dimecres, 10 de juny del 2015

La investidura (III)


LA INVESTIDURA (III)

A grans trets, que l’anomenada Transició (al no-res) s’esdevingués en els termes que es va esdevenir només podia ser possible si des de l’esquerra política majoritària (PSUC als carrers i llocs de treball, i PSC a les urnes) s’afeblia la mobilització popular fins a gairebé minimitzar-la. El PSUC s’ocupà de desmuntar directament l’Assemblea de Catalunya (amb el suport de les forces ja parlamentàries [a través de les primeres eleccions després de la dictadura feixista ja el 1977 al Congrés espanyol, el 1979 als Ajuntaments i el 1980 al Parlament de Catalunya]) i, és clar, s’ocupà de desarticular també la capacitat combativa de les Associacions de Veïns.

En aquest darrer cas l’operació es desenvolupà tot cobrint dos vessants: en primer terme, mitjançant la integració de militants als barris en llistes electorals per ocupar càrrecs públics electes o bé directament introduint-los en l’Administració pública; paral·lelament, desactivant l’actuació de les Associacions de Veïns com a contrapoder polític. No cal dir que tota aquesta gent nouvinguda a les Administracions públiques shi prestà voluntàriament. Amb comptadíssimes excepcions, el paper de les estructures dirigents de les Associacions de Veïns –llargament perpetuades en el temps– ha estat, per dir-ho amablement, ben galdós. Fins ara mateix, el 2015. No és sobrer assenyalar que l’estructura dirigent dels partits d’“esquerra” ha coincidit durant dècades amb la dels seus càrrecs públics, de manera que el paper polític exercit ha tingut a veure amb la mera autoreproducció i perpetuació dels mateixos càrrecs en llocs públics i alhora com a direcció de l’organització.

Dins l’àmbit sindical CCOO i UGT, des de la signatura dels Pactos de la Moncloa el 1978, s’inseriren a realitzar el mateix rumb de desmobilització i despolitització d’un veïnat treballador que passava a romandre mancat d’eines de resposta popular i sense la iniciativa de contrarrestar-ho. Així, CCOO i UGT esdevenien pas a pas dues maquinàries professionalitzades, burocratitzadores i jerarquitzadores, orientades a satisfer el paper que la patronal, mitjançant les subvencions estatals, els convidava a exercir: tenyir el món sindical de groc (amb excepcions inicials com les de la USTEC a l’educació, sorgida dels moviments de lluita assemblearis de la fi dels vuitanta als quals devem totes les conquestes dins el camp de leducació pública i finalment convertida, al cap de 20 anys i escaig, en una estructura groga més). L’articulació d’una alternativa sindical potent i numèricament forta com la CNT a la fi dels setanta fou frenada en sec arran del muntatge del Cas Scala el 1978 i la repressió posterior sobre els moviments llibertaris. El trencament de la CNT el 1989 i l’aparició de la CGT no resolgué tampoc la necessitat de desenvolupament d’una autoorganització popular rupturista als barris, ja que els aparells dirigents i la mateixa militància de la CGT –sovint presents en comitès d’empresa des dels primers anys noranta, i en alguns casos amb poquíssims relleus fins ara mateix– no concebia una actuació política fora de l’àmbit sindical. La CGT va perdre 20 anys per adonar-se de la magnitud imperativa dels moviments populars en tota lluita social.

Dins l’àmbit polític, l’eclosió de forces com l’MDT als vuitanta precedí la seva pròpia autodestrucció pels jocs de capelletes inherents, a més de les diferències polítiques, a actituds personalistes en el control dels aparells de poder. Superant, però, projectes diguem-ne patriòtics de caire interclassista, la germinació arreu del territori d’una Esquerra Independentista que relligava un rupturisme frontal davant de la Transició amb  un independentisme  socialista i comunista assembleari, possibilità un arrelament gradual als barris que als darrers 15 anys ha pres cos com a subjecte polític. En el context d’aquest període llarg, de la fi dels setanta fins ara, resulta evident que qui ha estat objecte principal de la repressió ha estat la militància anarquista i de l’Esquerra Independentista. A foc lent i en el marc del projecte d’Unitat Popular, la CUP apareix com a instrument d’acció política també institucional dins el conjunt d’aquesta Esquerra Independentista. No plantejaré aquí què penso que s’ha fet bé i què penso que s’ha fet malament. Milito a la CUP de Barcelona des de la primavera del 2011 –i a la COS des de l’estiu del 2012–, i considero que la balança s’inclina cap a la primera banda.


Som, ara mateix, en una situació que ja fa anys vaig qualificar d’emergència social, només possible pels fruits que deriven del procés de desmobilització veïnal, política i sindical emprès. Ahir plantejava el paper històric de Barcelona €n Comú com a força perpetuadora d’aquest procés que li ha estat reservat pels mateixos poders financers i polítics que lhan encimbellat, i només el temps ens aclarirà si vaig molt, poc o gens errat en aquesta anàlisi. Tant de bo els meus plantejaments naufraguin.

Ara com ara, assisteixo al que albiro que s’assembla a la reescriptura d’un guió conegut. A l’Ajuntament de Barcelona hi trobem projectes polítics liberals de caire unionista i postregionalista (PP, C’S i CiU), socialdemòcrates de caire unionista i independentista (PSC, Bcn €n Comú, i ERC) i una representació socialista i independentista (CUP). Desconeixem si Bcn €n Comú durà a terme una tasca lerrouxista o bé si la defensa del dret de decidir acabarà inclinant la seva direcció política cap a la defensa de l’exercici de l’autodeterminació i la independència, i quin moviments generarà això en els seus votants (procedents sobre manera del PSC i l’abstenció). Sí que coneixem els discursos de la futura alcaldessa i la pressuposada voluntat que mostra per implementar polítiques enfocades a esmorteir la situació de miserabilització de més del 30% de la gent que viu i que sobreviu com pot a Barcelona. Fora de la perpetuació de les polítiques assistencialistes –l’objectiu de les quals arreu consisteix no pas a resoldre les causes de la desigualtat i la pobresa, sinó els efectes que la societat capitalista genera a partir de lexplotació social i duna redistribució obscena de la riquesa i el treball–, seria absurd dubtar del suport que la CUP donarà a totes aquelles mesures encaminades a apaivagar el patiment de tanta gent ara mateix, provocat per la duresa de les seves condicions materials de vida. La CUP de Barcelona serà on ha estat sempre: des de les assemblees, a lesquerra i per la independència i el feminisme.

Ara bé, podrem anar més enllà? No ho sabem, encara. A més, cal comptar que anirem a pescar tota la brutícia amagada que puguem a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació: recursos públics malbaratats i utilitzats per satisfer xarxes clientelars personals i de partits. També aquí veurem com reacciona Bcn €n Comú: taparà les vergonyes de TMB, dAigües de Barcelona, de la Diputació?

Llavors, què caldria fer dissabte que ve? Segons la meva opinió, impugnar simbòlicament l’estat de les coses i qualsevol intent de perpetuar-lo. Com? Hi ha dues alternatives: participant obedientment –amb els protagonistes de la Transició– de la dramatúrgia ritual del dissabte i rebutjant la martingala per mitjà d'un vot explícit dabstenció davant de qualsevol de les variants del tripijoc, o bé desplaçant el focus d’atenció cap al carrer per convertir-lo en centre simbòlic de la vida col·lectiva. Vull aclarir que aquest darrer punt que escric no lhe proposat dins la meva organització política, simplement utilitzo aquest bloc per aportar reflexions possibles que ara mateix acudeixen a mon caparró i que obeeixen a ma experiència, i res més.

Imagineu-vos la gent electa de la CUP –en Josep, la Maria i la María José– responent a una convocatòria que ajunti la gent companya vaguista de Telefónica, la gent treballadora del Liceu i l’Auditori, i el professorat precaritzat de la Universitat de Barcelona –per posar-ne uns exemples– a la Torre Agbar (la qual ja vam ocupar fa uns anys per dur-hi a terme una “rifa d’habitatges socials”). Imagineu que mentre les pantalles instal·lades a la plaça Sant Jaume exposen fil per randa el desenvolupament del guió previst –discursos, discursos, discursos– als figurants convocats per Ada Colau, amb la concentració mediàtica habitual i sota l’empara d’un populisme desfermat –“Essa essa essa, Ada alcaldessa!”–, imagineu que mentre això succeeix el món forçat a la subalternitat exhibeix les seves entranyes a l’altra banda de la ciutat, a la plaça de les Glòries Catalanes, i la CUP proclama el sentit polític emancipador de la seva presència a l’Ajuntament... i als carrers.

Això no succeirà. Assistirem a vells discursos, velles polítiques i velles cerimònies rituals. Mesquinesa, fastigueig i jocs bruts; deesses, heroïnes i bufones: tant se val, tot s’encavalca, tot s’oblida, memòria fràgil davant de la nostra pròpia vida i dels patiments futurs. (El Tato sempre cita això de l’Ovidi: “Pensant en cel, infern tindrem. I ací a la Terra, quan ens morim, els fills deixem amb l’esperança que facin ells el que no hem fet.”)

La mercadotècnia político-mediàtica és una de les dimensions d’aquest infern. Aquesta ritualització resulta del tot imprescindible perquè la gent sàpiga com ha de concebre el món i com hi ha d’actuar: d’una manera submisa. La investidura a la societat capitalista és això: l’afermament públic que el contrapoder polític del poble es doblega davant dels seus amos.

Doncs no, gràcies. Si hi som no és per doblegar-nos, sinó per erigir políticament la voluntat dun moviment real que transformi lordre establert.

Continuarà.