divendres, 24 de febrer de 2017

Ovidi, amor nostre (i II)


Ovidi, AMOR NOSTRE (i II)
[Article inèdit, 11-III-2015]
Gerard Horta

Vull afegir uns comentaris a partir de l’esclat popular que hem viscut arran de la commemoració dels 20 anys de la mort de l’Ovidi Montllor, i de la publicació ahir a VilaWeb d’“Ovidi, amor nostre”. El 10 de març d’enguany moltes persones van recordar en públic i/o en privat com havien arribat a l’Ovidi. S’hi entrellacen històries que són sempre col·lectives i que a la fi doten de sentit la nostra experiència del món (“Jo vaig amb les meves cançons, saltant històries, saltant situacions”). El reflex que se’n féu a la premsa deixà tothom retratat: des dels qui han mantingut viva la flama de l’Ovidi fins als qui se n’oblidaren o bé, simplement, no consideraren avinent fer-ne cap menció. L’endemà, de fet, fins i tot periodistes esdevinguts tertulians d’alt standing reclamaven menys soroll als “apolegetes” de l’Ovidi, obviant-hi que si el 2015 l’Ovidi és més viu que mai és perquè hom ha continuat escoltant-lo, i l’ha versionat i hi ha parlat, l’ha cantat i l’ha estimat en les hores callades, ha obrint finestres i balconets per compartir-ne i expandir-ne la veu més lluny encara.

1. Entremig de textos, hashtags i notícies, un munt de detalls, observacions i matisos per reflexionar, dels quals en destaco alguns. Venim d’un empobriment moral dens i de fonts llunyanes, reactualitzat cada dia als carrers i els llocs de treball –inclosos escenaris “artístics”, taules de redacció, espais acadèmics i marcs associatius–, que manté viva l’enveja i la gelosia com una força social anihiladora de voluntats, àvida de decapitar els intents d’infantar camins i obres autònoms dels qui no gaudeixen –i no volen gaudir– de posicions de poder en cap àmbit (“El vàter era al fons, la merda era a l’entrada. Els amics eren pocs, els enemics eren tots”). Aquesta mediatització de la realitat per part dels mediocres, d’aquells que no poden aspirar a res més que a competir, conduí l’Ovidi a cantar que “El món no avança, gira”. L’Ovidi recuperà l’irreductible poeta francès medieval François Villon (“Siguen cuites les llengües envejoses”) perquè constatéssim fins a quin punt, davant d’això, l’odi social i la ràbia formen part dels principis terrenals de la bellesa i l’amor polítics. Dic “polítics” perquè ell adjectivà la seva pròpia poesia com a poesia d’amor, d’un amor per una persona i per moltes persones, per una col·lectivitat. Un exemple aclaridor: els qui amb niciesa menystingueren la poesia de gent com el meu pare Joaquim Horta, titllant-la de “poesia social” als temps cardats del franquisme i la “transició”, no entengueren que tota poesia és social: un poema líric és social, un poema pornogràfic és social, tot poema és social en la mesura que apel·la a relacions que es donen sobre la base d’experiències que tenen lloc en societat. Per això l’Ovidi pretén fer-nos comprendre que cantar a la llibertat i la revolució es constitueix com un cant a l’amor i, en si mateix per tant, com un cant d’amor. Enfront del “Desmesuradament, tot és com ha de ser”, l’Ovidi eleva un cant furiós, de vigorosa puixança, “Onades contra el roc, tempestes d’inquietud”, per reconèixer que no és gens fàcil superar aquest ordre de relacions i que, així i tot, som aquí per realitzar “una esperança que no em deixa mai: al capdavall morir-me content”. Content d’haver afrontat els espadats rocallosos del món dels mediocres i de voler vincular la seva vida amb les vides de la gent de la seva classe: “Un entre tants.”

Ahir narrava la recepció de l’Ovidi a Vallecas el 1984 esbombant-hi Maiakovski en català, però vaig oblidar-me de recordar-hi com ens explicava dolgut la seva presència amb el Toti en un míting a Cadis del PCE dAndalusia, a la fi dels setanta, en què van iniciar l’actuació i així que començà a cantar rebé una xiulada monumental per fer-ho en català... de manera que l’actuació se suspengué. Com una Espanya negra revisitant el present una vegada i una altra. La gent de la teva pròpia classe és, en definitiva, la responsable del seu propi destí.

2. La segona observació té a veure amb una qüestió la centralitat de la qual diria que continua sense ser prou ponderada, per la seva crueltat i perquè encara ens fa mal: la impúdica caça, captura i intent d’anorreament a què l’Ovidi va ser sotmès per polítics culturals, gestors culturals i periodistes culturals des de la fi dels setanta fins a la seva mort, des del PSUC (ICV-EUiA) fins al PP, des dels ajuntaments fins a les Generalitats de Catalunya i del País Valencià, el Consell Interinsular i el Govern de les Illes Balears. De la Franja i la Catalunya Nord ni en parlem. Orgànicament l’Ovidi milità al PCC als anys vuitanta, cosa que no li valgué perquè el contractessin per fer concerts: hi anà per ideologia política, i el desenganyaren per ideologia política. Dins l’àmbit polític ha estat l’esquerra independentista qui n’ha fet estendard als darrers vint anys. M’agradaria que la tendresa i la lírica de la seva poesia i dels poetes que ell convocà s’integrés, també, en aquesta reivindicació política de l’Ovidi –com succeeix amb l’obra de Salvat-Papasseit–. Si tot símbol és molt més potent que la realitat que simbolitza, les instrumentalitzacions polítiques de l’Ovidi connoten possibilitats infinites: des del màrqueting dels qui recordant cofois “la samarreta vermella” intenten ocultar-nos que el van deixar tirat al camí,  fins a les connotacions que li atorga aquella gent que en l’Ovidi hi localitza o hi ensopega un programa d’acció política de combat. Al centre hi ha la descripció àcida del món diari de l’oficinista, el llaurador, l'obrer, laturat, de la parella... “Sortí d’allà per no sentir-me atrapat.”

3. Ahir, a la nit del 10 de març del 2015, el Canal 33 de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ens oferí el documental “Ovidi per Ovidi” (Jordi Lara i Ramon Millà, 2015). Fou al Canal 33 perquè a TV3 hi teníem un banquer explicant sa puta vida professional. Fou cap a un quart de dotze de la nit d’un dia feiner ja que abans calia emetre un capítol d’un programa sobre seminoves tecnologies. Dit altrament, un cop més TV3 ha demostrat la capacitat que té de perpetuar la relació amb l’Ovidi a través de la humiliació. No en tingueren prou d’apartar-lo de la nostra vista en vida, sinó que 20 anys més tard ens el mostren a les fosques, no sigui que la nitidesa de l’Ovidi ens trasbalsi més del compte. Ho han fet desvergonyidament, castigant a la clandestinitat l’homenatge que volíem clar, sincer i en horari obert, obert fins i tot a la mainada. Continuo exigint als estrategs de cor assecat i full salarial alt que han governat la CCMA des del 1983, i continuo exigint als seus programadors culturals, que demanin públicament perdó a l’Ovidi per la censura sistemàtica que li van imposar i que encara persisteix. Ni així redimiran actes tan innobles.

Fixeu-vos que en aquest documental s’hi exposa als crèdits la font del material que s’ha treballat: tres talls de veu de Catalunya Ràdio del 1994; set fragments dels arxius audiovisuals de TV3, del 1991 al 1994; a més d’una presència al “Mag Magazine” el 1988. Quan dic que TV3 censurà l’Ovidi no trio paraules a l’atzar, a la babalà. El documental m’agradà perquè hi és l’Ovidi en l’esplendor del seu camí, del principi (“Jo era el nen que recitava les poesies místiques durant el mes de Maria”) al final (“El que més desitjo és retrobar-me amb la meva veu. Les il·lusions continuen, d’una altra manera, un altre tipus d’il·lusions, però continuen i estan presents”). Els directors del documental passen de puntetes sobre aquesta operació generalitzada, de gran envergadura, de censura, i sobre la construcció social, política i mediàtica del silenciament: “Si interessessin les meves cançons doncs jo gravaria més discos, cosa que no faig, tindria més actuacions, cosa que no en tinc tantes –són molt minses les que tinc–, etc. Però de tant en tant et trobes algun jove i et diu que `sí´, que l’interessa, però crec que és una minoria.”

Som a la dècada dels vuitanta, parlem dels primers noranta. Parlem dels temps de l’ICUB, de les espectaculars Festes de la Mercè, dels Jocs Olímpics, de les subvencions milionàries a la Fira d’Abril, al Palau de la Música, de la construcció de molts equipaments culturals a l’àrea metropolitana, de sous públics generosos per als governants i d’inversions en estrelles. Anys vuitanta: temps de control polític ferri dels mitjans de comunicació, per totes les bandes del parlamentarisme de la transició. L’Ovidi ho explica així: “La feina va començar a minvar i, és clar, si no tens feina sí que ho notes, perquè arriba un moment que com que et criden tan poc vas perdent les ganes de fer cançons. Penses, `i per què´?”

Els directors del documental passen igualment de puntetes sobre les conseqüències d’aquest procés: “Des de fa uns quants anys el meu somni de vida seria la petita tranquil·litat de saber que no patiré problemes econòmics més endavant.” S’hi mostra un tall dels primers noranta en què l’entrevistador –Josep Cuní–, lluny d’atendre la situació que té al davant (no demanes al periodista que se li encongeixi el cor, sinó que comprengui), replica frívolament: “Més endavant? Ara per ara no es pot queixar!” I l’Ovidi, humil fins a les arrels, respon a la crua trivialitat només amb una frase: “Ara per ara em puc queixar però no em queixo.” És la mateixa humilitat amb què fa el seu balanç de tot plegat: “A mi em sap greu que hagi estat així. Traient-me a mi del context dels cantants de la cançó en català, penso que la qualitat tan gran que es va arribar a tenir i que hi ha en la cançó en català... haver-ho escapçat d’aquesta manera em sembla una cosa gens progressista.” Gran Ovidi, miserable Cuní.

Més enllà de les servituds ideològiques o les pors penoses dels directors –quan l’Ovidi es presenta com un “fill de la classe treballadora” només en sentim la veu, ja que se’ns ofereixen unes mans tocant un piano o alguna cosa semblant...–, el documental és una peça excel·lent per aprofundir la coneixença de l’Ovidi, i en general crec que els autors han mirat d’intervenir poc en el desenvolupament que l’Ovidi mateix ens mostra. No he tingut ocasió de veure el nou documental d’en Feliu Ventura  (“L’Ovidi està constipat”), per bé que estic convençut que disposarem de més motius per apropar-nos a nostre alcoià tendre i fer-lo planar pels carrers dels Països Catalans. L’Ovidi deia que quan un moria s’acabava tot, encara que afegia que tot quedava a l’aire, i crec que “l’aire” és cada vegada que l’escoltem, i que revivim i revifem i ens commovem al seu costat (“Intento tenir a la vida un pas il·lusionat”).

4. A grans trets, he provat de pintar una crònica minúscula d’un temps: hi ha l’Ovidi, la seva obra fora del comú, i hi ha xarxes de relacions i relacions de poder. L’Ovidi es relacionà des del principi amb gent que patia aquesta mateixa marginació –per això ell i mon pare encaixaren tan bé–, com ara un dels protagonistes del teatre independent català de la postguerra, l’Àngel Carmona (autor el 1967 de Dues Catalunyes. Jocsfloralescos i xarons), al grup de teatre La Pipironda, en què l’estanquera del davant, el treballador de la benzinera de la cantonada o el poeta que hi desembarcava –l’Enric Casasses– conformaven l’equip d’actors i actrius. Referim una gent que s’insereix en una societat en la qual els poders polítics i econòmics de la “transició” marginaren el seu propi poble i un dels seus fills més bells. L’endemà de morir, en Jordi Pujol, les patums orgàniques del PSC i el PSUC i tants dels qui el maltractaren i l’ignoraren en feren les lloances rituals. Tot continuava girant, amb la diferència que se suposava que l’Ovidi ja no emprenyaria més.

El començament discogràfic de l’Ovidi fou en certa manera premonitori (“Gola seca”, 1969) d’un destí de final colpidor. Ens en queden tots aquests discos que s’han de recuperar, i hem de cabussar-nos arreu per trobar enregistraments perduts d’espectacles com “La guerra i el món”, i fer-ne sobretot la integral amb lobra completa a preus populars, a l’abast de tothom i amb finançament públic dels Països Catalans: és urgentíssim. Les societats del món reten culte als avantpassats perquè els necessitem a fi de relligar el passat amb el futur que viuran els nostres fills i les nostres filles. Potser els nostres somnis moriran com les llàgrimes a la pluja, que deia el replicaire de “Blade Runner”, però són somnis i són nostres.

5. Quatre mots poden fer de record per a la gent jove, per saber dels contextos i les significacions que un individu dóna a l’actitud, la conducta i l’obra d’un valencià company nostre que visqué a la intempèrie. Ovidi, sempre Ovidi, Ovidi per sempre: “Amor meu és per tu.”

dijous, 23 de febrer de 2017

Record de Jakob Böhme (1575-1624)


RECORD DE JAKOB BÖHME (1575-1624)
Gerard Horta


Dirigeix els teus passos cap allà
 on el camí és més dur; pren el que el
món rebutja; fes el que el món no fa. Vés
d’una manera contrària a la del món en totes les
coses. Així arribaràs pel camí més curt fins a déu.

O és que us creieu que és pecat preguntar-se pel camí?

Jakob Böhme

Jakob Böhme, fill de pagesos luterans que viu de fer de mestre sabater. A l’inici del XVII Böhme adverteix tothom del perill que representen els reformadors oficials, els quals considera que estan arrossegant els pobles a la devastació en nom de Crist i l’Evangeli. Prereformes, reformes i contrareformes alimenten el creixement d’un maremàgnum de marginats i desclassats que formen grups socioreligiosos diversos, i que viatgen en cerca de miratges, utopies, anhelant una societat altra. El 1600, després de set anys de presó, Giordano Bruno és cremat a la foguera al Camp de les Flors de Roma acusat d’heretgia (ha difós per Europa l’obra de Ramon Llull, en disputa amb catòlics i protestants). La seva influència, però, s’expressarà al futur a través de Spinoza, Leibniz i el romanticisme alemany. Böhme escriu que el cel i l’infern són a dins de cada ésser, i també al seu voltant. Per aquesta raó és empresonat el 1612, després d’escriure L’aurora naixent o l’arrel de la filosofia. Hom l’allibera sota jurament que no tornarà a escriure mai més, si bé al futur compondrà vint tractats més que motivaran noves persecucions.

D’una banda, trobem que els humanistes se’n riuen del misteri, de l’altra, l’església converteix la creu en una espasa. Arran del trànsit cap a l’absolutisme, el rei esdevé el “déu” a la terra. Uns pocs éssers humans continuen explotant la majoria dels altres éssers humans, i  els calvinistes primerencs esbomben per Europa que els qui pateixen fam i dolor, els qui visiten l’infern en plena vida, ja estaven “predeterminats” a patir. Superant Jean Calví (1509-1564), el nostre Böhme sabater assenyala que el “sí” i el “no” existeixen en totes les coses, com si totes elles fossin una sola cosa. Troba la proximitat del cel en la proximitat de l’infern, veu que del “no” en surt el “sí” i a l’inrevés, i que no és possible obrir la porta de la llum sense que s’obri al mateix temps la porta de les tenebres, que totes dues surten de déu, i que déu és en aquest mateix infern que nosaltres. Per Böhme, els humans apareixem com una mena d’“alteritat” de déu –i com el seu infern– mitjançant la qual “ell” es pot veure reflectit, mirar-se a si mateix, com conten els cabalistes i quasi totes les tradicions orientals. Ell defensa que déu és bo perquè està implicat en la seva obra, de la mateixa manera que els humans són bons quan decideixen llençar-se contra les roques, com l’heroi que troba al submon de les flames, de les seves pròpies misèries, el tresor més preuat: la comprensió, el sentit del que està vivint, la transformació, la font de la catarsi que l’expulsa de la foscor i el col·loca en  la llum –la qual precedirà l’arribada de noves ombres i transformacions–. El savi anuncia els riscos de la covardia: qui no gosa creuar les portes de l’infern és travessat pel fred.1


Calví acabarà justificant l’experiència per perpetuar-la, Böhme mira de comprendre-la i transformar-la. Per Calví hi ha bons i dolents, en canvi pels cristians lliures que fan seva la mirada de Böhme el bé i el mal són, certament, en totes les coses. Unes coses, doncs, que podrem explicar a partir d’altres coses, igual com una categoria s’explica amb relació a les categories que l’envolten. Sintetitzar una oposició ens durà a generar noves oposicions, i noves síntesis. Böhme al XVII, Durkheim al tombant del XIX i el principi del XX, corrents culturals cabalistes i hermetistes i disciplines com l’antropologia coincideixen que l’atracció i el rebuig presideixen les relacions de forces, que l’afinitat i la contradicció són requisits bàsics per al moviment i la vida d’éssers i societats. I que naturalesa i cultura es fonen en un crit tan preciós com horrible.


Abans del 1650 L’aurora naixent o l’arrel de la filosofia  i la resta dels seus llibres ja circulen per Anglaterra, traduïts. D’aquí surten els grups filadèlfics, que al seu torn s’estenen fins a Alemanya. La mística anglesa Jane Lead (1623-1704) n’esdevé capdavantera junt amb el visionari anglès T. Bromley (1629-1691), si bé més endavant els filadèlfics s’integren dins el corrent maçònic de Martines de Pascally (1727-1779) fins a arribar a Haití i Illa Maurici des de França. Pascally du a terme pràctiques espiritistes i assevera que en la seva cambra secreta manté “relacions amb esperits angèlics”. Tornant al mestre sabater, al darrer terç del XVIII Böhme és traduït al francès: d’ara endavant no hi haurà corrent preocultista que no faci de la seva obra un referent fonamental. A mitjan segle XVIII, el pensament boehmià es transmet d’un moliner de fàbrica de pólvora de la rodalia de Tubinga –del qual es desconeix el nom, perquè la història és escrita durant molts segles per fer-hi sortir els noms d’homes poderosos– a F.C. Oetinger, que transmet aquest coneixement a F. Hegel (1770-1831) i F.W.J. Schelling (1775-1854), i de passada els informa que Böhme interpreta la càbala incisivament. Novalis (1772-1801), fill d’una família aristocràtica pietista, i J.W. Goethe (1749-1854) també beuen de Böhme, el qual és conegut i estimat en medis populars alemanys abans que s’introdueixi el seu pensament a l’acadèmia. Segons l’Autobiografia espiritual del pensador rus Nikolai Aleksandròvitx Berdiaev (1874-1948), crític de l’església i el totalitarisme que mira d’elaborar una “antropologia cristiana”, Böhme és molt estimat als ambients populars russos, on és sentit com un “sant” (es pot situar l’arribada dels escrits de l’alemany  a Rússia cap a la fi del segle XVII, arran del viatge a Moscou del pietista alemany Quirinus Kuhlmann).

Böhme exemplifica l’oceà profund de crítics de l’ortodòxia eclesiàstica que floreix a Europa contínuament, reflectint l’existència de moviments socials majors o menors, més visibles o menys, però que en major o menor grau hi han estat sempre. L’oceà d’heterodoxos abraça des de...

[Dins De la mística a les barricades. Proa, 2001. XXII Premi Carles Rahola d’assaig.]


Post Scriptum (25-IV-2015): Entens per que Karl Marx llegeix i cita Jakob Böhme? I també l’antropòleg Victor Turner...


1. A. Andreu Rodrigo (traducció, introducció i notes), dins Jakob Böhme, Aurora, Alfaguara, Madrid, 1979 (ed. or. mitjan s. XVII, escrit el 1612).

dimecres, 22 de febrer de 2017

La incúria política contra l'antropologia en català


LA INCÚRIA POLÍTICA CONTRA
L’ANTROPOLOGIA EN CATALÀ 
[AVUI, 5-VI-2003]
Gerard Horta
  
La col·lecció “Antropología” és dirigida pels antropòlegs Joan Bestard i Jesús Contreras, i l’edita l’Institut Català d’Antropologia i Icaria. S’hi poden trobar obres de diversos antropòlegs del conjunt de l’estat espanyol (Martínez Veiga, P. Molina, Roca, Checa, etc.). Aquesta és una de les col·leccions més destacades que hi ha avui dia a Catalunya, junt amb “Estudis d’Antropologia Social i Cultural”, que coordina l’antropòleg Xavier Roigé i que edita la Universitat de Barcelona i el Departament d’Antropologia Social (la qual comprèn l’obra d’antropòlegs de l’UB, en català i en castellà), la “Serie General Universitaria” d’Edicions Bellaterra (amb autors d’arreu, en castellà) i les recerques de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (dins la col·lecció “Temes d’Etnologia de Catalunya”), editades pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (en català). A escala de publicacions periòdiques, disposem dels històrics Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia (majoritàriament en català), la Revista d’Etnologia de Catalunya (en català), i els Studia Africana del Centre d’Estudis Africans (en totes les llengües llatines i en anglès), entre altres.

 

De l’associació entre l’ICA i Icaria (la qual, significativament, ja fa temps que edita tan sols en castellà), en fou el precedent l’única gran, magnífica col·lecció de llibres sobre antropologia que hi ha hagut completament en català, “Breus Clàssics d’Antropologia”, un veritable recull de joies –insòlites en qualsevol de les llengües oficials de l’estat espanyol– que el desinterès absolut dels òrgans polítics vinculats a la diguem-ne “cultura” va deixar morir i que un notable menyspreu mediàtic va acabar d’enterrar.




Manuel Delgado ja va consignar aquest atemptat cultural (El País, 4-XII-1997), en una crida tan desesperada com inútil per la continuïtat de la col·lecció. Hi havia traduïts Maurice Leenhardt (La persona a les societats primitives, a cura d’Andreu Viola, inèdita en qualsevol llengua de l’estat); Marcel Mauss i Henri Hubert (Assaig sobre la naturalesa i la funció del sacrifici, a cura de M. Delgado, igualment inèdita); Michel Leiris (L’etnòleg davant del colonialisme, a cura de Delgado, també inèdita); Bronislaw Malinowsky (Sobre el principi de l’economia del pensament, a cura de Joan Bestard, tesi doctoral del 1906 d’aquest antropòleg fundador, traduïda fins al 1997 només a l’anglès); William H.R. Rivers (El mètode genealògic i l’origen dels sistemes classificatoris del parentiu, a cura d’en Bestard i igualment inèdita en qualsevol llengua de l’estat); Franz Boas (Els mètodes de l’etnologia, a cura d’Àngel Martínez, també inèdita); i Lewis H. Morgan (L’origen del sistema classificatori del parentiu, a cura de Carles Salazar, publicada per primer cop en anglès el llunyà 1868). En dos anys es van recuperar per al català peces bàsiques de la tradició etnològica i, sens dubte, del pensament contemporani, treballs inèdits en català i en castellà i tot. Com la immensa majoria de coses que valen la pena al nostre país, va ser el fruit sensible d’un acte de consciència acadèmico-cultural i d’un anhel de transcendència social de la disciplina per part d’un grup d’antropòlegs que hi consagraren temps i energia, i que redactaren uns pròlegs excel·lents per a cada llibre.

Per això no deixa de ser paradoxal que ja el 1997 –quan es discursejava igual que ara sobre la multiplicitat de les cultures, i s’hi rebatia la vehiculació mercantilitzadora que se’n volia i se’n vol  fer mitjançant la celebració del Fòrum de les Cultures, el 2004– es permetés la lenta agonia d’una col·lecció com l’esmentada. Mentre des de la Generalitat i la Diputació i l’Ajuntament barcelonins es continua esbombant la falsa retòrica de voler situar el català en un lloc de normalitat, col·leccions com aquella han vist negat qualsevol mínim suport públic institucional. S’ha de qüestionar, doncs, a quin coneixement es pot aspirar, quina estranya diversitat humana es pot conquerir, si la mateixa societat en què s’organitza una suposada trobada de la diversitat es nega a si mateixa com a productora cultural i com a potència traductora i difusora del pensament antropològic.


Prou difícil és el trajecte de l’edició de les ciències socials en català (esforços com els de l’editorial Afers del País Valencià són simplement heroics) perquè la disciplina de les societats i les cultures hagi de lluitar en solitari, des de la precarietat i vorejant perpètuament el precipici financer i mediàtic.

Des d’aquí caldria encoratjar les institucions públiques a donar suport a l’Institut Català d’Antropologia perquè algun dia pugui articular novament, més enllà de la migradesa de mitjans de què disposa, la represa dels “Breus Clàssics d’Antropologia” i una distribució editorial amb cara i ulls que abraci els Països Catalans. Si els polítics d’aquest país els continuen negant un rosegó de pa almenys que tinguin la dignitat de suspendre circs imaginaris com el Fòrum, allà on l’especulació i la publicitat de polítics i grans corporacions financeres amaguen la pràctica obscena de proclamar la multiplicitat social a partir de la condemna al naufragi de la nostra pròpia cultura, castigada a la fossilització folkloritzadora més infame. Cal recordar l’elevada quantitat de persones que el Fòrum inclou en plantilla, amb pressupostos multimilionaris a les mans de “gestors” del no-res? Només amb un 0,1% d’aquests recursos, molts dels quals –inversió privada a part– provenen de la gent, es refarien col·leccions de primera línia europea, i en català: això seria una manera digna d’homenatjar la branca de la ciència que més ha fet històricament en el combat per la dignificació i el reconeixement de la diversitat sociocultural dels humans.

Propaganda municipal del PSC-ICV/EUiA-ERC, el 2004, tot preparant els figurants per al Fòrum: “Les grues seran palmeres..., les runes seran platja..., els obrers seran nens..., el riu serà un riu..., el soroll serà diàleg..., l’aigua serà un parc immens..., el 2004 Barcelona serà molt millor... per a tots.”

El preu que imposen els polítics d’aquest país, però, és massa alt: submissió ideològica i frivolitat intel·lectual. Invoquen el “mestissatge” i l’“heterogeneïtat cultural” mentre redoblen el seu menyspreu sistemàtic contra els antropòlegs i la participació ciutadana, potser perquè el pensament etnològic implica per regla general la crítica dels poders establerts en la mesura que assenyala la coherència i la racionalitat d’altres representacions possibles del món i de l’organització social. Alguna publicitat institucional afirma que “el 2004 les runes seran platges”, oblidant-se d’explicitar que llavors l’antropologia en català serà, gràcies a tots ells, un cementiri pertorbador, i que l’especulació moral i urbanística haurà aniquilat tanta vida social, reduïda al mer consum compulsiu d’objectes innecessaris. Plany haver-se de doldre de nou, com si haguéssim quedat enxampats dins l’espiral d’una maleïda cantarella més que gastada, pel que hauria pogut ser i pel que hem esdevingut sota aquest malson inacabable anomenat “Transició”.


dilluns, 20 de febrer de 2017

Reflexos i clarobscurs de la tradició maçònica catalana


Interior de la Biblioteca Pública Arús
(fundada el 1895 pel maçó Rossen Arús).

Reflexos i clarobscurs de la
tradició maçònica catalana
[AVUI, 8-IX-1994]
Gerard Horta

[Pere Sànchez i Ferré, La maçoneria en la societat catalana del segle XX, 1900-1947. Edicions 62. Barcelona, 1994.]

Al primer terç del nostre segle René Guénon i Jean Revière, estudiosos eminents de les tradicions esotèriques europees marginats per l’acadèmia, situaven l’origen de la maçoneria en les nombroses confraries de constructors que renovaven l’arquitectura de l’Edat Mitjana com a continuadors de la tradició Rosa-Creu, al seu torn hereva ideològica en determinats àmbits d’arcaiques tradicions hermètiques. Pere Sànchez ha estudiat la manifestació contemporània catalana d’aquesta doctrina dins La maçoneria a Catalunya 1868-1936 (Ed. 62, 1990), on desautoritzava els dos models historiogràfics a partir dels quals s’ha bastit l’elaboració de la història dels maçons fins ara: d’una banda l’anomenat complotista, que entén aquesta tradició esotèrica com un gran contuberni universal en què no paren d’ordir-se traïcions a la pàtria, l’Estat, etc., model que ha triomfat espectacularment en la historiografia més reaccionària i estaticista (exemple: M. Menéndez y Pelayo); i, d’altra banda, la historiografia d’origen pròpiament maçònic, veritable panegíric de la marxa victoriosa daquesta tradició al llarg del temps. D’això n’ha resultat una pobra aportació al coneixement històric. En vista de la desolació del panorama, el llibre que ressenyem esdevé imprescindible per als estudis futurs de la maçoneria. El treball de l’autor ha estat feixuc i excel·lent en tant que contribueix a il·luminar una part de la foscor que ens envolta. I una part de la il·luminació col·loca es coses al seu lloc: constatem que històricament abunden els practicants dels ritus maçònics que shan preocupat més per adquirir prestigi social i per satisfer les seves ambicions materials i de poder que no pas per esdevenir veritables maçons.



 Referents socials
L’enfocament de Sànchez pretenia defugir un enfocament des de l’estasiologia o l’estudi de la tradició com a moviment social, i pensem que l’autor no ha pogut viatjar enllà de la terra de ningú en què ell mateix va situar-se. Per tant no podem dir que aquesta situació li hagi caigut del cel. Ho diem perquè narració de l’autor és extremament institucionalitzada, la qual cosa palesa o bé una certa voluntarietat per la seva part o bé que la maçoneria no ha fet sinó reflectir les mesquineses generalitzades que operen com a referent dominant en una societat materialista com la nostra. En efecte, l’autor ens presenta els temples de l’orde com a centre de trobada d’homes de classe mitjana-alta amb “aspiracions” públiques, que hi acudeixen cercant-hi el suport que, com a grup de pressió que la maçoneria ha estat contemporàniament, aquesta els podia oferir. Així, el llibre és un relat continu de les picabaralles i les misèries que se succeeixen entre la maçoneria catalana (molt poc catalanista, llevat del parèntesi dels anys trenta) i l’espanyola per afers de poder.

Malgrat que fins a la Segona República –d’ençà del 1931 trobem el mateix amplíssim ventall de projectes socials que trobem fora dels temple maçònics, ja que aquests esdevenen simples miralls de l’exterior– la maçoneria plantejà el combat polític a partir de l’anticatolicisme, el republicanisme i el pacifisme –de fet trobà el seu mitjà d’expressió pública en el lliurepensament–, Pere Sànchez demostra que la repressió de què han estat víctimes els maçons al nostre país i al del costat respon no pas a la seva condició com a tals, sinó a la seva pertinença a partits polítics o organitzacions molestes per a l’Estat.


Anselmo Lorenzo: tipògraf i anarcosindicalista... iniciat en la maçoneria.

Tradicions iniciàtiques
Aquí se’ns revela la necessitat que hi ha, el 1994, d’estudiar a fons els referents culturals que generaren el sorgiment i la supervivència de la maçoneria en societat catalana i com aquest procés es reflectí en el pensament i en les diverses expressions culturals del nostre país –del teatre i la literatura a la vida ordinària no-institucionalitzada de les relacions socials–. I ja no parlem del teosofisme o l’espiritisme, aquest darrer tan profundament vinculat a la classe treballadora urbana catalana i al naixement del feminisme i lantimilitarisme.

Tota tradició iniciàtica comprèn la realització d’un trajecte en què el deixeble malda per reeixir en un procés de transfiguració per esdevenir. I de transfiguracions en el terreny maçònic el llibre no en parla. Els reflexos del desig de transformar el model polític i social establert tenen lloc a la Segona República, i no pas des de la cosmologia maçònica, sinó des de la ideologia política dels militants de partits que es fan formalment practicants maçons –naturalment, només faltaria que això ho atribuíssim a l’autor, que ja ha fet prou de posar-ho en relleu–.

De Jacint Verdaguer a Rafael Vidiella, d’Amàlia Domingo Soler a Andreu Nin, d’Alejandro Lerroux a Lluís Companys, el lector/a descobrirà –a més d’un valuós annex documental i de l’índex de noms– pous i xarxes comunicats sorprenents per a la nostra mirada, i que de maçons formals n’hi ha hagut una pila ben diversa: que pugui fer-ho ho devem a l’esforç magnífic de Sànchez i Ferré, del qual no sabem fins on gosarà arribar quan historiï la maçoneria catalana als nostres dies (continuarem trobant-hi arquitectes i consellers, tanmateix ¿hi trobarem paletes?).

dilluns, 13 de febrer de 2017

Mercantilització, individualització i capitalisme (in)sostenible


Mercantilització, individualització
i capitalisme (in)sostenible
 [SETEMBRE, 9-I-2016]
Gerard Horta

[Ressenya del llibre de Manuel Delgado (2016) Ciudadanismo. Madrid: Catarata.]

Des de la tesi doctoral de Manuel Delgado De la muerte de un dios, des de la trilogia sobre la iconoclàstia i la violència ritual compresa a La ira sagrada, Las palabras de otro hombre i Luces iconoclastas, des del seu emmarcament ideològic dins La magia fins a la implicació permenoritzada en el vol d’una antropologia de la festa, de l’exclusió, dels quefers de les masses desbordant els carrers, d’una antropologia resolta a assumir fins a les darreres conseqüències que tota ella forma part de la vida col·lectiva, obres com Diversitat i integració, El animal público, Carrer, festa i revolta, Elogi del vianant, Sociedades movedizas o La ciudad mentirosa han estat fonamentals per aprofundir el coneixement d’innumerables antropòlegs sobre els universos socials i les dinàmiques ideològiques i materials que en són inherents, però també per enriquir la recepció general del que els antropòlegs pensen, fan i escriuen. Delgado, professor del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, du ja 30 anys exercint-hi en qualitat de docent i, alhora, du més d’una dècada fent-se ressò del seu propi treball a través del bloc El cor de les aparences (parafrasejant-hi El cor de les tenebres de Joseph Conrad, i al mateix temps, el Paul Valéry d’“el més profund és la pell”).

L’hivern del 2016 ens obsequia l’edició del seu últim llibre, Ciudadanismo, compost per una introducció general a aquest concepte i als projectes polítics generals que en deriven, i pel recull de quatre textos presentats en diversos simposis sobre alguns dels camps en què es despleguen aquestes polítiques i les legitimacions ideològiques que hi estan associades. Tot plegat, mantenint el tipus d’equilibri harmoniós que tota figura intel·lectual ha de saber acomplir per ser considerada com cal. L’obra avança, doncs, a través de les anàlisis de conceptes com espai públic (aquí, deutora d’una excel·lent monografia anterior: El espacio público como ideología, 2011), massa, multitud i públic, artivisme, racisme, cosmopolitisme i multiculturalisme, etc., anàlisis acompanyades en major o menor grau de les genealogies corresponents, les quals es contextualitzen avinentment per fer-nos comprendre els vincles entre les formulacions teòriques i els marcs explicatius que caracteritzen els àmbits del pensament bàsicament acadèmic del segle XX occidental i els models de relacions socials que reflecteixen. Amb tot, i els amants del western tant com de les situacions socials concretes ho comprendran –pel Richard Brooks d’Els professionals (1963)–, aquells desgraciats i perdedors crònics que pensem que sense una causa no som res hauríem estat satisfets de retrobar-hi una exemplificació etnogràfica particular i propera respecte al marc analític que Delgado planteja sense escrúpols: la materialització d’aquests conceptes en una vida col·lectiva subalternitzada en el dia a dia dels projectes polítics encarnats mitjançant les pràctiques dels càrrecs professionals dirigents de Podemos i Barcelona en Comú. Alguns dels agraïments presents a la “Introducció”, però, adverteixen implícitament el lector sobre el sentit de determinades presències.

Sigui com sigui, a través d’una escriptura agraïda de llegir que caracteritza l’autor, els quatre assajos ajuden a configurar d’una manera magnífica una visió panoràmica sobre això que el poeta revolucionari rus Vladímir Maiakovski (traduït directament al català per Joaquim Horta i Manuel de Seabra en cinc volums que fa anys i panys que es van exaurir) definia com el fet d’allitar-se amb les paraules a canvi d’unes monedes, és a dir, sobre com la ideologia dominant s’imposa materialment i simbòlicament per mitjà de la participació activa en la seva assumpció i difusió d’aquells que no aspiren més que a perpetuar l’estat de les coses si el seu propi benestar en surt beneficiat. Delgado ho qüestiona frontalment, com Maiakovski, i ens proveeix una argamassa intel·lectual que capacita el lector per prevenir-nos del parany, alhora que traça amb rigor els processos ideològics que dins la societat capitalista global d’avui dia condueixen a instrumentalitzar termes que han passat a formar part de l’ús quotidià per part dels actors principals del circ institucional i mediàtic: periodistes, polítics i funcionaris diversos, inclosos els acadèmics. Just a això remetien Pierre Bourdieu i Loïc Wacquant en un text breu (La nova vulgata planetària, 2000) quan exposaven la utilització desfermada de mots com ara “globalització”, “flexibilitat”, “governabilitat”, “empleabilitat”, “underclass”, “exclusió”, “nova economia”, “tolerància zero”, “comunitarisme”, “multiculturalisme” i dels previsibles acompanyants “postmodern”, “etnicitat”, “minoria”, “identitat”, “fragmentació”, etc. Una utilització paral·lela a la desaparició mediàtica de termes com ara “capitalisme”, “classe social”, “explotació”, “dominació”, “desigualtat” atenent-ne la “condició obsoleta” o bé la “manca de pertinència”. Segons Bourdieu i Wacquant, el que estem vivint és un procés imperialista simbòlic i cultural que té l’objectiu d’universalitzar una interpretació específica de la història i de les relacions socials sorgit en medis acadèmics nord-americans i europeus i que, al capdavall, prova d’imposar a escala global la invisibilització completa dels processos socials emmarcats en la lluita de classes i l’extensió del colonialisme, i de legitimar per tant models socials economicistes, mercantilitzadors i repressius en el context mundialitzador del capitalisme. Per això –un no deixa de ser antropòleg– pensem que en tot abordatge analític resulta central la contextualització etnogràfica. Tot antropòleg, estrany a si mateix i a tota societat, hauria d’incomodar tothom, sempre i arreu.

Ciudadanismo es configura com un torpede (intel·lectual, no sigui que el programa Echelon ens faci una mala passada) en tota regla per part de l’autor contra l’assumpció classista de la noció ciutadanisme, la qual se’ns mostra com la coartada justificadora d’un capitalisme que aspira a esdevenir “sostenible” a través d’una regeneració social que en cap cas blasmarà les bases polítiques i econòmiques de l’explotació social, que a més –a la vella manera dels falangistes– no és de dretes ni d’esquerres, i que anorrea la societat i el vincle social basat en la solidaritat i la reciprocitat emancipadora per erigir l’individu com a figura omfàlica, nuclear, central de l’univers, com a veritable cúmul de poders participatius creadors a fi de satisfer... les seves pròpies necessitats. Som aleshores, en conseqüència, davant d’un subjectivisme ciutadanista en què acaben cristal·litzant –permeteu-me fer-ne la vinculació– les més extremes fantasies del capitalisme “avançat” quan, atesos dels processos socials d’alliberament vinculats a una transformació  integral que en altres períodes demanava la superació i la polvorització col·lectiva del capitalisme, s’acaba imposant –ja a la fi dels setanta i primers vuitanta– el referent de la felicitat interior i de la seva canalització a través d’un consum (aquí, polític) adreçat a tipus socials diversos en funció de les seves escales concretes de “valors i estils de vida” (unes escales categoritzades a partir d’anys de treball intensiu d’enquestes i grups d’opinió dels psicòlegs i economistes de l’Stanford Research Institute, al servei del Departament de Defensa, i que Bourdieu mateix entreveia dins La Distinció el 1979).

És pertinent esmentar Adam Curtis, qui dins el capítol tercer de The Century of the Self –produït i emès per la BBC el 2002– repassava el procés de canvi cultural de la ideologia dominant capitalista a l’hora de segregar la societat mateixa, i la lluita de classes, de la mirada col·lectiva: ara com ara sols hi hauria ciutadans individuals que duen a terme accions individuals per a la seva pròpia satisfacció. “Deixem que la gent mani”, sostenia Ronald Reagan a la campanya que el féu president per primer cop –recollint vots de l’esquerra sociològica–, “Espolsem-nos el govern de les espatlles”, deia també l’exactor de Hollywood, mentre Ada Colau afirmarà dècades després que fora de governs nacionals (autonòmics) i estatals cal “construir xarxes de ciutats rebels europees”, tal com porta anys defensant George Soros i les institucions que empara (Open Democracy, Open Society, Talk Real o European Alternatives), com un dels ideòlegs de la nova socialdemocràcia –filantrop a ultrança i peça bàsica en el suport occidental al cop d’estat nazi a Ucraïna–. Detalls com aquest permeten entendre que Barcelona en Comú i Podemos no advoquin per rebutjar i sortir de la Unió Europea, sinó per reformar-la, com ja propugnava Soros el 2011 al text Un pla B per a Europa, refregit el 2015 i signat per figures ciutadanistes europees diverses, des dels Comuns (Ada Colau) fins a “veus importants” de la CUP nacional (Quim Arrufat).

Delgado posa el dit a la nafra en vincular el ciutadanisme amb la New Age tot sintetitzant el procés de desarmament ideològic de l’esquerra. La gràcia que el déu del protestantisme proveïa (o no) acaba autoatorgant-se-la l’individu lliure a través de les seves eleccions. Si la renovació interior no acaba en la revolució, haurà acabat en el que Jerry Rubin (un dels fundadors del moviment dels yippies) anunciava a la fi dels seixanta quan proclamava que “si no pots transformar la societat, sigues feliç individualment, al teu interior”. Ni classe social, ni gènere, ni edat, ni color de la pell –ni pobresa ni pudor ni brutícia ni dolor–. El ciutadanisme ha servit per conjuminar acríticament anhels, voluntats i desitjos individuals de ciutadans individuals que aspiren a conviure feliçment (“a l’infern”, hi afegirien els gnòstics). Per a Guy Debord, la societat de l’espectacle; per a Georges Balandier, el poder en escenes (sempre canviants, bé que reiterant la trama: la diferenciació entre governants i figurants governats). Això sí, que no falti l’exalçament ciutadanista de l’empatia, amb les seves connotacions caritatives, samaritanes i assistencialistes distintives del més ferotge bonisme classista: tot s’hi val per no qüestionar les estructures polítiques, econòmiques i culturals del capitalisme internacional. Llegint Delgado, recordava allò de “Si Ana puede, ¿por qué el estado español no puede? ¡Vergüenza!”, que bramava l’alcaldessa Ada Colau fa uns mesos, situant el poder absolut de l’individu damunt del pedestal pornogràfic de les emocions, i recordava també un públic que en sentir-la rugia desfermat que sí que es pot (“Sí se puede!!!)”... mentre els antiavalots de la guàrdia urbana assalten i apallissen fora de les càmeres venedors ambulants amb la pell negra i la cronificació de la pobresa s’estén per Barcelona i els Països Catalans sota l’ombra més aviat obscena del comptador d’ofegats a la Mediterrània. Ni tan sols republicanisme burgès: la mateixa Colau somreia en enfilar-se al carro reial amb un Mag barbut el proppassat 6 de gener, i confessava cofoia “em sento com la reina Letizia”.

Junt amb la consellera dEnsenyament de Junts X Sí –Meritxell Ruiz–,
Ada Colau dóna suport a Escola Nova 21.

Delgado afegeix més paraules-clau de l’univers conceptual ciutadanista a la relació tangent de Bourdieu i Wacquant: empoderament (recordem-ne la presència, el 2002, ja al títol d’un informe del Banc Mundial: Empowerment and poverty reduction), hegemonia, poder constituent, el comú, subjectivitats, multitud, performativitat, poble, i –a més a mes– els molts, els de baix, el 99%, els més... coses que poden significar de tot i aptes per a tots els públics: la qüestió rau a ocultar el proletariat, els pobres i la classe treballadora, ja prou enutjosos. La teranyina conceptual i socioplítica del ciutadanisme pren els noms de nova política o de revolució democràtica per expulsar qualsevol vel·leïtat revolucionària dels programes polítics que l’identifiquen: la regeneració del capitalisme s’emmiralla en la sola dignitat (?) de no esdevenir miserable, no pas de no ser explotat, per bé que la seva acció social formalment simptomatològica –emmascarar les causes de la desigualtat, esmorteir-ne un pèl els efectes– esdevingui matriu perpetuadora així de la miserabilització com de l’explotació. A manca d’explotats, acollirem els indignats.

Obra àcida pels continguts, analíticament corrosiva quant al desemmascarament formal que propugna i intel·ligent en l’exposició, Ciudadanismo constata la prodigiosa capacitat de l’autor per sintetitzar referents teòrics i entrellaçar i confrontar corrents de pensament en termes que possibiliten una comprensió clara, a l’abast de qualsevol tipus de lector amb voluntat de pensar. Es tracta d’un mèrit que s’ha de consignar en la mesura que afegeix, amplia i divulga majors continguts a la perspicaç tasca de l’antropòleg que ens ocupa. Les potencialitats de la vida col·lectiva ens són furtades davant dels nostres nassos a cada segon, per bé que disposem de l’ocasió de reflexionar-hi amb lectures com aquesta. Que sigui, doncs, benvinguda i coneguda.

dissabte, 11 de febrer de 2017

De James Bond als Joaquim Horta: els nostres somnis moriran com les llàgrimes a la pluja (versió completa)


Joaquim Horta i Massanés
(20 de novembre del 1930 - 16 de setembre del 2013).  

Pare, tot el que has fet ha tingut sentit.

De James Bond als Joaquim Horta:
els nostres somnis moriran com
les llàgrimes a la plujA
[AVUI, 18-I-2007]
Gerard Horta

Arran de les estrenes regulars de pel·lícules vinculades a la mítica figura creada per Ian Fleming, les onades successives a través de les quals es produeix l’explosió mediàtica de l’univers Bond solen perpetuar amuntegaments compulsius de narracions anecdotitzadores si fa no fa rovellades o previsibles, si no depriments per la buidor merament consumista que desprenen. Ara bé: ni el pas del temps, ni els anestesiaments col·lectius, ni tan sols les polítiques de recuperació d’una memòria esborrada minuciosament i sistemàtica des del 1977 per la majoria d’organitzacions polítiques que avui en fan estendard, poden anul·lar la potència d’experiències humanes que ens esclaten a la consciència. La realitat no s’esgota mai com a font heterogènia de vida, per més que s’enfronti a representacions repetitives que voldrien abraçar-ne totes les explicacions possibles.

Els Joaquim Horta, una nissaga d’editors
Els dies corren, deixem de ser infants i els prestatges d’on som van acollint llibres dels nostres pares. En el cas del meu germà Roger i de mi mateix, nombrosos llibres, ja que mon pare (Joaquim Horta i Massanés, 1930) ha fet d’editor tota la vida, a més d’escriure i traduir. Per exemple, junt amb Manuel de Seabra, traduí del rus al català la poètica completa de Vladímir Maiakovski, i tta la creació teatral. Milers d’exemplars exhaurits fa anys i panys, novament revisats, tot esperant que algun dia hom gosi aplegar-los com una merescuda antologia. Fatídic anhel en un país en què la incompetència, la mesquinesa, l’avarícia i la ignorància malden per esborrar tanta creativitat escopida als marges. El 1968 mon pare ja havia editat autònomament un pilot de llibres, a més de la tasca editorial empresa en altres bandes. A partir del 1971 vingueren les publicacions lligades a la seva feina com a cap d’edicions al Col·legi d’Arquitectes –hi arribà de la mà del magnífic arquitecte Emili Donato, massa poc servil a poders polítics municipals adotzenats, tan falsament progressistes, per rebre encàrrecs públics des del 1979–, i des del 1981, quan l’extrema dreta que guanyà les eleccions al Col·legi l’havia despatxat amb altres companys, vingué la pila de col·leccions que creà i edità –si bé el regidor no era ell– des de la Regidoria d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona fins a jubilar-se’n el 1995.

El seu avi, Joaquim Horta i Boadella (1878-1956) –“impressor noucentista”, com s’esmenta al famós Almanach dels noucentistes (1911), premiat amb medalla d’or a les exposicions de Londres (1913) i Leipzig (1914)–, fou el seu mestre exigent i rigorós, que el va obligar a compartir feina i estudis. Horta i Boadella renovà les arts gràfiques catalanes, com escrigué un dia Daniel Giralt-Miracle, i entre tantes altres obres edità les comunicacions del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana –crec que fou el 1906, cosa que li valgué fitxa policíaca en qualitat de
peligroso independentista catalán– i, fins al 1916, el setmanari Papitu, a més de diverses obres de bibliòfil d’autors catalans des dels anys trenta. Eudald Canibell en lloà la tasca el 1914 dins El Poble Català. El pare de mon pare, Joaquim Horta i Cunill (1905-1933), treballà amb Joaquim Horta i Boadella en la impremta de la Casa Horta i, com ell, viatjà a França de ben jove. Fou un dels editors de la revista L’Instant. Com a autor, a 17 anys publicà Records d’un viatge a França (1922), i més endavant el recull en prosa Esplais (1926), que li valgué el reconeixement de Joaquim Ruyra (algunes de les cartes de Ruyra a ell foren donades al Museu de Blanes). Company de Salvat-Papasseit (mort el 1924), mantingueren correspondència (dins la col·lecció “Antologia Catalana” dirigida per Joaquim Molas i editada als anys seixanta, en l’epistolari de Salvat-Papasseit s’hi troben tres cartes adreçades a Horta i Cunill) i ell edità algun dels treballs de Salvat-Papasseit malgrat que no hi aparegués el nom.

L’Horta i Massanés progenitor de qui escriu això fundà a la segona meitat dels cinquanta la col·lecció “Signe” de poesia catalana, que hi tenia com a director primerament Josep Romeu i Figueres, i a continuació en Joaquim Molas. Hi sortiren poemaris de Salvador Espriu, Pere Quart, J.V. Foix, Carles Riba, Joan Teixidor, Gabriel Ferrater, Joan Perucho, Xavier Amorós, Blai Bonet, etc. A més a més fundà la col·lecció “Fe de vida” en castellà, dirigida per un mandarí famós de casa bona, i publicà llibres d’Agustín Millares, Joaquim Marco, Maria Beneyto, Victoriano Crémer i també d’algun mandarí de casa igualment bona. Amb Joan Oliver i Antoni Mirambell dirigí i edità els “Quaderns de Teatre ADB” (Associació Dramàtica de Barcelona), en què es publicaren per primera vegada traduccions al català d’obres de Tenesse Williams, Txékhov, Saunders Lewis, Anouhil, Brecht, Beckett, Sartre, Dürrenmat i Arnold Wesker. Així mateix, hi edità autors catalans com Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Joan Oliver mateix, Nicolau M. Rubió... Emprengué moltíssimes més accions, alhora que ma mare Paula ens infantava a mi i a mon germà, als seixanta.

Amb altres companys mon pare havia participat el 1955 a fundar la primera cèl·lula de Cultura –actualment, deessa de l’estat modern i mamella concupiscent per a càrrecs de tota mena amb hipoteques pendents; durant el XIX i una part del XX, una eina per a la revolució– del PSUC després de la Guerra Civil, en un país feixistitzat, amb els anarquistes aniquilats a les presons –una tasca en la qual el PSUC ja s’hi esmerçà de valent el 1937, sense que encara avui hagi gosat demanar “perdó”: heus ací les arrels stalinistes de l’ecosocialisme o capitalisme d’esquerres–, o bé afusellats directament a casa fins al 1952, o condemnats a l’exili des del 1939. Ho féu entre altres amb en Francesc Rodon, que ara com ara continua conduint a contracorrent el Museu Monjo de Vilassar de Mar, i Joaquim Marco, Josep Fontana, Feliu Formosa i Manuel Sacristán al capdavant. Des de fora i com a  autònoms feien feina, en les dècades dramàtiques dels cinquanta i els seixanta, en Josep Termes i en Molas, el qual em regalava de menut els pòsters en color que Tele/eXprés publicava els diumenges dels jugadors del Barça i el Sabadell, amb els quals jo empastifava les parets de l’habitació de casa.

I Bond, James Bond?
A la segona part dels seixanta Catalunya continuava sent, bàsicament, un país feixistitzat i feixista. Mon pare ja havia passat per la Model i ma mare, vinguda d’un poblet del País Basc, amagava literalment els llibres de Marx sota el bressol en què jo conspirava mentre la bòfia contaminava la casa. La contestació al país, minoritària i minoritzada, s’ha volgut fer creure que abraçava aquells autoanomenats “patriotes” –quina paraula– que rere la senyera hi amagaven la butxaca, tan compromesos amb l’ordre burgès i, finalment, amb l’ordre imperialista i feixista d’una Espanya delirant. La gestió, el poder, el crucifix, la cultura, la democràcia, el progrés, el país, són factors per ocultar, encara ara, les butxaques de tants, fetes d’egoisme i dinàmiques economicopolítiques obscenes, tant com els mitjans a través dels quals se simbolitzen. Aquest poble de butxaques buides ha fet saber al passat que el seu país anava per una altra banda. Vegeu els més impressionants homenatges funeraris que ha executat: Verdaguer, Macià i Durruti. L’un transcendeix la impostura classista d’una església que predica el que no practica; l’altre, l’afirmació nacional davant la incontestabilitat del totalitarisme espanyolista; i el darrer, la del capitalisme i la jerarquització social.

Als seixanta els meus pares van tastar l’agror de la ruïna econòmica: publicar en català el que publicaven, quina bogeria, i malgrat tot van fer-ho. Durant catorze anys mon germà i jo anàrem a l’escola Isabel de Villena de la Carme Serrallonga, i als períodes més fotuts hi érem sense pagar, igual que l’Harmonia, la filla de l’Àngel Carmona –quanta feina silenciada! (vegeu-ne Les dues Catalunyes, 1969) – i la María Luisa Pérez, i molts altres. Al Villena hi havia companys com la Betty Alsina, l’Albert Mestres, el Mixo Cid, l’Enric Cassases, el Pau Riba, distintes microgeneracions cada una de les quals incloïa uns quants éssers estranyats crònicament, inclosos alguns professors. Com succeïa en totes les escoles, s’hi representava una explosió continguda, ansiosa de fer cristal·litzar el que fos com fos. També hi era el Ramon Huix, company des que érem mocosos, el qual volgué deixar els estudis a setze anys per entrar a treballar a les cinc de la matinada a l’antic escorxador de l’actual parc Joan Miró: somiàvem, pobres adolescents ingenus, una revolució social i una independència que no viurem mai. Durant la guerra, un avi seu de la CNT morí al front d’un tret a l’esquena, que era l’estratègia stalinista en voga. L’Huix defensa la rotunda experiència de contraculturalitat de poder llegir Bond en català als temps tèrbols en què nosaltres encara no sabíem llegir (malgrat que Aymà busqués en part, com veurem, de fer amb Bond un negoci que havia de resultar impossible).

Als temps de patiments materials a casa, cap “patriota” regionalista (en diuen nacionalistes, de fet) amb calés llargs féu un cop de mà als meus pares, ni tampoc cap mandarí de la burgesia “esquerranosa” i catalanoespanyolista, tan cofois tots plegats de si mateixos, la seva riquesa i les seves raons. Mon pare ja havia saltat del PSUC per criticar-ne la direcció. Desconec, ara i tot, què em provoca més intensa repugnància: resolució fatal per a una interrogació complexa. Del 1967 al 1971 el pare treballà per a l
Enciclopèdia Catalana, cridat per en Jordi Carbonell: redactà les entrades sobre jazz, blues i literatura sud-americana, de la lletra A a la C: llavors arribà un senyor anomenat Carreras –crec que és això– i el féu fora per roig... Patriotes, en diuen.

A propòsit d’això, que ningú no pensi que les coses van gaire d’una altra manera. Bé, potser sí: des del 1978 els sindicalistes són buròcrates de despatx, mentre la repressió sindical prossegueix amb impunitat als llocs de treball de sectors públics i privats, junt amb una precarització fora mida, una especulació desbordada i una inflació salvatge amb l’excusa de la unificació monetària de l’euro. I hi ha més novetats, és cert: veterans polítics d’esquerra que fa trenta anys no haurien acudit a Torras i Bages ara hi remeten sense embuts, deixant-hi pel camí en Roca i Ferreras, la Isabel Vilà, l’Emili Guanyavents, la Teresa Claramunt, i Robrenyo, Cortiella, Llunas, Vallmitjana, Jaume Brossa, Víctor Folch, Nogueras Oller, Anselm Lorenzo: la llarguíssima, no prou sabuda relació dels qui proveeixen de sentit aquest país. Com, si no, la imatge catalana de la Rosa de Foc arribà fins a la Xina? A través de la lluita exemplar, des del XIX, d’un proletariat generador d’homes com el Noi del Sucre, el qual assenyalava amb senzillesa: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.

Dels anys seixanta del ja passat segle XX ens va arribar un dels fruits de l’estada del meu pare a l’editorial Aymà: els 12 llibres de James Bond. En Joan Oliver (Pere Quart) n’era el director literari, i el meu progenitor hi col·laborava amb en Manuel Fernández Nieto i més endavant amb en Lluís Permanyer. Tots ells dirigits per Joan-Baptista Cendrós –home d’ordre, tant, que mon pare se n’hagué d’anar d’Aymà–. Un dia Cendrós trucà a la colla des de Londres: visionari, acabava d’adquirir els drets de les novel·les de Fleming, Ian Fleming, per editar Bond en català. Així naixia la col·lecció “Enjòlit”, en la qual s’enquibiren obres brillants de Julian Semíònov, Len Deighton, Eric Ambler i aquestes 12 novel·les que tinc, davant meu, sobre un personatge –James Bond– que un fragment de la contracoberta presentava així en cada llibre: “El protagonista d’aquesta sèrie d’aventures fabuloses, que des d’ara podem llegir en català, és JAMES BOND, l’agent secret 007, un home disciplinat, astut, fort, implacable, impàvid. Refinat en els plaers sensuals. El nostre heroi és un home d’acció i un mundà.” Com no fer-ne, d’aquest Bond, un referent central? Què importava la seva adscripció monàrquica a una màquina colonitzadora que ha desintegrat mig planeta?

El disseny de la coberta era del pintor J. Mumbrú: s’hi mostrava la fotografia d’una mà empunyant una pistola el canó de la qual prosseguia pel llom i la contracoberta, i que en comptes de disparar una bala disparava un concloent “007”. De cada coberta se’n modificava solament el color de la tinta del títol. Les traduccions foren a càrrec de Fermí Vergés (Des de Rússia amb amor i Casino Royale, 1964), Rafael Tasis i Marca (Goldfinger, 1964), Ramon Planes (El Doctor No, 1964), Joana Givanel (Viure i deixar morir, 1964), F. Camps (Operació Tromba, 1964), Xavier Romeu (Sabotatge i Només es viu dues vegades, 1964; Al servei secret de sa majestat, 1965), Melcior Quintana (Diamants eterns, 1965), Miquel Martí i Pol (L’espia que m’estimava, 1965) i Josep-Miquel Sobré (L’home de la pistola d’or, 1965). En dos anys, tot Bond.

Cadascun d’aquests 12 llibres apostolitza el recorregut plaent de saber que la il·luminació a través de la literatura és a l’abast de tothom, no sé m’acut com més exalçar-los. Tres versos del poeta japonès Bashộ (1643-1694) encapçalaven Només es viu dues vegades:Només es viu dues vegades:/la primera, en néixer;/la segona, quan s’és davant de la mort.” El lapse intermedi deu ser el període en què un es fa espia, una labor a què Jim Morrison consagrà una de les seves cançons el 1971.

Dolentons contra Bonds
A l’inici dels vuitanta, en què en Genís Cano endegava la contracultural revista Trilateral, de tant en tant hom es dedicava amb el Raimond Chaves i la Marta Fontanals a fer pintades en matinades sense aurora boreal. Amb esprais de colors llampants començàvem posant SPECTRA, llei no escrita o Bonds contra dolents o Universal Import/Export i acabàvem escrivint Zuric 1917: Tristan Tzara juga a escacs contra Lenin i no sé quantes efusions desconcertants més. Signàvem SPECTRA –l’organització del Dr. No– i potser devíem mirar d’establir una imatge de l’univers Bond i alhora un estrambòtic paradigma per a l’acció social, en cerca d’estímuls rupturistes decididament exòtics, a més de les barricades als carrers en què participàvem des del 1977. Manuel Delgado com a antropòleg dins Carrer, festa i revolta i David Castillo com a novel·lista dins El cel de l’infern han copsat fins a quin punt unes barricades fetes d’odi social tant com d’amor han donat sentit a un sector de la societat catalana actual. Són a tocar, ben a prop, amb els seus manifestants assassinats i represaliats, i són alhora tan lluny, esborrades com sempre dels manuals escolars d’història.

Quan el 1991 ja m’havia fet un pèl gran i vaig publicar a L’Aixernador, amb en Francesc Rodon, el primer minúscul poemari Queda’t a Macau a aprèn-ne! (ponderat com una cosa en què dansaven coses només pel mateix Castillo i pel Francesc Parcerisas), hi havia una prosa ballada titulada Spectra a la societat (Assassinar Bond), de la qual vaig fer centenars de fulls volants que anava escampant per Gràcia. Hom prenia partit pels dolents de SPECTRA i no pel bo de Bond. El que s’hi traslluïa és irrellevant, ja se sap, un cert malestar per l’estat de les coses i per una transició transfigurada en transacció, com assenyalà en Xavier Cañadas a Entremuros (crònica, del 1978 al 1984, d’anys de tortures a les presons per a presos polítics i socials, i per als militants anarquistes injustament acusats d’incendiar l’Scala, en un episodi més que continua restant amagat). Spectra a la societat havia nascut als temps espectrals en què el poderós Jordi Pope ens enlluernava amb el sublim Full d’Artesà, en què una Gràcia avui moribunda sota l’especulació immobiliària esdevenia el barri urbà dels Països Catalans amb un percentatge més elevat de vots contra l’ingrés a l’OTAN i en què el “cambio”, tombat amb rapidesa extrema en “cambiazo”, enfilava cap al postfranquisme amb l’objectiu de no sortir-ne mai més. I, efectivament, ni llegint Bond en català no n’hem sortit.  

Capital, reietons, església, exèrcit, fronteres, constitució i –això sí– policia amb les quatre barres brodades a l’uniforme, afanyosos de defensar l’anterior. Mirant els anys setanta i confrontant-ho amb el present, no puc evitar una sensació de vegades molt terrible de catàstrofe fatal. Fa unes setmanes, el dia de la presa de possessió del nou president de la Generalitat, el pas pel 80% de la plaça Sant Jaume de Barcelona estava barrat als transeünts, ocupada per mossos d’esquadra. Igual que sota el franquisme, en nom de la seguretat, els escenaris són disposats perquè la ciutadania consigni públicament que existeix de debò només en la mesura que assumeixi la seva condició de figurants d’una obra que no ha escrit i que per força ha d’admirar i aplaudir. La crida a la seguretat apel·la sempre, implícitament, a la seguretat del poder, no pas a la del poble. Diuen que la República era convulsa, però en Lluís Companys rodava pels carrers, o venia un president espanyol i als carrers ni controls ni policia amb tanques ni res, i qui volia tocant-los, apropant-s’hi, cridant. Paradoxes de la història: és amb la gloriosa parademocràcia borbònica del 2006 que la plaça de Sant Jaume s’omple d’una policia que ocupa quasi tot l’espai i que en desplaça –mai millor dit– els passavolants accidentals. Les imatges recents de polítics a Barcelona envoltats d’antiavalots al carrer per aïllar-los de la ciutadania contestatària són demolidores. Pot un polític d’esquerres afirmar que si no es compleix la legalitat no es pot dialogar? Si tanta gent no hagués emprès vagues il·legals ni hagués ocupat els carrers al segle XIX o als anys seixanta del segle XX o ara mateix no hi hauria ni un dia de descans setmanal ni sanitat pública ni res de res (ni ells serien al poder, cobrant i cobrant diners públics durant mitja vida): tot avenç social és el fruit de conquestes duríssimes i penoses que han implicat un desafiament de la legalitat establerta. Haver-ho d’explicar encara avui no manifesta sinó l’immens fracàs en què estem immergits.

En definitiva, ¿quin futur toparem en un paisatge en què no es remet ni a Bond ni a SPECTRA ni a la col·lecció “Enjòlit”, ni a qualsevol altra cosa en què hi hagi una mica de vida, com a vies de contacte amb realitats denses, sinó als grisos tòpics de sempre esbombats per les 150 patums de sempre?: periodistes semicèlebres i tertulians graponerament ineptes, ignorants, fins de parlar i escriure amb uns certs recursos. Potser en aquest futur que és l’ara com ara l’Arturito –permeteu-me la llicència col·loquial– rodarà pel Club Nàutic de Vilassar, i en Clos pel Port Olímpic de Barcelona o pel Port Fòrum: tots dos recordaran per ventura els temps en què la senyera servia perquè els amics de partit edifiquessin sense parar tot tapant que, aleshores i ara, un vint per cent dels catalans sobreviu al llindar de la pobresa; els treballadors es desesperaran per fer-se a la Seguretat Social una anàlisi que no arriba mai; retrem culte a la imbecil·litat generalitzada i als ninots que ens adoctrinen en “notícies” que legitimen l’ordre establert mentre cadascú mira de salvar la seva pròpia pell; mon pare quedarà, que jo sàpiga, com l’única persona –l’altra és una patum més, per això se’n féu cosa pública– que ha rebutjat en privat la Creu de Sant Jordi –fou sota el govern de Jordi Pujol–, i a empentes i rodolons anirem relligant, refent i desfent la nostra vinculació amb la realitat per mitjà de conceptualitzacions canviants sobre un món frenètic, ferotge, implacable.

El 1964, el narrador de Casino Royale deia (pàg. 168): “El mar era en calma i ben llis en sortir el Sol. Les petites onades llepaven peresosament la sorra. Feia fresca, però en Bond es tragué la jaqueta i caminà arran d’aigua fins al lloc on s’havia banyat abans. S’anà ficant al mar lentament i deliberada fins que l’aigua li arribà al coll. Aixecà els peus del sòl i se submergí amb el nas i els ulls closos.” No sé què hi ha al fons del mar, ni sé tampoc d’on ve la fe, m’adono de com actua i provo de sostenir idees per bé que no paro de preguntar-me fins a quin punt són elles que em sostenen, articulant orientacions vitals que a la fi coneixeré que no provenen del meu interior, sinó de les pel·lícules i els llibres que m’han format: Bond, el Dr. No, l’espia que m’estimava... Àrid 2007, en un Casino Royale –cinema només en castellà sisplau, a 6 euros i escaig, i “jeu i calla, gos!”, que diria l’Adrià Puntí, germà del Pep– sense David Niven ni Sean Connery ni l’SMERSH.

Del formidable vertigen crepuscular entorn de la fi d’una era que s’encarna en cadascun de nosaltres; de les actituds buides amb què inconscientment i d’una manera col·lectiva es convé a qualificar el món per expulsar-ne l’anòmal, l’excèntric, l’il·lògic; de les revisitacions titàniques del conflicte quan menys es desitja; dels indígenes catalans llibertaris i afins; dels explotats, les lluites i les victòries; de resistències, confluències, trànsits, somnis i derrotes; dels móns paral·lels, la col·lecció “Enjòlit” i l’esclat de Bond a la Catalunya del 1964 i el 1965, en quedaran els fragments arrossegats en totes direccions pels vents del Sol cap a qui sap quines destinacions. Ho proclamava el 1982 a Blade Runner un replicant –Rutger Hauer– dalt d’un terrat solitari dels Apartaments Bradbury, en negra nit de diluvi i bategant de vida tot just abans de traspassar: “...tots aquests moments desapareixeran en el temps com les llàgrimes a la pluja”. Com escrigué temps abans Fleming, per boca de Bond, “el dolor no serà més fort: diferent, només”.