divendres, 22 de maig del 2015

24M: Vot útil / Vot inútil (Respecte a què?)


24M: VOT ÚTIL / VOT INÚTIL
(RESPECTE A QUÈ?)

Abraonar-se de cap a la manera prometeica, un cop i un altre, contra les pràctiques i les representacions de les institucions públiques i contra les grans estructures polítiques –i sindicals (ens hi referirem a les pròximes setmanes)– no és tasca habitual per a la majoria de gent. Al llarg d’aquest maig calorós he mirat de proveir arguments i recordar fets per contrabalançar el que interpreto com l’intent de perpetuar l’estat de les coses a Barcelona. Ho he fet, de vegades, amb un sarcasme despietat, i m’he centrat a situar el paper de Barcelona €n Comú com a encarnació paradigmàtica d’un projecte polític decididament continuista i legitimador de l’ordre social establert nascut i crescut a l’empara de la cultura política i dels poders econòmics del tardofranquisme.

D’entrada, lamento la manca de respostes i de rèpliques polítiques als raonaments que he anat desenvolupant. Venim de segles de cultura política totalitarista, i des de la fi dels anys setanta no s’ha aprofundit de cap manera la interiorització col·lectiva del debat dialèctic com a referent de les pràctiques i les discussions polítiques. Però, alhora, també agraeixo que en aquestes setmanes sols he rebut un insult personal al facebook i un altre al twitter i –siguin quins siguin els motius perquè això hagi estat així– considero just fer-ho saber a tothom.

Si es repassen els textos que antecediren la sèrie “Impostura €n Comú” i, a continuació, les 13 entrades que la componen, s’hi trobaran els motius pels quals situo el projecte de Barcelona €n Comú –en qualitat de marca blanca d’ICV-EUiA– com un intent per resoldre la supervivència econòmica d’aquesta estructura clientelar davant d’uns deutes bancaris d’entre 9 i 14 milions € (ni ells ni la resta de partits ens han informat de l’estat dels deutes respectius). Que això és extensible a la resta de membres del PentaGrup Municipal 1979-2015 (CiU-ERC-PP-PSC) no pot qüestionar-se, i aquesta servitud bancària significa un primer pas, fonamental, al moment de donar o no credibilitat a qualsevol projecte de ciutat. La CUP no deu res a cap banc: som lliures. Compareu les campanyes electorals, la diferència abissal, descomunal, de mitjans que s’hi han esmerçat i us adonareu de qui ve dels carrers i de qui remet als carrers mentre oculta les vergonyes.

Ahir en Jordi Borja –l’única persona de l’antiga direcció del PSUC al final dels setanta i els vuitanta que va tenir la decència d’acudir al funeral del meu pare (militant del PSUC des del 1954) al setembre del 2013 (ho faig públic avui, Jordi, per agrair-t’ho)– comentava en cercles propers que la CUP hauria de retirar la seva candidatura a Barcelona a fi que guanyés Barcelona €n Comú. Per mi, aquesta diguem-ne genialitat exemplifica el tancament endogàmic a què la llarga transició ha conduït tanta gent amb poder, reclosa en torres d’ivori i fora de qualsevol connexió amb el món real.

I el món real té a veure amb les conseqüències nefastes que en el decurs d’una generació sencera hem patit i que als últims anys ens estan fent pagar d’una manera implacable, fins a uns extrems insuportables: només la desmobilització i la despolitització viscudes permeten entendre la facilitat amb què s’ha produït aquesta intensificació de la desigualtat, l’empobriment i la repressió del capitalisme en el marc imperial espanyol i francès. A escala barcelonina, des de l’urbanisme fins als models de “cultura”, tot l’espectre d’àmbits de l’experiència col·lectiva han estat reduïts a l’exercici despòtic del poder i de la política burgesa.

Visc i moriré pensant-me com a anarquista i com a independentista i internacionalista. Estimo amb un desesperat dolor el que em van donar ma mare i mon pare: un exemple de vida. I vaig anar a parar a l’esquerra independentista, a la primavera del 2011: des de la meva gent de la Trobada Alternativa de Nou Barris, cap a la CUP primer i cap a la COS tot seguit, fins a l'actualitat amb el grup bonic del Raval i el Gòtic. Hi sóc amb el privilegi de compartir el dia a dia amb tants companys i companyes preciosos, honestos i combativament humils (per si mai les coses anessin mal dades, us ho dic ara a la gent de tots els barris de Barcelona que he conegut: us estimo). Des del Josep Garganté –per la temporada viscuda junts–, i tota la colla de Nou Barris, fins a les persones que he anat coneixent més tardanament. En boca de la meva gent, les paraules socialisme, justícia social, anticapitalisme, independència, llibertat, assemblea, poder popular i emancipació de classe prenen sentit com a model de relacions imperativament necessari per transformar el món.

La majoria de persones té por de la llibertat, arreu. No poden concebre una societat fora de l’ordre del capitalisme, en tots els terrenys. Nosaltres defensem una cosa molt senzilla: transcendir la barbàrie i reorganitzar-ho tot, de cap a peus. No aspirem a regenerar el capitalisme ni la presó imperial en què estem ficats fa segles. I no ens ha de fer vergonya ser granets de sorra en la platja del combat universal. Passat el 24, la CUP continuarà sent als barris, sense alliberats polítics ni sindicals que prediquen el que no practiquen, sense campanyes mediàtiques ni estructures financeres al darrere. Si entrem a  l’Ajuntament, començarem a treure la merda acumulada (milers de càrrecs, dotzenes de milions d’euros, dotzenes d’empreses i consorcis que ningú no fiscalitza), la merda comuna, compartida i alimentada pel PentaGrup Municipal 1979-2015.

Un Ajuntament és el que és, i només el creixement continu de gent autoorganitzada per lluitar ens permetrà, algun dia, construir un poder popular efectiu, des dels barris, per reorganitzar el repartiment del treball i la riquesa. L’infern no es reforma i, com deien els gnòstics de l’inici de l’era cristiana, l’infern és això: l’explotació social, la ignorància i la dominació de les institucions sobre les societats.

Ho he repetit molts cops aquestes setmanes: que tothom faci el que vulgui, però que qui voti sàpiga què vota. Penso en gent de bona fe enganyada per les aparences i els emmascaraments de discursos suposadament d’“esquerres”. Hi ha la utilitat i el sentit de les lluites en el dia a dia de la història, que per mi és la fotografia de dalt de tot, i hi ha això d’aquí a sota. Som prou grandets per fer el que vulguem a l’hora de votar o no (el vot és útil o inútil respecte a alguna cosa). Però, sobretot, ho som per plantejar-nos de fer un cop de mà a la gent que lluita, sense cobrar, l’endemà de les eleccions. Aquest combat demana un esforç titànic i cal persones disposades a compartir militàncies i projectes de lluita. I vida i amistat.

Som els de sempre, sota formes distintes al llarg de la història. Gent lliure: menuts, joves i grans, persones que s’ajunten, antiautoritàries sempre.

Per la llibertat, sempre i arreu, seguem arran.