Enunciacions del feixisme quotidià a Gràcia

ENUNCIACIONS DEL FEIXISME QUOTIDIÀ A GRÀCIA

(AGENTS DE LES BRIGADES MÒBIL I D’INFORMACIÓ ROBEN GUARNIMENT DE LES FESTES POPULARS)
Gerard Horta
[EL VIDRE AL COR, 19-VIII-2015]

En tots els temps i en totes les societats les reunions massives de gent en marcs festius esdevenen ocasions per replantejar críticament les mirades dominants sobre la societat i el ventall ampli de conflictes inherents a tot model de relacions. Les dimensions polítiques de la cultura popular formen part, indissolublement, de la vida col·lectiva –a Gràcia, als Països Catalans i a qualsevol banda del món– i de les seves manifestacions.

L’inici de les Festes de Gràcia, el 15 d’agost del 2015, acollí la instal·lació d’un guarniment a la plaça John Lennon de Gràcia –amb l’organització de l’Assemblea Llibertària– d’un gran cartell anomenat “FOTO-MATON”. S’hi veia un agent de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra – Cos Filipista amb l’escut farcit de taques vermelles. Un buit a l’alçada dels ulls possibilitava que hom arrufés les celles i s’hi fotografies per obtenir-ne un record... inquietant.

Doncs bé, a la matinada del dimarts 18 d’agost aquest guarniment fou robat, furtat, segrestat –segons afirmen els testimonis– per agents de la Brigada d’Informació. D’acord amb la resposta a un diari d’ordre com El Periódico per part d’un responsable dels Mossos del qual no es dóna el nom, la causa de la “retirada” –un eufemisme per ocultar la comissió d’un acte il·legal– és que es tractava  d’“una falta de respeto a la institución”. Es referia, probablement, a les taques vermelles. Amb tot, el responsable policíac no fou interrogat sobre si la policia interpretava aquestes taques com una referència directa al nombre de morts sota custòdia policíaca que s’acumulen anualment, a les denúncies de tortures i maltractaments, a l’ús d’armes il·legals com el kubotan i les porres extensibles, al segrest col·lectiu de manifestacions a Barcelona durant el període 2005-07, a l’elaboració d’arxius il·legals de militants polítics i sindicals i de manifestants, a l’ocupació il·legal de les dependències interiors de la Ciutat de la Justícia, o a les denúncies per la utilització gratuïta de la violència amb manifestants pacífics o fins i tot ja detinguts dins les furgones dels antiavalots, la qual cosa inclou l’ús de bales de goma amb les nefastes conseqüències que tothom sabem.

 Fotografia: Anna Celma / El Periódico.

La qüestió és que responsables policíacs de qui desconeixem els noms demanaren a l’Ajuntament de Barcelona que retirés el “FOTO-MATON”, a la qual cosa la Gerència del Districte de Gràcia s’hi negà, per pura higiene normativa respecte del que ha de ser una mínima cultura democràtica, cosa que per motius obvis aplaudim i defensem. Per un altre cantó, el responsable de seguretat de la Fundació Privada Festa Major de Gràcia, Josep Maria Contel, sosté que no pogué evitar que la policia s’endugués el cartell, una decisió que diu que respongué exclusivament a la voluntat dels Mossos d’Esquadra.

Porto anys, dècades, preguntant en públic què s’ensenya exactament a l’Escola de Policia de Catalunya, perquè no ens en sortim... L’acte dut a terme pels agents de les Brigades d’Informació i Mòbil és pot comprendre fonamentadament com una enunciació d’impunitat feixista. És a dir, tenint en compte que el paper formal de la policia és complir i fer complir la llei, el robatori d’un guarniment d’una festa popular és un succés que contravé l’ordenament jurídic establert al qual la policia es deu. Si els Mossos d’Esquadra consideraven “ofensiu” aquest cartell, cosa que expressaren a la premsa utilitzant aquest terme, havien d’haver emprès els canals formals: denúncia al Jutjat de Guàrdia. Per això hi ha jutges, qualsevol marrec ho pot entendre.

Ara bé, el que s’ha produït és una violació explícita de la legalitat per part d’aquells professionals la missió dels quals és vetllar-ne pel compliment. Des del matí de l’endemà dimecres s’escamparen a través de les xarxes socials les peticions d’una compareixença pública del conseller d’Interior perquè en donés explicacions, la qual cosa encara a hores d’ara no s’ha produït.

Un cop més, les brigades d’Informació i Mòbil han actuat al marge de la llei tot autoatribuint-se funcions polítiques, jurídiques i administratives que no els pertoquen. Aquesta afirmació no és pas sobrera ni retòrica: el responsable policíac esmentat al principi manifestà que el cartell «representa una figura policial sin respeto, como una mofa [...]. Si se hubiera hecho la misma mofa con el Colegio de Médicos también se habría retirado». És a dir: sense cap tipus d’acord polític i jurídic previ, uns policies han resolt esdevenir guardians de l’obediència en funció de la seva pròpia consideració del que és i el que deixa de ser respectuós. A partir d’ara, han decidit exercir les funcions de salvaguadadors de la correcció benpensant, la qual cosa els hauria de conduir a tancar immediatament dotzenes de milers de comptes de twitter i facebook en què a cada minut apareixen el més dens espectre de crítiques de tota mena a banquers, funcionaris públics i altres variants de tipus i corporacions professionals diversos.

No som a l’acte de fe del 1861 (el gran i darrer acte de fe de l’església catòlica en tot l'estat espanyol) a la Ciutadella de Barcelona –amb la crema pública de 300 publicacions espiritistes–; no som als carrers de Berlín el 1933 –amb els nazis buidant les biblioteques universitàries per cremar-ne milers de llibres (inclosos els d’antropòlegs com Franz Boas)–; no som a la Barcelona del febrer del 1939, amb els feixistes arrasant els fons la Biblioteca Nacional de Catalunya i de l’Ateneu Enciclopèdic Popular per cremar-ne als carrers milers més d’exemplars. Pel que sembla, però, hi ha qui pensa que sí, que som allà, i que el 18 d’agost del 2015 havia de ser una sana reverberació de l’espíritu del 18 de juliol del 1936.

 El conseller d’Interior Jordi Jané, a l’esquerra, xerrant rialler amb el ministre d’Interior del Reino de España, Jorge Fernández, a la dreta.

Resulta no sols plausible i raonable, sinó imprescindible, exigir al conseller d’Interior Jordi Jané Guasch que ofereixi immediatament explicacions sobre les mesures que pensa emprendre 1) per retornar al veïnat de Gràcia el guarniment robat; 2) per disciplinar els autors protagonistes de la comissió d’un acte il·legal i 3) per aclarir-nos quina concepció mantenen els agents responsables d’aquest delicte d’un àmbit de la pràctica social elemental que convenim a qualificar com a llibertat d’expressió.

Algú ha vist, mai, un agent dels mossos “retirar” propaganda feixista dels carrers? O cartells denigrants contra dones que fan de prostitutes, o contra manters o contra altres tipus de corporacions professionals? Oi que no? És significatiu que aquest policia anònim remetés als metges i no a les biòlogues, els bombers, els ferrallers... Hi ha coses amb les quals no es pot jugar, per més de matinada que sigui (ja se sap, quan el cos demana acció cal fer alguna cosa), i la llibertat d’expressió n’és una. Una de central, conseller Jané.

Si aquest cartell no és retornat i el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya no ofereix d’una manera urgent aquestes explicacions significarà que dóna cobertura a una acció il·legal, a una enunciació impune del tardofranquisme policíac. El problema és que malgrat que hi insisteixen ni ens hi acostumem ni volem fer-ho. Defensem la llibertat d’expressio sense embuts i ben lliure, per això volem el FOTO-MATON de nou al seu lloc –a la plaça del Lennon i ben a prop de la del Raspall, en què l’esquerra independentista homenatja l’Ovidi cada dia–, a casa seva: sota el cel dels carrers de Gràcia, a les seves festes populars, entre la seva gent que som nosaltres els vianants.

Post scriptum: Un company llibertari, en Jordi, em comenta amb tota la raó una qüestió que no he esmentat: quantes festes a Barcelona –justament aquelles que han estat organitzades al marge dels permisos institucionals– i durant quant de temps, han patit provocacions de tota mena amb la finalitat de rebentar-les i de generar situacions de conflictes majors. Ho sabem prou. Remetem a dinàmiques que no per repetides deixen de ser sòrdides.