dimarts, 9 de gener de 2018

Redempció


redempció
[EL VIDRE AL COR, 9-I-2018]
Gerard Horta

Tafurs professionals miren d’hipnotitzar-nos dins la cova fosca de la quotidianitat amb rimes macabres, desencaixades, de sinònims insípids. Miràvem fixament el ritme bell de la llibertat, de la justícia social, d’una independència que arrasés el món, l’estat de les coses, i en nom inconscient del moviment real vam llançar-nos a participar a la dansa del foc de l’efervescència col·lectiva amb una fermesa espaterrant de cors càlids sota la pluja de l’1 d’Octubre.

No fou una brisa ni una ventada, no fou un anunci tètric ni la seqüència grisa de l’assassinat global en què la transició, el parlamentarisme burgès, les lògiques del capital i dels imperis converteixen els dies de les classes populars... érem davant d’un huracà de sentits amables, amorosos, vessant suports mutus –els quatre punks del poble, votant: dolça dolcesa– i abraçades i petons i llàgrimes incendiades d’un present construït a còpia de necessitats infinites per milions de cossos anhelants d’una altra cosa que volíem ara, que volíem d’una maleïda vegada, per nosaltres, pels qui ens precediren, per les nostres filles i els nostres fills, pels qui mai no coneixerem perquè encara no han nascut. Era el riff salvatge, infinit, de la frase elevada a composició gloriosa d’una guitarra elèctrica, d’una veu suau, en una cançó de Les Rita Mitsouko, era una potència popular catalana encarnada als carrers de les ciutats i els pobles d’aquesta banda dels Països Catalans. Vam ser infants de mirada ingènua, societat nova –19 de Juliol del 1936– per unes hores, aquest cop sense barricades i guanyant la covardia armada de l’Estat, la coerció, la força, la brutalitat d’aquest condemnadament insubstancial, arcaic, llardós, conegut feixisme espanyol. Vam ser txinorris lliures a les escoles dos dies abans –mentre la direcció de l’ANC convocava diumenge a les 8 als col·legis, gent dels CDR, el veïnat, ja hi era divendres al migdia i a la tarda–.

I llavors, el 3 d’Octubre. I encara el 8 de Novembre. I aquesta mediocritat de polítics professionals autoinstituïts com a “Cavall de Troia”, estrelles mediàtiques, amants conspicus dels cercles institucionals, callats, errant com les estrelles apagades i buides, desconcertats, embadalits mirant la TV, a remolc perpetu de les direccions de CDC i ERC. Encara retrunyen les paraules d’un membre del secretariat de la colla nacional-parlamentària:...no hem sabut comunicar les dificultats de trencar amb l’estat espanyol.” I l“home fort”, el portaveu gloriós, desaparegut amb qui lenvolta. Formigues humiliades per enèsim cop, trepitjades un cop més pels seus propis suposats companys de viatge, tractades com si fossin idiotes. Qui pot alliçonar, qui pot gosar manifestar tanta supèrbia davant la gent humil que plantà cara l’1 d’Octubre?

Un cop d’estat feixista que deixa fer i que no deixa fer, que és bé que sembla que no és, i que manté fèrriament sota control ingressos, despeses i finançament. Espoliació i misèria al Raval, a Barcelona, a Catalunya, i gemecs de dolor que no se senten perquè fa mil que anys que foren enclaustrats al pou del silenci, emmudits. Que durs que són els pobres davant de la flaccidesa de la gent benpensant –duresa crepuscular dels salvatges d’Occident, els desposseïts–. Ens vam perdre en mítings, paperetes i aplaudiments per honorar el més grotesc no-res, en recomptes absurds d’actes de diputats i, de nou, en discursos gastats en honor de palaus de pedra que només hauríem d’aspirar a enderrocar d’una reconsagrada vegada. Periodistes públics incapaços de pronunciar el mot “president”, Nadal de torrons i fam i explotació, pressupostos autonòmics de misèria, pactes i aliances i nous governs autonòmics i putrefacció al cub, i el digne poble menut esclafat per aquests governants que no mereixem i pels satèl·lits bavosos, obscens, del petit poder polític formal. I una esquerra independentista gairebé del tot desarticulada (a lhora de compartir un sol projecte social i una estratègia combativa unificada) a escala nacional –no pas local– pel parany terrorífic de l’equiparació entre acció política i acció parlamentària, sense resposta. I amuntegaments de seqüències de naufragi i traïció. I sectors majoritaris d’un poble conscient –que haurà d’afrontar fins a les últimes conseqüències el present–, sense cap garantia que el rumb col·lectiu esdevingui camí d’emancipació.

Quin infern, la por dels poderosos quan som als carrers. Quin infern, no transcendir aquest cul-de-sac inacabable –les fuetades agòniques del processisme estàtic, del treball assalariat, dels diners, de l’imperi, de la gamma ensordidora de les  normalitats, de les hipòcrites equidistàncies, de les ambicions inconfessables, de les portes giratòries amagades pels serveis prestats–. Plouran pedres sobre els nostres caps, més compactes i pesants que mai.

El nostre pecat és permetre-ho. La nostra redempció consistirà, sols pot consistir, a polvoritzar aquesta escenografia frívola i estupiditzadora de narcisistes amb ànima de nyigui-nyogui que decideixen per nosaltres, que parlen per nosaltres, que es reuneixen en secret per nosaltres i que, any rere any, segle rere segle, continuen demostrant la més absoluta incompetència per resultar dignes ni tan sols de ser escoltats.

A l’altra banda de la ribera sons estranys ens atrauen i ens convoquen a construir una vida diferent per sempre. Ressonen fluix perquè vénen de lluny, de molt endins de nosaltres mateixos, fins que ens impacten amb una nitidesa llargament esperada en alguna banda del nosaltres col·lectiu. Aleshores els colors es transformen, les relacions entre les persones i les coses prenen altres caires i la consciència explícita que l’infern és això, ara i aquí, aflora per lliurar a tot o res la batalla definitiva: “El que som, ho sabem; no sabem, malgrat tot, el que podem ser”, assenyalava l’Ofèlia de Hamlet. I paraules del Noi del Sucre: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.” I Spinoza: “Ningú no sap el que pot un cos.

A les barricades, amor. Jo t’estimo lliure, terra del foc.

*** 

Per al Roger, que li fou
arrabassat un ull pel tret d'un policia.
Per als homes, dones i infants ferits.
 Per als qui que defensaren les urnes amb el seu vot. 

dissabte, 6 de gener de 2018

Claude Lévi-Strauss i Frederic Mistral: sopars de Nadal, divisions de la societat i incest



CLAUDE LÉVI-STRAUSS I FREDERIC MISTRAL:
SOPARS DE NADAL, DIVISIONS DE LA SOCIETAT I INCEST
[APUNT INÈDIT, 4-V-2005]
Gerard Horta

Al diàleg que Didier Eribon mantingué amb Claude Lévi-Strauss (De prop i de lluny, Oríon 93, Palafrugell, 1990 [1988]), aquest afirma:.

Si la prohibició de l’incest tingués un fonament natural, hom comprendria malament com les societats humanes hi han estat obsedides i s’han aplicat amb una cura maníaca a decretar-la. Podria fer-se un florilegi de proverbis i refranys que, dintre les societats sense escriptura, revelen la freqüència dels desitjos incestuosos. Ja ampliant una mica el problema, tenim prou en compte la passió endogàmica de les societats europees tradicionals? Sap que àdhuc a França mateix, al llarg del segle XIX, la proporció de matrimonis contrets en un radi de 5 km podia, al camp, excedir el 80%? Mistral cita en algun lloc un meravellós adagi provençal que els partidaris d’un fonament natural de la prohibició de l’incest farien ben fet de meditar: «Casa’t al teu poble, i si pots al teu carrer, i si pots a casa teva.» Quant a la pretesa manca d’apetència sexual entre individus que han viscut llur infantesa sota el mateix sostre [...], no es veu que aquesta manca d’apetència pot resultar d’una orientació prèvia de l’interès sexual fora del cercle familiar. Durkheim, que li demano el permís de citar, ho havia comprès molt bé: «Les relacions incestuoses i els sentiments familiars només apareixen com a irreductibles perquè hem concebut aquests com a com a excloents irreductiblement d’aquelles.» No només nosaltres, la immensa majoria de les societats.

***

Per a Lévi-Strauss, la competició per l’alimentació seria la més versemblant explicació entorn de la tendència general a la major part de les societats humanes a expulsar els joves del grup quan atenyen la pubertat –“sia els mascles, sia les famelles”, diu–. Potser un major coneixement de l’obra de Lévi-Strauss replantejaria, per què no?, els continguts de tantes trobades familiars intergeneracionals als sopars de Nadal respecte a la discussió de l’incest. Hom començaria evocant la citació provençal de Frederic Mistral i acabaria entreveient meravelloses passions, classificades i diferenciades com a estranyes o malaltisses, envers mares i pares, germanes i germans, filles i fills.

 Frederic Mistral (1909).

El salt consanguini als cosins no ofereix cap dubte en un encara activíssim refrany popular català: “Com més cosins, més endins.” Al cap i a la fi, la construcció cultural del desig remet necessàriament a l’ordre canviant de les societats. La violació impune, ostensible i sobreexcitada de les regles exogàmiques que Durkheim observa tot atenent les aportacions de Spencer i Gillen –una promiscuïtat ritual constatada sobretot a les cerimònies d’iniciació d’algunes societats australianes, com a culminació nocturna de l’efervescència– ens duria a evocar unes paraules de Durkheim mateix: “Potser no hi ha cap representació col·lectiva que, en algun sentit, no sigui delirant.” Tot plegat arrela en la realitat: des de l’estructuració social fins als mecanismes inconscients que regeixen les pràctiques humanes: de fet, un pot preguntar-se si les nocions d’un sopar de Nadal no són tan delirants com la prescripció de l’incest o la seva inobservància o qualsevol altra cosa. Des del treball de camp i des del silló o la taula de treball, Lévi-Strauss va afirmar cinquanta anys enrere que els antropòlegs som els drapaires de la història, i que cerquem el nostre bé en les seves escombraries –la qual cosa provocà un comentari (àcid, com sempre) de Margaret Mead: “Hi ha mots que mai no s’han de pronunciar”–. Lévi-Strauss encarna no sols la pronunciació dels mots, sinó el pas de la immensa porta cap a la comprensió humana a partir de l’estudi de les relacions entre les paraules dins el context dels nivells diversos de la cultura, de la ment humana i de la vida de les persones en societat.

Franz Boas morí el 1942 precisament mentre sopava, assegut al costat de Lévi-Strauss, que tants cops l’ha reivindicat. No solament un sopar de Nadal, sinó qualsevol sopar, i més qualsevol trobada efervescent, pot acabar de la manera més intempestiva i imprevisible possible. Interroguem-nos sobre les maneres de ser de les persones, diu Lévi-Strauss: “És el paper de l’antropologia. Per desgràcia –o cal dir per sort?– no té resposta a tot.

divendres, 5 de gener de 2018

Apèndix (L'espai clos. Fòrum 2004: notes d'una travessia pel no-res, 2004)


APÈNDIX
[FRAGMENT FINAL DE L’ESPAI CLOS,
2004, BARCELONA, EDICIONS DE 1984]
Gerard Horta

Calorosa blancor cruixent/Migdia de ciutat/Els ocupants de la zona empestada/es consumeixen” (Jim Morrison, 1971: 38). Al principi de La pesta, Albert Camus posa en boca del protagonista que la manera més còmoda de conèixer una ciutat és esbrinar com s’hi treballa, com s’estima i com es mor. No sabérem de morts durant el Fòrum, sí que sabérem sobre intenses expressions amoroses dins del recinte (entre taronges, i entre participants al Festival Mundial de la Joventut), i sabérem una mica més de com s’hi va treballar en diverses esferes. L’Ordeix, l’Eustòlia, el Cutburga, la Xantipa i altres taronges em transmeteren diverses informacions al llarg d’algunes trobades: superaven l’objectiu d’aquest relat, però contextualitzarien el marc en què visqueren la seva experiència com a treballadors. A continuació, se sintetitzen en qualitat de narracions que prenen sentit dins de l’experiència que aquests treballadors tingueren del Fòrum, la qual fou comunicada a l’antropòleg. Aquest esdevé, en efecte, recol·lector i productor d’instants. Òbviament, no hi he afegit res –llevat de les referències numèriques que faig sobre dades d’assistents–, simplement  me n’he fet ressò a través de l’exposició següent. 

L’Ordeix sostingué que la Placa fotovoltaica inaugurada per Clos, Portabella i Mayol no va funcionar durant la major part de l’esdeveniment del Fòrum, ja que les plaques no estaven connectades amb el receptor. Mantingué que en funcionava, al principi, el 10%, però que va petar (es va produir un incendi). Segons la Xantipa, es va fer una desconnexió d’electricitat de dues hores en algunes àrees del recinte el mateix dia 9 de maig i la Placa ja no va tornar a funcionar. La informació oficial que donaven taronges implicats en àrees i activitats distintes és que va estar funcionant des de l’inici fins a la fi de la celebració de l’espectacle. Fou així mateix l’Ordeix qui m’especificà que tota presa d’electricitat ha de tenir un conducte d’entrada, un de sortida i una presa de terra. Segons ell, altres treballadors li van dir que en algunes àrees del recinte del Fòrum no s’hi van connectar les preses de terra. Va haver-hi focus de llum submarins que es van fer malbé abans del juliol (els de les columnes de davant de l’Àrea de banys): els treballadors no els podien agafar perquè passava el corrent a causa de la manca de connexió de la presa de terra (ho van filmar en vídeo). Van haver d’utilitzar pals de fusta per subjectar els focus i treure’ls de l’aigua. Emfasitzà, també, que es desconeix si es va dragar la terra de la superfície i de sota l’aigua a la banda costanera del recinte, i si en determinades àrees hi havia nombrosos obusos de la Guerra Civil. Segons ell, es desconeix si les excavadores recolliren aquests obusos i si els apilaren per dipositar-los en un lloc adequat. Per tant, no se sabria si s’hi va cimentar al damunt. Així mateix, m’assegurà que havia sentit a dir, per altres fonts, que com que al període immediatament anterior a la inauguració del recinte es va treballar fent torns de vuit hores seguits el dia sencer, i les canalitzacions d’aigua potable no arribaven a tot el recinte, el ciment que s’hi va utilitzar, si més no en les parts del recinte que s’enllestiren en darrer lloc, s’elaborà amb aigua del mar, ja que no hi arribaven les canalitzacions d’aigua corrent. A l’agost del 2004, l’Agència Catalana de l’Aigua no havia fet públiques les anàlisis d’aquestes aigües. D’altra banda, també afirmà que la terra sobre la qual es van construir algunes àrees del recinte no es va compactar. A mitjan agost vaig comprovar personalment que, a l’entrada de l’Amfiteatre, el llarg desguàs situat rere la filera de seients més elevada –a la part central tot just entrar-hi– semblava que s’estava ensorrant: un con amb el text “Caution” advertia als espectadors que no hi passessin pel damunt, ja que el desnivell era obvi.

L’Eustòlia m’explicà que l’empresa de treball temporal que organitzà els taronges distribuí els treballadors al recinte no en funció dels seus coneixements i la seva experiència laboral (els taronges eren molt heterogenis, hi havia gent de 50 anys, mestresses de casa, postadolescents sense experiència laboral, persones amb dues llicenciatures universitàries, etc.), sinó de la sucursal de l’empresa en la qual s’havien apuntat. Els qui ho feren a la sucursal d’un barri treballador com la que hi ha al carrer de la Marina, els van col·locar a l’exterior. Per contra, els qui s’apuntaren a la sucursal del passeig de Gràcia treballaren a l’interior del recinte. No es podia rotar –canviar de lloc de feina– de l’exterior a l’interior del recinte o a l’inrevés. La selecció consistia en entrevistes. Els darrers taronges contractats entraren a treballar sense haver realitzat cap curset de formació sobre les activitats laborals que havien de dur a terme. La formació no va ser la mateixa per a tothom, i alguns feren cursets quan ja havia començat l’espectacle. Hi ha taronges com l’Eustòlia que, malgrat haver realitzat tots els cursos de formació de l’empresa, van visitar el recinte fora del seu horari laboral per conèixer les activitats i els continguts de què després havien d’informar els visitants. Va haver-hi moltes baixes abans de començar, ja que gent que signà el contracte al gener el rescindí per haver trobat una feina millor. També verbalitzà críticament la conducta de molts taronges: parlà de grups en què la feina de quatre taronges la feia una sola persona, és a dir, de situacions de veritable manca de solidaritat i de falta de responsabilitat en la feina per actituds egoistes. Penso que algunes escenes que vaig poder veure respondrien a la seva visió.

Els treballadors taronges de diverses àrees del Fòrum, segons l’Eustòlia, van ser obligats a entrar i sortir marcant la seva acreditació en els dispositius d’enregistrament electrònic d’entrades. No era tan important que si un treballador sortia del recinte un moment durant la jornada laboral ho fes pels torns giratoris manuals, com que quan entrés enregistrés la seva acreditació en el dispositiu electrònic de control d’entrades de visitants. Ella suposava que cada marcatge electrònic de l’entrada d’un treballador es comptabilitzava com una visita. O sigui, si un treballador sortia en un dia dos cops del recinte, hauria constat que, a més de l’entrada inicial, n’havia fet dues més, així n’haurien resultat “tres visitants” al Fòrum. L’Ordeix em confirmà les instruccions que els treballadors enregistressin electrònicament les reentrades al recinte, si bé afegí que els torns aparentment manuals tampoc no eren manuals, ja que hi havia cables connectats que devien comptar les sortides.

Els estudis del col·lectiu Contrastant (www.contrastant.net) sobre el terreny al cap de setmana del 10 i l’11 de juliol van revelar contradiccions insalvables –amb una diferència del 50% menys d’assistents respecte a les xifres de l’organització– entre les dades oficials de visitants i els resultats de les seves investigacions sobre els trànsits als accessos (als comptes que en féu, Contrastant hi va afegir els treballadors com a visitants).

Sembla que –segons diversos informants– cada treballador taronja contractat per l’empresa de treball temporal que subscrigué el conveni amb el Fòrum va rebre entrades de franc, però les informacions recollides abracen un ventall divers, ja que oscil·laven entre la distribució de cinc entrades de tres dies i un passi de temporada per persona –perquè els repartissin a qui els plagués–, i la distribució de tres entrades d’un dia vàlides només per a l’agost per als qui entraren a treballar més tard i haguessin finalitzat el període de pràctiques. L’Eustòlia digué que per a la festa d’estiu dels taronges celebrada dins del recinte, se’ls van regalar cinc entrades més d’un dia a cadascun (no se’ns va dir si les variacions tenien a veure amb l’àrea en què treballava cada taronja). A mitjan agost l’organització en denuncià la revenda. L’11 d’agost es va establir un descompte per als 2.700 treballadors taronges que adquirissin productes de les botigues del Fòrum –a causa, molt probablement, del baix nivell de vendes–.  

 
Cal tenir en compte l’exigu nombre de “visitants” respecte a les previsions inicials de 5.000.000 segons els organitzadors (vegeu les declaracions d’Oleguer Sarsanedas de què es feu ressò el Diari de Barcelona el 14 de juny del 2004): les previsions havien estat de 7.000.000 per a l’alcalde Joan Clos en un moment d’eufòria; i d’11.000.000 per a Pasqual Maragall –actual president de la Generalitat– a l’octubre del 1996. En definitiva, unes previsions que al final del juliol els mateixos responsables rebaixaren de 5.000.000 a 3.000.000. En vista d’això, unes setmanes abans d’arribar a l’equador cronològic de l’espectacle es posaren a la venda entrades nocturnes, vàlides a partir de les 20:30 hores, es dugueren a terme distintes campanyes de promoció en què es regalaven entrades per assistir-hi de franc (per part de Transports Metropolitans de Barcelona, Coca-Cola, Aguas de Barcelona i altres), i s’aplicaren descomptes diversos (per exemple, del 12% als socis del Reial Automòbil Club, i posteriorment a diverses classes d’associacions, ateses les protestes suscitades), a més de facilitar-se l’entrada de franc als menors de set anys. A l’inici de l’agost es posaren en marxa descomptes per a famílies nombroses. Del principi al final, al Fòrum s’establiren descomptes per a escolars, grups de persones jubilades i, a l’estiu, per a colles d’infants de colònies, esplais i casals. La confusió entre el nombre d’entrades venudes, el nombre de visitants i el nombre de visites no va fer més que embolicar la troca. Les dades de l’organització situaren en 1.479.177 el nombre de “visitants” a la fi del juliol. Del 8 al 14 d’agost, durant el Festival Mundial de la Joventut, les entrades anticipades per als joves d’entre 15 i 25 anys es reduïren a 13,40 €; les entrades normals passaren a 15,80 €; i les entrades de nit a 9 € als dies feiners i 12 € als caps de setmana, si bé per als menors de 30 anys l’import passà a ser de 5 €. En aquest període s’habilitaren autobusos-llençadora per comunicar el Fòrum amb el centre de la ciutat, i l’horari de cloenda del recinte s’allargà fins a les 2:30 de la nit, amb les taquilles obertes fins a la 1:00. La setmana de 9 al 15 rebé una afluència fins aleshores rècord de “visitants”: 185.000.

Pel que fa al nombre d’assistents, hi ha una dada que va passar voluntàriament o involuntàriament desapercebuda als mitjans de comunicació: fent-se ressò dels organitzadors del Fòrum, l’Avui (19-VII-2004, pàg. 39) informà que “La venda d’entrades de nit puja a mesura que avança l’estiu. El gruix d’entrades de nit, respecte del total, ja suposa un 18%. Cada dia es venen entre 1.000 i 2.000 entrades nocturnes, segons ha assegurat l’organització.” Si 1.500 és el 18% del nombre d’entrades diàries venudes, això significa que el nombre diari total d’entrades venudes cada dia era aleshores de 8.333, és a dir, 58.331 entrades venudes cada setmana, la qual cosa contrasta de cap a peus amb les dades ofertes per l’organització entorn del nombre d’entrades venudes setmanalment al juliol. De fet, el 9 d’agost l’organització assegurava que a la setmana del 2 al 8 d’agost el nombre de “visitants” va ser de 116.866, mentre que la previsió inicial els situava en 350.000. El reiteradament invocat milió d’entrades venudes al principi de l’espectacle encara no havia estat utilitzat al principi d’agost, segons fonts de l’organització mateixa. El 16 d’agost l’organització es mostrà públicament estranyada que encara restessin 900.000 entrades per utilitzar; el 23 d’agost en rebaixà la xifra a 800.000.

L’Eustòlia m’asseverà que les baixes dels taronges entre setmana, a partir del principi de juny, es van deixar de substituir a causa de la manca de visitants. Les de cap de setmana sí que es van continuar substituint. L’empresa de treball temporal esmentada comunicà que els taronges que finalitzessin el contracte el 26 de setembre serien integrats en una borsa de treball. Amb tot, va haver-hi moltes baixes per desmotivació laboral causada per les condicions de treball.

La Xantipa i l’Ordeix descrigueren el que seria, segons ells, una sèrie d’interessos associats a una empresa cooperativa –sense ànim de lucre, d’acord amb els seus estatuts–, dedicada al monitoratge, a la qual es va concedir la gestió dels Tallers de l’àrea marítima, el Taller de jocs, els Jocs del Fòrum i els Jòquers. Segons ella, va córrer la veu que dues empreses van denunciar la manera com es va fer la concessió a aquella empresa, alguns responsables de la qual estarien lligats a un sindicat, segons digueren, alhora que n’hi ha que haurien format part de l’organització del Festival Mundial de la Joventut a partir dels lligams que mantenien amb determinades institucions públiques vinculades a l’àmbit de la “joventut”. La informació que vaig aplegar remet a la situació laboral dels monitors (molts d’ells, qualificats amb escreix) a Catalunya: com que la seva feina no està regulada, no disposen d’un conveni mínimament digne. La manca de diàleg de la direcció de l’empresa que s’ocupà dels Tallers de jocs del Fòrum quant a les demandes dels treballadors fou, segons em digueren, evident, fins i tot un cop anunciada la convocatòria de vaga. La direcció d’aquesta empresa, pel que m’asseguraren, es negà a negociar amb els representants de l’assemblea de treballadors; només volgué fer-ho amb dos sindicats els representants dels quals ni formaven part de la plantilla de treballadors ni l’assemblea els designà directament. La manera com es va produir el procés de negociacions que havia de conduir a la vaga del 24 de juliol, finalment desconvocada, mostrà, segons els informants, l’interès d’un sindicat per no conflictivitzar-se amb la direcció de l’empresa de monitoratge. L’aparició sobtada d’un altre sindicat en el decurs del procés de gestació de la convocatòria de vaga hauria respost sols al seu interès pel ressò del Fòrum –en paraules textuals d’un dels membres d’aquest sindicat, d’acord amb la versió que m’oferiren els informants–.

Queda clar que la distància entre el que el Fòrum hauria estat i la manera com el van presentar aquests informants es va manifestar, a través del seu relat, com a insalvable. D’altra banda, la cobertura mediàtica que se’n féu –en termes enaltidors, anecdotitzant-s’hi manifestacions com la del 18 de juliol–, va ser aclaparadora, especialment per part de mitjans públics com TV3, TVE, BTV i Catalunya Ràdio. La frivolització, la literalització i la superficialització esdevingueren els referents bàsics dels apropaments periodístics. La invisibilització de les raons que dugueren els antropòlegs catalans a no immiscir-se en el Fòrum va ser escandalosa, confirmant-se de nou el menysteniment crònic dels poders polítics instituïts i de l’univers mediàtic respecte a l’establiment d’autèntics debats entre maneres distintes de concebre el món, i la seva profunda ignorància ja no de l’antropologia que es fa en aquest país i del posicionament emprès entorn del Fòrum, sinó de qualsevol plantejament mínimament antropològic (tractant-se, precisament, de l’única disciplina científica que als darrers 150 anys ha fet de l’estudi de l’heterogeneïtat de racionalitats i de processos socioculturals dels humans la seva raó de ser).

El protagonista de Camus acaba la narració concebent-hi que arribarà un dia en què la pesta, per a dissort i ensenyança dels homes, despertarà les seves rates perquè morin en una ciutat venturosa –si la ciutat no s’ha ensorrat ja en els seus propis fonaments, parafrasejant Manuel de Pedrolo–. Abans, amb un barret blanc sota un Sol ardent, vaig intentar caminar igual que Clint Eastwood, buscant un gos a qui clavar una escopinada com a El bo, el lleig i el dolent (Sergio Leone, 1966) mentre contemplava entotsolat l’entorn, allà on l’estrany esdevenia quotidià, i el quotidià, estrany.

Però en comptes de gossos només hi havia gosseres.

dimarts, 26 de desembre de 2017

Una vida diferent per sempre


UNA VIDA DIFERENT PER SEMPRE
[EL VIDRE AL COR, 26-IX-2015]
Gerard Horta

Com s’escriuen els fulls en blanc del quadern de la història, del mapa mitològic dels occidentals? Com se sintetitzen les humiliacions dels oprimits, les seves vides, el sentit de les lluites del dia a dia? Com es reescriu el temps i l’espai d’una societat?

Mirem de representar allò que agonitza, el món vell, mitjançant paraules i imatges. Com haurien estat les vides col·lectives dels pobles, les vides no viscudes de les societats, si tot hagués anat d’una altra manera? No ho podem concebre: continuem sent educats per no poder-ho concebre. Rere el contracte social hi ha la tirania i la misèria.

Jean Duvignaud (1921-2007), el tan gran –profund– i aquí tan poc llegit antropòleg francès, relatava com els comuners derrotats el 1871 a París foren en tantes ocasions assassinats, en daltres detinguts, vexats, sotmesos a tortures i brutalitats i deportats a la Nova Caledònia polinèsica –encara ara, sota el jou colonial de França–. Louise Michel, empresonada i desterrada 10 anys allà, explica que partí amb els fills dels comuners cap a la selva i es trobà amb els salvatges, amb aquells “altres” salvatges –els “uns” (els nosaltres”) eren (ho és, ho som) el proletariat europeu–. I fou així que un dia els “salvatges” kanacs no van atacar els presoners comuners, mai més ho feren: aquell dia atacaren els guardians de les presons, enemic comú. Els soldats francesos assassinaren el cap de la tribu, i el seu cos fou embolcallat amb la bandera roja d’un districte de París. Bellesa infinita, commovedora, de les germandats del món que tot ho abracen, que tot ho poden perquè són potència i no poder.

Quin és el llenguatge perdut per tots els salvatges del món? Quin és el llenguatge perdut per nosaltres, els indígenes?

Pel meu avi basc, Gerardo, que esgarrapà els dies i les nits –un a un– per poder veure morir Franco sense aconseguir-ho, perquè morí el 1974, un any abans que lassassí. El meu avi basc que al seu petit poble, tan petit, de Lantziego –a Euskalherria– només pogué impugnar simbòlicament el feixisme cada 14 d’abril, perquè aquell dia no anava a llaurar la terra. “Abuelo...”, com t’estimo. Pels besavis bascos i catalans que no vaig conèixer. Pel meu besavi Joaquim, multat el 1906 com a “peligroso independentista catalán” per editar les actes del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana... Ma mare Paula i mon pare Joaquim, i multes i precarietats i censures i presó, i els avis i les àvies meus, teus, de tothom que resistí en tots els segles.

No oblidis qui ha alçat la veu davant dels estats, davant dels poderosos. Des dels remences fins ara, en cada vila, en cada barri aquí i allà, en cada gest, en cada mot, en cada silenci, en cada mirada, en cada somriure i en cada plor amagat, enunciant-hi les necessitats i les il·lusions del món que aspirem a construir. Massa dolor negre. No oblidis com ha anat la inacabada transició tardofranquista i qui ha plantat cara. No oblidis els presos d’ahir, els d’avui i els de demà. No oblidis que el parlament, en tota societat capitalista, és sempre un parlament burgès, i quina és la seva lògica quan un sector social vol transformar veritablement les condicions materials de vida de la gent: excloure’l, reprimir-lo...

Un vot és només un vot. Tombar la història per construir nous mons, noves societats, per reviure antigues relacions de justícia i llibertat exigeix molt més.

Retrobar el nostre llenguatge i els camins que ens furtaren, recompondre les flors amb els pètals trepitjats als marges, donar-los novament el vermell de l’esperança infinita, d’un futur que encara no hem viscut acolorit amb banderes negres i de tots els colors.

Arribar algun dia més enllà de les representacions. Per l’amor, per aprendre a estimar col·lectivament i esdevenir un dia civilització, una festa de tothom-som-amics, una societat global digna i alegre i sense classes.  Quantes llàgrimes i dolor, però, i quanta ràbia.

Una vida diferent per sempre. 

divendres, 22 de desembre de 2017

La disjuntiva del diable o l'intent de liquidar l'Esquerra Independentista


La disjuntiva del diable o l’intent de liquidar l’Esquerra Independentista
[SETEMBRE, 2-II-2017]
Gerard Horta

Ahir (1-II-2017), Endavant-OSAN difongué la valoració del suport de la CUP-Crida Constituent als pressupostos de Junts X Sí –atenció a l’últim paràgraf–. No enganyaré ningú si aclareixo que subscric l’anàlisi que se’n fa. El text que ve a continuació potser serveix per complementar-lo a partir de l’experiència pròpia, per reflexionar sobre el procés que ha conduït la CUP nacional a ser on és, i per aportar més elements al debat sobre la necessitat de reformular el paper de la CUP i l’Esquerra Independentista dins la societat catalana.

Del xantatge com a mode de relació política
Paradoxalment, és Gola Profunda –un company defensor ansiós que s’aprovessin els pressupostos– qui em conta el que l’excel·lent pensador de filosofia Jordi Sales advertia fa anys a classe sobre el que anomenava “la disjuntiva del diable”. Qualsevol exemple, com més absurd millor, serveix per il·lustrar aquest dispositiu infernal. Imagina algú que se’t palplanta al davant i et clava, imperativament i solemne: “Arrenca’t el braç dret o arrenca’t el braç esquerre, però arrenca’t un braç o desfermaré l’Apocalipsi.” Si t’hi trobes, pensaràs que tu no entraries a debatre ni quin braç t’has d’arrencar ni si aturar el desencadenament de suposades potències ultraterrenals ha de comportar el sacrifici de ton braç, oi? Exemplifiquem-ho de nou: “Hola CUP, em dic CDC. Ara escolteu-me i obeïu-me: voteu els pressupostos autonòmics de misèria o no farem el referèndum.” La CUP respon “Ah, vaja, no fareu allò del referèndum o referèndum?”, però l’aparell de CDC ni s’immuta, de manera que continua aplicant no retallades sinó polítiques econòmiques liberals, fornint pràctiques repressives contra la militància de l’Esquerra Independentista, llibertària o autònoma i dels moviments populars, i articulant la gamma extensa de pràctiques inferioritzadores en termes de classe, de gènere, de lloc de naixement, d’ideologia política, d’etiquetatge cultural, d’adscripció socioreligiosa, d’edat i del que calgui per mantenir l’estat de les coses i els negocis vigents. La disjuntiva del diable consisteix que et condueixen a un parany precisament perquè tu acceptes que t’hi duguin.

Doncs bé, lamentablement fa molt de temps que les “veus importants” –gloriosa aportació conceptual de Quim Arrufat (remet a una categoria superior, quasi excepcional, d’éssers dotats d’una capacitat sobrehumana per dirigir com cal el ramat)– de la CUP acceptaren que ens situessin, a tothom, entre l’espasa i la paret. Si t’hi deixes ficar podria significar que el vol del teu pensament és més aviat fràgil, que per ventura n’hauries d’aprendre una micona o que potser ets un molt inconscient bé que profitós còmplice de CDC, dels Comuns o d’ombres pitjors, o alguna altra cosa que no albiro a comprendre. Totes les “veus importants” de la CUP –massa d’elles, professionalitzades– que s’han deixat arrossegar cap al dilema impossible –l’atzucac obscè– de l’aprovació dels pressupostos i cap a la pèrdua de temps i legislatures en còmodes terminis ni plegaran ni realitzaran un acte de contricció –apartar-se i romandre en silenci per sempre més–. Contra la disjuntiva del diable, Sales en donava la recepta per fugir-ne: la corroboració robusta, és a dir, mantenir-te ferm. Tanmateix, amb l’aprovació dels pressupostos autonòmics de misèria –les engrunes de l’espoliació a què l’estat espanyol sotmet aquesta banda dels Països Catalans–, els caps pensants prorrompen en aplaudiments sorollosos davant l’advertiment perspicaç –ui sí, que valents!– que si al setembre no hi ha referèndum escriurem una carta al director en què ens queixarem que, ai senyor, l’home del sac ens han enganyat. (Quin terrabastall, dissoldre el Parlament, quina por que faríem al processisme!!!) I l’endemà o l’altre ens assabentarem mitjançant la premsa de quina és l’estratègia d’una organització que a nivell nacional porta des del 2012 reduint l’acció política a l’acció parlamentària –el parlament com a centre de l’univers–. Pel que sembla, formar part de la programació político-mediàtica sense alimentar l’alienació col·lectiva resulta massa difícil per al conjunt de persones que el nou llenguatge empresarial dels dirigents classifica com a “experts” o categories paral·leles. Vergonyosa peça al teler. Mentrestant es continua filtrant impunement a la premsa el que la militància de base desconeix. De Polònia a El matí de Catalunya Ràdio, aplanant el camí.

De la trista, pobra, bruta, dissortada transició al no-res
Els majors de 50 anys ensinistrats en naufragis de llarga durada perquè ens neguem a acceptar el món en què vivim com una cosa “normal” tenim clavades a l’espadat de l’ànima” (aportació gloriosa de limmens poeta Enric Casasses dins Lerecció de linstint espiritual el 1995) frustracions que resulten difícils de comprendre per a qui no ha tastat la transició des del 1977. És tan punyent la martingala ideològica amb què els poders econòmics han embolcallat l’estupidització col·lectiva i l’explotació i la pobresa, és tan punyent la traïció a la classe treballadora catalana comesa pels polítics i sindicalistes professionals del “capitalisme d’esquerres” –els mandarins de les direccions del PSUC, ICV, EUiA, PSC, ERC, CCOO, UGT, i més recentment de Barcelona en Comú i la USTEC (qüestió a part mereixen suposats “anarcosindicalistes” que es gronxen al sindicalisme professional des del principi dels noranta)–, són tantes les operacions que ens han fet empassar a clatellades, és tan rònec el silenciament de les injustícies, les repressions, els crims, les tortures, les humiliacions... Hi ha una densitat d’experiències dures, de vegades complexes de transmetre, que col·loca –més enllà de discursos teatralitzats i de teoritzacions polítiques per a audiències benestants– el munt dels rebotats crònics en el camp dels qui amaguen una capacitat intuïtiva extremament sensible respecte al circ que se’ns representa quotidianament. És un circ sense pallassos, però nombrós en domadors. Si generem mirades sistemàticament crítiques no és pas per savis, sinó per tenir-ne el cul pelat d’assistir a la desfilada d’importàncies personals –ignoràncies, pulsions de poder, tancaments mentals i apilotaments àcids de prepotència– cristal·litzada en bombolles institucionals.

Concebíem que l’amor és un fenomen que s’ha de socialitzar (en paraules d’en Ramon Huix, de Prats del Lluçanès), i enteníem que el nom polític que això pren és revolució i llibertat –independència, sí–. Ho concebíem enmig de les barricades a Barcelona, del 1978 al 1982, i ho concebem ara, quan d’una organització dirigida per socialdemòcrates se’n diu “anticapitalista” i quan dels llops embolcallats amb les pells d’ovelles triturades se’n diu “aliats”. Els de la colla dels petits salvatges escampats per aquest país de sonats som culpables d’haver manifestat el que pensem fora de tabús, esglésies i “assenyades” crides a l’autocensura. La redempció sol raure a empassar-te el que la societat et retorna a còpia de mastegots i a sobreviure’n a través de marginacions i invisibilitzacions, amb el que ho acompanya a escala material. Al pla col·lectiu, la despolitització i la desmobilització de la classe treballadora catalana s’han reflectit amb contundència en l’evolució de la CUP nacional des del 2012. Un cop amuntegats i superposats –tot sobreposant-se l’un a l’altre– els dos projectes polítics antagònics que hi conviuen, hi ha formigues i reines formigues. I el que des de les altures es demana a les formigues és que no emprenyin, que deixin fer els “experts”. Per fortuna, les dimensions municipalistes de la CUP són una altra cosa.

Del poder institucional contra la potència popular
Per bé i per mal porto temps analitzant en solitari i col·lectivament les vicissituds del present, les contingències quotidianes i els viaranys militants davant del marc de relacions establert i de les “veus importants”. Escric això per la impotència, la tristesa i fins la ràbia que em provoca constatar com en cinc anys la CUP parlamentarista ha desaprofitat una oportunitat històrica per difondre, impulsar i aprofundir entre la classe treballadora una cultura alternativa, allò que la purrialla político-sindical de la transició ens ha manllevat: consciència de classe, organització assembleària als llocs de treball i als barris, i vinculació d’aquest plantar-te als carrers amb l’alliberament social ple enfront dels estats espanyol i francès a fi de possibilitar la ruptura amb el règim del 1978, de guanyar d’entrada la independència de la Catalunya estricta, d’intentar transformar relacions de poder i relacions socials, i de demostrar que és possible practicar el que es predica.

La primera legislatura al Parlament ens féu ser reconeguts, ens mostrà qui obeïa l’assemblea –ella– i qui tant se li’n fotia, i ens demostrà que entre el cavall de Troia i una abraçada amb l’amic del Foment del Treball i alhora responsable de la Divisió d’Informació i de la Brigada Mòbil no hi ha, al capdavall, diferències rellevants. Cinc anys després, les simpàtiques formiguetes són disciplinades amb freqüència. L’assemblea nacional com a òrgan sobirà ha estat torpedinada –qui se’n recorda del 22-V-2016 a Esparreguera?–, el grup de poder autoinstituït de parlamentaris s’ha autoatorgat un poder executiu al·lucinant (ja no és l’assemblea qui ordena i traça el rumb, sinó les “veus importants” les qui sotmeten a votació els plans de futur, de present, de passat i d’estalvis) i la bombolla creixent de companys alliberats professionals dansa cants harmònics en llengües estranyes a la mitja part de l’entrevista de torn. Ho afirmo respectuosament, car sabem com la majoria s’hi deixen literalment la salut. Tot plegat, amb un secretariat –si més no, la militància encara disposa del privilegi de poder-lo votar– reduït a un home fort, l’ànima no gens oculta del veritable “poder popular”, el líder anhelat, algú que encarna el suport a convertir el referèndum en procés consultiu o a negar que amb un 48.5% dels vots que exclou emigrants catalans escampats pel món, catalans nouvinguts fa anys, d’altres majors de 16 o votants independentistes de CSQP es pugui proclamar la independència. Jo sentiria un cert pudor si defensés la viabilitat de fer la revolució en terres exòtiques i alhora blasmés l’ocasió de dur a terme el referèndum perquè l’estat espanyol no és “Blancaneu” i, com que no permetrà que es faci, no s’ha de forçar la cosa. Com que del vot telepàtic al vot telemàtic hi va un pam, per què escarrassar-nos a pensar assembleàriament, si ja tenim cervells metasònics? Entendràs que no hagi esborrat de la memòria, encara, l’insult en públic a la militància de base del 9 de gener del 2016, com si fóssim ferralla rovellada que ha d’expiar haver fet fora un ésser col·locat el 1985 al servei de la xarxa administrativa del regionalisme burgès sota la direcció de Jordi Pujol i la Caixa. I pondero prou bé que vam fer-lo fora, cosa inaudita des del 1980!

Junts X Sí guanyà (27-IX-2015) amb una divisa: assolir la independència. I d’allà en derivà el referèndum que molta gent de l’Esquerra Independentista defensem fa anys, però enlloc se supeditava la independència de Catalunya i l’Aran, i el referèndum, a aprovar uns pressupostos o a continuar esclafant l’educació, la sanitat i els serveis socials. Aquí s’ha quadrat la Coordinadora Obrera Sindical (COS) (16-I-2017), el col·lectiu Espai Fàbrica (26-I-2017) i en silenci, l’amplíssim bloc dels sense-res-més-a-perdre que un xic més d’esperança i anys de treball. Tot el que calia dir ja es digué, perquè el que ha succeït amb l’aprovació dels pressupostos fa anys que succeeix: vegeu, si no, anàlisis –que inclouen honestes autocrítiques– com les d’Endavant-OSAN (8-II-2016) o les de l’Aleix Cardona, el Carles Riera i un mateix (7-II-2016). N’hi ha que pleguen, a d’altres els passa el desig de venir i d’altres són atrets perquè s’és al Parlament i se surt a la TV sense pronunciar els mots “vaga” ni “lluita de classes”. Som on som: Barcelona i el Baix Llobregat convertides en territori navaho davant de ses senyories, davant de la societat i davant de nosaltres mateixos. En diuen possibilisme, en realitat es tracta de terrorisme d’estat i d’una seqüència inacabable d’alienacions. D’aquí a tres anys veurem on és cadascú, si les ambicions giratòries han funcionat com calia preveure i si el mirallet s’ha esquerdat de tant preguntar-li qui és l’expert més enrotllat que ho fa tan i tan rebé sota els maleïts focus.

De l’interclassisme dins la pàtria dels prestidigitadors
Perpetuar-te al poder i rebentar la CUP des de dintre com a instrument major del Front Patriòtic té mèrit. Mil cops he lloat el coratge de militants de l’MDT que es jugaren literalment la vida enfrontant-se a la transició, i mil cops m’he esverat pel servilisme ideològic de la seva direcció quant al processisme estàtic, nom actual del postregionalisme burgès. Si quedes bé amb els amics de n’Artur i de l’acomodatici Junqueras el futur tan sols pot resplendir-te. Hi ha actituds, fets i conductes que la pàtria ha de retribuir amb generositat, no en dubtem: el problema rau a alimentar el conservadorisme nostrat. Si la jugada arribés a quallar, a l’hora de plantejar sortir de l’OTAN i la UE, i de rebutjar un exèrcit propi, ens acusaran d’antipatriotes. I el que vindrà no serà tendresa democràtica.

El poder és una addicció, i això ho pateixen massa companys. Fa temps, incaut, vaig gosar suggerir a una “veu important” que plegués de fer entrevistes cada dia, perquè invocar reiterativament els conceptes “independència, socialisme, feminisme, ecologisme, Països Catalans” ni transforma la realitat ni capgira els processos ideològics dominants, sobretot si les miserables condicions de vida de dos milions de persones a Catalunya són les mateixes abans, durant i després de l’entrevista, abans, durant i després de la legislatura, o fa 40 anys i ara. No som idealistes en el pitjor sentit de la paraula, som revolucionaris, pensava jo erròniament. Expressió rígida, silenci neguitós i el meu oferiment de parlar-ne esvaït com les onades contra el rocam. En aquest context, una part de respectables militants enclòs a l’espectre del Front Patriòtic ignora què és un sindicat o què implica militar més enllà d’assistir a una assemblea per donar suport a Mas o a Puigdemont.

De les onades contra el rocam
L’operació de demolició de l’Esquerra Independentista a través de l’abducció ideològica i instrumental de la CUP parlamentarista ens deixa un SEPC capaç d’abstenir-se en la votació sobre uns pressupostos que fa anys que aniquilen els estudiants de classe treballadora –de bressol a universitats–; un Arran que avança amb força malgrat trompades i rodolons sobrevinguts de l’exterior; un Endavant que malgrat això no para de créixer, sense complicitats mediàtiques ni polítiques ni econòmiques amb la burgesia; i una COS que guanya bagatges, espais i militància de bandes distintes just per la seva política sindical honesta i combativa –horitzontal, assembleària, contundentment antiprofessionalitzadora–, i que porta anys fent-ho sense el suport d’una CUP nacional la qual aparta la mirada davant del conflictiu món real de l’àmbit sociolaboral. Un exemple minúscul: durant quatre anys la sectorial del grup d’educació nacional de la CUP ha estat, està, controlat per sindicalistes professionals grocs i afins, que sols han servit la seva pròpia estratègia sindical. En el cas de la COS UB, amb la pila de lluites que hem dut a terme, un sol cop vam rebre un suport públic en un comunicat per una vaga, i fou pel secretariat nacional. El dia de la proppassada vaga del 18 de gener, aquest grup d’educació difonia per xarxes socials un text de... la reina abella Rosa Canyadell (convidada a proposta meva al segon acte públic del nucli de la CUP Nou Barris al setembre del 2011, un any abans que la USTEC rebentés les vagues assembleàries d’educació). Del paper de suport de la COS a la vaga, res; de la campanya de COS Educació contra Escola Nova 21 i contra el Decret de plantilles, res; de totes les campanyes i accions sindicals anteriors, res. Quatre anys d’escandalosa manipulació sindical groga sense que ningú no s’immuti. I encara hi ha qui se sorprèn que la COS dels Països Catalans n’estigui respectuosament farta, d’aquesta paròdia esquifida.

Del combat imprescindible de l’EI per la llibertat i la justícia social
Destruir la CUP és un pas per afeblir i acabar amb l’EI. En són del tot conscients, els professionals? Els puc retreure que fan el que fan creient que és l’única manera de fer bé les coses? L’assemblea agonitza, el desconsol es multiplica, la desmoralització s’aboca al finestral brut del present i la pràctica d’un programa polític revolucionari es dessagna sota el pas de les estacions i els anys. El 2001 escrivia a De la mística a les barricades –seguint l’anònim llenguadocià del 1234 abraçat pel mateix Casasses– que ens dirigim “a folls, no a sords”: l’amor és més profund que la vida. Mentre vivim, la vida és el mitjà al nostre abast perquè copsem que, si podem donar i treure vida, estimar i odiar, és perquè som filles i fills d’un codi del qual utilitzem i forgem la mesura que en podem conèixer o imaginar, malgrat que sigui graponerament. No entendre el sentit de les coses no significa que aquestes no en tinguin. Amb tot, d’això ens n’adonem només quan la intencionalitat ens esclata a la consciència, no abans. 

Estem vivint una situació històrica excepcional: hem recollit els fruits de les lluites inacabables dels homes i les dones que davant de la tempesta no van ajupir-se, de tothom que ens precedí i que del fil roig de la història –al país dels ingovernables, també fil negre de la Rosa de Foc– en féu nucli d’existència, d’educació, de model del món i per al món, d’emancipació, d’amistat, amor i solidaritat. I això és així perquè a escala planetària ens enfrontem a un capitalisme global decidit a exterminar-nos, acceleradament. En aquest context, sols podem conquerir la independència. Per això n’hi ha tants d’entossudits a alentir-la, a ficar bastons a les rodes, a negar-la, a paralitzar-se enfront dels estats veïns i a fer-nos confondre la pàtria amb els seus interessos de classe –les seves propietats–.

Els equilibris són fràgils. Sols ens queda treballar densament perquè es realitzi el referèndum d’autodeterminació per la independència –que guanyarem– i perquè la majoria social popular prengui consciència que la llibertat i la justícia social s’abracen des del principi dels temps. De la reorganització de l’Esquerra Independentista enfront del parlamentarisme burgès en depèn la possibilitat d’esdevenir el pol inalienable que concentri una bona part dels sectors i moviments populars de la nostra societat, precaritzats o predisposats a obrir els ulls i a actuar en conseqüència: organitzar-se col·lectivament, afirmar que el poder polític rau als carrers i els llocs de treball i enlloc més, encoratjar i vèncer en lluites sectorials i a empreses, administracions i territoris concrets, proposar alternatives a tot tipus d’ordenacions i funcionaments d’instàncies públiques i privades, fer comprendre les raons i els efectes de repartir riquesa i treball, reapropiar-se del sentit dels mots i de les coses, impulsar la redistribució de recursos públics, infondre il·lusió col·lectiva, apujar l’esperit de combat i la consciència política de la classe treballadora en termes desbaratadors per al model de relacions socials que ens esmicola cossos i ànimes, escampar racionalitzacions alliberadores sobre tota mena de fenòmens socials i esdevenir per fi el que som, el que mai no hem deixat ni deixarem de ser: una potència popular que s’organitza i que lluita. 

diumenge, 17 de desembre de 2017

Tchindas


TCHINDAS
Gerard Horta
[EL VIDRE AL COR, 3-XI-2015]

Ahir vaig assistir, al cinema Aribau de Barcelona i en el marc del festival de cinema In-Edit, a la projecció del llargmetratge documental Tchindas (Pablo García i Marc Serena, 2015). Tracta de Tchinda Andrade, el nom de la qual ha acabat designant el grup social de les persones classificades com a “trans” de l’illa de Son Sent (São Vicente) de Cap Verd, a l’Àfrica atlàntica (a l’oest del Senegal, al sud de les illes Canàries). No abordarem la discussió entorn dels motius que a Occident han conduït a encapsular la totalitat de l’existència i la vivència socials d’unes persones a la seva experiència sexo-afectiva –en qualitat de trans o del tipus de taxonomització que sigui–, ja que ens endinsaríem en l’anàlisi de les dinàmiques classificatòries dominants dins les nostres societats, les quals  es projecten efectivament sobre les societats africanes en termes de mera dominació conceptual colonial. Aquest breu apunt escrit amb rapidesa obligada, duna plomada, pretén tan sols animar-vos a veure el documental a partir del 20 de novembre –en principi durant una setmana– als Cinemes Girona de Barcelona. Per què?

Perquè és un goig conèixer en quins termes es desenvolupa, en el context d’una petita illa de l’arxipèlag capverdià, la participació d’un grup de gent al Carnaval del febrer del 2013 i l’afirmació d’aquesta preparació veïnal per a la major festa anual com a afirmació del vincle social. El mèrit principal de Tchindas no consisteix tant a recollir el que els seus protagonistes diuen, sinó el que fan i la manera com ho viuen. El fet de parlar en kriolo capverdià, modalitat de Barlavento, deixà en fora de joc els directors, que fins a la finalització del procés de traducció posterior al rodatge no sabien què caram deien els protagonistes. Com assenyalà en Marc Serena el dia de la presentació –ahir al vespre, sota la tempesta exterior–, això donà a Tchinda i la seva colla plena llibertat: sabedors que en Marc i en Pablo no comprenien de què xerraven, reprodueixen la seva quotidianitat relacional sense embuts, vergonya ni moralines, és a dir, en comptes d’autorepresentar-se fan el que any rere any, dia a dia, solen fer. I us asseguro que un dels problemes dels etnògrafs quan fem treball de camp és distingir fins a quin punt les persones s’emmascaren davant teu.

Probablement des de la perspectiva etnogràfica hi voldríem una major obertura del focus: més carrers, més gent, més imatges interrelacionades de la societat de Mindelo en els moviments regulars o espasmòdics del seu avenir. Un detall significatiu: hauria estat bé reconèixer que la presència de Tchinda a la matinada fent uns exercicis amb la imatge fragmentada del que hom no pot entreveure com uns estrambòtics aparells metàl·lics ens permetés descobrir el conjunt de sis aparells que, emplaçats davant la platja de Laginha de Mindelo –amb l’illa de Santo Antão al fons–, atrauen la gent del carrer per fer-hi exercicis gimnàstics –en els quals un es va deixar el braç esquerre muscularment esguerrat l’any passat, ja que com altres persones hi anava de dilluns a diumenge a les 8 del matí abans de començar el treball de camp–. Em refereixo que per a un desconeixedor de la societat de Son Sent el documental significa una aproximació a la societat carnavalera de Pombas Giras delicada, respectuosa i no gens intrusiva, si bé l’ampliació a plans generals majors no hi hauria estat sobrera (la persuasiva intensitat emocional, humana, de Tchinda ha captivat tots dos directors, del tot seduïts, enlluernats, quasi encegats, i alhora induïts a explorar el món exterior gairebé només sobre la base de la centralitat de Tchinda mateix). Per ventura, i això ja és cosa meva, hi hem trobat a faltar hiaces, encara que això està motivat pel fet que es tracta d’un documental urbà –desconec si la platja del principi i el final és Caiao o Salamansa (shi desplacen en hilux?), única sortida enllà de la frontera urbana de Mindelo cap a l'illa àrida, ressecada, dura de conrear si la pluja no brolla del cel–. D’altra banda, la banda sonora remet explícitament al mateix procés social i humà filmat. Sense ser especialment afeccionat a la morna, el zuki, el funanà ni a l’obra cabdal de Cesária Évora (el que matrau és la negritud del batuk!), la sonorització musical –sobreimposada o present en la quotidianitat recollida– s’avé del tot amb aquest relat d’un moment d’una societat.

El documental corprèn per la senzillesa i el ritme pausat amb què avança en els temps i els espais dels protagonistes: en la mesura que ho fa tot adaptant-se als trànsits de Tchinda els contextos socials que shi convoquen apareixen com a continuació dels seus propis quefers, des de la preparació dels bunyols fins a la dels vestits per a la desfilada. Assistim a les dimensions creatives de tota una colla de persones que treballen amb recursos tecnològics bàsics que espremen al màxim. Tota la desfilada dels colors de Mindelo és paral·lela a la naturalitat social de les xarxes de relacions que shi van donant. Potser aquest és el mèrit més gran, fins i tot per a una interpretació reivindicativa dun grup de persones diguem-ne trans: un poder ser, res més que això.

Recomano amb fervor cinèfil que fruïu de 95 minuts de contemplació sensible composta d’una manera feixuga i reflexiva respecte a la gent esdevinguda objecte de rodatge: Tchinda, les tchindes, els homes i dones joves i grans, les colles dadolescents i menuts, i les rabidantes –les venedores ambulants o vendedoras di rua, els vianants, els habitants de lunivers urbà.

Podreu adonar-vos com, després de 400 anys d’esclavisme portuguès i de la imposició d’un colonialisme social, econòmic, polític i cultural sostingut i perseverant encara ara –tristament, més que mai–, el poble de la ciutat de Mindelo aferma el nucli de la vida –fins a les últimes conseqüències– mitjançant la integració social dels somnis, l’amor i la llibertat, i la pobresa, la fam i la precarització de les seves condicions i condicionaments materials, a través d’allò que esdevé la base d’aquesta societat: el vincle social de la gent humil afirmat en una quotidianitat sempre col·lectiva.

La meva aportació al documental:
dos moments de Mindelo del desembre del 2014.