de la disciplina antropològica persevera en un oblit preocupant: la història de les societats humanes és un seguit d’influències culturals recíproques, entre elles i dintre d’elles. Discursejar-ne és descobrir la sopa d’all i diferenciar amb motivacions fosques. En paraules de M. Delgado, el conflicte no rau en la diferència, sinó en la diferenciació: és quan diferenciem que comencem a establir divisions i desigualtats. Que un lector català intenti conèixer altres històries, d’homes i dones huaves, és al cap i a la fi un mitjà perquè ens expliquem a nosaltres mateixos.

Històries fascinants
El conte de la llacuna adopta una forma circular: la manera com s’ha trenat conte rere conte és sensacional, enlluernadora per ella mateixa. Amb Pedro el Conill, el Coiot i la Sirena i peixos i tords i blat de moro, la cosmovisió huave es dóna amb plenitud al llarg d’aquesta representació del seu univers simbòlic. Si els mites són al mateix temps el referent de la causa i la finalitat de l’acció social, les històries huaves ens expliquen per què i per a què: travessant la geografia del social aquests contes es constitueixen en qualitat de model a què acudir a l’hora d’interpretar el món.

Ens hi són referides peticions i prescripcions, oposicions binàries i trinitats, parentiu i amistat, mules, ases i carrets, esferes terrenals i celestials, els ens invisibles i els camps intermedis entre la terra i el mar, les relacions humanes, la seva sexualitat, les condicions materials de vida i el moviment dels seus esperits, del vent i la pluja. De la dolcesa a la inclemència, divertidament i amb duresa, fruïm d’un recull que captiva l’infant i l’adult i vivim una commoció feliç de les emocions. Llegint-los, hem estat huaves. Mestres ens ha apropat a una gent que desconeíxiem i que mitjançant aquestes històries ens han ofert senyals de vida formidables, tant com Shakespeare i Blake, de debò. Dos apunts finals: com a tot arreu, hi ha huaves que han assumit com a pròpia la percepció que els colonitzadors tenen d’ells, que són els colonitzats; i n’hi ha que estan recuperant la dignitat perduda en el nom de la Verge del Mar, i que estan reconstruint i manejant imaginaris i símbols propis: bateguen.

dilluns, 28 de setembre de 2015

Huaves o Mero Ikooc?: Qui són, qui som?

Mercat.

Huaves o mero ikooc?: qui són?, qui som?
[AVUI, 4-I-2001]
Gerard Horta

El terme huave fou encunyat pels zapoteques, famosos per les justíssimes revoltes de Chiapas, malgrat que dissortadament aquesta bona consideració no s’ha estès ni als pagesos catalans dels Pirineus, ni a les nacions innuit de les latituds nord-polars ni als caçadors-recol·lectors ¡kung africans: paradoxes de la moda! Huave significa “la gent que es podreix a la humitat”, o bé potser és una metamorfosi del patronímic huazonteco, que ve de Huazontlan. Mero ikooc, en canvi, és el nom que els huaves s’autoconfereixen: enclou el conjunt de poblacions que parlen huave, i el seu sentit remet a la categoria de “veritables nosaltres”. El terme huave moel defineix els estrangers; i missig s’aplica als habitants de l’Istme de Tehuantepec.  

La història dels huaves ha estat marcada per la seva relació asimètrica amb els zapoteques, que han actuat d’una manera brutal amb ells, titllant-los com a “inferiors”: les conceptualitzacions zapoteques d’aquests són etnocèntriques, cruels, denigrants fora mida, i revelen la seva posició dominant.

Els estudiosos europeus de la societat huave són poquíssims i no se’n troba res, aquí. En sabem pels contes d’Albert Mestres, per l’excel·lent monografia Cultura e identidad étnica en la región huave, de J. Hernández i J. Lizama –editat per la Universidad Autónoma Benito Juárez de Oaxaca i que comprèn una amplíssima bibliografia d’un centenar de recerques entorn dels huaves (provinents d’antropòlegs mexicans, nord-americans i italians)–, i per l’opuscle Huaves, de S. Millán i B. Terrazas –editat per l’Instituto Nacional Indigenista–, que ens ha cedit l’antropòloga Sílvia Bofill.

La societat huave habita un litoral del Golf de Tehuantepec, a Oaxaca, damunt de l’estat de Chiapas, envoltant dues llacunes (Mar Superior i Mar Inferior). Hi ha una sola estació seca amb algun intèrval plujós. Les possibilitats de comunicació entre els quatre municipis principals (San Dionisio, San Mateo, San Francisco i Santa Maria del Mar) es redueixen a un transport públic per terra escàs i a la travessia marítima de les llacunes quan el vent ho permet. A escala econòmica, depenen de l’enclavament petrolier de Salina Cruz. El 1674, dins la Geográfica descripción del dominicà fra Francisco de Burgoa, s’hi suggereix que els huaves i la seva llengua vénen de l’Amèrica central o de més cap al sud, del domini inca (versió que els huaves fan seva). Per les seves terres hi passaren maies i asteques, però son els zapoteques els qui obligaren els mixes –veïns dels huaves– a refugiar-se a les muntanyes i els huaves a enretirar-se cap al mar. Així com els mixes mantingueren una resistència armada constant contra l’Administració colonial espanyola, els huaves s’hi relacionaren dintre d’uns paràmetres a la força “pacífics”.

 Agrupament huave (1908).

Durant els segles XVIII i XIX la societat huave va estar alliberada de l’església catòlica a causa dels conflictes entre els diversos ordes monàstics, potser això explica per què fins ara mateix els huaves segueixen les categoritzacions pròpies sobre “salut” i “malaltia”. La Revolució mexicana del 1910, escenari de desplaçaments massius de joves a fi d’engruixir els bàndols en combat, veié el reclutament de joves huaves a banda i banda. En derivà una reducció del territori huave original sobre una població delmada, cosa que aprofitaren els colons zapoteques i que generà més conflictes per la lluita pel territori, molt importants el 1972 i el 1978.

La societat huave abraça prop de 12.000 habitants. Es tracta d’una societat pescadora, si bé la salinització gradual dels mars ha fet créixer la pràctica de l’agricultura i la ramaderia (que amb prou feines superen el consum domèstic). L’artesania és una altra de les tàctiques de supervivència econòmica.

Els huaves s’organitzen a l’entorn de dos poders, el religiós i el municipal. Aquestes assignacions de càrrecs obliguen els escollits a efectuar les tasques encomanades per la comunitat tot i no percebre’n una retribució econòmica. La jerarquització és escrupolosa, i en depenen tots els ordres cerimonials i rituals sobre la base dels quals s’estableixen les relacions entre l’estructura civil i la religiosa, i entre les dinàmiques terrenals dels huaves i els plans invisibles que interpel·len: el camp simbòlic balla entre la sol·licitud de pluja, la pesca i el benestar de la població. L’organització social huave amb prou feines es manté a San Mateo del Mar, l’únic municipi on tot just vigeix el treball comunitari (tequio). A San Francisco de Mar i San Dionisio de Mar ja s’organitza el sistema de càrrecs mitjançant vots a partits polítics.

L’estratègia de l’Estat mexicà d’enfrontar societats minoritzades entre elles, la pressió demogràfica, territorial, econòmica, cultural, i de vegades mera imposició violenta dels zapoteques sobre els huaves, la seva manca de recursos per modernitzar i mantenir equipaments i embarcacions de pesca, i la necessitat imperativa d’introduir-se amb unes mínimes garanties en el circuit economicomercantil situen els huaves a mig camí del glorificat creixement sostenible mantenint-hi la identitat pròpia i l’etiquetatge funerari amb què es distingeixen als museus etnogràfics les societats arrasades. Que Teat Montioc, el déu del Raig dels mero ikooc, amo de tot –el Quetzalcóatl dels mexiques–, els acompanyi.

divendres, 25 de setembre de 2015

La ciutat: depuradora d'individus o col·lectivitat d'éssers lliures?


la ciutat: depuradora d’individus
o col·lectivitat d’éssers lliures?
[AVUI, 17-I-2002]
Gerard Horta

[Ciutat de ciutats, Oriol Nel·lo. Empúries. Barcelona, 2001.]

Oriol Nel·lo, geògraf especialitzat en estudis urbans, du anys rodant per Europa i els EUA en qualitat de professor convidat i investigador, i a més ha escrit d’una manera prolixa sobre l’organització territorial de Catalunya i les transformacions urbanes de la capital, Barcelona. A Ciutat de ciutats sintetitza en certa manera el rerefons que dóna lloc a les línies anteriors: s’hi comprenen cinc articles llargs reescrits i ampliats, acompanyats d’una bibliografia, dos índexs –onomàstic i toponímic–, unes notes tan necessàries com interessants quant al que aporten i una coberta magnífica, tot plegat ben enquadernat.

L’eix central d’aquesta recopilació versa entorn del procés d’urbanització a Catalunya. Els cinc blocs remeten, en el primer capítol, al debat teòric general mitjançant el qual s’ha mirat de delimitar el fet urbà per poder definir què caram és o no és “ciutat”: els confins socials de la ciutat a què apel·la Nel·lo són, al seu torn, els generadors dels confins administratius i jurídics ulteriors. Per ventura els processos de jerarquització i estatalització en fan, de la ciutat, la víctima primera, i alhora, la primera redimida. Cadascun dels bombardeigs que la gran capital catalana ha patit als últims tres-cents anys revela la potència indomable de la seva ànima: erigir-se com a societat lliure, realitzar els projectes de col·lectivitat a què Nel·lo remet contínuament. Fora de les classificacions, és evident que contextualitzar qualsevol recerca sobre l’espai urbà demana establir-ne el marc a partir dels trets que defineixen les xarxes implicades en els processos d’urbanització, sense que d’aquí n’hagi de sortir una apologia –el risc etnocèntric– que acabi legitimant la construcció d’autovies urbanes i delegacions de govern per a virreinetes presumides i analfabetes al Pol Nord. Al segon capítol, s’hi afronta el procés d’urbanització de Catalunya en el context canviant dels models diversos que s’han donat com a “ideals” tant per al país com per a Barcelona al llarg de períodes de la història ben distints, i s’exposa a la llum de la raó l’infaust precepte que considera la dualització camp [Catalunya]/ciutat [Barcelona] com la causa de la desigualtat, per comptes d’entendre que és justament el procés d’integració en l’estructuració capitalista el que esdevé faedor d’¡injustícies i diferenciacions socials. Avui dia, afirmar idees tan òbvies i empíricament evidents com aquesta ja representa un alè d’aire, tanmateix cal fer-ho atesa la ignorància extrema, si no mala fe recòndita, dels qui desconeixen que fou a l’espai urbà barceloní que, el 1936 i el 1937, s’hi reeixí a realitzar els cims més alts de llibertat i igualitarisme dins la història contemporània de les societats industrialitzades. Al tercer bloc es plantegen els motius que podrien explicar-nos el procés de metropolització de Catalunya i els efectes socials que en deriven, alhora que s’hi adverteix del perill d’un creixement “insostenible, ineficient i insolidari”. Al quart, l’autor proposa de resoldre la conflictivitat actual que implica l’urbà respecte a les seves potencialitats centrant-se en tres dilemes bàsics: la forma urbana, la funcionalitat i l’equitat. I, a la fi, al cinquè capítol, Nel·lo advoca per remarcar de nou el vincle indestriable sobre el qual la ciutat ha de trobar el seu lloc en el futur d’aquest planeta, aquell que integra “projectes, normes i valors col·lectius capaços de resoldre en benefici de la majoria els dilemes que el futur de la ciutat planteja”. De Jesucrist a Marx, dels gnòstics del segle II als anticapitalistes del segle XXI, tots els moviments veritablement modernitzadors han acudit, des de la marea racionalitzadora de la consciència històrica, a aquest precepte: abolir la injustícia, organitzar la societat (aquí, la urbana) en benefici no pas de les elits, sinó de la –mai millor dit– ciutadania.

Procés urbanitzador
Ciutat de ciutats mostra un contingut obert i un anhel inequívoc d’avenç. Hi són en Cebrià de Montoliu, Cabet, Owen, Verdaguer, Carles Pi i Sunyer, una llarga corrua d’humans i de grups socials marginalitzats, i també, en certa manera, els masovers urbans actuals, Laureà Figuerola i tot l’esperit transformador que l’autor ha copsat del moviment català. Hi són igualment les disputes de campanar entre els funcionaris que ens imposen el seu ordre (per cert, durant més de deu anys de musiqueta fastigosa al metro, ni un sol cop he sentit Umpapah ni l’Ovidi i el Toti ni... sisplau, que facin fora la musiqueta d’una vegada!, prou de publicitats obscenes de la Nike a l’estació d’Universitat, què s’han cregut?), aquells que des de cada decisió presa ara mateix estan arruïnant el futur de les nostres filles, condemnades a sobreviure sota el classisme dels mandarins públics. Hi són, també, els referents diversos de l’autor de l’esfera acadèmica: geògrafs, urbanistes, sociòlegs... potser no hi és el seguit dens dels fills de l’antropologia urbana, des de l’Ulf Hannerz fonamental de fa vint anys (Explorar la ciudad) fins al Delgado d’ahir mateix (El animal público). I valdria la pena atansar-s’hi, ja que analitzar els sistemes de relacions, al nostre context, no pot sinó confirmar conflictes: la realitat feta de projectes diversos, expressions de correlacions dinàmiques de forces socials oposades pugnant per trobar un lloc i un temps sota l’eternitat, autèntica Mare de Déu de les construccions socials.


Hi ha un comentari que pensem que Nel·lo compartirà, per bé que el fem després de capgirar una crida que ell du a terme cap al final del llibre: pensem que els grans projectes socials, fins i tot els més petits –combatre pels equipaments del barri, celebrar una trobada de veïns al parc o al carrer, tirar endavant la marxa d’un ateneu popular–, aquells mitjançant els quals s’ha anat vehiculant el corrent racionalitzador de les societats, no s’haurien de posar al servei dels qui tenen el poder de concretar-los (Nel·lo es refereix als polítics, els gestors, els funcionaris públics, els qui pontifiquen sobre les necessitats dels ciutadans sense que els ciutadans hi participin): són els polítics catalans actuals, tan superbs, els qui haurien d’estar al servei dels grans i els petits projectes de modernització impulsats des dels espectres conscients de la societat.

El progrés no consisteix a pintar el Raval de colors lluminosos mentre els derrotats de la Guerra Civil i joves miserabilitzats remenen contenidors pudents dia rere dia, obligats a fugir a altres guetos, ni a respondre les demandes de moviments socials antiespeculadors enviant-los policies proavalots sortits d’una versió gore, cutrenca i tricòrnica de L’Espanya dels simis. El progrés tampoc no és emparar les màfies immobiliàries que saltironejaven sota el franquisme i que continuen bellugant-se a l’empara de plans urbanístics municipals redactats, en massa casos, pels servidors de les dotzenes de tiranots postfeudals que ja feien d’alcalde sota el règim de Franco. Nel·lo n’és conscient, aquí rau la confiança que dipositem en les reflexions que ens mostra. L’estat i els seus defensors necessiten la societat per xuclar-ne la vida a través d’hipoteques, cadenes de muntatge i exposicions d’art, en definitiva les parets invisibles de la nostra presó; per contra, la societat, la ciutat, només es necessita a si mateixa per agermanar els somnis de l’inconscient col·lectiu amb l’esperança incommovible dels éssers. L’efervescència d’un sol individu és el principi del trànsit social.

dijous, 24 de setembre de 2015

Oriol Tramvia (1977) + David Cameron: Bèstia

Oriol Tramvia al Zeleste.

ORIOL TRAMVIA (1977): BÈSTIA

Potentíssim Oriol. Bestialitat o res.
 
David Cameron, primer ministre anglès. Ficà els genitals dins la boca dun porc mort com a acte prescrit en la iniciació ritual duna germandat elitista.
Europa, oh Europa!

dimarts, 22 de setembre de 2015

De la religió com a pràctica aforística...


DE LA RELIGIÓ COM A PRÀCTICA AFORÍSTICA,
DE LA POESIA COM A PRÀCTICA RELIGIOSA,
DE L’AFORISME COM A PRÀCTICA POÈTICA
(SOBRE DE LA NOTA DEL PREU DEL SOPAR DEL MOSSO, D’ENRIC CASASSES):
DEL MISTERI CREADOR EN DEFINITIVA
[PATÉ DE PEDRA, 31-VIII-2002]
Gerard Horta

Amb la penetració ara càlida ara freda de la tardor, i la pols cobrint-nos, fa unes mil·lèsimes de segon va presentar-se a Barcelona un altre llibre publicat d’Enric Casasses –De la nota del preu del sopar del mosso (Edicions del Khan; apartat de correus 348, 08080 Barcelona)–, aparegut tot just a continuació de la celebració estiuenca d’UH (Associació Cultural Container, [tel. 938 440 719], Centelles), “poema d’alta velocitat” del mateix autor que, en un context més allunyat de la misèria espiritual que predomina als diversos àmbits del poder artisticomercantil d’aquest país arrasat, seria festejat en qualitat de veritable obra de capçalera de la poesia catalana del segle XX. La gestació de De la nota... –traduïda a l’exèrcit espanyol per Marta Vendrell Costa-Pau (costa la pau, costa, però si no hi ha justícia ¿com n’hi pot haver?)– abraça el període comprès entre els anys 1984 i 1995, i una de les seves lliçons principals –fer-nos saber que el mosso no ha sopat malgrat pagar-ne el compte– ja es reflectia com una admonició dura, bella i contundentment enriquidora a les primeres pàgines d’un altre llibre de Casasses titulat Inània i bacallà al principi i Plaça Raspall al final, infantat entre la tardor del 1986 i la del 1987 (publicat massa anys després d’escriure’l, per a vergonya i escarni dels oficinistes culturals dels Països Catalans i dels aristòcrates d’alguns jurats literaris, inclosos els gironins, entestats a premiar el tedi esgarrifós del greixum excremental del darrere –és a dir, del cul– de funcionaris que fingeixen ser). Al principi d’Inània... “un mosso/plorós/deixà/mig plat/de ba-/callà”. Més endavant topem una clau interpretativa de les que obren tots els panys: “Als meus/ escrits/ no hi ha/ res es-/ copit,/ tot és/ calcat/ exacte/ d’un mapa en/ relleu/ del Pi-/ rineu/ axial/ i de/ les ins-/ truccions/ d’ús d’u-/ na llauna/ mig buida/ de sopa/ i de/ la lletra/ petita/ d’un número/ de sort/ dubtosa/ que ja ha/ passat/ i de/ la nota/ del preu/ del sopar/ d’ahir.” Respecte a la constatació que el mosso no ha sopat, rodeu per Barcelona i compteu-ne indigents..., i els éssers d’anímiques humitats ressecades, idees somortes i clarividències deficients.

Val la pena que remarquem, d’una banda, la importància del bacallà entre els pescadors occidentals a l’hora de recol·lectar trossets de supervivència, i, de l’altra, la potència creativa nascuda d’inànica vacuïtat. Un àngel que feia de bibliotecari anomenat G. Bataille comprovà cara a cara amb la vida i la mort que aprofundir l’escala del dolor implica alhora amplificar la percepció del plaer: els mapes d’aquests trajectes inclouen les gammes magnífiques de calidoscopis il·limitats i, en el cas de Casasses, la seva extensa obra pot lligar-se mitjançant fils invisibles de maneres diversíssimes, com ara amb la paraula que vincula Inània... i De la nota... Les distintes tradicions planetàries de “relligar-se” ens diuen que, una vegada un ha evolucionat prou per transcendir-se i fondre’s amb  l’univers  igual  que  el  formatge calent es fon amb el pa –instant en què ja no es distingeix el pa del formatge, ni l’individu del tot–, llavors tot esdevé vacuïtat –i no interpreteu que el buit està motivat per la plenitud de la panxa, llevat que estiguem d’acord que la panxa, com la divinitat creadora, forma part d’un altre pla de l’existència, una conclusió que hauríem de qualificar, si més no, com a extremament agosarada–. Reconèixer que entre la vacuïtat de la qual va néixer el cosmos i la vacuïtat-finalitat del recorregut evolutiu de les humanitats hi ha inània i bacallà i un mosso sense sopar, i entendre’n els sentits, ens pot empènyer a celebrar l’aplec festiu, salvatge i meravellós en què pagar el compte del sopar sense haver-ne tastat un mos esdevingui una afirmació pura de vida, o sigui: de creació. El primer acte creador de déu va consistir a no-fer. Tot era no-res (no-coses), no-coses sense fi i llavors llum (al principi, doncs, tot era llum infinita). I aleshores no-fer. No-fer va ser negar un espai de no-coses, crear un buit i, en aquest buit, manifestar-s’hi mitjançant coses: l’univers sensible que coneixem són aquestes coses. I entre nosaltres, des del món de la multiplicitat de les coses, i el món de la unitat de les no-coses... un vel, o potser set. I l’ànima de l’Enric, que és sàvia i antiga, ens parla justament d’aquest model creador, el d’un mosso que no-fa, perquè després del no-fer ve l’acció de fer. Pura mística poètica, nois. “Mística”, és a dir, misteri. “Poètica”, és a dir, creadora. El misteri creador d’un Enric-mosso.
 

Anem a pams. En Joan Coromines, que mai no llepà el cul pudent i brut dels vanitosos, defineix el terme aforisme, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, com una “dita breu que hom dóna amb caràcter de regla”, i ens explica que aquesta paraula deriva d’un mot grec que significa “separar, definir”, el qual mot prové al seu torn d’un altre que vol dir “fita”. Doncs bé, De la nota... se’ns mostra en forma/contingut de poemes: i, en realitat, cadascun d’aquests poemes és aforisme de concentració lírica tal que cor, poesia i religió esdevenen u(h). De la nota... són una pila de faules de les quals es desprèn una ensenyança oberta a consciència vital: l’experiència interna és coneixement sense intermediació. No necessitem explotadors ni esclaus, ni professionals de la política ni oficinistes de la cultura, ni recaptadors d’impostos ni psicòpates amb xapa i pistola que torturen i assassinen xavals indefensos, ni arquebisbes tramposos i viciats faedors de la impostura terrenal ni putos periodistes del poder i l’egocentrisme, ni traficants de mentides podrides i de divises... No necessitem porcs assassins i còmplices d’assassinats, massacres i programacions televisives. Ara que la Terra bull vull bategar des d’un cor a explorar per viatjar enllà de compendre el que t’envolta com si tot fossin objectes. Al tombant d’aquest segle no hem superat la corba i ja hem derrapat, no, més: hem bolcat i el motor s’incendia. Hem après, si bé d’una manera tardana, que hi ha dos tipus de coneixement i 4.937.416 estats de consciència diferents. Centrem la nostra mirada en la primera qüestió per raons d‘espai i perquè la vida és llarga però les encarnacions són curtes. Hi ha un coneixement que ve de dintre d’un mateix, i n’hi ha un altre que ve de fora d’un (esotèria i exotèria). El coneixement que prové de l’interior troba a l’exterior tots els senyals del món: la validació interna dóna sentit a aquest coneixement i, simultàniament, l’exterioritat el confirma. Fa uns quants milers d’anys, Hermes Tris(t)megist batejà aquesta confirmació com a correspondència. No es referia pas al correu, sinó al lligam dinàmic que uneix cada una de les parts més petitones de la cosa aquella en què estem ficats. Ha calgut que, tot això, altres homes i dones ens ho anessin recordant i ho anessin vivint i vivificant i revisitant, en el decurs dels temps del túnel negre que precedeix la llum allà al final, des de camps com el de la poesia conreadora de blat americà, arròs asiàtic i pa europeu espirituals. Un d’ells fou Arthur Rimbaud, per necessitat, perquè ni ell mateix ni la comunitat que l’envoltava perdés el fil. Un altre és l’Enric Casasses, malgrat que ell no ho sàpiga i que alguns cops s’interpreti a si mateix completament a l’inrevés del fil que les seves lletres estan teixint (això succeeix poc, sí, però li passa: a ell i a tothom i totdon). Casasses ha estat marginat de l’espectacle fins al 1993, fora d’això ha escrit, no ha parat d’escriure al seu propi llibre de la vida, i a fe que aquesta escriptura pot llegir-se com un llibre sagrat. Enrique Eskenazi hauria pogut dir que Orígens (el del segle II d’Alexandria) hauria dit entorn de De la nota... que es tracta d’una  obra que  es  pot  interpretar  somàticament –d’una manera literal; terraqüia; sòlida; física; des de la percepció sensible–,  psíquicament –d’una manera al·legòrica; aquàtica; líquida; psicoanímica, des de l’emoció–, pneumàticament –des de la superació de l’ego, d’una manera transfigurada i transfiguradora, entenedora dels principis que regeixen l’univers i la vida del carrer; aèria; gasosa; espiritual; des del pensament– i gnòsticament –fusió: la dissociació queda enrere, el lector esdevé llibre vivent, comprensió plena en moviment quiet;  ígnia; electromagnètica; divina; des de la intuïció–. L’analogia va néixer abans que nosaltres. De la nota..., UH, Plaça Raspall... representen per al lector possibilitats de realitzar creació, ja que estem referint-nos a textos vius i el poeta –a l’igual del cabalista– es preocupa d’entendre les lletres del seu cor i de relligar-les: això és la veritable, única i primera de les religions, això és la religió. ¡I més encara: això és la poesia! La mobilitat de De la nota... condueix inexorablement aquest llibre, en efecte, a ser reeditat, ampliat i aprofundit successivament d’ara endavant, d’ahir a demà.

Albert Einstein sostenia el moviment és el principi dinàmic de l’univers perquè no hi ha imant omnipotent d’imbecil·litat que ens aturi en un lloc per sempre més. Aquest sacseig de l’ànima que simbolitza De la nota... és una oportunitat per reinterpretar-se, rescriure’s i ressignificar-se. Petita i desbordant ocasió de les ocasions que fa de motiu, font i destinació de la poesia mateixa: una transfiguració individual que, com l’amor, desbarati tots els sentits; ¿per ventura podrà transformar el món el poeta que no es transforma a si mateix?, aquí rau autèntica i primordial revolució, mama-mamella generosa de totes les altres.

Un dels primers –cronològicament– poemes-aforismes, incitació encoratjadora a regar la llavor i al mateix temps senyalització de l’abisme, diu: “Vigila què fas amb la vida que la vida t’ho farà a tu, que les rates es mengen els cors de la gent de cor de rata i el buit omple els cors dels sense cor.” De la nota... és bram xiuxiuejat vessant sensibilitat  per constatar que l’acte de relligar-se amb el blau del cel és una pràctica aforística: “jo separo, defineixo”, en efecte, la qual cosa vol dir que identifico (enteneu la citació amb què l’autor encapçala un dels poemes-aforismes?: “la simple identificació planteja problemes”, R.I. Burns), integro i aleshores transcendeixo. Els trànsits clandestins de l’ànima són invencibles perquè hi ha una fita i perquè la seva essència és la gràcia del cant, la pedra arrodonida, l’olor de les pinyes i les ferides dels gossos. I la pols cobrint-nos.


Els poemes-aforismes de l’Enric són valents, perquè si no fos així serien –ho compartim amb Guy Debord– merda per als mitjans de l’espectacle. Són joiosos, malenconiosos, alegres, tristos i destarotadors com la cara oculta de la Lluna, que no va maquillada i que no gosa exposar impúdicament la misèria dels seus budells, un estadi del recorregut, clam ferit de vida dolça, dolcíssima, i dolça i amarga i més dolça. El text que obre el llibre, titulat “Negun home és visible” en paraules extraordinàries de Ramon Llull,  és una sobredosi d’èxtasi per estabornir-nos damunt la gespa, el llibre descol·locat i el cos en forma de creu sota el Sol del migdia i els ulls oberts i la boca obrint-se a sons de músiques d’estrelles i la polla erecta com la xona dilatada liqüificant-se, generant llum de colors i carn de la meva carn i sang de la meva sang. I si no ve la policia de l’ànima o la pseudoraó disfressada d’ego monotemàtic per engarjolar-nos a la presó/al manicomi, o l’oficinista cultural a censurar-nos/a matar-nos de gana, podrem llegir-nos a nosaltres mateixos llegint De la nota del preu del sopar del mosso fins a la pàgina darrera aprenent-ne.

L’avantguarda és filla de la tradició, és una baula de la tradició. I la seva fita, el contingut del telegrama col·lectiu a la lluna de València. Si algú en dubta, que llegeixi aquest llibre. Deixem  enrere la terra de l’afecció a la materialitat –el 90% de la humanitat viu en aquest metafòric “Egipte”–, travessem el desert en què som, amb prou feines percebem la capacitat de veure un jardí indescriptible: ¡els fruits dels arbres són llesques de pa amb tomàquet  amb  les  quals  dialoguem!  L’Enric  Casasses  fa  aquest viatge amb nosaltres –nosaltres amb ell–, induint-nos a passar pel text per arribar a allò no textual. Fora d’això, densitat obscura que no desapareix ni es crema sinó que es transforma tot alimentant parts palpables –bé que ara visibles després invisibles– del tot,  i temps i aprenentatge i l’home del sac i el teu fantasma i tu. I llum que no  desapareix ni es crema sinó que alimenta parts palpables... I déu a l’altra banda de la ribera, rere set vels, jugant a l’amagatall. I esperant que tornem a casa per sopar plegats, estimant-nos des del volcà de la calidesa més bèstia i més tendra de l’univers.

El missatge que m’ha donat allò que és fora del temps és aquest: qui governa les eines obre camí invisiblement, creient enllà de la creença, reparant, escrivint, intuint el foc. Ho diem a folls, no a sords. Poesia i revolució són això: mirades entrellaçades de la comunió viva del camí del cor del mosso “llançat com un roc a estavellar-se per ella”. Besar la vida a boca de canó és interpenetrar-la, abraçar l’inconegut tremolant atemorits, petonejar l’abisme sota una pluja de pols cobrint-nos. Podem dir-ne, també, amor. L’amor que desbarata tots els sentits.