dissabte, 18 de novembre de 2017

17-A: Cadàvers, interrogants i mascarades


17-A: CADÀVERS, INTERROGANTS I mASCARADEs
Gerard Horta

L’estat espanyol i la llibertat de moviments
de l’ex-imam de Ripoll
 Mentre malbaratem el temps observant el dit –el graponer muntatge político-mediàtic del director d’El Periódico, Enric Hernández, contra determinats àmbits d’actuació dels Mossos d’Esquadra– obviem el veritable escàndol que implica el paper de l’estat espanyol amb relació a una de les peces clau dels atemptats del 17-A: l’ex-imam (fins al juny del 2017) de la mesquita de Ripoll Abdelbaki Es Satty, amb una ordre d’expulsió des del 2014 –no executada– arran d’una condemna de quatre anys de presó per tràfic de drogues. A través de Jesús Rodríguez, la Directa difongué (31-VIII-2017) la decisió dels òrgans judicials i policíacs antiterroristes espanyols de mantenir Es Satty en plena llibertat de moviments des del 2007 –llavors Alfredo Pérez Rubalcaba era el ministre d’Interior del govern del PSOE encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero–. “No se ha observado que existiera vinculación con la red de reclutamiento de muyahidines desarticulada”, sostenia l’informe de la Prefectura del Servei d'Informació de la Direcció General de la Guàrdia Civil adreçat al jutge Baltasar Garzón aleshores. En Jesús Rodríguez mateix (30-VIII-2017) explicà la participació d’un inspector de la Brigada Provincial d'Informació (BPI) de Barcelona del Cos Nacional de Policia, amb competències en la captació de confidents (cas #EstatInfiltrat), a la reunió (“Mesa de valoración de la amenaza”) del ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido amb alts comandaments de la “lluita antiterrorista” el 19 d’agost d’enguany. Aquest inspector –sobreanomenat Daniel Sánchez Garcés– digué textualment en una conversa telefònica mantinguda el 10-IV-2016 amb Quim Gimeno (objecte del desig de l’inspector per convertir-lo en confident): “[...] el martes tengo Alemania, tengo un tema con los alemanes y el jueves tengo otro tema con árabes, entonces el lunes es el día que tengo más libre para que yo el miércoles pueda pensar qué le digo a los árabes.” Fins aquí, res que la gent lectora de Directa no sapigueu. Retinguem “alemanes” i “árabes”.

M.A.Ruiz Coll signà un article al mitjà digital ultraespanyolista ok diario (28-VIII-2017) tot incidint en una sèrie d’informacions sobre la conducta dels òrgans de l’estat amb Abdelaki Es Satty, que abans de ser imam de la mesquita de Ripoll ho fou de la mesquita Al Furkan de Vilanova i la Geltrú, considerada pel Ministeri d’Interior espanyol com una de les “més radicals” de l’estat. De l’Operación Chacal i la instrucció del judici oral en queden els documents oficials dels interrogatoris, el contingut dels quals és demolidor com a recull de proves sobre la tasca sostinguda d’Es Satty, amb plena llibertat de circulació. En reproduïm dos fragments (és imprescindible llegir el text sencer de la periodista):
 


 
Com és possible doncs, que el el ministre Zoido afirmi al cap de nou anys que “nada apuntaba que el imán de Ripoll fuera radical”? (Público, 28-VIII-2017). Som davant d’un escenari en què apareixen vinculats els serveis d’intel·ligència espanyols, “Alemania”, “árabes” i l’ex-imam de Ripoll i de Vilanova i la Geltrú. Red Voltaire, mitjà d’informació francès dirigit per Thierry Meyssan, informà (25-VIII-2017) que la mesquita de Ripoll en què Es Satty havia exercit com a imam depèn de la branca siriana de la Germandat Musulmana (un univers que recull innumerables corrents i projectes polítics i socials), implantada a la ciutat alemanya d’Aquisgrà. S’hi afegia: “En tiempos de la guerra fría, el gobierno de la República Federal de Alemania concedió asilo, a solicitud de la CIA, a los miembros sirios de la Hermandad Musulmana que habían participado en el intento de golpe de Estado contra el presidente sirio Hafez el-Assad. Y durante la actual guerra contra Siria, el gobierno de Angela Merkel creó en el ministerio alemán de Exteriores un grupo especial encargado de tratar directamente con la Hermandad Musulmana de Siria.

Podem concebre que el text de Red Voltaire procedia en part de la notícia publicada uns dies abans (20-VIII-2017) per The Global Muslim Brotherhood Daily Watch (editat per Steven Merley, veterà investigador i especialista d’intel·ligència relacionat amb el Departament d’Estat dels EUA: es tracta d’un observatori sobre les activitats a escala global de la Germandat Musulmana –entorn dels vincles de la qual amb els serveis d’intel·ligència occidentals hi ha informació a dojo des de fa dècades–). L’article de The Global Muslim Brotherhood Daily Watch citava una informació de The Washington Post (19-VIII-2017)  per vincular la comunitat islàmica Annour de Ripoll amb la mesquita i, a  continuació, citava un informe de RAND Corporation del 2007 segons el qual “líders de la Unió de Comunitats Islàmiques d'Espanya (UCIDE) –una de les dues federacions que componen la Comissió islàmica d'Espanya reconeguda pel govern– mantenen vincles estrets amb els Germans Musulmanes sirians” (“leaders of the Unión de Comunidades Islámicas de España [Union of Islamic Communities of Spain] (UCIDE) –one of the two federations that compose the government-recognized Islamic Commission of Spain– have close ties with the Syrian Muslim Brotherhood”). És versemblant l’informe de RAND Corporation de fa 10 anys? D’alguna manera, RAND Corporation es pot associar al Departament d’Estat nord-americà i les seves agències de “seguretat”. Un munt inacabable d’agències públiques i privades occidentals mobilitzen bilions d’euros de recursos públics arreu del món, amb centenars de milers de treballadors ocupats en l’univers de l’organització, espionatge, reclutament, ensinistrament, finançament i proveïment d’armes del terrorisme, amb una indústria cinematogràfica i televisiva al darrere que ensinistra culturalment l’audiència global a naturalitzar la “lluita antiterrorista”, i amb una indústria d’armament i “seguretat” que en viu. No conec la gent que sovinteja la mesquita de Ripoll i desconec la credibilitat dels suposats lligams –segons fonts lligades a agències d’espionatge nord-americanes– dels organitzadors de la mesquita amb la branca siriana de la Germandat Musulmana: totes aquestes informacions podrien ser un mitjà per empastifar-los, literalment, davant l’estat espanyol quan fos convenient, convertint-los en bocs expiatoris, estigmatitzant-los col·lectivament i assenyalant-los de nou com a causants del mal? Em limito a exposar distintes informacions que he anat trobant. En qualsevol cas, dubto que tot això que estem narrant aquí tingui res a veure amb la “religió”. Ni els mateixos nois-terroristes de Ripoll havien llegit l’Alcorà...  eren xavals que passaven les tardes al parc. Les raons de la seva adscripció als designis d’acció i als paràmetres conceptuals i ideològics de l’ex-iman de Ripoll disten de ser religioses, més enllà de la manipulació a què tota ideologia religiosa és sotmesa per les instàncies dels poders polítics i econòmics arreu al llarg de la història (de la mateixa manera, com reconegué Friedrich Engels i com historiadors i antropòlegs han analitzat, comprès i demostrat a bastament per a tantes societats al llarg del temps, que la religió es pot instrumentalitzar en termes socialment emancipadors). Fins a cert punt continua sent tabú plantejar les conseqüències socials i culturals del colonialisme occidental passat i present, l’experiència que els desheretats –mal anomenats “immigrants”– de determinades procedències en tenen, el seu paper com a mà d’obra barata a les societats capitalistes occidentals i la vehiculació diversa de l’ampli espectre de conflictes que implica aquesta seva experiència. Reprenent el fil: és molt senzill refer itineraris a través dels ingressos. Els diners deixen rastres de qui paga i de qui cobra.

Sigui com sigui Scott Atran, un antropòleg social nord-americà alhora “analista de seguretat” que fa anys es reuní i tot amb els assessors de seguretat del vice-president dels EUA Dick Cheney a la Casa Blanca, i que ha viscut a Barcelona força anys, afirmà que creu que aquests atacs són “només el principi” (Al Jazeera, 19-VIII-2017). Per això sobta encara més el que a través de mitjans catalans i europeus hem sabut aquests dies: que membres de la cèl·lula de Ripoll viatjaren el 2017 al Marroc, Suïssa, Bèlgica i a França (cinc dies abans de l’atemptat), si bé no apareixen referències sobre Alemanya. No despertaren cap sospita, malgrat que en el cas del viatge a França el ministre d’Interior francès Gérard Collomb transmeté la informació a l’estat espanyol. 

Allò que els cossos policíacs no aclareixen:
afers contextuals, versions refregides i silenciaments a dojo 
Hi ha una pila de qüestions que no han estat aclarides per cap cos policíac, inclosos els Mossos d’Esquadra. D’entrada és complicat arribar a comprendre que s’ocupi una casa a Alcanar –un poble petit– i que es pugui passar desapercebut durant mesos i mesos mentre s’acumulen bombones de butà. Dubto que cap grup de squatters disposés d’aquesta llibertat de moviments i d’emmagatzematge sense que la policia se n’assabentés. Per cert, els testimonis de la primera explosió recollits per TV3 afirmaren que un núvol ataronjat precedí l’explosió (ni blanc, ni negre). No s’entén, tampoc, que havent-hi una infinitat de càmeres a la Rambla –i a la ciutat de Barcelona– no s’hagi fet pública ni una sola imatge de la furgoneta de la Rambla amb el conductor, ocupant o ocupants. A propòsit d’això: els ocupants del cotxe de Cambrils estaven disposats a immolar-se o la topada amb el control dels mossos fou casual?  Els ocupants, ocupant o conductor de la furgoneta de la Rambla, no s’immolen? Per què el responsable de l’atemptat major fuig? Això no té cap sentit, en té ben poc de “religiós”. I no ajuda per res a compondre’s una noció versemblant de tot plegat l’aparició de passaports graciosament trobats en llocs clau, que fins i tot quan es cremen mantenen les dades bàsiques per identificar a qui pertanyen.

Pel que fa a Pau Pérez, resulta sorprenent que a les diligències prèvies 60/2017 de l’acte d’empresonament que signà el jutge Fernando Andreu (22-VIII-2017) no hi hagi ni una sola referència al veí de Vilafranca del Penedès –tan coincidentment a prop de Subirats–. Els Mossos d’Esquadra deixaren ja fa dies al seu timeline de twitter només tres piulades sobre el Pau. Cap esment a la versió policíaca inicial d’acord amb la qual el conductor que fugí del control dels mossos a la Diagonal havia estat assassinat per la seva acció. Era ell? Morí dessagnat? En quines circumstàncies? A quina hora? Ferit per qui? Resulta igualment estranya la línia temporal entre l’abandonament de la furgoneta al Pla de l’Os (cinc i escaig de la tarda), el suposat segrest del cotxe de Pau Pérez a la Zona Universitària (sis i escaig), la relativament senzilla superació del control policíac de la Diagonal (cap a les set de la tarda, amb atropellament d’una mossa inclòs) i la troballa del cotxe a Sant Just Desvern (cap a un quart i mig de vuit). Què succeeix entre el segrest de Pau Pérez i la superació del control just a la vora?  I entre la superació del control i la troballa del cotxe a Desvern?

En el cas de Cambrils, no sabem res de res sobre com i per què una sol agent dels mossos assassinà a trets quatre presumptes terroristes. El canal televisiu públic 3/24 difongué els testimonis de vianants de Cambrils que afirmaren davant la càmera, a la mateixa matinada del 17 al 18 d’agost, que els terroristes duien ampolles d’aigua buides lligades amb cinta aïllant: ells se n’adonaren en molt pocs segons. Les instruccions de la direcció dels Mossos d’Esquadra als seus agents eren de tirar a matar? El mateix canal difongué les imatges de l’assassinat del cinquè ocupant del cotxe de Cambrils a la matinada del 18-VIII-2017: rebé deu trets, fou rematat. Hi havia cap interès a mantenir amb vida un informant d’una cèl·lula organitzada gihadista implicat en els atemptats? Això contrasta amb l’acció de la policia finlandesa el 19 d’agost: un diguem-ne gihadista que assassinà dos vianants fou neutralitzat amb un tret al genoll. Per què aquesta diferència? Desconeixem si els agents dels mossos reberen instruccions de disparar a matar, o si això forma d’una cultura adquirida als centres d’instrucció, o bé té a veure, senzillament, amb els serials nord-americans de “lluita antiterrorista” que omplen les programacions televisives.

Més interrogants. Per què el proveïdor de bombones de butà a la cèl·lula, identificat i detingut per la policia marroquina (El Periódico, 29-VIII-2017), és alliberat després de la visita de la reunió del ministre d’Interior espanyol Juan Ignacio Zoido, a Rabat, amb el seu homòleg marroquí Abdelouafi Laftit (NacióTarragona, 30-VIII-2017)? Com és possible que qui reconeix Younes Abouyaaqoub a Subirats sigui una experta fesonomista...? anònima, és clar, i després de la topada del fugitiu amb un veí imprevist per al terrorista –el qual acudí a una casa concreta de la qual fugí, ja que qui esperava trobar ja no hi vivia–, un veí segons el qual el jove parecía que iba medio drogado o medio borracho (El País, 22-VIII-2017). Això ho relata Agustín A., que fou qui suposadament trucà  a la policia i qui reproduí per a la premsa les paraules del nou veí. Un altre punt fonamental rau que Agustín A. afirma queYo no vi nada, pero llamé y les expliqué con detalle lo que mi vecino había visto. Era un chico con pantalón oscuro, camisa azul marino y unas zapatillas negras con suela blanca.” On amagava, aleshores, Younes Abouyaaqoub el cinturó dexplosius que els mossos sostenen que duia? I si sols era una amenaça, no hi havia contacte visual per adonar-sen que no en portava però sí que nhi havia per disparar a matar? (Afegim-hi que avui dia fan molta més feina els localitzadors de xips a través de satèl·lits.) Tornem-hi, doncs: un home encerclat en una vinya no pot ser detingut amb vida? Qui fou la persona que fotografià el cadàver de Younes Abouyaaqoub i que en difongué la imatge per les xarxes? Era un avís tranquil·litzador adreçat a algú en concret? Hi ha qui treballa per al CNI dins els mossos? On és el tècnic en explosius de la cèl·lula? Qui llogà una cambra per a dues persones per a un hostal de Vilafranca per a després de l’atemptat, com assenyalava algun mitjà? Qui eren aquestes dues persones? El muntatge d’Exeintel –qüestionat immediatament per VilaWeb (25-VIII-2017)– estava encaminat a conformar la percepció que, en efecte, el cap i responsable absolut de la cèl·lula gihadista era Younes Abouyaaqoub, assassinat a Subirats? Obeiria, doncs, l’acció d’Exeintel a una mera operació de camuflatge dels veritables responsables?


Militaritzar la societat global 
El 17 d’agost vam iniciar una sèrie de piulades respecte als interrogants que ens anaven apareixent fent esment a l’excel·lent llibre de Naomi Klein The shock doctrine (2007) sobre la instrumentalització de la por com una eina de control i repressió social a través de la militarització dels conflictes. L’atemptat de la Rambla, si s’hagués produït com se suposa que estava previst, hauria implicat inqüestionablement passar d’Alerta 4 a 5 i fer sortir l’exèrcit als carrers de Catalunya. A la matinada del 18 al 19 d’agost, hores abans de la reunió de la Junta de seguretat que havia de decidir-ho, la vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría maldà per obtenir el suport del PSOE sense, a la fi, èxit (VilaWeb, 20-VIII-2017). Falses banderes, operacions negres, encavalcaments d’interessos, emmascaraments generalitzats, una guerra bruta rere la qual queden les víctimes: una pila de vianants i una colla de xavals catalans de classe baixa sense futur esdevinguts assassins, carn de canó de poders que no albirem ni tan sols a concebre. Amb la caiguda del bloc soviètic, el capitalisme global havia d’engrandir fins a l’impensable un monstre malèvol d’abast universal: heus aquí el terrorisme. No esperem que els polítics i els periodistes de pensament benestant se’n facin gaires preguntes, del que ha passat. Durant dècades hem assistit, sense escarafalls mediàtics ni governamentals, als atemptats de falsa bandera a Europa de l’OTAN a través de la xarxa Gladio.

D’altra banda, una conseqüència immediata d’aquests esdeveniments ha consistit a esbombar per part d’alts responsables educatius i policíacs del govern de la Generalitat de Catalunya la necessitat d’aprofundir i estendre l’aplicació del PRODERAI (Procediment de Detecció de da Radicalització Islamista) al conjunt treballadors de l’educació pública en el marc d’una operació estructural i sistematitzada de cacera de bruixes entre l’alumnat. Això succeeix invocant-hi un concepte magrejat amb obscenitat per significar el que calgui, sempre amb connotacions repressives: “radicalització”. D’un dels millors informes que podem llegir actualment a Europa sobre els problemes que aquest enfocament implica us en passo l’enllaç, es tracta d’“Algunes anotacions sobre el PRODERAI (Procediment de Detecció de la Radicalització Islamista) i les perspectives actuarials a l’entorn de la `radicalització´”, a cura del company antropòleg de la Universitat de Barcelona i del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials (GRECS), Alberto López Bargados. Si encara queda algun acadèmic, polític, expert, tertulià, periodista o director d’institut amb una certa noció del que és la vergonya els prego que el llegeixin abans d’escampar la utilització del terme maleït. (Vaig penjar-ne la versió completa a l’abril del 2017, després que la Directa en pengés un resum el 27-III-2017: que jo sàpiga, El vidre al cor continua sent l’únic lloc en què apareix el text sencer.)


Concloc amb les reflexions de Talal Asad, professor d’antropologia a Nova York. Per ell, a Occident hi ha la percepció que la vida humana té un valor de canvi diferent en el mercat de la mort que està present en la relació entre societats “civilitzades” i societats “incivilitzades”, i que aquesta percepció dominant resulta completament necessària a l’hora de mantenir un ordre global jeràrquic: “[...] la muerte de personas pobres en el mundo no importa tanto como la muerte de personas en sociedades adineradas. Por cuanto que esto se dice y por cuanto que se actúa en base a esta creencia, las pautas del vivir y el morir en el mundo se ven afectadas” (Sobre el terrorismeo suïcida, 2008). Però podem pensar que també la mort dels pobres a Occident és una mort infravalorada. Talal Asad, que ha estudiat durant anys l’univers de l’Islam –tan heterogeni i amb projectes socials antagònics com el del cristianisme–, sosté que davant de les dues grans posicions dintre dels discursos dominants sobre l’anomenat “terrorisme suïcida” –per un cantó, la defensa del terrorisme suïcida com una arma des afeblits; i, per l’altre cantó, la seva denúncia com una forma de “salvatgisme islàmic”–, davant d’això ell proposa que “en vez de recurrir al dictamen moral, sobre la base de dualidades tajantemente deslindadas, examinemos críticamente el papel que desempeñan el matar y el morir en la política secular moderna, de tal modo que la `guerra´ (incluida la guerra `justa´) no sea contemplada como una forma privilegiada de violencia de motivación política, y el terrorismo (incluido el `terrorismo suicida´) no sea contemplado como tan claramente diferenciable de ella. Lo que importa es cómo esta dualidad que se ha forjado permite a la gente vivir y dejar que se viva, o morir y dejar que se muera” (Asad, 2008).

Terrorisme. D’estats?
  

dilluns, 13 de novembre de 2017

Amor, odi i lluita de classes. Llorens i Jordana o la cultura com a camp de combat


Amor, odi i lluita de classes:
Llorens i Jordana
o la cultura com a camp de combat
[LA BEN NASCUDA.
RÈPLICA A “LA BEN PLANTADA” DE XÈNIUS,
DE RODOLF LLORENS, A CURA DE JOAN CUSCÓ, 2005]
Gerard Horta

Som davant de la reedició d’un llibre que s’erigeix com un autèntic homenatge a la dona treballadora catalana, i, a través d’ella, a la vida en llibertat: un llibre immens, vigorós, brillant, deliciós, un llibre commovedor, culte, poderosíssim, humil, irònic, rebel i captivador –del començament al final–, un llibre que estaborneix els sentits de tanta energia i puixança intel·lectual i sensible, un llibre l’entrada al qual, per l’immerescut privilegi que se m’ofereix de presentar-lo, demana fer-ne abans de res un parell de consideracions.

El reconeixement de Vilafranca del Penedès a la lluita dels qui es comprometeren amb  la llibertat durant la Guerra Civil i la inacabable Postguerra, i d’aquells forçats a l’exili, per fortuna no ve d’ara. Rodolf Llorens i Jordana forma part de la memòria col·lectiva de Vilafranca: hi fou homenatjat en vida i les diverses iniciatives que des d’àmbits institucionals i no institucionals s’hi han dut a terme abracen des d’homenatges simbòlics –com ara el nom d’un carrer o la citació d’un text de Llorens al monument a Lluís Companys–, fins a la difusió d’articles, entrevistes, la reedició mateixa de Com són i com han estat els catalans (1998 [1968]), i la realització de conferències i trobades sobre el filòsof català. Es tracta d’iniciatives que no han transcendit mediàticament l’àmbit local i que no han tingut continuïtat en institucions públiques de major abast, jerarquia i mitjans.

Al moment en què Edicions Andana, amb el suport de l’Ajuntament de Vilafranca –cosa que honora els uns i els altres–, decidí reeditar la versió original de La ben nascuda (Edicions Avant, Vilafranca del Penedès, 1937), acudí al filòsof i musicòleg Joan Cuscó i Clarasó arran de la tasca que aquest va emprendre un temps enrere per recuperar i posar al nostre abast l’obra de Llorens i Jordana. N’és especialment recomanable, a tall introductori, el primer fruit de la seva labor: Rodolf Llorens i Jordana (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002). Les condicions en què Cuscó i tants altres ciutadans del nostre país estan duent a terme tants rescats –si no és que, al capdavall, és a nosaltres mateixos que ens rescatem– no obsten de cap manera per reconèixer-ne –si més no, en casos com el que ens ocupa– el sentit i la profunditat, en oposició a una manca de mitjans crònica quant al finançament i el suport d’investigacions semblants –inclòs el terreny de l’edició– dins les humanitats i les ciències socials, per part de la majoria d’institucions públiques catalanes.

 
En general, la Transacció cap al postfranquisme patida des del 1977 no ha fet més que consagrar al silenciament i l’oblit –bàsicament, a partir dels darrers anys de la dècada dels vuitanta– el coneixement de figures i obres mestres com aquesta de Llorens i Jordana. Les raons tindrien a veure, pel cap baix, amb dos processos aberrants en què les excepcions han estat poques: el de la mesquinesa, l’estupidització, la mala fe i la ignorància generalitzades de la major part d’individus associats professionalment als camps de la “cultura” com a expressió socialment revalorada –sovint, i malauradament, des d’una suposada “esquerra”–: consellers de cultura d’institucions municipals, provincials, nacionals i estatals, gestors culturals, responsables polítics de sectorials de cultura de partits i sindicats, periodistes del ram i paràsits tertulians de mitjans públics i privats, etc.; i, per un altre cantó, el del classisme i el tantsemenfotisme viscerals d’aquells que en l’esfera de l’ensenyament escolar i universitari o no s’han preocupat de conèixer l’obra de Llorens i Jordana o bé aquesta els ha resultat conflictiva pels seus postulats clarament transformadors.

La indomable fúria crítica de Llorens a l’hora d’argumentar la denúncia de l’alienació i les instrumentalitzacions perverses de les construccions de determinades imatges del país, el capitalisme, el feixisme i l’stalinisme, i, a més, la percepció –en tornar de l’exili– rotundament crítica de Llorens respecte als primers anys de la Transacció, abans del seu traspàs el 1985, esdevindrien en el millor dels casos uns factors substancials per comprendre aquesta injustificable marginació al cap de vint anys de la seva mort –de la qual cosa ja es feia ressò Enric Casasses el 1998–. Del XIX a la fi del XX, la contemporaneïtat heterogènia, viva i complexa del nostre país a través de persones i obres tan diverses com les de Josep Robreño, Josep-Narcís Roca i Fereras, Nogueres Oller, Felip Cortiella, Emili Guanyavents, la nissaga dels Millà en les edicions teatrals, Juli Vallmitjana, Francesc Pujols, i tants i tants altres, ens ha estat escandalosament escamotejada. “Gràcies, Senyors!”, cantaria l’Ovidi Montllor. Res de nou.

Doncs bé, persistint en la classe d’esforços individuals que al cap i a la fi acaben encarnant les continuïtats de fils de pensament i de compromisos vitals des de perspectives polítiques alliberadores –sense els quals no s’explicarien ni les conquestes socials ni els privilegis de milers d’ineptes de tota mena que han resolt les seves necessitats materials aprofitant-se dels qui agosaradament plantaren cara–, Cuscó ens presenta aquesta imprescindible i hiperactual reedició de La ben nascuda, tot just enllestida originalment al desembre del 1936, quan Catalunya esbombava davant del món no sols la necessitat imperativa de la revolució, sinó les possibilitats reals de dur-la a terme en una societat industrialitzada –allà on l’emancipació nacional apareix lligada inextricablement a la transformació de l’estructura social i als modes de percebre la vida col·lectiva (i, per tant, individual), o sigui, lligada a com un grup social se situa en el món més enllà de les vicissituds terrorífiques de la història–. El pensament, aquí, en tot temps i a tot arreu, arrela socialment, més enllà de dispositius classificatoris que s’entestin a enquibir al camp de la biologia tantes conductes humanes: les construccions simbòliques, les estructures socials i els sistemes de relacions avancen entrellaçats –no necessàriament en harmonia–, i sabem i tot fins a quin punt la càrrega genètica és modificada per les condicions dinàmiques dels entorns socioculturals.

Entenem la cultura com tot allò que els humans tenen al seu abast, en qualitat de tecnologies ideals i materials, per representar el món, organitzar models de relacions socials i articular les relacions de les societats mateixes amb aquesta categoria canviant que anomenem “naturalesa”, la qual –no podria ser altrament– és el fruit de simbolitzacions i construccions múltiples. Aquesta construcció és conflictiva, i la cultura apareix com un procés perpètuament dinàmic d’experiència i de valoració total de la vida i la societat. És en aquest sentit que la trajectòria de Rodolf Llorens i Jordana s’insereix en el curs de les cristal·litzacions més clarament avançades –en el curs del temps de la Catalunya del segle XX– respecte als projectes socials, polítics, econòmics i vitals implícits en tot model cultural. Dit d’una altra manera, i a l’escala dels contextos que han antecedit el present de la societat catalana i que expliquen la trajectòria de Llorens i Jordana: tot projecte cultural significa explícitament o implícitament una concepció de les relacions socials. Per això, com a persona pensadora amb consciència de formar part d’un poble doblement oprimit, Llorens afirma que “No hi ha pertinença sense solidaritat”.

 
Per ventura caldria plantejar-nos si certament La ben nascuda, genial  troballa de l’esperit, respon en última instància a la voluntat llorensiana de capgirar La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors publicada el 1911 i reeditada el 1936 mateix, com contextualitza més endavant Cuscó: potser podríem veure en l’apel·lació a La Ben Plantada un pretext merament formal a què s’acudeix justament per les dimensions que pren l’obra de D’Ors. Dit altrament, potser no seria del tot just concebre La ben nascuda com l’apèndix passiu, malgrat que funcioni d’entrada com a rèplica, d’un model rebatut de país, de dona, de societat que lloava les virtuts de la burgesia industrial barcelonesa. Llorens beu d’un procés dinàmic que es projecta en l’obra de Josep Robreño i, representativament, en la de la pedagoga i sindicalista Isabel Vilà, la Isabel de les cinc hores que ens rescataren per a la memòria col·lectiva Toni Strubell i Trueta i Francesc Ferrer i Gironès: “Com és possible que el poble català conegui i admiri la vida de Cambó i desconegui del tot la vida i la història  d’Isabel Vilà?”, es preguntava Carles Rahola. Rahola fou afusellat per les tropes feixistes espanyoles insurrectes quinze dies després que ocupessin Girona. Les mateixes tropes a què Eugeni d’Ors i Francesc Cambó donaren suport. Aleshores, la ciutat ideal de La Ben Plantada es deia Burgos. Perquè la burgesia regionalista catalana, l’església catòlica i els grans hisendats rurals, no fos cas que ens n’oblidéssim, van donar suport al feixisme espanyolista: durant la Guerra Civil i durant la terrible Dictadura. Aquests sectors socials eren els mateixos que havien estat absents del Primer Congrés Catalanista del 1880, configurat pels actors del catalanisme progressista, laïcista, racionalista, modernitzador i regenerador, o sigui transformador, del XIX, encarnat en Valentí Almirall i el moviment aplegat entorn del primer diari en català, el Diari Català. En aquell “Primer Congrés Catalanista” del 1880, amb més de 850 inscrits, hi eren Gener, Llanas, Calvet, Ubach, Vidal, Lostau, Martí i Julià, Arús, i els literats “Pitarra”, Aldavert, Roure, entre molts altres, amb anarquistes com Eudald Canibell que formaven part del comitè organitzador.

Quan Carles Pi i Sunyer, dins L’aptitud econòmica de Catalunya (2 vols., 1926-1929, tan bellament reivindicat per Ricard Vinyes a La presència ignorada [Edicions 62, Barcelona, 1989]) cloïa en el terreny de la rauxa l’acció d’una burgesia explotadora, miserabilitzadora i criminal –la mateixa que a la dècada dels anys deu i els primers vint organitzà l’assassinat de més de 500 treballadors i advocats sindicalistes–, Pi estava afirmant aquest altre model de relacions socials i d’experiència de la vida que Llorens fa seu en seguir Turró. Aquí, el seny manifesta la racionalitat extrema d’un avenç social de gran magnitud, com un veritable pas endavant en la reconstrucció del país sota morfologies que servissin les necessitats de la majoria social: heus ací el fonament referencial.

Per això resulten especialment remarcables les precisions de Cuscó quant a l’evolució gradual de La ben nascuda en les successives reedicions –les quals, en un país normal (si és que hi ha res de normal en la història humana que no siguin les construccions socials de la “normalitat”), s’efectuarien ja, no demà passat ni l’altre, i amb tots els suports institucionals i mediàtics–: Llorens, de la mà de Spinoza, de Marx i Engels, de Guayau (introductor del concepte d’anòmia amb què Durkheim obria la porta a les escletxes per a la transformació social més enllà del domini que les representacions col·lectives operen sobre les consciències), i de Ramon Turró mateix, entre tants altres, evoluciona, aprofundeix i s’engrandeix amb fonts de reflexió massa potents per restar-hi estàtic. No per salvar el país, la humanitat ni res: per salvar la seva pròpia pell des de la seva consciència i la seva pràctica de ser en el món (començament de tots els començaments, que escriu en Casasses recuperant Llull). Llorens, mentre va viure, va combatre, i com!!! Ell, com nosaltres, som els dipositaris de totes les inferioritzacions segregadores que D’Ors atribueix a “les races tosques i menys afinades”, i que blasma des de fonamentalismes biologicistes i culturalistes amb rerefons economicosocials, des d’un etnocentrisme ferotge combinat amb l’assumpció del model industrial capitalista com la culminació de la noció, evidentment unívoca, de “progrés” i de “desenvolupament”, tan tristament distintives l’any 2005 de determinades perspectives presents a la nostra societat –amb polítics i periodistes al capdavant– a l’hora de confrontar les realitats socials mundialitzades en què estem inserits. Com si la pretesa “superioritat tecnològica” donés lloc a suposades “superioritats culturals”… D’Ors, coherentment, no podia més que psicopatologitzar els principis que donen lloc a La ben nascuda, un vell recurs per despullar de sentit i de legitimitat històrica el que Llorens hi vehicula.

 
Contra “la púrria burgesa” –que inclou les consciències d’enriquits i empobrits, o de rics i pobres, que se’n diu– i les complicitats infaustes del Noucentisme, contra la carrinclona semideessa del capital, contra aquesta macabra psicòpata totalitarista feta de referents incommensurables –ben plantada, sí, però ben plantada en els pous llòbrecs i mesquins del més sòrdid, demencial i inhumà de la història–, aflora Llorens i afloren les filles de totes les heterodòxies –dones, sobretot dones, perquè l’Eugènia n’és totes elles, i també homes, menuts i grans, i els cants i els brams i els xiuxiueigs canviants de la remor de  l’esperit humà– a fi de donar curs a la vida, al repartir, a l’autogestió col·lectiva, a la solidaritat internacionalista i encara a una festa d’amics que abraci la Terra sencera: a un projecte de societat prou integradadora per respondre a les necessitats d’una majoria social protagonista activa del seu present el 1835, el 1855, el 1861, el 1868, el 1870, el 1893, el 1902, el 1909, el 1922, el 1931, el 1936, cada dia de cada dia, al Nadal dels empobrits del 2005, el 2006 i en un demà que és ara: entre l’alienació i la necessitat sempre nova i antiga de la revolució, la república cooperativa del treball del XIX.

Sóc ben conscient que aquestes lletres breus podrien haver derivat cap a altres bandes. Com a antropòleg, l’obra de Llorens i Jordana em motiva en direccions molt distintes –una, el recorregut de Llorens pel pensament del XIX– i hi haurà altres ocasions més avinents per anar-hi a parar. Em resulta complicat amagar ara la ràbia ara el descoratjament que el menysteniment de Llorens a escala nacional em provoca: d’ell i de les implicacions per al present del context de llarga durada en què el seu treball es manifesta. Sigui com sigui, és just afirmar que la constància d’en Cuscó i de tantes persones de Vilafranca del Penedès perquè incorporem Llorens no ha estat debades, i que cal celebrar-ho. Com? Llegint Llorens, llegint aquest llibre i difonent-lo, acollint-lo per nodrir el pensament i associar-lo a les nostres experiències de l’existència: cada lector en farà un recorregut i aquesta presentació no n’abraça ni amb prou feines el més petit fragment d’un de sol. Només s’hi consigna el reconeixement absolut d’una manera de viure, de fer créixer la comprensió, l’anàlisi, la reflexió, les relacions entre categories, persones, esdeveniments, estats i processos socials estructurant-se i antagonitzant-se, integrant-se i polvoritzant-se: les preguntes sobre què significa ser, plegats, aquí i les respostes d’actuar-hi. 

La ben nascuda –deixem-ho ben clar d’una vegada per si encara no s’entreveu davant de què som exactament– és un llibre molt més que excel·lent, molt més que superb, i jo no li faria justícia si assenyalés tan sols que es tracta d’una repassada increïblement subtil, punyent i oberta pel primer terç i escaig del segle XX català i europeu, pels deu mil racons socioculturals que Llorens topa, cerca, rebutja, empaita i atrau. Perquè si ara com ara aquest país fos un país de debò, i no la regió adotzenada i acovardida d’amorfes colles de postindígenes avergonyits d’haver-ne estat, colonitzats i esclavitzats per monedes i consums inútils fins al moll de l’os; si en comptes de tanta ronya i tant de Torras i Bages i martingales gasives a dojo solcant gastadament les falses historiacions del país –perpetuades per la dreta al llarg del segle XX i l’inici del XXI, i per una bona part de la suposada esquerra–; si en comptes del reguitzell d’insípids presumptuosos, literats o no, que guarneixen l’aparador de les figuretes benpensants dels Senyors del XIX fins ara; si en comptes de tot això l’Eugènia i els seus companys ens haguessin travessat pertot des de la fi dels setanta, ara mateix La ben nascuda seria, més que llegida, devorada: queixalada, empassada crua i sense mastegar-la –i després lentament, i un altre cop amb bestialitat, i així fins a fer embogir de vida la “normalitat”– en escoles i universitats, en factories i teatres i auditoris i emissions radiofòniques i televisives i en turons i a la mar i als terrats de pobles i ciutats, empassada crua per infants i vells no gens saberuts i per manobres i floristes. I se’n farien CD i DVD i llibres escolars amb i sense dibuixos, i pel·lícules i documentals, i miraríem al sostre i hi veuríem La ben nascuda penjant-hi de dalt, llegida i tot per les aranyes. Perquè no exagero si confirmo davant de tots els lectors d’aquest planeta, va de veres, que les commocions així dolces com rudes, la creativitat desbordant, la penetrant mirada que Llorens efectua no del seu país i del seu temps, sinó dels temps i el país d’avui a través de l’Eugènia és pura alta vibració. Pura alta vibració. La més alta que haureu conegut en un bon lapse cronològic. Amb una obra com aquesta sota el braç, és cert, podem passejar per l’univers cofois. És una manera de dir, efectivament, que a les constel·lacions més llunyanes La ben nascuda seria ponderada com la mena de punt lluminós que estova la nostra raó a les nits sota el cel nu, i que la fa volar de tanta fragilitat densa. El que solem anomenar un “clàssic”, i més. La intempestiva perplexitat que retruny en el lector a cada pàgina, el plaer de gaudir d’un llenguatge formós, que no para d’esquitxar matisos, la salivera irrefrenable que generen tantes idees, associacions, imatges, viaranys salvatges del pensament –elaborats així com qui no vol la cosa, com si fos ordinàriament, de tu a tu–, per dur-nos cada cop més enllà i més aquí d’una societat i de la vida mateixa i d’allò que la fa vida en quotidianitat... anorrea tota expectativa possible. No hi ha escala per a tant plaer, i qualsevol forma que triï per comunicar-ho decebria la consideració que mereix. Quina gran obra!

Pots clicar a Josep Robrenyo o la sàtira dels desemparats.

Per tant, permeteu que m’adreci directament a ella per expressar-li la meva més càlida ¡Benvinguda, Ben Nascuda! Som aquí, amb tu, i tu ets entre nosaltres, bategant pleníssima. T’estimem a fons, t’estimem tota, t’estimem un cop i un altre i no defallim sinó que continuem estimant-te, i de tantes abraçades i petons i petonets aquest pensar i aquest fer que ens suggereixes, aquest saber-te per rampells i a glopades o de cap a peus, aquesta passió profana de dues mirades entrecreuades, d’un segon o d’una vida sencera, d’una multitud que reocupa els carrers o d’una trobada a l’estona de l’entrepà, de cadascuna de les dimensions amb què tu ens obsequies, això no pot demanar més que una revolta infinita, vora teu. Per la llibertat i l’amor i la felicitat de la vida, dels pobles –així, en minúscules canviants com els pobles mateixos– i dels éssers, arreu. I, sobretot, per les maneres com les nostres animetes –una a una, juntes a empentes i rodolons– són en el món: en moviment –“car no ens és dat romandre enlloc!” (Rilke), cridem sense por–.

Som aquí, Ben Nascuda, som els mateixos de sempre. Som “amor, odi i lluita de classes” –en paraules teves–, i estem vius, pobres com una rata, igual que tu, tot renaixent a cada instant. Resistint mentre inscrivim altres paisatges sobre els murs del Manicomi, de la Fàbrica, de la Televisió, de la Presó, dels Pedestals d’Ídols amb els Peus de Fang. Mentre a la Catalunya del 2005 les ben nascudes, pel fet de ser dones, continuen cobrant menys per fer la mateixa feina que un home, mirem d’espolsar-nos l’ensinistrament en lògiques macabres –“maximitzar el benefici”, “reduir costos”–, destinades a esclafar les líriques aclaparades del món. Quina és la dignitat d’un full salarial o d’unes condicions de treball i de vida obscenes? Som aquí, sí: els mateixos de sempre sota escenes d’amor, odi i lluita de classes. Et veiem tota tu constituint-te, acte rere acte, a través de percepcions sensibles, d’emocions i de pensaments, i de la intuïció més grossa, la gegantina, la que no té mida perquè a través d’ella participen els principis de l’univers, de la vida. Com un llampec sobre les aigües enfangades del destí. Des de la foscor i des de la llum.

Ets bellíssima, ets l’origen de totes les coses materialitzat sobre les llambordes un dimarts a la tarda, al mercat, a l’andana del metro i del tren, entre el formigueig dels carrerons i la força que cal per llevar-se a la matinada negra de l’endemà per treballar, ets tots els gustos, ets el marrec amb els ulls ben oberts i el cor humit –manllevem mots de l’Adrià Puntí–, ets roja, ets roja i negra, ets la dels colors groc i vermell d’aquesta bandera tants segles trepitjada que la burgesia mai no farà seva, ets tots els pobles i estendards que tot ho desafien i el seu agermanament solidari, ets cadascuna de les derrotes i cadascuna de les esperances, ets la ira i la tendresa, la gamma inacabable dels colors dels somnis. Ets benvinguda, estimada. Tan estimada...