dimarts, 15 de setembre del 2015

L'ambició nacionalfalangista del "tercer imperi"


l’ambició nacionalfalangista
del “tercer imperi” 
[AVUI, 7-II-2002]
Gerard Horta

[Gustau Nerín/Alfred Bosch, El imperio que nunca existió. Planeta. Barcelona, 2001.]

L’antropòleg Gustau Nerín i el prolífic escriptor-recol·lector (de premis) Alfred Bosch, tots dos sòlids africanistes, ens brinden l’aportació més notable que s’ha fet fins ara per comprendre el paper del govern espanyol a la II Guerra Mundial a partir de l’ús de fonts colonials. Aquesta utilització apareixia en la historiografia sobre el tema com una erma terra de ningú, una prova del desinterès rotund envers els pobles colonitzats a l’hora de tractar de les vel·leïtats imperialistes del general Franco, el qual arribà a afirmar: “el mandato de Gibraltar, la visión africana, unidad política; mandatos políticos que pasados cuatro siglos aún perduran en eterna lección” (!). Si Castella havia colonitzat primer una extensió importantíssima d’Amèrica i després la península Ibèrica (llevat de Portugal, però amb els “afegitons” dels arxipèlags balear i canari), la quimera del “tercer imperi” es concretava –cosa que sintetitza l’historiador Paul Preston a l’elogiós pròleg del llibre– a integrar-hi la Catalunya del Nord, Andorra, Portugal, Euskadi del Nord, la major part de l’imperi nord-africà de França, un milió de quilòmetres quadrats de l’Àfrica Occidental (inclosa una part de la Nigèria anglesa, el Congo francès, el Camerun i Gabon), i a reinstaurar el domini sobre les excolònies americanes. El diplomàtic Agustí de Foxà sintetitzà així el fracàs imperial franquista: “La Segunda Guerra Mundial empezó con el grito de ´¡Gibraltar para España!` y terminó con el de ´Barajas para los americanos`!

La narració, que abraça principalment els anys compresos entre la fi de la Guerra Civil i la fi de la II Guerra Mundial (per bé que s’estén fins a la mort del dictador el 1975), s’efectua mitjançant la literaturització d’una recerca històrica d’alt nivell i la novel·lació de situacions estrambòtiques que s’acompanyen d’una mirada de vegades sarcàstica. S’hi recorren selves guineanes, vagons de trens a Hendaia, deserts sahrauís i salons pudents del Palacio del Pardo. Dit altrament, el llibre resulta molt agradable de llegir: la tremenda erudició que s’hi dóna no exlou el gaudi apassionant del lector no especialitzat.

Lantropòleg Gustau Nerín.

Una aportació clau
Un dels grans mèrits d’El imperio que nunca existió, fora de recuperar la tradició africanista espanyola, és que planteja la magnitud de la bretxa que separà les ànsies públiques de la doctrina nacionalfalangista, sobreeixida de fixacions colonitzadores, respecte a la vida de les societats ibèriques sota el terror franquista, i especialment també pel que fa a les condicions d’empresonament, esclavatge i extermini dels republicans, per exemple dels confinats en camps d’extermini a Algèria, el Marroc i Tunísia (pàgines negres de la història que continuen ignorant-se). Si, a més, constatem que al relat no s’hi obvia la quotidianitat de poblacions africanes destinades a patir la sociopatia imperialista europea –com ara la brutalitat amb què s’explotà el poble guineà durant la Guerra Civil espanyola per proveir de mercaderies els partidaris del cop d’estat feixista–, que tampoc s’hi obvia la distància que hi havia entre els projectes colonitzadors dels estats alemany i italià i les seves ciutadanies, i si fins encara copsem l’agudesa dels autors a interpretar la II Guerra Mundial com un conflicte que –enllà de la confrontació entre “democràcies” i “models autoritaristes”– reflecteix una lluita per les possessions colonials, si valorem en definitiva el rigor i la claredat amb què s’interpreten les dades recercades, llavors s’ha de concloure que tenim a les mans un tresor historiogràfic el valor del qual cal reconèixer avui mateix i no d’aquí a deu anys.

Els continguts diversos de l’obra confirmen els deliris “africanistes” de Franco. Preston, Tusell i Queipo de Llano ja ho havien estudiat, però no havien aprofundit com fan Nerín i Bosch el vincle que uneix la germanofília franquista amb el seu projecte d’expansió colonial dins el context de l’evolució ideològica del règim.


Racista i antiislàmic
Si Franco visqués, ara que les estàtues de Buda no importen als diaris perquè el que es bombardeja és literalment tot, doncs podria reviure el seu odi patològic per l’Àfrica: els autors incideixen sobre la fal·làcia dels apologetes de Franco, aferrats a lloar el seu “amor” pel continent “negre”. El dictador, però, sols s’estimava l’Àfrica dels quarters de legionaris, la seva atracció fatal per les societats africanes es reduí a projectar-hi un bel·licisme arrasador. Racista i antiislàmic –per cert, sobta que ni articulistes, ni periodistes ni polítics adjectivin com a fruits del “fanatisme catòlic” els totalitarismes europeus i sud-americans del segle XX–, la faramalla colonitzadora de l’aparell ideològic franquista esdevingué uns dels referents del discurs del règim. Aquest règim mai no fou neutral, simplement les seves aspiracions de repartiment del botí colonial amb Berlín, Vichy i Roma no arribaren a bon port: eren incompatibles. Si s’hagués donat un acord, si Hitler hagués pactat de cedir el Marroc francès a Espanya, és molt probable que el paper d’aquesta el 1945 hauria sigut el d’un estat derrotat per la intervenció aliada. Les negociacions de Franco amb Hitler, Mussolini i Pétain s’expliciten fil per randa, amb el suport d’un fons documental immens que permet dur a terme una descripció certament densa (profunda, no pas feixuga) del context espanyol i internacional en què tenen lloc.

En coneixem els resultats: l’Eix perdé la guerra, i els EUA no qüestionaren en cap moment el règim macabre de Franco a fi d’evitar que la pell de brau exrepublicana avancés de nou cap a l’igualitarisme social i la llibertat. Deu ser el mateix temor pel qual el Departament d’Estat dels EUA no advertí l’opinió pública que el 23 de febrer del 1981 havia de succeir alguna cosa en algun indret exòtic. Val la pena retenir la perspectiva que s’expressa al llibre, d’acord amb la qual els estats europeus, ara barallats ara aliats, no han parat de disputar-se o de defensar conjuntament els fruits de la colonització. Això ens du a interpretar la II Guerra Mundial des de marcs explicatius distints dels folkloritzats normativament. Francesos, anglesos, espanyols, portuguesos, holandesos, russos, nord-americans, alemanys, italians, belgues, l’Europa de la superioritat tecnologicomilitar i de les convencions dels drets humans, ara assassinant ara torturant, apareix repartint-se el globus com si el planeta fos un pastís de sang i, el banquet, una celebració anomenada “geopolítica” (molt a prop de l’Afganistan, i relativament aviat, hi haurà petroli dansant cap al cel).

La quantitat de fons i arxius consultats i la bibliografia utilitzada (gairebé 1.500 notes i 32 pàgines de fotografies sobre 333 de text) completen el que veritablement s’ha de festejar com la troballa més destacada dins el paisatge historiogràfic europeu entorn de l’”aventura” colonial que Franco i Hitler discutiren a Hendaia. “Aventures” de misèria i mort. Mentre perpetuem l’amnèsia, que almenys ho sàpiguen els infants de l’edat futura –si no tots, alguns–: sempre hi ha hagut científics socials que han mirat d’il·luminar les clavegueres tremoloses de la nostra civilització.