dimecres, 18 de gener de 2017

Activitat paranormal: una via de la insubordinació (15)


ACTIVITAT PARANORMAL:
UNA VIA DE LA INSUBORDINACIÓ (15)
[EL VIDRE AL COR, 6-IX-2016]
 Gerard Horta

Vam donar-vos l’ocasió de triar entre capitalisme de dretes i capitalisme d’esquerres.

Fins que vau decidir Revolució.

dimarts, 17 de gener de 2017

La mirada (A qui ens devem?)


LA MIRADA (A QUI ENS DEVEM?)
[EL VIDRE AL COR, 25-V-2015]

Em commou fins a les profunditats de l’espadat de l’ànima. Infants, dones, un home que mira i una pintada. Un segon de la mirada tan digna, tan alta, tan bella, d’aquest home esmicola el temps i l’espai; esmicola totes les mentides del PentaGrup Municipal 1979-2015 (amb l’afegitó postfalangista de C’s); esmicola lordre terrorífic de la història. 

Ni als carrers, ni a les clavegueres del poder polític instituït: no oblidarem mai a qui ens devem.

***

Post scriptum: Amb gratitud al Pedrolo Lupi per les fotografies que va penjant al seu facebook. En Josep Maria Clariana ens informa que la fotografia es publicà als anys trenta a L’Estampa dins un reportatge sobre les Cases Barates.

Post scriptum II: Aquest matí a RAC1, entre lloa i lloa a la “transparència”, la futura alcaldessa feia apologia de l’emprenedoria. Nosaltres prosseguim endavant. Als companys i les companyes: gràcies i una abraçada.

diumenge, 15 de gener de 2017

Reflexions i suport de la COS UB a la sectorial d'Educació de la COS arran dela vaga del 18 de gener en escoles i instituts


Reflexions i suport de la COS UB a la sectorial d'Educació de la COS arran de la vaga del 18 de gener en escoles i instituts
[COSUB, 12-I-2017]

El no-futur de l’educació publica d’aquest país és molt més que preocupant, si bé ens hauria de reconfortar constatar que hi ha companys i companyes d’educació Infantil i Primària, Secundària, Batxillerat i altres àmbits pre-universitaris disposats a mobilitzar-se. Les universitats públiques hem patit i patim, també, polítiques austericides i mercantilitzadores. Tots els processos de jerarquització, externalització i privatització encoberta que patim a les universitats troben paral·lelismes en la resta del sistema educatiu. A més, la baixada de la qualitat educativa motivada per l’augment de ràtios, la degradació de les condicions laborals i salarials dels treballadors, la manca de cobertures d’àmbits específics que necessiten majors recursos públics, l’empitjorament de les infrastructures educatives, el finançament d’institucions privades amb recursos públics, l’increment vergonyós de la pobresa de l’alumnat, etc., tot plegat repercuteix molt negativament sobre l’educació universitària, d’on cada dia més alumnes (que són també treballadors) són segregats per motius econòmics. Tant sigui per la inaccessibilitat d’àmplies franges de la classe treballadora, com per les precàries condicions per desenvolupar uns estudis universitaris en unes condicions acceptables, la col·lectivitat universitària no hauria de mostrar-se miop a les problemàtiques del conjunt del sistema educatiu públic.

Després de quatre anys amb un dia de vaga anual a l’àmbit educatiu escolar de Catalunya –llevat del curs passat, que no se’n va fer cap–, la CGT ha convocat unilateralment un dia de vaga amb la intenció –segons els convocants– d’influir sobre el procés d’elaboració dels pressupostos autonòmics. La sectorial d’Educació de la COS (a Catalunya) hi dóna suport, i com a secció sindical COS UB expressem el màxim suport a les nostres companyes de COS Educació, com també la nostra oposició frontal a l’aprovació d’uns pressupostos vergonyants –vegeu el comunicat que COS Educació féu públic el dilluns 9 de gener, el qual concerneix diverses qüestions que és del tot oportú que interpretem per reflexionar-hi–.

En primer lloc, cal assenyalar que tot procés de lluita pot començar amb una jornada la qual pot ser de vaga. Fer-la efectiva demana que el calendari de mobilitzacions i la taula de reivindicacions estiguin vinculats a fi d’engegar un procés de lluita prolongat i sostingut en el temps amb expectatives de conquerir el que es reivindica a través d’una negociació real amb la direcció o la patronal corresponent. Malauradament, la vaga del 18 de gener no neix de processos assemblearis, sinó d’espais sindicals professionalitzats. Afrontar la unitat d’acció a curt i a mitjà termini exigeix una horitzontalitat real –assemblees de professorat i col·lectivitat educativa–, i demana també afegir-hi una col·laboració real entre organitzacions –amb un diàleg previ, transparent i honest per avançar d’una manera conjunta–.

Si ens posem en context i analitzem la trajectòria del sector, des que els grocs rebentaren les vagues d’Interzones i la CGT del 2012 (a les quals la COS i l’Esquerra Independentista vam donar suport) han passat quatre cursos en què no s’ha guanyat res del perdut llavors. Tant de pactisme professional acomodatici ha aconseguit desmobilitzar i/o despolititzar i/o cremar un sector massa nombrós de treballadors i treballadores. Com podem capgirar aquesta situació, doncs? O bé la vaga del dimecres 18 és merament simbòlica i sense efectes instrumentals posteriors, o bé ens prenem això com un punt de partida de debò (cosa que demanaria estendre-la a les universitats públiques). Fent autocrítica, reconeixem que les vagues endegades a la universitat (un espai extremament individualista) des que vam néixer el 2012 –convocades per la COS UB–, han estat més aviat simbòliques i poc efectives. Ens hem arribat a quedar en solitari, fins i tot sent l’únic sindicat a convocar una vaga de professorat en solidaritat amb els estudiants, tot i que sempre hem acompanyat aquestes convocatòries de processos assemblearis paral·lels, i de fet junt amb els estudiants autònoms vam aconseguir aturar l’Estatut UB, i hem estat capaços d’endegar processos col·lectius de lluita sostinguda que ens han permès avançar i que han obligat instàncies de representació formal com l’anterior comitè d’empresa a bellugar-se. Actualment, amb els companys i companyes de la CGT, l’Assemblea de Professorat Reclamant i la Plataforma d’Associats ens vam ajuntar a TransFormem UB i vam guanyar a les eleccions a la tardor, malgrat que la resta de sindicats es van unir per deixar-nos sense la presidència ni la secretaria. Tot i ocupar una posició minoritària al comitè de PDI-laboral (17 a 12), esperem poder revertir des de l’empenta i la mobilització les polítiques dominants dels equips de govern per dignificar racionalment la situació del professorat i la gent becària precaritzats.

Apel·lem al no-futur de l’educació pública per la degradació evident de les condicions de treball al sistema públic català, la mercantilització devastadora i contínua de tots els àmbits de l’educació escolar i universitària, la transferència de recursos públics a escoles i universitats privades, i l’escandalosa realitat de constatar que hi ha alumnat –infants i adolescents– que estan patint desnutrició alimentària… No hi ha adjectius per qualificar aquest procés social. Això exigeix una acció sindical que condueixi al desenvolupament de polítiques integrals per afrontar l’estat d’emergència social en què es troben amplis sectors de la classe treballadora catalana i la destrucció literal dels serveis públics (que aspirem a autogestionar i no sols a dotar dels recursos necessaris).I no ho oblidem el deute de la Generalitat de Catalunya amb la UB, superior als 80 milions d’euros.

Immergits com estem en un procés que ha de conduir aquesta banda dels Països Catalans cap a la consecució de l’exercici d’autodeterminació a través d’un referèndum vinculant –que garanteixi prendre una decisió sobre si mateixa que ateny exclusivament la societat catalana– i cap a la independència, com a secció sindical i com a sindicat de l’Esquerra Independentista no deslligarem mai la independència dels Països Catalans del combat per la transformació social i per l’assumpció del poder polític per part de la classe treballadora catalana.

Amb aquestes perspectives, podem arribar a una reflexió: els pressupostos per al 2017 de la Generalitat, amb la Tresoreria intervinguda per l’estat espanyol i la Unió (Bancària) Europea, són tan absolutament lamentables per a l’educació pública com els del 2016, el 2015, el 2014, el 2013 o el 2012. L’interrogant és si hi ha la voluntat real de treballar per fi amb l’objectiu real de revertir aquesta situació més enllà dels pressupostets autonòmics, de la vaga del dimecres 18 o de la vaga convocada per UGT, CCOO i USTEC per al 9 de febrer (que han volgut limitar-se a ajornar per després de la discussió parlamentària dels pressupostos).

Per aquestes raons expressem el suport a la COS Educació a l’hora de participar a la vaga del 18 de gener. A més, l’estenem als companys i companyes de l’educació que hi participaran i cridem a concentrar-nos el mateix dimecres 18 a les 12 del migdia davant del Parlament a fi de defensar una cosa tan elemental com l’educació pública i el seu reconeixement als pressupostos mesquins i processistes de Junts X Decret de plantilles, Junts X l’Opus Dei i Junts X Escola Nova 21. Encoratgem la col·lectivitat universitària a reflexionar sobre el futur de l’educació pública i, a continuació, a expressar el vostre suport i la vostra solidaritat amb la gent que es mobilitzarà dimecres vinent. Al mateix temps, animem el professorat i la resta de treballadors dels diversos àmbits de l’educació a articular una resposta popular organitzada que comenci a posar fi a la barbàrie capitalista que se’ns imposa.

La lluita és l’únic camí.

Barcelona (Països Catalans), 12 de gener del 2017

Coordinadora Obrera Sindical Universitat de Barcelona (COS UB)
ub@sindicatcos.cat   / cosub.wordpress.com   /   @COS_UB

logotip-cos-vermell-i-negre

diumenge, 8 de gener de 2017

No pots tocar aquests fantasmes (Introducció de "L'espai clos")

L’espai clos. 
Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res,
(Barcelona, 2004, Edicions de 1984).
Jim Morrison titulà un poema dins The Lords & New Creatures (1971) amb les paraules que encapçalen la introducció, i que reprodueixo a continuació.


NO POTS TOCAR AQUESTS FANTASMES
[Introducció de L’ESPAI CLOS.
FÒRUM 2004: NOTES D’UNA TRAVESSIA
PEL NO-RES, pàg. 11-18, 2004]

Vaig endinsar-me a la superfície cimentada de 30 hectàrees del recinte tancat del Fòrum 1 Universal de les Cultures de Barcelona (inaugurat exclusivament per les autoritats el 8 de maig i, d’acord amb la previsió que se’n féu, dut a terme del 9 de maig al 26 de setembre del 2004) durant un cert període de temps amb la finalitat de copsar la manera com era practicat pels seus visitants. Llevat d’alguna referència concreta, l’ús exhaustiu de material bibliogràfic o d’altres fonts d’informació sobre la constel·lació d’esdeveniments vinculats al seu desenvolupament el vaig negligir d’entrada. L’abordatge cercava conèixer com s’usava el recinte i com esdevenia l’escenari d’una determinada activitat social. Les pàgines següents recullen fragments d’aquesta experiència a través d’unes notes de camp i unes mínimes però indispensables referències teòriques. El temps d’observació sobre el terreny –en el recinte– que s’inclou al llibre va ser de quinze dies, amb una mitjana d’estada diària superior a les sis hores sense interrupció, distribuïdes en el curs de la franja horària en què l’espectacle romangué obert al públic.2
    
L’espai que es va constituir en objecte d’estudi comprengué la zona “exterior” dins del recinte. O sigui, no es van observar els espais que formaven part dels edificis que hi han de restar un cop conclòs el Fòrum –aleshores aquest espai serà novament “públic” i, mitjançant el seu ús, tots els vianants de la ciutat en podran tornar a fer potencialment qualsevol cosa (almenys en teoria)–. Tampoc no es van estudiar els espais que, dintre del recinte, delimitaven la distinció entre l’espai exterior i l’interior amb entrades fixes, establertes clarament (disposant-hi tanques i treballadors que regulaven els fluxos d’entrada i sortida), i sobre les quals s’exercia un control d’accés. En conseqüència, ni els edificis del Centre de convencions ni el del Fòrum, per exemple, però tampoc altres espais com ara el Teatre, el Cabaret, el Circ, l’espai de la Marina, l’Auditori de mar on es representava “L’Arbre de la memòria” o l’Amfiteatre on es feia “El Gegant dels set mars”, cap d’ells no va formar part de l’estudi emprès. L’observació de l’orientació espacial de les persones a través dels llocs oberts –convertits en espai a partir de les seves utilitzacions–, es va centrar en l’espai diguem-ne “obert” a l’interior del recinte tancat del Fòrum, en el qual s’inclogué l’envelat anomenat “Haima”, que per l’absència de portes i de tanques als accessos oferia diverses obertures al llarg del seu perímetre que facilitaven el pas de dintre cap enfora o a l’inrevés, sense marcar-ne clarament la frontera ni sotmetre’n el pas dels visitants a cap classe de filtratges d’entrades i sortides, cosa que sí que succeïa als altres casos. S’adjunta un mapa més endavant perquè es puguin reconèixer aquests espais. 

Em refereixo al Fòrum com l’espai clos en la mesura que diversos murs de ciment, tanques metàl·liques –moltes cobertes de roba de colors per evitar la visió a través d’elles–, “obstacles” naturals (la mar Mediterrània) i un conjunt de dispositius de vigilància n’impedien l’accés lliure, tret que s’hi penetrés en qualitat de convidat, treballador vinculat al Fòrum o qualsevol categoria semblant. Per als altres casos, calia pagar una entrada de 21 € per un dia de visita, un abonament de 42 € per tres dies o un passi de 168 € per visitar-lo la temporada sencera. S’establiren descomptes per a persones menors de 25 anys i majors de 60, i altres accions –obsequis massius d’entrades, invitacions a individus i col·lectius– per aconseguir una major afluència de visites. Quant a les xifres d’assistents, caldria dur a terme la distinció entre “visites” i “visitants”, cosa que no han fet ni els responsables del Fòrum ni els mitjans de comunicació (vegeu l’“Apèndix”).

El tipus d’investigació que en un primer moment volia desenvolupar partia d’una premissa extremament senzilla: seguir el principi del que s’anomena “observació flotant sobre el terreny” –un concepte pres de la psicoanàlisi–, segons el qual l’etnògraf apareixeria al recinte a fi de rodar i restar disponible per veure el que hi succeïa, qualsevol cosa, més enllà dels intents de focalitzar l’atenció sobre un fet precís. A costa d’assumir el risc fins a extrems intolerables, pretenia no tant descobrir-ne els usos insospitats de l’espai,3 sinó revelar el mer coneixement dels moviments dels transeünts a través de l’atzar de les meves pròpies trobades i ensopegades amb ells, i de situar-les en els diversos espais del Fòrum que desitjava estudiar. Parafrasejant la bella poètica del cantant de The Doors Jim Morrison (1944-1971) i acudint a l’obra cinematogràfica de Dziga Vertov (1896-1954), els vianants entrarien i sortirien de l’objectiu de la càmera. L’objectiu va treballar de dues maneres des del principi: a través del moviment, és a dir, bellugant-se pel terreny; i quedant-se fix en diversos llocs per observar l’entorn, com una càmera estàtica.

D’entrada, no desitjava fixar l’atenció a priori sobre uns punts concrets, en el sentit de no immobilitzar-la i de no focalitzar-la. L’única escletxa que volia permetre’m travessar tenia a veure amb minúscules seqüències verbals –enxampades fortuïtament– dels passants (“¡Mama, haz una foto para la abuela!”, “On són les tortugues?”, “Qui vol truita de patates?”), bocins de situacions completament ordinàries.4 Malgrat que un fet, una dada, constitueixen inexorablement una interpretació, pretenia tamisar la meva mirada fins al punt de poder escriure: “Un home travessa la plaça en diagonal, del nord-est cap al sud-oest, s’atura, mira al seu voltant, continua caminant, de cop gira...” Així defensaria, seguint Gabriel Tarde (1843-1904), que ens podem ensinistrar a veure en qualsevol cosa una societat, i que la societat en moviment, emergint, també hi era aquí, en el desplaçament d’aquell home. La meva intenció era consignar des d’una furiosa empíria els trànsits dels vianants com si cada un d’ells fos un vector propi, amb un punt d’aplicació (l’àrea en què es trobava el vianant), una direcció (la traça del recorregut que el vianant feia) i un sentit (les coordenades cap a les quals s’encaminava el vianant).5 Manllevo el concepte de vector just perquè s’entengui que es tractava de despullar absolutament, en termes de comunicació i tot, el recorregut de les persones per l’espai com a “residus que la vida social deixa al seu darrere abans de cristal·litzar i convertir-se en no importà què [...], pur esdevenir que traspassa [...], una formidable tendència a la fractalitat”, en paraules de Delgado.6
 
No fou pas la premissa de l’observació flotant, però, sinó la meva pròpia presència sobre el terreny, el que em va conduir a un segon tipus d’actuació: l’observació participant. Més que autorepresentar-me com a vianant que passa per l’espai, tot jo vaig esdevenir vianant. El terme “participant” significa que vaig ser clarament un usuari més de l’espai, un transeünt. En aquest context, la investigació fou encoberta per l’anonimat, amb la particularitat que el repertori de situacions i interaccions que vaig observar es va delimitar més, cosa que no hagués succeït amb la mateixa vehemència si hagués deixat “flotar” –com es tractava de fer en un primer moment– l’observació sobre el recinte. Evidentment, resulta impossible deslligar la pràctica de l’antropòleg sobre el terreny del paper que exerceix com a actor social generador de relacions, és a dir, com una persona més entre persones, algú immergit en les trobades i les ensopegades amb els altres. A més de “recol·lector d’instants”, doncs, em vaig convertir en “productor d’instants”.

Dins del text s’hi han escolat síntesis de diàlegs i d’explicacions pròpies amb la finalitat de copsar el moviment, durant una fracció de segon, d’un procés social: l’espai exterior dintre del recinte del Fòrum. De tot plegat en dimanà la coneixença bé directa, bé indirecta –a través dels contactes d’uns informants amb uns altres– dels actors socials situats al camp d’acció i observació de l’etnògraf. Sovint jo apareixia als transeünts (visitants i treballadors) com un visitant més. Res em delatava com a antropòleg: observava, em relacionava, memoritzava i després prenia notes en un bloc a un altre lloc del recinte. Altres cops m’enclavava en un indret, aturat, prenent notes –de vegades a la vista de tothom; d’altres d’amagat, conspícuament–, fins a arribar a entaular diàlegs perquè sí. La presència de càmeres en tot el recinte (quasi 300, amb nodes arreu per connectar-les, segons un informant) no deixava de significar un element intranquil·litzador. Més d’un cop vaig ser observat per vigilants, la qual cosa representava una escena més de la quotidianitat viscuda. Només davant de situacions concretes i en uns moments particulars de la recerca vaig considerar pertinent desvelar la meva condició d’antropòleg. Els treballadors interpel·lats fortuïtament pel visitant esdevingueren així, dins d’una volguda complicitat recíproca, informants de l’antropòleg. Revelar el sentit de la meva presència va possibilitar que per exemple, amb la complicitat de determinats informants, em disfressés com un pallasso-bomber més entre dos pallassos-bombers per participar amb ells en un dels espectacles de carrer del Fòrum.

El valor de les converses entaulades i de les explicacions que se’m van transmetre no es pot entendre fora de l’acte mateix d’interpel·lació a què vaig estar sotmès en el transcurs del treball de camp. Per això, no va ser la meva intenció constatar la veracitat o la falsedat d’aquestes informacions, i no vaig voler extreure o deslligar el seu valor i el seu sentit del context etnogràfic en què es van produir. Independentment del contingut del que m’explicaren els informants, subratllaria que van voler expressar quelcom mitjançant la recerca en destacar uns aspectes i no uns altres del Fòrum. La manera com van parlar del Fòrum a l’antropòleg –vegeu l’“Apèndix”– va donar continuïtat i va complementar el fil que la investigació va seguir.

L’aventura estranya i desoladora de les primeres hores d’observació sobre el terreny –i espero que se’m permeti la llicència de manllevar les paraules d’un dels grans mestres de l’antropologia: Bronislaw Malinowski (1884-1942)– adoptà un “curs natural, en harmonia” amb el que m’envoltava. “Harmonia” en el sentit que vaig introduir-me fins on vaig poder en el medi, i que aquest em va convertir en un passant més del seu espai dintre del maremàgnum de successos trivials que acollia: moments quotidians de les vides d’algunes persones. El referent l’establí Malinowski fa més de vuitanta anys, i aquest tipus de quotidianitat no li passà gens desapercebuda durant la immensa investigació que dugué a terme a l’hora de remarcar uns “esdeveniments per regla general trivials, a vegades dramàtics, però sempre significatius”.7
 
Tret dels dos pallassos-bombers de La Industrial Teatrera, la resta d’informants apareixen aquí amb pseudònim. Fins i tot n’hi ha que la referència que en faig és genèrica, i dels quals he preservat exclusivament la seva identitat laboral al Fòrum –“un treballador taronja”–. Determinats contextos en què es van produir una part de les trobades s’han esborrat del relat o bé s’han desplaçat del marc originari en què tingueren lloc amb vista a interceptar un possible reconeixement d’informants.8
 
Per acabar, vull remarcar que les notes preses han passat per un sedàs sever. Les reflexions antropològiques no associades a l’espai que em provocà el conjunt d’activitats del Fòrum detectades han estat esporgades quasi per complet d’aquestes pàgines a fi d’obtenir la imatge d’un esquelet deslliurat d’òrgans, sense carn ni sang ni vestidures recobrint-lo. Hi ha escenes en les quals la realitat supera la fantasia, i n’hi ha altres en les quals la realitat desmenteix la percepció oficial i mediàtica de l’espectacle: alguns cops coincideixen les unes amb les altres. Formalment no vaig voler cobrir “l’anàlisi i l’explicació del Fòrum”, el que vaig fer consistí a reflectir-ne bocins de vivències pròpies i alienes. Els fantasmes propis i col·lectius –en realitat, tots són d’alguna manera col·lectius– invocats aquí hi són per provocar curiositat i dirigir-la cap a, potser, l’única virtut de les pàgines que vénen: anotar algun instant d’algú, una ínfima part de la vida als espais exteriors dins del recinte del Fòrum abans que a la tardor del 2004 se n’haguessin d’enderrocar les tanques que el recloïen.

Vull expressar la meva gratitud als diversos tipus de vianants del recinte: als visitants i els treballadors, perquè tot antropòleg esdevé deixeble del qui es constitueix en objecte d’estudi; i a la Laura, per la seva aportació com la primera informant –visità el Fòrum amb els seus companys de l’escola, abans que jo m’hi endinsés–. Igualment, vull agrair –ara que estem vius, amb tota la meva amistat– a Manuel Delgado una col·laboració i un ajut de nou fonamentals que són aquí i més enllà d’aquestes pàgines. Amb la mateixa amistat, a Joan Bestard, Sílvia Bofill i Gemma Orobitg cadascun dels comentaris que em feren. I als meus pares, agrair-los que hi fossin.


1. Sense accent obert a la “o” al logotip oficial.
2. Al llarg d’un dissabte, diumenge i dimecres, dos dimarts i divendres, i quatre dijous i dilluns. Aquests dies van abraçar la franja compresa entre el 6 i el 24 de juliol i el 5 i el 19 d’agost. L’horari d’obertura del recinte era de 10 a 24 h els dies feiners; o bé de 10 a 1 h o 2 h (a l’agost) de l’endemà els divendres i dissabtes.
3. Això és el que preconitzava Pétonnet en transitar pel cementiri de Père-Lachaise, en el seu cas a la recerca –finalment– de l’existència de veritables professionals del record (C. Pétonnet, “L’observation flottante. L’exemple d’un cimetière parisien”, L’Homme, XXII, 4, XII-1982, pàg. 37-47).
4. Probablement, això és el més semblant a l’eternitat que hi pugui haver –les lleis de l’univers envestint els carrers en forma d’un dinar al voltant d’una truita de patates–. O dit altrament, amb l’elegància de Tarde: “L’esperit humà ha estat guiat irremissiblement a trobar el principi de les coses, en tot ordre de fets, en els més ocults i la font dels quals, si hem de ser francs, li continua sent ignorada” (G. Tarde, “Las leyes sociales”, a Estudios sociológicos, Córdoba (Argentina), Assandri, 1961 [1897], pàg. 98).
5. L’antropologia i la sociologia del segle XX ens han servit des d’esferes distintes les bases i els desenvolupaments posteriors de les investigacions sobre els universos de situacions comunicacionals de les persones: es pot acudir a l’enfocament d’activitat situada (W. Mills), l’interaccionisme simbòlic (G.H. Mead), l’ecologia humana de l’Escola de Chicago (R.E. Park, R. McKenzie), la quinèsica (R.L. Birdwhistell), la proxèmia (E. Hall), la microsociologia (E. Goffman), la sociolingüística interaccional (D. Hymes), l’enfocament dramatista dels fets socials (K. Burke), l’etnometodologia (H. Garfinkel) o fins als principis de Marcel Mauss sobre les tècniques del cos. Ara bé, enllà del mer etiquetatge que en representa l’enunciació, no em vaig plantejar estudiar en profunditat des de qualsevol d’aquests corrents d’interpretació i recerca conductes verbals, auditives, olfactives, visuals, corporals, ni vaig voler analitzar les dimensions complexes compreses en cadascuna de les deu mil situacions ordinàries implícites en els trànsits de les persones per l’espai.
6. M. Delgado, “Naturalismo y realismo en etnografía urbana”, Revista Colombiana de Antropología, núm. XXXIX, gener-desembre 2003, pàg. 5-39.
7. B. Malinowski, Els argonautes del Pacífic Occidental, Barcelona, Ed. 62-Diputació de Barcelona, 1986 [1922], pàg. 59-61. L’aportació fonamental del treball de camp que efectuà a les illes Trobriand és a l’obra citada.
8. L’aparent coherència amb què relato el desenvolupament del treball als paràgrafs anteriors no obeeix a la manera com la realitat s’hi va imposar, evidentment. Diversos segments de l’àmplia gamma de variants metodològiques que John Lofland i Lyn Lofland sintetitzaren amb excel·lència fa anys a les seves investigacions entorn de la vida social als carrers (J. Lofland/L. H. Lofland, Analyzing Social Settings, Wadsworth, Nova York, 1984 [1971]) van aflorar aquí, però no pas d’una manera que jo pogués concebre: alguns cops va ser amb desordre, d’altres inconscientment, i encara d’altres d’una manera vagament voluntària. Tota recerca és un procés, com la vida. I també ho és l’espai, entès com a producte social en el qual es conjuminen el marc material, les relacions entre les persones i les pràctiques que en deriven. L’espai social significa un procés permanentment en moviment, preestructurant-se i alhora estructurador, en què el repertori ampli de les potencialitats humanes va reflectint les fluctuacions i les contradiccions de la societat mateixa.

divendres, 6 de gener de 2017

(i III) De manters i refugiats: colonialisme, explotació capitalista, espectacularització mediàtica i pornografia de les emocions


(i III) DE MANTERS I REFUGIATS:
COLONIALISME, EXPLOTACIÓ CAPITALISTA, ESPECTACULARITZACIÓ MEDIÀTICA
I PORNOGRAFIA DE LES EMOCIONS
Gerard Horta
(7-IX-2015)

Nota prèvia: Escric aquest tercer i últim apartat de la sèrie a raig, cremat pel que ha succeït avui a l’Ajuntament de Barcelona: censura política per part de Bcn Comú + PP + CDC + C’s + PP per evitar que la CUP pogués presentar, debatre i votar nou de les 10 propostes que acompanyaven la votació al Ple Extraordinari sobre lAMI en el camí de la lluita anticapitalista i independentista per deixar enrere la Transició al no-res. Resultat: res de res, tot ha estat tombat. 

***

LÀfrica no sentén sense això que anomenem top manta: venedores i venedors que despleguen una manta al terra sobre la qual exhibeixen els productes de tota mena que posen en venda. És tan persuasiva la dominació colonial occidental que aquesta purificació mercantilitzadora i classista dels carrers –encarnada en les ordenances de civisme europees– es desplega ja fa anys en moltes ciutats del continent negre a lempara de reordenacions urbanístiques, especulacions immobiliàries i processos gentrificadors sota apropiacions estatals dels carrers (els mateixos processos de què són víctimes els manters barcelonesos), en el marc de les invocacions obligades a la higienització i la pacificació daixò que polítics, periodistes, planificadors urbans i arquitectes anomenen espai públic, i que els antropòleg hem anomenat històricament les places i els carrers (vegeu la recerca col·lectiva Carrer, festa i revolta [2001, dirigida per Manuel Delgado] i El espacio público como ideología [2011], de Delgado mateix). Del paper de les dones que treballen venent coses –de tot– als carrers –a Cap Verd duen el nom de rabidantes– vam ser-ne testimonis a Praia i al conjunt de lilla de Santiago amb en Daniel Malet arran del treball de camp desenvolupat a les tardors del 2009, 2010 i 2011, tal com ho vaig conèixer també a Mindelo (illa de São Vicente) el 2014 i el 2015. A algú se li ha acudit pensar en els mecanismes i les dimensions merament diguem-ne culturals que hi ha en ball en aquest procés transbordat a Europa a causa de l'arribada de gent africana? I no perquè aquesta pràctica no hagi estat històricament tradicional a la nostra pròpia societat, ni de bon tros: tractem dels mercats i mercadillos de carrer. Em resulta molt més exòtic un model capitalista que als barris benestants emplaça botigues luxoses amb productes caríssims venuts per treballadors que cobren sous de pura explotació que no pas retrobar aquí i allà del planeta persones tot venent coses als carrers. Ni la història europea ni la catalana es poden comprendre sense aquesta pràctica, lligada al naixement mateix dels nuclis urbans. La història de la humanitat és top manta!

Mentrestant som, sí, al continent blanc, en una ciutat en què Ada Colau se’ns apareix com el resultat biopolític de les revistes dels anys setanta Garbo, Lecturas, El Caso i El Caso Mundial. La seva dimensió d’actriu aficionada i intèrpret professional li permet abocar tota intensitat emocional viscuda cap al receptacle dels contextos polítics públics, i si són electorals millor: succeí amb els companys i companyes de Telefónica, on aconseguí una pila de vots amb aquests plors lacrimògens allà enmig dels vaguistes, plors sincers sens dubte, corprenedors (ai sí). Les traïcions posteriors als vaguistes (aquesta i també aquesta altra) resulten irrellevants per a la nova política.

Fotografia: De San Bernardo.

Els mitjans de comunicació necessiten espectacularitzar fins al paroxisme la vida social. La teatralització obeeix a guions que tendeixen a focalitzar l’atenció en les anècdotes a fi de segregar de la mirada col·lectiva els marcs socials en què els esdeveniments i els processos socials tenen lloc (això és el que analitza l’antropologia social a través del treball de camp com a fonament teòric i metodològic). L’atenció històrica dels mitjans periodístics occidentals tendeix a centrar-se en desastres socials llunyans, és una vella estratègia distintiva d ela ideologia doninant amb vista a aconseguir que les classes populars occidentals concebin més positivament el seu propi present. La lògica que es persegueix diu: “Que malament que ho passen a l’Àfrica, pobra gent!”. És el que ha fet Barcelona en Comú apel·lant al dolor dels refugiats vinguts d’arreu a l’Europa central mentre es dedica a empaitar i reprimir manters (que Gala Pin ho justifiqui  per “l’ús de la violència” en una nota al facebook personal  en comptes de fer una roda de premsa pública, oberta a tothom, resulta insultant). I aquí tenim l’alcaldessa, de nou, plorant al míting de torn tot lloant les accions –precioses, en efecte– solidàries de persones anònimes mentre els manters es mengen el desplegament de les unitats dels UPA de la guàrdia urbana.

Per a Guy Debord, la societat de l’espectacle; per a Georges Balandier, el poder en escenes. Cal recordar que els mandarins de Barcelona en Comú feren seu el discurs de la premsa burgesa des de fa setmanes?: “Rere els manters hi ha màfies!” (avui la Pin se’n desdiu al mateix facebook..., a què estem jugant?). Això sí, enalteixen aquesta empatia de connotacions caritatives, samaritanes, bonistes, ciutadanistes i assistencialistes distintives del classisme més ferotge: tot shi val per no qüestionar les estructures polítiques, econòmiques i culturals del capitalisme internacional. Si Ana puede, ¿por qué el estado español no puede? ¡Vergüenza!” I una multitud rugeix desfermada que sí que es pot, sí se puede!!!... mentre  els UPA assalten manters i la pobresa que provoca el capitalisme a Barcelona fa estralls cada dia.

Pregunto: enllà daquestes efervescències terapèutiques que tothom necessitem viure ritualment i regularment, exactament què és el que es pot i què és el que no es pot? És il·legal acollir refugiats, oi alcaldessa? I defensem fer-ho. Però llavors que succeeix amb la il·legalitat de vendre al carrer sense permís per guanyar-te la vida i enviar quatre rals a les teves famílies africanes? Aquesta no la permetrem? Ada Colau apareix, doncs, encarnant-se com una trista –malgrat tants somriures a tort i a dret– impostora professional.

Aquesta melodramatització entorn de processos estructurals causats per segles de colonialisme i de capitalisme mira de desatendre’n les causes per fixar-se en una resolució assistencialista, privada i apolítica de les problemàtiques globals de l’explotació i la inferiorització de les persones en funció de la seva condició social, del gènere, del lloc en què van néixer, del paper que ocupen en aquesta esfera no gens ultraterrenal anomenada geopolítica internacional. I ho dic commogut per la solidaritat internacionalista i de classe que tanta gent humil està mostrant arreu d’Europa amb els miserables del món, de Nigèria a l’Afganistan, arribats a Alemanya.

(Aspirants a) refugiats. Engabiats, a Hongria.

Gala Pin i Amadeu Recasens són els responsables polítics denviar els UPA contra els manters, no pas contra els propietaris de les botigues del passeig de Gràcia en què les treballadores i treballadors cobren 5 € l’hora –no hi tenen potestat jurídica, és clar–. Llavors, on rau la nova política? En Recasens responia al Garganté la setmana passada que els manters no podrien vendre “enlloc”. “I de què menjaran?”, li preguntà el Josep sense obtenir-ne resposta. Carn de canó no dóna vots. Vergonya profunda mode alcaldessa Colau. En Jesús Rodríguez, periodista antiautoritari i gens sospitós de no mantenir confiança en Bcn en Comú, redactà la crònica de les persecucions a La Directa.

El proppassat dissabte (5-IX-2015) al migdia la gent de Tras la Manta, l’Espai de l’Immigrant (maleïda paraula) i la llibreria Veus amb Veu organitzaren un acte de suport a aquests treballadors clandestins afrocatalans objecte de prejudici, estigmatització, marginació, discriminació i segregació espacial per part del govern municipal de Barcelona. Fou a la cruïlla dels carrers Picalquers i Roig del Raval, i BTV en féu aquesta narració.

Vaig ser-hi amb altres militants de la CUP, en aquest cas la María José Lecha i el mateix Josep, que fan de regidors i tenen la virtut de ser, amb la Maria Rovira, allà on hi ha gent lluitant. Aquests són els companys i companyes que tenim: planten cara. No hi havia ni un sol dirigent ni càrrec públic de Bcn en Comú, car deu resultar molt més acollidor anar a fer mítings a les festes majors, dins o fora de períodes electorals. Recullo els testimonis que vaig transcriure de dos manters a l’acte del dissabte, sense afegir-hi res. Això és el que hi ha:

Pappé (porta sis anys vivint a Barcelona):Som treballadors. No tenim papers. Sortim de casa, comprem, ho venem i tornem a casa. Com ens provoca la policia? Saben que no tenim papers. N’hi ha que fa quatre i cinc anys que ens coneixen. Ens demanen els papers per provocar-nos. No hi ha màfies en els top manta. La gent va a Badalona, compra allà a l’engròs i torna a Barcelona per vendre-ho. Hi ha molts problemes amb les persecucions dels policies. Demanem una mica de tolerància, trobar una feina. Hi ha policies que són bons, els grocs [banda superior de l’uniforme dels agents], però n’hi ha molt més de dolents [en referència als vestits com els UPA], que t’insulten i et peguen.


Khadim:La venda ambulant és un dret d’un col·lectiu. El que fem no és cap problema. Tenim famílies i els hem d’ajudar, hem de lluitar perquè no passin gana [en referència a l’enviament de diners als familiars que romanen a l’Àfrica]. No volem robar, volem diners nets. No hi ha traficants, ho comprem tot a Badalona. Laltre dia matura la policia a plaça Catalunya i em demanen papers, els responc que no en tinc i em peguen. Això no és normal. No matem ningú, no robem. Això em dol. Jo no els vaig parlar malament. Per què em van pegar? Els jutges sempre sentencien en contra nostra. Això no és normal.

Acte de suport als manters al carrer dels Picalquers (dissabte, 5-IX-2015).

A propòsit d’això, senyores i senyors regidors de Bcn en Comú i ICV-EUiA: una persona no pot obtenir permís de treball ni tampoc accedir a l’habitatge si té antecedents. I haver estat incriminat com a venedor ambulant il·legal et condueix al registre de les persones amb antecedents policíacs. Tot plegat, com recordava fa uns dies en Garganté a twitter, porta aquestes persones a un indret anomenat CIE (Centre dInternament dEstrangers). A quina integració apel·leu, Gala Pin? Que en Raimundo Viejo –un farsant enrotllat ben arrapat al poder que s’autoqualifica cínicament de materialista– calli forma part del guió de la normalitat postmoderna (uauh, futuro diputado en Madrid!), però la Gala, que ve de la lluita veïnal de la Barceloneta... Sap greu, sí, molt. Els mandarins de Bcn en Comú estan repetint la mateixa catàstrofe del PSUC a lAjuntament des del 1979, tot calcat, i encara n'hi ha que no volen pas adonar-se'n. Per un grapat de regidors...

Després de llegir el que els manters Pappé i Khadim van expressar abans d’ahir no crec que valgui la pena afegir-hi res. S’expliquen explícitament per si mateixos. El mateix dissabte 5 de setembre al matí no quedaven manters al metro de Pl. Catalunya... a l’exterior, però, dones romaneses demanaven almoina i els turistes continuaven pixant-se sobre els nostres nassos, com una massa consumista idíl·lica disposada a satisfer les fantasies comercials dels uns. Coses dels desplaçaments globals sota el capitalisme.

Mentre no es resolguin les causes i les conseqüències dels processos socials que s’encarnen en aquest afer, mentre no s’articulin les mesures necessàries per possibilitar una integració laboral digna dels manters, proposo que es concentrin tots al passeig de Gràcia, davant de les grans botigues globals, i al passeig de la Bonanova. El senyor Recasens devia pensar a “desplaçar-los” –com digué literalment– als barris populars de sempre, com ara el Raval, en què s’acullen totes les entitats assistencials i la gent que en depèn, o bé exiliar-los a Ciutat Meridiana o a la quinta forca. Doncs vinga, que a la Bonanova la gent benestant grati generosament les seves butxaques una temporada a fi de fer un cop de mà als manters. I respecte a l’alcaldessa, que pari de fer paperets de tragèdia napolitana i que s’ocupi de reencaminar recursos per facilitar la vida digna de tota la classe treballadora barcelonesa, inclosos els companys manters africans.

Acte a la Rambla en solidaritat amb els manters,
lendemà diumenge (6-IX-2015).

Amb aquesta sèrie de tres textos d’opinió escrits al cap de setmana i avui dilluns molt apressadament he provat de relligar conflictes que d’alguna manera expliquen el nostre propi present. No m’emmirallo en coherències perfectes ni dogmes absoluts ni m’encego per pureses inexistents, sols em demano a mi mateix mantenir viva la capacitat crítica davant de determinades misèries del dia a dia, i dels enganys i les traïcions dels qui ens prometien nova política per acabar manllevant-nos la justícia social i la llibertat.

Un apunt final: Bcn en Comú mantingué a la campanya electoral que dissoldrien les unitats dels UPA. No ho han fet. Per contra, la Pin insisteix encara ara en la violència dels manters. Gala, aquí a dalt tens el testimoni dun barcelonès que denuncia una situació concreta: una agressió injustificada. Penses fer-hi res? No tamoïnis, responc jo: no mouràs ni un dit. [Repenjo aquesta entrada al cap de nou mesos i, en efecte, cap membre del govern municipal de BCN en Comú ha dut a terme cap acció arran de les denúncies públiques difoses respecte a agressions patides.]

Forts amb els febles, febles amb els forts. Nova política? Segona Transició. Tot era mentida, farsants.

***

(I) De manters i refugiats: colonialisme, explotació capitalista, espectacularització mediàtica i pornografia de les emocions (5-IX-2015)


• (II) De manters i refugiats: colonialisme, explotació capitalista, espectacularització mediàtica i pornografia de les emocions (6-IX-2015)


dijous, 5 de gener de 2017

Cosmonàutica Social (17)

Font: desconeguda.

COSMONÀUTICA SOCIAL (17)
[EL VIDRE AL COR, 5-I-2017]
Gerard Horta

Els cosmonautes som infants que connectem mons paral·lels saltant sobre les estrelles, els nombres i la llum. N’hem vist de tots els colors –els fem nostres i de tothom–. El joc rau en el trànsit de la Lluna cap al Sol.

No hi ha negre en el blau.

divendres, 30 de desembre de 2016

Una vida diferent per sempre


UNA VIDA DIFERENT PER SEMPRE
[EL VIDRE AL COR, 26-IX-2015]
Gerard Horta

Com s’escriuen els fulls en blanc del quadern de la història, del mapa mitològic dels occidentals? Com se sintetitzen les humiliacions dels oprimits, les seves vides, el sentit de les lluites del dia a dia? Com es reescriu el temps i l’espai d’una societat?

Mirem de representar allò que agonitza, el món vell, mitjançant paraules i imatges. Com haurien estat les vides col·lectives dels pobles, les vides no viscudes de les societats, si tot hagués anat d’una altra manera? No ho podem concebre: continuem sent educats per no poder-ho concebre. Rere el contracte social hi ha la tirania i la misèria.

Jean Duvignaud (1921-2007), el tan gran –profund– i aquí tan poc llegit antropòleg francès, relatava com els comuners derrotats el 1871 a París foren en tantes ocasions assassinats, en daltres detinguts, vexats, sotmesos a tortures i brutalitats i deportats a la Nova Caledònia polinèsica –encara ara, sota el jou colonial de França–. Louise Michel, empresonada i desterrada 10 anys allà, explica que partí amb els fills dels comuners cap a la selva, i allà es trobà amb els salvatges, amb aquells “altres” salvatges –els “uns” (els nosaltres”) eren (ho és, ho som) el proletariat europeu–. I fou així que un dia els “salvatges” kanacs no van atacar els presoners comuners, mai més ho feren: aquell dia atacaren els guardians de les presons, enemic comú. El cap de la tribu fou assassinat, i el seu cos fou embolcallat amb la bandera roja d’un districte de París. Bellesa infinita, commovedora, de les germandats del món que tot ho abracen, que tot ho poden.

Quin és el llenguatge perdut per tots els salvatges del món? Quin és el llenguatge perdut per nosaltres, els indígenes?

Pel meu avi basc, Gerardo, que esgarrapà els dies i les nits –un a un– per poder veure morir Franco sense aconseguir-ho, perquè morí el 1974, un any abans que lassassí. El meu avi basc que al seu petit poble, tan petit, de Lantziego –a Euskalherria– només pogué impugnar simbòlicament el feixisme cada 14 d’abril, perquè aquell dia no anava a llaurar la terra. “Abuelo...”, com t’estimo. Pels besavis bascos i catalans que no vaig conèixer. Pel meu besavi Joaquim, multat el 1906 com a “peligroso independentista catalán” per editar les actes del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana... Ma mare Paula i mon pare Joaquim, i multes i precarietats i censures i presó, i els avis i les àvies meus, teus, de tothom que resistí en tots els segles.

No oblidis qui ha alçat la veu davant dels estats, davant dels poderosos. Des dels remences fins ara, en cada vila, en cada barri aquí i allà, en cada gest, en cada mot, en cada silenci, en cada mirada, en cada somriure i en cada plor amagat, enunciant-hi les necessitats i les il·lusions del món que aspirem a construir. Massa dolor negre. No oblidis com ha anat la inacabada transició tardofranquista i qui ha plantat cara. No oblidis els presos d’ahir, els d’avui i els de demà. No oblidis que el parlament, en tota societat capitalista, és sempre un parlament burgès, i quina és la seva lògica quan un sector social vol transformar veritablement les condicions materials de vida de la gent: excloure’l, reprimir-lo...

Un vot és només un vot. Tombar la història per construir nous mons, noves societats, per reviure antigues relacions de justícia i llibertat exigeix molt més.

Retrobar el nostre llenguatge i els camins que ens furtaren, recompondre les flors amb els pètals trepitjats als marges, donar-los novament el vermell de l’esperança infinita, d’un futur que encara no hem viscut acolorit amb banderes negres i de tots els colors.

Arribar algun dia més enllà de les representacions. Per l’amor, per aprendre a estimar col·lectivament i esdevenir algun dia una civilització, una festa de tothom-som-amics, una societat global digna i alegre i sense classes.  Quantes llàgrimes i dolor, però..., i quanta ràbia...

Una vida diferent per sempre.