dimarts, 30 de juny de 2015

Articles (45) del juny del 2015 al bloc

L’univers, dibuixat per un infant (pescat a internet).

ARTICLES (45) DEL JUNY DEL 2015 AL BLOC


  Sibèria

Un apunt sobre sindicalisme groc (Per a què serveix un alliberat sindical groc?)


UN APUNT SOBRE SINDICALISME GROC
(PER A QUÈ SERVEIX UN ALLIBERAT SINDICAL GROC?)

Alliberada reineta o alliberat enrotllat, veterà amb dècades al darrere o professionalitzat primerenc –a jornada parcial o a jornada completa–. Tant se val. Observa la imatge: la relació amb la vida animal sempre ofereix models de conducta per a les societats humanes. Ens referim a carn de primera qualitat atesa lalimentació –excel·lent– de què frueixen els grocs. Algun dia aquesta carn acabarà confluint –o convergint, com més tagradi– als menjadors populars dels afamats de revolució.

De gent militant de base honesta i de bona fe nhi ha en tots els sindicats. Quant als alliberats sindicals grocs, són una classe especial d’éssers. La qüestió de fons és fins a quin punt, des de la signatura dels Pactos de la Moncloa el 1978, el model de sindicalisme dominant ha desenvolupat estructures professionals, burocratitzades i profundament jerarquitzadores, situant les assemblees de treballadors en un pla completament marginal i fusionant els militants alliberats amb els càrrecs i els òrgans directius dels sindicats. La perpetuació de les mateixes persones en comitès dempresa durant –en alguns casos– més de dues dècades i tot reflecteix la dimensió immobilista daquesta concepció del sindicalisme professional. Alhora, lalliberament professionalitzat possibilita la militància en organitzacions polítiques en termes sistemàticament proselitistes –independentment de lentitat en què es militi–, atesa la servitud crònica dels alliberats al sindicat del qual cobren, la qual cosa impossibilita lacceptació de la més mínima autocrítica. Daltra banda, resulta impossible competir en termes de dedicació quotidiana –temps– amb els alliberats i alliberades, a causa justament de la professionalització de la seva activitat.

La dependència substancial daquestes grans estructures sindicals respecte dels recursos públics estatals està relacionada directament no sols amb la seva manca de combativitat, sinó amb el control ferri que històricament han exercit i exerceixen per desarticular tota mena de lluites laborals generades a partir de processos assemblearis sorgits més enllà dels seus àmbits de control. Les conseqüències immediates de la pràctica sindical groga han consistit, des de la mateixa fi dels anys setanta, en lafebliment de lorganització duna classe treballadora al capdavall despolititzada, desmobilitzada i/o simplement fastiguejada. Sense atendre aquest procés històric no es pot comprendre la facilitat amb que shan perpetrat, als Països Catalans i al conjunt d'Europa occidental, les polítiques ultraliberals que des del 2009 han conduït a la situació de precarització del treball i a la miserabilització de les condicions de vida de les classes populars just a les societats en què el sindicalisme groc ha dut a terme més renúncies. La manca de resposta popular té a veure, en gran manera, amb la complicitat dun sindicalisme groc entestat obsessivament a mantenir i engrandir les seves estructures burocràtiques. La contínua identificació mediàtica i institucional –per part dels poders polítics públics– entre sindicalisme, o fins i tot entre la mateixa classe treballadora organitzada, i sindicats grocs serveix lobjectiu dinvisibilitzar tant les lluites autònomes i assembleàries com aquelles forces o seccions o sectorials sindicals que, al seu camp d'acció, planten cara dignament.

Els continguts anticapitalistes del sindicalisme històric han desaparegut del full de ruta groc, merament preocupat en reivindicacions salarials sempre a la baixa. La penetració dins els convenis de múltiples categories laborals –i lestratificació consegüent de les reivindicacions (a partir, per exemple, de lacceptació de dobles escales salarials [Pirelli, mitjan anys noranta])–, lexpansió del paper de les empreses de treball temporal, i lexternalització i lenderrocament gradual dels serveis públics –educació, sanitat, serveis socials, transport– només es poden entendre arran de la funció grotesca dels sindicats grocs majoritaris, que duna manera voluntàriament explícita han optat bé per la passivitat còmplice, bé per col·locar tots els bastons possible a les rodes de qualsevol tipus darticulació aliena de respostes col·lectives fermes. 

Paral·lelament, la manca daprofundiment duna cultura treballadora revolucionària, rupturista, agreuja les dificultats de la classe treballadora a lhora de plantar cara a lestat de les coses i de poder concebre duna manera majoritària la necessitat imperativa de la transformació social. El repte fonamental continua sent, ara com ara, que el rebuig a les seves pràctiques no es projecti en labandonament de lautoorganització militant al lloc de treball –el grau dafiliació és baixíssim amb relació a la majoria de societats europees–, sinó en la seva intensificació en termes de combativitat.

La dimensió gastronòmica de tot plegat esdevé, aquí, un motiu per repensar quin és el sentit de models semblants dorganització sindical. Perdoneu-me, porcs, perquè vosaltres sempre sereu molt millors éssers que un alliberat sindical groc.


diumenge, 28 de juny de 2015

Mala sang (Léos Carax, 1986)


MALA SANG (LÉOS CARAX, 1986)

Fragment del que d’alguna manera és una vida a mode de tràveling. Sona “Modern Love” de David Bowie (1983).

"Sueño" (Maldeamores, 2011) a la vaga general del 29-IX-2010 a Barcelona


“SUEÑO” (MALDEAMORES, 2011) A LA VAGA GENERAL DEL 29-IX-2010 A BARCELONA

Un muntatge de Manuel Delgado amb Maldeamores. Les imatges estan preses de BCN29sEncenent la ràbia. I, a més, la (continguda però potent) versió elèctrica amb Industrias Orsini.

On és l’esquerra? Al fons, a la dreta.

divendres, 26 de juny de 2015

DUI o referèndum unilateral vs. llistetes, ajornaments i coalicions

Ha, ha, he, he, ho, ho!

DUI O REFERÈNDUM UNILATERAL
VS. 
LLISTETES, AJORNAMENTS I COALICIONS
[EL VIDRE AL COR, 26-VI-2015]
Gerard Horta
 
Te’n recordes de la Forcadell al setembre del 2014? “President, el 9 de novembre referèndum i abans de tres mesos... eleccions!”. Devia ser una broma de mal gust de la presidenta de lANC. Al capdavall, procés participatiu. Ja portàvem un any perdut –sense comptar els que vénen del 2009 i el 2010–, de manera que se’n podia perdre un més, com finalment ha estat. El president Mas i Convergència, així, han regalat tot el temps del món a una coalició unionista –versió federalista– perquè s’organitzi prou i bé. Han servit aquests anys d’endarreriments –i de manca de desenvolupament de les estructures d’estat– per a alguna altra cosa? Sí. Perquè CiU es mantingués al poder, perquè continués arrasant els serveis públics, perquè fes caixa a través de la militància en càrrecs de l’Administració i en les polítiques privatitzadores i, de pas i com qui no vol la cosa, perquè acabés de dinamitar l’ANC amb discussions sobre llistes i llistetes de famosos i famoses i expertes i emprenedors liberals... en comptes d’estar debatent el com ho farem, quan ho farem i, sobretot, per quines raons i amb quins objectius ho farem. (I, aquí, que cadascú raonés i descrivís el model de societat que pretén materialitzar per a la gent daquest país.)

Panorama complex? No tant. Mas i Colau són dues cares de la mateixa moneda. El primer necessita dir-ne, d’una socialdemocràcia que es vol bàsicament espanyolista, “perillosos antisistema”, així defuig el debat entorn de les polítiques liberals que aplica. La segona no para d’identificar –en mítings i a l’esfera mediàtica– el procés independentista amb Mas i Convergència, engegant a rodar tota la història contemporània de la classe treballadora catalana per la llibertat nacional i la justícia social. No existeix pas l'esquerra independentista ni la història passada ni present, oi? I fot-li noi, vine Pablo, vine Herrera, vine Arcadi, som-hi tots. Mentre materialitzen el seu projecte polític –perpetuar-se al poder– aquí no abracem ni la independència ni una trista revolta social.

Com que per mi el poder polític rau en la sobirania popular, i no en les seves instrumentalitzacions jurídiques i polítiques formals, aspiro a una Declaració Unilateral d’Independència –al principi del XVIII no vam fer-ne cap, de referèndum–, almenys d’una part de la societat a què pertanyo. Complicat, perquè no sumarem prou vots. Llavors només ens resta un mitjà volgut per tothom però reclamat per ben poques organitzacions polítiques. El referèndum unilateral immediat, aquell que no es va fer al seu dia i que ens està costant uns pressupostos autonòmics de misèria per a les classes populars rere uns altres. Qui dóna suport a un referèndum unilateral? Les CUP i ERC. Sí que és pot. I la resta què, doncs?

Convergència i Catalunya €n Comú conflueixen a desdibuixar el referèndum unilateral. Els primers, apel·lant a més viatges en el temps. Viatges marejants cap a un forat negre i fatal que acabi rebentant-nos l’ànima, l’ànim i el futur. Els segons, i per això els classifico com a unionistes –versió federalista–, perquè remeten a un referèndum acordat amb l’Estat, és a dir, acordat amb una nova majoria parlamentària a l’estat espanyol que no sumarà prou vots, mai, per reformar la seva Constitució i possibilitar-lo. Per cert, algú pot creure que a les llistes de Catalunya €n Comú hi aniran gaires diputats i diputades independentistes?

Vegem si m’explico: el projecte polític de Catalunya €n Comú a escala social i de relació de Catalunya amb l’estat espanyol és el mateix que el del PSC o que el d’ICV-EUiA: mantenir-se al poder i anar pagant el deute amb els bancs mentre els bancs els paguen les ampul·loses campanyes electorals. Emplaço Podemos Delegación Noreste, ICV-EUiA, Procés Constitución i B€omú a situar la realització immediata del referèndum unilateral al seu programa. Quan ho facin, començaré a creure’m alguna cosa petitona d’això que diuen de la sobirania popular i del sí que es pot. Refresquem la memòria? Pablo Iglesias: procés constituent a nivell estatal.


Mentrestant, se’ls crítica perquè la seva nova política es redueix a la vella política del 1977, 1978 i 1979 fins ara. Nepotisme? Penso honestament que la mirada seria distinta si els familiars escollits de torn treballessin dignament per l’emancipació social. No ho faran. Assistencialisme pur i dur –ara repressiu, ara no–: solidaritzar-te en la lluita pel tancament del CIE (Centro de Internamiento de Extranjeros) i al cap duns dies enviar els antiavalots a la mateixa gent que lomple i que mira de sobreviure com pot, carn de canó del capitalisme i el colonialisme  –els treballadors del top manta–. Hi ha un abisme entre ocupar el poder polític formal i fer la revolució, malgrat que a la campanya electoral la Colau no parava d’omplir-se la boca de “revolució democràtica”. Discursos, en poetitzava lOvidi. Almenys retiren lAjuntament de lacusació contra vaguistes del 2012 –i me'n congratulo de nou profundament: només falta la Generalitat, oi honorable president? (petició fiscal de sis honorables anys de presó per abaixar la persiana duna botiga en diada de vaga general?)–. Celebrem que en comptes d’enviar els antiavalots contra els africans miserables del top-manta hom no crida l’OTAN perquè els bombardegin. Desquerres de debò, que deia el paràsit.

El company de Colau s’incorpora com a assessor professional de B€omú per a tasques de relacions institucionals i polítiques. El nomenament ha estat assembleari? Sí? Bagatge polític immediat del marit? Potent, molt potent: Fundació Barça-Qatar. La companya de Pissarello s’incorpora com a assessora d’Habitatge a la regidoria que governa Josep Maria Muntaner; i el company de Janet Sanz, la regidora d’ICV-EUiA, ja està incorporat... a ICV. Tot queda en família (DESC, IGOP, ICV-EUiA, B€omú). Nova política.

Tornem-hi: Artur Mas porta massa temps endarrerint un afer que, com vaig escriure fa anys, no deixa de ser una emergència social que cal resoldre tant sí com no: l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència, paral·lelament als processos pertinents de redistribució de la riquesa i del treball i tot disposant dels recursos financers que la nostra pròpia societat genera, més enllà despolis fiscals imposats sota el marc colonial capitalista. Al seu torn, Pablo Iglesias, Ada Colau, Arcadi Oliveres –sí home, el del Fòrum 2004!– i el noi aquest que porta vint anys vampiritzant recursos públics, lHerrera, ens encaminen cap a un procés constituent... estatal!!! És a dir, rumb al no-res. I la gent empobrida, precaritzada i miserabilitzada del meu país, què ha de fer? Que resisteixin fort fins a l’Espanya federal del segle XXXIV, la que ens donarà permís per votar? O votar Catalunya €n Comú perquè aquests gestionin millor la misèria? Catalunya €n Comú, recordem-ho, els qui no volen sortir de la Unió Europea que tant critiquen. €uropa €n Comú, potser? Les dietes són sucoses, eh Pablo?

Col·loqueu-vos com a diputats, alcaldesses, regidors, assessors i el que vulgueu. Cobreu, canvieu de vestuari i fruïu-ne. Però jo, a 38 anys de cinisme (1977-2015), no vull afegir-ne la vivència de 38 més. Com ho farem, quan ho farem i, sobretot, per quines raons i amb quins objectius ho farem? El temps passa ràpid i, tanmateix, les organitzacions que interpel·lo no responen. Referèndum unilateral immediat, sí o no? Vau parlar-ne a lascensor, hi confluïu? O estàveu massa entretinguts amb les fotos i el twitter? Ha, ha, he, he. Ui sí, que poc divertit per a nosaltres, els altres. 


Fotomuntatge del Professor Bacterio enxampat al twitter. Des-comunal.

***

Post Scriptum I: Ara (27-VI-2015) massabento que el company dAda Colau, Adrià Alemany, va militar a la PAH des de ben aviat, cosa que desconeixia. Entenc que, a diferència de la seva companya i de la Gala Pin, ell no va cobrar mensualment un sou durant anys i anys del DESC per fer-ho, i per tant ho pondero positivament (si no fos així, desmentiu-me sisplau). El que no acabo d’entendre és el seu paper a la Fundació Barça-Qatar amb un personatge sinistre com en Bartomeu (amb el suport de grups de poder profundament reaccionaris i  espanyolistes). Ni tampoc els mètodes de presa de decisió de B€omú per alliberar càrrecs. En realitat considero molt més preocupant això que no el fet danar col·locant parelles que ho faran de la mateixa manera que una persona no-parella. Nova política, suposo. Res de nou sota el Sol.

Un assumpte pendent és tractar del paper de les mal anomenades ONG com a punta de llança dels processos colonials actuals i anar a parar a alguns exemples propers. Hi ha algun mecenes disposat a alliberar-me uns quants anys perquè em dediqui solament al bloc? És una broma. Com aquesta.

Post Scriptum II: He topat al twitter (28-VI-2015, 16.15 h) un enllaç a la crítica que un militant de B€omú efectua sobre el mètode utilitzat per triar els càrrecs a què fem referència. Res a afegir-hi. Ara bé, tenint en compte com va anar el procés de les llistes obertes, qui sen pot sorprendre?

dijous, 25 de juny de 2015

Articles (68) del maig del 2015 al bloc


ARTICLES (68) DEL MAIG DEL 2015 AL BLOC