Lévi-Strauss, els mitjans de comunicació i l'antropologia social

Claude Lévi-Strauss (1908-2009).

LÉVI-STRAUSS, ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

I L’ANTROPOLOGIA SOCIAL

[AVUI, 5-V-2005]

Gerard Horta

La invisibilització mediàtica de l’antropologia com a saber i com a disciplina científica, i la incompetència dels poders instituïts a l’hora d’entendre la rellevància de la seva aportació a la comprensió dels processos complexos de les societats i les cultures humanes –enteses com a sistemes de relacions i xarxes de significacions a partir dels vincles entre les representacions i les pràctiques socials (de com simbolitzem i signifiquem la societat a com l’organitzem empíricament en les condicions materials de la vida col·lectiva)–, van ser objecte d’un comentari aquí fa temps (AVUI, 5-VI-2003).

Respecte a l’univers mediàtic, no cal escarrassar-s’hi: la major part del periodisme públic català dels darrers 25 anys ha projectat fins avui mateix el desinterès dels seus professionals per qualsevol raonament intemperant que demani més de deu minuts mal comptats d’espai radiofònic, televisiu o escrit: tòpics, ignorància, vacuïtat, prejudicis, superficialitzacions i literalitzacions esdevenen els màxims referents de massa professionals entestats a concebre les audiències en qualitat de subjectes imbècils intel·lectualment passius, incapaços de poder pensar més enllà del que raona un periodista de moda o un opinaire aplicat. Quant als polítics professionals, a més de mantenir la manca absoluta de suport a l’antropologia escrita en català, obvien sistemàticament l’aportació de la recerca i el coneixement antropològics –en la reflexió i en el treball de camp– en la mesura que els solen complicar les coses, atesa la necessitat de l’antropòleg de situar qualsevol fenomen social amb relació als fenòmens socials que l’envolten: en un món conflictiu, el relativisme antropològic entès com la constatació de la diversitat humana de possibilitats d’organitzar-se socialment i de construir-se simbòlicament des de la varietat d’esquemes explicatius, i també la denúncia dels processos de segregació, marginació, discriminació i de dominació contemporanis, sovint impliquen un qüestionament de les pràctiques classistes i etnocentristes dels poders polítics, econòmics i culturals.

Els discursejos banals

Com més s’estenen els discursejos banals i banalitzadors sobre la interculturalitat i el multiculturalisme, com més s’eleva reiteradament, fins a l’extenuació, la presència d’aquells personatges que des d’altres camps graponegen amb una frivolitat desacomplexada i insubstancial conceptes que han estat centrals en l’antropologia des del segle XIX –com ara el de cultura– a fi de dissoldre’ls en la nul·litat intel·lectual més absoluta, més s’escup l’antropologia cap al camp de les ciències ocultes. En definitiva, per a què poden servir els centenars de milers d’estudis antropològics desenvolupats als darrers 150 anys sobre les societats i cultures d’aquest planeta? A Catalunya, per res: n’és aclaridor, a propòsit d’això, l’espai que ocupa l’antropologia social als textos escolars de secundària i batxillerat –cap, nul, zero a l’esquerra–. Tant se val que totes les alteritats possibles aflorin a Occident mateix, ni que l’heterogeneïtat esclatant de les societats humanes desafiï des de racionalitats múltiples qualsevol procés econòmic o cultural de mundialització. Les pitjors dimensions de l’evolucionisme del XIX –la consideració de la societat occidental blanca com a culminació de l’únic model possible de progrés de la humanitat– són ben presents, encara, en els àmbits mencionats, obstinats a folkloritzar i fossilitzar les construccions socioculturals classificades com a diferències –i que al capdavall no són sinó el resultat d’un procés previ de diferenciació social des d'una posició de poder fonamentada en segles de jerarquització i explotació colonial–, i a negar els principis dinàmics recurrents i inherents de tota societat.

Premi Internacional Catalunya

Els mitjans de comunicació, prou ensinistrats a equiparar les representacions institucionals del món amb el món mateix, només podien dedicar quatre ratlles a l’antropologia perquè Lévi-Strauss ha rebut el Premi Internacional Catalunya. A les imatges que TV3 va oferir dels llibres de Lévi-Strauss en català i castellà, ni tan sols poguérem veure la coberta de la traducció que Martí i Pol féu de Tristos tròpics (Anagrama, 1969, que s’acaba de reeditar) –en català solament veiérem, i gràcies, la que féu d’El pensament salvatge (Edicions 62/Diputació de Barcelona, 1985)–, ni encara menys veiérem cap referència a Raça i història (Edicions 62, 1969) o a De prop i de lluny (Oríon 93, 1990). Dels pel broc gros 24 llibres escrits per Lévi-Strauss, només quatre es troben en català i, naturalment, que n’hi hagi d’exhaurits obligava a aconseguir-ne els exemplars per altres mitjans: bufff, quina feinada! Què importa reconèixer la feina dels qui editaren antropologia en català als anys negres del franquisme i més endavant? D’això en diuen “donar corda al català”.

En una pràctica feta quasi exclusivament de llocs comuns –per als mitjans, amb prou feines existeix en aquest país algun altre poeta que no sigui Martí i Pol–, mancances semblants resulten del tot expressives entorn dels límits i criteris precaris que guien la mal anomenada informació. No és casual: la producció antropològica catalana, històricament la més potent dins el panorama estatal, du més de 25 anys sent bandejada dels mitjans de comunicació: els bunyols de folklòriques nonagenàries parafeixistes, els pets d’actrius i actors de serials televisius, els acudits de les patumetes de fira de les tertúlies polítiques i culturals o un monarca fent-se borilles mereixen més atenció. Així com antropòlegs i antropòlogues del país roden pels cinc continents compartint, fent conèixer i publicant les seves recerques en altres llengües, en canvi les seves publicacions en català i castellà són, per regla general, menystingudes un cop i un altre per l’aparador mediàtic d’aquí.

En conjunt, no s’ha explicat amb cara i ulls què caram ha estat l’obra de Lévi-Strauss: ni els directors ni els caps de les seccions diàries d’Opinió, Societat i Cultura del conjunt de la premsa catalana no han acudit als antropòlegs perquè ens en fessin cinc cèntims. Probablement Lévi-Strauss és el premiat que menys espai mediàtic ha rebut: les televisions i ràdios públiques s’han cobert novament de glòria. Costa concebre un periodisme crític, lliure, delerós d’acumular coneixement i d’aprofundir la comprensió del món, més amb la voluntat d’escoltar i d’aprendre a preguntar-se coses que no d’esbombar respostes i formes interpretatives mastegades deu mil cops. De la infamant presència de caps parlants, ments fràgils i argumentacions lleugeres, de l’aclaparadora i multitudinària repetició d’una buidor conduïda, cada dia, fins a l’extrem anorreador del no-res sempre en voga, de les innumerables apel·lacions suades a la “ciutadania” mentre la “ciutadania” resta exclosa als marges, de tot això difícilment en pot sortir la construcció d’un país en termes mínimament emancipadors perquè es proveeixi a si mateix de bagatges densos amb vista a la reflexió i l’acció socials transformadores.

Si més no, Lévi-Strauss ha rebut un premi a Catalunya. Al cap i a la fi, malgrat tot, la col·lectivitat antropològica catalana continua exercint –rere d’aquest premi– la seva estrambòtica tasca: mostrar els vincles entre les maneres com els humans es pensen i el que fan, entre les maneres com es relacionen i les maneres com se signifiquen, entre com conceben i com e srepresenten l’univers i com organitzen la societat que alhora els organitza. Però, és clar, quin interès pot tenir pensar i repensar el món en un medi social que s’obstina a perpetuar el desdeny del pensament?

Temps feixucs per a una antropologia més viva que mai a casa nostra; qui sap si és per això que continua dempeus. De tanta estranya necessitat silenciosa.