La Catalunya de Verdaguer

La jamància (del caló jamar, menjar) arrasa la fortificació militar de la Ciutadella (Barcelona, 1843). Verdaguer neix al cap de dos anys.

LA CATALUNYA DE VERDAGUER

[AVUI, 23-IV-2002]

Gerard Horta

El 1850 Jacint Verdaguer fa cinc anys: llavors el 27% de les tropes de l’exèrcit espanyol són a Catalunya, on viu el 10% de població de l’estat. Vicens Vives observa que, entre el 1814 i el 1900, Catalunya viu més de seixanta anys sota l’estat d’excepció i sotmesa a la repressió política. El 1855 Verdaguer fa 10 anys: els fabricants es neguen a signar contractes col·lectius, i obliguen els treballadors a tirar endavant la primera vaga general dins l’estat, la qual s’estén per totes les poblacions importants de Catalunya. La fi de la repressió militar i els afusellaments, la reglamentació del dret a l’associació obrera i la reducció de la jornada laboral d’infants i adolescents són alguns dels compromisos que s’arrenquen al govern. Al cap de poc temps la burgesia dóna suport al cop militar reaccionari d’O’Donnell, el 1856, que marca el final del Bienni progressista i el retorn a la clandestinitat del moviment dels treballadors catalans.

Al XIX, a l’espoliació fiscal que pateix la societat catalana, s’hi ha d’afegir la imposició del reclutament militar, del castellà com a llengua única en tots els àmbits de l’administració, de la guàrdia civil, de la provincialització del territori i de l’intent d’uniformització del dret civil. Tot plegat intensifica el conflicte social crònic en què es troben les classes populars –ocupades en canvi de salaris irrisoris sota jornades laborals de semiesclavatge–, aguditzat a les zones industrialitzades (tèxtil cotoner) pel pas de la filatura manual amb el fus i la filosa a la mecanització mitjançant les selfactines. L’urbanista federalista Ildefons Cerdà, mort en la pobresa, descriu les duríssimes condicions de vida de la classe obrera de Barcelona el 1856, pocs anys deprés que F. Engels estudiï la situació del proletariat anglès el 1848. Als anys cinquanta i seixanta, el descens dels sous és paral·lel a l’augment del preu de l’arròs, la farina i d’altres productes bàsics. La Renaixença es mostra en l’efervescència d’una societat esclafada però no pas submisa: de Robreño a Aribau, de Rubió i Ors a Serafí Pitarra, de les importantíssimes societats corals de J.A. Clavé –vehiculadores espirituals i materials de l’extensió la lluita obrera per l’igualitarisme, un referent imbricat plenament en la cultura política i social catalana– fins a la publicació generalitzada de perìòdics escrits en català –quasi tres dotzenes de nous entre mitjan seixanta i mitjan setanta, la majoria d’esquerra–, tot plegat remet a la l’explicitació posterior dels projectes polítics del catalanisme i de la cultura. À. Guimerà, N. Oller, J. Verdaguer mateix i J. Maragall en seran noms paradigmàtics. Si les col·lectivitats catalanes no haguessin tingut consciència de si mateixes, i la necessitat d’articular-se en termes polítics i culturals, la Renaixença no hauria reeixit. Que Catalunya renasqués al XIX és més discutible, ja que al XVIII Catalunya no havia pogut ser assassinada sencerament.

L’expressió de descontentament de la societat catalana culmina en la Revolució de Setembre del 1868, la Gloriosa, en què els moviments socials progressistes, demòcrates, federalistes i republicans aconsegueixen tombar una institució caduca i parasitària com la monarquia borbònica, en què es reflecteix un model social arrelat en les manifestacions més infaustes de la jerarquització social i l’imperialisme castellà. El 29 d’aquell mes, els retrats d’Isabel II cremen junt amb els de Felip V. Malgrat que s’enderroqui la Ciutadella barcelonina, se suprimeixin les quintes i es dissolguin els mossos d’esquadra, la desactivació de les juntes revolucionàries i el desarmament dels voluntaris i de les milícies atura l’aprofundiment d’unes transformacions que reclamen amplis sectors socials. Si més no, la Constitució del 1869 possibilita el respecte a unes certes llibertats democràtiques i la reorganització de les societats obreres, que a Catalunya s’apropen gradualment a l’anarcosindicalisme de base bakuninista. La Comuna de París, el 1871, amb tot el rerefons col·lectivista que hi és implícit, posa els pèls de punta a la burgesia. L’església catòlica d’aquell temps, el suport de la qual a les elits financeres i polítiques continua sent tan palès com l’apropiació del monopoli del sagrat i de la instrumentalització del discurs de la salvació per mantenir el status quo, veu com el pas del camp a la ciutat en cerca de treball de nombrosos catalans els facilita l’alliberament del control social catòlic i l’adscripció a l’espiritisme, que s’estén com una taca d’oli entre treballadors i menestrals a partir del Sexenni democràtic: s’hi vehicula una històricament sempre present reivindicació de la figura de Jesucrist i del cristianisme primigeni en qualitat de dipositari de les raons per a l’amor, la justícia social, la caritat igualitarista i la llibertat, al costat de l’assumpció del racionalisme i de la pràctica empirista del model positivista. L’església no satisfà les necessitats d’un poble a què s’imposa un fortíssim procés de desestructuració, les heterodòxies sí que ho fan: el liberalisme apareix més que mai com a base motriu de l’anòmia en un marc industrialitzat. Fins al segle XX, al camp ampli del lliurepensament hi coincideixen tots els sectors socials progressistes i les “heretgies” religioses –espiritistes, maçons, teòsofs–, els projectes socials de les quals són avantguardistes.

El liberalisme federalista de la Primera República, fruit a Catalunya de la majoria federal i obrerista, no pot fer front ni a la insurrecció carlina ni a un exèrcit al servei del conservadorisme més ranci en totes les esferes. La proclamació de l’Estat Català el 1873 és ensorrada. En un context de crisi com el que en deriva –nova clandestinització de la dissidència, des de l’obrerisme fins a la religiositat, i davallada del suport als federals– eclosionen amb claredat els dos projectes de catalanisme polític que apunten al llarg del segle.

Per a les classes populars catalanes del XIX, l’alliberament nacional i l’alliberament social són indestriables (la dicotomització, doncs, és falsa): la consciència de catalanitat s’expressa en totes les revoltes, especialment des dels anys trenta del XIX. D’una banda, hi ha el catalanisme progressista, laïcista, racionalista, modernitzador i regenerador, o sigui transformador, que encarna Valentí Almirall (influït per Jefferson, Spencer, Stuart Mill, Darwin) i el moviment aplegat entorn del primer diari en català fundat per ell, el Diari Català, i el Primer Congrés Catalanista el 1880, amb més de 850 inscits (no hi és present ni la burgesia barcelonina, ni l’aristocràcia rural, ni la classe política): hi són Gener, Llanas, Calvet, Ubach, Vidal, Lostau, Martí i Julià, Arús, i els literats “Pitarra”, Aldavert, Roure, entre molts altres (fundació del Centre Català el 1882; Segon Congrés Catalanista el 1883; Memorial de Greuges el 1885; Lo Catalanisme d’Almirall el 1886). Anarquistes com Eudald Canibell formen part del comitè organitzador.

Guimerà, Aldavert i Matheu, des del grup de La Renaixensa, mantenen una línia contrària a la participació política, tant a la de l’esquerra d’Almirall, com a la de la catòlica del grup vigatà de La Veu de Montserrat (Collell, Verdaguer mateix, Torras i Bages, hisendats com ara Abadal i Verdaguer i Callís), el qual topa contra l’integrisme espanyolista de l’església (Mil·lenari de Montserrat el 1881; Assemblea de les Bases de Manresa i La Tradició Catalana de Torras i Bages el 1892, que aprofundeix l’obra de Balmes per superar el tradicionalisme reaccionari; pastorals pel català del bisbe Morgadas el 1900). Els esquerrans acusen el model catalanista conservador de dur a terme una interpretació culturalista i classista en termes polítics, i d’amagar sota la senyera interessos de classe. Hi trobem de Mañé i Flaquer (articles dins el Messager de Midi el 1855; El regionalismo el 1887) a Duran i Bas: hom qualifica els catalanistes conservadors d’aristocràtics, clericals, industrials. El que és evident és que, des de projectes polítics oposats, hi ha una reivindicació del catalanisme com a concepte dinàmic enfrontat a un estat uniformitzador i endarrerit. J. Termes i J. Llorens han descrit l’extensió de les associacions catalanistes del 1801 al 1901, i de les seccions obreres juvenils que es creen a redòs seu cap a la fi de segle. En recordar l’inici del XX, recuperant la citació que en fa R. Vinyes, Marià Martínez Cuenca assenyala: “Marx i el català els vaig aprendre a la vida al carrer.”

El 1887 sorgeix la Lliga Catalanista com a escissió del Centre Català d’Almirall; el 1899, La Veu de Catalunya, diari; el 1901, la Lliga Regionalista, tot plegat no pot amagar que l’elaboració doctrinal del catalanisme no neix en Prat de la Riba (ni l’electorat burgès ni el Fomento del Trabajo Nacional compartiran ni l’obertura ni el nacionalisme de Prat). Se’ls retreu que superant només aparentment en intensitat catalanista els federals republicans ocultin el conservadorisme social. Tanmateix, com dèiem, Prat no constitueix cap novetat en el pensament català de la fi de segle: F. Cucurull confirma que per entendre la modernitat del programa catalanista progressista s’ha d’acudir a Roca i Ferreras. S’hi s’encarna el pensament –avançat al seu temps– de sectors socials subalterns on s’expliciten les nocions d’alliberament nacional i social, internacionalisme, democràcia, autodeterminació, sindicalisme, etc.

L’apoliticisme anarquista revela un rebuig frontal de l’estat, especialment de l’estat centralista espanyol, font de greuges i salvatge repressió de les classes subalternes catalanes. L’esperit autonomista i federalista de l’anarquisme català en redobla l’arrelament. El 1881 es funda la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la qual es desintegrarà més endavant en diverses societats obreres, en lluita per una jornada laboral de 8 hores que no podran aconseguir en tot el segle XIX. De fet, fins al 1890 no es torna a reconèixer el sufragi universal, si bé el pes dels parlamentaris catalans és innocu a Madrid. Les celebracions del Primer de Maig comencen a esdevenir importants, però als noranta la patronal encara no reconeix els sindicats (malgrat que la llei reconeix les societats obreres des del 1887). La realitat desmenteix igualment promulgacions jurídiques com la llei del 1873 que prohibeix el treball en fàbriques, tallers, fundicions o mines dels infants (nens i nenes) menors de deu anys: un informe governamental elaborat quinze anys després denuncia l’explotació d’infants a partir dels 6 anys, obligats a treballar entre deu i tretze hores al dia per uns sous exigus (a Barcelona, Valls, Reus, Igualada, Manresa, Sabadell, Esparreguera, Olesa...). A les zones rurals, a més, els infants han fer deu, onze, dotze quilòmetres quotidians per anar i tornar al centre de treball, on els capatassos actuen despietadament per evitar que s’adormin o que, rebentats, petin. L’elevada taxa de mortalitat infantil entre les classes subalternes té a veure amb aquesta precarietat i amb la desnutrició i la fam, fonts de malalties. De fet, la taxa de mortalitat a Barcelona l’any 1882 (35,92 per mil) és set punts superior a la del 1857, i superior així mateix a la mitjana espanyola. És en la situació immisericorde d’explotació social i d’uns medis populars miseribilitzats i reprimits que brolla la violència anarquista. Les accions empreses contra el públic de platea del Liceu, contra el general Martínez i –això ja no és clar– en la processó del Corpus als anys noranta porten els activistes obrers al castell de Montjuïc, on prossegueix l’homenatge particular de l’exèrcit espanyol a sistematitzar-hi una museografia social de l’horror. Al Penedès, el Vallès i el Camp de Tarragona s’agreuja el conflicte dels propietaris amb els rabassaires, amb el rerefons de la fil·loxera, mentre treballadors urbans i pagesos són enviats a Cuba i les Filipines per ser-hi delmats. Algunes de les grans fortunes catalanes s’originen en el comerç colonial, d’aquí el suport de la burgesia a mantenir l’esclavitud. El trasbals que provoca sobre Catalunya la pèrdua de les últimes colònies extrapeninsulars a la monarquia castellana, el 1898, és més polític que econòmic. 

Tots els moviments socials de Catalunya, tots els projectes d’acció política i sindical, s’expliquen en els diversos àmbits de la societat catalana: en tractar de la complexitat i l’amplitud ideològica dels catalanismes de la darreria del XIX s’hi ha de veure l’efervescència d’una societat immergida en un combat antagònic amb ella mateixa. Al segle XX es palesa dramàticament què hi ha en termes “socials” darrere cada “projecte de país”. El 1902, poc abans de la mort de Verdaguer, Barcelona és escenari –com quan era menut–, d’una vaga general esclafada militarment: 17 ciutadans morts, centenars de detinguts i milers d’acomiadats –La càrrega, de Casas, prové d’aquí–. La negativa inicial a enterrar Verdaguer a Barcelona obeeix a la por que justament qui sortirà a acomiadar-lo és el mateix poble reprimit: fins al 1936, pel comiat de Bonaventura Durruti, no es tornarà a viure un enterrament tan multitudinari –potser també pel de Francesc Macià–. Al de Verdaguer, però, la policia vigila la gent.