Llistes obertes? No, “nova política”.
BCN €N COMÚ, LES LLISTES OBERTES I...
En certa manera Bcn €n Comú sintetitza, en cadascuna de les seves accions, un nombre significatiu de dimensions distintives del classisme polític municipal que hem malviscut històricament –ordenar i obeir, manar i sotmetre’s, i convocar els figurants un cop l’any, a les festes de la Mercè, perquè la identificació entre el poder establert i la desgraciada existència dels servents arreli com cal en nom d’un projecte al qual hom acudeix... en comú?–. Heus ací les lògiques del capitalisme modern: si Bcn €n Comú és la pitjor expressió del PentagGrup Municipal 1979-2015 és perquè la resta de forces no amaguen el seu classisme, mentre que ells –ella– ofereixen un projecte boirosament susceptible de ser interpretat com si fos diguem-ne d’esquerres, al capdavall estudiadíssima maniobra per atraure antics votants del PSC i abstencionistes que, sota l’emmascarament populista, nodreix la perpetuació dels mandarinatges moderns dins les estructures públiques –ajuntament, diputació, consell comarcal–.
En aquest context, la distància abissal que hi ha entre la representació discursiva i les pràctiques que emprèn Bcn €n Comú possibilita que hom s’estalviï temps en feineta argumental. De vegades, es tracta només de refrescar la memòria amb retalls de premsa perquè cada persona ho interpreti per si mateixa i actuï en conseqüència, disposant de prou elements per saber què vota –si és que vota– i què implica el projecte polític a què dóna el vot. Per no entabanar ningú: defenso un posicionament polític que superi, esmicoli i transcendeixi qualsevol projecte de Transició 2.0 (encarnat en les variants diverses del PentaGrup Municipal 1979-2015) en les seves esferes distintes (econòmiques, polítiques i culturals).
En aquest context, la distància abissal que hi ha entre la representació discursiva i les pràctiques que emprèn Bcn €n Comú possibilita que hom s’estalviï temps en feineta argumental. De vegades, es tracta només de refrescar la memòria amb retalls de premsa perquè cada persona ho interpreti per si mateixa i actuï en conseqüència, disposant de prou elements per saber què vota –si és que vota– i què implica el projecte polític a què dóna el vot. Per no entabanar ningú: defenso un posicionament polític que superi, esmicoli i transcendeixi qualsevol projecte de Transició 2.0 (encarnat en les variants diverses del PentaGrup Municipal 1979-2015) en les seves esferes distintes (econòmiques, polítiques i culturals).
Avui proposo un record: el de la crida reiterada d’Ada Colau a la participació de la gent en els processos polítics. Tothom entenia, o almenys jo entenia –imbècil de mi–, que això ho aplicarien a la seva pròpia formació, per exemple a través de l’elaboració de la llista electoral mitjançant unes eleccions primàries amb llistes obertes. Amb tot, la “nova política” tenia truc –renoi, quin truc, trucot!–.
En efecte, arriba
el moment i... vegeu com ho sintetitzava llibertat.cat (14-II-2015) a https://www.llibertat.cat/2015/02/el-partit-d-ada-colau-defuig-de-les-primaries-amb-llistes-obertes-29749:
El partit d’Ada Colau defuig
les primàries amb llistes obertes
“Barcelona En Comú”, liderada per Ada Colau, ha decidit escollir el cap de llista al costat d’un equip format per entre 5 i 20 persones esquivant les llistes obertes. Serà una llista pactada amb els partits de la coalició, i ICV-EUiA es compromet a avançar els diners necessaris per finançar la campanya electoral.
Barcelona En Comú, la coalició electoral d’Ada Colau i
ICV-EUiA que va prendre aquest nom després de la impossibilitat de presentar-se
com a Guanyem Barcelona, ha renunciat a fer primàries amb llistes obertes.
Segons va avançar El Diario.es la coalició per a les municipals a Barcelona
portarà a terme un procés de selecció en bloc, “en què només es podrà elegir el
cap de llista juntament amb el seu equip d’entre 10 i 15 persones, que coparà
tots els llocs de sortida de la candidatura”.
A diferència d’altres partits que formen part de la
coalició barcelonina liderada per Colau, com Podem o Equo, que fins ara han fet
bandera de les “llistes obertes” (que per exemple no han portat a terme a les
eleccions europees), “Barcelona En Comú” escollirà els candidats a través de
quotes de repartiment i un procés de selecció.
Aquesta decisió que contradiu les premisses articulades
fins ara en moltes poblacions va ser anunciada per la candidatura el passat
dimarts en roda de premsa, justificant-ho per la necessitat de formar “equips
de govern”. En aquesta roda de premsa Ada Colau també va manifestar que
liderarà aquesta llista acordada entre les diferents formacions.
És a dir, la
reformulació d’“eleccions primàries” implicava triar no pas persones, sinó “equips”... precuinats des de la direcció i col·locats assenyadament al lloc oportú. Equips? No, un equip: l'equip.
L’alta, receptiva i càlidament acollidora difusió mediàtica
que ha rebut Barcelona €n Comú per part de la premsa pública i privada s’explicita
en la interpretativament generosa notícia que va oferir-ne La Vanguardia. Les primàries eren
allò: triar l’equip, vull dir.
La llista dels
quinze homes i dones candidats o “l’equip” triat fou aquesta: Ada Colau (Guanyem), Gerardo Pisarello
(Guanyem), Laia Ortiz (ICV), Jaume Asens (Procés Constituent, Guanyem i Podem),
Janet Sanz (ICV), Raimundo Viejo (Podem), Gala Pin (Guanyem), Agustí Colom
(ICV), Laura Pérez (Podem), Mercedes Vidal (EUiA), Josep Maria Montaner
(Guanyem), Eloy Badia (Guanyem), Josep Bel (Procés Constituent), Marta Verdejo
(ICV) i Berta Sureda (Guanyem). Candidats? Guanyadores, guanyadors.
Llistes obertes? No,
nova política. Regeneració, transparència, sostenibilitat. Paga la Caixa. O el Banc SabadellAtlántico. O el Banco Santander, tant se val.
Portem dos anys que et trobes la fotografia de l’Ada Colau en tota mena de mitjans i ara no paren de queixar-se que els critiquen. Si aquesta gent van d’emancipadors cool –ja no hi ha classes socials, només hi ha ciutadania–, és comprensible que no qüestionin el paper de la premsa dins les societats capitalistes, o la invisibilització mediàtica de la CUP o el silenciament de les causes de l’apocalipsi social de cada dia. No els he sentit queixar-se, però, per no haver dut a terme les eleccions a través de llistes obertes.
A escala personal, segur que són bellíssimes persones: educades, respectuoses, amables, dialogants, simpàtiques, sensibles, cultes, i molt i molt solidàries al lloc de feina. A escala política mala bava, com les forces malignes reencarnades. A propòsit d’això: l’assassí en sèrie sol ser el veí modèlic de la comunitat. En fi, necessito fer vacances... a Qatar potser. I si m’hi trobo la Mare de Déu tardana alcaldable i el seu marit jugant al Monopoly amb el Sandro Rosell –el paio aquell que presidia el Barça i que hom va començar a olorar-ne tant de detritus que va plegar de cop i volta–, així com qui no vol la cosa? Ei, Ada, i per què no “Qatar €n Comú”? Allà també en va ple de ciutadans!
Si voleu que aquesta cantarella distorsionada com la musiqueta de les rifes postfranquistes de la grossa de Nadal perduri, voteu el PentaGrup Municipal 1979-2015 (PSC-ICV/EUiA/Bcn €n Comú-ERC-CiU-PP), o, què coi, voteu la Fada del FotoShop! Si voleu autèntica vida col·lectiva, doneu 25 regidors a la CUP de Barcelona i organitzeu assemblees a cada barri. No 3 miserables regidors, sinó 25, 30, 40, i assemblees a dojo –ai, la por de la llibertat que deia el Fromm!–. I llavors començarem a debatre de debò sobre política. Mmm...
Post Scriptum II: Una de les raons per les quals m’exaspera la falsa buidor del discurseig barat del comú, tan en voga entre postmodernets narcisistes i amants de figurar sempre on sigui, és per la profunda càrrega anticol·lectivista que implica. Els combats de la classe treballadora a les societats contemporànies, començant per la catalana, són el fruit d’una assumpció conscient per part dels seus mateixos protagonistes del col·lectivisme com a eina i com a principi explicatiu del sentit mateix de l’articulació dels habitants de la subalternitat. El col·lectivisme remet a l’heterogeneïtat social, a la solidaritat i la reciprocitat de classe, a la lluita de classes. Tanta referència a la ciutadania i al comú serveixen l’objectiu d’invisibilitzar que als Països Catalans la imposició colonial, el patriarcat i l’explotació econòmica esdevenen el marc social a través del qual rius de gent, de dotzenes i dotzenes de milers de persones, que treballen per sous miserables i que tiren endavant barrejant-se amb persones nascudes aquí, no disposen ni de la condició jurídica de persones nacionalitzades ni dels mateixos drets que nosaltres. Cada cop que algun polític utilitza el penós terme de ciutadania, penso en els esclaus de la Grècia clàssica i en els sense papers moderns dels nostres barris. On hi ha ciutadans hi ha esclaus. I obvieu discursejos republicanistes del XVIII.
Post Scriptum III: Que un projecte que advoca per la suposada participació col·lectiva redueixi la seva lluita política al màrqueting, i que sa campanya electoral consisteixi a esbombar la cara d’una sola persona arreu, a la butlleta electoral i tot, reflecteix el cinisme profund que el guia: demagògic personalisme populista. Que un projecte organitzat i desenvolupat de dalt cap a baix, aristocràticament, invoqui la bona fe de la gent treballadora és un insult. Això, que succeeix amb Barcelona €n Comú, situa aquesta candidatura a l’alçada del PentaGrup Municipal 1979-2015: és a dir, a les clavegueres de la societat burgesa. Com a marca blanca d’ICV-EUiA, a què podien aspirar sinó a això? Trobar-te la fotografia de la Colau fins a... les clavegueres.
I quina campanya, com corren els duros, nois... Sembleu CiU, el PSC, ERC, tota la resta... Trinco-trinco. Guanyem. Això sí, ompliu les bústies de correu amb missatges adreçats a persones joves i grans amb ingressos, sous i pensions de merda perquè us paguin la campanya. Com tots els partits que deveu milionades a la Caixa, no teniu vergonya.
Portem dos anys que et trobes la fotografia de l’Ada Colau en tota mena de mitjans i ara no paren de queixar-se que els critiquen. Si aquesta gent van d’emancipadors cool –ja no hi ha classes socials, només hi ha ciutadania–, és comprensible que no qüestionin el paper de la premsa dins les societats capitalistes, o la invisibilització mediàtica de la CUP o el silenciament de les causes de l’apocalipsi social de cada dia. No els he sentit queixar-se, però, per no haver dut a terme les eleccions a través de llistes obertes.
A escala personal, segur que són bellíssimes persones: educades, respectuoses, amables, dialogants, simpàtiques, sensibles, cultes, i molt i molt solidàries al lloc de feina. A escala política mala bava, com les forces malignes reencarnades. A propòsit d’això: l’assassí en sèrie sol ser el veí modèlic de la comunitat. En fi, necessito fer vacances... a Qatar potser. I si m’hi trobo la Mare de Déu tardana alcaldable i el seu marit jugant al Monopoly amb el Sandro Rosell –el paio aquell que presidia el Barça i que hom va començar a olorar-ne tant de detritus que va plegar de cop i volta–, així com qui no vol la cosa? Ei, Ada, i per què no “Qatar €n Comú”? Allà també en va ple de ciutadans!
Si voleu que aquesta cantarella distorsionada com la musiqueta de les rifes postfranquistes de la grossa de Nadal perduri, voteu el PentaGrup Municipal 1979-2015 (PSC-ICV/EUiA/Bcn €n Comú-ERC-CiU-PP), o, què coi, voteu la Fada del FotoShop! Si voleu autèntica vida col·lectiva, doneu 25 regidors a la CUP de Barcelona i organitzeu assemblees a cada barri. No 3 miserables regidors, sinó 25, 30, 40, i assemblees a dojo –ai, la por de la llibertat que deia el Fromm!–. I llavors començarem a debatre de debò sobre política. Mmm...
***
Post Scriptum: En Josep Maria Montaner (núm. 11 a la llista, per Guanyem) fou un dels assistents a la reunió convocada per en Ricard Gomà amb la Colau, l’Asens i altra gent a la tardor del 2010
[ (3) Impostura €n Comú (Gomà i
Colau, junts el 2010... ]. Post Scriptum II: Una de les raons per les quals m’exaspera la falsa buidor del discurseig barat del comú, tan en voga entre postmodernets narcisistes i amants de figurar sempre on sigui, és per la profunda càrrega anticol·lectivista que implica. Els combats de la classe treballadora a les societats contemporànies, començant per la catalana, són el fruit d’una assumpció conscient per part dels seus mateixos protagonistes del col·lectivisme com a eina i com a principi explicatiu del sentit mateix de l’articulació dels habitants de la subalternitat. El col·lectivisme remet a l’heterogeneïtat social, a la solidaritat i la reciprocitat de classe, a la lluita de classes. Tanta referència a la ciutadania i al comú serveixen l’objectiu d’invisibilitzar que als Països Catalans la imposició colonial, el patriarcat i l’explotació econòmica esdevenen el marc social a través del qual rius de gent, de dotzenes i dotzenes de milers de persones, que treballen per sous miserables i que tiren endavant barrejant-se amb persones nascudes aquí, no disposen ni de la condició jurídica de persones nacionalitzades ni dels mateixos drets que nosaltres. Cada cop que algun polític utilitza el penós terme de ciutadania, penso en els esclaus de la Grècia clàssica i en els sense papers moderns dels nostres barris. On hi ha ciutadans hi ha esclaus. I obvieu discursejos republicanistes del XVIII.
Post Scriptum III: Que un projecte que advoca per la suposada participació col·lectiva redueixi la seva lluita política al màrqueting, i que sa campanya electoral consisteixi a esbombar la cara d’una sola persona arreu, a la butlleta electoral i tot, reflecteix el cinisme profund que el guia: demagògic personalisme populista. Que un projecte organitzat i desenvolupat de dalt cap a baix, aristocràticament, invoqui la bona fe de la gent treballadora és un insult. Això, que succeeix amb Barcelona €n Comú, situa aquesta candidatura a l’alçada del PentaGrup Municipal 1979-2015: és a dir, a les clavegueres de la societat burgesa. Com a marca blanca d’ICV-EUiA, a què podien aspirar sinó a això? Trobar-te la fotografia de la Colau fins a... les clavegueres.
I quina campanya, com corren els duros, nois... Sembleu CiU, el PSC, ERC, tota la resta... Trinco-trinco. Guanyem. Això sí, ompliu les bústies de correu amb missatges adreçats a persones joves i grans amb ingressos, sous i pensions de merda perquè us paguin la campanya. Com tots els partits que deveu milionades a la Caixa, no teniu vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada