dijous, 22 de juny del 2017

Ada Colau: Nova política, vell capitalisme


 ADA COLAU: nova política, Vell capitalisme
[EL VIDRE AL COR, 23-IV-2015]
Gerard Horta

Populisme reformista al servei d’una mateixa –d’uns quants mateixos–. Tot va bé, paga la Caixa (ara, però, en diuen crowfunding).

Post Scriptum: he obert aquest blog per dos motius. En primer lloc, per transitar per una fase inicial en què difondré textos no acadèmics publicats a la premsa escrita o digital des dels primers anys noranta (articles d'opinió, ressenyes de llibres, alguns articles inèdits antics i la resta del calaix de sastre). A dos textos per dia ens hi podem estar un parell de mesos, tot i que no és descartable accelerar el procés, reduir el material per penjar i celebrar que l'objectiu de posar idees en circulació ja està en marxa. Suposo que és un dels sentits dels blogs.

En segon terme, aniré publicant textos nous: malgrat que això hauria de començar a succeir cap al juny, la campanya electoral em crida a comentar el que vulgui respecte als partidaris de la segona Transició al No-Res (capitalisme sostenible al servei de la unitat sagrada de l'imperi). Ara com ara, la figura aquesta d'aquí amunt, nascuda uns 2000 anys després de la Mare de Déu, no deixa de ser la cara visible ja no dels qui han estat ben vivint a l'Ajuntament de Barcelona des del 1979 fins ara fent-se passar per esquerranosos (PSUC-ICV-EUiA), a costa de la bona fe i la lluita sota el franquisme de gent com el meu pare Joaquim (militant del PSUC des del 1954 i a la Model el 1965), ma mare Paula (militant de CCOO, deixant-hi la pell per veure com allò esdevenia sindicat groc al servei d'uns privilegiats) –no crec que m'hagi de disculpar per les referències familiars, formen part de la meva experiència immediata– i de tanta i tanta gent anònima del nostre poble –els Països Catalans, agermanats amb la gent digna de tots els pobles del món–, sinó que encarnen una concepció de la política i en alguns casos fins i tot les estratègies d'una classe social que s'ha esmerçat històricament a massacrar políticament i sindicalment la classe treballadora catalana, demobilitzant-la, despolititzant-la, desposseint-la i reprimint-la.

Que després d'aquest cicle infernal iniciat el 1978 anomenat Transacció (Xavi Cañadas) o Segona Restauració Borbònica (Julià de Jódar), n'hi hagi que vulguin perpetuar l'anomenat Cambiazo del 1982 desenvolupat pel PSOE, aprofitant-se de la il·lusió de tanta gent humil... per mi, resulta inqualificable. Tot plegat i com sempre per les quatre cadires dels mandarins, perquè ICV-EUiA retornin a la Caixa els 10 o 12 milions € que els deuen, per perpetuar xarxes clientelars de poder en càrrecs públics i per convertir el malson de la desigualtat estructural i la miserabilització en una experiència col·lectiva inacabable. Ni el model de relacions socials capitalistes és regenerable, ni la corrupció n'és la dimensió més fosca.

Explicaré el perquè de la nàusea que em provoquen i fins a quin grau els considero enemics de classe. I seré implacable: sóc un astronauta lliure, per això la dependència del treball assalariat em fa concebre aquest món des de l'alteritat més extrema, i per això em veig impel·lit a dur escafandra. No considero aquest ordre de coses com el tipus de normalitat que pugui resultar acceptable per a la majoria d'éssers humans. Si a través d'aquestes paraules jo mateix em desemmascaro, no puc sinó aspirar a desemmascarar el que m'envolta: fins on pugui, i fins on en sigui conscient.