Entrevista a Soviets: Tot el poder als Soviets!!!

“Ignorància” dins “115 nits” (Soviets, 2010).

Entrevista a Soviets:

Tot el poder als Soviets!!!

[EL TRIANGLE, 25-XI-1996]

Gerard Horta

Han passat quasi 20 anys, ho rellegeixo i recupero la clarividència potent del Sergi i el Quim i tota la colla: així com qui no vol la cosa, amb molta senzillesa i, un cop i un altre, clavant-la just on pertoca. Volaven lliures en un país de sostres baixos. Tant de bo continueu amunt xavals, la vostra música continua rodant bella.

Els Soviets van néixer públicament com a banda musical al bar Glaciar de Barcelona el 1991. Des d’aleshores no han parat de tocar per aquestes terres en tot tipus d’espais i contextos: festius, musicals i reivindicatius, des de festes majors i celebracions antimilitaristes fins a trobades per recollir joguines per als infants catalans o d’ajut i suport a les víctimes de la guerra a Bòsnia. És a dir, les actuacions en què han participat sense cobrar-hi res són incomptables. s’han mogut sempre, com diuen ells mateixos, “pel morro, per ganes de fer coses, perquè crèiem que havíem de fer-ho”. Malgrat la seva presència als circuits dels locals musicals, mai no s’han plantejat que seguir aquest camí fos prioritari. Evidentment, de la música no en viuen.

De la formació inicial en queden dos membres, en Sergi Domènech i en Quim Benavent. El pas del temps no garanteix l’aprenentatge per a tothom, però ells no s’han arrepenjat a la barana de la incúria: n’han après, tant musicalment com a l’hora d’escriure les cançons, i no pas amb la intenció de professionalitzar-se, sinó per mera inquietud creativa. La seva  sensibilitat, als textos,  és la dels qui recullen la torxa dels vençuts en totes les batalles per la llibertat i la justícia, en els combats per un altra vida. La música, eclèctica, abraça del blues al reagge, sempre des del rock de les guitarres. Aquesta evolució palpable es reflecteix a “Llàgrimes de conyac”, el tercer CD, que podrem tastar en aquest novembre i en el qual acullen la col·laboració càlida i magnífica de la cantant de jazz Txell Sust. Hem xerrat amb en Sergi i en Quim,  i aquí en teniu una part de la conversa.

Qui sou, d’on veniu, què feu?

Som els Soviets, es pot dir que som catalans, que és la nostra identificació real i no pas amb Barcelona, que és d’on som –tret d’un nord-americà (el Sam) i un espanyol (el Gonzalo)– i on vivim tots. Intentem fer música amb un to polític important per salvar els mobles en aquest món de pirates i xucladors de sang. La nostra fita és no arribar mai a ser professionals de la música, saps? Estem ficats en un circuit de llops i l’únic que fem és anar temptejant. La nostra història és el que ens manté una miqueta genuïns. No portem la raó ni una bandera que sigui diferent de les altres, som una gent tan normal que fins i tot això ens fa estranys. Som els mateixos al matí i a la nit. Vestim de la mateixa manera a l’escenari, a la feina, al dinar amb la família o a l’hora de passejar. Som un grup d’amics i els problemes han vingut sempre per aquí. Ens importa més la nostra relació com a companys que no el fet de tenir o no tenir una discogràfica, encara que quan hem volgut fer un disc n’hem buscada una i n’hem trobat sempre. Per enfonsar-les, és clar!!! Soviets és un mitjà per treure les nostres històries.

“Ulls Brillants” dins “Llàgrimes de Conyac” (Soviets, 1996).
Tot el CD és al canal de youtube.

De menuts sentíeu el Pau Riba, el Toti Soler, el Jaume Sisa, l’Oriol Tramvia? Esteu vinculats amb els músics més antics del rock català?

Per a nosaltres aquests que has dit tu són l’únic rock català que hi ha hagut mai. L’actual no té cap sentit. El Pau, que té lletres màgiques i potents, i el Toti, que sempre et sorprèn amb la guitarra i que l’estan deixant  morir de gana, ens han agradat i els hem sentit. I els Lone Star!!!: “L’amor se’n va...” Ha, ha, ha! Hem sentit la música que ha escoltat tothom als últims quaranta anys. Amb el temps hem anat coneixent altres músiques, en canvi la dels anys noranta no la coneixem! No fem música de la gent que ens agrada, tot està tan trinxat, és un poti-poti tan gros que ens surt directament.

Com explicaríeu el primer i el segon discos que vau compondre?

Al primer disc teníem mancances tècniques i de tarro, perquè tots érem més joves, era com un somni, no ens importava la repercussió que pogués trobar. A poc a poc et vas veient més capaç de fer altres coses. Al segon disc, que és acústic, volíem fer un disc més complet i ens va sortir així. Per problemes amb la discogràfica vam enregistrar quatre temes.

(Que m’agraden molt.) I respecte al nou disc, “Llàgrimes de conyac”?

“Llàgrimes...” és el final d’un procés important personal nostre: s’han acabat ajuntant una sèrie de coses i les hem ficat en un disc molt heterogeni. El que surti a partir d’aquí serà una altra història. Provem de fer coses que per a nosaltres són noves.

Com és el vostre públic i quins són els grups amb què traçaríeu camins paral·lels?

Els qui vénen són amics o bé tenen curiositat. Pensem que ens passa a tots: la música va de baixa i la música en directe encara va més de baixa. S’estima el rotllo festiu, i sorprenentment ens va bé. Podem tocar i anem a llocs on la gent ens ve a veure, que és el que “mola”. Al principi  no saps mai què has de fer: si has de demostrar que ets un professional, o que ets un “crack”. Ara ho veiem clar: som tios normals amb zero pretensions que volem passar-nos-ho bé amb la gent. L’únic nexe d’unió amb altres grups és l’anhel de fugir de la gran moguda dels quatre monstres.

Quina és la gran moguda dels monstres del rock català del 1996?

Un rotllo oficial amb quatre tòtems: Sangtraït, Pets, Sau i Sopa de Cabra. S’ho mengen tot. Ja t’ho diré i Lax’n and Busto també volen ser com ells. Aquests són els que xuclen la pasta de la Catalunya institucional. Cadascú s’implica com l’interessa. Nosaltres no tenim pebrots per fer el que tots ells fan. Fins i tot cantar en català o en castellà és una manera de repartir-se el paper en el joc. De fet, les connotacions polítiques que hi havia fa uns anys del rock català i de cantar en català ara ja ni són. Tot plegat és absurd. Grups com Brams o L’Odi Social són casos a part....

Per què s’equipara d’una manera sistemàtica la imbecil·litat amb la comercialitat?

La sort dels Soviets és que se’ns en fot, això. Que tots ells venguin molts discos, nosaltres no tenim res comercial i alhora no volem anar ni d’“alternatius” ni de res: fem música i si sona molt a la ràdio la penya pot agafar-ho, però ni tan sols ens interessa que ens classifiquin com a “grup radical” ni res d’això. Som gent del carrer, simplement. Els nostres postulats són radicals, ara bé, nosaltres no som “un grup radical”, som gent normal que no vol vendre imatges. Ni som utòpics ni ideologistes: senzillament diem a les persones que és possible canviar coses. I això és el més important: és possible canviar coses.

“115 nits” (Soviets, 2010).

Potser per esdevenir famós s’ha de ser un ase o proclamar, com el Serrat el 1986, la necessitat de votar “sí” a l’OTAN, o afaitar-te els bigotis com fa la Maria del Mar Bonet abans que et fotografiïn, o anar a Madrid com la Marina Rossell i dir que cada dia et sents més espanyola (perquè has editat un disc en castellà)... i mentre l’Ovidi Montllor va estar-se més de deu anys amb un gruix de material excel·lent, increïble, al calaix sense poder enregistrar ni un trist disc. Amb l’Ovidi viu, els mateixos periodistes i funcionaris culturals que després se n’han omplert la boca el van ignorar completament. No cal ni que parlem de la situació del Pi de la Serra, del mateix Toti Soler, el Pau Riba...

Això està podrit, ja ho sabem, ara bé: els que són com el Serrat són coherents, són el que són. Per contra, respectem molt l’Ovidi, un tio honest i dur, ens hi assemblem perquè ell va fer el que volia fer: les seves històries, els seus poemes. No ens preocupa vendre discos, sinó poder-los fer i que ens escolti algú, som els mateixos del primer dia. Nosaltres pertanyem a un grup de gent a la societat que veu el món d’una manera diferent, i això no implica que siguem màrtits, ni desgraciats, ni amargats, senzillament som una minoria.

Els mateixos “gossos que ens governen”, com dieu a les vostres cançons, reparteixen subvencions a grups de rock i ensenyen altres gossos a apallissar, torturar i matar. Per què en diuen democràcia, de tot això? Per què s’assumeix com a “normalitat” un ordre que és brutal, injust i malaltís?

Hi ha l’abans dels diners i el després dels diners: aquest és l’imperi i aquesta és l’escala del dolor. Els qui tenen diners en treuen dels qui no entenen. Com que no hi ha consciència de classe el desposseït intenta deixar de ser-ne. Aquesta és la gran misèria humana i per això el gran traïdor del moviment obrer és el moviment obrer mateix, ni el capital, ni els grans patrons. Un cop ho entens hi plantes cara. Les nostres lletres parlen sempre d’això. “Ens declaren primer la guerra per després signar la pau.” Som peces del seu joc.

La industrialització ha arrassat quasi tots els pirineus d’aquest planeta i els ha substituït per la competitivitat del mercat capitalista. Tirem endavant els consells obrers i camperols o què ?

Nosaltres pensem positivament, i el moviment obrer és depressiu. No volem canviar el món: el més important del món és fer una revolució individual, cal fer el que puguis i ajudar el tio que tens al costat, conèixer el teu egoisme i aprendre a estimar, i també permetre’t odiar i desfasar-te. El rotllo és reivindicar amb radicalitat però d’una manera natural, amb il·lusió. Voler canviar el món és utòpic, però voler canviar-te tu mateix no és utòpic: és possible.