dijous, 30 de juliol de 2015

Parentiu, modernitat i tecnologies de reproducció (Joan Bestard)



Parentiu, modernitat i tecnologies de reproducció
[AVUI, 11-I-2006]
Gerard Horta

[Tras la biología. La moralidad del parentesco y las nuevas tecnologías de reproducción, Joan Bestard. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 2005.]

En atendre l’antropologia catalana dels darrers trenta anys cal remetre sisplau per força a Joan Bestard (Llucmajor, 1947) com una de les figures centrals. Ell mateix relatava davant de Claude Lévi-Strauss, el proppassat 13 de maig a París, la seva immersió a l’esfera etnològica a través de la lectura d’una obra cabdal del mestre francès, Las estructuras elementales del parentesco (Paidós, 1969 [ed. or. 1949], amb reedició posterior d’Anagrama). Si bé l’àmbit principal de les seves investigacions ha estat, en efecte, el parentesc, una de les més conegudes és l’escrita en col·laboració amb un altre antropòleg com Jesús Contreras, Bárbaros, paganos, salvajes y primitivos (Barcanova, 1987), prou difosa junt amb Parentesco y modernidad (Paidós, 1998), i, en medis anglolectors, What’s in a Relative (Berg Publishers Limited, 1991). Alternant la recerca i la docència a la Universitat de Barcelona i a universitats de França, Anglaterra i Nova Zelanda, l’aparició de Parentesco y reproducción asistida l’any 2003 (amb G. Orobitg, C. Salazar i J. Ribot) i de La adopción y el acogimiento el 2004 (en coedició amb D. Marre) han preludiat el llibre que es ressenya a continuació.

Anàlisi etnogràfica
En el treball de Bestard s’hi sintetitza un sòlid bagatge entorn del pensament occidental modern i un coneixement hiperexhaustiu de la pràctica i la teoria antropològiques antigues i recents -aquí, del parentiu- com a base de les intenses argumentacions reflexives que convoca. Fonamentant-se en la reflexió teòrica i en l’observació sobre el terreny de l’experiència de dones donants i receptores d’òvuls, l’autor demostra que dins del nostre propi sistema de parentiu la diferenciació entre el social i el natural no és tan nítida com semblaria a primer cop d’ull. El parentiu s’entén com una noció cultural de relació que deriva de la idea de compartir i transmetre una substància corporal o espiritual comuna, i per tant com un instrument conceptual, com una xarxa de significats mediadora entre persones i també entre materialitats naturals i socials -gamets i objectes de la ciència incorporats a les relacions i els valors de les persones- que serveix per definir llaços socials.

Les tecnologies de repoducció assistida -com a possibilitat i com a límit- són transformades per les dones que protagonitzen el llibre en els seus propis objectes de coneixement, lligats a la seva pròpia vida social. Quins dilemes morals transmeten les mares que han tingut un fill per donació d’òvuls -o que n’han donat- a l’hora d’explicar-ho o no a fills i parents, a amics i veïns, o a si mateixes? Quina és la diversitat de comprensions de la filiació d’aquestes dones a través de les donacions, l’herència i les transformacions que això representa en les relacions de parentiu? 

A la llum de les teoritzacions antropològiques, les noves tecnologies de reproducció esdevenen un element per pensar-hi i per explicitar valors de la modernitat com ara la divisió entre naturalesa i cultura. Així es desgranen les dinàmiques entre experiències d’identitats, símbols, sentits, significats, moralitats, ciència, llenguatge i substàncies biogenètiques -allà on les paradoxes de la nova genètica conduirien al "multinaturalisme"-, les quals sorgeixen dels fets de les vides de les dones informants, en una exposició explícita dels desacords i les comprensions heterogènies que avui s’associen a les pràctiques reproductives. És això el que en fa un llibre atractiu i imprescindible per al lector interessat.


L’adscrit i l’adquirit
Hom es planteja el procés a través del qual els occidentals -Bestard hi refereix la "ideologia euroamericana"- distingeixen el que són per naturalesa i el que són com a responsables de les seves accions, i quines esquerdes apareixen en aquesta conceptualització rígida en els mateixos agents socials afectats per la donació o la recepció d’òvuls. Hi ha, certament, una amplitud de vivències que superen les separacions classificatòries de l’atzar, la naturalesa, la sang, els gens o "allò que és" versus l’elecció, la socialització de la cultura, la moral, la pràctica reflexiva de la llibertat o "allò que és produït".

Les noves tecnologies de reproducció genètica impliquen un trasbals en múltiples dimensions i l’obertura d’un debat a escales diverses sobre, entre altres qüestions, la investigació amb cèl·lules mare, l’equiparació entre els drets jurídics de l’embrió i els d’una persona, l’aportació de terceres persones d’òvuls o espermatozous per a parelles estèrils anhelants de criar fills, l’anonimat de les donacions, el paper de la naturalesa a l’hora de dirimir les relacions, el com pensar-se en qualitat d’espècie quan els límits entre naturalesa i cultura s’esvaeixen, etc. Evidentment, l’antropologia reconeix altres sistemes socioculturals en què la distinció del biològic i el social aplicat a l’emparentament seria impossible vegeu les col·lectivitats de pescadors malais en què això resulta tant dels actes de procreació com del fet de viure i menjar junts, on la sang com a matèria del parentiu s’adquiriria durant la gestació de l’úter i, un cop nascut, a la casa, a través del menjar plegats

En la modernitat, la persona viu connectant-hi el natural i el social, el que atribuïm als gens i el que atribuïm a l’educació i la cultura. Amb tot, com es pot concebre una identitat sobre la base del disseny d’un experiment de clonació en què cristal·litza el fruit d’una tria que alhora redueix el camp del "destí"? On comença i on acaba la noció de "fill natural", o l’expressió de la maternitat i la paternitat, o la transferència de la personalitat i de la memòria? Podem pensar-nos com a déus, diu l’autor, i obrir les portes a la tragèdia; o bé podem obrir les portes al drama que implica l’angoixa i la incertesa de dur a terme investigacions que resolguin problemes que neixen dels nous contextos contemporanis. Aquí rau la necessitat de recórrer a l’experiència quotidiana tan canviant de les relacions de parentiu, no pas com el resultat de les relacions entre dominis diferents -el que ve donat i el que construïm quotidianament-, sinó com el procés de relació entre tots dos dominis. 

diumenge, 26 de juliol de 2015

Impugnacions simbòliques: la graduació (EUA, 1970) + ple de l'ajuntament (Barcelona, 2015)


IMPUGNACIONS SIMBÒLIQUES:
la graduació (eua, 1970) + ple de l'ajuntament (barcelona, 2015)

Impugnació simbòlica en marc ritual. Déu n'hi do, oi? Només quan un no ha mogut ni un dit al seu lloc de treball –per defensar els drets de qui hi treballa– és capaç de confondre una impugnació simbòlica amb una acció directa. A la fotografia, un dels assistents a la graduació substitueix el birret per un casc de policia.

Un altre exemple d'impugnació simbòlica el va protagonizar el company de la CUP Josep Garganté aquesta setmana (24-VII-2015) en llençar als mercaders del temple municipal allò de què s'alimenten: bitllets. Vegeu-ne el vídeo clicant aquí i fixeu-vos en la cara de fàstic de l'alcaldessa. Nova política, reina: aquest cop no somrius?

Vegeu el text d'en Josep mateix a Vilaweb (26-VII-2015) per situar-vos en el context del que representen les maniobres per dur a terme els Jocs Olímpics del 2026 als Pirineus.



 ***

Post Scriptum: un poema de la nord-americana Helen Keller, dels temps de la graduació que avui hem convocat al bloc:

Els savis estúpids asseguts
als setials de la Justícia no se n'adonen
que a les èpoques revolucionàries
les qüestions vitals no són dirimides
a través de les estàtues, els decrets i les autoritats
sinó malgrat això.

dimarts, 21 de juliol de 2015

Carrer Nou (Quimi Portet amb Adrià Puntí, 2012)



CARRER NOU 
(QUIMI PORTET AMB ADRIÀ PUNTÍ, 2012)

Al carrer Nou hi ha un beneitó que canta i balla sol,
bacallaneries i cistells;
savis amb boina, barberies, cigronaires.
Al carrer Nou bull el comerç.

Noms de pila d'aquells temps d'abans;
noies boniques, vols d'ocells;
hi ha bicicletes amb un cistellet
i una capella sense sant.

El carrer Nou, és curiós, però de nou no en té res;
un carrer vell fet de refranys.

Més dies que llonganisses;
qui dia passa, any empeny;
no es pot dir blat, que no sigui al sac i ben lligat;
bon vent i barca nova;
figues d'altre paner;
Déu vos guardi de mal;
i un bon cel quan sigui l'hora.

I el beneitó sota la pluja
s'ha fet vell comptant camions;
els bancs ara són mobiliari urbà
i els gronxadors, equipaments.
Tocs de campanes,
repics inútils d'altres temps;
i el beneitó content amb un barret,
al carrer Nou es fot de fred.

[Dins Oh my love, de Quimi Portet]

dilluns, 20 de juliol de 2015

Coltells (Enric Casasses)


COLTELLS
[Presentació del poemari d’Enric Casasses
 Coltells (Llibres del Segle, 1998),
a la Setmana del Llibre en Català
(Barcelona, 13-III-1999)]

Enmig del circ putrescent dels qui s’entesten a vendre llibres més que a estimar les maneres distintes de bellugar les lletres de la vida, som aquí per homenatjar un poeta excepcional dels Països Catalans, és a dir, “que fa excepció, no comú, rar”. Es tracta d’un dels poetes més destacats del conjunt de societats industrialitzades del planeta Terra, l’Enric Casasses, malgrat que els imbècils, els llepaculs i tota aquesta colla majoritària de  putes del poder i la vana-glòria, mediocres emmascarats que omplen el panorama mediaticopseudocultural del nostre país, s’obstinin a fer-ne, de l’Enric, una mena de representant de príncep de les tenebres del real, de l’underground, amb la intenció malèvola d’induir-nos a creure que a tots se’ns pot garantir un passatge en el portaavions merdós de l’assassinat col·lectiu i la importància personal, i que hi ha figures excelses d’una qualitat superior, sublim, incontestable, quasi aristocràtica, l’estatus de les quals no es pot qüestionar, ni tan sols els seus productes. Punt i seguit. Lluc: qui tingui orelles per escoltar, que escolti. Gerard: la poesia no vol honors ni medalles ni guardons. Jeremies: els ídols no serveixen per res; a la fi, devorats pels corcs, seran la vergonya del país.

A l’hora de triar flotes i utopies fem costat als qui emprenen l’aventura poètica de bastir barcasses de fusta i ferro des de les drassanes atemporals de l’ànima, ara lluminoses ara ombrívoles. Fora de la mediocritat majoritària, en llengua catalana hi ha bons poetes de tots els colors i les edats, però l’obra d’aquest home-xicot, l’Enric, supera el límit del so. La poètica casassiana es distingeix als llindars inusitats de l’avantguarda, que és la primera línia de batalla dels qui transformant-se a si mateixos per necessitat, escrivint per no morir, han parat d’anhelar la transformació del que els envolta. Només reconeixeré aquest tros com a jardí florit o bé com a calabós de tortures de la policia espanyola quan m’hi vegi: jo sóc la flor, jo sóc l’assassí. Qui vol reconèixer l’infern i el paradís al seu interior, sinó aquell que es troba en la visió? L’al·lucinació és un trànsit de l’interior a l’exterior: hi ha algun viatge més real?


Tot plegat no són floretes per a l’Enric, ell sap que si mai cau a les urpes de l’arrogància i l’altivesa la seva poesia morirà. Les divinitats que construïm no demanen petulants ni superbs, demanen homes i dones que aprenguin a esdevenir lliures d’acord amb el seu propi caràcter, allò que en altres bandes en diuen el seu propi destí. Aquí, als coltells, sobre la base de la tradició popular d’uns quartets tan dolços i ferotges que un dia deso i que al cap del temps reobro i comprovo que continuen vibrant més que plenament, jo m’hi fonc. Aquell ésser humà capaç d’ultrapassar una interpretació i una vivència literals de l’existència, s’hi fon.

He vingut a precedir, i no a presentar-vos re, perquè l’acte de poetitzar, que significa crear, i crear significa fer, no vol intermediaris, sinó acció directa des del soterrani de l’esperit fins al cel dels estels del món. L’onada peta i rebenta i s’estavella contra la roca perquè sí. Rere l’erecció sensible d’escuma hi ha l’emoció salada de les marees de l’ésser, i, enllà, els pensaments airosos dels vents del Sol, i més lluny encara el foc intuïtiu de l’esperit del món. I així us descrivim les quatre funcions psíquiques dels humans i els quatre rius que neixen del punt zero de la gènesi del paradís i els quatre punts cardinals de la terra del temps i de l’espai i els quatre estats de consciència de l’univers. Que cadascú faci dels coltells el que li roti, ara bé, que en faci alguna cosa, perquè cremen de vida, enclavats amb les grapes gegantines del fetge d’Europa a les arrels de les galàxies, desafiant cara a cara tempestes roïnes i nauseabundes, vòmits televisius i impostures massives. El primer Salvador contemporani es dessagna mentre els mercaders violen cada any, públicament, Ramon Llull, un dels seus fills. Si això no és violència, per què ens castiguen a la presó quan incendiem els bancs dels usurers i les esglésies catolicistes de l’Anticrist?  Per què ens castiguen a la presó quan incendiem la Institució de les Lletres Associades al Club d’Escriptors en Llengua Catalana i Amics dels Grans Grups Editorials i el Capital, i el Palau de la Virreina, i els aparadors luxosos i lluents de desdeny bastard que guarneixen els barris dels senyors? L’any 1939 els feixistes vinguts de l’imperi castellà continuaren ampliant la seva gamma de manifestacions del terror: respecte als milers de topònims que pretengueren engegar, substituïren el de la plaça de Joan Salvat-Papasseit i l’hi posaren plaça del Virrei Amat: al cap de 60 anys, el 1999, aquest ordre infaust perdura; les putes parafeixistes i neoliberalistes del virrei habiten al Palau de la Virreina, i han muntat un Institut del Cul per esclafar la poesia de Barcelona a fi d’afirmar la preeminència de la mentida i la propaganda sobre el sentit dolorós de la història. Demà passat tots aquests gossos –falsos profetes que vénen a vosaltres disfressats d’ovella i que en paraules de Mateu són llops rapaços–, tots aquests porcs ompliran el Liceu i nosaltres poetitzarem que els tornem a ensorrar per erigir-ne un Ateneu Popular des d’on els nostres coltells ressonin fins a la constel·lació dels Dos Camins de la Llibertat. Enfront de l’infortuni, el paper dels prínceps de les tenebres rau a sobreviure i aprendre a estimar-se,  a estimar i a bramar arreu que ells són, que nosaltres som, l’Ungit Ridiculitzable, el qual ha vingut a recol·locar dos dits al davant del front de l’individu social amb el desig d’ensenyar-li versets del submón, versets d’un infern plutònic, neptunià i marcià farcit de peixos, i també amb el desig d’assenyalar-li els senders impetuosos dels laberints de les entranyes, que en la mesura que són nostres són susceptibles de ser arrossegades i mutades en nom del moviment del banc de peixos, representació simbòlica de la unitat inconscient de la humanitat. A propòsit del moviment, abans de Rilke ja ho digué el Primer Salvador, que ni tan sols el Banyetes es quedarà penjat per sempre més en el mal rotllo.


La paradoxa autèntica que us estic referint aspira a bellugar la vostra consciència i situar-la a l’indret just en què els coltells de l’Enric us rememorin l’encarnació de la Glòria. La Glòria penetrada de la vagina liqüificada al viatge pel lloc salvatge. L’exuberància esplèndida i trasbalsadora d’aquests coltells calidoscòpics prové d’un fonament que ha romàs inalterable des del principi en què fou el verb: la missió del poeta és ficar la polla, és a dir, la creació, és a dir, el fer, dins el cor del vi i les quatre llesques de pa amb tomàquet de la fantasia. I si algú en dubta que confronti la lliçoneta amb el seu mirall trencat: l’amor és més profund que la vida. Això ho saben fins les rates, per aquesta raó les hem condemnades a les clavegueres. Fa cent sis anys el Segon Salvador, el Santiago Salvador, un dels poetes catalans més perspicaços del segle XIX, decidí que si l’amor és més profund que la vida calia abolir l’art i fondre els segons afamats i explotats i alhora meravellosos i misericordiosos de l’existència amb el misteri de les flors i de la sang, reflex pàl·lid de la quietud de les pors i del fang. El Segon Salvador infantà un dels més preciosos poemes avantguardistes –segons l’Enric, aquest fou el primer fruit de l’Avantguarda als Països Catalans–: muntà dues bombes. Una la batejà “amor” i l’altra “odi”. El 7 de novembre del 1893 se n’anà al Liceu i, mentre s’hi contava el “Guillem Tell” de Rossini, consagrà els artefactes explosius –”arte-facte-explosiu”, és a dir, “fer art d’una manera impulsiva”–, consagrà els artefactes explosius dèiem a la distracció sòrdida dels burgesos d’hàlit gandul. L’ànima no té secrets: l’odi, de tant rondinar, féu llufa, nyap i bunyol; i l’amor que tot ho abraça proclamà l’arribada del berenar compartit per tothom i totdon, aquell dels confins del present immaculat en què més enllà dels poemes visitem les cançons dels núvols i dels ocells amics que refilen a perpetuïtat sense demanar res a canvi, a l’igual de l’Enric, que com que és poeta ens regala coltells mentre s’alimenta de l’aire, ja que ell no ha de pagar lloguer ni li calen diners per calçar-se ni vestir-se, ni ha d’esmorzar ni dinar ni sopar: els diners i les subvencions públiques i privades són perquè els qui ja en tenen en tinguin més, i els premis i els vestits de vellut són perquè els qui manen i pontifiquen i mengen cada dia i disposen d’un full salarial i herències i bons, els qui tenen la subsistència material ben resolta, ens il·luminin amb el seu saber de fruits dolents. Mateu o l’imperatiu del Verb: tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. D’això, avui, en dirien apologia del terrorisme. A més el present no és tan negre si l’hi fiques sal, morfina i un pèl de pebre. De taüts sempre n’hi haurà algun de buit per a tu. Al capdavall els poetes –és a dir, els qui no defugen d’acudir al cant de l’amor– vénen de l’infinit. Quan al segle XXI l’Enric se n’anirà i serà per molts reconegut falsament com el que és, aleshores ell continuarà errant en cerca de l’encert de la nau que travessa els oceans buscant noves drassanes antigues.

Recordeu que l’altra bomba, la de l’amor, mostrà la seva plenitud i així rodaren vint caparrons, una poma –la del Guillem Tell– i el cuc que hi havia a la poma. Mateu o l’imperatiu del Verb...

Després el Tercer Salvador, el Seguí, ens oferí el sucre roig amb què els qui duen el cor a la mà encoratgen els pobles a reptar la desolació de l’infern. Només un es pot salvar a si mateix. Ja ho xiuxiuejava el Georges Bataille, que el desastre s’esdevé si les revolucions i els volcans no fan l’amor amb els astres (afegim-hi la catàstrofe, la malastruga i el malastre). I xiuxiuejava, per cert, que la copulació és la paròdia del crim, i que els humans apartem la mirada del cadàver, el Sol, el coit i la foscor. Potser a causa de l’ocultació a què ens pensem que sotmetem els astres.

Jo us dic que la Gran Erecció no té regla ni norma, és energia sense forma, escàndol i terror, la bellesa de l’escombra.

Els coltells de l’Enric estan fets perquè mitjançant els textos revisitem allò no textual: els gran arcans que regeixen els ritmes bipolars de la quotidianitat  i l’alegria virtuosa d’aquest espai situat arran de l’edèn. “El que mira ve de l’hort.” Hem vingut a festejar que som capaços de crear i practicar la destresa més antiga: la reciprocitat. Aquesta experiència no vol fum de fàbrica ni casetes ni tios pals, ni bledes ni figuetes: vol casasses i figuerasses per acollir-hi no una, sinó totes les lletres. El Quart Salvador, el Puig-Antich, n’hauria dit Revolució.


Ets la llum ets un cometa/o polsim brossa i ni cinc?/ una rúpia una branqueta/ de les de tirar l’i txing.” Ets Enric Salvador: l’onada peta i rebenta i s’estavella contra la roca perquè sí, perquè se l’estima amb la passió dels déus. Jo us dic que la Penetració Immensa no té pressa ni fa nosa, no és estreta ni grossa, és injúria sense mofa, dany sense guany, foc sense repòs, solitud de l’estrofa, l’acció de la rosa, la Bellesa que tot ho escombra. Coltells.