dijous, 22 de juny de 2017

Ada Colau: Nova política, vell capitalisme


 ADA COLAU: nova política, Vell capitalisme
[EL VIDRE AL COR, 23-IV-2015]
Gerard Horta

Populisme reformista al servei d’una mateixa –d’uns quants mateixos–. Tot va bé, paga la Caixa (ara, però, en diuen crowfunding).

Post Scriptum: he obert aquest blog per dos motius. En primer lloc, per transitar per una fase inicial en què difondré textos no acadèmics publicats a la premsa escrita o digital des dels primers anys noranta (articles d'opinió, ressenyes de llibres, alguns articles inèdits antics i la resta del calaix de sastre). A dos textos per dia ens hi podem estar un parell de mesos, tot i que no és descartable accelerar el procés, reduir el material per penjar i celebrar que l'objectiu de posar idees en circulació ja està en marxa. Suposo que és un dels sentits dels blogs.

En segon terme, aniré publicant textos nous: malgrat que això hauria de començar a succeir cap al juny, la campanya electoral em crida a comentar el que vulgui respecte als partidaris de la segona Transició al No-Res (capitalisme sostenible al servei de la unitat sagrada de l'imperi). Ara com ara, la figura aquesta d'aquí amunt, nascuda uns 2000 anys després de la Mare de Déu, no deixa de ser la cara visible ja no dels qui han estat ben vivint a l'Ajuntament de Barcelona des del 1979 fins ara fent-se passar per esquerranosos (PSUC-ICV-EUiA), a costa de la bona fe i la lluita sota el franquisme de gent com el meu pare Joaquim (militant del PSUC des del 1954 i a la Model el 1965), ma mare Paula (militant de CCOO, deixant-hi la pell per veure com allò esdevenia sindicat groc al servei d'uns privilegiats) –no crec que m'hagi de disculpar per les referències familiars, formen part de la meva experiència immediata– i de tanta i tanta gent anònima del nostre poble –els Països Catalans, agermanats amb la gent digna de tots els pobles del món–, sinó que encarnen una concepció de la política i en alguns casos fins i tot les estratègies d'una classe social que s'ha esmerçat històricament a massacrar políticament i sindicalment la classe treballadora catalana, demobilitzant-la, despolititzant-la, desposseint-la i reprimint-la.

Que després d'aquest cicle infernal iniciat el 1978 anomenat Transacció (Xavi Cañadas) o Segona Restauració Borbònica (Julià de Jódar), n'hi hagi que vulguin perpetuar l'anomenat Cambiazo del 1982 desenvolupat pel PSOE, aprofitant-se de la il·lusió de tanta gent humil... per mi, resulta inqualificable. Tot plegat i com sempre per les quatre cadires dels mandarins, perquè ICV-EUiA retornin a la Caixa els 10 o 12 milions € que els deuen, per perpetuar xarxes clientelars de poder en càrrecs públics i per convertir el malson de la desigualtat estructural i la miserabilització en una experiència col·lectiva inacabable. Ni el model de relacions socials capitalistes és regenerable, ni la corrupció n'és la dimensió més fosca.

Explicaré el perquè de la nàusea que em provoquen i fins a quin grau els considero enemics de classe. I seré implacable: sóc un astronauta lliure, per això la dependència del treball assalariat em fa concebre aquest món des de l'alteritat més extrema, i per això em veig impel·lit a dur escafandra. No considero aquest ordre de coses com el tipus de normalitat que pugui resultar acceptable per a la majoria d'éssers humans. Si a través d'aquestes paraules jo mateix em desemmascaro, no puc sinó aspirar a desemmascarar el que m'envolta: fins on pugui, i fins on en sigui conscient.

dilluns, 19 de juny de 2017

The Durutti Column (1)


The DurutTi Column:
“Missing Boy” (Hèlsinki, 24-VII-1981)
+
“SKETCH FOR SUMMER”
(ENREGISTRAMENT D’ESTUDI, 1980)
[EL VIDRE AL COR, 14-IV-2015]
Gerard Horta

Fixa’t que el nom de la banda quasi coincideix amb el cognom d’en Bonaventura: dimensions estranyes del postpunk anglès de la fi dels setanta. Des dels anys vuitanta han vingut diversos cops a Barcelona, diria que els vaig veure al Zeleste i a l’Aliança del Poble Nou –commovedors, potents, excepcionals–.

La primera cançó ret homenatge a Ian Curtis, de Joy Division. La segona peça és la que obre el primer disc (El retorn de la Columna Durruti) i l’he pescada a internet amb l’enregistrament de les imatges d’una ciutat congelada.


dimecres, 7 de juny de 2017

L'exclusió com a pretext (Manuel Delgado i Gerard Horta)

Manifestació a Mindelo (São Vicente [Cap Verd]),
al desembre del 2015.

L’EXCLUSIÓ COM A PRETEXT. ORDRE I GENTRIFICACIÓ A LA CIUTAT CONTEMPORÀNIA 
[“PRÒLEG”, DINS ELS FANTASMES DE L’EXCLUSIÓ, 2012, BARCELONA, UB]
Manuel Delgado i Gerard Horta


La relació entre cultura urbana –el conjunt de maneres de viure en espais urbanitzats– i cultura urbanística –associada a l'estructuració de les territorialitats urbanes– ha estat crònicament polèmica. Els arquitectes i urbanistes treballen a partir de la pretensió que determinen el sentit de la ciutat a través de dispositius que volen dotar de coherència a conjunts espacials altament complexos. La labor del projectista és la treballar a partir d'un espai essencialment representat, o més aviat, concebut, que s'oposa a les altres formes de espacialitat que caracteritzen la pràctica de la urbanitat com forma de vida: espai percebut, practicat, viscut, usat... La seva pretensió: mutar el fosc per una mica més clar. La seva obsessió: la llegibilitat. La seva lògica: la d'una ideologia que es vol encarnar, que aspira a convertir-se en operacionalment eficient i assolir el miracle d'una intel·ligibilitat absoluta. La labor de l’urbanista és la d'organitzar la quimera política d'una ciutat orgànica i tranquil·la, estabilitzada o, en qualsevol cas, sotmesa a canvis amables i pertinents, protegida de l'obcecació dels seus habitants per fer d'ella un escenari per al conflicte, a estalvi dels desassossecs que suscita el real. La seva aposta és a favor de la polis a la qual serveix i en contra de la urbs, a la qual tem. Per a això es val d'un repertori formal fet de rectes, corbes, centres, ràdios, diagonals, quadrícules, però en el qual sol faltar l'imprevisible i el atzarós. 

En la seva vocació demiúrgica, bon nombre d'arquitectes i dissenyadors urbans es pensen a si mateixos com executors d'una missió semidivina d'imposar-li ordres preestablerts a la naturalesa, en funció d'una idea de progrés que considera el creixement per definició il·limitat i entén d’usdefruit de l'espai com inesgotable. Espanta abans de res que alguna cosa escapi a una voluntat insaciable de control, conseqüència al seu torn de la conceptualització de la ciutat com territori taxonomitzable a partir de categories diàfanes i rígides alhora –zones, vies, quadrícules– i a través d'esquemes lineals i clars. Espanta abans de res el múltiple, la tendència del diferent a multiplicar-se sense fre, la proliferació de potències socials percebudes com fosques. I, per descomptat, es nega en rodó que la uniformitat de les produccions arquitectòniques no oculti una brutal separació funcional de la qual les claus solen tenir a veure amb tot tipus d'asimetries que afecten a certes classes, gèneres, edats o ètnies, una realitat que fa de les ciutats d’avui i a tot arreu colossals màquines d’excloure a aquells que hagin estat declarats inamistosos, ingovernables i sobre tot insolvents.

Als espais urbans arquitecturitzats –edificis o places– sembla com si no es preveiés la sociabilitat, com si la simplicitat de l'esquema produït sobre el paper o en maqueta no estigués calculada mai per a suportar el pes de les vides en relació que van a desplegar aquí les seves iniciatives. En l'espai dissenyat no hi ha presències, el que implica que per no haver, tampoc un troba absències. En canvi, l'espai urbà real –no el concebut– coneix l'heterogeneïtat innombrable de les accions i dels actors. És el prosceni sobre el qual es negocia, es discuteix, es proclama, s'oculta, s'innova, se sorprèn o es fracassa. Escenari sobre el qual hom es perd i dóna amb el camí, on espera, pensa, troba el seu refugi o la seva perdició, lluita, mor i reneix infinites vegades. Als espais urbans es manté una interacció sovint superficial, però que en qualsevol moment pot conèixer desenvolupaments inèdits. Espais també on els individus i els grups defineixen i estructuren les seves relacions amb el poder, per a sotmetre's a ell, però també per a insubordinar-se o per a ignorar-lo mitjançant tot tipus de configuracions autoorganitzades.

La utopia impossible que el projectador busca establir en la maqueta o en el plànol és la d'un apaivagament de la multidimensionalitat i la inestabilitat social urbà. L'arquitecte pot viure així la il·lusió d'un espai que està esperant ser planificat, embellit, funcionalitat..., que espera ser interrogat, jutjat i sentenciat. S'obstina a veure l'espai urbà com un text, quan aquí només hi ha textures. Té davant si una estructura, és cert, una forma. Hi ha línies, límits, traçats, murs de formigó, senyals... Però aquesta rigidesa és només aparent. A més de les seves esquerdes i les seves porositats, oculta tot tipus d'energies i fluxos que oscil·len entre l'estable, corrents d'acció que ho sortegen o ho transformen.

És possible llegir, és cert, una ciutat, almenys quan estructura morfològica. És més, els territoris que una ciutat pot ser dividida han estat generats i ordenats justament per a possibilitar la seva lectura, que és gairebé el mateix que dir el seu control. L'espai urbà, en canvi, no pot ser llegit, ja que no és un discurs sinó una pura potencialitat, possibilitat oberta d'ajuntar, que existeix només i en tant algú ho organitzi a partir de les seves pràctiques, que es genera com resultat d'accions específiques i que pot ser reconegut només en el moment que registra les articulacions socials que ho possibiliten. És, com la naturalesa en Marx, com el sentit en semiòtica, un mite o més aviat un horitzó que ens fuig, tan sols la matèria primera inconcebible sobre la qual operen les potències socials. Afirmar qualsevol cosa de l'espai urbà en termes de linealitat és reconèixer en ell les marques i els trets d'un llenguatge, d'un sistema de referències que ha dissolt la seva espacialitat per a conformar un territori. En canvi, el que aquest espai diu no pot reduir-se a unitat discursiva alguna, per la versatilitat innombrable dels esdeveniments que ho recorren, per la seva estructura fullolaldrada, per la barreja que constantment allí es registra entre continuïtat i ambigüitat. Lloc que es fa i es desfà, nínxol per a una sociabilitat holística feta d'ocasions, seqüències, situacions, trobades i d'un intercanvi generalitzat i intens. L'espai urbà no és un pressupost, una mica que està aquí abans que irrompi en ell una activitat humana qualsevol. És sobretot un treball, un resultat, o, si es prefereix –evocant amb això a Henri Lefebvre i, amb ell, a Marx– una producció. O, encara millor, com ho havia definit Isaac Joseph: una coproducció.

A aquesta taula vam presentar els fruits provisionals dels treballs de Daniel Malet, Anna Juan Cantavella i Caterina Borelli a partir de les seves investigacions a Lisboa, Gibellina i Barcelona. D’entrada, en Dani Malet analitza la configuració socioespacial de Rossio, la Praça de Rossio de Lisboa atenent-hi les formes de circulació dels vianants i el que anomena les estructures de l’exclusió: en efecte, en cartografia l’espai i n’observa els modes d’apropiació, a tall gairebé ecològic. L’observació inductiva, literal, és acompanyada d’un relat entorn del procés sociohistòric del marc general de l’àrea que estudia i, partint de la comprensió de l’espai com un procés social, confronta els destins que els seus nomativitzadors i planificadors li van reservant en el decurs del temps i els universos socials que els seus practicants, els vianants, hi reflecteixen i transformen. Això pren forma en una aproximació a àmbits molt diversos: per exemple, l’apropiació que determinats sectors socials luso-africans efectuen d’una de les zones de l’àrea investigada, el Largo de São Domingos, la qual cosa aporta un coneixement directe de les formes de socialitat, les contingències i les diverses manifestacions de la vida social d’aquesta col·lectivitat amb relació al seu entorn general. Però aquest atansament serveix per afirmar implícitament un principi que a Rossio amb contundència: en la mesura que l’espai és un procés social, la majoria dels espais dels carrers no es poden circumscriure a una sola, única i exclusiva forma d’apropiació, ús i simbolització. En el cas d’aquests luso-africans, el que s’hi perpetua és, més que els usos diversos de l’espai, la seva estada allà tant com la seva situació d’éssers del llindar, entre el dins i el fora amb què els exclosos ens demostren l’absoluta fal·làcia de la representació de l’exclusió com una forma de vida emplaçada a l’espai exterior, gairebé entre alienígenes, perquè si alguns éssers són visibles i objecte d’interacció per part de la resta de vianants, la societat lisboeta del Rossio, són justament ells. Els focus que Malet dirigeix cap als indigents o cap als faedors d’activitats econòmiques etiquetades coma informals, les interrelacions entre ells i entre la resta de vianants, l’organització oficial dels nínxols i les respostes que els seus ocupants articulen, les simbolitzacions en moviment dels espais, la transformació de les formes de socialitat i els processos polítics, econòmics i urbanístics que precedeixen i que envolten actualment aquests escenaris a mig camí de la miserabilització i la turistització esdevenen una prova del tipus de comprensió de l’etnografia urbana pel qual des d’aquí s’advoca.

Al seu torn, Anna Juan Cantavella afronta l’estudi d’un poble sicilià museïtzat artísticament arran d’un terratrèmol esdevingut el 1968, Gibellina Nuova. La població havia de ser concebuda als plànols des del seu naixement amb la pretensió d’enllaçar-hi l’art i la vida, a fi d’organitzar noves formes de socialitat i, és clar, una nova economia que possibilités el pas de l’agricultura a la terciarització de base turística. La ciutat somiada, el nou lloc per enclavar-hi la primerenca utopia, generarà, però, nous malsons. L’urbanisme omnipotent de l’Estat es troba, per l’esdeveniment destructor del terratrèmol, en disposició de crear des del fals no-res de les runes –on hi ha major presència de la vida sinó en les runes que tanta n’han continguda, que tanta n’evoquen, que tanta en transmeten malgrat que fer-les parlar pugui convertir-se en un acte de ventrilòquia o de mediumnitat?– un nou ordre urbà. Amb tot, la resposta dels mateixos supervivents no convertirà els paràmetres previstos. D’una banda es pretendrà recuperar la memòria i generar una nova identitat a través de l’art, de les 2.000 obres que s’escampen a través del teixit urbà; de l’altra, aquesta pretensió serà igualment qüestionada en la mesura que no respondrà a les necessitats del veïnat i no serà, doncs, compartida. L’autora s’endinsa en les escletxes, els fossats, d’aquests projectes, del qual la població local n’és exclosa, i etnografia la quotidianitat d’aquestes persones, el rebuig i la negació que expressen mitjançant la indiferència envers un ordre urbà que no es correspon amb les seves demandes: un cop més, no ens n’oblidem, s’és davant de la construcció de l’espai públic com la negació del carrer i la vida social que en deriva. D’alguna manera, però, aquests nous paisatges fantasmagòrics, a la manera dels escenaris que J.G. Ballard recupera, recrea i reimagina agosaradament als seus textos al llarg de tota la segona meitat del segle XX, fan dels exclosos de Gibellina els protagonistes directes d’exploracions i vivències en marcs espacials que 40 anys enrere haurien semblat impossibles. Sens dubte, el contrast entre l’inicial ideal idíl·lic, harmonitzador de sobresalts físics i socials, i l’existència ordinària dels gibel·lins i gibel·lines –ocupats com sempre, en aquest període, en l’activitat agrícola temporal i l’emigració, és a dir, en la supervivència ja no al desastre natural sinó al social– es constitueix com l’element central –engrescador, però no pas l’únic– a què la recerca etnogràfica duta a terme permet dirigir les reflexions i les anàlisis que la investigadora proposa.

Finalment, hom presenta el treball de Caterina Borelli sobre el procés diguem-ne de transformació del barri del Raval de Barcelona a partir de tres eixos: accions i discursos de les institucions públiques quant a la bondat i la necessitat de les polítiques que han emprès; modificació del veïnat en un procés paral·lel de gentrificació, d’acolliment de persones empobrides de fora d’Europa i d’abandonament obligatori del barri per part d’alguns dels seus veïns; i enclavament de nous equipaments “culturals”. Borelli interrelaciona aquests processos amb les construccions simbòliques que hi estan associades, no pas homogènies ni concloents respecte a una cosa tan transitòria i inconcloent com la vida social, i ho fa un concepte certament delicat per les seves connotacions al cap i la fi estatitzadores –per ventura en determinats àmbits del pensament del segle XX–, la qual cosa no deixa de ser contradictòria, atès el caràcter perpètuament dinàmic de la imaginació, si més no com la concebem: en qualitat de força activa i creadora. El problema sorgeix en adonar-nos que la construcció social de determinats imaginaris no té cap altre motiu d’existència que la reestructuració de ordre de les coses establert: un infantament social continu de pobres, és a dir i un cop més, dels potencialment exclosos. La vella distinció durkheimiana entre sagrat i profà serviria per constatar com determinats imaginaris troben en la cerca i l’afirmació de legitimació de les pràctiques que hi estan associades la base de la seva existència, que en el context que Borelli investiga remet a la paradoxa de l’endegament d’una reforma urbana justificada per la necessitat de revitalitzar quelcom que en realitat no demana cap reanimació, perquè s’actua sobre un medi social al qual si alguna cosa li sobra és anhel de vida. Llevat que es consideri que els pobres, o sigui els exclosos dels manuals, són zombies. Sigui com sigui, més enllà de la possibilitat d’utilitzar termes com ara representació col·lectiva o simplement ideologia, Borelli raona la potestat de la seva elecció i l’aplica a reconèixer com els imaginaris que al Raval hi estan en joc estan relacionats amb accions socials concretes i contextos d’interaccions específics, i amb reaccions i processos d’adaptació dins un marc que ens permetem de qualificar com a desestructurador i anòmic, davant del qual les seves víctimes han d’afrontar el combat complex de la comprensió mateixa del sentit del que estan vivint. I com els imaginaris practicats fan possible la comprensió entre la representació i la visualització i la seva encarnació.

dissabte, 3 de juny de 2017

Pregunta a Jordi Guillot (ICV): La bullanga de Barcelona del 5-VIII-1835 forma part de la vostra memòria històrica?

El cos del general Basa, defenestrat.

PREGUNTA A JORDI GUILLOT (ICV):
LA BULLANGA DE BARCELONA DEL 5-VIII-1835 FORMA PART DE LA VOSTRA MEMÒRIA HISTÒRICA?
[EL VIDRE AL COR, 25-VIII-2016]
 Gerard Horta

A la tercera setmana d’agost, en Jordi Guillot (exmilitant del PSUC i militant d’ICV: regidor del 1979 al 1983, conseller a CCRTV i Caixa Catalunya als anys noranta, parlamentari del 1995 al 1999 i senador del 2004 al 2015) afirmà en una piulada a twitter que “el Born no forma part de la meva memòria històrica”.

Hem volgut estalviar-nos humiliacions excessives en públic, per això aquests dies he limitat el debat polític i historiogràfic a refrescar la memòria a través de la xarxa mitjançant la difusió de dos cartells editats pel PSUC arran de la commemoració de l’11 de Setembre del 1938:


 
Cartell de Lorenzo Goñi editat pel PSUC (1938).

Desconec si és del mateix Lorenzo Goñi (1938).
Observa la silueta, a lesquerra: monument de Rafael Casanova.


I un altre d’un acte d’ICV arran de l’11 de Setembre del... 2014:

Amb el lema semiplagiat a les CUP.

El que ara em preguntava és si la bullanga del 5 d’agost del 1835 a Barcelona forma part, o no, de la memòria històrica d’ICV. Es tracta d’una bullanga en què, entre altres accions, la gent assassinà el general Basa amb dos trets, el defenestrà, n’arrossegà el cadàver pels carrers i el cremà en una foguera amb papers de la policia, a més de polvoritzar una estàtua de Fernando VII i incendiar la fàbrica de Bonaplata.

Transcric el relat que en fa l’autor del bloc Altres Barcelones, en què reprodueix diversos fragments del testimoni presencial d’un menestral que en va fer el relat escrit:

***

Pel relat d’avui tenim un convidat d’excepció que ens pot explicar els fets de primera mà. Es tracta d’un menestral anònim de l’època del qual se n’han conservat els manuscrits del seu diari personal.

El 25 de juliol de 1835, els barcelonins n’havien fet de ben grosses al protagonitzar el que es passarà a conèixer als nostres dies com la primera “bullanga” barcelonina. El clima polític era molt tens i els sentiments de por, odi i ràbia feien una atmosfera tan densa que gairebé es podia tallar amb la fulla d’un ganivet. El mateix dia 27, el general Llauder entrà a Barcelona amb la intenció de restablir l’ordre. Però tot i això, els barcelonins de l’època eren durs de pelar, i realment no s’estaven per històries a l’hora de plantar-li cara. Llauder escoltava espantat des de casa seva com al carrer s’hi havia concentrat nombrosa gent en manifestació sota el contundent eslògan “Mori Llauder”. En veure-les tan magres, sense suport i apreciant el perill que corria la seva integritat física, el General va decidir traslladar-se a Mataró, on sembla ser que també va tenir una “calorosa” rebuda.

“[...] y lo dia 27 encara continuàban en portar frarots ganduls en las Dresanas y Siutedela, que los trobaben per las casas y altres en las casas de putas; y en estos dia[s] treyen las monjas dels combens y aparadaren la[s] yglésias y combens dels frerots y monjotas y anaba segín, però, la gent mol aritada; y est dia aribà al tirano jeneral Llauder y al poble cridan “mori Llauder” y marxà cap a Mataró y allí tembé lo bolían matar als gias, però los boluntaris de Mataró lo salbaren y marxà cap a Granollés y Bich.

Uns dies més tard, va córrer la notícia que en Llauder havia enviat el General Bassa a Barcelona com a emissari per, de nou, intentar altre cop restablir l’ordre. Una munió de gent va córrer al Pla de Palau per escoltar les seves paraules. Molts pensaven que davant la pressió popular, cediria a les reivindicacions, però en comptes d’això, alguns autors citen que la seva frase va ser “o Barcelona o yo”.

La seva prepotència li va sortir bastant cara. Va acabar servint de guspira per a l’esclat de la bullanga del 5 d’agost. De la qual, després de l’assalt al Palau per part del poble, en fou la primera víctima.

“[...] y aluego sentírem dos tiros de pistola y morí al tirano Basa, [...] y sortiren al balcó y en feren padasos y aluego al tiraren al tirano Basa per lo balcó de la part de la Duana y lo lligaren per las camas y lo arestraren cap a al caré Ample, Regomí, Plasa de San Jauma, Cay, caré de Fernando, caré del Conde del Asalto, trebesia de Sant Ramon, caré de Sant Pau, Ramble, y allí fou ahon lo tiraren al foch dels pepés que cremàban de la policia, al mitxs de la Ramble, que al beura allò feye auror.

El cadàver del general Basa, arrossegat pels carrer
Ample, Regomir, plaça de St. Jaume, Call, Fernando, Nou de la Rambla,
Sant Ramon, Sant Pau i la Rambla, on fou incinerat.
 
Si no calculem malament, li van disparar dos trets, el van despedassar, el van defenestrar, el van arrossegar pel casc antic, i el van cremar amb el foc dels papers de la policia saquejats. Trobo que no es van quedar curts...

Però no acaba tot aquí, mentre uns portaven al General Pastor a contemplar tal espectacle dantesc i li deien: “jeneral Pastor, si no cumplès la sua obligació, sofrirà la pena que està sofrín Basa”, altres cremàven la fàbrica de Bonaplata o tiraven a terra l’estàtua de Ferran VII:

“[...] tregueren al dropo de Fernando de la piràmida del Pla de Palàcio, que la lligaren per lo coll ab una corda y la tiraren daltabxs y la ficaren a la estable de Palàcio, que dóna la major alegria als liberals de beura fora de la nostre presència es[t] tirano y sanginari rey Fernando.

***

Què és “social” i què és “nacional” en la història de la societat catalana des del 1707? I des del 1648? Complicadíssima distinció, oi? Indistingible, de fet, i per això completament inseparable, tal i com el meu pare Joaquim Horta –militant del PSUC del 1954 al 1968 i del 1977 al 1981– em va ensenyar. Sense alliberament social no nhi ha de nacional, i a linrevés.

Podem interrogar-nos sobre les raons per les quals la majoria de la colla dirigent  –tan espanyolista i tan fal·laçment progressista– dICV Barcelona en Comú i Podem es nega a comprendre que els agents socials del catalanisme popular i l’independentisme han estat històricament les classes treballadores catalanes –tant costa comprendre que no podia ser duna altra manera?–, les mateixes que han fet de les dimensions “social” i “nacional” el mateix combat, sempre, des despectres polítics, sindicals i organitzatius amplíssims –feminismes, socialismes, comunismes, anarquismes...–.

Si la direcció d’ICV, suposadament sensible als mals del món des de perspectives merament formals i propagandístiques, no vol participar a la manifestació de lANC ja saben a quina de les dues altres manifestacions poden acudir l’11 de Setembre del 2016: a la de l’Esquerra Independentista –COS, CUP, Endavant, Arran, Alerta Solidària, SEPC–, o bé a la manifestació anarcoindependentista de Negres Tempestes. És el que faig des del 1978. La manera com siguin acollits –la direcció, no pas la militància de bona fe– resta fora del meu abast.

Post scriptum: Sobre les bases socials i teòriques de lindependentisme al segle XIX pots fer un cop dull aquí: 

dimarts, 30 de maig de 2017

Terrorisme d'estat contra ordre públic

Manifestació a Barcelona per l’alliberament de les persones detingudes a l’“Operación Pandora” (16-XII-2014).

TERRORISME D’ESTAT CONTRA ORDRE PÚBLIC
[VILAWEB, 17-XII-2014]
Gerard Horta

Escric aquest article desapassionadament, tanta tendresa de tants westerns m’ha convertit en un home dur. Ho faig, en ple treball de camp, des d’un locutori d’una societat africana feta de dignitats esclafades i explotacions sostingudes, herències de processos colonials antics i moderns, i manllevo el títol d’un text de fa anys de l’Ariadna Pi que analitzava l’exorcització simbòlica del mal a través de la repressió en el marc de les lògiques del capitalisme a Barcelona. Pels missatges de correu de l’organització política en què milito i tot seguit per la notícia de VilaWeb i l’article de l’amic Andreu Barnils m’assabento de la detenció de terroristes anarquistes de la meva ciutat (“Hi ha un home a la presó dels qui avançaven. Junteu-vos. [...] Perquè faci camí”, escrivia Salvat-Papasseit i en feien llum l’Ovidi i en Toti). Just mentre escric això, gent antifeixista distinta i homogèniament solidària s’aplega a la plaça del Diamant. Exposo quatre qüestions que hem de resoldre imperativament.

Primera. N’estic fart d’un ús del llenguatge sistemàticament ignorant i ideològicament brut, per part de determinats periodistes i, és clar, de determinada policia. L’etimologia del mot ‘terrorisme’ remet a processos de terrorització social originats i exercits pels estats sobre les societats. Que l’Audiència Nacional espanyola o un dels seus servents al nostre país –el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya– pretenguin actualitzar periòdicament aquest vell dispositiu social consistent a projectar l’encarnació del mal en un grup de gent –heretges, bruixes, espiritistes, judeo-maçons, boigs, infants, comunistes, drogoaddictes, negres, immigrants, pobres, independentistes, okupes, musulmans o anarquistes– no ens hauria de fer perdre de vista que l’únic immens mal que sofreix la majoria social treballadora dels Països Catalans és el fruit de dos processos socials paral·lels: la imposició colonial i l’explotació i la desigualtat que implica la societat de classes. És a dir, família de quatre membres malvivint amb sis-cents euros el mes i impossibilitada de decidir com vol organitzar la seva pròpia societat. I si el conseller Espadaler vol que ho debatem, fem-ho.

Segona. M’estimaria més viure en una societat sense policies ni militars ni banquers, però no sóc prou imbècil per no comprendre que hi ha agents de carrer diguem-ne honestos, que miren de servir aquells que els paguem el sou. (Per això quan un banquer o un millet ens roba i estafa, sempre hi ha un mosso resseguint el solc obscè de les seves petjades.) Ara bé, hom podria arribar a concebre que hi ha conxorxes d'entrada ideològiques que arrosseguem fa anys entre la brigada mòbil, la brigada d’informació, els seus sindicats i els successius aparells dirigents de la conselleria d’Interior. Són conxorxes que expliquen que aquí es componguin arxius il·legals o que, el dia de les Esquadres de fa molt pocs anys, aparegui un alt comandament que decideix de reduir tota anàlisi sociològica a allò que deia la seva àvia o la seva tia o qui fos, de manera que abandona tota reflexió vagament científica per encaminar-nos cap a una apologia del totalitarisme que condueix l’assistència sencera de càrrecs d’Interior i dels mossos a posar-se dempeus i ovacionar-lo amb fervor pre-bèl·lic (bel·licista?, parafeixista?).
 
 Militaritzar els carrers: operació repressiva a Barcelona.
Fotografia: Joan Puig (extret de la premsa a internet).

En aquests anys del segle XXI que hem travessat, ni un sol conseller d’Interior, ni un sol president de la Generalitat no han gosat introduir canvis en la brigada d’informació i en la brigada mòbil, de les quals només la CUP fa anys que exigeix la desarticulació definitiva. Per què ningú no ha mogut ni un dit? Per què tothom té tanta por de tocar-los? Se succeeixen centenars de denúncies anuals, als Països Catalans, contra tots els cossos policíacs a causa de maltractaments i tortures que pateixen persones concretes per part d'agents concrets. I si la cosa arriba a judici i el funcionari arriba a ser condemnat i empresonat, aviat serà absolt. Aquí, ja se sap, et rebenten la melsa, els ossos o els drets perquè els rota i no passa res. Aquí s’utilitza armament il·legal durant anys –“kubotans” o porres extensibles– i no passa res. Aquí, als Països Catalans, moren no sabem quantes persones cada any sota custòdia policíaca i, en el 90% dels casos, no passa res, ni tan sols apareix a la premsa com ha tingut lloc el succés. Aquí ningú no demana d’on vénen aquests protocols de detenció, més sagrats que els Evangelis, segons que sembla. Aquí, el conseller d’Interior Ramon Espadaler estigué una setmana sencera, mesos enrere, repetint a tort i a dret com un lloro gastat: “Quina mena de país és aquest en què qui ha de donar explicacions és la policia?” Faria riure si fóssim al circ dels pallassos que estimem, però això ho repetia el conseller d’Interior. Enlloc, mai, cap periodista no li va respondre: “Conseller, justament perquè vostès tenen el monopoli merament legal, ves, de la violència i la repressió política, aclareixi’ns com la utilitzen (cosa que és el seu deure).” Jo, responent la pregunta del conseller, li diria que té raó: aquest nostre país que volem lliure n’està tip de tant de feixisme d’elements procedents de l’extrema dreta espanyolista i d’aquesta concepció totalitarista de la policia com a servidora dels poderosos i no de determinades necessitats senzilles de la gent.

Tercera. La cantarella que hem de suportar, mòrbida i irracional com la melodia de Nadal dels infants del dia de la loteria espanyola, no seria possible sense la participació hiperactiva d’aquells que des del 1977 fins ara no s’avergonyeixen d’anomenar-se periodistes tot i no practicar l’ofici. Aquest país ha donat periodistes immensos, heroics, persones de tots els colors, potents i delicades, que eren periodistes i ho són perquè pensaven i pensen. I el pensament no pot ser pensament si no és crític, perquè llavors esdevé una altra cosa. Com va succeir el 1978 amb el cas Scala –jo era a la manifestació que va precedir aquest muntatge policíac–, o com va succeir el 2009 amb els anomenats “onze del Raval” –reviseu la famosa portada negra d’El Periódico, o llegiu-ne el llibre que escrigué i compilà el meu company antropòleg de la Universitat de Barcelona Alberto López per revisitar tanta mentida: i encara ara esperem que aparegui un sol gram dels cent quilos d’explosius anunciats, amb famílies destrossades i veïns del Raval empresonats amb llei però sense justícia–. Cap d’aquests periodistes no ha demanat mai disculpes. Disposem de sòlids i bons mitjans periodístics i de periodistes, és clar. El problema són aquells que en tenen el títol malgrat que no saben distingir un comunicat policíac del seu propi full salarial, o de la normalitat, o, encara pitjor, d’un procés històric de la societat sobre la qual juren i perjuren que ens informen. Gent companya, veïna i familiar ha esdevingut de sobte “terrorista anarquista”, després d’un demolidor i rapidíssim treball d’informació –que incloïa una àmplia confrontació de fonts i experiències– de la major part del periodisme d’aquest país. Us agraeixo de tot cor nois i noies, senyors i senyores, que ens amagueu de nou la vida col·lectiva! Bé, no és casual que ens retrobem a VilaWeb un cop i un altre. No hi haurà destitucions, tot continua sota control. Inclosos els nostres mitjans periodístics públics.

Un llibre pot considerar-se com una “prova circumstancial”? (és el que em diu un company de feina). Els llibres de Marx, Bakunin o Manuel de Pedrolo són proves circumstancials” de quina cosa? L’Antic Testament conté centenars d’afirmacions apologètiques de l’ús de la violència. Tenir-ne un exemplar a la prestatgeria de casa cal considerar-ho també en qualitat de “prova circumstancial” d’alguna cosa?

Quarta qüestió i ens n’anem. Ignoro si el conseller Espadaler és gaire intel·ligent, i no ho dic gens pejorativament ni amb un sol pèl de sarcasme. Vostè sap que hi ha aparells estatals conduïts a dinamitar el procés independentista? Com? Per exemple, aguditzant les contradiccions i els antagonismes socials en ple procés mitjançant la repressió, per justificar aquest ordre antic que tant enyoren alguns participants en els actes aquests polits i formosos del dia de les Esquadres o d’una trobada qualsevol al Círculo Ecuestre o al Fomento del Trabajo Nacional... en castellà, si us plau. I, de passada, per afirmar la unitat sagrada de l’imperi més enllà del cel i de la terra. La cosa bona seria que, com sempre, comprovaríem un cop més que qui defensa la independència és la gent treballadora. La dolenta, que ens rebenten el procés. Massa ocupat a ocultar-nos què succeeix dins la policia catalana, massa atrafegat perquè ha de servir el seu propi full salarial i aquesta ambició mesquina –distintiva de la immensa majoria de polítics professionals i de futurs guanyadors de càrrecs–, vostè no dimitirà mai. Per què hauria de fer-ho, oi? Li demano que ens torni els nostres companys i companyes anarquistes sans, immaculats i coratjosos. I plegui, plegui pels morts sota custòdia presents, passats i futurs, per les armes i els arxius il·legals, per tantes pallisses i pallisses i pallisses regalades. I per vergonya.

Primer he sentit un fàstic dens, més tard molta tristesa. Hem d’exercir la independència ara, i no demà passat ni d’aquí a dos anys ni pels Jocs Olímpics de Samoa 2066. La racionalitat és una rosa de foc llunyana feta de fascinacions i vertígens. La invisibilitat és la seva insígnia –el seu nom, llibertat–. Perquè faci camí, juntem-nos.

 ***

Post Scriptum (29-VI-2015):  Es pot empresonar persones pel que pensen i no per actes –considerats il·legals– que no han comès. Quant a l'exconseller Espadaler, tant se val qualsevol petició informativa que se li adreci. Ha exercit, ha cobrat i ja no hi és, ha aportat el seu gra de sorra perquè res no canviï. La transició en moltes de les esferes que comentem no ha servit per res: venim de cultures polítiques profundament totalitaristes que es perden segles enrere, a la nit dels temps, i els polítics professionals de la transició han estat els primers interessats a encobrir-ho tot plegat. Arrosseguem el feixisme sobre les espatlles.